DIADA GROGA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Reconec que em sento atret pel color groc i que ningú busqui segones lectures, perquè qui em coneix sap que això em ve de petit.

Fins i tot al llarg de la meva vida, el groc, juntament amb el blau –del que és complementari i absorbeix la seva llum- són els dos colors que més m’han acompanyat a nivell esportiu i corporatiu, així com de vestimenta preferida.

El considero un color viu i alegre, el color del Sol, del bon temps, de la felicitat.

Potser és per això que quan entro en un dels molt pobles de la nostra comarca que aquests dies vesteixen els carrers d’aquest color primari, em sento a gust.

També n’hi ha que, per culpa de Molière, creuen en la seva malastrugança o d’altres que, d’un temps ençà, l’envesteixen com els toros al vermell, cosa que, tot i la neutralitat que haig de tenir, pel fet d’escriure per a un públic heterogeni, em costa d’entendre.

Més enllà del tarannà polític de cadascú i de les idees personals, totes respectables, només faltaria, crec que és de sentit comú que el fet de que unes persones estiguin empresonades tants mesos sense judici, és injust, i més comparant-t’ho amb la quantitat de lladres confessos i mal tractadors, que surten immediatament dels jutjats amb una “llibertat amb càrrecs” que segurament no compliran.

Tampoc pretenc ser l’amo de la raó i faig l’esforç d’entendre qui no pensa com jo, per la qual cosa no gosaria mai criticar a qui pengés llaços o quelcom de qualsevol forma o color, en favor d’aquesta situació, a casa seva o als espais públics, si la majoria del consistori ho permetés.

Però el que trobo inversemblant és que hi hagi gent que els vulgui treure.

Entenc que l’acció és molt diferent; l’una és la lliure expressió d’un pensament i l’altre és la censura del pensament aliè abans de mostrar el propi i això es diu repressió.

El significat dels llaços grocs, com ja s’ha explicat i a hores d’ara sap tothom, no s’han inventat aquí, només cal adreçar-se a la música i escolar “Tie a yellow ribbon round the old oak tree” o la ensucrada traducció de “Atar una cinta amarilla al viejo roble”.

Suposo –ja que lògicament, aquest article no l’he escrit avui- que la Diada ha tornat a omplir de groc el nostre país.

M’ho miraré com un acte de festa i llibertat, i tornaré a la música per rescatar innocents cançons d’estiu, que pintaven submarins i tractors d’aquest color.

I demà, continuarem patint les conseqüències d’aquells que no escolten, ni són capaços de cercar punts d’acostament i no se n’adonen de la metàfora de que les banderes que creuen representar, amb més o menys franges vermelles, tenen com a fons comú el mateix color groc.

BICICLETES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

"Les bicicletes són per a l’estiu”, titulava una pel·lícula antiga.

Tot i que la temàtica i l’argument no tenien res a veure amb el títol, és cert que, a l’estiu, és quan més activitat ciclista es concentra, cosa que no he entès mai, ja que és justament quan més calor fa.

En aquesta època de l’any es celebren les grans curses internacionals, com el Tour de France, que convoca un gran nombre de seguidors a l’hora de la migdiada que, amb un ull mig obert, veuen per televisió el patiment dels ciclistes pujant al Tourmalet.

La nostra comarca, amb tanta varietat orogràfica és un lloc ideal per la pràctica d’aquest esport, tant per muntanya com per carretera.

Aquí venen a entrenar-se equips professionals internacionals, fan convivències en els hotels de costa en baixa temporada i surten diàriament a pedalar per les nostres carreteres i camins.

Com fan un gran nombre d’aficionats locals de cap de setmana, que, arribat el dissabte o el diumenge al mati, ben d’hora, faci fred o calor, fan pinya en el lloc de trobada, ben equipats i alguns amb bicicletes preuades, amb la finalitat de fer quilòmetres, per no perdre la forma i compartir una estona d’amistat.

Però el que abans era un esport sà i segur, avui dia s’ha convertit en una aventura de risc, jugant-se la vida a cada sortida.

Anys enrere, les carreteres secundaries anaven buides i només de tant en tant sentíem la remor d’un motor, segurament d’un veí de la zona, que s’acostava lentament i a la veu de “cotxe.!!!” ens arramblaven a la cuneta a la espera de que passés.

Avui, aquestes carreteres van plenes de vehicles ràpids i grans, amb elements de distracció, com son els mòbils i els navegadors, menats per conductors esperitats, que aprofiten aquestes dreceres per guanyar temps i evitar radars i controls.

També és just repartir culpes i remarcar que els ciclistes d’avui van en grups més nombrosos i, aprofitant la seva condició de dèbils, alguns es creuen els amos de les carreteres, circulant en paral·lel i provocant situacions realment perilloses.

Així les coses, sovint veiem informacions de ciclistes greument accidentats o morts a les carreteres i, en alguns casos, amb els conductors implicats, fugits.

Llavors, hom arriba a la conclusió de que, en aquest país, la convivència entre cotxes i bicicletes en un mateix espai és impossible i que la situació no millorarà a menys que no hi hagin camins específics o carrils separats de veritat –no com la bestiesa feta als barris de Vilafant -, amb barreres infranquejables per ambdues parts

Perquè, com cantava Freddie Mercury “La única cosa que vull es muntar en bicicleta” però, a més a més, tornar a casa sà i estalvi.

EL CAMP DEL FAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Vaig quedar colpit amb les imatges del l’estat actual de l’antic camp de futbol.

El fet d’haver jugat de jovenet amb la samarreta blanc-i-blava amb l’escut al cor -d’on encara no ha marxat- ha ajudat a que alguna cosa es remogués dins meu en veure que la gespa, tantes vegades trepitjada per futbolistes idolatrats, ara era un bosc de mates i males herbes d’una alçada considerable.

Les porteries, d’aquelles metàl·liques amb els tirants durs al darrera, que varen viure gols inoblidables, eren inexistents, que els vestidors de on s’havien sentit tants cants de celebració i alguns silencis de ràbia, semblaven cases de postguerra i que les grades, menudes i plenes de la vida social figuerenca eren esgraons malgirbats i derruïts.

Om pensa en aquest moment, veien que la modernitat del camp de Vilatenim viu mig buida, jornada rere jornada, si no era la màgia del Far la que ens feia trempar per donar l’aixopluc a l’equip.

