RENOVAR LES ENERGIES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Darrerament sembla que el nom s’hagi trastocat, en pocs anys hem sigut testimonis de catàstrofes tant importants com les de Tailàndia, Haití, Xile, Turquia, etc., però fixeu-vos que la desgracia del país del sol naixent ens ha colpit tant que fins i tot ens en hem fem ressò en un setmanari d’informació comarcal.

I no es que sigui només pel que deia Hemingway, que la mort de qualsevol persona ens disminueix perquè formem part de la humanitat o pel fet que la globalització fa el món petit i el Japó ja no és tant lluny.

És perquè la informació que ara mateix està per davant de les penúries que estan vivint els pobres nipons, són les fuites a la central nuclear de Fukushima.

I ara tothom posa en dubte la seguretat i predica els perills d’aquesta font d’energia.

Ja fa molts anys que els americans han patit fuites radioactives i que ens han d’explicar als europeus amb el regal de Txernòbil que, a hores d’ara, encara ens afecta en forma de càncers sospitosos i inexplicables que pateixen dia a dia gent propera, nens o esportistes d’elit?

La culpa no la té la mala astrugança de la lluna en posició de perigeu, sinó que, com sol passar amb els que manen, aquells que a la dècada dels vuitanta duien l’enganxina del sol somrient amb el “Nuclear, no gràcies” varen prendre les decisions ens ara han abocat a un sistema ple de perills i el que és pitjor, encara avui castiguen alternatives tant netes com la solar, baixant a la meitat el pagament del preu del kilowatt provinent de les plaques, fent que empreses que s’han especialitzat estiguin a la corda fluixa o que inversors que han apostat estalvis i crèdits, ara estiguin perdent “energia” econòmica.

Permeten que una xemeneia expulsi fum nociu i diuen que en el país del vent els molins fan malbé el paisatge.

Sempre sol passar que un estropell fa veure els perills i prendre mesures, tot i que hagi passat a l’altra banda de món.

Tant de bo que, al menys, la desgràcia que pateixen les persones amb els ulls rasgats ens faci obrir els nostres.

LA CARETA

PUBLICAT AL SETMANARI L'EMPORDÀ

Molts aspectes de la vida quotidiana fan que el món es divideixi en dos, això és el que cada cap de setmana ens recorda la Tatiana Sisquella, i un d’aquests és el Carnaval.

I, com diu ella mateixa, aquí us hi volem a tots.

Mentre un bon gruix de gent es limita a viure la festa com a espectador, durant una setmana, una bona part de la comarca ha viscut a les catacumbes, sense voler sentir-ne a parlar.

Son gent a qui li entren esgarrifances només de pensar en veure el seu banquer vestit de ballarina, que sent vergonya aliena quan veu el seu empleat o cap transformat en Hello Kitty ballant samba en ple mes de Març, que ha sentit un calfred en trobar-se la flequera passant fred vestida de dona de cabaret o al seu metge de cowboy.

Tanmateix molta altra adora al rei Carnestoltes, se sent orgullosa de mostrar al seu poble (malgrat la pluja) aquesta obra d’art, en forma de carrossa, que és fruit de moltes hores de feina i de son amb una bona aportació enginy, i que frisa bescanviant la seva personalitat per ballar pels carrers plens de gent imitant ser un altre, suplantant, vivint altres vides, en definitiva essent qui no és, que d’això es tracta.

Per a uns i per als altres avui s’acaba la festa, s’han menjat els llardons (en això potser també el món es divideix en dos), i, per fi, els uns poden tornar a veure la llum i els altres es treuen les disfresses i desen la careta.

Però quanta gent, tant d’un bàndol com l’altre, no fa el mateix durant tot l’any? Suplanta personalitats, es mostra diferent de com és, fingeix ser un bon amic i desapareix quan el necessites, presumeix de bon pagador i va deixant deutes, viu per sobre de les seves possibilitats, porta disfresses de roba cara per amagar un cor barat, farda de bon marit i maltracta la parella.

I ara que venen comicis, quants dirigents polítics no disfressen les seves promeses, porten la cara pintada d’uns color que no comparteixen, es disfressen d’incorruptes, però paren la mà quan no deurien?

Carnaval tot l’any, nassos de Pinotxo, de bola vermella, caretes perennes que ens rodegen en la nostra vida quotidiana on, malauradament, sempre és dijous gras i mai s’enterra la sardina.

LA GLÒRIA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDA"
En diferent grau, tots hem pensat en el dia que haurem de traspassar la porta del més enllà i ens preguntem que hi trobarem al darrera.

Encara que molts ho neguin, la majoria tenen por del que hi pugui haver i també molts en tenen pel que succeirà quan ja no siguin aquí.

Tot plegat, temors que l’home ha tingut des de temps immemorials i que han servit per alimentar les religions, tot prometent una vida eterna després de la mort.

Crec, efectivament, que la glòria o l’infern ens els fabriquem durant la nostra estada a la terra, amb el nostre comportament vers els altres, però no pel que puguem “viure” després de la mort, sinó per la petjada que puguem deixar aquí.

