INDEPENDÈNCIA ECONÒMICA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Els independentistes del canvi de segle, amb la posada en marxa de l’ Europa unida i la entrada de l’euro, varen tenir sentiments contraposats. Per un cantó tenien la il·lusió de veure el mot “Europa” en el seu DNI, però per un altre també la por de que les estrelles sobre fons blau taparien les estimades quatres barres.

Però el temps ha demostrat que res d’això era cert i que aquell projecte de gran país que havia de ser la primera potencia mundial, tenir a ratlla els capritxos americans, fer-nos sentir orgullosos i governar el món, no ha estat capaç ni de governar-se a si mateix.

Un país que alterna la presidència cada sis mesos no pot tenir mai un projecte de futur, i ara, que tots les estem passant magres, no hi ha un cap visible, un president que ens il·lumini el camí. Només manen els cèntims i aquells que financen en marquen les pautes.

El govern espanyol, davant la injecció de calers d’altres més poderosos, ajup el cap i acata normes que només serveixen per garantir que es pugui tornar el préstec, tot i  que vagin en contra de la economia de la gent.

I nosaltres, els catalans, que històricament hem estat el pal de paller de les finances espanyoles, no hem sabut mai treure’n profit com ells i encara hem hagut de patir sempre per la nostra cultura, idioma i ensenyança.

L’independentisme creix, cada dia s’hi afegeixen més municipis, però es diferent al de fa un parell de dècades. Ara no respon només a una qüestió d’història, llengua, cultura i terra, sinó també a una raó econòmica.

Quan hem tingut les oportunitats d’agafar el mànec no ho hem fet i ho volen fer ara, just en el pitjor moment econòmic, que és quan ens posarem a tothom encara més en contra, que argumentaran la nostra poca solidaritat, que sabem que ens acusaran de garrepes i aprofitats, que serà fàcil sentir-nos dir que plorem per esmenar els nostres errors passats, i tot plegat sabent que, vista la situació, no en traurem res.

Temps hem tingut per canviar les coses, per reivindicar, per reclamar el que és nostre, però ara, com deia l’ex-president, “no toca”, tot i que estiguem carregats de raó.

PLORS PEL FUM

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Fa molts anys, davant d’un incendi semblant, servidor va abocar en un paper un sentiment. Quatre ratlles que varen caure en les mans generoses d’un editor que va decidir donar-li més importància de la que tenia i buscava, convertint-se en la primera col·laboració en aquest setmanari.

Durant aquests anys s’ha intentat variar en continguts i no repetir temes, però la situació gira volta, amb fets idèntics, amb gravetat semblant, la impotència torna a escalfar la sang i malgrat que els anys et fan la pell més gruixuda i malgrat que posen distancia davant les gravetats, els sentiments no canvien i donen per tornar a omplir quartilles, ara ja pagines de text, pel fet de sentir-te babau de veure com et traeix qui tant estimes.

El vent tant nostre, que ens esperona, ens caracteritza, ens omple l’esperit, ens avoca als actes més gallards, que a molts ens dona plaer i ens reconforta, és el mateix vent que ara mateix ens dona l’esquena, que no calla quan ho hauria de fer, que s’alia amb les guspires i que torna negre el verd país que el dur com abanderat.

Sense oblidar l’angoixa per la seguretat de les persones, els danys materials a les cases, la feina dels professionals i voluntaris, el caos en mobilitat i la cendra que, fina ella, filtra per les finestres i arrebossa els carrers.

Els avis diuen que abans la Tramuntana no bufava a l’estiu, que les ventades eren cosa de la fred i que duraven quinze dies quan les fulles corrien per terra.

Amb la calenta terra seca, el vent brau i, qui sap si amb l’ajut d’algun eixelebrat, els elements no ens tornen l’amor que els hi processem fent que la pudor de fum ens ompli els narius i el sol s’amagui quan hauria de lluir, com si ell també preferís no veure el desastre.

Els sentiments de ràbia i l’angoixa es barallen amb un vent estimat i maleit a parts iguals, que bufa quan no toca i que ens fa plorar els ulls pel fum i el cor per la pena.

DIUMENGES OBERT

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Els que comencem a tenir una edat recordem l’activitat social dels diumenges a Figueres de fa unes dècades, tot i les botigues tancades.

Al migdia s’omplia de gent que, havent comprat el diari, no es resistia a fer uns vols Rambla amunt i avall per veure qui feia al cap més gros, fer el vermut al bars dels voltants i cap a casa falta gent, però abans una parada a comprar el pollastre rostit i les trumfes fregides.

I a la tarda a fer un cinema en alguna de les sales que, ubicades vora el carrer Sant Pau no calia agafar l’auto per anar-hi i en acabat un billar o una copa i pels més grans ballaruga, tertúlia o partida a alguna de les societats culturals també cèntriques per acabar endrapant un frankfurt i ja teníem el diumenge coll avall.

Però el temps i sobre tot la descentralització han fet que Figueres gasti tots els cartutxos els dissabtes i hagi perdut pistonada els diumenges, mostrant una imatge buida i trista, lluny d’aquell bulliment de temps pretèrits.

Ara ens han declarat ciutat turística i això ens dona el dret, o la obligació, de que el comerços obrin els diumenges i, potser, tornar a la ciutat l’activitat perduda amb els anys.

En aquesta situació de crisi amb metàstasi on abunden els “packs”, els 3 per 2 i les ofertes a rebentar, tota possibilitat de fer negoci pot semblar benvinguda.

A primer cop d’ull sembla que, com sempre, les grans cadenes, que tenen flexibilitat de personal i convenis especials, podran ajustar els seus torns d’horaris i festes sense massa problemes, però el petit comerciant, el que amb prou feines pot mantenir un parell d’empleats haurà de fer mans i mànigues i al capdavall acabaran amb els mateixos fent més hores i l’amo sacrificant el dia de festa per muntar guàrdia a la espera de que aquest dia li arregli el compte de resultats.

El temps ens dirà si la mesura és bona, però d’entrada sembla que a la importància internacional dels nostres museus els hi cal una oferta paral·lela perquè Figueres torni a tenir diumenges de festa i els restaurants es vegin amb els menjadors omplerts.

La incògnita ve si s’allarga la norma i a la tardor, quan els turistes hagin tornat a llurs països i els carrers estiguin mullats, si els calaixos tornaran a quedar eixuts.

