VALENTS ESCOLLITS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ahir, es varen pair els resultats i avui, és el primer dia d’una nova etapa pels escollits.

Només, cal fer un cop d’ull a aquest mateix Setmanari per conèixer els homes i dones que, a patir d’ara mateix, renoven o accedeixen als càrrecs de batlles, alcaldes, alcaldesses, edils, regidors o consellers dels nostres municipis.

Intento evitar la paraula “guanyadors” ja que sempre he pensat que les eleccions municipals són de proximitat i que no hi haurien d’haver guanyadors o perdedors, sinó gent propera que intentaran, entre tots, ser els millors gerents del nostre entorn.

He copsat, com en altres comicis, una desmesurada alegria entre els escollits, que respon a estats emocionals (o altres coses) que a mi em costen d’entendre, ja que en el meu imaginari, a aquestes persones els hi ve a sobre un munt de problemes, que per a mi no voldria.

La nostre comarca està dibuixada amb pobles petits i ciutats no gaire grans on els escollits han estat un veí, un amic, aquell amb el que fas la partida, el que coincideixes a les tertúlies, et disfresses pel carnestoltes o fas l’àpat de festa major, el que et saluda i et pregunta per la família, et ven la carn o el peix, fa el pa o porta el bar de la societat.

I aquesta persona, que segurament ha estat votada amb una participació inferior a la desitjada, invertirà un munt d’hores, potser haurà de faltar a la feina, barallar-se amb algun paisà, prendre decisions que no l’hi agraden i serà, a ben segur, criticat, sovint injustament, per la meitat de la població, tot plegat a canvi d’un salari, que en molts indrets, pot ser simbòlic.

Per tot plegat, més enllà de parlar de “guanyadors” vull felicitats als “valents i valentes” que han estat capaços de fer un pas endavant per voler preocupar-se de les nostres coses, cuidar el nostre municipi i procurar que siguem més feliços.

Haig de confessar que, en el meu poble, he votat a una persona que, pel poc que la conec, m’ha donat confiança, sé que és trempada i te ganes d’ajudar i per descomptat, no he volgut saber a quin partit està afiliat, si ho està, o a quines sigles representa, ja que aquest diumenge, tot i que alguns ho volien fer veure, no anava d’això.

No s’hi valia pensar en dretes o esquerres, en nacionalistes o independentistes o conservadors o liberals, no havien colors, ni sigles de partits.

Aquestes valentes i valents escollits són gent amb vocació de servei i tots hem d’ajudar-los a que ens ajudin.

Moltes gràcies pel compromís i molta sort a tots plegats.

 

NOVA VIDA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Es va sentir un crit des del passadís, i tot darrera, un altre i un altre, crits esgarrifadors, de dolor intens.

Era de matinada, però a ningú l’hi va semblar estrany.

I encara menys el plor que va arribar tot darrera.

Perquè això és una escena normal a la planta de naixements, l’únic lloc de tot l’hospital on les llàgrimes de dolor triguen poc en convertir-se en plors d’alegria i d’emoció.

Un dolor que s’esvaeix quan ella te sobre el pit a qui, feia uns minuts, tenia a la panxa.

Un cos llefiscós, unit per un cordó carnal que tallaran físicament, però un vincle que ningú no podrà desfer mai més.

Un pare nerviós, que no sap com agafar la criatura, al mateix temps que conta dits, sospira alleugerat i fa els primers retrats amb el mòbil, mentre pensa a qui es deu assemblar.

No calen presentacions, es coneixen de tota vida, sempre l’han tingut en el cor, molt de temps a les entranyes i ara al costat, somiquejant nerviosa al bressol, mentre la llevadora l’endreça.

El miracle de la vida, res tant fràgil, res tant nostre.

Com un llibre que s’enceta, el primer capítol d’una sèrie, el “riff” d’entrada de la millor cançó, el primer acte d’una funció: Ha començat una vida.

La línia de sortida d’una carrera de fons, llarga i costeruda, les il·lusions posades en un cove, una tona d’esperança.

Alegria i responsabilitat a cada platet de la balança.

La troballa de l’amor etern, l’estimació incondicional, que ens acompanyarà fins el nostre darrer alè.

Un castell de cartes en forma de somnis de futur, que cal evitar que el vent i la pluja el facin caure i un desig unànime que no es tria: salut i llarga vida.

Per primera vegada entens que pot haver algú més important que tu mateix, per qui donaries la vida, que et dona motius per morir i per matar.

Ser pares, una feina per a la que no s’estudia, però a la que hi posaran totes les ganes, sense nits, ni festes, ni excedències, sense baixes ni jubilacions.

Cada dia neixen nadons, tot i la incertesa del que ha de venir, un mon canviant, amb crisis cícliques, emergències climàtiques, pandèmies i guerres.

Felicitats als pares valents, que volen reescriure el futur per redreçar la humanitat.

Benvinguts nadons, aquests que ens fareu rejovenir de nou.

FESTA MAJOR

PUBLICAT EL SETMANARI "EMPORDÀ"

El 3 de maig, dia de la Santa Creu, es celebra la troballa, a l’any 326, de la presumpta creu on va morir Jesús i des de any 1419, és el dia gran de Figueres, per ordre d’Alfons el Magnànim.

Aquest any les festes s’han obert el dia 28 i es tanquen demà, el mateix dia de Santa Creu, amb el tradicional castell de focs d’artifici.

Entre aquestes dues dates s’ha dut a terme un programa d’activitats lúdiques i festives que, com cada any, serà elogiat per uns i reprovat per altres, però al cap i a la fi, prou extens per complaure tothom.

Entre el encerts, els pregoners, gent de casa que ha fet una important carrera periodística i que representen tots aquells professionals de la comarca, que dia a dia, fan feina perquè estiguem ben informats i que, malgrat les dificultats i els canvis tecnològics, segueixen al peu del canó.

Però, sigui quin sigui el programa, sempre hi ha una data que destaca per sobre la resta.