Però aquests atacs de nostàlgia nomes serveixen per alimentar falses realitats i fer-nos creure que el passat fou millor, quan segurament no és cert.

Així les coses, vist l’estat i el desús de les instal·lacions, cal donar-hi sortida i  convertir-lo es un espai d’aparcament gratuït pot semblar, a priori i vist de lluny, una bona idea.

Tot i això, la proposta té detractors i alguns grups municipals han mostrat el seu rebuig.

No sé si la decisió respon a la política moderna, que es basa en dur la contrària sistemàticament només pel fet que els que manen no s’apuntin èxits, no fos cas, o és que realment, dispensar 70.000 Euros en adequar un terreny, que serà de lloguer, no és una bona inversió.

Des de la imparcialitat, pot semblar que és una bona proposta però insuficient, ja que el problema rau en que la zona està molt deixada, com tantes altres de Figueres i els vehicles forasters solitaris seran presa fàcil per lladregots, àdhuc de que el turista que vagi caminant fins al centre, des de la plaça de toros, passant per un perillós pas a nivell, el carrer del Progrés, l’estat de l’antic moll de càrrega o la Plaça de la Estació, no s’endurà, precisament, una imatge idíl·lica de la nostre ciutat.

Fa temps que tenim la sensació de que anem enrere i que estem en decadència.

Malauradament,  ja es parla de la Figueres bruta, insegura i amb poca vida, mes enllà d’actes puntuals i l’atractiu turístic i comercial del centre.

Cal marcar molts gols urbanístics per recuperar el temps perduts en tants “fora de jocs” i sortir de la zona de descens en la que estem ancorats.

Però, sembla que sempre estem demanant temps afegir per veure si arriba aquell “penalty” de l’últim minut.

RATAFIA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sembla que molta gent hagi descobert la Ratafia arrel del regal que el MH President va fer al president espanyol, quan en realitat aquest licor tan nostre té segles d’història.

No sabria explicar els seus orígens, però sembla que surt reflectit en algun escrit de 1675, tot i que es podria confondre amb altres licors similars, ja que llavors era pràctica habitual que moltes masies o abadies fessin els seus elixirs a partir de les herbes o fruites del seu entorn.

Crec que ni els mateixos especialistes tenen clar si denominar-lo licor, elixir o mistela, i la seva dolçor, que varia segons la intensitat d’alguna de les prop de 100 herbes que el componen, fa que a cada zona tingui un toc especial.

A Catalunya es va generalitzar al segle XIX i va ser Mossèn Cinto Verdaguer en la rondalla “Ratafia”, publicada al 1905 on, a tall de llegenda, explicà que l’origen d’aquest nom, tan rialler i simpàtic, de dicció fàcil i sonora, podria haver sortit de la reunió de 3 monjos en una masia i que, un cop tastat, varen voler batejar-lo sense èxit, fins que un d’ells, en acabar la reunió amb un acord, va dir “rata fia” (en llatí: queda firmat).

Però no va ser fins al 1985 quan la Generalitat va reconèixer la Denominació de Qualitat Ratafia i fa poc s’ha creat la IDG de la Ratafia Catalana, tot i que només agrupa 4 productors dels 15 reconeguts i han quedat fora els alt empordanesos Roicom de Garriguella.

Sigui com sigui, potser per la seva història o per la tradicional producció casolana, poc compartida arreu, converteix la Ratafia en el licor català per excel·lència, tot i ser de consum minoritari, ja que degut a les influències foranies i la publicitat, fa que altres licors i destil·lats siguin més demanats, i preferits per barreges i cocktails.

Fins fa poc, fins i tot en zones de elaboració habitual, com Olot, Besalú, Centelles o Santa Coloma de Farners no era fàcil trobar-ne una ampolla en els bars de moda.

Hem reconec “xinxoller”, que és com es denominen els seguidors d’aquesta beguda i considero un plaer delectar-me amb un xarrup a les acaballes d’un bon àpat de festa, en copa ampla a l’hivern, amb gel a l’estiu o amb got llarg en una trobada nocturna.

El gest del president, ple de simbolisme, ha despertat, de retruc, la curiositat de la gent, sobre tot fora fronteres i ha fet que les demandes de la nostrada Ratafia visquin moments dolços, com el regust que deixa aquest líquid amarronat quan passa per la gola i ens omple, el paladar de sensacions i cor de país

18 DE JULIOL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Demà recordarem que fa anys l’estiu va esdevenir xafogós i els anys a venir freds i foscos, com tants altres períodes de la nostra història.

Com sol passar en la majoria de les situacions, no sabem que hagués passat “si no...”, tot i que els historiadors i analistes estaran d’acord de que aquella situació tampoc era la idònia i que calia un canvi, però no un enfrontament tan violent i ni tan carregat d’odi.

I ens preguntem per què tantes dècades més tard, un conflicte del que ja casi no queden supervivents, encara genera debats oposats.

Doncs perquè la memòria no caduca i les ferides no es guareixen sense pocions, perquè el temps no ho cura tot i perquè seguim en un país artificial, fet de petits països, dins del qual encara n’hi ha que es creuen superiors i no fan res per això canviï, ans al contrari.

Perquè encara tenim avis vius que recorden una infantesa de pocs jocs i molts horrors, bombes i persecucions, perquè encara hi ha gent, d’ambdós bàndols, que no té respostes i segueix cercant els seus avantpassats, morts i enterrats allà on no se sap, sense honors ni làpides.

Fa 82 anys d’uns fets que varen portar al límit un problema que ja venia d’abans i que segueix obert perquè, en aquest país, per culpa de banderes i pàtries, seguirà havent-hi bàndols mentre no hi hagi predisposició a entendre’ns.

Ferides que no cicatritzen i que, 40 anys desprès de la mort del dictador, lluny de ser un fet tancat, que es silencia com aquells secrets de família, segueix essent un tema que genera debats i articles.

Perquè mai cap polític ha gosat agafar el problema per l’arrel, oblidant idees i conviccions, cercant el punt de trobada i demanant perdó enlloc de exigir-lo.

Una llei de memòria històrica amb un punt final que, lluny d’homenatges, entengui que tots varen perdre una guerra de la que sembla que no hem après res.

