LES FESTES MENORS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

És una evidència que, durant les festes nadalenques, hi ha unes dates més importants que d’altres.

Aquest vespre i demà seran, ben segur, els dies estrella, aquells que reuneixen més familiars vora la taula, quan compartim moments amb persones properes, algunes que, potser, feia temps que no vèiem.

Àpats llargs, mainada damunt les cadires recitant versos treballats, arbres lluminosos, cava i torrons en excés, i càntics antics.

Jo crec que, en una hipotètica enquesta, aquests dos dies estarien al podi de les preferències.

També destaquem el Cap d’Any, més festiu, la cantarella de la loteria i els Reis, la cloenda, gaudint de la il·lusió reflectida a la cara de la mainada.

Baixant de nivell, hi trobaríem la tradició catalana de Sant Esteve, amb la sopa de galets, tot i que fa anys que hi hem afegit els canelons, que no són gaire nostrats, encara que els disfressem.

Però, enmig de tots, hi ha un parell de dies que semblen de segona i que mai surten als anuncis de les festes nadalenques.

Un d’ells és el 31 de desembre, el dia que l’Home dels Nassos baixa del bosc, i com a estrella dels dies menys estrellats, hi ha el 28 de desembre, el dia dels Innocents.

D’entrada, ja és una festa poc afortunada, ja que commemora un genocidi infantil, i en els darrers anys ha perdut tanta força que ja gairebé ningú cerca la mentida amagada en els diaris o noticiaris, ni tampoc hi ha gaire preocupació per les llufes a l’esquena o per les bromes a la feina.

La meva teoria és que la gent ja està farta de veure innocentades cada dia en forma de “fake-news” malintencionades.

És quan un llegeix, mira o escolta les notícies que pensa que no hi ha broma més pesada que la realitat, amb guerres, el canvi climàtic, la pobresa i els conflictes.

I, sinó, que els ho expliquin als pescadors, que fa setmanes que porten el ninot penjat a l’esquena.

Crec que cada cop hi ha més gent a qui li costa empassar-se el missatge nadalenc, ja que està provat que tots els bons desitjos dels dies més assenyats, són tan efímers que fan que el dia menys important de les festes sigui el que més perdura durant l’any.

Bones festes, també les menors i tant bo que, a partir d’aquest vespre, canviï la tendència.

COMARCA ESTRELLADA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tots els empordanesos hem d’estar molt contents que el restaurant Voramar de Portbou hagi entrat a formar part del selecte club dels estrellats de la cuina mundial.

Juntament amb el Castell de Peralada, l’Empòrium de Castelló (on el seu Bistró 1965, també, ha aconseguit una estrella verda de sostenibilitat) i el Miramar de Llançà, sumem cinc estrelles, cosa que, en un territori de poc més de 140.000 habitants, demostra la gran qualitat i creativitat dels nostres cuiners.

Però, hi ha gent que es pregunta el motiu de tant de ressò mediàtic per uns restaurants que cuinen plats grans amb poca teca i que són tan cars que la majoria dels empordanesos no hi aniran mai o, com a molt, un cop a la vida, per curiositat, en un dia molt assenyalat.

L’explicació és molt senzilla: la gent que és capaç de fer quilòmetres per gastar-se una suma important de diners per un sol àpat és el turisme que ens interessa.

Gent inquieta i amb poder adquisitiu, que aprofita la jornada o el cap de setmana per fer compres, visitar museus, cercar inversions o gaudir del paisatge.

I que, a més, sol ser un perfil educat, respectuós i poc problemàtic.

Nosaltres hem de ser capaços de tenir, també, un territori amb estrella i oferir-los el que volen, i això ens posarà al mapa, no només a nivell culinari, sinó com un indret atractiu.

Sens dubte, hem de sentir-nos cofois que hi hagi paisans a qui es reconegui la feina i que estiguin en el firmament de la guia del ninot dels pneumàtics.

Perquè no cal oblidar que aquests reconeixements posen a l’aparador tota la cuina empordanesa, i els nostres pobles estan plens de restaurants tradicionals que fan cuina de tota la vida d’una manera excel·lent, sense tovallons de fil, amb plats planers, però amb fogons plens de saviesa i amor, i que estan a l’abast de tothom, també dels visitants que, cridats per aquesta fama, ens vulguin venir a veure.

Reservem taula, celebrem i els èxits d’una professió dura, sacrificada, sense horaris, oprimida per impostos i normatives, que pateix la manca de personal qualificat.

Hem de treure rèdit de la nostra privilegiada posició; per això, premis com els del Voramar beneficien tota una comarca estrellada, que cal menjar-se-la.

 

 

ANAR AL BANC

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Abans, tothom associava una entitat bancària amb el lloc on es guardaven els cèntims, que, de fet, va ser l’objectiu pel qual es varen crear.

La gent hi anava per dur-hi el que cobrava de la nòmina o de les factures i ingressava els xecs o les lletres de canvi que la vida quotidiana o els negocis generaven.

I de tant en tant, demanar un préstec per la casa o el cotxe. Poca cosa més.

Els caixers automàtics, un gran invent, van posar la disponibilitat monetària al nostre abast les 24 hores del dia, i la informàtica i els avenços tecnològics han fet que, avui, el nostre tracte personal amb les entitats bancàries sigui gairebé nul.

L’activitat original d’un banc, que era la de guardar-nos els diners per no tenir-los a casa, amb el permís d'utilitzar-los en inversions a canvi d’un interès, l’hem anat transformant fins a convertir-los, per pròpia comoditat, en una oficina de gestió per a la compra i venda d’accions, pagament de rebuts, transferències bancàries, targetes de crèdit o pagaments en línia a tot el món.

I ara, tothom es posa les mans al cap perquè cobren comissions o perquè s’han convertit en venedors de cotxes, pisos, assegurances, alarmes o mòbils.