Estareu d’acord amb mi que, malgrat que Alfons V va voler que el dia 3 de maig fos la festa major de Figueres, el dia gran de veritat és el primer de maig.

Aquest dia, si algun sindicat gosa celebrar la festa del treball pel centre de la vila, ho ha de fer fora d’hores, perquè si no, queda absorbit per la massa de gent que passeja, tafaneja, tasta, compra, mira, parla i sobre tot, somriu.

És el dia en que Figueres s’obre a la comarca, els exiliats tornen a casa, les famílies disperses es retroben.

Com us podeu imaginar, aquest article fa uns dies que està escrit, llavors no puc saber si ahir va fer sol o va ploure.

Si la pluja va fer acte de presència, com a passat altres vegades, serà una llàstima, una pena pels expositors i firaires, tot i que, per la sequera, la rebrem de bon grat, però si l’astre rei es va afegir a la festa, la ciutat haurà mostrat la seva millor cara, radiant i preciosa com mai, lluminosa i alegre.

En els anys de la meva curta edat, en aquest dia, tothom mudat, es feia la rua de carrosses i la corresponen batalla de confeti i serpentines, que recordo de bon grat. I llavors, com ara, després d’un matí especial i àpat familiar, tarda de fires, “cavallitos”, tren de la bruixa i cotxes de xoc, pols als peus, sirenes i olor a cotó de sucre.

Dies d’orgull figuerenc, que falta fa, de veure com la ciutat també pot bategar en positiu, la gent s’enorgulleix del seu origen i enlluerna el visitant

A Figueres, la Santa Creu és el dia de la festa major, però el dia 1 de maig és la major de les festes.

LA CASA PER LA TEULADA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Vaig saber, per aquest mateix setmanari, de la publicació d’un llibre escrit per Joan Vergés sobre la història de la colònia d’empleats durant la construcció del Pantà de Darnius-Boadella al 1969.

I mentre pensava que pot ser una història interessant, que vull llegir, em preguntava que passaria si, a dia d’avui, ens imposessin la construcció d’un pantà en ple parc natural de l’Albera, entre pobles tranquils i idíl·lics.

Segur que unes quantes veus sortirien al carrer per protestar sobre l’impacte de la nova presa en el medi ambient, a la flora autòctona, al paisatge i serien contraris a submergir masos i la històrica foneria de Sant Sebastià de la Muga.

Això em transporta a la situació actual i les queixes sobre les implantacions dels parcs eòlics i solars.

Hem de ser crítics, defensar l’entorn, sens dubte, i evitar que grans companyies en facin negoci, però també entreveure el futur i les necessitats que tindrem.

S’ha decidit que l’any 2035 els cotxes siguin majoritàriament elèctrics, pensant que així serem més ecològics, sense preguntar-nos d’on sortirà la corrent elèctrica que ens cal, ara ja, per carregar-los o que se’n farà de les bateries, que en 10 anys s’hauran de llençar, plenes d’àcid i de plom o de les plaques solars, que ja omplen moltes teulades, però que tenen una vida limitada.

Llavors, si aquesta és la imposició, no tenim més remei que generar moltíssima més corrent i fer-ho immediatament.

El canvi climàtic fa que no plogui i que els pantans com el de Darnius-Boadella s’assequin, les nuclears són perilloses i els generadors contaminen.

Llavors que ens queda?: El vent i el sol.

Per sort nostra, estem en un país ric en energies renovables i per això és lògic que estiguem en el punt de mira.

Estem d’acord de que no la volem a la magnífica badia de Roses, que no ens agrada veure l’Empordà ple de molins de vent gegantins.

Però, siguem conscients que la nostre victòria -si l’aconseguim- serà enviar aquest nyap a un altre lloc similar, amb altres afectats i amb altres paisatges trencats.

Perquè no hi ha marxa enrere ja que, al cap i a la fi, mentre protestem enèrgicament, portem un mòbil a la butxaca que cal carregar, tenim un ordinador, televisor, vitroceràmica, potser aire condicionat, una rentadora i volem que, en prémer l’interruptor, el llum s’encengui.

Això és el que passa quan les decisions són precipitades i no es sospesen les conseqüències.

Es diu “començar la casa per la teulada”, això si, plena de plaques solars.

HOTEL EDISON

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Certament, és una llàstima que Figueres perdi un bé cultural protegit, com la Sala Edison.

Però, la veritat és que aquest teatre-cinema modernista de 117 anys, ja fa molt de temps que el vàrem perdre, sense que ningú hi posés remei, quan encara hi érem a temps.

Recordo vagament el seu magnífic interior, les llotges laterals de tres pisos, les escalinates emmirallades, la platea arrodonida, el majestuós escenari, el jardí exterior, la seva decoració i tot el que l’envoltava.

Desprenia, en els meus ulls infantils, la magnificència dels grans teatres  i malgrat que només hi vaig veure cinema, la meva imaginació em rodejava de gent mudada, senyores amb vestits llargs, collars de perles i abrics de pell de bracet de senyors amb llacet i barret alt mentre sentia musiques orquestrades i personatges recitant diàlegs en veu alta, ajudats per un apuntador amagat sota terra.

Però, els temps canvien i el teatre a Figueres fa dècades que té altres ubicacions i que el cinema es va descentralitzar, deixant el nostre “liceu figuerenc” perdut entre en el llindar de la memòria i l’enyorança.

Tot té un final i ara diuen que se l’hi donarà un altre us. Però, no puc deixar de sentir pena en pensar que un lloc tan maco i emblemàtic es converteixi en un hotel de luxe, un centre comercial i un parc públic.

Però la modernitat ja ho té això: que per construir s’ha de demolir, per millorar s’ha de canviar, per avançar, s’ha d’obviar el passat.

Aquest acord amb el grup Escudero pot aportar, en ple segle XXI, molt més al centre de la ciutat que un teatre atrotinat on només hi dormien somnis de comediants antics i records d’uns infants que ja no ho som.

Però, el temor general és que a partir del 29 de maig, després de les eleccions, el projecte caigui en l’oblit.

