BENVINGUTS, PASSEU, PASSEU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fem memòria i recordem les crítiques que es generaven els estius passats per la manca d’espai a les platges i als restaurants o les cues a les carreteres per culpa dels turistes.

En les darreres setmanes, pel contrari, hem demanat vivament que s’obrissin les fronteres, com no ho fèiem des dels temps de la dictadura.

El motiu és que aquesta comarca fa dècades que ha deixat de banda antigues activitats i s’ha centrat en acollir a uns visitants que han omplert urbanitzacions guanyades a la natura i que, malgrat l’indiscutible dany ecològic, han servit de suport econòmic de moltes famílies, durant generacions.

I no és només el turista d’estiu. Si prenem Figueres com exemple, en el darrer mig segle ha vist tancar empreses, indústries i fàbriques, ha urbanitzat hortes i ha creat un teixit comercial sobre dimensionat, al voltant d’un entorn cultural/surrealista mal aprofitat, que es sustenta pel visitant de cap de setmana, majoritàriament de parla francesa.

Però la vida dona voltes i ara que ens vist confinats, molts s’han adonat que teníem tots els ous al mateix cistell i que sense aquests visitants esporàdics la nostre economia queda tocada de mort.

De tot plegat hem d’extreure que, mentre no hi hagi un gir en l’estratègia de negoci, en aquest petit país, d’una manera o d’un altre, tots treballem pel turista, ja sigui a primera línea, amb negocis pel seu lleure, com a rereguarda, oferint simpatia, hospitalitat i posant bona cara, malgrat els canvis que produeixen en la nostre tarannà diari.

Fa una setmana que tornem a tenir les barreres aixecades i malgrat que, indudablement, aquest any hi hauran menys desplaçaments, a hores d’ara és com si  ja haguéssim recuperat part de l’alegria perduda fa uns mesos.

A casa nostre l’estiu és vida, color i calor, temps de cervesa i sucs, de gelat de pal i síndria, de xafogor i migdiada, d’amanides i gaspatxos, sardines i sardanes.

I també de turistes, que admiraran el nostre paisatge, es banyaran a les nostres platges, prendran el nostre sol i tastaran les nostres menges

Coses que seguiran essent nostres quan ells marxin i ens hagin deixat allò que econòmicament ens dona la vida.

Tinguem paciència i també seny i cura per mantenir-nos amb salut i que l’any que ve tornin.

TAMBÉ PASSEN ALTRES COSES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si vostè està llegint l’edició en paper d’aquest setmanari, només en la pàgina doble que te davant els seus ulls, veurà que hi ha cinc articles d’opinió i un editorial.

Som vora deu escriptors i articulistes que, setmana rere setmana omplim, alternativament, aquestes dues planes.

Des del passat 10 de març, quan el fantasma del COVID va començar a fer-se present a les nostres vides, hem generat uns noranta escrits, la majoria dels quals han parlat del bitxo.

S’ha de reconèixer que ens hem espremut el magí, hem intentat ser originals i donar la volta a la situació, cercant punts de vista diferents i enfocant la situació a través del prisma personals de cadascú.

Però, al cap i a la fi, sempre condicionats pel mateix tema, de fet tal com està passant ara, amb aquest mateix article.

És lògic, estem vivint un moment inimaginable fa uns mesos, que ha canviat el rumb de les nostres vides i segurament del món, com mai abans havia passat.

Sortosament, la premsa escrita, per la seva extensió i particularment aquest setmanari, ha tingut la delicadesa d’omplir planes amb altres temes i fer-nos veure que el món no ha deixat de girar.

Però, els informatius televisius, que són els de més seguiment, en totes les cadenes, tot i les seves diferents ideologies –per no dir les seves diferents maneres de manipular la informació- omplen, des de fa mesos, la mitja hora llarga dels noticiaris de matí, migdia i vespre de manera monotemàtica, amb imatges, dia a dia, dels mateixos ministres, conselleres i tècnics de salut, deixant només espai per a la informació meteorològica i uns esports inexistents per l’aturada.

Com el dia de la marmota, un fet que avorreix l’espectador, ansiós d’altres informacions que el facin oblidar la realitat i el més greu, que amaga notícies i drames que, malgrat els contagis, les fases i els confinaments, han continuat passant.

El virus no ha aturat la fam, que es viu també al costat de casa, ni els desnonaments, els refugiats, la violència domèstica, els carrers bruts o els polítics deshonestos, els plàstics segueixen al mar i encara hi ha guerres al món.

Que aquesta maleïda nova normalitat no ens amagui la realitat que tenim malauradament normalitzada des de fa dècades i a la que li cal una vacuna que encara cap laboratori està cercant.