Però tot plegat forma part d’una evolució del model de negoci que nosaltres mateixos hem provocat amb les noves formes de fer les coses.

El problema és que s’han oblidat de que han de continuar amb l’activitat primitiva i permetre que la gent disposi dels seus cèntims i faci les seves consultes de forma personal i propera.

Sobretot, els clients que no saben ni poden utilitzar ordinadors, que no volen pagar a través de transferència o amb targeta, que volen tenir cèntims a la butxaca i que els hi cal algú en qui confiar.

Abans, anar al banc era anar a veure una persona que oferia un servei personal i ens donava o ens recollia els cèntims darrere d’un vidre blindat, i això s’ha perdut.

Tant és així que aquesta evolució ha portat al tancament del 73% de les oficines bancàries a Catalunya, la majoria sucursals en nuclis petits, les que no aporten negoci alternatiu, però precisament els que més necessiten d’aquest tracte proper.

Quaranta-quatre pobles de l’Alt Empordà no disposen de banc, però, per sort, la pressió ciutadana ha donat resultats, i ara, ni que sigui en dies i hores comptades i amb oficines mòbils, els habitants de moltes zones rurals podran tornar a "anar al banc" a veure aquell noi o noia que, amb un somriure amable, ni que sigui en una furgoneta, els solucioni el problema, els hi actualitzi la llibreta i els hi doni els cèntims del mes per anar al mercat i a buscar el pa.

LA DEESA NATURA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Hom es pregunta com és possible que hagi ocorregut un fenomen tan extraordinari com el del llevant valencià i com és que no s’hagi pogut evitar.

Aquest succés ha estat d’una magnitud extraordinària, però no ha estat l’únic en els darrers anys.

A casa nostra podem recordar temporals com el Glòria, que ens va fer molt de mal, o la sequera severa que estem vivint des de fa molts mesos.

Sense deixar d’esmentar-ne d’altres més llunyans, com huracans, cada cop més prolífics i devastadors, tsunamis o el més important i que sembla que hem oblidat: una pandèmia mundial, sobtada, que ens va paralitzar la vida com mai abans havia passat.

Els qui creuen en Déus ho poden atribuir a alguna mena de càstig diví, i els que tenim un perfil més agnòstic creiem que la natura està donant un cop de puny a la taula per advertir-nos que ella hi era abans que nosaltres i que no l’estem respectant.

En els darrers segles, hem embrutat el planeta, hem augmentat els nivells de contaminació de l’aire i de l’aigua, hem construït on no calia, hem asfaltat el camp, hem tallat arbres, assecat llacs, hem fet carreteres en conductes naturals d’aigua, vies fèrries, urbanitzat muntanyes i aiguamolls, hem desglaçat els pols i hem sobreexplotat l’agricultura i els animals.

Caldria recordar que, durant els mesos de confinament, mentre les ciutats eren buides de gent i cotxes i les activitats estaven aturades, la natura ja es va manifestar.

Van créixer herbes on hi havia ciment, els animals baixaven a les poblacions, la pluja es va normalitzar i, a la primavera, hi va haver plantes que van florir abans. Però, ningú no hi ha posa remei, no hi ha pactes d’Estat a llarg termini; de fet, ni es compleixen els acords entre països a nivell mundial.

Els governs dels països suposadament democràtics són efímers; avui manen uns, del color que sigui, i d’aquí a pocs anys la ferotge oposició els farà fora, i els nous gestors deixaran de banda projectes encetats i evitaran fer-ne de nous, sabedors que el seu mandat també serà curt.

I això ho estem veient ara mateix, en aquesta tragèdia valenciana, on han fallat els sistemes de previsió i els d’ajuda. I, amb aquest panorama, la gestió es fa difícil, cosa que aprofita l’oposició per fer-ne sang, tot i sabent que, d’haver estat en el lloc, haurien fet el mateix.

És emocionant veure la solidaritat de tanta gent, fins i tot d’entitats i pobles petits de l’Empordà, per donar ajuda a una població devastada. Però tingueu per segur que, d’aquí a un temps, s’haurà oblidat, i el pitjor de tot és que ningú no s’haurà fet res per evitar la propera que, de ben segur, la deessa Natura ens enviarà.

CANVI D'HORA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Abans-d’ahir, va entrar en vigor l’horari d’hivern que, com cada any a finals d’octubre, ens regala una hora més de vida: la que ens havia robat ara fa sis mesos.

Tot i que durant la Primera Guerra Mundial es va produir el primer canvi i que, fins i tot, durant la Guerra Civil, hi va haver moments en què cada bàndol tenia un horari diferent, aquest canvi no es va aplicar a tota Europa fins a inicis dels anys setanta.

Es veu que es va instaurar per raons d’estalvi d’energia, perquè les llars i les empreses disposessin de més hores de llum natural.

I malgrat que els de Cadaqués vegin ara el primer raig de sol de Catalunya una hora abans, segons l’horari UTC (Temps Universal Coordinat), el sol encara ens queda una hora per darrere.

En plena joventut, recordo haver aprofitat una d’aquestes nits d’octubre amb hora extra, molt divertida i que em va marcar per a la resta de la vida. També en recordo una altra, menys intensa, en un tren nocturn aturat en una estació buida, que em va servir per fer la millor becaina de la nit.

En cap cas, però, recordo un canvi horari que m’hagi afectat en el meu tarannà quotidià els dies següents.

Deu ser que ja tinc una edat i per això no entenc les bajanades que s’escolten aquests dies sobre els efectes psicològics i els trastorns en el comportament pel fet de modificar una hora del nostre horari.

Puc acceptar que el primer dia ens despertem segons dicti el cos, potser una hora abans, i que això faci que ens llevem de diferent humor o que el primer dia tinguem una mica més de son.