EL FOC

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Potser en algun moment algú va creure que havia inventat el foc, que els humans, fregant dues pedres o dos pals vàrem fer el descobriment més gran de la humitat, però en realitat ha estat sempre aquí, a dins i a fora de la terra, la única cosa que vàrem fer va ser aprendre a utilitzar-lo, a gaudir-ne, a témer-lo i a provocar-lo

Com quan per accident o per negligència humana, s’alia amb els vents enfurismats de terra nostra, per calcinar paratges de forma implacable que ni l’aigua aconsegueix enxiquir i redueix els nostres boscos a calius negres de llenya fumejant i mortalitat ecològica.

El foc mal anomenat purificador que les religions utilitzaren per abocar-hi heretges, bruixes i enemics mal vistos.

També es el que ens regenera, ens crema la pell i ens escalfa la sang.

El foc de la mirada penetrant, el foc que en casos de indignació ens surt pels queixals, el d’encenalls econòmics que ens varen vendre, del que hem intentat fugir, per caure a les brases.

Els focs artificials, testimonis de fi de festes, celebracions, títols i comiats, que esclaten al cel, quan el Sol dorm, provocant admiració al dibuixar formes i colors impossibles.

El que torra el pa, el que crema dels xuies, el que cuina les botifarres els dies de barbacoes estiuenques.

El que composa el ritme musical en petar les teies a les llars de foc els dies de fred i vidres glaçats.

El que pintat amb ulls i somriure anomenem Astre Rei simbolitza el sentit positiu, el dogma, la llum, la vida, adorat molt abans de que els homes creguessin en els Deus amb formes humanes.

El foc de l’Infern, el cau del diable, on el mal es refugia i a on estarien condemnats eternament els esgarriats d’àmbits tant diversos com assassins, lladres, mals polítics, banquers i delinqüents en general, on potser la vida eterna, si n’hi ha, els cremarà per sempre.

Sant Joan, el Baptista, va utilitzar l’aigua per lluitar contra el foc interior, el del pecat original, el mateix foc que ara, en el seu nom i en el seu dia en fem celebració amb coca i cava

La màgia de les flames, que ballant al ritme vital creen rotllanes des de temps ancestrals a les tribus mes recòndites, hipnotitzant-nos amb els seus moviments, com un cinema de colors vius i càlids i que ara simbolitzem amb les nostre fogueres de Sant Joan i Sant Pere, on hi aboquem trastos, però també les nostres cabòries, els dies d’exàmens, els amors frustrats, les factures per cobrar, les penes i penúries, que no son poques, i on volem espantar els mals per fer que el foc sigui de veritat purificador i incineri els mals moments per tornar-nos la vida, que ens va venir de l’aigua, transcorre sota el foc i que acabarà irremeiablement en cendra.

HONESTEDAT I CONTINUÏTAT

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Deixant de banda els colors futbolístics de cadascú, s’ha de reconèixer que, més enllà del bon joc o els títols, en Guardiola ha cultivat una actitud clau i poc habitual en els dies de vivim: la honestedat.

La proba que la gent està mancada d’aquest comportament són les mostres de suport després de les derrotes doloroses a la Liga i a la Champions, que en altres circumstàncies potser haguessin suposat un daltabaix.

Però com va dir ell mateix en el seu comiat “la gent ja sap que en quatres anys mai no els hem enganyat”.

L’evidència de que aquesta actitud és la que hom desitja és que, resignats a la seva marxa, la culerada aplaudeix l’anomenament d’en Tito Vilanova com a successor, un empordanès seriós, discret i pencaire, garantia de continuïtat, perquè ell te part de la responsabilitat dels èxits anteriors.

A la Unió Esportiva Figueres passa un cas semblant, però a nivell de presidència. Després d’anys d’èxits de la mà del Pere Aguado, se’n fa càrrec en Jose A. Revilla, un burgalès de l’Empordà, eficaç empresari i gran persona, que va ser un dels responsables a l’ombra, del ressorgiment del club després del fiasco.

Ambdós casos, un canvi amb continuïtat, perquè les bones practiques han de prevaldre, només cal llimar-les i les hem de transmetre a les noves generacions per unir la cultura de l’esforç dels nostres pares i avis amb la cultura de la integritat que aquests personatges ens han demostrat en ple segle del desgavell.

Quina llàstima que en la política d’alt nivell no passi el mateix i es demani amb fervor popular que es quedin 4 anys més, es plorin les seves retirades o es busquin alternatives continuistes.

I es que ens temps de corren el que la gent vol es honestedat i bona voluntat, que amb aquest ingredients, amanits amb una mica de coneixements, un rajolí de sort, i una picada de sentit comú, els èxits no solen trigar a arribar.

POBRES NENS POBRES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Estudis publicats recentment per Organitzacions No Governamentals de prestigi ens confirmen les alarmes que fa mesos sonen en altres col·lectius d’ajuda i és que vora una cinquena part dels nens de casa nostra estan a la pobresa, que van a escola en dejú, que només fan un àpat diari, que no sopen, que no tenen material escolar i que no poden participar de les activitats ni a les sortires.

No s’estan referint a la banya africana, sinó de la plaça del poble, no parlen d’una població sub-saharaui, ho fan del nostre barri, a dues passes, a sota de casa. El tercer món és a tres cantonades.

A més, pugen les taxes universitàries, col·lapsen les aules, volen encabir més on n’hauria d’haver menys, volen estalviar professors i cremen els que hi ha per convertir en calvari el que ha de ser una vocació, la figura més influent pel desenvolupament.

Els governs, amb ulls clucs, no prioritzen i rescaten bancs enlloc d’invertir en mainada, compren armes i no escoles, retallen beques i campi qui pugui.

Tenir mitjans no garanteix intel·ligència, poder pagar uns estudis no garanteix l’èxit de l’aprenentatge. Hi ha aspectes humans que no es compren.

I els altres nens, els pobres nens, que no ploren per un mòbil 3G sinó per un plat a taula, que només tenen la culpa d’haver nascut amb el canvi de segle, han de pagar les bestieses d’un sistema que ara els gira l’esquena.

Nens, pobres nens, que hauran de saltar per un camí minat per assolir una maduresa marcada, però en canvi els hi exigirem que el dia de demà siguin els que facin girar el món, conservin les institucions, governin els països, guareixin les nostres malalties d’avis, ensenyin els nostres nets, paguin les nostres pensions, i decideixin per nosaltres racionalment, quan ara nosaltres no ho sabem fer per ells.