Podem ser recordats com aquella persona que de tant en tant tenia cura de nosaltres quan érem petits, com l’Alfonsa, o la que ens va ensenyar a treballar com en Lluís, o el que, tot i l’adversitat, sabia trobar el costat positiu de la vida, com en Pere, o el que ens va fer veure que amb l’amistat s’arriba a tothom, com en Francisco o el cambrer amable, com en Miquel o el que ens va demostrar que es pot sobreviure essent bona persona, com en Jaume o el que era capaç de fer-nos riure tot i no tenir-ne ganes, com l’Antonio i d’altres que irremeiablement aniran engrossint la llista.

Noms propis que es recorden amb afecte i amb respecte.

Àngels de la guarda. Records i situacions, que cada lector pot re-batejar amb els noms dels seus benvolguts absents i que em reforcen en la teoria que, tot i ignorant el que ens trobarem al traspassar la llum blanca, en realitat la fina frontera entre el cel i el purgatori del nostre record es fa en vida i quedarà amb els vius, i que ells són els que han d’alimentar les llavors que hem deixat plantades.

El cos es efímer, temporal, transitori, però la memòria pot ser duradora i perenne si el record és bo i es pot transmetre.

Aquesta és la glòria després de la mort

LA CUINA DE L'AVIA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDA"
Fa poc va morir en Santi Santamaría, un dels empresaris hostalers més importants del món i un cuiner d’èxit, destacat a més, per la seva honestedat i la seva defensa de la cuina tradicional, clarament contraposada a les innovacions més químiques que gastronòmiques.

Déu ens guardi de criticar el geni, a les persones que des de que varen ancorar a Cala Montjoi varen posar Roses al mapa i ens han dut més turisme de qualitat que qualsevol altra empresa, amb els seves sessions màgiques d’olors i sabors.

Potser algú va errar quan va anomenar a tot aquest timbal de sensacions: Cuina. Posats a crear, l’hi haurien d’haver inventat també una nova definició que l’hi hagués servit de nom.

I cuiners d’arreu, fins i tot de la nostra comarca, varen voler imitar al mestre i varen canviar els peus de porc per les esferificacions, la vedella amb bolets pel fum de pètals de roses, el platillo de pollastre per empanadilles transparents d’eucaliptus o la samfaina per escuma de pebrot escalivat.

Però sol passar que els genis ho són perquè son únics, irrepetibles, en rebutgem les imitacions, sobre tot si ens toquen molt la butxaca i quan les modes s’escampen la gent se’n cansa.

I amb els temps aquestes fondes s’han afanyat a recuperar a les seves cartes la frase “de l’àvia” per acompanyar els seus plats, tot i que el cuiner no passi de la trentena, perquè han vist, con deia el malaurat Santamaria, que la gent el que vol és veure i saber el que menja.

No cal patir per la proliferació de woks, pizzeries barates, menús econòmics o restaurants ètnics, tot ens dóna vida, hi ha públic per tothom, ocasions diferents, economies variades, gustos diversos. La gent es sàvia i quan s’ajunta amb el temps, posen a cadascú al seu lloc.

Afortunadament, a l’Empordà no només tenim nits de cels estrellats, també uns restaurants meravellosos, plens d’aquests estels que tant agraden als xefs (i més que hi hauran), que fan cuina innovadora, però amb tall al plat i per sucar-hi pa.

EL VALOR DE LA PARAULA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDA"
“Quan un arbre creix recte i difícilment el vent el torcerà”, aquesta frase que sembla un proverbi que un monjo calb amb túnica taronja li recepti al seu “petit saltamarges” de torn, no es mes que la moralina estreta de una conversa amb un professor de la nostra ciutat.

I, lògicament, feia referència a la educació dels fills.

Vinguin de famílies monoparentals, separats, homosexuals o de qualsevol mena, el contacte es essencial.

Ja se sap que els testos s’assemblen a les olles, i que de un bon pal també pot sortir una mala esquella, llavors es quan el valor de la paraula pot ser la llima que faci que aquesta esquella no punxi a ningú.

Una conversa a veu baixa te mes efecte que una discussió a crits, la televisió apagada durant els àpats, l’hàbit de la lectura, les confidències al mateix nivell, els problemes compartits, la confiança, els valors senzills.

Tot i que a l’Empordà podem presumir o patir els forts vents, hem de fer que els nostres arbres siguin forts i creixin amunt, rectes i ferms, resistents als tempestes que segur intentaran donar-li mala forma.

Sàvies paraules, de gran valor, que els pares hem de aprendre, enterrant mètodes del passat, per aconseguir una societat mes neta, ferma i valorada.

Feina de tots, però amb un missatge clar: que els mestres ensenyin i els pares eduquin, tenint sempre present que el valor que puja mes en les accions de la vida es el valor de les paraules.

PER LA DIGNITAT...SOM-HI

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDA"Els que fa uns anys predicaven allò de “Catalunya cara neta” ens l’han deixat ben empastifada.

Ara som carn de presa pels nostres depredadors naturals.