Però, res diferent del que pots sentir si surts una nit de festa, fas un viatge de nits, sopes més del compte o si els problemes et fan donar voltes al llit.

Ara es parla que aquests canvis horaris desapareixeran el 2026, segons la Unió Europea.

Potser és que ja no afecten la despesa energètica o que el canvi climàtic fa inútils els esforços, o que ho fan perquè no fos cas que la gent hagi de patir els efectes mentals de suportar dos canvis d’hora a l’any.

El debat obert ara és quin horari és millor per quedar-se de manera definitiva: el d’estiu o el d’hivern.

Crec que no hi ha un consens clar, tot i que els experts diuen que l’horari que ara hem encetat sembla el més adequat als cicles de la claror natural.

Sigui com sigui, la realitat és que a partir d’aquesta setmana, els vespres més foscos ens obren les portes a l’hivern

LA NOVA CIUTAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa 50 anys, Figueres va viure un dels moments més importants de la seva història, quan es va inaugurar el Museu Dalí. Un punt d’inflexió que faria canviar la ciutat d’una manera que, llavors, pocs imaginaven.

La Figueres dels inicis dels anys setanta, amb prop de 25.000 habitants, era una ciutat petita, que vivia com un poble gran.

Un lloc amable on gairebé tothom es coneixia, però sense gaire projecció exterior, més enllà de la comarca, que s’hi reunia els dijous de mercat.

Habitants tocats per la tramuntana, que es distreien pujant i baixant una rambla amb bancs de pedra i cadires de lloguer, on els cotxes s’aparcaven per tot arreu, els cinemes eren al centre, s’hi mataven toros, al teatre municipal i a la sala Edison s’hi projectaven pel·lícules, les botigues eren autòctones, el futbol era de tercera i no hi havia transport públic.

Una sola estació de tren que donava la benvinguda als visitants i els encaminava cap a carrers tranquils.

Mig segle més tard, la ciutat ha doblat els habitants i les estacions, l’equip no ha tornat a tercera, però juga a Vilatenim, prop dels cinemes, que tampoc ja no són al centre, on ningú "rambleja", el teatre ha revifat, però la sala Edison està ruïnosa i hi ha 4 línies de bus urbà.

Les voreres són amples i l’aparcament escàs i car, l’oferta gastronòmica és més diversa, però enfocada a un visitant fugaç, que parla francès i que sosté l’economia de les cadenes comercials que encara no han marxat, que omplen l’anomenat rovell de l’ou i el centre urbà que, quan cau el sol, es transforma.

Però, aquella ciutat petita avui està marcada amb majúscules al mapa del turisme i de les guies culturals, s’omple d’interessats per l’obra surrealista i els altres museus, i s’organitzen esdeveniments que atrauen gent de més enllà de la comarca.

La Figueres de Monturiol envers la de Dalí. Poble de genis

Una ciutat nova que, com és lògic, no satisfà tothom i que, com ha passat en altres indrets, li costa adaptar-se als nous temps, els fluxos migratoris i la globalització.

De totes maneres, la tramuntana segueix bufant, diuen que menys que abans, però amb força, omplint l’esperit d’aquells figuerencs que ens estimem la ciutat i estem orgullosos que aquell poble gran ara estigui als ulls de mig món, gràcies a un genial pintor.

MÀNIGA LLARGA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No sé si és per l'innegable canvi climàtic o perquè em faig gran, però crec que puc afirmar que les estacions intermèdies, les que separen les més radicals, cada cop són més curtes, gairebé inexistents.

Passem de l’estiu a l’hivern de cop i a l’inrevés; les èpoques de molta calor i de molt fred s’han allargat, en detriment de les estacions suaus, les que, per a mi, són les millors.

La melangia, la grisor i la desacceleració de la tardor és màgica, ens endinsa en una altra vida; és la que ens torna a la rutina després del desgavell estival.

En el nostre petit país, molt vinculat al turisme, es barregen el sentiment de la feina acabada dels negocis de temporada i la tornada a la feina dels que han fet vacances.

És època de noves coneixences, de novetats i canvis, de futur i projectes.

Tot plegat té un encant i romanticisme que ho fa especial.

I tornar a rescatar del fons de l’armari la jaqueta, el calçat tancat i la màniga llarga.

Sentiments contraris, però similars, els trobem a la primavera, quan sembla que tot reviu, els dies s’allarguen, surten les flors i la vida s’omple de color.

Les vacances, per a qui les té, es veuen més a prop, els negocis d’estiu preparen l’obertura, l’activitat s’accelera, es revitalitza l’amor i les parelles es miren amb més tendresa.

I també, amb els primers raigs de sol càlids, tornem a remoure l’armari per rescatar la màniga curta, que tant trobem a faltar.

Fa temps que m’he dedicat a observar el comportament humà envers el fred i la calor en circumstàncies similars, i arribo a la conclusió que ens regim més per sensacions emocionals que no pas per sensacions tèrmiques.

Quan vivim tardors convencionals, arribant a mitjans de setembre, com ara fa uns dies, tenim la mateixa temperatura, humitat i, si fa o no fa, meteorologia, que a finals d’abril o inicis de maig, quan la primavera és en el seu punt.

Però, de la mateixa manera que llavors correm a veure quina vestimenta d’estiu ens podem posar, ara, amb més de vint graus, ens fa il·lusió que les mànigues ens tapin els braços i sentir-nos abrigats.

Algú més entès ens ho hauria d’aclarir, però potser és que ens agraden els canvis o que el cos i la ment ens volen protegir i habituar-nos per al que ens espera.

Perquè, si les previsions es compleixen i el canvi climàtic segueix fent la seva feina, aquest hivern necessitarem diverses mànigues llargues que ens protegeixin.

INSEGURETAT POLICIAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La nova consellera d’Interior va nomenar, fa pocs dies, el nou director general de la Policia i el cap dels Mossos d’Esquadra.