Ja sigui perquè els idealistes ens hagin explicat només mitges veritats o perquè els inversors s’ho repensin o perquè els electors n’escullin d’altres, que no paeixin que la oposició es pengi la medalla.

Al cap i a la fi, la política, a voltes, ja té aquestes coses.

Fem un acte de fe i esperem que es faci cert i que torni el glamur al centre, malgrat que no siguin el teatral, i que el visitant vingui a Figueres i de retruc a la comarca, a donar-nos feina, oportunitats econòmiques i molta visibilitat.

Però, les accions no s’haurien d’aturar aquí, cal aconseguir que el turista cinc estrelles que vulgui fer un vol fora de l’hotel després de sopar, es trobi un carrer sant Pau i en general, un nucli urbà molt diferent del que hi ha ara mateix.

MAJORIA D'EDAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Quan a les Quines de Nadal surt el numero divuit, els cantaires solen batejar-lo com “majoria d’edat”.

Suposo que, a les anteriors a 1978,  aquesta dita anava associada al número 21 i als anys 50 era el 25 o fins i tot, números diferents per a homes i dones.

Amb els anys, s’ha anat avançant l’edat adulta en molts aspectes, com en alguns permisos de conduir motocicletes, per decidir sobre la salut, portar armes de cacera, tenir relacions sexuals consentides, casar-se, etc.

Així les coses, hem de pensar que tot plegat és perquè les persones hem anat evolucionant amb el pas de temps i s’arriba abans a la maduresa.

Però, veient, llegint i escoltant les notícies, sembla que no sigui així i que cada vegada més, els joves tenen accés abans a coneixements i continguts d’adults, però que no tenen capacitat per processar-los.

Darrerament, s’estan multiplicant les violacions, els atacs sexuals, fins i tot,  grupals i abusos a nenes per part de menors d’edat.

La dada és alarmant, 1 de cada 4 agressors sexuals són menors i els casos de bullying adolescent han augmentat un 35% en un any.

I les conseqüències que tenen aquests actes sobre els menors, en el pitjor dels casos, és ingressar temporalment en un centre on rebran xerrades, assessorament psicològic i suposats seguiments, plens de bones intencions, però que, em sembla a mi, fan un efecte minso.

I els menors de 14 anys, participants en un alt percentatge dels casos, són directament inimputables, ni tant sols se’ls pot obligar a canviar de centre educatiu, per la qual cosa, en molts casos, no pot haver allunyament.

És a dir, que per un costat tenen fàcil accés a continguts delicats i són capaços de planejar i perpetrar actes púnics i delictius com qualsevol adult, però, per un altre costat, la llei els protegeix, perquè són nens.

No es tracta de reprimir, tampoc de posar en mans dels professors la responsabilitat d’una educació que s’hauria de donar dins les parets de cada casa, però alguna cosa està fallant i és urgent trobar solucions.

Potser si que ens podem plantejar una revisió i avançar la majoria d’edat perquè certament a dia d’avui, la mainada hauria d’estar, en la majoria dels casos, molt més preparada i experimentada que dècades enrere.

Però que aquest canvi afecti també a les seves responsabilitats i que els actes delictius dels menors, de qualsevol edat, també els paguin com ho fan els adults.

I a les xerrades, els psicòlegs i l’assessorament, del tot necessaris, també s’hi afegeixin els pares, que son els que haurien conduir i educar els fills.

Algú va dir que tant important és quin món deixem als fills, com quins fills deixem al món.

LES ROTONDES DE LA VERGONYA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Vivim en la societat del segle XXI, globalitzada, avançada, oberta de mires, que ha après a conviure barrejant costums i religions, on que les fronteres comencen a ser línies més imaginàries que reals.

A casa nostra, a més, en un territori legislat per tres governs, el de grans mires, el que més mana i el de casa.

Però cap dels tres no ha estat capaç de fer una normativa que, en els nous temps que vivim, reguli la prostitució, atengui les dones i homes servidors del sexe, els doni recolzament, els allunyi de les màfies i trobi, als que vulguin, una sortida professional diferent.

Suposo que ja ho heu vist, ha sortit una mica el sol, i ja tornem a veure les rotondes empordaneses ocupades per nois fluixes de roba que ofereixen el seu cos als conductors.

Una vergonya que ens porta a les clavegueres de la espècie humana i que dona una imatge més que deplorable del nostre país.

El més preocupant de tot és que la majoria d’aquestes noies, sovint nenes, no ho fan per pròpia voluntat, cosa que seria respectable, sinó per obligació, manipulades, extorsionades i amenaçades per mafiosos que controlen el negoci i s’enriqueixen mentre elles malviuen.

I a tot això, hem d’afegir els locals que, sota llicencies disfressades, fan una activitat coneguda per tothom, però immunes a ulls de la justícia.

Vivim temps de canvis, estem immersors en un bombardeig informatiu sobre la igualtat de sexes, amb campanyes mediàtiques, totalment justificades i necessàries, càstigs exemplars que ocupen noticiaris i que serveixen, indubtablement, per prendre consciència de les injustes situacions que es viuen i per educar el jovent.

Però, resulta que aquest mateix jovent és testimoni directe de tot plegat, quan passa per les rotondes amb el cotxe dels pares.

I ningú no mou fitxa en un problema que no és estètic, com potser alguns ens vol fer creure, sinó que amaga un drama personal, per a unes dones que necessiten tanta protecció com les maltractades, tanta sanitat com les abandonades i tanta educació com les nouvingudes.

Ara que venen unes eleccions i com passa cada cop que es posen urnes, tots s’afanyen a fer feina endarrerida i a ventar-se del que s’ha fet, però encara cap dels estaments governamentals, de cap color polític, ha fet mai res per acabar amb aquesta vergonya, que ens disminueix com a societat.

 

RÀDIO ENAMORATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La setmana passada va ser el dia dels enamorats, concretament dilluns.

I no vaig errat, no em refereixo al ensucrat i poc nostrat Sant Valentí, sinó del dia d’abans, el 13 de febrer, data proclamada per la UNESCO des de 2012, per celebrar el dia mundial de la Ràdio.