LA VELLA NORMALITAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tothom parla de la nova normalitat, una expressió que no em fa el pes, perquè entenc com a normalitat allò que ja és costum i que hem assumit amb el pas del temps, per la qual cosa ja no pot ser nova.

Però tant se val com ho anomenem, la certesa és que la vida ja ha començat a canviar i les formes de comportament evolucionaran cap a unes de noves, que tot just ara comencen a prendre forma.

I penso que, aprofitant l’ocasió, el que hauríem de fer és recuperar costums de la que podríem anomenar vella normalitat i amb això em refereixo a les d’antuvi, les que ens els darrers temps ja no utilitzàvem i que ara han revifat.

Per exemple, en els dies de confinament sever, si anàvem a comprar, a la fleca o a la farmàcia i pel camí trobàvem algú, tot i que ens fos desconegut, el saludàvem fent el gest d’aixecar el cap, com una acte de solidaritat.

A voltes recuperàvem el Passeu-ho bé (Que, -sense voler emular al mestre Salvatella-, a l’Empordà en diem passiubé) o el simple Bon dia que, malgrat la mascareta, retrunyia en el carrer buit.

En els darrers mesos hem après a fer cues ordenades i guardar les distàncies, a tenir paciència i esperar el torn, sense retrets ni males cares, evitar les presses, a demanar permís per entrar als llocs.

Hem reconegut la feina dels servidors públics i hem obeït les ordenances (qui més i qui menys) per assolir un bé comú.

Evitar aglomeracions, dosificar les sortides, defugir de conserves que no aporten res,  respectar el temps dels altres i a gestionar el nostre.

La cuina d’aprofitament, la compra racional, el emmagatzemant necessari, la previsió i l’estalvi.

A no creure’ns que ho tenim tot fet, a pensar en les conseqüències dels actes, a respectar la natura, a valorar els passejos i l’esport.

Les trucades a la gent que fa temps que no veiem, les atencions a la gent gran, a valorar les abraçades i els petons, la vida portes endins, els jocs, la conversa i la lectura.

I més que mai, han guanyat sentit les preguntes retòriques de Com estàs? o Espero que estiguis bé que fins ara només servien per iniciar una conversa sorda o una carta buida.

Velles pautes de comportament, associades a la bona educació, que haurien d’encomanar-se com un virus i formar part d’aquesta mal anomenada nova normalitat.

LA NATURA NO S'ATURA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El confinament gairebé total que varem viure fa unes setmanes va comportar tal desertització dels carrers que sortir a llençar les escombraries era com experimentar la sensació d’en Dídac al llibre “Mecanoscrit del segon origen” de Manuel de Pedrolo.

I això va provocar un canvi radical en l’ impacte que provoquem, amb el nostre tarannà diari, en l’hàbitat natural.

Així les coses, amb l’ajuda de l’arribada de la primavera, han crescut herbes i matoll en llocs on mai els havíem vist, com els marges de les carreteres, entre les llambordes dels carrers, a la vora de les aceres o parcs infantils.

Els animals varen aprofitar la ocasió per sortir del confinament als que nosaltres els tenim condemnats, per tafanejar per les urbanitzacions o els carrers dels pobles.

Aus que han niat en llocs on no ho havien fet mai, bufaforats, eixams d’abelles i teles d’aranya exteriors en llocs inusuals.

Des dels balcons i terrasses albiràvem paisatges que ja eren allà abans, com quadres sense pintura, però que estaven amagats per les presses i la contaminació.

Flaires sense fum, perfumades de flors i herbes, de terra viva.

El so de la natura, el frec del vent, el moviment dels arbres, els cants dels ocells i el rebot de les gotes de pluja en el terra.

El denominador comú d’aquestes manifestacions de la naturalesa és que s’han percebut més en els llocs on habitualment viu l’esser humà.

I, malgrat que a nosaltres ens sembli una eternitat, tot plegat han estat unes poques setmanes de semi confinament i la natura ja ha començat la reconquesta del l’espai que l’hi hem ocupat.

El que hem d’extreure de tot plegat és que som uns convidats, els llogaters d’un espai que no ens pertany i que, respectant la voluntat de la propietària, hem de poder arribar a un acord de convivència.

Potser el “Gloria” va ser un altre avís que no varem saber captar.

Ens crèiem els amos del món, “animals racionals”, relegant a segon terme aquells esser vius que no es poden expressar amb paraules, però que ara ens han demostrat la saviesa del seu instint.

Però, com que soms tant sapastres, quan arribi aquesta anunciada “nova normalitat”, segur que tornarem a ensopegar amb les mateixes pedres.

Fins que la Mare Natura torni a fotre un cop de puny a la taula.

