MESTRES I HEROIS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els més entrats en anys recordaran, segurament amb desgrat, els mètodes disciplinaris que s’utilitzaven en la majoria de les escoles durant la seva infantesa, quan les atribucions dels mestres, alhora d’impartir les ensenyances als alumnes, els hi permetien aplicar durs correctius fins a les darreres conseqüències.

Potser als més joves els costarà entendre que no es limitessin només a enviar-los al racó de pensar o expulsar-los de classe, com ara.

L’avergonyiment de posar-se de genolls o amb les orelles d’ase davant els companys per no saber la lliçó eren càstigs minsos en comparació als clatellots, cops de regle a les mans i els dits o estirades d’orelles.

Només cal preguntar als nostres pares o avis i en tindrem una relació més detallada i possiblement afegiran que havien de mantenir el secret en arribar a casa, ja que, si el pare ho sabia, aplicava una extensió del càstig, que calia evitar.

Fins i tot una nota del mestre era presagi d’una conversa que podia suposar un disgust afegit.

Tot estarem d’acord que eren formes reprovables i que la seva desaparició va ser un dels grans encerts de l’ensenyament democràtic.

Però tots els extrems són dolents i avui dia, la sobreprotecció de la mainada per part d’alguns pares ha fet que als mestres se’ls qüestioni injustament i fins i tot, tal com hem vist aquesta setmana, hi hagi pares que s’atreveixen a agredir-los, un fet que no és la primera vegada que passa.

I no es tracta de classes socials, ni de barris marginats, ni de nens conflictius; no hi ha reunió de pares i mares que no surti algú que expressi el seu malestar amb algun mètode, tot i no entendre-hi ni un esborrall, i davant un conflicte, defensar la santedat del seu nano, malgrat no tenir coneixement del fets.

Tampoc no hi manquen professors que parlen d’alumnes dèspotes que no poden controlar, que els desgavellen les classes en detriment de la resta, i que no se senten recolzats.

La norma hauria de ser molt simple, un professor és una persona suficientment preparada per aplicar una metodologia d’ensenyament que faci que la mainada adquireixin els coneixement necessaris per poder desenvolupar el seu intel·lecte i la seva personalitat i això, s’ha de complementar amb una segona fase, que és la familiar, en la que els nens aprenen el respecte vers els mateixos mestres, els grans, la educació i les formes.

Els professors ensenyen, els pares eduquen i les dues parts han d’anar sincronitzades. La responsabilitat és massa gran, en depèn el futur de les persones.

Ningú és mestre per caprici, la docència és un ofici vocacional, que darrerament s’ha vist retallat en mitjans, en retribucions i també, en respecte i seguretat.

Per això avui, a més, és una feina d’herois.

NOUS TEMPS, ALTRES NEGOCIS, VELLES CIUTATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La recent inauguració d’una fleca-granja a Figueres ha provocat que, en els diaris i les xarxes socials,  s’hagi obert un debat sobre la seva forma de fer negoci, ja que alguns la consideren una amenaça pels forns de tota la vida, que veuen com, tot i el seus esforços, no poden equiparar-se en preu –tot i anar sobrats de qualitat- i veuen perillar els seus negocis.

Però no estem davant d’una situació nova.

Hi han varis col·lectiu a Facebook en els que els seus membres més actius parlen de records i sovint hi posen fotografies de llocs i botigues del passat i amb això ens fan veure com s’ha transformat la ciutat amb el pas de les dècades.

El rovell de l’ou ha canviat la seva fisonomia, les antigues botigues han deixat pas a la impersonalitat de les grans cadenes i, -tot i que encara n’hi ha que resisteixen-, la crisi i la volatilitat de la moda, fa que la gent busqui preu i varietat.

Les botigues de queviures o les bodegues han sucumbit a les grans superfícies i cadenes de supermercats.

Tot darrera van les botigues de regals i parament de la llar, que es van convertint en macro-botigues asiàtiques, acompanyades dels colmados i bars d’africans i sud-americans, que obren a tota hora i tots els dies.

És evident que, si compleixen les normatives i paguen els seus impostos, -cosa que hem de suposar que controlen les autoritats competents-, tothom té dret a exercir i guanyar-se les garrofes honestament.