Aquest dia no va haver-hi cors vermells travessats per fletxes, ni Cupidos amb ales, sinó una festa d’amor a les ones hertzianes.

Un mitjà nascut a finals del segle XIX, amb la polèmica de si d’atribuir-lo a Guillermo Marconi, que va fer la primera retransmissió o a l’amo de la patent, el serbi Nikola Tesla.

Però sigui com sigui, la radiofonia, des que va començar a comercialitzar-se a principis del segle passat, va arribar per quedar-se i sobreviure a invents més complerts com la televisió o internet.

Segur que molts recordeu els grans aparells de fusta de casa dels avis, amb un gran dial i dues rodetes, que a traves de l’anomenada “ona mitja”, omplia els vespres de foscor amb novel·les i notícies de llocs als que casi ningú no hi podria anar.

A la nostra comarca, la “Radio Popular” del carrer Sant Llàtzer, distreia les tardes de les cosidores amb la falsa “Elena Francis” i els disc dedicats, esperant els  diumenges tarda el “Carrusel Deportivo” o els concursos de “Don Pollo”.

Temps en que “Radio Exterior” apropava els emigrants o exiliats a la seva enyorada terra i les antenes americanes de “Radio Liberty” a Pals emetien, a distància, propaganda anticomunista.

Va ser amb l’arribada de la Freqüència Modulada quan la radio va guanyar popularitat en un país en el que l’apertura d’idees es feia realitat i que ens va permetre a alguns tenir les primeres experiències a les noves “Radio Alt Empordà” de Castelló d’Empúries o “Radio Bahia” de Roses.

I fins avui amb radiofonies longeves i premiades com “Radio Vilafant”, que conviuen amb més d’una dotzena d’emissores alt empordaneses.

Amb les modernitats actuals, els “streaming” i els “podcast”, podem pensar que la ràdio perd la màgia que tenia quan només ens arribava la veu dels locutors i els imaginàvem, sovint molt diferents.

Però ha sabut sobreviure, adaptar-se i fins i tot créixer, entronitzant a divos de la comunicació, essent un element de debat i propaganda, de participació i opinió, àdhuc de promotora d’èxits musicals, que han acompanyat els conductors i els “runnings”, auriculars a l’orella, durant dècades.

I el més important, segueix sent un mitjà que es fa estimar i que, per molts de nosaltres, fa avançar una jornada la data del dia dels enamorats.

ESTEM "ESTUPENDUS"

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Abans dèiem que les fulles del calendari queien massa ràpid, ara diríem que les xarxes socials en recorden que els anys passen i que el sac de records està cada cop més ple.

Augmentem les desenes i notem que ens comença a fer mal l’esquena, que el pocs cabells es tornen blancs, la panxa es fa rodona i que hem d’allargar els braços per llegir.

I nosaltres, que sovint ens en capfiquem amb la situació, quan en parlem amb els amics i companys, el comentari sol ser unànime: “Si estàs estupend”  -tot i que en realitat, en la forma masculina, tothom utilitza el castellanisme: “estupendu”- .

I ens auto-analitzem i creiem que potser si que no n’hi ha per tant i que no som tan diferents de quan érem joves.

Que seguim portant els mateixos texans, utilitzem la mateixa marca d’ulleres de sol, samarretes estampades, gorres, anem al gimnàs o juguem a Pàdel.

Que també som capaços de navegar per internet, programar la televisió i remenar un telèfon mòbil.

Però, aquest pensament ens fa caure en el parany de pensar que això ens assimila als joves d’avui i no és així.

Ells ens veuen tan grans o fins i tot vells, com nosaltres veiem, a la seva edat, els nostres pares i els seus amics.

És cert que els temps han canviat, que la situació personal dels nostres ancestres va ser molt pitjor que la nostra i que entre ells i nosaltres hi va haver un salt de mentalitat molt gran.

Però, segur que ells també deurien pensar, com nosaltres ara, que feien el mateix que quan eren joves, vestien igual i escoltaven la mateixa música.

No ens enganyem, certament nosaltres som els mateixos però la societat, els costums i les modes dels joves, han evolucionat, com ha de ser.

Nosaltres estem estàtics i la vida fa el seu camí.

Però, de la mateixa manera que no ens hem d’enganyar, també hem de ser conscients de la sort que tenim de fer anys, de l’experiència adquirida i de que, cadascú amb les seves circumstàncies, puguem gaudir d’una relativa salut, tenir un mínim de comoditats i de poder explicar-ho.

Però sobre tot, la sort de tenir al costat gent tan meravellosa, com aquests que, carregats de sinceritat, pensen, amb afecte, que ja som com uns avis i d’altres que, carregats d’amabilitat, et diuen que estàs “estupendu”.

MÚSICA, SI US PLAU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Acabo de llegir que aquest any hi ha hagut un retrocés en la matriculació d’alumnes en les escoles musicals de Catalunya.

És una mala noticia, que ens disminueix com a societat cultural i que, per decisió parental, priva a la mainada dels seus beneficis.

Estudiar solfeig i un instrument no vol dir convertir-se en virtuós, ni tant sols haver d’anar al conservatori per convertir-se en músic professional.

És gaudir, com els que juguen a futbol, tot i sabent que no viuran d’això.

Però a més a més, cal tenir en compte que, com a activitat complementària als estudis, aporta uns beneficis que ajuden al desenvolupament mental i intel·lectual que van més enllà d’aprendre notes, acords i partitures.

La mètrica, la lògica, l’oïda, la psicomotricitat o l’expressió són, entre altres, camps que es veuen reforçats amb aquesta ensenyança.

Això no vol dir que s’hagi de renunciar a les activitats físiques, tan importants com aquesta, però, donar a la mainada una alternativa a la pantalla del mòbil és sempre interessant, àdhuc d’unes habilitats que, passats els anys, no s’obliden.