Ens caldria recordar la cançó d’en Xesco Boix, que els nostres fills cantaven de petits i que deia: “Tots els nens del meu carrer volen jocs, volen somriures. Tots els nens del meu carrer volen créixer i viure bé”.

La llàgrima d’un infant ens fa entendrir, la seva situació actual ens ha de fer reflexionar.

LA VIDA SÓN DOS DIES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

A voltes, un parell de vivències et fan posar el fre de mà, el ralentí al pensament, analitzar el cicle vital i posar-nos místics.

Hem vist que la vida pot quedar escorçada en el pitjor dels moments, quan no toca, per un evitable accident o per un descuit, quan encara no ha donat els primers tombs. O també que, passats anys de sacrificis, de viure per treballar, de preocupacions per tirar endavant una família i quan arriba el moment en que la vida t’ha de tornar el que l’hi has donat, una malaltia inexplicable et porta al llarg sofriment i la desesperació dels que t’envolten.

Arribat aquest extrem om pot pensar on és la justícia dels Deus i en què deurien estar ocupats.

Un cop passats el millor anys, fruit de la inconsciència de la plena adolescència, la vida et porta per camis complicats, de vegades delicats, com una gimcana que cal superar dia a dia.

Ara vivim una la crisi que ho fa passar malament a molta gent, però no oblidem que els nostres pares i avis varen patir una guerra i una post-guerra i els nostres fills es trobaran un mon que hem minat entre tots.

I quan arriba el moment de gaudir d’una bona jubilació, ara més retardada que mai, d’un descans merescut, de complir aquells somnis aparcats, de fer allò que no vàrem poder, el nostre cos, i sobre tot el cap, acusen el sobreesforç i es rendeixen, retallant el segon millor moment de la nostra estada terrenal.

Sembla que Lennon, a qui varen matar amb només 40 anys, va ser qui va dir que la vida es allò que passa mentre estem ocupats fent altres coses.

Un parell de sotragades ens estripen la consciencia i ens envien l’input de cercar els petits bons moments, que hi son, i ens fan veure que no s’ha d’estalviar aquell “t’estimo” sentit, aquella visita pendent, aquella trobada endarrerida, aquella trucada promesa, aquella estona compartida.

Que la vida són dos dies i ahir en va passar un.

FESTA DEL TREBALL

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Festa i treball, semblen dos mots antagònics, que algú va voler fusionar per acabar distorsionant la història ocorreguda, fa 126 anys, un mes Maig a Chicago, fins a convertint-lo en una jornada on una minoria de treballadors reivindiquen ja no se sap que, davant governs durs d’orella i que han acabat convertint-lo en quelcom semblant als “dies de...”, que no tenen més significat que un simbolisme de pa sucat amb oli (per cert, diumenge és el dia de mare).

Poca cosa es podia reivindicar a la època del general, quan els sindicats eren a les clavegueres i les decisions eren “digitals” i de poca cosa serveix reivindicar-se ara, mentre els governants de tots els països no entenguin que això només es soluciona amb les mànigues arremangades i acostant espatlles per buscant solucions més enllà d’estratègies de partits.

Llevar-nos ben d’hora al matí per anar a treballar si que és una festa, una festa gran, la major de les festes, la de poder tenir feina, cosa que, per desgràcia, no li passa a un 20 % dels nostres veïns.

Entrem en una setmana en que a Figueres intercalem la festa i el treball, i no és mala formula, com em deia el meu pare en els meus anys adolescents: “Si ets bo per anar de festa, també has de ser-ho per pencar”, i viceversa. Tornar a la cultura de l’esforç sense perdre les ganes de gresca, que no tot ha de ser austeritat i mirar-nos de reüll els de Standard & Poor’s, que hem de fer que la roda torni a girar a l’inrevés, ni que sigui mínimament, i amb tantes retallades no sembla que hàgim de surtin-se’n de l’atzucac si el calers no es mouen.

A l’Empordà durant aquesta setmana podem marinar els dos conceptes: El Dia del Treball i la Festa Major, festa i feina, esbarjo i esforç el resum vital que es desprèn en llegir la historia dels pregoners d’enguany, la Societat Coral Erato, 150 anys de cultura, festes i diversió, sense deixar de fer feina.

Intercanviem els papers: gaudim de la feina i reivindiquem la festa. Són Fires.

ELS GOLFUS D'EMPURIA-BRAVA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Els dissabtes d’aquests matins d’hivern quan el mar és planer i el vent capritxós, “hissen” veles una colla d’amics amb ganes d’aventura, de competició, però que no poden amagar el sentit final de tot plegat que no és altre que l’esbarjo i la diversió.

Són els del Club “Golfus d’Empuria-brava”.

La badia és seva, els “draps” blancs botits als “màstils” inclinats, taquen el blau uniforme d’un mar observador, els velers “orsen” i ensenyen la panxa buscant el “nus” que manca per fer el “top”.

Es barregen tripulacions, comparteixen pares i fills, naus grans i petites, noves i d’altres que han viscut temps millors, velers consagrats amb baluernes i mentre uns aprenen dels “llops de mar”, altres ho fan dels propis errors. Juguen a la “Ocean Race” sense sortir del “camp de regata”, passen hores de preparació, d’estratègia, d’observació meteorològica, tot plegat ajuda a la desconnexió de l’entorn i acaben vora una taula parada, on els temps i les compensacions pels “ratis” es converteixen en conversa i debat.

Trofeus trimestrals (ara ha finalitzat el de Pasqua), normes i organització, que per molt que sigui un amistós, la competitivitat es l’ànima de la superació.

Molts dominen les “majors”, els “espis” i les “gènoves” i altres amb prou feines aguanten el rumb, però tant se val, l’objectiu està complert, el mar atrau, el silenci i el frec del vent hipnotitza i la vela transforma l’etern combat de l’home contra els elements en una comunió per aprofitar el vent a la “cenyida” i remuntar allà on els neòfits pensem que no s’hi pot arribar.

Els més agosarats, fora competició, fan proa a les illes i tasten hores de paciència i són, altres comparteixen invitacions d’altres clubs de la comarca i porten la representació institucional a l’alçada de la “veleta”.

Quan arriba la calor es retiren, és temps de família i anar a la cala a fer el bany, que hi ha masses turistes i el mar és per a tothom.

Entre “bordos”, “trabujades” i “virades”, passen els dissabtes al matí d’hivern a Empuria-brava, una vintena de velers que s’anomenen els “golfus” i que per una estona juguen a ser “bribons”.

VAGUEJAR

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Fa sol, les mànigues comencen a fer nosa, l’escalfor ens arriba al cor i sembla que els problemes són menys.