En els parlaments, Núria Parlon va demanar als nous càrrecs que s’havia de “reduir la percepció d’inseguretat i la delinqüència”, així com “revertir la corba delictiva”.
No hem de dubtar mai que la voluntat del cos de Mossos, com la de la Policia Municipal i qualsevol altre cos de seguretat, és la lluita contra la delinqüència.

El que oblidem és que ells són els primers que haurien d’estar protegits, per la ciutadania i per lleis que facin que la seva feina tingui sentit.

Ha de ser molt frustrant jugar-te la pell per dur un delinqüent davant la justícia i que el magistrat de torn, tot i ser la vint-i-cinquena vegada que el veu, li dicti una “llibertat amb càrrecs”, que és el mateix que deixar el policia en ridícul i criticat a les xarxes socials.

Fa temps que l’alcalde de Figueres ha encetat la creuada per lluitar contra el mal ambient que viu la ciutat.

És cert que la presència policial es fa evident a tota hora i, segons ens diuen, les denúncies i detencions han augmentat en els darrers mesos.

Però, malgrat els esforços, seguim tenint problemes amb els furts i atracaments, les armes blanques, les baralles, el tràfic de drogues o les ocupacions.

Mentrestant, a tot arreu, les cruels estadístiques ens mostren que augmenta la violència de gènere, la delinqüència juvenil o l’assetjament.

Un poder judicial cada cop més mediàtic, que aplica la llei segons les seves partidistes interpretacions, més valdria que utilitzés el seu innegable poder polític per reclamar lleis més dures i més mitjans.

No he escoltat el nou conseller de Justícia, Ramon Espadaler, fent un parlament que anunciï propostes per endurir les penes per aquests delictes.

Ni tampoc la d’Ensenyament, Esther Niubó, dient que volen proposar que, pels propers cursos, s’incloguin assignatures avaluables, com el respecte, l’ordre públic i l’educació.

Això no va de ser de dretes o d’esquerres, ni del color de la pell, ni de religions.

Es tracta d’educació de base, de respecte a les autoritats i que, qui la faci, s’ho repensi, que la por sigui l’ombra que acompanyi al delinqüent.

Només així, la feina de la policia tornarà a tenir sentit i podran assolir el que la nova consellera els demana.

AMORS D'ESTIU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tot i que, en el món occidental, seguim entossudits a celebrar el canvi d’any al desembre, cada cop és més evident que la transició es fa al final de l’estiu.

Els que han fet vacances tornaran a la feina i faran balanç econòmic de les despeses que suposa una vida més despreocupada: viatges, hotels, lloguers o només vespres de terrasses.

Els que han hagut de treballar, molts a la nostra comarca orientada al turisme, deixaran la feina i faran balanç de si ha sigut rendible.

Torna el futbol, el gimnàs, els programes de ràdio que enyorem, els col·leccionables per fascicles, les noves sèries de TV, la màniga llarga, els vespres més foscos, el cinema de crispetes, les menges calentes, els polítics es tornen posar corbata i torna l’escola.

Potser siguin els joves els que més trobaran a faltar les llargues vacances, les d’estudiant, les millors que tindran a la seva vida.

Segur que aquest estiu, sigui per desplaçaments familiars o per rebre visitants, molts adolescents han conegut nous amics d’altres llocs, com ha passat tota la vida.

I que el bon temps, la platja, els dies llargs, els vespres a la fresca i les festes majors, han propiciat algun petó amagat, unes mans enllaçades a la foscor, unes mirades tendres, quatre paraules amoroses i passejos lluny de mirades paternals, descobrint un amor efímer que ells creuen etern.

I al final de l’estiu, quan la realitat torna i la distància es posa pel mig, aflora l’enyorança d’enamorats llunyans, la buidor del desamor, la sensació que el temps no passa i que l’hivern es torna etern.

Un patiment que amb els anys es recorda de bon grat, però que en el moment es pateix i que, malgrat que els temps canviïn, torna a cada generació.

Ara, les tecnologies dels nous temps han canviat aquelles llargues cartes plenes de cors dibuixats en missatges de mòbil, les trucades potser d’amagat en converses lliures a qualsevol hora, en qualsevol lloc.

I la immediatesa del seguiment que. mitjançant les xarxes socials es poden arribar a fer mútuament, provocarà que, tal com passava abans, quan de sobte les cartes deixaven d’arribar, hi hagin bloquejos i missatges sense els dos palets blaus, o imatges amb altra gent que trenquen el cor i enfonsen el món que els envolta.

Perquè si alguna cosa té l’estiu és que és l’època de l’amor lliure, de l’aventura i de relacions, però, que en la majoria dels casos s’acaben amb l’estació, just ara, quan realment comença l’any i la nova vida.

TOP TURISTA

Els hotelers i restauradors de la zona es queixen que aquest estiu no està sent tant bo com els anteriors.

També, és cert que són un col·lectiu que té tendència a la queixa i a fer-nos creure que, malgrat penjar el cartell de complert, les coses no els hi van bé.

Però, aquest any sembla que no els manca raó i que estem topant novament amb la realitat que la post pandèmia ens havia amagat fins ara.

Pels comentaris dels propietaris, no és només la manca de personal, que els obliga a reduir aforo, sinó que al turista d’aquest any l’hi costa més obrir la cartera.

Afecta, sobre tot, a les botigues, hotels i restaurants amb ofertes més selectes, les que toquen més la butxaca.

I això fa que els establiments que més estan treballant siguin els de menjar ràpid, àpats per endur, pizzes, pollastres a l’ast i els supermercats, on s’omplen les bosses dels visitants que opten per l’aire lliure, sense gaire glamur, però amb vistes i bona temperatura.

Val a dir que de gent n’ha vingut, que es fa difícil anar a fer un vol per un lloc costaner, que trobar un espai per encabir el cotxe és feina impossible i que les lentes caminades de vespre, vora al mar, enlloc de romàntiques, son multitudinàries.