LES VÍCTIMES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Aquesta epidèmia s’està cobrant una macabra factura en forma de patiment que és impossible posar al dia perquè hora que passa, malalt que empeny.

La situació és tan estressant que ens arriba a afectar la percepció de la realitat fins el punt de que, veient les dades del descens de traspassats se’ns omple d’esperit d’alegria, sentiment que no és compartit pels familiars dels que, encara avui, moren per aquest motiu.

També ens consolem predicant que aquest virus ha estat, de moment, menys mortal que altres malalties infeccioses o que el percentatge de morts a l’Alt Empordà fa cent anys per la mal anomenada “grip espanyola”, va ser més alt.

La realitat és que qualsevol fet que s’emporti per davant una sola vida humana ja és una tragèdia per si mateix.

I encara pitjor si, com ha passat, afecta majoritàriament col·lectius més dèbils, com els avis i els malalts que, a més a més, han tingut un comiat solitari i trist.

Però també cal dir que hi ha més les víctimes que les que recompten les necrològiques.

En temps preterits, amb comerç local i sense la globalització actual el mal es va concentrar en les persones.

Avui, un percentatge molt alt del petit comerç difícilment tornarà a obrir portes.

En la gestió d’aquesta crisi s’ha donat una situació que, vista des de fora, sembla força incongruent, ja que per un costat s’ha fet tancar les botigues no indispensables al públic, fet que pot semblar coherent degut a la proximitat física de les persones amb sabut risc de contagi, però per un altre s’ha deixat operar el transport amb productes no essencials, com poden ser les compres compulsives per internet de tota mena de productes.

D’aquesta manera el botiguer ha vist, davant dels seus nassos, com el veí adquiria els productes que ell tenia als prestatges de la botiga tancada i, a canvi, se l’exigia seguir pagant les seves quotes, préstecs o lloguers.

Botigues modestes que els costarà reprendre després d’aquest sotrac i encara més si nosaltres mateixos els hi fem el salt.

Ja fa temps que tenim el comerç local ferit de mort, amb la amenaça del “e-commerce” i les grans cadenes.

Ara ja podem parlar d’una víctima més de la pandèmia, però no per contagi, sinó per homicidi.

CORONA-FESTES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ" 

A hores d’ara ja no hi ha cap dubte de que aquesta pandèmia ens ha canviat la vida i possiblement de forma definitiva.

Començant per la percepció del mot “virus” que fins ara associàvem a quelcom abstracte i diminut, sense cara ni ulls, que s’encomanava provocant-nos uns dies de llit i una febrada.

Records d’infància, de xarop amb mal gust, del practicant de torn amb agulles afilades i de carantoines de la mama, altament curatives.

Ara, la por ens fa veure un bitxo de metre i mig, vermellós, amb antenes, mala cara i que porta associada la mort, el desastre econòmic, el patiment, la solitud i la presó del confinament.

Que fins i tot és capaç de fer suspendre actes, espectables, esdeveniments esportius d’alt nivell i festes populars, com no havia passat des de les sagnants guerres del segle passat.

Hem passat una Setmana Santa atípica, sense palmes ni benediccions, amb mones a distancia, sense passions, ni càntics.

A Figueres s’han aturat les Fires de Santa Creu, com ha passat en altres localitats amb les seves festes i el debat és si s’han de re ubicar en el calendari o saltar un any, a veure-les venir.

Crec que s’ha de diferenciar un retràs puntual per mal temps o un esdeveniment esportiu, d’una festa altament arrelada a una data del calendari.

No es pot fer el Nadal a l’estiu, ni Carnaval al Novembre, ni Tot Sants al febrer.

Com tampoc Sant Jordi el 23 de juliol.

Les festes s’han de celebrar quan toca i si ara no es pot, és millor deixar-ho córrer i anotar a la història que aquest diminut monstre ens la va fotre enlaire.

Un fet per a l’hemeroteca, que serveixi de respecte pels que s’ha endut per endavant i de memòria a les següents generacions perquè entenguin que la línia entre el goig i el patiment és altament fina.

Però el debat seguirà obert, perquè entenc que s’han de sospesar la feina dels firaires, els sous, els impostos i els pressupostos a cobrir.

Res sentimental, ni religiós, tot gira vora la matemàtica dels interessos.

Fer-les fora de dates seria com amagar el cap a la sorra, com tancar els ulls davant la realitat, com voler oblidar massa ràpid.

Que per molt que volguéssim fer com si res, la processó aniria per dins.

NO ENS EN HEM D’OBLIDAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sol passar que, en situacions traumàtiques, que afecten molta gent, tenim tendència a buscar la figura de l’heroi que ens salvi la situació.

