VILAFANTENCS DE LLUNY

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ" - Edició Especial VILAFANT

A Vilafant som vora 5.500 habitants segons una Wikipedia que encara el bateja com “Vilafan” en la seva edició espanyola.

Tot i això, malgrat aquest nombre important de veïns, en Quim Masferrer es podria confondre i presentar-se un dia a fer “El Foraster”, ja que, el nucli antic en prou feines supera els 1.000 habitants.

Això vol dir que els barris de perifèria són els que han fet gran el municipi, gràcies a la seva extensió de terreny i a la facilitat que, ens anys passats, es va poder construir en terrenys no edificats.

Tot i això,  malgrat l’augment de població en la segona meitat del segle passat, el criteri urbanístic seguit no ha pertorbat ni la imatge ni la tranquil·litat de d’indret, com ha passat en altres llocs.

Això si, malgrat el que posi el DNI dels habitants de les urbanitzacions, molts d’ells es senten poc vilatans i rarament visiten el nucli antic, més enllà del dia de la Fira de Conill o algun altre esdeveniment puntual, com la compra de pa o fruita, ja que la assistència sanitària esta descentralitzada i no hi ha al poble alguns serveis basics, com una entitat bancària.

Cada barri te el seu local social, sovint poc aprofitat, i potser mancaria un gran local social aglutinador al nucli vell, com passa en altres pobles, on s’organitzin activitats i poder-hi fer un mos, fent-la petar amb els veïns.

Així les coses, la majoria dels habitants del Camp del Enginyes, l’Arengada o les Forques, ja subdividits en zones com les Closes d’en Clara, els Camps d’en Mario, La Solana o els Aspres, estan empadronats a Vilafant però segueixen sent habitants de la ciutat gran, que s’han fet la casa en un lloc a prop –més a prop que el mateix poble- i més assequible.

Malgrat tot, sempre surt aquell punt d’orgull vilatà quan, lluny de casa, han d’explicar de on són originaris i descriuen un poble de l’Alt Empordà, maco, net i que fins i tot té una estació de l’AVE, pavelló d’esports i piscina, donant una imatge rural inexistent, cosa que darrerament vesteix molt.

Feina feixuga pels governant i pels soferts voluntaris, la d’aconseguir que aquests “urbanites” vinguts girin el cap i mirin al poble, es creguin vilafanencs de debò, participin de les festes, coneguin la seva història, el seu patrimoni cultural, i el seu meravellós entorn natural que és, realment, un orgull per tots els que som de qualsevol lloc de Vilafant.

PATRIMONI

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estem de pas en un món que ja hi era molt abans de la nostra arribada, trepitgem una terra que ja havia estat poblada per altres persones i animals.

I tot darrera nostre, d’altres faran seu aquest espai, tot i que ara pensem que ens pertany.

Malgrat tot, en moltes cultures, inclosa la nostra, hi ha fal·lera per comprar, ni que sigui un tros de terreny on fer-nos la caseta o simplement un lloc penjat a l’aire en la verticalitat d’un edifici.

Sovint, aquest esforç en fa renunciar a d’altres coses i ens condiciona l’existència mitjançant hipoteques a terminis, que duren mitja vida.

Tot i això, aquest sentit de la propietat ens dona seguretat i prenem aquesta opció per la creença de que un lloguer representa una despesa sense retorn.

Aquest pensament no es comparteix en molts altres països, alguns dels quals molt avançats en drets, punters econòmicament i d’alt nivell cultural.

Allà valoren més el be comú i l’espai públic, i opinen que, un cop a l’altre barri, de poc ens servirà allò material que tant ens ha costat obtenir.

No sabria definir-me de quina opció és la bona, i és en aquest punt quan aquesta columna pren sentit, per ajudar a remoure el pensament i l’opinió del lector.

Però, segur que estarem d’acord en la importància del patrimoni públic, el que és de tots, malgrat que el veiem com quelcom que no ens pertany, perquè en podem gaudir, però no disposar, el podem utilitzar, però no especular.

Sovint, tot mirant les liquidacions d’impostos, joves i grans, rics o pobres, tenim la percepció de que els nostres cèntims els malbaratem i que, de no pagar-ne tants, viuríem millor.

Potser si que, a voltes, algun governant deshonest ens dona arguments i és segur que amb menys càrrega impositiva tindríem més possibles per comprar allò que, a la fi dels nostres dies, tampoc ens enduríem.

Però ens mancaria aquell espai verd, no gaire ben cuidat, però a l’abast de tots o aquella plaça, tant criticada i mal acabada, però que ens fa sentir lliures.

Imagineu-vos un Empordà sense parcs naturals, sense camins de ronda o platges on banyar-nos.

La seva conservació farà que els nostres descendents heretin, sense pagar impostos de transmissions, un munt d’espais bonics on conviure.

Podem estar escurats, però amb un bon patrimoni comú, mai serem pobres del tot.

NOVES VOTACIONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Les actuals tendències dels consultors empresarials venen a dir que és molt important conèixer l’opinió de clients, empleats i caps, per poder treure conclusions i millorar.