I així les coses, cada 18 de juliol seguirà havent qui plori per nostàlgies ben diferents, la majoria sense haver-ho viscut, alimentats per posicionaments ideològics partidistes i periodisme de claveguera.

I seguirem penjant banderes amb més o menys bandes, però amb idèntics colors, el groc de la mala sort i el vermell de la sang que mai s’hauria d’haver vessat.

CINC CÈNTIMS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Vaig anar al supermercat habitual, on hi solen tenir peix fresc.

M’agrada mirar la brillantor del verat recent pescat, el records de festa d’estiu que em porten les sardines o el bonic color vermellós de les gambes, mentre se’m fa la boca aigua pensant en el sopar que s’acosta.

Vaig triar uns llucets ben eixerits i, un cop nets, me’ls varen posar en una safata de plàstic que varen embolicar dues vegades en film transparent i en acabat van posar-ho tot plegat, en una bossa a la que, desprès de fer-li un nus amb les nanses, l’hi enganxaren la etiqueta del codi barres i, per si no hi havia prou, a fi d’assegurar l’estanquitat del envàs, ho varen tornar encabir en una segona bossa de nanses.

Quan vaig passar per la zona de la fruita i les verdures, vaig haver de auto servir-me cadascuna de les que vaig triar, en bosses de plàstic separades, que vaig haver de tancar, pesar i etiquetar.

De tota la oferta d’aigua que hi havia, només una era amb ampolla de vidre i quan vaig anar a buscar una bombeta que em calia per substituir la que s’havia fos a casa, encara va ser pitjor, ja que el plàstic i el cartró estaven tant units que difícilment podria separar una cosa de l’altre.

Un cop el carro ple, vaig passar per caixa i es va produir l’absurd ritual, que genera aquest article, quan la caixera, complint les ordres dictades, em va dir que, si volia una bossa de nanses havia de pagar cinc cèntims, tot plegat per evitar l’abús en l’ús de plàstic, que contamina el medi ambient.

No em va ser difícil fer el càlcul de que el volum de plàstic d’aquella bossa potser no era ni el 5% de tot el plàstic que duia a dins del carro i que aquells 5 cèntims no em representaven ni el 5% del import que estava a punt de pagar.

I en aquell moment em va venir de gust fer “cinc cèntims” als legisladors per dir-los que aquesta norma és una ofensa a la intel·ligència de la gent i que el cal és tenir “cinc cèntims” de dignitat i més del 5% de vergonya per fer una llei real, que no serveixi només per netejar consciències.

El mar és ple de plàstic i el planeta es queixa però, per protegir els interessos de la indústria i callar la boca als ecologistes, en lloc de prohibir un material nociu i potenciar altres matèries, que ja existeixen, valoren en 5 miserables cèntims el verí que ens mata.

Reconec que hi ha moltes lleis ecològiques absurdes que entorpeixen el desenvolupament econòmic (només cal llegir el projecte del PRUG) però aquesta, en canvi, és tan tova que supera el ridícul.

L’ecologisme no ha d’entendre d’interessos, ni de colors, ni de partits i per això que no podem deixar-lo en mans de gent que no te ni cinc cèntims de sentit comú.

PARLEM DEL TRÀNSIT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Internet i les xarxes socials són espais oberts on és fàcil opinar i generar debat sobre temes que ens afecten i, actualment, Figueres i el seu suposat caos circulatori és  tendència i tot s’hi val.

Tot l’embolic s’ha generat desprès del canvis produïts per la nova, i al meu parer encertada, rotonda de la plaça del Sol, però sobre tot pel canvi de sentit del carrer Lasauca, cosa que provoca, certament, un embús a la pujada del Castell, degut a la poca capacitat d’engolir que té el semàfor del carrer Cinto Verdaguer i el poc sentit que té haver d’anar cap al nord, si en realitat volem anar al sud o simplement cap a la Garrotxa.

N’hi ha que diuen que s’hauria de tancar el centre a la circulació, d’altres que calen més aparcaments públics, però segur que, degut a la nostra idiosincràsia innata, que tendeix a la disconformitat, faci el que es faci, sempre ens semblarà mal fet.

És per això que aquests xats, lluny de ser útils, serveixen bàsicament per criticar, sense aportar solucions.

En resum, Figueres, més que una ciutat petita, és un poble gran i els carrers del centre no estan dissenyats per canalitzar grans quantitats de vehicles.

Abans es podia aparcar a la plaça de l’Ajuntament, a la placeta baixa de la Rambla, també a l’alta i a la majoria dels carrers, però avui dia, que la quantitat de cotxes s’ha triplicat, la possibilitat de aparcar s’ha reduït dràstica i afortunadament .

El que cal és un canvi de mentalitat dels usuaris i que se’n adonin que no es pot anar amb cotxe fins a la porta de l’escola ni aparcar davant la botiga

Els que ni vivim ni treballem a Figueres i només hi anem de tant de tant, ens queixem que es circula lent, que tot és zona de pagament, que els pàrkings del centre son cars i que els altres queden lluny.

Som els mateixos que quan anem a Barcelona, aparquem a la primera “P” blava que veiem i ens no ens queixem ni del preu, ni de la distància, cosa que acabem esmenant prenent un transport públic que ens porti a destí, quan a casa nostre no tenim coneixement de línies ni parades.

Els debats públics haurien de tractar del que realment importa, com la neteja de voreres i parcs, de la seguretat, de la dinamització de la indústria, de la integració dels barris, de les ofertes culturals sense elitismes i obertes al carrer, de la regeneració del centre, més enllà de donar l’exclusiva als vianants al carrer Sant Pau, sense millorar-ne la imatge i, sobre tot, de fer atractiva una cuitat que en les darreres dècades no ha sabut adaptar-se als temps i ha deixat que l’atracció turística fes la feina.

Però, com sol passar en els debats estèrils, el comentari final passa per omplir de culpa als politics escollits que, més enllà de sortir al balcó per Fires i fer-se la fotografia en tots els esdeveniments, són professionals de les solucions i ja sabran el que cal fer i, sinó, ja els jutjarem a les eleccions del 2019.

Com quan s’opina del temps en un silenci incòmode: Parlar per no dir res.