Un dels passejos més macos és el de va des de la bocana de Santa Margarita fins al mateix poble de Roses.

Un camí que, en les darreres dècades ha viscut una gran transformació i millora i que, fins i tot en hivern, desperta sensacions i recarrega les piles.

Però, en aquesta època, la brisa del mar, el soroll de les onades o l’olor salubre queden totalment amagats per la renglera de manters que exposen productes de dubtosa procedència.

Això obre un altre debat, el de la permissivitat manifesta de les autoritats, que fan ulls clucs a una activitat presumptament il·legal.

No ens hem de deixar endur pel discurs de que és un mitjà per a persones que el destí els ha maltractat i que aquesta feina els acosta a una vida millor.

No oblidem que aquesta pobre gent estan sotmesos a organitzacions que es lucren amb ells i que en la majoria dels casos, els explota.

Àdhuc de que la imatge que donen no és la ideal per un lloc que es venta de buscar un turisme de qualitat i selectiu.

Mentre que els pobres botiguers, que tenen locals establerts, han de complir lleis i normatives complicades i sovint absurdes, que no poden sortir corrents al crit de “Agua!!” per evadir-se de pagar impostos, que han de tenir el personal legalitzat i complir horaris.

Pregant que, quan acabi la temporada quedi algun cèntim al calaix, després d’impostos, que els faci pensar que l’esforç ha valgut la pena.

Si no regulem els “top manta”, entre altres coses, no podem aspirar a atraure al “turista top” que tant reclamem darrerament.

LA LLENGUA DE CURBASÍ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Just després del seu debut als jocs olímpics de Paris, el jove Pau Curbasí va ser requerit per uns mitjans de comunicació digitals.

No sé si és perquè estava nerviós després de no haver fet un bon debut o per la manca de costum d’estar davant el mitjans o el que és pitjor, per estar orfe de consells d’aquells que han de preservar la seva imatge, va declarar, en to de broma, que no sabia si sabria desenvolupar-se en castellà, ja que la seva llengua era exclusivament el català.

Està clar que les declaracions, envoltat d’altres companys que bromejaven, estaven fetes com el noi de 17 anys que és, com si estiguessin a la seva cambra fent una festa de pijames, un dissabte al vespre

El problema és que ningú l’hi va explicar al defensa blaugrana, que els mitjans són reguers de pólvora i que les xarxes socials estan per posar-li la flama que l’encengui.

Així les coses, en només 24 hores ja era viral i el vídeo més vist i, com podeu imaginar, els comentaris eren el foc que alimentava un odi, que no l’hi cal gaire espurna per encendre’s.

També és cert que alguns defensors varen aplaudir les seves paraules, fins i tot n’hi havia que demanaven la Creu de Sant Jordi pel noi de Bescanó.

Però, el gran gruix de les manifestacions varen anar en contra dels catalans, del model d’educació i del mal que fa la immersió lingüística als joves educats a Catalunya.

Val a dir que, finalment, l’entrevista, entre els riures dels entrevistats, es va desenvolupar en un espanyol perfecte i que, malgrat tot, el futbolista va demostrar el que tots sabem, que el castellà té llarga vida a casa nostra.

Però, molts seguiran sense creure’s que si no hi hagués una escolarització en català, faria temps que formaria part de les llengües mortes, que si acostem l’orella al pati de les escoles públiques, segurament el català no estaria ni entre els tres idiomes més parlats.

Com que això, n’hi ha que no s’ho creuen i manifestacions com aquestes, sense cap mala intenció, els fa creure, encara més, en les seves raons

El que havia de podria haver estat un motiu de reivindicació pel català, es va convertir en la evidencia necessària per aquells que encara creuen que al nostre país es prohibeix una altra llengua que no sigui la de Pompeu Fabra o la de Pau Curbasí

MIRANT AL MAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tot i que la plana riallera que descriví Joan Maragall estigui enclava en un pla, a peu de muntanya i vora el mar, estic segur que, a la cabana, el pastor i la sirena miraven l’horitzó blau.

Potser sí que, en els mesos més freds, en ve de gust anar a caçar bolets o trepitjar neu, si n’hi ha, però a la que el sol cau amb força, la gent tira cap a mar.

Els 214 kilòmetres de costa de l’Alt Empordà, amb platges, penya-segats i cales paradisíaques, son un paradís pels navegants.

Tenim la marina residencial més gran d’Europa i darrera d’ella l’oblidada i poc valorada, però també extensa Santa Margarita. Ports de primer nivell, clubs nàutics i caladors, tots al voltant de una de les badies més icòniques del mon, com és la de Roses.

Amb aquesta presentació, no és estrany que hi hagi gent que, a l’estiu, a mig matí, badi a la platja petita d’Empuriabrava, veien la corrua de vaixells que enfilen la bocana per obrir-se al mar i passar un dia de navegació i esbarjo

A la badia de Cadaqués es dibuixen rengleres de boies i les idíl·liques cales acullen navegants que passen dies de bany i sol.

Cal dir que la nostra tradició marinera d’esbarjo no es limita a les grans eslores, motos d’aigua i llanxes potents. Hi ha una gran flota de bots i vaixells modestos, velers i pescadors d’estar per casa, que surten a costejar sovint.

Però, com és costum, hi ha veus que consideren que aquest turisme d’elit no convé, que contamina i malmet el medi ambient, tot que l’activitat no va gaire més enllà de 4 mesos a l’any.

I es mostren contraris a decisions que ho afavoreixin, com la inversió de 625.000 Euros que ha anunciat Ports de la Generalitat, per modernitzar les instal·lacions del Port de Llançà.