Haureu notat en els últims temps que, tot just recolliu el cotxe del concessionari us truca una veu anònima que pregunta si heu estat ben servits.

També, un cop rebut el paquet comprat per internet, entra un e-mail amb un qüestionari de satisfacció o que, en acabar una consulta a la companyia de telefonia, us demanen romandre en línia per valorar l’atenció rebuda.

Tot i que potser en fan un gra massa i la saturació pot condicionar les nostres respostes, fent-les planeres i falsejant els resultats.

En política però, per una vegada que es decideixen a preguntar-nos per quelcom que és realment important pel nostre futur, resulta que ho consideren delicte. Paradoxes de la vida (política).

Dons potser fora bo que s’apliquessin la norma i copsessin la nostra opinió en alguns aspectes concrets i així no haver de repetir eleccions contínuament a voluntat d’aquells que només busquen poder i notorietat.

Una altra saturació que fa que els índex de participació amb prou feines superin la meitat del cens, fent qüestionar la veracitat dels resultats.

Ara bé, no sempre és així i a mi em ve molt de gust participar en les properes votacions a les que m’han convocat.

No recordo la darrera vegada i ja era hora que puguem dir la nostra després de tant de temps.

Potser algú ja ha encertat que em refereixo a que el proper dia 31, si no hi ha canvis de darrera hora, la Unió Esportiva Figueres escollirà un president i deixarem enrere una colla d’anys en que les juntes han estat d’urgència i només han servit, sortosament, per ressuscitar la entitat i encarrilar-la en el camí del que no hauria d’haver sortit mai.

Ara cal triar, amb criteri, a qui tingui uns anhels que vagin mes enllà de la supervivència i que ens retorni a la actualitat mediàtica, recuperant el protagonisme perdut.

Llàstima que només puguem votar els socis, cal recordar que una bona gestió pot influenciar molt en la ciutat, atraure públic, negoci i visibilitat.

Per cert properament també hi ha noves votacions a l’estat espanyol, a les municipals i les europees i com que ningú ens enviarà una enquesta, malgrat les saturacions, caldrà fer-nos sentir a les urnes.

ESCRIURE A MÀ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La metodologia per aprendre a escriure a mà sembla que no entengui de temps.

Encara ara, en els primer anys, un cop superades les lletres de pal, es treballen les lligades, amb la intenció d’adquirir un bon nivell cal·ligràfic que permeti, en el futur, fer “bona lletra”.

És un fet que en els primers anys, al menys abans, definia l’escriptura futura de la mainada.

Els uns la farien inclinada cap a la dreta, la més comuna, d’altres, segurament esquerrans, més cap a l’esquerra, altres rodoneta, allargada, etc.

Deien fins i tot, que la cosa anava de sexes i que hi havia lletra de nen i de nena diferenciades.

Paral·lelament, els mestres s’han escarrassat històricament a transmetre els valor de l’ortografia, escriure correctament en el idioma que sigui, posar els accents on toquen, les hacs, i adquirir un vocabulari, tant oral com escrit, ric i variat.

Tot plegat, amb la esperança d’assolir la utopia d’un món idíl·lic on la correcció gramatical fos perfectament transmesa al paper amb lletra entenedora a tothom, cosa cada cop més difícil.

El problema rau en els avanços tecnològics de les darreres dècades, que han fet que tots plegats acabem fent lletra de metge, tot i no haver trepitjat mai la facultat de medecina.

Avui dia, poca cosa s’escriu a mà.

Tot passa per posar-se davant d’un teclat o una pantalla i vomitar les frases, com estic fent jo ara mateix, sense pensar en regles gramaticals, ni tant sols seguint els mètodes de la mecanografia antiga, on cada dit estava adscrit a unes lletres concretes i que no permetia un error sense que quedes plasmat al paper.

Així les coses, un cop hem escrit de qualsevol manera, un petit subratllat vermell ens indicarà que aquella paraula està incorrectament escrita i ens permetrà, tot clicant el botó dret, rectificar-la sense cap possibilitat d’errada.

Si mai una paraula no ens acaba de fer el pes, repetirem la operació i demanarem un sinònim que ens proposarà el mateix programa i, si encara no en fem prou, sempre podem anar a Internet, que allà es troba tot.

I aquesta despreocupació, unida a l’habilitat amb les tecles, fa que la velocitat amb la que escrivim adquireixi, gairebé, la velocitat pel pensament o de la persona que ens dicta i per això, si mai hem de tornar a agafar el bolígraf, la manca de practica i l’ànsia de celeritat farà que plasmem al paper una sèrie de gargots, gairebé inintel·ligibles, que farien esgarrifar al nostre primitiu mestre de cal·ligrafia.

Que lluny queda el tecleig rítmic de les “Hispano Olivetti” o el plaer de l’estil personal que ens donava la lenta escriptura amb estilogràfica.

Be, ja ho he dit, ara vaig a repassar aquest article, veure els subratllats vermells i blaus i que el programa em digui que cal corregir.