En temps passats, els Déus eren els que carregaven amb la responsabilitat de guarir (i a voltes castigar) en desastres i  epidèmies.

En temps moderns són els servidors públics els que s’emporten aquesta honrada distinció.

Ho han estat els bombers en incendis devastadors, policies en atemptats sagnants i ara, en temps epidèmics, són els sanitaris els que s’enduen els aplaudiments, diaris i puntuals, als que els agraïm la tasca, amb la esperança de no haver-los de visitar personalment.

Uns herois, que ho són sens dubte, però no tant per la seva feina, que és vocacional i buscada, ni pels seus coneixements, que se’ls suposa desprès de mitja vida d’estudis i practiques, sinó per la precarietat dels mitjans amb els que han de fer la seva feina.

Quan han anat mal dades, les retallades sempre han anat pel serveis públics, els que la seva condició no els permet gaire protesta, per temor a recriminació pública.

Fem memòria de com ens han molestat les escasses vagues de funcionaris.

Ara bé, en situacions límit, com les que hem anomenat abans, és quan hom se n’adona d’aquest sobre esforç i tot són lloances per haver de treballar en aquestes condicions i ens posem les mans al cap per la baixa ràtio de llits per habitants, la manca de respiradors, de mascaretes o de personal.

Però,  aquesta és sempre la realitat diària per a tots ells.

Ara elogiem la seva actitud, merescudament sens dubte, però que hauria pogut ser menys dura i més efectiva si les coses s’haguessin previst quan calia.

Tenim un sistema econòmic mal plantejat, que costa de mantenir, que és poc solidari i sobre tot, que està gestionat per polítics incapaços.

És per això que, si mai tornem a la normalitat, no oblidem pel que hem hagut de passar.

Fem-los costat quan els policies demanin material de seguretat per fer la seva feina, quan els bombers instal·lacions decents, els sanitaris condicions de treball o els científics finançament.

No volem més herois.

EL QUE HEM APRÈS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No penséssim pas que aquest confinament s’ha inventat ara, altres malalties infecciones sorgiren fa segles i ja es recloïa la població dins de les muralles, amb la diferència que llavors poca cosa els canviava en el seus quefers, més allà de les lògiques penúries per la malaltia.

Ara però, l’estada a casa sense haver-ho previst i l’excepcionalitat de la situació ens ha vingut de nou i, malgrat els morts i els malalts, potser ens ha servit per extreure aspectes positius, fer-nos reflexionar i mostrar el millor i el pitjor de cadascú.

Hem après a ser una mica solidaris, majoritàriament hem entès que calia sacrificar algunes coses per un bé comú.

Ens han emocionats els sanitaris, per la seva implicació, algunes colles de joves per la seva solidaritat i els funcionaris públics per la seva professionalitat.

Hem vist com d’egoistes podem ser, en buidar supermercats, col·lapsar ambulatoris,  desplaçar-nos quan no tocava o divulgar rumors sense solta ni volta.

S’ha tornat a fer palesa la manca de nivell de molts polítics, tot i que crec que tots som conscients de que la situació no és fàcil i que no hi ha gaire experiència prèvia, però, en qualsevol cas, el sentit comú ha tornat a fer-se fonedís.

Ara també entenem, tot i que no es del tot comparable, les històries dels avis en anys de mancança de llibertat i comprenem millor la situació de tots aquells que fugen de la fam i de la misèria per cercar una vida millor.

Hem constatat com de febles soms, que fina és la línea que separa el benestar i el caos, la salut i la mort.

Ens ha mostrat la avarícia dels especuladors, dels traficants de borsa, dels que mouen els cèntims sense escrúpols, els que fan que la economia sigui només un percentatge.

Hem après a racionar i a no malbaratar, a valorar allò que tenim i, analitzant els prestatges dels supermercats, sembla que alguns han descobert la importància de la neteja i la higiene.

Hores en família, rescatant jocs vells, n’hem descobert de nous, hem parlat, llegit, estimat, hem après a fer video-trucades i hem valorat que el sol sortís cada dia.

Ens han mancat els petons, les encaixades, les abraçades, la proximitat i una companyia que mai havíem agraït prou.

Ha hagut de venir un virus a dir-nos que potser no estàvem fent les coses tant bé com ens pensàvem i que es pot ser feliç amb més temps, més amor i menys de tota la resta.

MÚSICA DE MISSA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No cal ser creient per admirar les esglésies, per la seva concentració d’història, art i arquitectura, per l’atmosfera i el misteri que impregnen les seves gruixudes parets.

Soms molts els que, malgrat no anar a missa, no perdem la oportunitat de visitar-les en cada viatge o desplaçament, amb tot el respecte que es mereixen, per admirar la seva bellesa, sovint la senzillesa, gaudir de les olors, la llum, la pau i el so que emana del seu silenci.