La oferta i la demanda en estat pur, qui busca preu envers qui busca excel·lència i l’èxit sempre per qui troba l’equilibri entre la seva clientela.

El cert és que la ciutat ja no és la mateixa, no només per l’evolució dels negocis, les cases del centre ja no les habiten les famílies benestants i amb prou feines algunes es mantenen en peus dignament i quan cau el sol i les botigues tanquen, no venen ganes de passejades nocturnes.

Si busquem entre les fotos de les publicacions d’aquestes xarxes socials, ens en adonarem que els canvis s’han produït sempre i no només en les botigues, també en la moda, en els oficis, en el tarannà o els costums.

Aquesta nova fleca és només un pas més d’una evolució que no ens és exclusiva i que no s’atura.

Els uns, potser els més carregats d’anys i records, utilitzant el dret a l’enyor, seguiran pensant que sempre temps passats foren millors.

Els altres, pujats al carretó dels canvis, en diran bé de tot plegat.

I els que tot ho volen entendre, divagaran entre que si ens hem adormit, que si la culpa es de la globalització, dels governants, de la mobilitat o de la manca de previsió.

Però potser no cal buscar mes enllà dels nostres nassos, al cap i a la fi, som nosaltres que els que decidim, a l’hora de triar.

MOMENT HISTÒRIC

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tothom estarà d’acord amb mi que els moments que estem vivint no poden trigar a formar part del temari que hagin d’estudiar les futures generacions d’historiadors.

Un moment històric que hauria de constar com a èpic, fraternal, democràtic, alliçonador. Un poble que demana ser consultat i una democràcia que li doni la oportunitat, posant per davant la voluntat de la gent a les imposicions polítiques de partits, escenari ideal, però no, ho hem d’espatllar i convertint-ho en una guerra sense trets.

Sempre he procurat mirar aquest tema –i generalment tots- amb distància, fredor, pragmatisme i sense passions, per això crec que la majoria pensareu, en fred, que  el conflicte del 9N es podria haver evitat si el govern espanyol (no només del PP) hagués estat més hàbil i, sobre tot, si el Tribunal Constitucional hagués previst les conseqüències de derogar l’Estatut aprovat pel Parlament català.

Si no hagués estat així, ara poques veus s’haguessin aixecat per demanar la independència i, submisos com hem estat durant tota la vida, haguéssim continuat creient que ens feien un favor i resignats a dur el DNI espanyol a la butxaca.

Però aquest fet i les posteriors sentencies en educació, finançament, etc, han fet que per cadascuna d’aquestes decisions en contra, hagin nascut nous independentistes i la bola s’ha fet gran.

Crec que si la consulta s’hagués celebrat abans d’aquestes decisions, segurament el resultat hagués estat probablement “no” i conseqüentment un problema coll avall pel govern espanyol pels propers tres segles, com ha passat a la Gran Bretanya.

Però ens han tractat com a “terra conquerida” i a la gent se l’hi han botit els nassos, fins i tot a els que eren escèptics amb la separació.

I així les coses, ara tenim un govern que intenta fer política i, -tot i que sigui a contracor-, aplicar la voluntat majoritària de la gent (es a dir, només votar) i enfront es troba un altre que només actua jurídicament i, en mig d’ells un poble que clama més dignitat que res més i que surt al carrer massivament perquè ja n’està fart de tanta comèdia i vol ser escoltat per orelles que vagi associades a ments obertes, que no donin res de fet abans de saber el que realment opina la gent a la que teòricament han de servir.

I el pitjor de tot plegat és que això quedarà en els llibres d’història com una taca, ja que la estem escrivint amb lletra de pàrvuls i no dibuixem el futur sinó que hi fem gargots per culpa d’intransigents que demostren al món, un cop més, que les coses no canvien i que en aquesta península les nyapes les portem en l’ADN.

Per sort, sempre quedaran historiadors seriosos que segur que a hores d’ara ja estan prenent nota dels fets i que sabran transmetre a les noves generacions la veritat del moment històric que va succeir a la tardor del 2014.

L'ÚLTIM ONZE DE SETEMBRE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sempre he pensat que l'11 de setembre no era una data massa escaient per ser la festa del país.