CIUTAT MALALTA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

A aquestes alçades, per molt que vulguem ser positius, tots tenim assumit que la ciutat de Figueres està molt malalta.

Malgrat tot, sembla que ara estem carregats de bones intencions i que s’intenta buscar un tractament a la pandèmia.

El primer problema és la pèrdua de defenses que suposa el tancament de botigues que podria provocar un descens de visitants en el rovell de l’ou els caps de setmana, un pels pocs actius econòmics que té.

Malgrat que aquest punt no presenta millora, és cert que altres símptomes estan en procés de curació, com son les obres públiques i la intenció de la rehabilitació dels habitacles del centre.

Després d’haver rebutjat el medicament d’alguns museus que s’han perdut, potser ens caldria un pel més de dosi daliniana i de presència mediàtica de la resta dels museus.

També té problemes de circulació, el virus del aparcament és un del més agressius i la medicació no em sembla que sigui habilitar un aparcament a l’antic camp de futbol.

No sóc metge, però opino que ni tant sols és una bona opció, perquè la gent vol aparcar al nucli i la imatge que s’endurà el visitant que hagi de fer el camí fins al centre, dista molt de ser idíl·lica.

Com a visitant, em conformaria amb que els preus dels aparcaments, tant en zona blava com en lloc tancat, fossin raonables o fins i tot, barats.

Que la gent de la ciutat perdés la recança i que el visitant disposés dels aparcaments que ja estan fets, ben situats i que rarament s’omplen.

Però sembla que la malaltia que en els darrers dies s’està emportant la atenció mediàtica és la neteja.

Però no la neteja dels carrers, que també és una patologia greu, però que ja te recepta, sinó la neteja de la delinqüència i sobre tot del tràfic, consum i emmagatzematge de drogues.

Una operació que ha entrat per “urgències” i a la que el Dr. Masquef ha aplicat bisturí i cirurgia, tot començant per una posada en escena que ha estat criticada pels opositors, com sol passar.

Però a voltes, la teràpia de xoc és efectiva, i potser es bo que la gent sàpiga que fins ara Figueres era un “supermercat de la droga” i que s’hi està posant solució i així que els bacteris no es pensin que hi podien campar lliurament.

Figueres ha de passar la fase d’assumir la malaltia i concentrar els esforços en guarir-se.

A veure si, amb l’ajuda de tots els metges i infermers, la capital surt de la UVI

FLAONES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En aquest país sempre hem sigut molt de fer postres, ja diuen que un bon àpat ha d’acabar amb un tast dolç, abans del cafè.

Tot i que la imatge del senyor amb barret, portant el tortellet penjat del cordill sortint de la pastisseria, amb el diari sota el braç anant cap a casa on l’esperava la senyora, que s’havia passat el mati preparant el dinar, ja estigui desfasada, difícilment deixarem, a casa nostre, de fer postres en els dies festius.

Malgrat el pas del temps, no hem perdut la il·lusió d’obrir el paquet ben embolicat, amb aquella tira de cartró en forma d’arc que impedeix que el pes aixafi el xuixo, el braç de gitano, el “palo”, la Sara o el tortell.

A Figueres sempre hem tingut, històricament, grans professionals del gremi i, malgrat que les jubilacions ens han privat de continuar gaudint de la nata insuperable del “Iris”, dels tortells de “Can Palau”, o els xuixos de “La Cubana” entre d’altres, noves generacions i reputats empresaris rebosters, segueixen posant el seus esforços cada matinada per mantenir el nivell i que Figueres segueixi al capdavant de les ciutats “dolces”

I és que això no coneix de grans ni petits, ni de races, ni religions.

En aquests dies, a més, la tradició ens porta les “Flaones”, una pasta que s’elabora a les terres empordaneses des de l’edat mitjana, que té forma de mitja lluna i que, malgrat l’espai buit a l’interior, la seva base de crema espessa fa que, més que uns postres que facin pair, en realitat acaben d’atipar al més ganut i fan que la migdiada es perllongui un pel més del que fora normal

Una pasta que també anomenem de “Santa Pau”, i que va de la mà del tradicional aplec de l’ermita de Sant Pau de la Calçada, que es va celebrar aquest passat diumenge.

A voltes, la tradició ens porta fusions meravelloses, com aquesta de sardanes i flaones, música i dolç, oïda i gust, sentits i sentiments.

Esperem que aquesta mena de dolces tradicional resisteixin les envestides de la modernitat, les fusions i nous sabors, de colors indefinits i presentacions minimalistes o les prefabricades de les grans superfícies.

Que també convisquin enmig de les costums portades d’arreu que, malgrat que ens enriqueixen, mai han de fer-nos oblidar els orígens.

Tot i que la imatge actual ja no sigui la del senyor amb el tortellet i el diari i malgrat que les jubilacions arribin inexorablement, esperem que la tradició pastissera de Figueres i comarca segueixi al nivell que gaudeix de fa segles i que mai hem valorat ni agraït públicament, com es mereixeria.

EL PITJOR DIA DE L’ANY

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El proper dilluns 21 és el tercer del mes de gener cosa que no semblaria res extraordinari si no fos que, segons un estudi universitari gal·lès, es considera el dia més trist de l’any.

Segons aquest informe, el anomenat “Blue Monday”, ho és per motius que son bastant obvis, al marge de ser dilluns, com per exemple que les festes s’han acabat, que l’estiu i les vacances es veuen lluny o que els dies, malgrat que s’allarguin, encara són curts i freds –ja diu la dita que “quan el dia creix, el fred neix”-, entre d’altres.

Però per sobre de tots, tres motius, que venen a resumir el consumisme en que vivim:

Un, que tot el que hem comprat o ens han regalat ja forma part del nostre passat, la il·lusió és efímera i el que volíem fa setmanes, un cop ho tenim, ja no ens interessa tant.

Dos, que hem estirat més el braç que la màniga i ara ens cauen els càrrecs de la targeta de crèdit que varem fondre per comprar unes coses que, tal com deia abans, en prou feines recordem o àpats copiosos que, a hores d’ara, a les úniques part del cos on en queden restes son a les greixines i a la memòria.

I tres, que veiem que els objectius marcats en el moment d’aixecar la copa a la nit de Cap d’Any estan lluny de complir la norma “S.M.A.R.T.”, que, per aclarir, només diré que la “A” vol dir que han de ser Assolibles i la “R”, Realistes.

Així que, a ben segur, n’hi que no s’han tornar a cordar les sabatilles esportives, que han recaigut al paquet de tabac diari o que no han passat del pròleg del llibre que els va cagat el Tió.

Per tot plegat, sembla lògic que el proper dilluns la majoria estiguem a punt de saltar pel balcó.

Però només cal recordar els arguments contraris que ens ensenya un estudi optimista de la universitat de la vida:

Que si és dilluns i hem d’anar a treballar, és senyal de tenir feina i salut, que els dies llargs i foscos conviden al relaxament i a la meditació, que rere els vidres glaçats es pot viure intensament sota les mantes, que les aigües dels rierols baixen juganeres i ens alegren els passejos, que podem gaudir de sopes fumejants i llars de foc que, un cop perduda la funció de “conta contes”, ens delecten amb carns rostides de fora i roges per dins, acompanyades d’aquell vi empordanès, negre, sec i fort, que tan bé s’hi escau i que fa llarga la sobretaula.

Tot esperant, amb esperança i paciència, com l’esquirol al seu cau, que les flors s’obrin i la vida s’acoloreixi.

SENTITS NADALENCS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

S’ha de reconèixer que l’ambient nadalenc ens captiva, potser perquè ens recorda èpoques d’il·lusió, quan ens pensàvem que la vida era així i la innocència ens deia que un món on tothom s’estimés, ni que fos per un dia, era possible.

No cal que ara aprofundim sobre la irrealitat del Nadal i tot aquest “amor”, més efímer que una bombolla de sabó.

Però és cert que té un punt màgic que fa que ens fa sentir diferents, sovint millor i de vegades però, segons la situació personal de cadascú, pitjor.

I tot plegat és perquè el Nadal juga amb els nostres sentits.

Començant per la oïda, amb la cantarella dels nens de la loteria, les campanades i les nadales que sonen a tota hora.

Per cert, potser caldria alguna innovació, que no sortim del “Fum, fum, fum”, la “Santa Nit” i los “Peces en el río”.

La més recent que conec és la de “Quan somrius” de Josep Tió i les més modernes que sonen son les d’en George Michael i la de John Lennon, que ja tenen unes quantes dècades.

El sentit del gust, potser és el més valorat per la fal·lera de les cuineres i cuiners per lluir-se a les trobades familiars i per les menges tradicionals com els torrons, les neules, l’escudella, els nouvinguts canalons o els raïms d’aquesta nit.

El tacte el percebem amb les abraçades i petons que, en altres èpoques de l’any van escassos.

Però la estrella del sentits de Nadal és la vista, amb les llums dels aparadors, les garlandes dels arbres i els carrers ben il·luminats, com a Roses per exemple, on l’avinguda Rhode fa realment patxoca.

Això si, amb Figueres al capdavant, tot i que l’èxit de l’enllumenat dalinià ja ve de lluny.

Els colors, que tot ho envolten i que aquest any fins i també ho polemitzen, com el fet de treure punxa al canvi del color natural del Rei negre a Figueres i la seva condició religiosa, sense preguntar-se sobre l’agnosticisme o el republicanisme dels altres dos o de la gent que segueix la cavalcada.

Fixem-nos amb els bons detalls, com la grada especial per persones amb problemes de mobilitat, la fira a la Rambla fins el dia de Reis o la pista de gel, entre altres.

Sembla que alguna cosa està començant a canviar a la capital.

Esperem que no sigui una sensació efímera, com la bombolla de sabó dels sentits nadalencs.