Un so que, en ocasions, s’adorna amb les notes musicals que emanen dels orgues que hi ha a les catedrals i esglésies de certa envergadura.

Fa unes setmanes es va presentar a Figueres el primer disc gravat amb l’orgue de l’església de Sant Pere i en la presentació, varen actuar grups corals i escoles de música empordaneses. Una bona iniciativa, que forma part dels actes del seu mil·lenari i que s’estan portant a terme aquest any.

De tota manera, penso que no hauria de ser una activitat puntual i que els concerts haurien de tenir una programació i una continuïtat.

El Catolicisme fa temps que necessita canvis, ha d’obrir-se a la gent, captar el públic jove i poder fer arribar el seu missatge, el més lluny possible

La música ens acompanya cada dia, ens envolta i ens fa aflorar els sentiments, ens enamora, ens uneix  i ens fa millor persones.

No hi ha millor canal de transmissió per arribar a tothom, omplir els bancs i, de passada, que la gent conegui la obra que allà s’hi porta a terme.

Per això calen concerts de qualsevol tipus de música que es pugui reproduir amb l’orgue o fins i tot amb altres instruments, tot i que no sigui estrictament religiosa.

Ara, segur que sortirà qui dirà que el lloc sagrat no esta pensat per l’espectacle pagà i d’altres que la música ja és una religió per si mateixa.

Però, segur que molts recordaran amb bon grat quan, fa dècades, a la desapareguda Sagrada Família de la plaça de l’Escorxador de Figueres, mossens joves, untats de la modernitat de l’obertura democràtica, feien missa cantada, adaptant el text del nou Testament a les guitarres acústiques i uns cors sense sotanes.

En el cançoner de pop-rock, folk, música tradicional, lleugera o regional, hi ha suficients temes, amb lletres plenes de respecte, que haurien de poder sonar davant l’àbsida, i amplificar-se entre els murs mil·lenaris.

I no és espectacle, és art, és vida, és sentiment.

QUILÒMETRE ZERO

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

A mitjans del segle passat, treballar el camp era símbol d’estabilitat econòmica. “Aquests rai, que venen de pagès” sentíem a dir.

Els al·ludits responien, plens de raó, que la feina era dura, bruta, sacrificada, sense festes, ni hores i sempre amb el cor encongit mirant el cel.

Però certament, en els durs anys de postguerra eren els que tenien menys dificultats per tenir un plat a taula, fruit de l’autosuficiència i de produir productes de primera necessitat.

Anar a vendre a la plaça i les transaccions dels dies de mercat per a buscar negoci amb allò que els mancava els feia cabdals en la vida local.

I els consumidors, per un altra banda, podien tenir productes de qualitat a un preu raonable i sovint negociable.

Els tomàquets de l’Artur eren els que tenien més suc del mercat, les cebes de la senyora Lola eren ben dolces, l’enciam d’en Pepito feia molt bona amanida i en Baldiri sempre feia bon pes.

Tocar, olorar, i triar, sana competència i tots contents; els uns perquè s’enduien un bon gènere i els altres, quatre quartos a la butxaca, la recompensa per les fatigues, que els permetria pensar en futures collites.

Però avui ja no queda gent contenta.

Els compradors, molts amb la Visa escurada, opten per les grans superfícies que ofereixen fruita i verdura de laboratori, sense importar l’època de l’any, sovint portada d’ultramar a un preu sense competència, però també sense gust, ni propietats.

I el pobre pagès, al que no l’hi ha canviat la feina des de fa segles, no té més remei que acceptar el poc que paguen uns comerciants, que després es venten d’oferir el consum “de proximitat”.

I de mans en mans, el preu es triplica o fins i tot més, mentre l’agricultor amb prou feines cobreix despeses, abans de que la hisenda publica l’acabi de raspallar.

Ens queixem del canvi climàtic, dels fenòmens meteorològics extraordinaris, i no veiem més enllà del nas per adonar-nos que, deixant morir la pagesia, de retruc ens estem carregant la natura.

El veritable “quilòmetre zero” és anar a comprar a la plaça, a la fruiteria del barri, del poble i pagar el que val, que segur que ho podem estalviar amb altres coses.

Farem salut i donarem vida.

MORIR ABANS D'HORA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Com deia Hemingway, la mort de qualsevol esser humà ens disminueix, perquè tots formem part de la humanitat, però quan aquesta arriba abans d’hora, el sotrac emocional és encara més fort.

Fins i tot, encara que no coneguem personalment el finat, la notícia ens pot colpir igualment i fer-nos reflexionar.