Ve de gust parlar de coses positives, explicar-vos que a Vilafant no només canten els ocells, també tenim la Laia Vehí, una cardina que té mig país embadalit i que hem celebrat la Fira del Conill on els restaurants representats han tornat a deixar, un any més, el llistó ben alt. Que encara hi ha algun espàrgol i els passejos ens omplen el cos d’aire pur que, de moment, és gratis.

Tantes coses positives que han de fer-nos passar el mal gust del dia 29.

El concepte de vaga es va idear, fa moltes dècades, per empreses concretes, on els treballadors deixaven de treballar (es a dir vaguejaven, però es quedaven al lloc de feina) per demostrar els amos que sense ells no hi havia negoci i així poder aconseguir les millores que consideraven justes.

Una “vaga general” en ple segle XXI, queda lluny de tot això i amb la manca de mobilitat i transports, als únics que perjudica és la gent corrent que fa el seu dia a dia.

Sembla que amb les noves formes d’entendre la vida i la feina, s’hauria de plantejar una formula més imaginativa i menys emprenyadora perquè hom fes paleses les seves reivindicacions. Una vaga 2.0.

També és paradoxal que estem proclamant contra d’un govern al que l’hi hem donat carta blanca fa quatre dies, regalant-li una majoria absoluta que li permet prendre aquestes mesures i les que vulgui. Això fa plantejar que les urnes serien l’alternativa, si realment tots els que ara es veuen perjudicats anessin a votar.

I dirigir el clams també contra legisladors i jutges, que deixen sense càstig els brètols que posen silicones als comerços, com va passar al centre de Figueres, cremen contenidors o tallen carreteres i que, en realitat no entenen d’ideologies i es disfressen del color predominant segons la ocasió.

Però no volia fer un article àcid, que els aires bufen calents i dona ganes d’afrontar una setmana festiva, per vaguejar de veritat, amb Mona inclosa, les Processons i la Fira del Vaixell d’Empuria-brava, per posar proa al futur i sentir-nos Neptú per no pensar que en realitat som Atles i hem d’aguantar el món amb nostres amples espatlles.

SI US PLAU

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

A casa nostre, a ben segur que degut a la influencia fronterera, al turisme i als estrangers que ens visiten cada cap de setmana, molta gent tenen la sort de ser poliglotes, tot i que en la majoria dels casos “d’estar per casa”, sense massa formació i molt autodidactes. Com els avis que tant gràficament cantava Lluís Llach a Verges 50.

Vistes les experiències viscudes en altres països, és evident que ens esforcem més que ningú per mostrar la nostra hospitalitat i les nostres ganes d’agradar mitjançant l’idioma. Potser per això som tant apreciats turísticament.

Des de la ignorància filològica de les diferents llengües, aquests coneixements mínims ens fan comparar la curiositat d’algunes expressions, que donen per fer aquest article, més proper a la broma i a la distensió, -molt necessàries en els temps que vivim-, i que en cap cas vol acostar-se un tractat de llengua.

Els catalans, tal com ens varen ensenyar de petits, deixem anar, molt educadament, un “Si us Plau” si ens cal alguna cosa. La expressió sembla demanar quelcom si l’altre persona ho vol, només si no li suposa un esforç, si li ve de gust, “si li plau”,  i sense esperar res a canvi.

Cosa semblant passaria amb el francès “S’il vous plaît”, que mal traduït vindria a dir el mateix, sempre posant per endavant el condicional “si”, apel·lant a la bona voluntat.

Els mots en anglès “Please” o en alemany “Bitte”, també donen la sensació sonora de prec, d’imploració, de suplica.

Fins i tot el mes inusuals com el llatí “Placet” o l’esperanto “Bonvolu” sembla que vagin pel mateix camí.

En canvi en espanyol la cosa canvia, el “Por favor”, dona a entendre que no es demana per res, que és crea una obligació vinculada, que si es complau la petició tindrà retorn si mai es necessita, perquè es “a canvi d’un favor” futur. Es un deute i algun dia s’haurà de tornar, si ens requereixen.

Aquesta deserció, segurament tant errada, com inútil i absurda, potser és la raó del perquè quan els nostres governants sol·liciten alguna cosa a Madrid, sempre és “por favor” i ens acaben demanant alguna cosa a canvi i que quan son ells els que ho fan, foten ma al traductor, ens etziben un cordial “si us plau” i ho acabem fent, no tant perquè ens plagui, sinó perquè no tenim més remei.

Això si, els bons desitjos són més evidents a les Espanyes, ja que on diem “Bon dia” en singular i unitari, ells deixant anar els “Buenos días” plural i infinit.

EMPORDONESES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Aquest dijous, coincidint amb el dia de la dona treballadora, es presenta a la galeria Dolors Ventós de Figueres, la III exposició 0de “Empordoneses”, un col·lectiu de dones artistes, on, des de fa un parell d’edicions, també hi col·laboren homes, aquest any amb el títol “Planta-li cara”.

Quan vaig rebre la proposta de la sempre activa Dolors Roig per fer-hi una petita aportació, vaig aprofundir en la idiosincràsia d’un col·lectiu que desconeixia.

Tot i que s’auto-cataloguen con a “col·lectiva multidisciplinar” em vaig preguntar com podia quadrar un home que escriu, enmig d’un grup de dones artistes plàstiques; però alguns detalls, apart de l’entusiasme i la força que desprenen, em varen fer entendre el perquè de tot plegat.

Com a percepció totalment personal vaig veure les “Empordoneses” com a dones que no només mostren les seves innegables capacitats artístiques, sinó que, a més, reivindiquen, potser inconscientment, una “desigualtat” assumida i normalitzada.

Després de dècades de repressió on la dona, exceptuant casos aïllats, només podia exercir les tasques homologades pels homes, la democràcia va dur la reivindicació per la igualtat, el dret a que, essent homes o dones, tots tinguéssim el mateix reconeixement, el mateix sou, les mateixes oportunitats.

Avui semblaria que aquesta etapa està  superada, tot i que encara alguns casos ens transporten al passat, hem de reconèixer que les noves generacions han assolit un punt de vista ben diferent i ara és hora de tornar a reivindicar, però aquest cop una “desigualtat” ben entesa.