EL GORDO I LA GROSSA

PUBLICAT AL SETMANARI “EMPORDÀ”

Es veu que la Loteria Nacional te uns dos-cents anys i concretament el “Gordo de Navidad” més de cent.

Així les coses, no és estrany que, desprès de sentir-ho tota la vida, cada 22 de desembre esperem la cantarella dels nens de San Ildefonso.

Obro parèntesi per preguntar-me si els pares dels nens cantaires -ara ja no son orfes tots els que canten, com abans- varen inscriure el seu fill o filla en aquest col·legiamb la esperança de que algun dia fos seleccionat per posar la veueta als números i quantitats del sorteig, com aquells que porten la criatura a les probes dels grans equips de futbol.

I els imagino amb els ulls negats observant-lo, mentre el marrec va de bòlid per treure boles i cantar xifres sense errors, amb el cor a cent per si ha de dir allò de “cuatromillones de euroooos”.

Tanco parèntesi per reflexionar que anys enrere aquest tipus de sorteig, que té com a principal objectiu abastir les arques públiques, era una de les poques esperances persortir ràpidament de pobre pel gran gruix de la població, d’aquí la seva popularitat.

Avui dia però, amb la gran quantitat de formules i sortejos,que tant alimenten la ludopatia, el sorteig de Nadal es mou més per tradició i com un gest de bons desitjos, i és una petita font d’ingressos per associacions que esperen que, gairebé tant com el primer premi, els toqui un petit reintegrament que la gent no gosi recollir.

Però ha passat que, amb l’arribada de la “Grossa” de la Generalitat i el moment que vivim, n’hi ha que han buscat el rerefons polític a tot plegat, qüestionant si aquestes recaptacions, que no sabem amb certesa a que es destinenconcretament, han de marxar, o no, més enllà de l’Ebre.

I aquí s’enceta la polèmica, amb els radicals de sempre, que es mostren ferms defensors i/o retractors d’alguna de les dues loteries.

Es veu que n’hi ha que han rebutjat participacions d’alguna d’elles, simplement per titllar-les de “centralistes” o “independentistes” com si l’atzar o la providència entengués d’aquestes postures.

Entenc que el joc s’ha de prendre amb mesura i que, en aquestes dates més mai, hem de deixar-nos de bajanades,que el obesos fan bona parella.

Que per regalar o per ajudar a institucions està be comprar loteria, de totes i de qualsevol.

I digueu-me pessimista però, per índex de probabilitats ja veureu que, ja sigui aquest dissabte quan surti el “Gordo” o el 31 amb la “Grossa”, el més segur és que, tant els uns com els altres estaran d’acord, per un cop, en que la salut és el més important.

TRISTOR DE TARDOR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Matí gris a la costa baix empordanesa, on el Ter mor engolit per una mar que avui es mostra especialment ferotge.

La tranquil·litat amara la melangia i les onades, que trenquen allà on la terra s’endinsa, ballen amb anades i vingudes, al ritme del seu propi balanceig, com un vell metrònom de pèndul.

Tardor rima amb tristor, a cap hora es fosc, la nit ens empaita aviat i els dies que el sol fa el mandra rere els núvols, ens guanya l’enyorança dels records i ens fa petits en la immensitat de la vida i la natura.

I entens que aquell verd llit de fulles, aquell tronc clavat a la sorra, aquelles cloves de petxines i aquella mar et sobreviuran, com ho han fet als teus avantpassats.

I et venen al cap els que ja no hi són i que no poden compartir amb tu la blavor del mar ni el gris fosc d’un cel amenaçador.

Primer els més recents, però poc a poc, tal com el vent et ruixa la cara i et porta el gust de la sal, la llista es va fent gran i fas balanç de quantes ànimes viuen als teus records i quants cossos ja no pots abraçar.

Passen per la memòria els avis, els pares, els amics que ja no hi són, els parents traspassats, coneguts, lectors amables, gent famosa que un dia ens varen fer la vida millor i fins i tot, gent anònima.

Fa poques setmanes, semblava que teníem la obligació de homenatjar als nostres morts i d’aquí poques més, pels àpats de Nadal, ens mancarà la seva presència a taula.

Però els sentiments són capriciosos i just ara, quan ningú ens ho demana, és quan el cor s’omple espontàniament de la tristor que aflora a la tardor i que la vida esverada ens amaga, tot portant-nos al costat de qui trobem a faltar.

I mirant al teu voltant, veus els essers estimats i saps que la vida passarà irremediablement i no ens deixarà cap més glòria que la memòria d’aquells que, un dia semblant al d’avui, ens recordin amb els ulls humits, davant un paisatge bucòlic, desitjant compartir-lo amb nosaltres.

I ho faran, tot i que no siguin a la tardor, ni bufi el vent o llueixi el sol, perquè els bons records dels nostres absents els portem sempre dins del cor.

20-N

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si avui fa 43 anys haguéssim fet una enquesta, probablement els percentatges entre els que sentien por o satisfacció hagués estat equilibrat.