Era jove encara, tot just sobrepassava la quarantena, ben plantat, de complexitat atlètica com la majoria dels homes de color acostumats a l’ exercici físic, ple de salut.

Tenia la vida per endavant i un futur ple d’oportunitats.

I si la situació ja és dramàtica, afegim que en el sinistre hi varen morir més persones, entre les que es trobava la seva filla de només 13 anys

La mort de mainada encara ens encongeix més, sobretot els que som pares i sabem el que s’ha de lluitar per ells.

Ens preguntarem si podrien haver evitat el viatge, podem opinar sobre si el pare, tot i la seva inqüestionable bona intenció, va arriscar massa a en dur la seva filla.

Però, mai podem posar-nos en la pell dels demés quan les circumstàncies manen.

I el més trist de tot plegat és que el naufragi d’en Mamadou i la seva filla Shana, juntament amb els altres ocupants de la pastera, quan volien arribar a Canàries en busca d’una vida millor, no va ser prou notícia per uns mitjans de comunicació ocupats en temes més banals.

Cada dia tots morim una mica, al Mediterrani, a l’ Atlàntic oriental i a tots als mars i els camins on hi ha persones que han de fugir per salvar llurs vides i les dels seus fills.

Herois no reconeguts, que no son tendència a les xarxes, que no omplen els programes del cor, no obren telenotícies, ni son recordats ens els esdeveniments esportius.

Per a ells no hi ha banderes a mig pal, ni dies de dol oficial.

I res no canviarà si no treballem sobre el terreny, obrint la ment dels governants, lluitant contra les màfies.

Cal millorar la vida en els països d’origen per evitar que la gent hagi de marxar.

Ningú vol deixar casa seva, la família i els costums, si no és per necessitat.

Però, veient el que tenim aquí, com podem esperar que injectem democràcia a altres països, si al món occidental encara hi ha llocs on no la sabem aplicar.

PUJA EL TELÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Juntament amb la música, és possiblement el divertiment més antic de la humanitat. De fet, encara podem visitar vestigis de l’època romana on es pot constatar que el teatre, en diferents formats, ja formava part de la vida quotidiana.

Les places de molts pobles i ciutats conserven arcades, avui ocupades de botigues i bars, que han sigut testimonis, al llarg dels segles, de representacions i obres populars.

El teatre, una formula ancestral de distracció, ja convertida en art, que ha sobreviscut als que l’han cregut enterrat vàries vegades en els darrers segles, sobre tot amb l’aparició de la televisió o quan el cinema es va fer popular.

Però ni tant sols avui, en que regnen les plataformes televisives per internet, de fàcil accés i que, certament, van plenes de sèries interessants i assequibles, han aconseguit que els teatres es buidin del tot.

A Figueres, per exemple, mentre es fan mans i mànigues per salvar novament una macro-sala de cinema i hi ha un complex força decadent on moltes sessions es fan en petit comitè, no parem atenció a que les funcions teatrals, que es veuen en diferents escenaris, mostren platees cofoies, malgrat els preus.

Possiblement, sigui per l’aposta de gent valenta i sàvia que planeja cartelleres encertades, com passa a també Roses on hi ha una oferta àmplia i de qualitat, amb companyies que, en molts casos, viuen dels aplaudiments i fan de la seva vocació una professió, amb la finalitat distreure’ns i fer-nos emocionar..

Estic d’acord en que l’embolcall de sentits que percebem en el cinema, amb so envoltant, grans imatges i efectes especials, és difícilment equiparable al escenari estàtic i allunyat, que ofereix un teatre.

Però alguna cosa ha de tenir perquè segueixi estant dins les preferències d’oci de molta gent.

Deu ser que allà hi vivim una experiència única, una funció personalitzada, que mostra la cara humana dels actors, amb els seus errors i el seu talent, sense xarxa ni trampes, amb la paraula i la imaginació com a arma principal.

I també un acte social, amb prou llum per veure’ns les cares, entreactes i un vestíbul on la parsimònia de la acollida i el comiat, convida a la salutació i la conversa.

Gaudim-ne que, a casa nostre, per sort, puja sovint el teló.

LA LLENGUA DELS SÍMBOLS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L’esser humà, que durant mil·lennis ha viscut en terres allunyades unes de les altres, ha desenvolupat diferents parles, que s’han anat transformant amb el pas del temps, malgrat conservar algunes arrels.

Tot i que, segons el Gènesis, el naixement de les llengües es concreta quan descendents Noé, després del diluvi, varen voler construir una torra que arribes al cel, segurament per resguardar-se d’un altre episodi de pluges, però el seu Déu, enfurismat, va fer que parlessin diferents llengües perquè així haguessin d’abandonar la idea i s’escampessin pel món.