CAL ARRODONIR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Des de que l’home primitiu admirava embadalit la lluna en les nit clares, que ens hem sentits atrets per les formes arrodonides. I més encara quan varen tenir la evidència de que la terra que trepitjaven també ho era.

Com les rodes, el gran invent de la humanitat o la lletra “o”, que repetida demostra admiració o sorpresa.

El zero, rodó i enigmàtic, el número que no ho és, que no suma, que anul·la les multiplicacions, que no sap dividir, que a la ruleta no es casa amb colors.

I quan tot ens va bé i sovint surten les coses, no tenim dubtes en dir que en va tot rodó o que surten “rodones”.

Casals, Lennon, Grouxo, Jobs o Gandhi, entre molts altres, varen canviar el món mirant-lo a traves de les seves d’ulleres rodones.

Les corbes de l’arquitectura de Gaudí, les pintures d’en Miró.

Les pilotes que aixequen passions, tant a l’olla com sobre un terreny de joc.

El projecte acabat, en la seva darrera fórmula, que serveix per “tancat el cercle”.

Els rellotges analògics (els preuats), com els compte voltes dels autos, veuen les manetes girar per cercles numerats.

Les “esferificacions” dels que volen canviar les maneres de cuinar.

Cúpules rodones, que miren el cel l’Empordà o que guarden les obres del Geni.

Tot sota la presencia del déu Sol, que ens escalfa i ens guia, rodó com les fruites que ens alimenten, com les flors obertes, com els ulls de bou dels vaixells que solquen el mar nostre, que amara la arrodonida badia de Roses.

No hi ha millors àpats que aquells que s’allunyen de taules llargues e impersonals i es presenten de forma circular, on tots es veiem les cares.

A Camelot, els cavallers de la taula rodona i el rei Artur ja tenien clar que els temes importants s’havien de discutir de front i on les paraules fossin sentides per igual. Com haurien de fer els polítics actuals que tenen alguna cosa a dir sobre el destí del nostre país.

Una taula rodona on hi fossin presents tots els pensaments, on els protagonistes estiguessin disposats a perdre, on no hi haguessin cantonades que discriminessin, on ningú es sentis fora de lloc i on tothom es mirés als ulls.

I en el camí per assolir el cercle central de l’acord -també rodo- s’haguessin de deixar anar prejudicis i buidar feixucs i inútils bagatges, prevalent la llibertat d’idees i l’obertura de mires.

I que tothom acabes insatisfet, però content pel bé comú, que és la feina dels bons polítics i que, al voltant d’aquesta amplia taula rodona, acabessin trobant la solució a aquesta quadratura del cercle.

CAMBRERS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Som sis a taula, el cambrer, un home de mitjana edat, trempat i simpàtic és capaç de resoldre tots els nostres dubtes, detallar-nos el ingredients i els punts de cocció d’uns plats que, segurament, no ha tastat mai.

Amb amabilitat, ens pren nota i ens aconsella de mides i barreges

En acabat, amb molta sensibilitat ens ofereix un vi, i recull les cartes amb un somriure lleuger i la típica frase de “Els porto aigua sense gas també?”, malgrat que ningú l’hi ha demanat.

Al nostre costat, continua el ritual amb una taula de quatre comensals i més enllà amb una parella que no para de fer-se carantoines.

Pocs minuts més tard i amb un tempo cronometrat, ens porta els plats sense confondre les posicions, recordant el que havia demanat cadascú, amb un gest correcte i un altre somriure, potser un pel forçat.

Mes enllà n’hi ha que no l’han encertat, que protesten per ves a saber què i ell, tot i no haver cuinat mai, ha de donar la cara per escampar el temporal.

Estem immersors en un món on els “xefs” mediàtics prenen el protagonisme i són els que acaparen les portades de les revistes.

Poc sovint i en segon terme surten els “caps de sala”, -els antics “maîtres”- que no deixen de ser els controladors de l’entorn, amb molt mèrit, certament, però que, com els “xefs” -abans anomenats cuiners -, no serien res sense el seu equip.

Però, ningú parla dels cambrers - dels que ni tant sols els hi han actualitzat el nom - que són la primera imatge, els pals de paller, els que han d’aguantar l’imbècil de torn (que n’hi ha i molts) els que han de posar bona cara sense ganes, els que han de carregar amb les culpes dels ineptes, els que han de quedar-se fins que el darrer pesat ja ha fet prou sobretaula, els que han de preparar i netejar, els que no tenen hores.

No n’he fet mai, però dubto que la meva limitada memòria em permetés recordar tot el que em demanessin, ni que la meva esquena aguantés tantes hores en peus, traginant plats i copes, sense trencar-ne la meitat, ni que la meva paciència m’impedís engegar a fer punyetes a aquell que es pensa superior.

No tothom serveix per fer de cambrer, cosa que podrem comprovar ara que ve l’estiu, quan els bars i terrasses s’omplin d’empleats que fan la temporada, sense esma ni professió, per desgràcia d’hostalers i turistes.

Són aquells que et fan invisible als seus ulls, que et serveixen el que no has demanat fora de temps i que baixen el nivell de la dignitat d’aquest col·lectiu.

Com tot a la vida, per fer-ho bé s’han de tenir aptituds i actitud i per ser un bon cambrer, se n’ha de tenir molt de tot.

EL MAQUILLATGE DE FIRES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si hem d’opinar sobre les fires de la Santa Creu de la setmana passada, semblaria que la cosa no ha variat gaire en relació als darrers any i que, malgrat que tot és millorable, per il·lusió, per oferta i per participació, mereixen un aprovat alt.

Com cada any, s’ha fet la errada de no barrar el pas a la deessa Tramuntana ni a Tlaloc, déu la pluja. A veure si, l’any vinent, pensem a dir-los que no estan convidats, que les festes llueixen més amb sol i temps plàcid.

S’ha de reconèixer que la cuitat de Figueres és una bona organitzadora d’esdeveniments.

Ens rendim als èxits de públic i negoci que ens porta l’Acústica, la Fira del Vi, el mercat de Nadal o, abans, el festival del Circ, entre d’altres.

Però això no és més que una cortina de fum, un maquillatge que amaga les vergonyes d’una cuitat que, en l’esdevenir diari, només la salva l’estrebada turística de l’entorn dalinià, el museu del joguet i la riuada de francesos que els dissabtes volten pel delimitat “rovell de l’ou”.