Arribada l’edat adulta, aquests coneixements, ni que siguin bàsics, serveixen per enriquir les hores lliures i són un inhibidor natural per l’estrès.

A Figueres i rodalies tenim escoles de música de molt alt nivell, reconegudes arreu, que no només imparteixen música clàssica, sinó que estan obertes a qualsevol estil, fins i tot les darreres tendències i al contrari del que podria pensar molta gent, ni és una activitat elitista, ni el seu preu és superior a d’altres.

Convido a tots els pares que hi reflexionin, que ho tinguin en compte, que s’informin i que optin per inscriure els seus fills/es a una activitat que també és lúdica, fa interactuar amb els companys, els ajuda a perdre la recança d’estar davant del públic i que els acompanyarà per sempre.

La música es un dels motors de la vida, que ens influeix de forma discreta, emocionant-nos, enriquint-nos, traient la nostra cara més amable.

Darrerament, sembla que les escoles convencionals passen de puntetes per l’assignatura.

És per tot plegat que ara, més que mai, cal demanar música al mestre. Sona bé.

 

OBRES ELECTORALS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Vaig pels carrers de ciutats i pobles i només veig maquinaria i obrers treballant, millorant els asfalts, renovant voreres i canonades.

Amb el ciri a la ma, puc pensar que són els desitjos d’any nou dels governants  que han decidit que, en aquest 2023 que acabem d’encetar faran tot el que han estat prometent i que, per fi, tenim un mandataris que fan el que cal.

Però, fullejant l’agenda política d’aquest any, veig que al mes de maig hi ha eleccions a la gran majoria de municipis i entenc que tot plegat no és més que una estratègia ben pensada.

Juguen amb la suggestió dels fets recents, creuen que ningú recordarà aquella obra que l’alcalde/sa de torn va fer fa anys, però, sí que podran presumir de les que han estat inaugurades poc abans de les eleccions, amb bombo i platerets, publicades a internet i amb grans notícies als mitjans, perquè se n’assabenti tothom.

Suposo que si tots ho fan deu ser perquè l’enganyifa els hi funciona i que tenen comprovat que això els representa un percentatge important de vots favorables. Però, particularment, em fa l’efecte contrari, em repulsa aquesta actitud de jugar amb l’intel·lecte de la gent.

I no serà nomes això, ara es faran presents a tots els esdeveniments, es fotografiaran amb col·lectius que fins ara havien oblidat, es passejaran pels barris marginals, fins avui ignorats, passaran de puntetes pels temes espinosos com la inseguretat, la deixadesa, la brutícia o els talls de llum i, per justificar-se, protestaran contra els governs autonòmics o estatals, depenent si són o no del mateix color polític, clar.

Prepareu-vos per la faramalla, la campanya ha començat de forma subliminal, en qualsevol moment rebreu missatges de text, sol·licituds d’amistat a la xarxes socials de gent que ni tant sols us saluden pel carrer i al final vindran cartells amb cares somrients i fulletons a la bústia amb un llistat de bones intencions, tant per ventar-se del que han fet mentre manaven, com per lamentar-se d’allò que s’hauria pogut fer si haguessin manat.

Tot plegat, teatre del bo, ben mil·limetrat, parametritzat.

Jo m’ho miraré amb perspectiva i quan arribi el moment, el meu vot no estarà influenciat pel que puguin fer o dir en aquest propers mesos, ans al contrari.

Com els drets dels detinguts, qualsevol cosa que diguin o facin a partir d’ara, ho podré utilitzar en contra seva.

NASSOS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La flaira és el sentit més intents dels cinc, tot i que potser no sigui el més important.

Deixant apart les pudors, ens aporta uns plaers indescriptibles, com les olors de les menges, les herbes, els perfums, la terra mullada i, malgrat no tenir-lo tant desenvolupat com els gossos, també ens apropa els olors que ens varen marcar la infantesa i que ens transportem a temps que creiem millors.

Com es pateix quan estem refredats, tenim sinusitis, desviacions als septes nasals o vegetacions, com ens afecta en dormir, el ritme cardíac o la capacitat respiratòria, àdhuc de l’ajuda que ens proporciona per assolir els gustos.

I per a tot això, el nas és una part necessària i imprescindible, també per dur les ulleres o per substituir, subtilment, els atributs masculins, com quan diguem, finament, allò “d’estar fins els nassos”, “tenir els nassos plens” o “quins nassos”, sempre en plural, com si en tinguéssim més d’un.

Igual que “l’Home dels Nassos”, aquell que diem a la mainada que té “tant nassos com dies té l’any” i que sortirà al carrer aquest proper dissabte.

No sé vosaltres, però de petit no en vaig fer gaire cas, potser perquè aviat vaig descobrir el doble sentit de la frase i que no es referiria als dies que havien passat sinó als que quedaven per acabar l’any.

De totes maneres és una bonica tradició, ben pensada i que s’ha mantingut, des de dates que no es coneixen, en terres de parla catalana i curiosament també a la Rioja.

Simbolitza l’any, com les fulles del calendari que passàvem cada dia -abans que tots anéssim amb mòbils i rellotges intel·ligents- i que en esgotar-se i caure la última, ens servia per fer resum i reflexió del que havíem viscut.

Un canvi de cicle, un període passat, millor o pitjor, que no tornarà i un projecte nou, una il·lusió o una esperança, que s’encetarà just al vespre, quan brindem amb les copes, endrapem els dotze raïms i l’Home dels Nassos torni al bosc, amb la cara plena de narius, esperant tornar a la ciutat quan només n’hi quedi un, ni que sigui enorme.

Esperem que el món tingui un any nou millor que el vell, fet que no té molt de mèrit, però que, en vistes de les perspectives, tampoc serà feina fàcil, per la qual cosa, segur que ens caldrà “posar-hi molt nassos”.

BUM BUM

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Diuen que som seriosos i formals, però també tancats i un pel ensopits, que som molt de portes endins, poc solidaris i, sobre tot, molt garrepes.

Als catalans, com a totes les nacionalitats, ens jutgen amb una sèrie d’estereotips que sovint són exagerats.