La realitat però, és que, malgrat traductors i diccionaris, la diversitat d’idiomes dificulta d’enteniment i fa dècades que la humanitat cerca un llenguatge comú.

L’Esperanto és l’exemple més conegut. Creat a finals del segle XIX, pretenia convertir-se en un vincle de comunicació universal sense substituir la llengua de cada lloc i, malgrat que el presentin com a senzill i assumible, dona la sensació de que no ha assolit les expectatives previstes.

Actualment, amb la globalització, la influència d’ internet i de les cançons, sembla que el que ens cal és coneixement d’anglès, que es va convertint en la llengua de futur necessària.

Curiosament, aquesta influencia ha fet que, a casa nostra, s’hagi perdut quota d’estudiants de francès, que ha estat històricament la nostre tercera llengua i que, avui dia, el seu domini s’hagi convertit en una bona arma per trobar feina, sobre tot en el sector turisme.

Però, en mig del debat sobre les escoles multi llengua i la convivència entre el català i el castellà a les aules, ens arriba la notícia que, segons una enquesta, la paraula de l’any 2019 ha estat “Emoji”, curiosament el nom d’uns símbols que venen a substituir les paraules.

Es veu que ja n’hi ha vora 3.000 de diferents i ens ajuden a mostrar, en els missatges de mòbil, els estats d’ànims i les situacions quotidianes, cosa que fa que puguem comunicar-nos sense escriure gairebé ni una lletra.

Es veu que ja té un dia que el commemora (el 17 de juliol) i val a dir, en favor del nostre tarannà, que els més utilitzats a casa nostre son: la cara que riu, el petó i el cor.

Sembla que els antics egipcis no anaven gaire desencaminats.

Ves per on, aquell idioma universal que buscàvem des de fa segles, potser l’hem trobat i no caldrà aprendre’ns ni un mot. J

POSTALS DE NADAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Es veu que, fa molts anys, en arribar aquestes dates, la gent que oferia un servei al barri o al poble, com el carter, el sereno, l’escombriaire o el repartidor, deixava una targeta a la bústia o sota la porta, on es veia algun motiu nadalenc i una frase o poesia que expressava el seu desig de que passéssim bon Nadal.

Aquesta felicitació disfressava la intenció, de tots sabuda, de rebre una propina que ajudés a passar millors festes a uns empleats als que el sou no els permetia excessos.

Però, la centralització ha dut la despersonalització, fent desaparèixer el tracte de proximitat i també l’ “aguinaldo” (en català normatiu: “estrenes”).

Tal com ha passat amb aquella llei no escrita i que obligava moralment a les empreses a obsequiar als seus empleats amb un lot de productes que els ajudessin a guarnir les taules, en els àpats festius, amb productes que no es podien permetre.

Avui dia tot ha canviat i moltes empreses han substituït les paneres per regals o sopars, que també son exercicis de convivència i, a voltes, de desinhibició.

El pas del temps també ha modificat el format de les felicitacions nadalenques, convertides avui en correus electrònics impersonals enviats en massa o en missatges de WhatsApp, creats per altres persones i rebotats, sovint a tota la agenda de contactes, sense destriar les veritables afinitats.

Així les coses, no és d’estranyar que també els ignorem massivament, omplint la paperera virtual de bons desitjos enllaunats, sense ni posar atenció a la identitat del remitent.

Una nova moda que ha contribuït a que el carter ja no vingui a demanar la propina nadalenca que dèiem al inici, perquè potser ja no té la feina.

Recordo, no fa tant, que rebre un “christmas” o postal de felicitació nadalenca escrita era motiu d’alegria, ja que quedava palès que algú havia fet l’esforç de comprar-la, omplir-la a mà, segellar-la i enviar-la de manera gairebé exclusiva per a nosaltres, cosa ens feia sentir importants.

De totes maneres, sempre m’ha semblat que uns bons desitjos que duren només 14 dies no serveixen per a gaire res.

Així que m’ho estalviaré i, aprofitant la data, desitjaré a tothom que l’any, o més ben dit, la dècada que estrenarem demà, vingui plena de dues coses que son imprescindibles per intentar ser feliços i viure en pau: la salut i el sentit comú.

LA BONA OBRA DEL NADAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si una cosa té el Nadal és que, tant els creients com els descreguts, volem estar a l’alçada de les dates i fem un gran esforç a l’hora de fer la carta als Reis, posar el mitjó al Pare Noel o ventar cops de pal al Tió.

I això influeix a que, ecològicament, se’ns escapi de les mans, ja que, tot i que el regal sigui modest, l’embolcall és el mateix o fins i tot més voluminós per dissimular altres mancances.