Tinc amics francesos que quan arriba el seu 14 de “Juillet” o el 8 de Maig s'afanyen a explicar-me que ells commemoren el dia de la caiguda de la Bastilla o el de la "Victoire", i jo no puc més que explicar-los que nosaltres el que celebrem és una derrota dolorosa, perquè, ben mirat, fins a ara, no hem guanyat mai res.

En canvi la bonica historia de la llegenda del Sant Jordi, heroi patri, una aventura convertida amb el pas del temps en diada d'amor i cultura, representa molt bé el nostre tarannà.

També en l’himne em sobren els violents cops de falç dels segadors i aposto més per una Santa Espina immaculada, que, no obstant això, també deixa anar allò de "som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol", però que enlluerna, tot ressaltant les meravelles de la nostra terra a ritme d’alegre sardana festiva.

Sigui com sigui, tornant a la Diada -i que em corregeixin els més saberuts-, no és una data que s'hagi commemorat sempre, malgrat que segur que mai ha deixat d'estar en la memòria de la gent, de fet, després d’èpoques d’intermitències, no va ser fins a la instauració de la darrera democràcia que no es va oficialitzar definitivament.

Aquesta mateixa democràcia, mal aplicada, que deixa que l'estat faci enquestes a les empreses, que les companyies telefòniques ens preguntin fins a cansar-nos, però que no deixa que un poble expressi la seva opinió (només això, una opinió), a les urnes.

La manifestació de la setmana passada va ser tan brutal i emotiva que, a partir d'ara ningú pot fer els ulls clucs, ni els partits antagònics, ni els centralistes, ni els estrangers, ni els opositors. Fins i tot els mitjans de comunicació espanyolistes, tant injustos i manipuladors, han afluixat el discurs. Les coses han començat a canviar en pocs dies.

No tinc clar encara si votarem el 9N, tampoc si mai arribarem mai a tenir la independència, però si sé que, després del que vàrem viure dijous, res no pot tornar a ser igual, les relacions institucionals no poden quedar en la mateixa anquilosada posició, l'autogovern ha de ser un altre. Passi el que passi, en sortirem guanyant.

Per això crec que la celebració de l’11 de setembre, com la coneixem fins ara, s'ha d’acabar, potser conservarem la data, però el motiu ha de ser molt diferent.

A partir de l'any vinent ja no commemorarem la derrota del 1714, celebrarem la victòria del nostre poble al 2014.

Ja friso per explicar, amb el cor ple d’orgull, als meus amics francesos que ara nosaltres també hem guanyat en una lluita per la llibertat, i a més, amb civisme i sense disparar un sol tret.

NITS DE MÚSICA I ART

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ

"La Nit, en una nit oberta, les negres frescors són un florir d’aigües i veus i foc, en mar oberta”, venia a dir en J. V. Foix en un dels seus poemes, que per entendre’l cal tenir un nivell avançat en filologia, àdhuc d’una imaginació força retorçada, però que la seva sonoritat, la seva solemnitat i el extracte del que pobrament puguem comprendre, fa que ens emocioni. Com passa amb moltes cançons, que les adoptem sense entendre-les, no només les cantades en llengües desconegudes, també amb la pròpia, ja que de vegades no sabem el seu significat, ni captem el missatge o el motiu de la seva composició, però que la seva tonada, una frase, l’aura que l’envolta, el lloc, el record o la persona que ens acompanyava, fa que les trobem màgiques i ens les fem nostres.

Nits “obertes de negres frescors” fusionades amb música durant aquest cap de setmana a Figueres, és la Acústica.

Concerts de gran nivell girant la cantonada, a l’abast de tothom, grans i petits, festa sana on la musica no és l’excusa, sinó el centre d’atenció, nits embruixades d’emocions i sentiments, rauxa i alegria, olors i sabors.

Un esdeveniment que ha ja ha traspassat el límit del tangible i ha posat de nou Figueres al mapa cultural, com va fer Dalí, que també s’afegeix a la màgia de la nit durant l’agost, obrint les portes del Teatre-Museu quan la lluna surt del cau.

Una visita que ens transporta a un museu molt diferent, on els estels es reflecteixen als vitralls de la cúpula, la llum ajuda a descobrir els misteris amagats i la fresca es barreja al pati del Càdillac plujós, com un element més que ajuda a sorprendre.