Però, hi ha una data a l’any en que algunes d’aquestes afirmacions canvien i demostrem al món que, potser, no es corresponen del tot amb la realitat.

Coincideix amb dates properes a Nadal i es diu “La Marató”.

El que va començar fa 31 anys com una recol·lecta que TV3 va organitzar per ajudar els malalts de leucèmia, on es va recaptar poc més d’un milió d’euros (al canvi de les pessetes), amb els anys s’ha convertit en un fenomen que gestiona la mateixa fundació i que recapta quantitats gens menyspreables que ajuden  molta gent.

Aquest proper diumenge es farà una nova edició on, a ben segur, es batrà el record de més de 12 milions de l’any passat.

La llarga jornada de trucades, ateses des de taules multitudinàries farcides de voluntaris i encapçalats per famosos fent d’esquer a primera fila, s’ha anat modernitzant amb moviments online, transferències i Bizums, tot i que encara, a molts ens agrada sentir la veu a l’altre costat de l’auricular.

I més enllà de l’espectacle televisiu, la feina no s’atura durant tot l’any i es recolzada per empreses, col·lectius mèdics, ajuntaments i entitats que hi col·laboren.

A l’Alt Empordà, per exemple, s’organitzaran aquest cap de setmana més de 70 activitats solidàries en 35 localitats, per aconseguir fons, aquest per any per la salut cardiovascular, amb el lema “Bum, Bum”.

La Marató s’ha convertit en un fenomen que ha anat creixent amb els anys, imitat per altres cadenes de televisió i que desperta admiració arreu.

Segurament és el moment de l’any en que els catalans ja no som tan tancats, ni tan poc solidaris i sobre tot, gens “agarrats”.

Però els estereotips revifaran al dia següent i quan hagi passat la noticia, ens tornaran a veure com sempre ho han fet i la vida continuarà.

Això si, hi haurà uns malats del cor que estaran agraïts de que tants catalans el tinguem tan gran.

Que diguin el que vulguin, aquest diumenge participeu de la festa, de les activitats del vostre poble, truqueu o entreu a la web de La Marató.

Bum, Bum, que la solidaritat bategi.

WOMEN

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Cal reconèixer la feina feta durant la transició per aquelles dones valentes que varen posar els ovaris al cim de la taula per iniciar el procés de dignificació del sexe femení en aquell gris país que heretàvem.

Eren temps de canvis i en les ràdios mundials sonava “Woman” de John Lennon, magnifica cançó que recomano re-escoltar, ara que farà anys de la seva mort i que, rere una declaració d’amor a la seva dona nipona, amagava, tal com ell mateix va declarar, una oda de reconeixent a les dones del mon.

Vull pensar que, quan portem gastat un 20% del segle XXI, ja no hi ha debat sobre la igualtat de sexes i que homes i dones, amb les seves diferències i particularitats, opten a les mateixes opcions, tenen els mateixos drets i que en cap cas hi ha discriminació per motius de sexe.

Soc conscient que aquest escenari idíl·lic no és real, només cal observar la realitat i llegir les notícies, no només en països on les tradicions masclistes encara sobreviuen, sinó també a prop de casa.

De totes maneres, hi ha motius per a l’esperança i cada dia es fan passes endavant.

Un exemple molt clar és el futbol, esport històricament masclista -com s’ha demostrat al organitzar el mundial en un país que no respecta els dret de les dones- però, en el que les noies, ajudades per un magnífic domini del joc, omplen estadis i acaparen l’atenció, superant, en alguns clubs, els elogis de l’equip masculí.

Professionalment, formen part dels equips directius d’empreses, l’administració pública i política i fins i tot en tallers i altres dures feines, quelcom que hauria de ser normal, però que fins fa no tant, era impensable.

Una prova irrefutable de la seva capacitat de convocatòria i cooperació va estar, fa setmanes, quan la marea rosa va córrer pels carrers de Figueres, com s’ha fet en altres localitats.

Dimarts passat, a l’Auditori dels Caputxins va haver una mostra més, amb la VII edició de “e-Woman”, on Sílvia Osuna, Inma Serra, Xènia Semis i Maria Rosa Agustí, entre altres, varen omplir una matinal per alimentar la inspiració i la superació femenina.

Una jornada amb bona participació, malgrat l’horari programat, que es desplaça en forma de tour per vàries ciutats on dones significatives de cada localitat exposen les seves experiències.

Un pas (o millor dit, una passa) més en el camí costerut que iniciaren les valentes dels vuitanta i del que, malgrat la distància recorreguda, encara té molts esculls i revolts per salvar.

FAÇANES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Quan caminem tenim la tendència, instintiva, a mirar al terra per evitar l’obstacle que ens provoqui una entrebancada o per sortejar les tifes dels gossos d’alguns irresponsables.

Així les coses, només ens fixem amb els vianants, en l’estat de les voreres, la senyalització horitzontal, la brutícia del terra i en tot allò que serveixi per penjar crítiques a les xarxes socials.

I ens perdem una de les parts més interesants dels pobles i ciutats, que són les singularitats i les formes de les façanes dels edificis sencers.

Sobre tot, en els centres de les viles, on s’hi concentren els més antics, els que es podríem anomenar històrics, on es poden observar veritables obres d’art arquitectòniques.

És fonamental que aquests habitacles guardin la seva essència i que, malgrat que es modernitzin a l’interior, de portes en fora conservin la forma que les fa incomparables, que donen caràcter al poble i ens expliquen la seva vida a través dels anys.

Fa uns dies, en la entrevista online de “emporda.info”, l’alcaldessa de Figueres va dir que durant el seu mandat s’han donat ajudes per rehabilitar 70 façanes i certament, passejant pel centre, vaig poder constatar que, malgrat que encara hi ha molta feina per fer, val la pena aixecar el cap i sorprendre’ns amb les formes i colors d’alguns balcons, finestres, porticons, gàrgoles, inscripcions, sanefes, escuts i terrasses amagades.