Però quan s’apaguen els flaixos, es tanquen els negocis i s’encén l’enllumenat públic, Figueres fa por i es respira inseguretat.

Només cal badar la vista amunt i veure que els edificis dels estrets carrers del centre estan ruïnosos, buits o sobre ocupats, malgrat que en alguns baixos s’hi exposi la modernitat de les grans cadenes de roba.

Els barris, com Sant Joan o la Marca de l’Ham són guetos oblidats, l’estació vella i la seva plaça s’hi podrien rodar els primers episodis del “Cuéntame” o una pel·lícula del “Vaquilla” i el pas a nivell segueix tallant perillosament la cuitat en dos.

Paral·lelament, pleguen les botigues històriques, la brutícia omple els carrers i és un caos circulatori.

Els aparcaments del centre son caríssims i els gratuïts, com el dels jutjats, son un niu de deixalles.

I per si no en teníem prou, llegim que els índexs de pobresa de la població son superiors a la mitjana.

Això si, molts parlaran de les bones Fires, que realment ho han sigut, de que aviat Figueres s’omplirà de turistes atrets pel geni i que, a final d’estiu, tindrem la millor música al carrer per uns dies, sense pensar que la resta de l’any la oferta musical és ínfima.

Les festes són bones i fins i tot necessàries, però no han de servir per oblidar les mancances reals.

No ens embriaguem d’ego de cuitat i mirem-nos el melic, aixequem la catifa i toquem de peus a terra, que, malgrat els esforços, encara hi ha molta feina per fer.

Ja se sap que, en tornar de festa, abans d’anar a dormir, cal treure’ns el maquillatge.

LA NOSTRA FESTA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ahir hauria d’haver estat festa, festa grossa, festa nacional, vermella al calendari, com el color de les roses, la nostra festa.

No hi ha, al cap de l’any, cap dia més maco, més emotiu, ni més pacífic.

Ara sortiran els tradicionalistes i parlaran, amb raó, del Nadal, del Eid al-Adha dels musulmans o la Pasqua ortodoxa.

Però, ahir no parlàvem de Déus ni de comunions, ahir la nostra religió era l’amor i la cultura.

La rosa, sempre vermella, simbolitza aquelles que, segons la llegenda, brotaven cada mes d’abril en el roser que va néixer on va caure la sang del drac, mort a ferro pel guerrer Jordi, en defensa de la princesa.

Com totes les llegendes, potser tingui la seva part de veracitat, però nosaltres ens quedem amb la seva part de tendresa.

Sigui com sigui, fa més de cinc segles que els enamorats d’aquest país les regalen a les seves estimades, sempre acompanyades de l’espiga, símbol de la fertilitat.

Mostres d’amor que, amb els anys, hem ampliat més enllà de mullers, parelles de fets o de núvies, incorporant les mares, les àvies i fins i tot sogres, germanes, cunyades i companyes de feines.

Un dia per simbolitzar els sentiments i obrir el cor

N’hi ha qui aprofiten per fer caixa o captar seguidors, d’altres per afegir-hi reivindicacions, lícites com totes, convertint la senyera que l’acompanya en estelada o, com aquest any, presentant roses grogues a joc amb els llaços.

Però la reivindicació més gran la fan els escriptors.

És el dia que posen el seu esforç sobre el taulell i ells tot darrera, cofois amb la seva creació i, malgrat els nervis i el cansament, feliços de signar exemplars i comentar paràgrafs.

El somni de qualsevol lletraferit, d’aquells que algun dia ens voldríem veure en aquesta situació, si la vida ens dona temps i capacitat i, a més, un editor.

I la foto del dia, la dels escriptors empordanesos que han publicat llibres durant l’any i que mostra com de viva està la cultura a la nostre comarca.

Som molts els que ens agrada endormiscar-nos amb un llibre als dits, els que ens agrada remenar prestatges a les llibreries, els que ens emociona quan veiem que un jove llegeix en un transport públic i que fins i tot som capaços d’acceptar la transició del paper, amb aquell tacte i olor, a la freda pantalla de e-book

Els mateixos que reivindiquem que la Diada de Sant Jordi sigui la festa nacional catalana, pel seu simbolisme d’amor, de pau i de cultura, que tanta falta fa en els temps que vivim.

LA PELL FINA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sembla que en els darrers temps es dona un tractament diferent a les “suposades” ofenses o, si més no, sembla que la sensibilitat és més acusada.

És com si tot s’hagués magnificat, augmenten els ofesos sense tenir la certesa de que augmentin les ofenses, el món al revés.

Proliferen les denúncies per discussions que, temps enrere, s’haguessin solucionat amb una setmana de morros o, posats en el pitjor escenari, un trencament d’amistat.

El que abans es consideraven “diferències” o, com a molt, una manca de respecte, avui s’eleva a delicte d’odi i es busca un article del codi penal que s’hi adapti o bé se l’hi dona un nom anglosaxó i posa en mans de psicòlegs.

Molt abans que s’inventés el “mobbing”,  ja hi havia “trepas” i “pilotes” a la feina, que eren capaços de fer el que calgués per pujar d’estatus i que, normalment, un cop se’ls veia el llautó, acabaven caient pel mateix forat pel que havien pujat.

Com a l’escola, que abans de que tinguéssim a la mainada tant consentida, les situacions de “bullying” acabaven amb una estirada d’orelles per part del mestre, que era respectada i aprovada per tots els pares.

A tots se’ns ha escalfat la llengua en algun moment, la diferència és que abans les paraules se les enduia el vent i ara son publiques, cosa que facilita que tothom es vegi amb cor de denunciar.

Avui la tecnologia pot enregistrar converses, localitzar moviments i gravar xats per convertir-ho en probes irrefutables que poden ser utilitzades per exigir el restabliment de la dignitat d’aquells que es creuen ofesos i que, sovint, tenen molt per amagar.

Veiem autors literaris vetats per un relat, acudits sancionats o cantants condemnats per lletres ofensives, quan abans, en temps foscos de censures implacables, els Sirex cantaven que desitjaven la mort dels lletjos i no passava absolutament res.

La pell se’ns ha afinat massa darrerament.