El fet diferencial de ser dona, de tenir un físic i un concepte vital diferent i pel qual no cal demanar disculpes, sinó poder tenir el dret a assolir les seves metes lliurement, idèntiques a la de qualsevol esser humà, sense que cap home els hi hagi de concedir per una obligació normativa, sense condescendència, sense haver de complir unes quotes obligatòries, sense haver de fer el sobre esforç d’assemblar-se a ningú.

I elles malgrat tot, com ara, si cal ens demanen col·laboració amb tota normalitat, donant-nos, un cop més, una lliçó madura, al contrari del que varen rebre durant dècades.

DE QUÉ ENS DISFRESSEM ?

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

El Carnaval, com molt altres aspectes de la vida, divideix en mon en dos. Les coses no son mai a gust de tothom i allà a on uns veuen punts, altres veuen comes, i això, en el fons, és la salsa i el farcit dels debats enriquidors.

El Rei Carnestoltes, que ens acaba de deixar, no és cap excepció, ans al contrari, hi ha tants seguidors com detractors de la disfressa, gent que frisa per ser un altre, exhibicionisme durant una estona, o punt de diversió, altres que s’amaguen per vergonya aliena, amb un sentit desmesurat del ridícul, mentre la resta observa i no entenen una gresca amb música sambera (“Ai se eu te pego” fins a avorrir) en mig d’un fred penetrant, que és com celebrar el Nadal de les antípodes amb màniga curta, però agafen roba d’abric i la observen des de la banda com estaquirots, més gèlids que els que desfilen.

No ens posicionarem aquí, no voldríem que es ferissin pells fines, però s’ha reconèixer que aquest any no ho han tingut fàcil, i no només pel fred esmentat, també per les lògiques minves pressupostàries i sobre tot, per les retallades morals que molts membres de les colles han sofert.

En alguns mitjans han batejat aquest carnaval com el de la crisi, ja que es veu que fins i tot, en algunes poblacions han organitzar recollida de disfresses usades.

Ja sigui per la mainada, per tradició, per amistat o per les ganes de no pensar, s’han esforçar per demostrar una felicitat escurçada, mentre la rua anava per dins i això és d’agrair.

Encertar la disfressa sempre ha sigut feina delicada, si anys enrere a alguns els hi hagués escaigut un simple llençol de fantasma, ara ens cal una disfressa per inventar, com la de “aguantar”: els d’esquerres que han hagut de suportar les critiques, els de dretes que ja comencen a saber el que és, els del Madrid les envestides dels culés, que ara comencen a patir, o també la disfressa de “espatlles amples”, o la de “estomac tancat”, o la de “posar-hi paciència”, i és que hi ha molts que fa temps que no viuen un dijous gras i tenen la sardina més que enterrada, i a sobre han de veure passar la rua de reformes i una situació creada per gestors incompetents que ara duen la capa que fa invisible del Harry Potter.

En mig de tants despropòsits, no ens queda altre remei que posar-nos la goma elàstica a les galtes, sense careta i mostrar la nostra millor cara, tot l’any.

ÉS HIVERN

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Fa fred, anem per la vida arronsats, gorros calats, mans a la butxaca, petar de dents, gota al nas, paraules de fum, capes de roba com una ceba i cap a casa a cap hora, que costa anar pel carrer.

I mentre els meteoròlegs, com els economistes, anuncien números negatius, els avis recorden les oliveres mortes al 56 i la nevada del 62, a nosaltres ens dona per enyorar aquelles càlides vacances, ni que sigui el viatge de baix cost, el creuer amb descompte o el fart de conduir que ens va dur a aquella terra llunyana o, si més no, diferent, on ara ens hi transportem mentalment, amb la falsa percepció que allà estava el paradís, el lloc on, com els elefants, seria el nostre espai de retirada perfecte.

I és que potser aquest fred no ens deixa recordar que en aquesta terra tenim unes primaveres meravelloses, amb samfaines de colors, barreja d’aromes, camps quadriculats, maridatge de cels blaus i un aire pur que ens omple el pit, per continuar amb estius càlids, però suaus, a quatres passes de la costa, on amarar-nos el cos amb aigua i sal, navegar, torrar-nos la pell al sol, amanides fredes, cervesa gelada, terrasses per compartir amistats fins tard. I que hem de dir de les tardors, on la Tramuntana es bat amb el Llevant per rentar-nos l’esperit i omplir-nos de rauxa, despullant els arbres i fent rotllanes sardaneres amb les seves fulles, tempestes de llamps i trons, com els focs artificials d’una festa major.

Però ara es hivern, i toca passar fred, vidres entelats, persianes a baix com el mercuri dels termòmetres antics, teies que esclaten al foc, olor a llar, hores mandroses, pes de mantes al llit i aprofitar per educar l’anima davant un bon llibre, de riure o plorar veien una pel·lícula, sopa, torrades, all i oli i algun calçot, vi de l’Empordà que rasca la gola i escalfa la cos i, sobre tot, lent recolliment per adonar-nos que el veritable paradís està a sota els nostres peus.

ANAR A MISSA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

L’altre dia vaig anar a missa, però no a un casament o bateig, on el capellà passa de puntetes sobre els actes més profunds de la litúrgia, sinó a un missa amb tots els seus complements.

Observada des d’un agnosticisme respectuós amb qualsevol creença, em varen sorprendre moltes de les coses que hi vaig veure.

D’entrada quanta gent anava a combregar. En els meus temps de catequesi ens varen ensenyar que per combregar havies d’estar net de pecat i per això havies de passar primer pel confessionari, però es veu que ara ja no cal explicar les teves malifetes de l’anima i esperar que aquest t’imposin una penitència, sinó que un es pot confessar de portes endins, directament amb el Suprem, com si fos una declaració “online”

Però aquest detall, que em va sorprendre gratament, va ser l’única modernitat que vaig observar en tota l’avorrida cerimònia.

Recordo les misses de post franquisme, amb capellans “pseudo-hippies” que varen incorporar les guitarres folk a les vores de l’Altar, convertint els càntics en cançons acústiques, duent texans sense alçacolls ni gaire protocol Diví, i ens duien d’excursió a Joanetes, on escoltàvem, mig amagats, les irreverents cançons de “Jesucrist Superstar”, cosa que enlluernava a uns adolescents necessitats de misticisme

L’altre dia va ser com si aquell moviment no hagués existit, com si una missa fos repetir mimèticament les mateixes frases, les cartes dels Apòstols, i uns càntics, tan solemnes com inintel·ligibles, que gairebé ningú va seguir.

Significativa la poca assistència i l’alta mitjana d’edat, que vistes les tendències de globalització de la població i el flux de persones, aviat els cristians estaran en desvantatja.