Una part sentia una alegria, en el fons continguda, de veure com marxava el dictador que durant gairebé 4 dècades havia gestionat, amb mà de ferro, un país que havia après a viure amb por.

Precisament per això, l’altre part sentia temor al que podia passar a partir d’aquell moment, si el futur que els deparava podria ser encara pitjor.

Certament,  els seus hereus podrien haver aprofitat la ocasió i perllongar el règim, si el moviment social i les negociacions politiques no haguessin estat a l’alçada

Però el que va ser considerada una transició exemplar, amb els anys s’ha transformat en un malson.

Un cop transcorregut gairebé el mateix període temps que el general va campar ample per la península, ens trobem amb un país que no desperta cap enveja internacional.

La classe política que llavors, tot i la manca d’experiència, va tenir prou sentit comú i capacitat de negociació per dur el país lluny de la dictadura, no ha tingut relleu.

Malgrat la preparació acadèmica i els màsters –alguns d’ells reals-, es detecta una preocupant manca d’alçada i sentit de servei públic

El principal problema és la cobdícia, tant política com econòmica que ha portat a gestionar els partits politics com a empreses, amb l’únic objectiu d’ assolir el poder per sobre  de qualsevol cosa, obtenir notorietat i uns ingressos econòmics que difícilment obtindrien exercint la seva professió.

No cal anar tant lluny, els empordanesos estem vivint un lamentable espectable en el consistori figuerenc, fins i tot quan el que volen és marxar.

La deplorable situació en que es troba Figueres és culpa tant dels governants com dels opositors que, lluny de buscar el be comú, el recolzament a les bones propostes i pensar en el ciutadà, es dediquen al descrèdit aliè i als propis interessos de partit.

És com si tot s’hi valgués per un vot, ni que sigui mentir a les masses, exagerar les situacions o passar per sobre dels pensaments, fins i tot els propis.

Sembla que anem enrere i que hem tornat a l’anquilosament d’idees, el tancament de mires i fins i tot a la repressió i a l’empresonar gent per idees o comentaris.

I es pensen que amb la exhumació d’aquell cos que tal dia com avui va traspassar, fan un pas endavant.

En realitat, com vaig llegir l’altre dia, el que cal no és treure a Franco del Valle de los Caidos, sinó treure la seva essència dels parlaments i ajuntaments.

DE FORA VINGUEREN...

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ja fa anys que, quan arriben aquestes dates, torna la confrontació tradicionalista entre Castanyada i Halloween.

Els acèrrims defensors dels moniatos i panellets es fan forts en el rebuig a la festa americana i no és fa estrany escoltar allò de que “De fora vingueren que de casa en tragueren”

Però, hem d’acceptar que el món s’ha fet petit, que en el darrer mig segle ha augmentat exponencialment la capacitat de desplaçament de la gent i que internet ens ha obert una gran finestra, facilitant una globalització que avui és una realitat totalment irreversible.

Per tant, és normal que els nouvinguts portin les seves costums i que els joves es deixin influenciar amb el que veuen a la pantalla.

No és només la festa de Tots Sants, darrerament també estem veient bodes a l’aire lliure amb cadires blanques i un arc de fulles sobre els nuvis, peticions de mà amb genolls clavats a terra i un anell en una caixeta mig oberta, fal·lera per les classes de ioga i meditació, balls i musiques de “reggaeton”, festes andaluses a l’abril, pares Noel passant per davant dels reis d’Orient i, com no podria ser d’una altra manera, nens terroríficament disfressats, que la setmana passada ens tocaven el timbre per preguntar-nos si volíem un “trick or treat”, broma o regal, es a dir, “si no ens dones llaminadures, et farem alguna trapelleria”.

Un debat encès que, com sol passar amb els pensaments oposats, cap de les parts saben veure el punt convergent, tot i ser força evident, ja que, si ho analitzem, totes aquestes celebracions solen tenir una arrel comuna.

La castanyada no era més que l’àpat funerari de la nit del 31 d’octubre, on només es podrien servir llegums i fruits secs.

A moltes cultures sud-americanes els familiars es desplacen als mateixos cementiris per compartir el sopar amb els seus morts.

El Halloween, de fet, prové d’una tradició anglosaxona, encara més antiga i que deriva de la festivitat de Samhaim, deu dels morts.

O el Magosto al nord de la península, que també mengen castanyes i fan foc perquè els difunts vinguin aquella nit a escalfar-se.

Així que, enlloc de lamentar-nos, el que hem de fer en enriquir-nos amb les tradicions foranes, procurant guardar les pròpies i exportar-les arreu, com han fet ells, per a que el món també les conegui.

I, de la forma de sigui, aquests dies homenatjar els nostres estimats absents, i dur-los al cor, no només ara, sinó tots els dies de l’any.

FUTBOL FEMENÍ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Darrerament es parla molt de les quotes d’ocupació femenina a les administracions i a les grans empreses.

Quan es forma un nou govern (i darrerament n’hem tingut uns quants), sembla que la notícia és saber quin percentatge de fèmines ocupa els ministeris o conselleries, per reivindicar una equiparació que costa d’arribar.

Es penós que en ple segle XXI estiguem pendents d’això, quan hauria de ser un fet consolidat, sense que calguessin aquestes obligacions, ja que haurien de ser les aptituds per a cadascuna de les feines, les que determinessin, de forma natural, qui ha d’ocupar el lloc de treball, més enllà del sexe.

I el motiu de tot plegat és una igualtat en la vida quotidiana que no acaba d’arribar, i que és imprescindible per obtenir una disponibilitat laboral equitativa.

Però lamentablement, encara arrosseguen masses prejudicis, que costen d’espolsar.

No cal anar massa enrere per trobar èpoques en que les dones no podien votar fins i tot en països suposadament democràtics i fa poques dècades encara hi havia convenis col·lectius en aquests país, que tarificaven sous diferenciats entre sexes, per feines idèntiques.

Els esports, potser per les característiques físiques diferenciades, són els que més s’han etiquetat per sexes i el futbol, que és el mes estès, està al capdavant dels mal anomenats “esports d’homes”, i no ha donat mai gaire ressò als equips i competicions de dones.

La cosa ha canviat darrerament i fins i tot aquest any s’ha parlat molt, en la festa “The Best” de la FIFA, del premi a la millor jugadora.

Recordo que a casa nostre, no fa tants anys, només es sentia parlar de l’equip femení del Llers, però actualment, els èxits d’equips com el Sant Pere Pescador o el creixement del Cabanes, entre altres, han portat a primera plana la expansió de la secció femenina d’aquest esport en molts clubs.

Potser el fet de que en les categories inicials es puguin barrejar nens i nenes, fa que moltes d’elles tinguin oportunitats i puguin destacar als ulls dels entradors i seleccionadors, com ha passat darrerament amb alguna jove jugadora local.

Sigui com sigui, la inclusió de la dona en aquest esport, com en tots els altres, és una bona notícia i més encara si s’ha aconseguit per l’esforç d’elles i la predisposició de tots plegats, sense quotes ni obligacions, com hauria de ser en tots els àmbits de la vida.

ORGULL EMPORDANÈS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Una vegada, per aquestes coses que passen amb els vols barats, vam aterrar on no devíem i varem haver de travessar la Toscana italiana.

Malgrat que el paisatge des del vehicle era prou maco, no era la imatge que m’havien venut en la pel·lícula de Andrew Wells, protagonitzada per la magnifica Diane Lane i vaig trobar, modestament, que no tenia ni la llum, ni els boscos, ni les masies, ni els colors dels camps quadriculats del nostre Empordà, que tantes vegades he travessat en la mateixa tessitura i que no deixa mai de sorprendre’m.

Santorini i les seves postes de sol, que atrauen milers de persones diàriament, com altres pobles grecs, blancs i blaus, tan ben retratats a les sagues de “Mamma mia”, potser s’acosten, de lluny, a l’encant real dels nostres pobles de costa, Cadaquès al capdavant.

Suposo que l’amor de fill de la terra és el que em fa escriure tot això, però alguna cosa tenim quan, malgrat que el cinema no s’ha centrat gaire en mostrar bucòlicament el nostre paisatge, cada any milers de turistes ens visiten per quelcom més que platja i paella.

Les conferències sobre el paisatge com atractiu turístic ja fa temps que prediquen que tenim sota els peus la clau de volta del nostre futur, que preservar el paisatge i l’entorn, seguir línies modèliques i sostenibles en la construcció, potenciar els parcs i reserves naturals i mostrar una seriositat –no una exageració- en la metodologia ens portarà, a mitja termini, el benefici de nous visitants, cultes i de nivell, que ompliran, fins i tot fora de la temporada estiuenca, molts dels hotels i restaurants que ara centren els esforços en tres escurats mesos.

En tot això hi tenim molt a veure tots els que hi vivim, amb la preservació i la conservació i sobre tot, en la divulgació.

I per acabar de tancar el cercle, ens caldria tenir una capital que sentíssim tots com a nostra i que no només sigui admirada pel “Geni”, sinó també pel seu ordre, la neteja, la seguretat, la mobilitat i el comerç.

Feina feixuga per al nou alcalde, a qui li caldrà quelcom més que bona sort per aconseguir que Figueres es converteixi en el punt en el mapa on hi vagi a parar el dit del futur visitant, tot associant-la al paradís que l’envolta, que sigui la icona que representi tot plegat i l’orgull d’aquells que tenim el cor empordanès i ens n’omplim la boca quan en parlem.

La formula: Fer el que cal, creure’ns el que som i mostrar-ho tal com és.

TRIA ORGÀNICA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa dies que ha acabat la festa de Sant Cebrià a Vilafant que, com moltes festes de barris i pobles en les mateixes dates, segueix vigent per obra i per gaudiment dels mateixos.

És a dir, ha suposat un esforç per a l’Ajuntament i els mateixos voluntaris, colles i associacions de sempre, per al gaudiment de la resta, que també solen ser un altres mateixos, que participen i agraeixen la feina dels primers.

Sigui com sigui, al final tot surt bé, la participació és més que acceptable, les activitats plausibles i l’objectiu final, que és “fer poble”, perfectament assolit.

Si més no, aquesta ha estat la sensació d’un vilafantenc que ho ha viscut guardant la distància de seguretat.

El pregó inicial, oficiat pel director d’aquesta publicació, Santi Coll ja prometia.

El text, ben escrit, ben explicat i molt entretingut, va tenir l’objectiu d’enardir l’orgull de vilatà i un ganxo directe a la mandíbula d’aquells que, potser massa sovint, ens queixem dels defectes i les mancances del poble.

I és que, malgrat que aquestes protestes, sempre constructives, les creiem reals, potser és cert que no sabem apreciar o donar ressò a allò que està bé i que, a ben segur, és majoritari.

Per posar un exemple, una iniciativa de recollida de deixalles orgàniques a nivell particular.

Ignoro si això ha passat a més pobles, però a Vilafant, l’Ajuntament, juntament amb el Consell Comarcal i l’Agència de Residus, ha passat, casa per casa, un tríptic informatiu de com separar les deixalles i, a més, ens han entregat un mini cubell per encabir-hi els residus orgànics, com restes de menjar o de poda casolana i unes bosses reciclables.

Val a dir que, la primera cosa que varem fer a casa, va ser veure on havíem de dipositar-ho i ens varem trobar amb un nou contenidor marró no gaire lluny i la segona va ser veure on podíem aconseguir més bosses especials, també compostables, que semblen de plàstic però que estan fetes de midó de blat de moro i ens varem adonar que al mateix supermercat de sempre, també a prop, en tenien de feia temps i mai n’havíem fet cas.

Aquesta acció entenc que, com ens ha passat a nosaltres, ha obert els ulls a molta gent, critica amb el sistema de reciclatge existent i, sobre tot, amb l’excés de plàstic, generat per uns fabricants i comerciants, als que encara els manca prendre consciència de la gravetat del problema.

Ara, cada vegada que buidem aquest mini cubell d’escombreries, tenim la sensació de que estem complint amb la nostra part d’ajuda a la conservació del planeta.

I per ser justos, aquest cop, cal tirar a la Regidoria corresponen de l’Ajuntament, les floretes que, a ben segur, creixeran de nou amb aquesta iniciativa

DIADA GROGA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Reconec que em sento atret pel color groc i que ningú busqui segones lectures, perquè qui em coneix sap que això em ve de petit.

Fins i tot al llarg de la meva vida, el groc, juntament amb el blau –del que és complementari i absorbeix la seva llum- són els dos colors que més m’han acompanyat a nivell esportiu i corporatiu, així com de vestimenta preferida.

El considero un color viu i alegre, el color del Sol, del bon temps, de la felicitat.

Potser és per això que quan entro en un dels molt pobles de la nostra comarca que aquests dies vesteixen els carrers d’aquest color primari, em sento a gust.

També n’hi ha que, per culpa de Molière, creuen en la seva malastrugança o d’altres que, d’un temps ençà, l’envesteixen com els toros al vermell, cosa que, tot i la neutralitat que haig de tenir, pel fet d’escriure per a un públic heterogeni, em costa d’entendre.

Més enllà del tarannà polític de cadascú i de les idees personals, totes respectables, només faltaria, crec que és de sentit comú que el fet de que unes persones estiguin empresonades tants mesos sense judici, és injust, i més comparant-t’ho amb la quantitat de lladres confessos i mal tractadors, que surten immediatament dels jutjats amb una “llibertat amb càrrecs” que segurament no compliran.

Tampoc pretenc ser l’amo de la raó i faig l’esforç d’entendre qui no pensa com jo, per la qual cosa no gosaria mai criticar a qui pengés llaços o quelcom de qualsevol forma o color, en favor d’aquesta situació, a casa seva o als espais públics, si la majoria del consistori ho permetés.

Però el que trobo inversemblant és que hi hagi gent que els vulgui treure.

Entenc que l’acció és molt diferent; l’una és la lliure expressió d’un pensament i l’altre és la censura del pensament aliè abans de mostrar el propi i això es diu repressió.

El significat dels llaços grocs, com ja s’ha explicat i a hores d’ara sap tothom, no s’han inventat aquí, només cal adreçar-se a la música i escolar “Tie a yellow ribbon round the old oak tree” o la ensucrada traducció de “Atar una cinta amarilla al viejo roble”.

Suposo –ja que lògicament, aquest article no l’he escrit avui- que la Diada ha tornat a omplir de groc el nostre país.

M’ho miraré com un acte de festa i llibertat, i tornaré a la música per rescatar innocents cançons d’estiu, que pintaven submarins i tractors d’aquest color.

I demà, continuarem patint les conseqüències d’aquells que no escolten, ni són capaços de cercar punts d’acostament i no se n’adonen de la metàfora de que les banderes que creuen representar, amb més o menys franges vermelles, tenen com a fons comú el mateix color groc.