La situació política actual tampoc no ajuda, i els interessos que molts tenen en provocar diferències, facilita situacions de conflicte, recollides per alguns jutges i fiscals partidistes i magnificades per periodistes mancats d’ètica professional

Amb tantes denúncies i processos, no és estrany que els jutjats estiguin col·lapsats i triguin anys en jutjar casos realment importants, com la violència de gènere o els assassins i violadors.

I no hi haurà tendència a millorar fins que la gent no entengui que hem de ser com els elefants, que tenen la pell gruixuda per suportar les punxades, els peus ben clavats a terra, les orelles grosses per escoltar millor, boca petita per no parlar massa i, això si, molta, molta memòria.

TOT EL QUE NECESSITEM ÉS AMOR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Qui pensi que tot aquest enrenou és per una bandera va molt errat.

Fa temps que la guerra de les banderes ha passat a segon pla, que molta gent que tenia la senyera i després va passar a la estelada, ja la té descolorida, esfilagarsada per la Tramuntana i ha optat per treure-la.

També aquells que, després d’anys de no tenir esma, varen treure pit i varen penjar al balco la “roji-gualda” amb corona o sense i fins i tot algun agosarat amb una au de presa.

En tots els casos, l’atenció ja no es gira cap aquest gest simbòlic que denota el pensament de cadascuna de les persones que habiten darrera les cortines d’aquells balcons.

El color ara s’ha uniformat cap a un groc, en força de llaç que, per si algú encara no ho sap, representa la llibertat dels presos i es basa en una història americana, convertida en cançó famosa dels anys 70 i que parla d’una noia que va esperar la sortida de la presó del seu estimat i li va donar la benvinguda tot penjant-li llaços grocs als arbres del poble, el dia que va tornar a casa

La majoria del poble català, ja no va de banderes, ni de simbolismes, sinó de llibertats i d’estimació.

Ja no els importen tant les banderes, els països, les nacionalitats o les fronteres.

Ja no els importaria ser catalans, ni espanyols, ni francesos, ni islandesos.

Estic segur que fins i tot els és igual que la llengua germana sigui l’espanyol, el francès o el suomi

El que volen la majoria dels que viuen a Catalunya és tenir pau, diàleg i llibertat d’expressió, no atemoriment, ni persecució, ni presons.

I, sobre tot el que volem tots, absolutament tots, és sentir-nos a casa, viure amb gent que ens estimi.

Estimar i ser estimat es la màxima de la raça humana, es on comença i acaba tot, es on es mou la vida i la existència.

Volem estar al costat de qui ens vol bé, de qui es preocupa per nosaltres, de qui fa tot el possible per fer-nos la vida millor, de qui ens dona llibertat i ens ajuda a ser millors persones.

I és per això i per res més, pel que es pengen llaços grocs, és per això que molts volen marxar, perquè la gent te tendència a estimar aquells que els estimen.

Vet aquí perquè aquest cap de setmana ens sentim orfes i tristos.

No és odi a una bandera, ni a un país, ni voler posar fronteres, ni renegar de les arrels de molts de nosaltres, ni voler ser millors que ningú.

El que vol la majoria del poble català és estimació.

John Lennon reviu de nou i l’encerta de ple, tot recuperant una màxima que resum la felicitat de les persones: “Tot el que necessites és amor”

SUPERSTICIONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Avui és dimarts i tretze, el dia de les supersticions i semblaria que només per això, tot hauria de sortir malament en una part del món, mentre a la resta pensaran el mateix quan el tretze caigui ens divendres.

Per aquest motiu, aquesta superstició no sembla massa fiable.

Però hi ha futbolistes que toquen la gespa amb els dits i es fan la senyal de la Creu quan surten al camp, altres confessen que han d’entrar-hi, sempre amb el mateix peu.

Els porters, potser un pel més excèntrics, solen posar amulets vora els pals perquè els ajudin a guardar la porteria a cero.

Són supersticions que no només existeixen en el món del futbol, molta gent no vol passar per sota una escala, no vol brindar amb aigua, evita els gats negres, es fixa quin peu posa al terra al llevar-se o té algun objecte al cotxe o al cim del teclat.

Els actors eviten el color groc –i ara alguns politics també, però això és un altre tema -, hi ha joves que sempre porten la mateixa peça de roba el dia dels exàmens.

Són els que creuen que fent algun tipus de ritual la seva sort canviarà, com en els temps de les danses de la pluja dels indígenes o les romeries per evitar tempestes dels antics pagesos i pescadors.

Tot això, vist amb els ulls de algú que sigui més aviat escèptic i fins i tot tirant a agnòstic, costa de creure que, fins i tot, hi hagi qui consulti a un vident abans de fer un negoci o que cregui que tirant les cartes per telèfon, es pugui predir el futur o la mort.

O que l’horòscop dels diaris no passi de ser un entreteniment, ja que no és possible que a tantes persones, d’edats diferents, els puguin ocórrer les mateixes coses.

No obstant això, vaig tenir ocasió de conèixer un astròleg famós que defensava molt bé la seva tesi, això si, d’una manera més personalitzada.

Els que no tenim clar que hi ha després de la mort, de la mateixa manera que no recordem on érem abans de la vida, que no entenem que l’univers no tingui fi, ens es difícil de pensar que hi hagi elements externs que condicionin els nostres actes diaris i encara menys que fent algun ritus ho puguem canviar, tot i que, certament, aquest mateix desconeixement fa que res sigui descartable.

El que si tinc clar que, diguem-li sort, mala sort o que en Murphy té ganes de jugar, hi ha vegades que arriben ratxes en la vida en que tot ve de cares o d’esquenes, sense fer res diferent i sense explicació coherent.

Però segur que, malgrat el dia que estem avui i tot ser feiner, és possible que hi hagi algun casament arreu i potser seran ben feliços, i, amb més probabilitats, avui també hi haurà gent que sortirà al mar, si el temps ho permet, i tornaran a port amb bon peix.

Sigui com sigui, els humans, per molt que alguns diguem que només creiem en el que veiem, la veritat és que sempre hem buscat, en religions o supersticions, les explicacions o justificacions a aquelles coses que ens passen i que no entenem.

URGÈNCIES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Una llum brillant i intermitent al cim d’un vehicle que es fa veure de lluny i, si cal, una sirena per advertir de que l’embús s’ha de desfer, ella té prioritat.