Llastimosa aquesta manca de seguidors, ja que poques organitzacions poden igualar la feina que fa l’església catòlica amb els més desvalguts de cada barri. Tothom es desfà en ajudes a països llunyans, però les Parròquies no obliden que aquí també tenim menjadors socials i gent que dorm a la cantonada, també a Figueres.

El que necessita la Església es un modern departament de màrqueting, que ja han passat mes de dos mil anys des de l’esdeveniment que es celebra a cada missa i cal adaptar-se als nous temps, com  varen intentar aquells desapareguts capellans cumbaians.

LA MEVA CARTA AL REIS

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Benvolguts Reis:

Les cartes d’aquest any no han estat massa llargues, que els temps no estan per despeses, com deia fa unes setmanes, l’únic anhel personal que havíem de tenir els adults en xocar les copes la nit de cap d’any era “que quan estiguem pitjor sigui com ara”.

En el seu lloc hem anat a votar cada cop que ens ho han demanat, que és una altra manera de formular desitjos.

Ens hem portat força bé, qui més o qui menys ha fet el que ha pogut per sobreviure, però no deveu compartir aquesta opinió perquè els regals que hem obert no ens han deixat gaire contents.

Volíem esperança de feina per les més de 11.300 persones que a l’Alt Empordà no en tenen, volíem facilitats per a que les empreses puguin sobreviure, volíem poder accedir d’una forma àgil als crèdits per poder reactivar l’economia, volíem disposar d’algun cèntim per poder donar feina a restauradors i agències de viatges, volíem més seguretat amb policies motivats, volíem bona sanitat amb metges cofois.

Però en obrir els paquets (de mesures), ens hem trobat que hi havien impostos de fins el 56%, els més alts de tota Europa, que retallàveu la sanitat, el funcionariat, pujades ridícules a les pensions, augment dels preus dels consums i altres normes que semblen fetes per arreglar les economies dels vostres governs, a costa de les nostres.

Sabem que també hi ha hagut qui ha robat, ha matat, ha esbatussat la dona, però en els paquets no hi hem trobat noves lleis de carbó i la nova presó segueix buida.

Comencem a perdre la fe en el Rei Ros-Merkel, que es creu l’ama del regne, en el Rei Negre-Obama, que nomes mira per ell, i en el Rei Blanc-Rajoy, que l’hi ha faltat temps per fer el que deia que no faria.

Però tampoc podem confiar en un altres Reis, ni en el Tió-Mas, encara que sigui de casa, ni en els Patges municipals, ni tant sols en els de veritat que no saben ni controlar la seva família.

Benvolguts Reis: Perdem la confiança, però no la il·lusió, ni la esperança i seguirem fent cartes, encara que el segell sigui cada any més car.

EL DESIG DEL PITJOR ANY

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Acaba l’any i és hora de fer balanç, a nivell personal i col·lectiu, de recordar el bo i el dolent que ha passat al nostre voltant en els darrers dotze mesos, cosa que podríem fer contínuament, però que sembla que és perceptiu fer-ho quan al calendari li cau la darrera pàgina.

Aquest estiu vaig recuperar un antic conegut després de dècades, i em va fer gràcia els seus brindis ja que cada cop que xocàvem els gots, cosa que es va repetir sovint, repetia la frase “Que quan estiguem pitjor sigui com ara” molt encertada i que barreja el pessimisme pel estat actual amb l’esperança de l’arribada de temps millors.

L’any que acaba ha tingut molts titulars impactants: Txunami a Japó, terratrèmols arreu, la tràgica primavera àrab, matances a Noruega, Moren Gadafi, Bin Laden i el senyor Iphone, ETA deixa les armes, els cogombres entren en crisi, el 15-M divideix, adéu a les curses de braus, en Maverick que accelera, el Barça no frena, en Berlusconi surt per cames, volcans al mar, escàndols financers i reials, embolics de faldilles, absorcions bancaries i els mateixos drames personals de sempre i a sobre tot a votar, vinga a votar, que si municipals, autonòmiques, estatals, i canvis de colors polítics, anar d’un costat a l’altre pensant, il·lusos de nosaltres, que els nous ho milloraran i mentre empreses que tanquen, aturats en augment i titulars d’aquells que, si ens els haguessin ensenyat fa tant sols 5 anys haguéssim pensat que eren de tal dia com demà (28 de desembre).

Potser abans les noticies, bones o dolentes, duraven més, es comentaven durant mesos i ara, per la proliferació, semblen antigues quan són d’aquest mateix any.

Per això es bo retenir les frases optimistes com la del meu company i esperar que el 2012, tal com diu la felicitació de Nadal d’aquest setmanari, i ens porti bones noticies.

El deixar de fumar, anar al gimnàs i ser més amable, ja ha passat a segon pla, ara el que volem és que el 2011 hagi estat el nostre pitjor any.

SOLIDARITAT NADALENCA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Sembla que quan sona la primera nadala se’ns ha d’entendrir el cor, que quan es glacen els vidres i els llums dels carrer evoquen el naixement de Jesús ens ha de sortir la vena solidària vers els més desvalguts.

Això no és el que ens varen ensenyar a la catequesi de l’època, on la caritat cristiana havia de ser regada tot l’any.

Nadals n’hi hauria d’haver per Setmana Santa, Pasqua, Tots Sants i pel Carme.

Encara que hi ha poca gent que es mulla pels demés fora de les Festes, i els que ho fem, sota l’enganyifa benintencionada d’apadrinar un nen o d’obrir un pou a la selva amazònica, ho fem per netejar la culpabilitat que ens genera  que, tot i les dificultats, encara estiguem millor que molts.

Ara les televisions evocaran el teorema de Pareto per organitzar recaptes per països llunyans que, en la majoria del casos, queden oblidades fins el proper any.

I ens oblidem dels drames diaris que estan al nostre voltant.

Hi ha gent que necessita abastir un menjador social a la nostra comarca, al costat de casa, cada dia més ple, que necessita roba usada, que li calen mantes pels que dormen al carrer, a la cantonada.

Però TV3, un cop més, l’encerta amb la seva Marató, on involucra artistes i escriptors amb un producte de qualitat i que fa un programa ben estructurat, només amb els dramatismes necessaris per captar l’atenció, que continua tot l’any i ens beneficia a tots, tant els d’aquí com els de més lluny.

Es veu que Phillipides va morir, fa uns 2.500 anys, després de córrer un munt de kilòmetres per esbandir la bona noticia de que els grecs s’havien desempallegat dels invasors al setge de Marathon.