Potser és que el Mestre va voler ser enterrat sota la seva obra perquè, arribada aquesta època, pogués sortir de la tomba als vespres, com un espectre i barrejar-se amb els turistes bocabadats per acompanyar-los entre la màgia de la sala Mae West i la del Palau del Vent, mostrar-nos la Leda atòmica, la cistella de pa o explicar-nos el secret de la simbiosi Gala-Lincoln.

Se’l nota com un frec que fa de guia pels passadissos de la seva meravellosa i desordenada, però altament meditada, posada en escena surrealista.

Mentre els gats van de cacera, els grills canten i les òlibes vigilen, a Figueres ens omplim l’anima de la pols del saber.

La nits vives d’estiu –un altre dia parlarem de les nits mortes d’hivern-, plenes de musica, d’art i de cultura, la màgia de la foscor, que sempre ha embriagat als grans artistes.

I és que ja ho deia el mateix Foix un altre poema que: “Quan la lluna s’afina a morir carena enllà, és quan dormo que hi veig clar”.

BENEÏDES AGLOMERACIONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La climatologia ens està donant un estiu complicat, avui plou, demà fa vent i l’altre núvol, una estona de sol i tornem a començar.

En un lloc com el nostre, que rep tants turistes buscant platja, això pot ser un problema.

I no és que els pobres visitants s’ho prenguin malament, són perfectament conscients de que ja voldrien a casa seva aquest “mal temps”, però indubtablement això comporta que, vist que no poden gaudir del sol que han vingut cercant, s’hagin d’escapar per poder omplir l’estona i anar a visitar pobles, ciutats i museus que, en la majoria dels casos, els sorprenen i agraden més que la mateixa sorra.

És sabut que un dia ennuvolat en el mes d’agost comporta un desplaçament de cotxes i de gent que difícilment es pot absorbir enlloc.

I llavors surten alguns autòctons, que en molts casos son inconscients de la sort que tenim de viure aquí i critiquen aquesta allau de gent que els dificulta el tarannà diari.

Es desesperen per no trobar lloc, per la lentitud del transit i llavors culpen a la manca de previsió, a les infraestructures, que els aparcaments són petits, que els carrers són estrets, que a les carreteres els falten carrils i que tot esta mal fet.

Als més intransigents i malagraïts, fins i tot, els molesta el soroll, les cues i les olors i s’afanyen a manifestar que aquest turisme, -que ells anomenen “d’entrepà”-, no ens aporta res i que, pel que ens deixen, més valdria que es quedessin a casa seva.

No crec anar errat si afirmo que una bona majoria d’aquest criticaires ha agafat, algun cop de la seva vida, un bitllet d’avió “low cost” o una excursió organitzada d’oferta, amb la intenció d’anar a conèixer una ciutat o una regió on passar-hi uns dies amb poca despesa.

Tot ells estaran igualment d’acord amb mi que, un cop a casa i fet el recompte del que ha costat aquells “entrepans”, algun menú, berenars, un record, la entrada a aquell museu, la llauna de refresc i els pocs dies al modest hotel, ens posem les mans al cap perquè no entenem on han anat a parar tants cèntims.

Dons la resposta és ben senzilla, estan a la butxaca dels agraïts comerciants i restauradors que, com els de casa nostre, els dies d’aglomeracions, fan la caixa que potser els salva el compte de resultats de l’any.

En aquests casos la dita canvia: “carrers mullats, calaixos plens”.

És per tot això que, quan a l’estiu es desperta un dia gris, posem paciència i la millor cara, com quan tenim convidats a casa, i procurem que aquests forasters tinguin una estada agradable, que l’any vinent repeteixin o que siguin els nostres millors venedors, i quan ens preguntin on és la cua del Museu Dalí, diguem-los, ni que sigui amb signes, però sempre amb un somriure, que comença just allà, al carrer Sant Pere cantonada amb el de Besalú.

 

MORAL CATALANISTA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

A finals del segle passat, estareu d’acord amb mi, que, a Catalunya, presumíem de país, de govern, d’una indústria avançada, una mentalitat oberta, una economia en marxa, un idioma, una cultura i un model de vida que era envejat arreu, potser fins i tot en alguns casos, de forma sana.