Passa una ambulància i els cotxes es fan a un costat, és un dels pocs moments en que la solidaritat de tothom es fa palesa.

Hom sap que a dins, potser, hi va una vida que s’escapoleix, que no pot esperar, els segons compten, una contrarellotge per sobreviure.

Observant la vida a les urgències de l’hospital de Figueres, te n’adones de com en som de petits. Aquí no si val ser ric o pobre, alt o baix, guapo o lleig.

Un ambient que poc té a veure amb les fictícies sèries televisives, que ens han donat una imatge, potser idíl·lica, potser exagerada, de la realitat del dia a dia i, sobre tot de la nit.

Tal com cau el sol, el caos i les cues s’esvaeixen, la sala d’espera es buida, el traginar d’ambulàncies perd carència, tot i que cada nit deu ser diferent.

Dins dels “box” de lliteres només queden, en observació constant, els que no han pujat a planta i els nouvinguts.

L’olor característica, que ja posa malalt només d’ensumar-la, no ajuda, però la llum suau de la penombra interior i la lluna exterior dona pau als que pateixen i als acompanyants preocupats, que els vetllen.

Les converses entre uns i altres es tornen pausades, malgrat tot, es respira tranquil·litat.

El plor d’un nen que acaba d’arribar en braços d’uns pares angoixats, trenca el silenci i ens esgarrifa, la queixa d’aquella àvia i el gemec d’aquell noi ens recorden on estem.

Asseguts en una incòmoda cadira volem vigilar el nostre malalt, però els ulls pesen figues i el cap marxa endavant. El mal d’esquena ajuda a mantenir els ulls obert i complir amb la guàrdia.

Ara passa una llitera, ara a fer unes probes, una injecció, una pastilla, tot sembla controlat, però res és fàcil.

La remor recorda un tren nocturn, les respiracions fan el ritme de les travesses.

Sona un mòbil, algú esta preocupat, les notícies no es volen fer esperar.

La vida avança entre penombres en una nit d’urgències, hores per pensar.

Surt el sol, torna l’estrès, les sirenes i les corredisses, els llits s’omplen, fins i tot els passadissos, la vida continua.

Uns marxaran i tornaran la rutina diària, d’altres canviaran de planta i altres potser no tindran tanta sort i la vida se’ls escaparà de les mans.

Ningú hi vol anar, però el destí ens hi porta, potser per atzar, potser per edat, de vegades la por.

El servei d’urgències de l’hospital de Figueres, criticat per uns i lloat per altres, però ple de professionals vocacionals, disposats a salvar vides.

Quan el visites te n’adones que, sovint, no apreciem tot el que tenim.

BAGATGE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sembla que la vida passa molt ràpid ja que, sense gairebé adonar-nos, acumulem anys i mals, al mateix temps que perdem cabells i paciència.

Tot i això, si el camí vital no es veu interromput quan no toca, al final te n’adones que has tingut prou temps per acumular un bagatge pesat i feixuc.

I no parlo de bens econòmics, com immobles, negocis, riqueses o cèntims.

Es tracta d’objectes que en un moment determinat ens han fet il·lusió, potser regals de familiars o companys, records dels que han marxat abans que nosaltres, d’altres que no sabem d’on han sortit

Són coses apreciades i personals, que potser ens han omplert de música, ens han fet passat bones estones de lectura, vestimentes, col·leccions, trofeus de joventut, àlbums de fotografies (avui dia potser ja menys), andròmines que ens varen marcar en una època feliçment viscuda i mil coses més.

Amb el pas dels anys, també acumulem un altre tipus de bagatge, aquell que no es veu, el que resta a la nostra memòria.

Són fets que ens han alegrat la vida o ens han posat a prova, records bons i dolents que amb els anys es filtren, com una depuradora que elimina els micro-residus, i deixa només el realment important.

En aquest cas, l’edat i les neurones ens poden fer una mala jugada i avocar-nos al abisme d’una trista vellesa sense records.

Però, sigui com sigui, arribada l’hora, quan el camí arriba a la fi i la vida s’escapoleix, els bagatges es reparteixen i cadascú recull la seva part del botí.

La memòria s’esvairà i volarà cap allà on ningú sap que passa.

Els records físics d’aquella vida viscuda es quedaran, tot i que, generalment, poc aprofitats.

Un cop fet recompte, els hereus guardaran quatre “lilaines” que, amb sort, ompliran un parell de caixes que viuran cobertes de pols i només s’obriran en moments de melangia o en dates assenyalades, per explicar anècdotes de l’absent amb un somriure als llavis i una llàgrima al cor.

Però el bagatge més important és l’immaterial, aquell que viu en el cor de la gent, el record de les bondats d’aquella persona, que ens acompanyarà fins al dia en que seran els nostres records els que siguin traspassats als successors.

El bagatge del record positiu que deixem en la memòria dels vius, és la veritable Glòria dels morts.

PUNTUALITAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tinc un amic, fidel lector d’aquesta columna, que segur que es sentirà al·ludit, amb el que ara explicaré.

És una d’aquelles amistats que, amb el pas dels anys, te n’adones que t’ha acompanyat tota la vida, ja què, sense proposar-nos-ho, hem compartit molts moments, des de l’Institut, la “mili”, viatges, esports o aficions, sense que hagi estat fet exprés, ni de forma continuada.

No tindria lloc aquí per relacionar les seves virtuts, però si un defecte li puc trobar és la seva manca de puntualitat, de vegades amb motius justificats, però sovint per una contrastada manca de gestió del seu temps.

Quan en la nostre joventut, quedàvem per anar de festa, rarament apareixia a l’hora acordada i, degut a la meva malaltissa puntualitat, m’havia fet farts d’esperar, al carrer amb fred o calor o, en el millor del casos, en bars o a casa, sense saber si la cita s’havia anul·lat, si hi havia algun problema o el retard es perllongaria gaire estona.

Els més joves, si és algun llegeix aquest article, l’hi costarà d’entendre el que explico, però es que, abans, els amics quedàvem d’una setmana per l’altra ja que l’única manera de poder comunicar-nos era una trucada al telèfon fixe, -aquests que avui dia ja no sonen mai-, si és que érem a casa, per la qual cosa la possibilitat d’avís d’última hora era molt minsa i no teníem gaire capacitat d’improvisació.

