dimarts, 1 d’octubre del 2024

MÀNIGA LLARGA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No sé si és per l'innegable canvi climàtic o perquè em faig gran, però crec que puc afirmar que les estacions intermèdies, les que separen les més radicals, cada cop són més curtes, gairebé inexistents.

Passem de l’estiu a l’hivern de cop i a l’inrevés; les èpoques de molta calor i de molt fred s’han allargat, en detriment de les estacions suaus, les que, per a mi, són les millors.

La melangia, la grisor i la desacceleració de la tardor és màgica, ens endinsa en una altra vida; és la que ens torna a la rutina després del desgavell estival.

En el nostre petit país, molt vinculat al turisme, es barregen el sentiment de la feina acabada dels negocis de temporada i la tornada a la feina dels que han fet vacances.

És època de noves coneixences, de novetats i canvis, de futur i projectes.

Tot plegat té un encant i romanticisme que ho fa especial.

I tornar a rescatar del fons de l’armari la jaqueta, el calçat tancat i la màniga llarga.

Sentiments contraris, però similars, els trobem a la primavera, quan sembla que tot reviu, els dies s’allarguen, surten les flors i la vida s’omple de color.

Les vacances, per a qui les té, es veuen més a prop, els negocis d’estiu preparen l’obertura, l’activitat s’accelera, es revitalitza l’amor i les parelles es miren amb més tendresa.

I també, amb els primers raigs de sol càlids, tornem a remoure l’armari per rescatar la màniga curta, que tant trobem a faltar.

Fa temps que m’he dedicat a observar el comportament humà envers el fred i la calor en circumstàncies similars, i arribo a la conclusió que ens regim més per sensacions emocionals que no pas per sensacions tèrmiques.

Quan vivim tardors convencionals, arribant a mitjans de setembre, com ara fa uns dies, tenim la mateixa temperatura, humitat i, si fa o no fa, meteorologia, que a finals d’abril o inicis de maig, quan la primavera és en el seu punt.

Però, de la mateixa manera que llavors correm a veure quina vestimenta d’estiu ens podem posar, ara, amb més de vint graus, ens fa il·lusió que les mànigues ens tapin els braços i sentir-nos abrigats.

Algú més entès ens ho hauria d’aclarir, però potser és que ens agraden els canvis o que el cos i la ment ens volen protegir i habituar-nos per al que ens espera.

Perquè, si les previsions es compleixen i el canvi climàtic segueix fent la seva feina, aquest hivern necessitarem diverses mànigues llargues que ens protegeixin.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada