SANT JORDI MATA EL VIRUS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sant Jordi és un dia especial a casa nostra; no crec que sigui l’únic en afirmar que és la diada per excel·lència, la festa més maca i lluminosa.

Les places, rambles o carrers principals de totes les ciutats i molts pobles es guarneixen de paradetes que conviden al passeig i la convivència.

Però malgrat tot no és una data marcada amb vermell en el calendari.

Aquest 2022 s’escau en dissabte, però la majoria dels anys ens obliga a reorganitzar agendes i horaris per poder-nos escapar a fer un vol per triar els llibres i les roses que oferirem a les nostres persones importants.

Un dia emocionant per als autors que exposen la seva creació davant del públic, sovint els seus veïns, cofois de contribuir a que el món sigui una mica més culte.

El romàntics cercaran la rosa per l’estimada i els lletraferits, els que algun dia ens agradaria estar asseguts, bolígraf en ma, presentant la nostra publicació, remenarem per triar aquell llibre especial, sovint d’autors locals, tot i tenir-ne de pendents per llegir.

Una festa que uneix tots els al·licients de les grans dates i més aquest any, que suposa la recuperació després de les restriccions pandèmiques.

Diu la llegenda que el cavaller Sant Jordi, a la Conca de Barberà, va salvar la bella princesa, filla del rei català de Montblanc, matant el Drac que els tenia aterrits i que al lloc hi va néixer un roser de roses roges com la sang.

La història d’amor més nostrada, alimentada i exagerada, com totes les llegendes, per l’imaginari popular a través dels segles fins a convertir-la en la festa major de l’amor i la cultura.

Sant Jordi hauria de ser festa gran, convido a obrir un procés d’instauració del 23 d’abril en el dia d’aquest país, obrir-nos de mires i celebrar, que per això són les festes, una història que ressalta valor fonamentals per la pau i la convivència, a l’hora que és reivindicativa.

Quan tots just farà quatres dies, exactament, que haurem abandonat les mascaretes gairebé a tot arreu, podríem novel·lar amb la situació i afirmar que Sant Jordi també ha matat el virus, per fer-nos més lliures i tornar a gaudir dels somriures de la gent.

Que més ha de passar? Sant Jordi, Festa Nacional de Catalunya.

FUGIR DE LA GUERRA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ja han arribat, a la nostra comarca, alguns refugiats procedents de la guerra d’Ucraïna. Són persones espantades que arriben amb poca cosa, que han deixat enrere pertinences i familiars.

Des de temps dels Indiketes que som terra d’acollida i com no podria ser d’una altra manera, els hi hem oberts els braços.

No només en terres empordaneses, sabem que arreu d’Europa les arribades són massives, es parla de varis milions i a hores d’ara, cada país compta amb un bon nombre de persones que arriben fugint de la guerra.

El seu pobre bagatge va carregat de pena i por; per això reben protecció oficial sense gaire més requisits que la seva identificació personal.

Es parla fins i tot de regularitzar les situacions d’aquests immigrants per facilitar la seva inserció laboral en els països de destí.

Res a dir, accions molt lloables i plausibles, que posen en valor els sentiments de fraternitat i caritat humana, que tothom hauria de tenir.

La discrepància ve pel tracte diferent que reben vers altres immigrants que, lamentablement, arriben a terres europees des de fa dècades.

Solen tenir altres colors de pell i arriben per altres mitjans, com pasteres o sortejant tanques.

En el mon hi ha, en aquests moments, 50 guerres obertes a part de la ucraïnesa, en llocs tant diferents com Birmània, Iemen, Etiòpia, Tunísia o Mèxic.

Sovint són conflictes locals, però continus, que provoquen milers de morts a l’any i conseqüentment molts desplaçaments de persones que cerquen un lloc segur per refer les seves vides i les dels seus fills.

Però, les facilitats dels governs no són les mateixes i les acollides passen, sovint, per mans d’entitats privades.

No cal obrir ara el debat sobre les diferències, tampoc remenar consciències que fins ara han estat inertes; el que cal és cercar solucions globals.

No ens caldria acollir cap ucrainià si ningú hagués volgut envair el seu territori, ni a cap immigrant sub-saharià, sud-americà, magrebí o de cap altre país o ètnia si a les seves regions hi hagués pau.

Ningú vol marxar de casa seva.

Molts d’aquest conflictes actius estan motivats, dirigits o si més no, ignorats, pels governants dels, mal anomenats, països desenvolupats, que només mostren la solidaritat quan es converteix en mediàtica.

La pau és una formula matemàtica, en la que cal sumar el sentit comú amb la honestedat i restar-li la hipocresia.

TEMPS ÉS TEMPS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Des de temps remots l’home s’ha cregut l’amo del temps i ingènuament, l’ha volgut controlar.

Fins i tot n’hi ha que parlen de poder comprar-lo.

Però és quelcom indomable, incontrolable i misteriós que, com una anguila, s’escorre de les mans i ningú sap que té per dins.

El temps es perd? Com els habitants d’aquell poble, que diuen que s’aixequen abans per estar més estona per sense fer res?

Els catalans tenim un verb meravellós i de mala traducció: “badar”, que també te difícil definició, ja que podria referir-se a posar la ment en blanc, no pensar i “deixar córrer el temps”, que no perdre’l.

Es pot recuperar el temps perdut? En una cursa, potser, però en la vida, “el temps passa inescrutable”, ens arruga, ens omple de records, d’experiència i ens pren salut, agilitat i memòria.

Amb l’edat s’aprèn a tenir més “temps per a nosaltres”, per poder fer el que ens agrada, allò que el tràfec diari “no ens deixa temps”.

 “Tempus fugit” ja citava Virgili abans de Crist, el “temps que passa volant”, deia la mare.

El temps que potser ens va mancar per veure créixer els fills o el que varem estalviar en cuidar dels nostres ancestres.

Les parelles poc avingudes “es donen un temps” com si aquesta donació curés ferides i afavorís una reconciliació, poc probable.

Sinó, “temps al temps” esgrimeixen els de que demanen que, amb “el pas del temps”, se’ls doni la raó.

L’home s’ha capficat en voler dominar el temps, en mesurar-lo, partir-lo en porcions en forma d’hores, de minuts, fins i tot segons pels més esperitats.

I endur-se’l al canell, abans a la butxaca, ara al mòbil, fer que quadri de sol a sol, per tornar a encetar les hores i tornar a la roda.

Fins i tot, a l’hora de fer aquest article, ha aconseguit que “durant el temps” que he emprat en escriure’l hagi estat la paraula més repetida, aclaparant gairebé el 6% de text.

Poques coses tant misterioses com el temps, allò que omple la nostra existència vital, que també està “limitada en el temps”.

Però no us preocupeu perquè, per molt malament que vagin les coses, tots sabem que “el temps tot ho cura”.

ARA EUROPA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Reconec que quan, als anys 90, la Unió Europea va agafar la forma actual em va semblar que eixia quelcom històric i molt beneficiós per a tothom.

L’arribada d’una nova moneda, una bandera, una fusió voluntària que acabaria convertint-nos en un sol país, ric i potent.

Una unió forta, que s’alimentava d’uns països que havien de complir uns estàndards econòmics i socials i que acabaria esdevenint un referent cara al món, la potència a la que tothom havia de respectar.

El meu jove imaginari em traslladava a un futur blau, de color Mediterrani amb un cercle d’estrelles daurades i una nova nacionalitat que podria portar-nos molts avantatges i benestars.

Fins i tot, hi veia la sortida a les discrepàncies catalanes, en passar a dependre d’uns països amb opinions més obertes, lluny de mentalitats naftalèniques, que ens ajudarien a preservar les nostres identitats.

Però, han passat els anys i tot va molt lent; les mesures contra el canvi climàtic, la desigualtat econòmica, la fam al món, els drets humans, fins i tot la gestió del virus.

Una presidència itinerant de períodes massa curts i sense eleccions directes no aporta solucions a llarg termini i l’edifici d’Estrasburg, amb més de 700 diputats s’ha convertit en una gàbia de grills donant la sensació que nomes serveix per alimentar més càrrecs.

Però ha arribat l’hora, amb la crisi ucrainiana, de veure on és Europa, que fa per fer-se valdre davant els atacs fanàtics i aturar a aquells que volen la guerra.

A molts ens pot semblar que les mesures adoptades -al menys fins al moment de escriure aquestes ratlles- son banals, gairebé infantils: vetar l’espai aeri, treure el Swift bancari, molta condemna verbal...Tot plegat com si la sentencia a un violador confés fos la de escriure cent vegades “No ho tornaré a fer”.

Però hem de recordar que la història ens ha demostrat que utilitzar la força contra invasors eixelebrats nomes allarga el conflicte i costa vides.

Potser sí, que en ple segle XXI, la guerra s’ha de fer amb armes que no es veuen i que potser ni coneixem.

No sabem que passarà, però jo faria un acte de fe vers la UE i si això acaba aviat i amb el resultat esperat, tindrem la primera oportunitat de sentir-nos orgullosos de pertànyer a una comunitat, que potser algun dia hauria de ser el país que guiï el mon.

I sinó, a mols se’ns haurà desfet el somni.

FER L'AMOR I NO LA GUERRA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Val la pena veure el vídeo “Llers, el poble que va esclatar en mil bocins”, presentat fa unes setmanes i que està disponible a YouTube.

Un excel·lent reportatge que mostra els fets del 8 de febrer de 1939 quan, en plena retirada republicana, va esclatar el polvorí acumulat a l’església i que, malgrat les advertències, va provocar la mort de desenes de veïns i la destrucció de pràcticament la totalitat del poble.

Les explicacions dels experts i sobre tot, la franquesa i duresa dels testimonis supervivents fan esfereir, tocant la fibra i fent humitejar els ulls.

Tot plegat, al mateix temps que llegeixo un magnífic reportatge d’en Josep Algans en aquest setmanari, sobre una fotografia de la mateixa època, fins ara inèdita, de la plaça el Grà de Figueres, on es pot copsar el patiment d’aquells que fugien, desesperats, del horror, la gana i la por.

Històries properes, que els avis callaven en temps de silenci, però que els anys no esborren, perquè quan el present dorm, els records viuen.

Però malgrat tot, passades més de vuit dècades, el mon es continua barallant, tot i la certesa de que en una guerra no hi ha mai guanyadors, ans al contrari.

Fins i tot en ple segle XXI, on la tecnologia globalitza el mon, les transaccions són immeditades i la informació es compartida, alguns humans segueixen pensant, com passa ara a Ucraïna, que el xoc armat, a costa de vides innocents, és la solució als problemes.

Bé faríem tots plegats de difondre i compartir vídeos com aquest, que colpegin, que mostrin la barbaritat de prop, que moguin consciències i que els manaires mundials entenguessin que les armes només serveixen per matar.

Quanta raó tenien aquells “hippies” dels anys seixanta, bruts i mal guarnits, que omplien els seus llargs cabells de flors i es movien amb nous ritmes, posant els dits en forma de V i pintant un cercle amb 3 ratlles a l’interior, en forma de petjada d’au.

Però, malauradament, anys a venir, aquells símbols i idees que varen aturar la Guerra de Vietman s’han quedat en el anecdotari històric, amb més nostàlgia que efectivitat.

John Lennon, un dels líders ideològics de la època del “flower-power”, deia que la guerra s’acabarà si tu vols, perquè al cap a la fi, sempre podem triar l’altre opció, la de fer l’amor

EL PERILL DE PEDALAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Un dels moments més recordats de la nostra infantesa és aquell en que, per primera vegada, aconseguim donar unes pedalades i tot i la ziga-zaga inicial, mantenim l’equilibri sobre les dues rodes de la bicicleta.

Una habilitat que diuen que mai més s’oblida i que ens acompanyarà en moltes etapes de la vida.

Primer sota la vigilància paternal, desprès amb els amics per començar a tastar la llibertat de moviments i un cop passada l’adolescència, al final de la joventut, molts la recuperen els cap de setmana, de bon matí, com un mitjà per fer esport i esbargir els problemes.

Per això, no és estrany veure com els camins i les carreteres s’omplen de ciclistes aficionats que pedalen per exercitar cor i cames.

Aquesta afluència genera, sovint, males relacions amb els conductors dels vehicles de quatre rodes.

Semblaria que els camins de muntanya són més segurs, però no agraden a tothom i ja se sap que les pedres i els esvorancs són amics d’hematomes i fractures.

És una evidència que les carreteres, sovint estretes i poc mantingudes, estan cada cop més plenes de bicicletes i de cotxes massa potents i són, sovint, notícia pels accidents amb morts i ferits greus.

Ara que fa anys de l’accident d’en Sergi Murga, sabem que hi ha hagut més de 80 morts i gairebé 650 ferits a Catalunya en els darrers 10 anys

És difícil trobar culpables. Hi ha conductors de quatre rodes que, mancats de paciència, avancen sense respectar la distancia de seguretat i ciclistes que creient-se els amos de la via, van de costat envaint espai i obligant a maniobres perilloses.

Manca una legislació clara i ben pensada, més enllà de distàncies, línies continues i normes efímeres que ningú respecta perquè pocs les coneixen.

Potser, caldria proposar que aquests carrils bici que tant han proliferat en el darrers anys pels pobles i barris, s’allarguessin per camins i carreteres, connectessin localitats i així permetessin que les dues rodes de tracció humana tinguessin el seu espai propi sense haver de compartir-lo amb els autos a motor.

Mentre no sigui així, la mala relació entre xofers i ciclistes seguirà fent que aquest esport sigui d’alt risc.

MÚSICA I RECORDS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Hi ha cançons que ens transporten a temps pretèrits, que ens alimenten els records de moments viscuts, d’amors, nits de festa o viatges.

Perquè la música ens acompanya al llarg de la vida, sovint sense adonar-nos, de manera discreta, però alhora punyent, gravant-se en un punt amagat del nostre disc dur i motivant-nos en el dia a dia.

És habitual veure els corredors o caminaires que porten penjant uns petits auriculars que els engresquen.

Fins i tot, els grans comerços seleccionen músiques d’ambient per aconseguir que el subconscient dels clients els faci sentir a gust i allarguin la visita.

És per tot plegat que molts terapeutes han apostat per aquesta recepta a l’hora de millorar la vida de persones amb dèficits sensorials, mentals o anímics.

A casa nostra tenim l’exemple del projecte que la professora Mercè Martí i els seus alumnes del IES Ramon Muntaner, amb la col·laboració del Museu del Joguet i alguns amics, estan duent a terme en el centre Alzheimer de Figueres, amb música i joguines.

Amb aquesta feina aconsegueix el doble objectiu d’acostar els joves alumnes als malalts, majoritàriament gent gran, compartir experiències i remoure aquell racó de memòria que els ha quedat amagat.

Records que, malgrat la malaltia, es resisteixen a fugir, però que necessiten estímuls per aflorar.

Dono fe que aquestes activitats són un bàlsam per a uns malalts que viuen el seu silenci mental, àdhuc que un estímul impagable per als que la duen a terme.

L’Alzheimer és una malaltia que fa patir tant als malats com als familiars, que viuen la duresa de veure la decadència mental del seu esser estimat, fins al punt d’oblidar-los en vida.

Però, sempre queda aquell pòsit que no marxa, que espera a que una joguina, una fotografia o una cançó l’hi doni l’oportunitat per plantar-se a la superfície del cervell cansat, per remoure records antics i fer-los esgarrapar un cant, un moviment o una frase i gaudir d’una felicitat, fugissera i efímera, que els acompanyarà una estona i que, de passada, inculcarà als joves una experiència inoblidable que els farà guanyar en valors i autoestima.

La música és el record del nostre recorregut vital i projectes com aquest ens demostren que sempre estarà esperant, discreta i pacient, en el fons del cove, fins que un input extern la faci florir i fer-nos reviure altres temps.

Ja ho cantava Tomeu Peña: “Musica i cançons, un bon grapat d’emocions”

REGALAR PAPER

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Suposo que no vaig ser l’únic en veure com dijous passat, a mig mati, els contenidors vessaven de papers i plàstics.

Un cop obert allò que els reis emmascarats havien repartit a la nit, havíem de fer lloc a les cases i aquests embolcalls eren col·locats a corre-cuita als contenidors, sovint sense espai i sense mirar si eren blaus o grocs, tot i saber que els serveis de neteja també tenen dret a gaudir de les festes.

Crec que si ajuntaven tot el paper i cartró dels contenidors del poble hauríem pogut tornar a la vida més d’un arbre.

De tot plegat es pot extreure que potser fem les cartes als mags massa extenses i sovint sense gaire criteri.

És cert que, avui dia, molt dels habitants del nostre país tenim la sort de tenir una mica més del que ens caldria, cosa que dificulta pensar el que cal regalar.

Els més menuts de casa ens ho posen més fàcil, ja que ells mateixos relacionen els seus desitjos en forma de missiva o explícitament, això si, sovint amb coses poc practiques, influenciats pels anuncis.

Però els més grans, aquells que les joguines ja no els interessa, són els que ens compliquen les decisions.

Perquè no és fàcil fer un regal i encertar-lo; per això cada cop més, en arribar un aniversari, Nadal o una data assenyada emprem la pregunta de “Què vols que et regali?”.

Una interrogació que constata que el fet de regalar s’ha convertit en un costum i està perdent la essència del que hauria de ser.

Oferir un present hauria de ser una acció treballada per part de l’emissor i ha de demostrar que hem pensat en la persona que el rebrà, que coneixem els seus gustos, que sabem el que l’hi cal, el que necessita i que ens hem esforçat en esprémer el magí i en trobar allò que el sorprendrà.

Sense tenir en compte el preu, ni la mesura, tampoc les marques o els capricis.

I sobre tot, no calen embolcalls ni papers que omplin els contenidors, tampoc plàstics que ens contaminin durant dècades.

Tots hauríem de prendre consciència i tenir en compte que una caixa de cartró o de fusta, que es recicli pel proper regal, lligada amb un llaç vistós que es reutilitzi, és més que suficient per amagar la sorpresa d’aquell detall, especial i comprat prop de casa.

A voltes els bons costums els convertim en mals hàbits.

EL DIA DE LA LLUFA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sempre m’ha semblat paradoxal que avui, que es commemora la matança de nens ordenada per Herodes, en lloc de fer ofrenes per recordar un presumpte fet històric desgraciat, ens ho preguem a broma.

“Avui és el dia de la Llufa”, em deia la meva mare cada 28 de desembre quan era jovenet. “Ves en compte que no te la pengin”.

Era un ninot retallat, sovint de paper de diari, que, amb cinta adhesiva, penjaven a l’esquena de l’ “innocent” que s’hi passejava, amb els riures amagats dels vianants, si cap ànima bondadosa no l’advertia.

Aquest era el nivell d’innocentada que es gastava quan els nostres avis o pares eren joves, tot plegat una fotesa a la que ara no l’hi trobaríem la gràcia.

Aquelles “Llufes” han evolucionat amb els anys, anant a pitjor, convertint-se en bretolades, sovint tirant a delicte, amb encara menys gràcia.

Els mitjans de comunicació són els que sempre han sabut fer les innocentades més ben treballades i enginyoses.

Segur que en aquesta mateixa edició de l’ EMPORDÀ hi ha una notícia falsa que potser algú prendrà per verdadera i que generarà somriures.

Però, serà difícil de trobar, a menys que els responsables no l’hagin fet massa evident, ja que darrerament, quan llegim, mirem o escoltem les notícies, cada dia sembla 28 de desembre.

El Covid-19, el preu de l’electricitat, el pas a nivell de Figueres, la variant Delta, la corrupció, les vacunes, els resultats de la Unió, un volcà, ara l’Òmicron, el retard dels trens, els confinaments, l’IPC, els negacionistes, la immersió lingüística, els bisbes que es casen, el toc de queda, els cops al Tió, les daines, els focs, el Barça, algunes sentències del TC, els talls de llum, etc.

Notícies que fan mirar el calendari per assegurar-nos que no estem en una tercera dimensió i vivim ancorats permanentment en el dia dels innocents.

Però, veient els titulars s’endevina que, malgrat que hi ha coses que no podem controlar, la majoria del que ens passa depèn de nosaltres, dels nostres fets o de la voluntat dels col·lectius als per pertanyem o votem.

Hem de ser tossudament positius i aprofitar el canvi d’any, el punt d’inflexió d’aquest divendres per creure en il·lusions renovades, per girar la tendència i aconseguir que quan ens arribin les notícies no haguem de mirar el calendari.

Feliç any nou i tant de bo aquest sigui, de veritat, nou de trinca.

CANVI DE VIA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Suposo que quan a l’any 1877 va arribar el ferrocarril a Figueres, la ciutat dibuixava un mapa molt diferent a l’actual i a ningú l’hi va importar que el camí de ferro trepitgés el de Roses, pel que passaven quatre carros.

Però, el temps corre, els pobles es transformen i en aquesta ciutat, sempre s’ha anat tard per preveure els problemes.

Mentre que en altres llocs varen espavilar-se en canviar l’itinerari de la via fèrria, els figuerencs varen continuar suportant el tall d’una de les carreteres més concorregudes pels turistes estiuencs, els dies ennuvolats.

Portem molts anys escoltant històries de projectes, acords i solucions però, fins ara, ningú ha mogut fitxa.

Certament, enlairar les vies com a Girona no sembla una mesura massa estètica i soterrar-les és una gran obra que ningú vol pagar. Però la construcció de l’estació de l’AVE al 2010 i la connexió que es va fer amb la via convencional, va obrir un camí, no només ferroviari, per poder unificar estacions.

Darrerament, ha sorgit novament la notícia que l’ajuntament té un principi d’acord amb els ministeris i companyies implicades.

Potser, serà un altre moviment polític dels que ja estem acostumats, però tot i així, farem un enèsim acte de fe i creurem que s’està en “vies” de trobar la solució tant desitjada en les darreres dècades.

Però, quan encara no tenim ni la certesa de que això es pugui dur a terme, ja han sortit moviments contraris al trasllat, reivindicant que no es toqui la vella estació, objectant una descentralització i fent perillar el projecte, en cas de que finalment es dugui a terme.

Ja comencem a estar cansats de l’eterna guerra entre els polítics que no fan el que haurien de fer i els que no deixen fer el que caldria fer.

Soterrar seria l’ideal i no perdíem connexió amb Llança i Portbou, però, desenganyem-nos, ningú es farà càrrec d’una despesa tant gran, per una línea obsoleta.

Cal ser pràctics, canviar de via i anar cap a Vilafant, que amb el creixement demogràfic anirà integrant-se a la ciutat del futur i que es podria comunicar amb el centre de forma eficient.

Allà es podrà assumir la pobre oferta de rodalies, que amb els anys anirà minvant i es podria aprofitar per posar ordre als barris de les dues estacions actuals, cada dia més depriments i que donen molt mala imatge als nouvinguts.

Si Figueres perd aquest tren per culpa dels egos politics, entrarà definitivament en la “via morta”.

FESTES DE GUARDAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Es percep en l’ambient que molta gent està esperant amb ànsia i il·lusió aquest proper llarg cap de setmana.

Posar un pont el dimarts, plegar d’hora el divendres i enfilar, de dissabte a dimecres, cinc dies per gaudir de moltes de les coses que ens han estat limitades pel virus

Fins i tot, hi hauran agosarats que s’atreviran a pujar a un avió sortejant tot tipus de certificats i controls sanitaris exhaustius.

Han estat molts mesos de confinaments i restriccions forçades i es respira una flaira a festa que embriaga.

I el fet de veure el Nadal a prop, que sovint aclapara el temps amb visites, dinars i sopars, fa que aquest dies desprengui encara més sensació de llibertat.

Carrers enllumenats, botigues obertes i bona oferta per il·lusionar-se amb preparar unes Festes que l’any passat varen passar de puntetes.

Tot això esta molt be i el descans és ben lícit i sovint merescut, però fuig del objectiu primitiu d’aquest dies i de gairebé tots els que, durant l’any, es pinten de vermell al calendari.

Que lluny queda l’origen de tot plegat, aquells dies que, extraordinàriament, els nostres avantpassats no treballaven i els servia de celebració i recolliment.

Camisa neta, missa de matí, rostit i postres de confiteria, potser sardanes a la tarda.

En arribar Setmana Santa dies de silenci i oració i joia final o homenatge al Sant del dia o esperar la festa major per la ballaruga a la plaça.

El que es deien “festes de guardar”

Reflexionant sobre la situació actual, en un país laic i apolític, el que caldria és esborrar aquests topics i posar el mateix nombre de dies de festa, però en dates estratègiques, per aprofitar ponts, explotar el turisme i que la gent gaudeixi més enllà de que els agradi o no una constitució o de si creuen o no en el dogma de la Verge.

Que cadascú celebri les dates assenyalades segons les seves creences de porta endins i “guardem” les festes per adaptar-les d’acord als nous temps.

Com, de fet, farem la majoria en aquests cinc dies, que ni tant sols pensarem el motiu pel qual no cal que anem a treballar.

NEOLOGISMES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Parlava, fa poc, amb un conegut sobre l’estat de la llengua catalana i el seu retrocés en la vida quotidiana, fins i tot entre la mainada, enmig del debat sobre la seva escassa presència en les noves plataformes digitals.

Sense passar per alt la manera en que la maltractem tots plegats.

Només, cal mirar els comentaris a les xarxes per adonar-nos que els pocs que la utilitzen, ho fan amb més voluntat que encert.

Fins i tot m’atreviria a afirmar que hi ha més gent que, per edat, li va tocar viure una escolaritat escassa i totalitària però que, tot i el desconeixement, fan l’esforç de escriure’l malgrat les faltes -fet que és d’agrair- que no pas joves, formats en el bilingüisme, que la destrossen sense compassió.

I en mig de tot plegat, descobreixo un rànquing, si més no curiós: el “neologisme de l’any” que són paraules noves, escollides per un jurat qualificat.

Mots que potser han estat creats per designar un nou concepte o que estan influïts per altres llengües i que han acabat formant part del vocabulari habitual.

A voltes, són la unió de dues ja existent i que defineixen quelcom nouvingut com “teletreball”, “superlluna” o “extracomunitari”

Examinant les classificacions d’altres anys trobem paraules com “cupaire”, “micromasclisme” “minifeina” o “vistaire”

Pel camí quedaren paraules que farien esfereir el mateix Pompeu Fabra si les sentís, però val a dir que les guanyadores són un fidel reflex dels canvis a la societat i són una aportació important per fer que una llengua creixi i avanci, lluny d’estancaments perillosos.

Evidentment, la paraula del 2020 va ser “coronavirus” i en els anteriors anys podem veure en el pòdium joies com “animalista”, “cassolada”, “vegà” o “dron”.

Posats a postular pels nominats del 2021, em fa l’efecte que la mateixa pandèmia serà un filó que encara pot donar molt de joc.

Això si, mentre ens acostumem a la “nova normalitat” que ens obligarà a anar sempre amb les mans untades de “gel hidroalcohòlic”.

Sigui com sigui, aquestes aportacions reforcen una llengua que, si no la salvem entre tots, aviat acabarà participant en el rànquing de “llengües mortes”.

Els “lletraferits” ho agraïm.

UNA HORA MÉS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tot i que les diferències entre els partidaris de Pepsi o Coca-Cola siguin les més comentades de la humanitat, en cada moment de la història hi ha hagut grups musicals, marques de roba, equips, esportistes, cotxes i en definitiva, gustos o tendències que divideixen les opinions en dues parts, més o menys equitatives.

Dissabte passat va tornar l’etern debat: el dels que prefereixen l’horari d’hivern i els que no tocarien mai les manetes del rellotge.

I avui encara es parla dels avantatges i desavantatges a nivell climàtic, de consums energètics i, sobre tot, els que discuteixen sobre la seva influència en el tarannà de les persones.

No estic preparat per aprofundir en cap d’aquest àmbits, però estic aquí per opinar i sempre m’han semblat uns exagerats aquells que proclamen que una hora de diferència en els nostres costums ens canviï tant la vida.

Potser, el primer dia, que el cos espera llevar-se, dinar o sopar a una hora concreta, pot fer que la son o l’estomac es sentin enganyats però, dies a venir, tot torna a la normalitat, com ho faria quan anem amb retard, sortim de nit o fem vacances.

Més enllà del rellotge, el canvi està en la foscor dels vespres, que sembla que la vida s’escurci, fins i tot que s’entristeixi. Això és la tardor.

És com si s’acabés la rauxa i tornéssim a la realitat, a tocar de peus a terra, dir adéu a la bonança, a la vida a l’exterior, a la roba lleugera, al calor del sol amarats de sal i sorra.

Encetem un temps de paisatges foscos, de melangia i reflexió més serena.

Positivament, tornen els bolets, les taronges i les carbasses, les castanyes, el vi novell i els moniatos.

Els vespres de sofà i pel·lícula, de llibres gruixuts, converses a mitja veu i cançons suaus amb un confinament voluntari que alimenta la convivència.

Sopes calentes, menges contundents, pes de mantes, vidres entelats i xemeneies fumejant.

Amb la esperança de que enguany tornem a veure com les boques nues de la gent fabriquen baf, mentre caminen engavanyats per capes de roba.

Però com sempre, hi hauran els que, potser carregats de raó, frisaran per tornar a la calor i el frenesí, comptant els dies que falten per arribar al punt d’inflexió que significa tornar a avançar les busques del rellotge.

La vida és això, la diversitat, els gustos i les sensacions i tot plegat, s’ha activat aquest dissabte, una hora més.

CIUTATS EXEMPLARS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDA"

Haig de dir que em saben greu alguns comentaris que llegeixo a les xarxes sobre Figueres i el seu estat.

Em semblen gratuïts i en moltes ocasions carregats de mala baba, amb la clara intenció d’aixecar polseguera i de desprestigiar uns governants que, sense cap intenció de defensar-los, a voltes, no tenen la culpa de tot.

I ara no us penseu que estic dient que Figueres està neta, és segura i que em sembla un lloc magnífic per viure-hi. Res més lluny del meu pensament.

Figueres és bruta, l’hi manquen papereres i contenidors, però també personal que la mantingui neta i unes normes de reciclatge més fàcils i assumibles.

També és insegura, quan cau la nit a la vila florida hi broten males herbes i alguns indrets s’assemblen als pitjors barris novaiorquesos.

Per tot plegat no crec que Figueres, en moltes zones, reuneixi les condicions ideals per estar-s’hi o perquè la mainada hi creixi.

Però això no és un mal exclusiu de la capital de l’Alt Empordà.

Fora bo veure i passejar per altres ciutats semblants o més grans, parlar amb els seus habitants, experimentar com s’hi viu.

Poques s’escapen i les que ho fan, no crec que ho hagin d’agrair als seus edils.

Les ciutats, els barris, els fan les gents que hi viuen, el seu veïnatge.

Fins i tot pobles més reduïts i menys heterogenis, ja comencen a experimentar, en menor mesura, els mateixos problemes.

No ens confonem, quan al costat d’un contenidor hi trobem un matalàs la culpa és de qui l’ha deixat, quan es produeix un robatori, la culpa és del lladre.

És claríssim que una policia nombrosa, equipada i recolzada per unes lleis contundents, així com un bon equip de neteja i manteniment, són fonamentals.

Però, és una evidencia que la societat va perdent valors, que l’educació que es rep a casa ha canviat, que hi ha una clara manca d’informació, que les dificultats del mercat laboral i el diner fàcil no afavoreix ni tampoc és que els governants, del partit o color que siguin, ajudin amb algunes decisions.

La culpa ningú la vol al damunt, però en aquest cas és just repartir-la

Hem de mirar-nos al melic i evitar posar, amb comentaris frívols, més llenya al foc.

S’ha de picar pedra en l’educació i la formació, en l’adaptació i en la convivència, alimentar el sentit comú de la gent i posar les eines per a que això es pugui dur a terme.

Si volem ciutats exemplars, s’han d’omplir de ciutadans exemplars.

MÚSICA VIVA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

S'’ha parlat moltes vegades del dia que va morir la música, tal com ho va batejar Don McLean en la seva genial cançó “American Pie”.

Es referia als fets ocorreguts el dia 3 de febrer de 1959 a Clear Lake, als Estats Units, quan una avioneta es va estavellar, morint tots els seus ocupants, entre els que hi havia les joves promeses del Rock & Roll del moment: Richie Valens, Buddy Holly i The Big Bopper.

Tres anys més tard, un 5 d’octubre com avui, també ha estat anomenat per alguns com el dia que va néixer la música, ja que es commemora l’edició del primer senzill de quatre joves britànics, plens d’idees, talent i ambició que arribaven per canviar la forma de fer i entendre la música.

Però no ens deixem portar pels fets, els sentiments o els gustos de cadascú, la música, universal i immortal, ni va morir un 3 de febrer, ni va tornar a néixer tal dia com avui.

Des de l’antiga Grècia que alimenta els sentiments, ens remou per dins, és la gimnàstica de l’ànima (Plató) i ens estimula, complint una funció impagable en els desenvolupament humà.

Dotze notes amb combinacions inacabables, que construeixen acords seguint uns principis fonamentals perfectament regulats per la matemàtica de la harmonia.

Els majors donen alegria, els menors evoquen tristor i així anant construint rodes heterogènies; iguals però diferents, que configuren cançons i obres diverses, que no s’esgoten mai.

En temps de tancament domiciliari, era la única que podia entrar a casa, sense mascareta ni PCR, per fer-nos companyia, com ho fa a la feina, en els viatges, en l’esport o en la passejada diària.

És l’arma més poderosa en la guerra contra la infelicitat (Jason Mraz)

I ja posats, aquest passat estiu també el podríem catalogar con el que la música va ressuscitar, després dels confinaments.

La de la tornada del concerts en directe, de les festes de poble, de les havaneres vora mar, les sardanes de cobla i la dels grups aficionats a les terrasses dels bars.

La música ni va morir mai, ni va tornar a néixer, és com la matèria, que només es transforma, s’adapta a l’entorn, als temps i als costums, amb un catàleg tan extens, que segur que cadascú troba la seva, la que ens far sentir vius.

 

PERDENT LES FORMES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Digueu-me antic, passat de moda, o d’un altre temps, però sóc dels que pensa que, d’entrada, s’ha de parlar de vostè, si més no, a la gent gran.

També, és cert que quan més anys em poso al damunt, més se’m dirigeix d’aquesta manera i no és que m’agradi, perquè em fa sentir massa vell, però negar-ho seria estar cec a l’evidència.

Val a dir, però, que cada cop hi ha menys joves que ho facin.

Potser la modernitat està fent canviar les relacions humanes, potser les barreges de costums o que avui dia aquestes formes ni s’estudien a l’escola, ni es parlen a casa.

Ni tant sols a nivell comercial, ja que rebem publicitat en xarxa que es dirigeix a nosaltres com si ens coneguessin de tota la vida.

Sense entrar en exageracions (com la dels fills que parlaven de vostè als pares o entre companys de feina), penso que una mostra de respecte, en un primer contacte, demostra educació i saber estar.

Ja es cuidarà el interlocutor, si ho creu escaient, de rectificar-nos per donar-nos peu a establir una conversa més propera.

És com la salutació pel carrer, l’ “Adéu-Siau” o “Passi-ho bé” que no costa i que pot omplir el silenci tens d’un encreuament solitari.

Per un moment vaig pensar, durant el confinament, quan les sortides al carrer eres escasses i solitàries, que recuperaríem la salutació espontània, tot i que no fóssim coneguts, com els motoristes que aixequen el polze quan es creuen.

Però sembla que no, que les noves generacions no estan per orgues i anem perdent un signe que per a mi, es sinònim de classe i respecte.

I en mig de tot plegat, llegeixo la notícia que un futbolista ex-blaugrana de gran renom, té una clàusula en el seu contracte per la qual cobra una milionada per ser amable.

És a dir que per saludar a la gent, per somriure, per mostrar-se proper és recompensat econòmicament.

Reflexionem que aquest xicot és un mirall per molts adolescents, que creixeran aprenent que per ser amable s’ha d’exigir un premi, quan la realitat hauria de ser a la inversa, que no ser-ho hauria de ser motiu de sanció.

Entenc, amb tot el que estic veient, que aquelles maneres que s’heretaven de pares a fills i que marcaven aquella línia de respecte, aniran desapareixent i acabarem parlant com escrivim els missatges, menjar-nos lletres, sense accents ni comes.

No se si es que les formes canvien o més aviat que es perden.

BON ANY NOU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tot i que els empordanesos, en bon nombre, ens toca treballar els mesos de calor per atendre el turista que ens engreixa el PIB, la majoria de la gent, a l’estiu, desconnecta i, sobre tot a l’agost, desapareix o s’amaga fins que la fresca torna a l’ambient.

És com si hi hagués una aturada general, com si l’activitat (tret dels serveis turístics i els bàsics) baixés de voltes, anés adormida.

Però, arriba el setembre i tot es torna a engegar, com un motor que comença a fer pistonades, a agafar temperatura i a accelerar fins arribar al ritme desitjat.

Comença la vida quotidiana, torna la normalitat (la nova) i la rutina s’apodera del nostre dia a dia.

La societat actual esta muntada per temporades, per sessions, per projectes, per cursos i la majoria comencen just desprès del descans estiuenc.

Segur que quan el Papa Gregori XIII, al segle XVI va encarregar un calendari, la vida era molt diferent.

Potser caldria una actualització i fer que als anys comencessin al setembre.

Quan obren les escoles, tornen els esports, es desencalla l’Administració, comencen els col·leccionables per fascicles (que em pregunto si algú n’ha acabat mai cap), la ràdio recupera la programació habitual oblidant els refregits estiuencs, els trens tornen a arribar amb retard, els embussos ressusciten a les hores punta de les ciutats i els politics tornen a les bestieses habituals.

I aquest any, a més a més, arriba ple d’incerteses sanitàries que, de ben segur, ens condicionaran.

Un curs escolar pendent de confinaments, mascaretes i distàncies, llocs de treball incerts, empreses que els costaran quadrar balanços, equips de futbol minvats d’estrelles, preus dels consums bàsics disparats, inseguretat ciutadana i projectes complicats d’assolir.

Els reptes comencen ara, al setembre i per davant 11 mesos de lluita sota l’amenaça d’un virus que no vol marxar.

Fins que torni la calor i tornem a fer recompte.

Així que alcem les copes, que el cava fresquet entra molt be tot l’any i si cal, endrapem els 12 raïms, que ara mateix el muscat està carnós i dolç.

Vagin des d’aquí, els millor desitjos d’any nou, sort i salut.