No sabem segur si la historia va anar així, ni tant sols si es certa, però aquest any s’escau perfectament amb la festa de TV3, sobre la donació d’òrgans, i el fet que una persona, en el seu darrer sospir, pot salvar i fer feliç un altre o a més.

Potser no es una practica molt cristiana, però s’allunya de falses generositats nadalenques que serveixen per rentar les consciències.

Siguem solidaris tot l’any i posem el punt de mira, també, prop de casa.

SABER ESCOLTAR

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Diuen que el mon s’ha globalitzat, però lluny d’unir-nos ens aïlla encara més, tot i que vivim, de fa temps, en la anomenada “era de la comunicació”.

“On va tota aquesta multitud solitària?”, cantava fa dècades en McCartney. Una metàfora per assenyalar com podem estar de sols enmig de molta gent que camina amb el cap cot i el rostre seriós.

Costa veure un somriure, hi ha la sensació de que hom parla sol, que les paraules s’escapen cap endins, cada dia som més però sembla que no tenim ningú al voltant.

La feina ens prem, cada dia es complica més, i si no en tenim encara és pitjor, la vida és difícil, qualsevol situació ens tanca en nosaltres mateixos, necessitem parlar de nosaltres, de temes que no siguin banals.

Els amics han de ser-hi quan es necessiten, la família és el consol.

Molta gent és lluny de casa, no els té a prop, la xarxa no és el mateix, el telèfon massa fred, els whatsapps volen resposta immediata, cal una conversa pausada, veure una cara reconfortant, un silenci que s’escolti.

Això també ho cantaven Simon i el seu company: “Deu mil persones parlant sense conversar, sentint sense escoltar”.

No hi a res millor que veure un rostre compassiu que t’absorbeix sense interrupcions i no hi ha res pitjor que l’interlocutor t’expliqui que ell ja ho va patir i pitjor. Cadascú ha de tenir el seu moment, la seva oportunitat. Avui per tu, demà per mi.

Hem d’aprendre a escoltar, a plànyer, no hi ha solucions a donar, no en busquem, tampoc les tenim, només hem de ser esponges de cabòries.

Sortim d’una nova, però vella, campanya electoral, on res és nou, on l’oratòria es repeteix d’edicions passades, on el verb fàcil sembla de significat difícil, on la paraula es buida, on es parla molt i s’escolta poc.

I sabem que això serà la tònica del seus mandats, ells tampoc escoltaran perquè és la mateixa malaltia de la humanitat.

Portem les orelleres d’ase, caminem sense direcció, no parem a les parades, potser no veiem les oportunitats, molta gent viu els seus pitjors moments.

Si hem de suportar que ens ho retallin tot, procurem no retallar les paraules, ni  les bones cares i sobre tot, no estalviem el temps per escoltar.

El silenci en una conversa, és potser un dels millors reconstituents per l’anima ferida.

Aprenguem a escoltar. Ho sentiu?

A PEU DE CARRETERA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Una nena de 10 anys, espavilada i observadora, anava amb la família al seient de darrera del cotxe amb i va preguntar sobtadament: “Que fa aquesta senyora aquí al costat de la carretera?”, la resposta rapida i poc convicent va ser dir-li que segurament estava esperant el cotxe de línia.  Sense temps a reaccionar va replicar dient que allà no hi havia cap parada. Llavors, com qui treu importància al tema, li van dir que potser se l’hi havia espatllat el cotxe i esperava que algú l’anés a buscar.

Només uns pocs i tensos segons de silenci per escoltar la darrera pregunta: “I com és que va amb calces i sostens?”. Llavors ningú va tenir esma de mentir per dir que potser l’hi havien robat la roba.

I no fa riure, que circular per les vies publiques de la nostra comarca és un catàleg de mal gust i no només per les pobres noies que rotonda rere rotonda esperen el fastigós de torn que les ajudi a suportar la seva situació, sinó per la imatge de tercer món que donem als forasters, que ja ens cataloguen, perillosament, com a lloc de “turisme sexual”.

Ens preocupem de legislar fins el mínim detall en seguretat viària i oblidem que poden provocar accidents, apliquem normes en riscos laborals i ningú es preocupa per la seva seguretat i sanitat, ens demanen cinc-cents documents per obrir una empresa i les màfies treballen immunes.

Si la prostitució, com avalen alguns psicòlegs, és necessària per a alguns col·lectius per calmar comportaments obsessius i evitar violacions, si fan feina terapèutica per a persones solitàries o de difícil integració, si realment és l’ofici més antic de la humanitat, no s’entén com és que no es troba una sortida legal, que empari i protegeixi les persones que exerceixin la professió, ni que sigui per necessitat, i que puguin disposar d’un mínim de control, protecció i assistència.

Ens posem amb la llengua a les escoles, gastem esforços en la feina inútil d’intentar canviar l’estatut i el concert econòmic, legislem barroerament els drets dels animals, però davant del drama que viuen noies joves, espantades, explotades i malaltes, no podem treure una llei que prohibeixi el tràfic i l’esclavatge de persones, en ple segle XXI.

Els polítics les obliden a les seves propostes electorals i els grans tanquem els ulls allà on els nens els obren.

PECES-BARBA TE RAÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

No en va aquest lletrat i jurista madrileny no es cap beneit, es pot vanagloriar de ser un dels redactors de la “Constitución”, aquell text que en el seu moment  potser estava be, però que 33 anys després ens escanya les llibertats i demana a crits una reforma, perquè no pot ser que una cosa a la que se li reconeixen set pares i cap mare, tingui vida eterna.

El Sr. Peces només va dir que “potser” els hi hagués anat millor si s’haguessin quedat amb Portugal enlloc de fer-ho amb nosaltres i això es una evidència, tots tenim la vida plena del “que hagués passat si” i només podem fer conjectures.

Va afegir allò de la manca dels partits Barça-Madrid, cosa que també és certa, tot i que va oblidar reflexionar que potser Mou estaria entrenant “la roja” i CR7 en seria el capità, i aquí ens hauríem de continuar aixecant “ben d’hora, ben d’hora” per intentar arribar abans que els altres.

També va tenir raó en les seves disculpes, quan deia que els catalans tenim la pell fina. No voldria pensar si algú, en el seu moment, hagués agafat un poble català per emmarcar els acudits que ara son de “Lepe” o que fos un modest equip de futbol de casa nostra el que tingués la moral que durant dècades se li atribuïa al “Alcoyano”.