És important posar en valor el que significa la industria nàutica a casa nostra, empreses de lloguer, clubs de vela, varadors i empreses de reparació i pupil·latge de les més reconegudes del continent, que donen feina a molta gent durant tot l’any.

I fins i tot una escola nàutica, finançada per l’Ajuntament de Castelló d’Empúries, que forma joves per iniciar-se en aquest interesant món laboral.

El grecs ja ho varen veure clar i nosaltres, directes descendents d’aquells que varen construir el primer port de la nostra comarca, sabem que pel mar, arriba la vida.

 

UNA LLEI DE CONVIVÈNCIA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tot i que, potser, un bon percentatge dels lectors d’aquestes ratlles no visqui a Figueres ciutat, estarem d’acord que el que passa a la capital ens afecta a tots plegats, entre altres coses perquè necessitem acostar-nos-hi, hi tenim lligams o dependència directa o indirecta.

És per això que solem estar atents als esdeveniments i, fins i tot, ens atrevim a pronunciar-nos quan arriben les municipals, tot i que el nostre vot vagi a urnes de poble.

Val a dir que quan en Jordi Masquef exposava el seu programa i parlava sobre la inseguretat que viu la ciutat, ens hi veiem ben representats

Em consta que està fent els possibles per redreçar aquest greu problema, però  topa amb allò que tots sabem, que cap govern, de més alt rang, és capaç d’arreglar.

Tal com estan fetes les lleis sobre delinqüència, mai podrem erradicar el problema.

Estem vivint en les darreres setmanes l’esclat del que es veia venir i no albirem la llum al final del túnel.

Entenem que no és un problema exclusiu de Figueres, precisament els fets ocorreguts al barri de la Font de la Pólvora de Girona han estat el detonant que ha esquitxat el nostre barri de Sant Joan on ni tant sols les diferents policies han aconseguit aturar les bandes que allà hi campen.

A tot això, hem d’afegir els lladres que a l’estiu arriben per fer l’agost a costa els turistes, amb robatoris ràpids i concisos a apartaments i cotxes.

Les economies submergides i el tràfic d’estupefaents mouen diners ràpids que difícilment es guanyen treballant i si hi afegim ajudes socials poc controlades, que tots paguem, àdhuc d’una malentesa condescendència a aquestes classes social suposadament desfavorides, només fem que engreixar el problema.

Tal com predica l’alcalde Masquef, cal fer neteja, buidar de desvagats les ciutats i això només s’aconsegueix amb contundència legal i rectitud, fen valer l’autoritat de la policia, amb lleis a l’alçada, que no permetin la reincidència, que els detinguts no surtin al càrrec al cap de dues hores, que sàpiguen que qui la fa, la paga a un preu molt alt.

Per aconseguir això cal que la legislació s’endureixi. Però, quan això es planteja seriosament és quan es manifesta la hipocresia política d’aquells que només actuen de cares a la galeria, no fos cas que els baixin els vots.

Hem de fer fressa i demanar solucions, que passen per desenvolupar una forta llei de convivència, mentre això no passi, no hi haurà convivència, ni a Figueres, ni enlloc.

GIR A LA DRETA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ja fa temps que estem veient com la dreta i el que és pitjor, l’extrema dreta, treu el cap en el panorama polític sense cap vergonya.

Però, sembla que el resultats d’aquests darrers comicis europeus han fet saltar les alarmes.

En les darreres setmanes, ens fem farts d’escoltar tertúlies radiofòniques i comentaris en premsa on s’analitzen les causes de tot plegat.

Els articles d’opinió, més o menys partidistes i discursos polítics, buits de contingut, no ajuden gaire formar-nos una opinió objectiva.

Tampoc ajuden les sobretaules i trobades de bars, però cert és que, amb una miscel·lània de tot plegat, om pot fer-se una idea de per on van els trets.

Podem estar d’acord en que tot plegat és degut a un canvi generacional, de costums i mentalitats, on la globalització i les barreges culturals hi tenen molt a veure.

Però, crec que, al revés del que llegeixo i escolto, el gir cap a la dreta arriba de la franja d’edat més alta, d’aquells varen passar de puntetes pels darrers temps del franquisme, sense arribar a copsar el seu terror.

Són els de la cultura de l’esforç i l’estalvi, els que varen voler ser millor que els pares i que ara es rebel·len contra les actuals polítiques, on les carregues impositives, directes o indirectes, son cada cop més pesades, al mateix temps que hi ha més gent que viu del sistema.

I, enyorats de temps anteriors, es creuen amenaçats per altres cultures i no entenen que els delinqüents es passegin immunes per davant de la Justícia.

Són els que pensen que abans les coses eren millors i potser no els falta raó, però obliden que els règims totalitaris són els que destrossen les llibertats.

Els joves, pel contrari, que ja han viscut les barreges culturals des de les escoles, valoren més el temps lliure, viure al dia i les influències de les xarxes socials fan que pensin que el seu model de vida i el seu futur no canviarà per decisions de quatre polítics que parlen més que fan i que estan molt allunyats dels seus models.

Per això prefereixen passar les jornades electorals mirant les pantalles que anant a una escola de mal record, amb unes arcaiques cortines i paperetes.

Això explica una l’abstenció tan alta i que, també, hi ha gran part de població que veu com els partits que potser votarien es passen el dia amb trifurques internes.

L’escenari actual, amb grans països en guerra, mentre les dretes guanyen força, no fa augurar un futur massa esperançador.

I això només ho aturarem si aconseguim acostar el jovent a les urnes.

El món té tendència a girar cap a la dreta i el pitjor de tot és que, com diu el codi de circulació viària, sembla que tinguin preferència.

LA NOSTRA MÚSICA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sempre he pensat que som la música que ens ha tocat viure, allò que, invisiblement, ens traspassa la pell i ens impregna el sentiment de forma continuada, com una metàstasi anímica que cap medicina pot aturar.