Titulars fàcils pels d’Intereconomia, somriure sota el nas pels seguidors de Losantos.

És cert que potser som un país un pèl estrany, que mullem el pa amb el tomàquet, que li ventem cops de pal a un tronc per a que ens cagui regals, que fem pastissets amb pasta de trumfa i pinyons, que celebrem una derrota com a Diada Nacional i que no ens amaguem del fort vent perquè ens omple l’esperit.

Però també cantem les cançons d’en Llach, ballem amb la orquestra d’en Surrell, sentim la musica d’en Cristau o d’en Coll, el piano d’en Puig, les sardanes d’en Ventura o els cors del Sant Pau.

Que mengem de les cassoles de l’Adrià, en Sagristà, en Mercader o els Jordà.

Que tenim esportistes com en Vilanova, els Coto, en Bosma o l’Abella.

Que llegim en Pla, en Puigverd, en Gironell, o els articles d’en Cruanyes.

Que ens emocionem amb els quadres d’en Dali o d’en Roure

Que encara bevem de la saviesa d’en Monturiol, la Vayreda o en Pous i Pagès

Que sabem riure amb en Soler o en Luismi.

Que tant ens banyem al Mediterrani com esquiem a Vallter.

Que ens embadalim amb els aiguamolls, el Cap de Creus, el castell de Recasens o Sant Quirze de Colera

Que, en definitiva, tenim la terra més ufana sota la capa Sol, que no és la millor ni la pitjor, és només la nostra i la volem neta de xoriços i polítics mal destres.

Hem de tenir fe en els nostres valors, la nostra gent i ser els homes i dones del cap dret que veia en Patufet.

Canviem l’eslògan, per adequar-lo als actuals i diguem-nos a nosaltres mateixos:

Per la dignitat... som-hi.!!!

LA VELLA ESTACIO DE FIGUERES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDA"Ignoro com s’arriba a qualificar un edifici com a històric. Suposo que hi té molt  a veure el tipus de construcció, els materials, la seva època, qui hi ha viure, l’arquitecte que el va dissenyar, els fet que van succeir entre les seves parets.

A la nostra comarca en tenim, i també d’emblemàtics, que són edificis que, possiblement, no compleixen tots aquests requisits, però que, per una raó o un altre han arribat al cor de la gent.

L’estació de Figueres viu les darreries de la seva existència, les noves tecnologies faran que un edifici odiat i estimat a parts iguals, ens deixi.

Tots hi hem passat algun cop i l’hem vist envellir.

El seu gran rellotge ha sigut testimoni de primera mà de tristos exilis, fins a emocionats retrobaments i ha estat la porta d’entrada per un munt d’immigrants que, amb els anys, han fet seva la nostra comarca.

Era el lloc on els diumenges acomiadàvem els estudiants comtals o als militars forçats, que pujaven a un “Costa Brava” lent i nocturn.

Allà mateix on la verema francesa feia de l’explanada de càrrega, on molts vàrem aprendre a anar en bicicleta, un camp de refugiats amb maletes de cartró, en la època que no es parlava de crisi perquè la teníem assumida.

I els estrangers, delatats per la vermelló de les seves galtes i la claredat del seu cabell, que en baixar del tren ens feien somniar amb contrades transfrontereres que només eren a l’abats de la nostra imaginació.

Allà on vàrem coneixen en “Chilín”, el gos guardià, - que poca cosa guardava – i on la “Virgen del Rosario” estirava amb fúria un “Talgo” que anava fins a llocs tant remots com Ginebra, mentre nosaltres no passàvem de Garbet, els dies de calor, acompanyats d’un Trina tret d’un cova de glaçons.

On no enteníem perquè la via 2 no volia estar entre la 1 i la 3 i havia abandonat l’ordre natural per acostar-se a l’edifici.

Qui no recorda la veu esquerdada de “Atención... unidad tranvía prodecente de...” que precedia al banderí vermell enlairat, cop de xiulet de comiat i un “adéu” de botzina, just abans de que les rodes fessin el primer grinyol.

Canvis de via que feien serpentejar aquests enormes cucs metàl·lics, que els nens volien imitar amb seu “electrotren”.

I el pas nivell, motiu de desesperació de conductors i de divisió ciutadana.

La llegenda, segurament més urbana que real, del cotxe que, copejat pel tren va volar fins el pati del Fossos o la mort d’en “Cadiretes”.

133 anys després de que arribés la primera columna de fum de vapor pel “camí de ferro” fins als moderns trens actuals, s’han viscut milions d’històries personals, que han quedat per sempre incrustades al formigó de les seves andanes.

I ara una nova i fantàstica estació, que no parteix la ciutat, però que ha destrossat el paisatge de mots pobles, haurà d’estar més amunt dels 29.7 m  sobre el nivell del mar, per estar a l’alçada.

Però segur que aconseguirà, per bé o per mal, que els empordanesos que la viurem i que hi creixeran, la considerin, amb el pas del temps, un edifici emblemàtic i present en el record, com ho és la vella estació.