Anàvem amb el cap ben alt i sense fissures, tot i que, vist amb el pas del temps, les nostres llibertats com a poble eren iguals o pitjors que ara, però teníem la moral  dalt de tot.

La moral actua com un estimulant a l’hora d’aconseguir objectius. Es provat que una moral alta dona ales a un equip esportiu, que augmenta l’autoestima i la seguretat personal, que fins i tot en la guerra la moral de les tropes es veia com a indispensable.

Però just ara, que estem davant del repte més important des de fa tres-cents anys i quan estem lluitant pel nostre màxim nivell d’autogovern, tinc la sensació personal de que les circumstàncies actuals ens minen la moral com a país.

Veiem com des de Madrid saben desmuntar-nos els arguments i vendre’s millor, fan llenya de la corrupció com si ells no en tinguessin, s’afanyen a ensenyar les balances fiscals i mostrar que hi han comunitats que podrien queixar-se més que nosaltres i la gent s’ho empassa, venen el nostre model educatiu com una imposició feixista, el separatisme com una malaltia i, subjectivament, associen la paraula a conflictes com els que es viuen a Ucraïna.

I si no teníem la moral prou apedregada, les malifetes del ex-honorable Pujol ens l’ha ensorrada encara més i se’ns desmunta el mite de la persona que ens havia posat en el mapa i encaminat cap a l’autodeterminació.

Mentrestant, el trident que hauria de dur el timó del país, es desfà, en Duran baixa del tren en marxa, en Jonqueres en queda al marge per no desgastar-se i en Mas viu una situació sobrevinguda i que potser no pot assumir tot sol.

I per acabar d’adobar-ho, el Barça ja no és l’equip envejat i temut, el seus dirigents, com en les pitjors èpoques, estan enfrontats i fins i tot imputats, com la gran estrella, que ha passat de ser l’ídol fins i tot pels rivals, a ser un personatge insolidari i corrupte.

I es que ja ho diuen que quan el Barça perd baixa la moral el país i la producció s’encalla.

Fins i tot TV3 i Catalunya Radio, símbols indiscutibles de llengua i cultura, tampoc passen pels millors moments.

Just en el moment en que hauríem de treure pit  i mostrar-nos davant del món com un model de país, respectat i ben situat, al que tothom voldria com amic i model, estem en el pitjor moment mediàtic.

Ja només faltaria que les tintoreres s’instal·lessin a la costa i marxessin els turistes.

Ens cal fer molta feina en poc temps per treure’ns la tifa de la espardenya, però hem de ser positius i segur que esdeveniments futurs ens faran augmentar l’índex de moral el país.

FESTIVALS I FIRES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Fa temps, els nostres avis o potser els besavis, arribada la calor, als vespres, s’afanyaven a treure la cadira al carrer i la feien petar a la fresca, fins i tot, anys a venir, molts es procuraren allargaments de fils per treure la televisió al balcó o al pati i així poder veure-la, fora de les quatre parets.

És molt agradable, en plena canícula, quan la calor escanya i es posa el sol, cercar una mica d’aire fresc sense haver de recorre als aparells moderns.

Els pobles són els indrets on ho han posat més en pràctica i, amb el temps, algú va decidir posar-ho en comú i varen començar els cinemes a la fresca, sardanes o els concerts a l’aire lliure.

D’uns anys ençà un quants han agafat fama, han esdevingut lloc referents i amb el temps s’han consolidat com a “Festivals d’estiu”, portant artistes de renom en la especialitat de cadascú, triomfant per la seva qualitat i el seu entorn idíl·lic.

Però darrerament sembla que no hi ha poble o barri que no es vulgui pujar al carro dels concerts a la fresca i fins i tot en el lloc més modest s’han empescat un festival temàtic per poder reunir veïns i visitants, contractar una sèrie de cantants, conjunts o orquestres que els faci passar l’estona i, si és possible, embutxacar-se algun caler, tot i que suposo que no és l’objectiu, ni el resultat final.

El mateix ha passat amb les “Fires de...”, que no hi ha tardor que no surti un poble que es faci seva una fruita, una salsa o un embotit per reunir unes quantes parades, que solen ser sempre les mateixes i així donar vida i beneficiar firaires, locals socials i restauradors.