Imagineu-vos si, a més a més, la trobada era de tota una colla.

Fins i tot amants i parelles s’acomiadaven el diumenge al vespre i posaven cita, sense agenda electrònica, pel següent cap de setmana.

Lloc i hora sense que cap missatge emergent ens ho recordés.

Aquesta manca de capacitat de maniobra, que en aquell moment veiem com normal perquè no havíem tastat res més, ens obligava a tenir una serietat que avui dia potser s’està perdent.

Actualment, és rar que es faci una cita amb antelació; la gran capacitat de comunicació i els grups de WhatsApp faciliten que puguem fer, immediatament, una convocatòria multitudinària i que es pugui modificar lloc i hora amb mínima antelació.

Avui podem viure, per un costat més despreocupats, ja que sempre podem avisar d’un retard o fins i tot enviar la localització, però per un altre, ens fa perdre aquella capacitat de compromís que les mancances de la època ens obligava.

Els temps han canviat i, afortunadament, ho seguiran fent, amb els seus inconvenients i avantatges, però el que puc certificar és que la gent no canvia, ja que trenta i molts anys més tard, segueixo esperant-lo, això si, ara li puc preguntar on carai és i per quanta estona en té.

REGENERACIÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estem immersors en les “minves de gener”, que no són només les baixades de nivell del mar en la nostra costa, motivades per la pressió atmosfèrica i altres aspectes meteorològics, sinó que també són les “minves” que pateixen les butxaques de la majoria dels mortals en aquest mes, després dels excessos de les festes.

Una qüestió inversament proporcional als centímetres de cintura que hem acumulat.

Ara toca fer exercici, moure el cos.

Però, arribat a una edat, potser no calen bestieses només a l’abast dels més joves i amb les que podem prendre mal.

Un cop descartat el gimnàs que, malgrat la bona voluntat inicial, la fal·lera no arriba ni a Setmana Santa, una de les formules per ajudar a recuperar la figura i el pes és anar a córrer o caminar, però no per aquelles cintes avorrides que no et mouen del lloc, amb l’aire carregat i el paisatge estàtic.

Parlo de sortir a fora, enfrontar-se al elements i anar per llocs inaudits o coneguts, asfaltats o feréstecs, solitaris o concorreguts.

No obstant això, posats a triar, si hi ha temps, la natura i l’aire lliure sempre ens faran més servei i, sobre tot, ens acostaran a un entorn que durant les darreres setmanes hem maltractat.

Perquè hem generat més residus que mai, hem malbaratat, poc o molt, aliments sobrants que han anat a parar al contenidor que no tocava, hem fet regals que han estat fabricats amb materials poc reciclables i transportats en bosses de nanses a 50 cèntims que trigaran 50 lustres a desaparèixer.

Llavors, una activitat conciliadora amb el medi és fer alguna de les rutes dissenyades pels camins de ronda, senders o els aiguamolls, entre d’altres.

En aquest cas, no només regenerem el cos en fer un exercici, assumible i reparador, sinó que, a més, ens reconciliem amb el món, acostem l’esperit a la puresa i ens casen amb la mare natura, que mostra les seves entranyes sense vergonya.

I tot gràcies a gent compromesa amb l’entorn, que ha sabut guardar llocs paradisíacs, no només perquè en gaudim els humans, sinó perquè els animals, de diferents formes i races, voladors o nedadors, grans i petits, autòctons o visitants temporals, estiguin en el seu entorn, sense gàbies ni menjars artificials.

Veritables “resorts” on els únics que porten la “polsera del tot inclòs” són les bestioles que gaudeixen d’un entorn cuida’t on troben tot el que els hi cal i, de passada, els que hi anem a caminar o córrer, ens retrobem amb la pau i fem salut.

Una regeneració, no només física, sinó també espiritual

ELS MILLORS REIS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Les festes ja són gairebé coll-avall i, malgrat que, des dels sectors més alarmistes donaven per fet que la suposada “ruptura social” arribaria a les llars de tota Catalunya i que els àpats de Nadal i Cap d’any, serien batalles campals, amb discussions i emprenyades que farien baixar tots els Sants, la sensació ha estat, -tant parlant per la experiència pròpia, com pels inputs rebuts entre amics i coneguts-, que les coses han fregat la normalitat, més enllà del típic toca-pebrots descerebrat que, a la tercera copa de cava, busca la gresca per qualsevol motiu, com els altres anys.

Malgrat la excepcionalitat de la situació -sobre tot pels que han passat les festes forçosament fora de casa-, ho vivim amb més seny del que ens volen fer creure i que la divisió política que realment existeix, afecta més als que s’hi guanyen la vida i a aquells que no veuen més enllà dels seus nassos.

Així les coses, un cop havent brindat amb totes les ideologies, el que cal és complir els desitjos d’any nou que, pels assenyats que toquen de peus a terra, són que el destí ens porti a primera fila polítics d’alçada, no com els que tenim ara, i que, de cadascun dels grans de raïm que ens vàrem empassar a les campanades de cap d’any, hi surti un diputat que sàpiga donar el punt de justícia i així tornar a dur la situació allà on no hauria d’haver marxat, és a dir, cap al diàleg, canviant repressió per acords i prenent decisions arriscades.

Això si, la divisió d’opinions que cada any veig més accentuada és la dels bàndols que adoren el Nadal, les pel·lícules de portada blanca, els barrets de Pare Noel, els arbres de llumetes i els missatges de pau ensucrats i els que descreuen de tota aquesta parafernàlia i rebutgen la hipocresia d’una pau que s’oblida en dues setmanes i una solidaritat fugissera que deixarà seguir morint milers de persones al Mediterrani durant l’any que ha començat.

Per això, crec que la millor diada és la de Reis, quan gent de totes les condicions es conjura per conservar una tradició i protegir els infants, sense fissures.

Divendres al vespre tornarem a veurem els rostres il·luminats d’una mainada amarada d’una il·lusió que, en créixer, no s’hauria de perdre mai.

Que els Reis Mags siguin generosos amb ells i, de passada amb tots nosaltres, deixant-nos dins les sabates la dosi justa de sentit comú.