El problema del centre de Figueres és que, malgrat que s’ha de reconèixer que l’aspecte ha millorat, fa anys que ha deixat de ser històric, ja que la seva gent ha marxat i l’ambient, quan cau el sol, tanquen les botigues i marxen els visitants, no convida al passeig, ni a ramblejar, com dècades enrere.

Es diu d’alguna gent superficial que “només tenen façana” i això és, metafòricament, el que passa al cor de Figueres, que està netejant la imatge però, que encara falta molta feina per aconseguir que els propietaris renovin els habitatges, que l’accés sigui més fàcil, l’aparcament més barat i que la gent vulgui tornar a viure-hi.

Això seria la quadratura del cercle o, més ben dit, del centre.

Us aconsello que, quan aneu pel carrer, estireu el coll, camineu altius, aixequeu la vista i gaudiu d’un paisatge diferent que potser us farà canviar l‘opinió de la vila visitada.

EL DIA DELS NOSTRES MORTS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La transició del mes d’octubre a novembre és un període que, potser de manera subtil, ens aporta unes sensacions úniques i diferents.

Venim d’un canvi d’hora que ens fa enfosquir els vespres, Girona està en fires (que tradicionalment sempre atrau molts empordanesos), celebrem la castanyada, ara també l’importat Halloween, mengem panellets -cada cop més variats- i moniatos i anem als cementiris a visitar els nínxols dels nostres absents.

En els darrers dos anys la pandèmia s’ha endut algun esser proper a gairebé tothom, cosa que deu fer que el nombre de finats, segurament, hagi augmentat i això pot fer encara més especial aquest dia.

La visita al fossars és una activitat tant emocionant com reconfortant, però encara millor fora d’aquesta “temporada alta”, lluny d’aglomeracions.

Caminar sol pels passadissos impressiona, la pau i el respecte a la memòria dels que allà descansen, ens fan reflexionar.

Només uns minuts de silenci i soledat, una conversa sense respostes i un record davant l’ossari de la persona enyorada, per reconfortar-nos l’esperit.

Però, el fet que en les darreres dècades hagi augmentat la tendència d’utilitzar els crematoris entenc que, lògicament, farà decaure les visites als cementiris en els propers anys.

Ara be, sempre ens quedarà visitar el lloc on vàrem decidir depositar les cendres, sovint seguint les instruccions en vida pel mateix difunt i que, depenent del lloc, ho farem fora de les dates actuals.

Sospito que, amb el temps, també acabarem incorporant altres costums foranes, com ha passat amb les carbasses i potser els nostres descendents honoraran la nostre memòria a la forma d’altres països, amb sopars als cementiris, menjaran pastissets amb el nostre nom, deixaran menjar per la nit a fora de la casa, oferiran càntics o posaran fanals de paper al riu.

No podem evitar la globalització però, sempre seran els nostres morts i, malgrat les tendències del moment, els guardarem un racó en el cor i un pensament cada dia, quan un gest, un objecte, una paraula, un menjar o una cançó ens faci sentir- los propers, sense que una data al calendari ens digui que hi hem de pensar.

OPINIONS GRATUÏTES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Hi ha frases antigues, sovint oblidades, que hem après dels nostres ancestres i que, sorprenentment, encara encaixen a la perfecció amb els temps que corren.

De jovenet, en el meu període de formació, vaig coincidir amb dues persones grans, molt empordaneses, que em varen omplir de dites sorprenents.

Perdoneu, però em ve de gust anomenar a en Pere Carbó Juglà i Lluis Tremoleda Blanch, que sumats a la meva mare Lolita Camps Teis, varen oferir-me un catàleg d’expressions que, abans que la memòria se’m faci fonedissa, hauria de posar en ordre i catalogar per així poder oferir, algun dia, una columna com la de l’ admirat Josep M. Salvatella.

Darrerament, m’ha vingut al cap una de molt repetida que deia “A la llengua i al flabiol, se l’hi fa dir el que es vol”.

I, malgrat el temps transcorregut, avui es podria aplicar als comentaris que llegeixo en les xarxes socials, sobre tot, a les valoracions que es pengen a les plataformes que valoren feines d’empreses i restaurants.

Sobretot en aquests últims, on només cal dedicar uns minuts a llegir els comentaris que deixen els usuaris a les aplicacions de reserves per adonar-nos del nivell de qui escriu.

Sobre tot els negatius, aquells que protesten per situacions, que sovint son gratuïtes i sense d’arguments de pes, però que tot i així, puntua negativament en el global.

Ja sé sap que som un país amb més tendència a la protesta que l’ agraïment.

Cal tenir en compte que aquestes valoracions negatives fan molt mal a l’establiment, ja que molts clients potencials, per comoditat, entrem a veure els rànquings global que donen aquestes plataformes, sense anar al detall dels comentaris i ens poden oferir una imatge que no respon a la realitat.

Així les coses, podem trobar-nos que aquell restaurant “extraordinari” que està en el numero 2 de la localitat, potser no és el que ens pensàvem i se’ns escapen llocs millors però que no estan a l’abast d’aquells que comenten.
Ja tenien raó els meus mestres de vida, que la parla, ara transformada en missatges escrits, és com un instrument, que pot emetre sons a voluntat del que el toca, però que no sempre sonen afinats.

ELS CERCLES DE LA VIDA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Assegut a la sorra, amb les cames recollides i els braços sobre els genolls, la mirada es perd allà on sembla que el mon s’acaba, on els blaus es fonen i prenen el nom del cel i del mar.

Nomes la vela d’un vaixell llunyà trenca la uniformitat de la ratlla de l’horitzó i a la platja, pocs valents gosen fer una capbussada, vigilats per un parell de núvols esgarrinxats i un ventet fi que ens recorda que l’estiu s’ha acabat.

La llum empordanesa encara dona brillantor a un cel que amaga un nombre infinit d’estrelles, algunes de les quals porten el nom dels nostres estimats absents i que a partir d’ara guanyaran protagonisme per fer-nos sentir petits com els grans de la sorra que trepitgem.