I la compra per Internet, que ens entabana de manera ràpida i còmoda, trobant tot allò que imaginem sense aixecar-nos del sofà, precisa d’uns embalatges suplementaris que fan créixer, encara més, la generació de residus.

Tot plegat, és un problema que no ajuda gens en aquesta lluita que sembla que estem començant a tenir contra els aspectes que afecten el canvi climàtic

No son només els estris electrònics, la utilització de piles o que moltes de les caixes uneixin plàstic amb cartró, cosa que dificulta encara més el seu reciclatge, també cal tenir en compte que el paper i el cartró no surten del no res, i que la seva obtenció i reutilització és cara i complicada.

La solució a tot plegat és complexa, però passa inexcusablement per l’educació ciutadana i la conscienciació dels usuaris.

Aquest problema seguirà creixen mentre no entenem que: fer mols regals no ens fan millor persones, que el comerç de proximitat redueix el transport i el consum de carburant i que els embolcalls es poden substituir per caixes reutilitzables que també generaran intriga al receptor i que, ben adornades, poden quedar igual de maques.

I si, malgrat tot, el paper i el plàstic encara segueixen presents, la solució no és desembarassar la casa el mateix vespre i deixar-los en la acera, sinó invertir cinc minuts per separar els materials i col·locar-los, plegats i ben posats, al contenidor adient i no abandonar allà mateix les andròmines substituïdes.

I aquí és on entren les administracions, que han de procurar que, aquest dies més que mai, hi hagin contenidors especials en gran nombre i doblar esforços per que els carrers estiguin nets i així evitar l’efecte mirall.

Estem a temps, preparem aquestes Festes amb intel·ligència i sostenibilitat, que seguint quatre normes obtindrem els mateixos resultats, i a més, ens farà sentir millors persones.

Aquesta pot ser, sens dubte, la bona obra d’aquest Nadal.

PATRIMONI SARDANÍSTIC

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Recordo que, en temps de joventut, molts amics i amigues tenien el dissabte ocupat perquè “anaven a sardanes”, tot i que es compensava els vespres de divendres, a la Rambla on, amb l’excusa de la ballada, ens retrobàvem.

Com a l’Aplec de Santa Pau, on hi fèiem camí les famílies, ni que fos per fer-la petar, tot esperant la flaona.

I aquesta música, que ens captiva l’inconscient i ha fet que avui dia, tot i ser un gran desconeixedor del món sardanístic, no saber comptar, ni gairebé dirimir entre curts i llargs, no puc evitar un calfred en escoltar la tenora i que les notes de “L’Empordà” d’en Enric Morera i Joan Maragall, em faci negar els ulls.

Sóc conscient que molta gent pensa que el sector està en declivi i, certament, res és fàcil.

Els nous temps, la globalització i la influència d’altres ritmes i cultures, no ajuden a preservar les costums més nostrades. És per això, que la mala acollida que les escoles figuerenques varen donar al programa de la Diputació per ajudar a introduir-la a les aules, fou un mal posicionament que caldria repensar.

Tot i que, si calibrem Figueres, capital de la sardana 2017, la gran feina del Foment ha fet augmentar els socis exponencialment en els darrers anys, recuperant l’Aplec de la Salut de Terrades i essent l’únic indret de la comarca amb colles de competició, una d’elles campiona de Catalunya.

I més enllà de Pep Ventura, la comarca ens ha donat mols influents del món sardanístic com, entre d’altres, Jaume Cristau, Abdó Mundi, Ramon Basil, el malaguanyat Josep Joli –que ens acaba de deixar- i la impagable saga Mauné, amb l’avi Carles, el pare Florenci i la Montserrat, la gran impulsora, que ha fet que Figueres sigui avui, per nosaltres, la Pubilla que mai ha estat.

Però que ningú pensi que estem en mans dels records. Hi ha gent, com el compositor Joan Vila, i molts músics joves que, barrejats amb veterans motivats, formen cobles on els 11 components, com un equip de futbol, lluiten per mantenir la categoria.

Una feina que es pot veure culminada amb el propòsit d’uns entusiastes que, recolzats per nombrosos rostres famosos, han engegat una campanya a les xarxes per demanar que la Sardana, formi part del Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Perquè no ho ha de ser només allò que es veu i es toca, també la cultura, els costums i justament, la nostra música, hi ha de poder tenir cabuda.

Ella, la Sardana, tan mediterrània, tan catalana, tan de casa, la que ens identifica, ens reivindica i ens emociona.

No goso dir que sigui la dansa més maca de totes les que es fan i es desfan, però si la més inclusiva, la més oberta, com les seves rotllanes, i que ara, a més, vol ser patrimoni de tothom.