Sembla com si aquests festivals i aquestes fires s’hagin convertit en un apèndix de les tradicionals festes majors d’estiu i hivern, quan en els pobles posaven l’olla grossa dins la petita i vivien els dies més seus.

Res a dir, per experiència puc certificar sense por a exagerar que, si fa un bon vespre i la cadira no és de fusta plegable que et destrossa l’esquena, sentir un concert o veure una pel·lícula tenint les estrelles com a sostre, la gespa sota els peus, els veïns al costat, la brisa que t’evapora la suor i sentir la olor de camp és un dels estats més agradables que podem tenir a l’estiu, sempre que els rantells ens deixin en pau.

Així com fer un volt per les parades, fer un mos, veure qui fa el cap més gros i xafardejar l’església del poble de torn, és també un bon exercici quan la calor és fora.

Una bona formula de fer veïnatge i, a més a més, promocionar la bonances locals, el problema és, com sempre passa amb les rèpliques, que al final la excessiva oferta divideix la demanda i tothom hi perd.

Festivals d’estiu i fires temàtiques, rotundament si, però no tot s’hi val.

CADAQUÉS AÏLLAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Fa uns dies la noticia més comentada va ser que Cadaqués havia quedat sense internet, es veu que uns lladregots es varen endur uns cables i varen deixar el poble desconnectat del mon.

Un aïllament que dos segles enrere era habitual i que fa deu anys no hagués passat de ser una anècdota afectant de forma minsa a una minoria, però que ara ha provocat una guerra entre Ajuntament i companyies subministradores, àdhuc d’un considerable daltabaix en la seva vida quotidiana.

Això és el que ens ha portat la modernitat, la dependència d’una xarxa que molts no acabem d’entendre, ni tant sols sabem exactament on estan les nostres dades, ni per on passa la informació, que no podem veure, ni tocar, però que ens controla la vida sense aturador.

Segons la noticia, es veu que aquesta manca de connexió va posar el poble potes enlaire, que els negocis van estar a punt de tancar portes, que la gent es va tornar boja per no poder enviar “whatsapps”, ni llegir correus electrònics, que els caixers automàtics no deixaven cèntims i que gairebé s’obren les aigües i arriba el judici final.

Casos com aquest ens fa plantejar si realment això és el que volien els que ho varen crear o si realment és el que nosaltres haguéssim triat per les nostres vides, el fet de dependre sempre d’un fil.

Val a dir que el dia dels fets un servidor era a la vila “compartint” un dinar excel·lent en família i la veritat és que no ens en vàrem ni adonar.

Vàrem pagar amb cèntims, que és allò que la gent duia abans a la butxaca i així li permetia conèixer el seus límits, per pair vàrem passejar per la Riba fins a la platja de les Oliveres, que seguia tant maca com l’any passat, la bola del Pení era allà dalt, com sempre, les cartes lliscaven per les taules del Casino, com ho fan cada migdia, el mar estava un xic embravit però net, les barques a les boies, alienes als fets, miraven cap al far de Cala Nans ballant amb les onades en perfecta coreografia, l’església de Santa Maria, enlairada, vigilava el poble que, amb els seus “carrers dels Embuts” (lectura recomanada), es veia blanc i preciós, com cada dia, fins i tot el Sol va treure el nas després de la pluja per donar llum a la gent, que se la veia contenta de estar a un lloc on el temps no passa, sinó que es gaudeix.

Cadaqués ha passat la majoria de la seva mil·lenària historia aïllat, el seu català “salat”, clarament illenc, demostra que els era més fàcil connectar per mar que per terra, és per això que els seus habitants, tot i que utilitzin mòdems i xarxes informàtiques, segueixen tenint molt clar que la zona entre el puig Pení, el de Bufadors i la Mar d’Amunt, és on estarà sempre el seu mon.

MÚSICA, MESTRE !!

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Aquest passat dissabte ha sigut la Festa de la Música, el dia que les “corxeres” es manifesten pel carrer, que els “signes” i els “codes” es busquen més que mai, que les blanques no són dos negres i obliden diferències i el “tempo” és més “allegro” que altres vegades.