Tot i que, paral·lelament som capaços de fotre’ns de nosaltres mateixos rient amb el “Polònia”.

Amb tot aquest enrenou només aconseguim que ens odiïn una mica més, caure pitjor i donar-los-hi la raó quan ens critiquen i és que, de vegades, som tant exagerats que fins i tot podem arribar a condemnar un cantant compromès durant anys, només pel fet que parla espanyol amb la seva dona, quan a ben segur que si s’hagués expressat en un altre llengua (posats a dir: en portuguès) hagués despertat admiració.

I és que caiem fàcilment en la fal·làcia de creure que un bilingüista o un xarnego no pot ser nacionalista o independentista i badem dels problemes que realment són interesants i que hem de defensar per sobreviure, mes enllà de si es parla castellà en la intimitat.

No sé qué hagués passat si, com deia el Gregorio, fa cinc-cents anys (data que no acabo d’entendre d’on l’ha treta) haguéssim aconseguit la independència, però segur que ara “passaríem” d’aquests pares (ara ja avis) de la “Constitución” que sense voler es converteixen en tiets de l’independentisme.

I per demostrat que no som tant estirats, l’acudit l’hem tret nosaltres, cantant això que: “L’autonomia que ens cal, es la de Portugal”.

ELS CASTELLERS DE LA VIDA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

S’aixequen castells a l’Empordà, una visió emocionant, sorprenent, força desconeguda i molts cops incompresa, però que porta en el seu significat, més enllà de l’esforç físic, l’essència de la pròpia vida.

Els més dèbils, el més grans, els menys traçuts fan pinya, aguanten, recolzen, sacrifiquen el seu protagonisme, ajuden fins on poden, aporten.

Els més forts amb la faixa cenyida, els braços units, el coll de la camisa entre les dents aferrades assenten els primers pisos, els que aguanten l’estructura.

D’ells depèn, en gran part, l’èxit de l’operació, tot és força, crits, intensitat i concentració.

Quan més amunt, més joves, menys forts però més valents, els peus a les espatlles dels forts, es saben segurs, han d’anar coordinats, no perdéssim la concentració, escolten al cap de colla, ell en sap més que ningú, ha de transmetre la seva experiència, la seva saviesa.

El públic emmudeix, en la pinya es barregen colors de camises per l’ajuda de les colles presents, no hi ha enveja de l’èxit aliè.

Toca la gralla, la musica encén l’esperit i amunt la canalla, els que s’han d’arriscar, els que potser algun dia seran els “baixos”, els que aprenen amb l’exemple dels grans, els que els toca pujar més alt i aixecar el braç, fent l’aleta, com si volguessin volar, la coronació d’una feina d’equip, l’esforç de tots per la glòria d’un marrec amb casc, que mira seriosament al front i arranca els aplaudiments de la plaça.

I després a descarregar, que la feina no esta acabada, no s’ha de perdre la sang freda, s’ha de tornar a la posició original i que ningú prengui mal.

Abraces, rialles i felicitacions i si es fa llenya, amunt els cors, s’analitza en que s’ha fallat i s’hi torna.

Això és la vida, no només de la colla Castellera de Figueres, després de 15 anys, sinó en si mateixa, el que tot hauríem de tenir clar, els valors essencials.

La majoria que coadjuvin, els veïns que ens aportin experiències, els experts que ens guiïn i que els més forts i saberuts ajudin i ensenyin als més joves a coronar els objectius.

Valor, tenacitat, amistat, cooperació, constància, paciència, patiment.

Com una exposició vital, com el Power Point de la convivència.

QUE EM PASSA DOCTOR?

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

No n’hi ha prou amb empreses que fan fallida, que també  les administracions i els ajuntaments estan a la vora de l’abisme econòmic, amb acomiadaments, expedients de regulació i retallades, com si d’empreses mortals es tractessin.

No és cap secret que, apart de la situació que afecta tothom, aquestes administracions han estat manades amb criteris més polítics que econòmics, que el poder és molt llaminer, obre portes, és embrió de futurs contactes i quan més s’allargui millor, així que val més donar al populatxo tot el que demani, que si estem contents potser els tornarem a escollir i, si no, el que vingui tot darrera ja s’ho farà, que al cap i a la fi, estan de passada, de responsabilitats les justes i tal dia farà un any.

I quan la mamella ha deixat de rajar, veuen que la caixa està buida, les previsions han estat oblidades, les despeses adquirides impagables i els que hem d’equilibrar el balanç som nosaltres i els col·lectius que d’ells depenen.

Ara els hi toca el rebre als mestres i als metges, uns col·lectius vitals i extraordinàriament necessaris, plens de gent servicial i vocacional, que són els que més omplen d’agraïments les cartes al director de qualsevol diari.

Pel que fa al problema sanitari no podem mirar a un altre costat, la culpa no és només de la crisi o de l’administració, en aquest cas tots hauríem d’ajupir el cap i assumir la nostra part de responsabilitat.

Hi ha constància de gent que va diàriament al metge per qualsevol dolença, per petita que sigui i que omple les sales d’espera.

Molts no volem seguir el conducte reglamentari i esperar el temps que prudentment calgui i, ni que sigui per una mala digestió, un mal de canell o un refredat de llit i manta, col·lapsem urgències pensant que demà serà massa tard.

Es molt difícil mantenir el nivell d’un sistema públic sanitari tant avançat com el nostre, on tothom té dret a l’assistència, encara que no treballi, ni cotitzi, o fins i tot en alguns casos, ni tant sols resideixi realment aquí.

I, per arreglar-ho, no se’ls acudeix cap més remei que retallar els sous als metges, els horaris, els serveis i que surti la mateixa feina en menys temps i per menys cèntims,.

Al final es farà realitat aquell vell acudit en que una persona deia que sempre que anava a la seguretat social per qualsevol consulta en sortia amb un refredat pel corrent d’aire, provocat per les vegades i la velocitat en que s’obria i es tancava la porta i els metges s’acabaran convertint en nous doctors Caparrós, com l’inoblidable Capri, i a la pregunta de que “Què em passa doctor?” sempre els hi receptaran la mateixa píndola i paciència.

No tinguem la pell tant fina i acceptem la co-participació proposada per algun sector, ni que sigui simbòlica, cosa que no servirà per recaptar, si no per netejar les sales d’espera d’aprensius reconeguts que fan que els malalts de veritat pateixin més del compte.

Amb la salut no s’hi juga.