A cada moment de la nostra vida ha sonat una melodia, una cançó, portada per la moda del moment o per influencia del nostres ancestres, que ens ha tocat de prop i que l’associem a un fet que ens ha marcat, per bé o per mal, que recordem i que ens transporta a temps pretèrits.

Parlava amb un conegut, força més jove que jo i d’una altra nacionalitat, sobre les músiques llatines, tropicals i càlides que ens envaeixen actualment i que a molts els costen de digerir.

Ell em comentava que, possiblement per venir de mons diferents, les sardanes, a ell, no l’inspiraven cap mena de sentiment.

Malauradament per a la nostre dansa, no és l’únic, ni cal ser d’ascendència forana per pensar el mateix.

Haig de dir que tinc la mala costum que, quan veig una rotllana, observo els ballarins i massa sovint veig una mitjana d’edat que considero elevada.

Potser vaig errat, però em dona la sensació de que la mainada que puja no s’interessa massa per la música de l’Enric Morera, Pep Ventura, Juli Garreta o Florenci Mauné.

No crec que sigui un tema de modes, les músiques folklòriques no han evolucionat i han quedat tancades en el cercles més íntims, i encara gràcies que els guardians de les tradicions, com el Foment de la Sardana de Figueres, que fan la impagable feina de preservar els records que ens identifiquen.

A mi, la sardana em transporta als divendres vespre de joventut, on era la música de fons, la banda sonora de les primeres aventures nocturnes quan la rambla figuerenca encara era nostra.

Tot i que no en soc seguidor empedreït, ni visc de prop els aplecs, el so de les tenores, acompanyades pel flabiol i les tíbies, em fan feliç, m’omplen el cor i m’aixequen l’ànim.

Llavors entenc aquells que, enyorats de la seva terra o alletats d’altre cultures, s’emocionin amb altres sons, com em passa a mi, si mai per sorpresa escolto un repic triple de tamborí i contrabaix, que em desperten la catalanitat i em fan fa saltar els peus, malgrat no saber ni contar ni repartir.

 

GLÒRIA APARCADA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Als unionistes d’antuvi, els que vàrem gaudir de temps memorables o que, fins i tot, vàrem trepitjar modestament la gespa del camp del Far, ens fa pessigolles a la panxa veure com el que havia estat la nostra catedral s’ha convertit en un aparcament mal girbat.

Fa dies va caure el darrer vestigi de la nostra seu, la grada de la carretera de Roses, la que donava al camp de les monges, allà on s’acumulaven les pilotes que els més maldestres enviaven lluny dels tres pals.

El mateix que passava al gol contrari, que si mai un remat sortia massa desviat, la pilota acabava lidiada pel “torero” de torn que, a la mateixa hora, estava fent la seva “faena”.

Val a dir que quan es va anunciar que el vell camp de futbol es convertiria en un aparcament dissuasiu del centre no en donava ni un duro.

Vaig pensar que, malgrat que era una bona idea, la seva situació, a l’altre costat de les vies i en un barri poc agraciat no seria del gust del visitant i que fins i tot suposaria un problema de seguretat pels vehicles aparcats.

Jo no l’he utilitzat mai, però pels inputs que m’arriben sembla ser que, malgrat tot, es usat pel visitant, fet que ha generat aquesta ampliació amb l’enderroc de la graderia nord.

Sigui com sigui, sabent els números del lloguer, sembla un mal negoci municipal ja que el seu estat és força precari i que l’ajuntament, llogater del solar, hauria de fer obres de millora que fan difícil la seva viabilitat econòmica.

De totes maneres, malgrat que el feu unionista sigui ara ple de vehicles a motor, els que encara conserven memòria i enyoren temps pretèrits, en prémer el comandament del vehicle per deixar-ho sobre la gespa de l’antic camp, els semblarà veure encara les aturades d’en Buscató, la feina d’en Pitu Duran, els malabars d’en Pere Vilarrodà o els gols de l’Antonio Cuevas.

I de tots aquells recordats jugadors que portaren tant dignament la samarreta blanc i blava i que varen fer el camp petit, obligant a construir un estadi nou, per enveja d’aquells que ara es venten, amb molt de mèrit, de jugar la Champions i que llavors aprofitaven les esllavissades de la Unió per fer-ne mofa.

Un aparcament que és un cementiri de records, on encara ressona l’himne del mestre Surrell i on hi dormen tardes de triomfs, de crits, puros i pipes, en grades de ciment.

Com la gloria del club, que paradoxalment, fa anys que està aparcada, per culpa d’un especulador que ens la va robar, a l’espera de temps millors, que segur que arribaran.

EL NOU PRESIDENT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Val a dir que ell ja tenia molt clar que seria l’escollit, que seria el cap pel proper mandat.

El seu sentit de la responsabilitat fa que la por a no donar la talla superi l’ego que comporta ser el centre d’atenció.

És  conscient que a partir d’ara mateix haurà de controlar moltes coses a les que potser mai s’ha hagut d’enfrontar, que els seus coneixement no seran suficients, que haurà de posar atenció a les normatives, moltes desconegudes, lleis i protocols que s’hauran de complir i que no serà gens fàcil.

També està cofoi de poder intentar millorar la vida dels altres, però ell ja sap, per anteriors experiències, que les crítiques són gratis i que sempre hi haurà mig món en contra de l’altre mig.

Les enveges són endimoniades i els somriures poden convertir-se en dards enverinats quan giri l’esquena i que les encaixades de mans d’ahir seran comentaris en veu baixa i que tot plegat l’afectarà emocionalment i potser també  a nivell familiar.

El seu cap ja treballa de fa temps en idees de com gestionar les energies, els serveis, com guardar les formes davant de les diferents cultures i religions que, avui dia, ens envolten, de parlar sense ofendre.