I, com passa amb aquestes diades, els que estimem aquest món sabem que  sempre és el dia en que els instruments es barregen per fer una comunió de sons que ens transporta i ens omple els sentiments, que ens anima o ens fa plorar, que ens accelera o ens frena, que ens transporta a un altre època, que ens recorda els bons i els mal moments.

La mètrica de la vida, les matemàtiques aplicades a la sonoritat.

Aquesta meravella, que s’ha transformat amb el pas del temps per adequar-se a les èpoques i estar sempre present en la gent, ara ens la volen treure de les escoles.

Val la pena espatllar aquesta desfilada de floretes per posar en primer pla la realitat, un cop més, de les ànimes més retrogrades dels governs més tancats, els que volen silenciar la música a la mainada i estan traient allò que els pot fer florir el millor de cadascú.

La música ha mogut pobles, els himnes han despertat els sentiments més patris, hi ha hagut concerts que han posat governants contra les cordes, altres que han fet molt per a la gent necessitada.

És molt important que la mainada entengui el que és la mètrica musical, els pot ajudar en altres assignatures, la història dels seu origen i la seva evolució, el nom dels que l’han fet gran, estimar la música és estimar la vida, és descobrir la part més amagada dels bons sentiments, un camí de estabilitat emocional. Ens fa millor persones.

Fa basarda només imaginar-se un món en silenci, sense les vivències dels concerts, pel·lícules sense banda sonora, anuncis sense cançons, estius sense festivals, un fil musical apagat.

Per sort, això no passarà, els professors saben que una estona de música no és una despesa, no és un destorb, ni treu temps per altres coses i segur que sempre hi haurà a cada escola un mestre que agafi un paper pautat, improvisi un pentagrama i ensenyi a llegir una partitura senzilla, que porti una guitarra i faci quatre acords bàsics, que mogui els dits per un teclat i que sàpiga fer cinc cèntims de qui varen ser Casals, Beethoven, Ventura, Mozart o Lennon.

No hi ha un Do sense un Fa, ni un Re sense un Sol, aquest Sol que, malgrat les lleis, ens seguirà il·luminant per un camí vital ple de melodies i ritmes.

UN PUNT IMPORTANT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Juny és un mes de patiment per als estudiants, els exàmens els posen número i els condicionen el seu futur immediat.

Els uns amb la il·lusió d’anar a l’Institut i sentir-se grans, els altres veuen com s’acaba la ESO i han pensar si s’aboquen a un mercat laboral eixut o afronten un batxillerat complicat, els més ganàpies amb el cor encongit per les probes de selectivitat d’aquesta setmana i el neguit de saber la nota de tall per la carrera escollida, el universitaris i de cicles formatius per arribar a la fi, trencar la cinta amb el pit i obrir un etapa d’incertesa pel futur.

Tots plegats amb l’afany d’acabar bé, que es compleixin les expectatives i poder anar de vacances amb els deures fets.

I és que la pressió pels resultats ja ens ve impregnada gairebé des de parvulari, la importància d’aquella dècima que et pot fer canviar el futur acadèmic i personal, aquell punt que defineix la fina línia que separa l’èxit del fracàs i que tant n’és important també a la vida laboral, quan anar un pas per endavant pot  fer guanyar esgraons. La competitivitat no és només del món de l’esport on ja s’ha vist molt clarament aquest any, que un sol punt, un petit detall oblidat en un partit fàcil ha fet perdre la Lliga al Barça o com una petita errada -o un encert-, en el moment mes inesperat ha fet canviar el curs del resultat de la Champions.

Aquests són els detalls que la nostra mainada ha de començar a aprendre des de l’etapa escolar per aplicar-los després a la vida.

Aquest Juny tampoc està sent un bon mes per als mestres, que segueixen embarrancats en una lluita contra les retrogrades lleis d’educació que ens volen imposar i que fa passes enrere amb retallades absurdes en el més gran patrimoni de futur del nostre país que son els nostres joves. El mateix ministeri que ofereix primes desorbitades als jugadors de la “roja” per guanyar un campionat, un fet que els hauria de posar les galtes “vermelles”.

Diàleg, sentit comú i la importància pels detalls, les dècimes, aquell punt perdut, per anar un pas més enllà; això és el que els nostres mestres els ensenyen i ara comproven amb exàmens durs però justos.