Les estacions de pas, les suaus, son cada poc més minses i sense adornar-nos tornarem l’hivern cru i tot el que l’acompanya.

Dies escurçats, xemeneies fumejant, mànigues llargues, menges potents, manta al sofà i observar el mateix cel, però a través dels vidres entelats.

I si la bonança ens ho permet tornarem a passejar, en solitud, per aquesta mateixa sorra, que percebrem més grisa, amb les onades més esverades i gaudirem d’un altre paisatge, també bucòlic, on albirarem un horitzó diferent, potser sense el veler i amb uns altres tons de blaus.

Una altra manera de sentir la vida, més tranquil·la, fosca i melancòlica, però tan maca i interessant que se’ns fa difícil triar.

Però no cal, perquè tot tornarà cíclicament i en uns mesos la vida ens portarà, novament, la llum de l’estiu, la calor, la vida a fora i podrem tornar a amarar-nos de sal i sol.

I així successivament, com tornen la nit i el dia, les orenetes al niu, les flors als ametllers, la lluna canvia de forma, cauen les fulles i tantes altres coses que viatgen en un cercle vital inacabable que ens fa rics en records.

Aprofitem per gaudir de les coses meravelloses de cada moment, fins que la vida i els seus cercles, ens facin donar la darrera volta.

LÍNIA VERMELLA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Molts dels que llegeixin això recordaran perfectament els bolígrafs vermells que utilitzaven, fa anys, els mestres i senyoretes, amb els que corregien els exercicis i marcaven les errades en els exàmens.

Un color cridaner, que saltava a la vista per adonar-nos d’allò que no havíem fet bé i que tampoc passava per alt als nostres pares que, en comunió amb el pensament del professor, ens reprimien la nostra manca d’encert o d’implicació.

Doncs es veu que ara volen prohibir aquest color a les marques que facin els educadors ja que això podria suposar un trauma pels alumnes i que només cal s’assenyalin els encerts, no les errades.

Un esgraó més en l’evolució de la formació ens les darreres dècades, amb una sobreprotecció dels infants, possiblement necessària, però altrament, potser un pel exagerada.

Però és la tendència que avalen els gurus de l’ensenyament, que planifiquen els objectius dels cursos per “assoliment de valors” i que eviten els suspensos disfressant-los de “cal millorar” entre d’altres conceptes.

No seré jo qui posi en dubte els beneficis d’aquests mètodes, però trobo a faltar  altres aspectes, com el respecte cap als professors o la millora en alguns coneixements basics indispensables, com es desprèn dels resultats de les darreres proves de competències bàsiques.

És un fet que molts joves no saben identificar un país en el mapa, ni escriure amb poques faltes o calcular l’àrea d’un triangle, pocs tenen ganes de llegir dos llibres a l’any o que fer una simple operació matemàtica han d’ajudar-se de la calculadora del seu inseparable mòbil.

Són els que ara ja estan en el mercat laboral i que fan que les empreses, preocupades, es lamentin del baix nivell, no només de coneixements i sentit comú, sinó també d’implicació.

Comença l’any escolar i com cada curs, no falten polèmiques pels calendaris, les hores lectives, les activitats extraescolars, barracons perpetus o manca de professors i deixem en segon pla a uns infants innocents, als que certament cal protegir, sobre tot de males amistats, de costums inadequats i proveir-los d’educació i respecte, però també de capacitat de sacrifici i dels coneixements que serveixin per fer pujar el nivell cultural de la ciutadania.

El color roig malgrat que sigui el color de la sang, del dimoni o de les prohibicions, sempre serà el que els marcarà aquella  “línia vermella” que no s’ha de creuar.

LA CIBER-CANÇÓ DE L’ESTIU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No sé si a vosaltres també us passa, però quan hi ha esdeveniments com l’Acústica, on tothom s’aplega als actes, em retrobo amb gent que feia temps que no veia i és com un retorn al passat.

I si a més, es barreja amb antigues cançons de grups veterans, em transporta, encara més, a temps preterits.

Perquè la música, ni que sigui inconscientment, ens ubica en el temps i, com passa amb els malalts d’Alzheimer, remou els records.

Qui no recorda les anomenades “cançons de l’estiu” de fa dècades, enganxoses, de tonades fàcils, repetitives i sovint amb escàs missatge, però que la gent les feia seves, ens passàvem el dia taral·lejant-la i encara avui les associaríem a vivències concretes.

De fet, això també passava fora de temporada estival i amb tots tipus de música, ja que eren temps en que els programes de ràdio i televisió es feien ressò de les novetats i, d’acord amb els gustos de cadascú, les convertíem en èxits i permetíem que ens acompanyessin en algun dels nostres moments vitals.

Recordo les visites a can Caussa, a can Quim o a discs Albert de Figueres per escoltar, en uns auriculars compartits, la música que buscàvem.

Però, la majoria d’aquest tipus de botigues, arreu, ja han tancat i el mitjà de transmissió de la música ha passat, de les ones hertzianes a les cibernètiques, molts més vulnerables.

Les llistes d’èxits actuals es compten per descàrregues digitals, per visites a la xarxa o per comparticions i això, informàticament, és molt més manipulable.

Ordinadors en bucle, milions d’inputs en pocs segons de manera anònima i ja tenim una cançó o un artista enfilat a la fama.

La música occidental, la que tots coneixem i s’estudia, no ha canviat en els darrers segles, seguim amb les mateixes notes, els mateixos acords i les seves rodes, les escales, les tonalitats i harmonies, fins i tot la música que avui ens bombardeja amb els ritmes “reggaeton” i les veus modificades per “autotune” segueixen, majoritàriament, aquestes ancestrals regles.

El que ha canviat és la manipulació que fan les discogràfiques i companyies publicitàries dels temes i de com arriben a conquerir les primeres posicions d’aquestes suposades llistes d’èxits.

No sabria dir quina ha estat la cançó d’aquest estiu, però la meva la vaig escoltar aquest cap de setmana, en el esdeveniment més màgic que es fa a Figueres.