Sap que l’hi caldrà demanar, a contra-cor, el recolzament d’altres persones per tirar endavant algunes de les seves propostes i que, de ben segur, alguna reunió serà tensa.

Ell no voldria recorre al seu antecessor per demanar-li consell, però és conscient que el traspàs no es fa d’un dia per l’altre i que, malgrat que no tenen gaire bona relació, haurà d’estar un temps compartint decisions o fins i tot donant suport a propostes que ell mai no hagués encetat.

Serà cautelós en decisions a llarg termini, sap que el seu mandat és efímer i que tard o aviat, algú altre l’haurà de succeir i no voldria deixar feines a mitges.

Tot això és el que sent ara mateix el meu amic Antonio, que ahir es va estrenar com a president de la seva comunitat de veïns, un edifici molt poblat i ple d’elements compartits que l’hi portarà, a ben segur, molts maldecaps.

Per cert, abans d’ahir també es va estrenar presidència a la Generalitat, de la que se’n parlarà molt més que la del meu amic.

Hi ha hagut un guanyador o molts, tots eufòrics i exultants, molt més que el pobre Antonio, tot i que la seva feina i responsabilitat va molt més enllà que la d’un simple president d’escala.

Sort a tots dos.

EL DIA DELS TREBALLADORS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Demà, es celebra la festa del treball, una jornada reivindicativa que aprofiten els sindicats per exigir millores laborals, però, que amb els anys s’ha vist reduïda a crítiques en contra el sistema capitalista i la patronal en particular.

Tothom sap que l’origen de la diada són les manifestacions obreres als Estats Units, concretament a Chicago, el 1886, on varen morir 38 manifestants.

Cal recordar que, malgrat pagar un preu tant alt, no va ser en va i varen aconseguir el primer objectiu de les protestes, que era dividir el dia en 3 parts, concretament 8 hores de treball, 8 d’oci i 8 de descans.

Han passat gairebé 140 anys d’aquells fets i molts poden pensar que les coses no han canviat gaire, que seguim amb una jornada de 8 hores pencades.

Però, cal posar en valor que les condicions de les feines han canviat.

Hi ha més controls, molta consciencia en seguretat, vigilància mèdica, equips de seguretat i complements que no haguessin ni somniat aquells esforçats obrers que, a finals del segle XIX, treballaven en llocs insalubres, jugant-se la vida, sense proteccions i que sense prou feines festes ni vacances.

Ningú diu que no siguin lícites les protestes i les reivindicacions actuals, que tot ajuda a millorar, no s’ha de baixar la guàrdia, que sempre hi ha espavilats que es volen aprofitar, però, penso que hem arribat a un punt es que s’exigeix molt i s’ofereix menys.

No és, només, el greu problema que tenen les empreses en trobar treballadors especialitats, que tinguin ofici, que sàpiguen el que remenen, seny i sentit comú.

El problema va més enllà, ja que es generalitza a tots els nivells i no es troba ni tant sols personal de base que vulgui treballar i encara menys que sigui competent i amb ganes.

Pugen joves que prioritzen el temps lliure, més enllà de les 8 hores aconseguides pels vells americans, que els costa treballar en altres horaris o dies de festa, per desesperació d’empresaris que, apart de buscar el negoci propi, també generen un moviment financer que fa girar la roda econòmica que, ara, sembla alentida.

Em pregunto que, si la cosa no canvia, arribarà un moment en que tothom tindrà molt de temps lliure, però ningú tindrà ingressos suficients per mantenir el nivell de vida que les modernitats exigeixen i el sistema públic no podrà mantenir-nos.

Demà, s’ha de celebrar el dia dels treballadors, i tant! Els que, dins les seves possibilitats es fan necessaris a les empreses, els compromesos, els trempats, que n’hi ha, els que, en definitiva, són el pal de paller de la nostra societat.

A tots ells, feliç i merescuda diada.

FLAIRE DE LECTURA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Segur que si us demanen quines olors us porten bons records d’infantesa i que encara perduren, en el pòdium que la llista estarà la flaire de les pàgines d’un llibre nou.

Potser generada per la química de la tinta, la pasta de paper o la suavitat dels fulls i que es manté malgrat els anys i es repeteix cada cop que n’encetem un.

En el meu cas, just després de llegir el títol i l’autor, el meu nas s’acosta al ventall de pagines que, passant a tota velocitat, m’envien els inputs de plaer que tant enyoro.

A més, es barreja amb la curiositat de llegir allò que algú, amb molt de mèrit, ha escrit i que em permetrà endinsar-me en una història, viure altres vides, de posar-me en la pell del protagonista, viatjar a altres llocs o altres temps.

Em dol quan m’assabento del tancament d’una llibreria, i saber que algú perdrà aquella felicitat que em produïa entrar a can Lara o a can Masdevall, amb la seva olor característica, passejar entre prestatges, tafanejar i, si no tenia una idea clara, deixar-me convèncer per les explicacions de la coberta posterior.

Malauradament, aquests establiments no passen per bon moment, el nivell de lectura entre els joves sembla més aviat escàs i afegit a la proliferació dels estris electrònics, més freds i sense aquella olor de paper imprès, fa que als pobres llibreters se’ls faci difícil sobreviure.

Caldrien més iniciatives com la del poble de Calonge, que ha ajudat a obrir vuit llibreries en els darrers anys, amb força èxit de visitants encuriosits, atrets per un projecte cultural únic.

De totes maneres, dimarts vinent, com cada Sant Jordi, viurem un somni, un miratge, amb les places, rambles, i racons dels pobles i ciutats plenes de parades de llibres, de gent tafanejant les portades, d’escriptors orgullosos, de llibreters fent calaix i de converses interesants, que ens faran gaudir d’un dia, com hauria de ser cada dia.

I en arribant a casa, olorarem les pàgines i experimentarem el plaer de la lectura, serena i pausada, per salut mental i per ajudar fer-nos millors persones.