Nois i noies: lluiteu per aquest punt que us porti a la glòria mentre els professors ho fan per la dignitat del seu treball i del vostre futur, com en Jaume Sastre, un mestre consumint-se en vaga de fam, el professor de tots els que volem una escola lliure de pressions polítiques.

Per ell i pel futur, hem de guanyar aquest punt.

VOLEM SEGUIR VOTANT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Gairebé a tot arreu el percentatge de participació ha estat més o menys igual que en els darrers comicis europeus. En canvi, a casa nostra, ha mostrat una revifada substancial que alguna cosa vol dir i que ha de fer veure a l’estranger el nostre anhel reivindicatiu.

Tot i això, si ho mirem fredament, encara hi ha una d’abstenció massa alta, però és que la campanya electoral tampoc ha ajudat gaire. Els mateixos tòpics de sempre, amb els candidats fent de jardiners, de cuiners, visitant col·lectius que han oblidat fins ara i que oblidaran fins a les properes eleccions, fent passejos en bicicleta, cantant o anant a comprar al mercat sense saber diferenciar un nap d’una col.

I el pitjor de tot, el baix nivell demostrat per alguns, ficant la pota gairebé tantes vegades com han parlat, alçant la veu en una demostració de teatre poc creïble i uns mals debats on han ressaltat més les maldats del contrincant que les propostes pròpies.

Però malgrat tot, hem sabut alçar la mirada i veure que aquesta mena de Santíssima Trinitat que governa durant 18 mesos la Unió Europea té més força de la que sembla, que malgrat el fet de no tenir un president fixe pot donar la sensació de manca de timó, al cap i a la fi, és allà on fan passar per la rega a tots els governs.

Ara ens volen fer creure que sortim de la crisi –tot i que pocs ho noten- i els governants locals es volen penjar la medalla, però en realitat només han fet el que han dictat des de Brussel·les, tot i que molts tenim la sensació de que, si realment algun dia ens en sortim, serà només gràcies al pas del temps.

Pot semblar que, a Europa, mana Alemanya, però també és cert que és el país que aporta més eurodiputats, gairebé el doble que l’estat espanyol en conjunt. Per això, els escollits hauran de demostrar tenir nivell per fer-se notar, ara els hi comença l’examen de veritat, el de les promeses per complir.

La celebració del referèndum d’autodeterminació serà possible només si la UE vol; és per això que aquesta bona dada de participació del passat diumenge pot donar als eurodiputats llunyans la imatge de que, en aquest país, la democràcia ens importa i que això del 9N no és només cosa de quatre arreplegats.

Aquest percentatge és gairebé tant important que el tarannà dels diputats escollits.

Nosaltres parlem i els números canten. Ara cal trobar a Europa qui ens escolti. La festa de la democràcia no s’ha acabat, volem seguir votant.

EL DELICTE DE GARRIGUELLA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Vagi per endavant que, a Garriguella, no tinc present conèixer ningú, ni tant sols sé qui és el seu batlle, ni quin color governa, per no saber, abans de fer aquest article ignorava si tenia equip de futbol, plaça major, campanar, bar o escola. La sola referencia que en tinc a la meva vida son les comptades vegades que, de nen, acompanyava a el meu pare a comprar vi de bota, d’aquell que només amb la fortor ja et ploràvem els ulls.

La noticia és que un jutge els ha considerats culpables d’haver malversat 75 Euros en la quota de la Associació de Municipis per a la Independència, segons denuncia presentada per la delegació del govern espanyol, i que això els hi pot suposar una despesa de vora 3.000 Euros en costes judicials.

Val a dir, com a puntualització, que el consistori encara no havia pagat la quota pel fet de no disposar líquid a les arques municipals.

D’entrada no semblaria un delicte el fet de pertànyer a una associació, sigui del tarannà que sigui, si és democràtica i un Ple ho ha legitimat, tot i que els ajuntaments haurien de governar de poble endins i limitar-se a fer política de proximitat, que prou feina tenen.

Per una altre costat, el govern espanyol, que com si no tingues res més a fer, es posa per 75 Euros, mentre segueix sense aclarir maniobres econòmiques, si més no dubtoses i emprèn  una iniciativa que ens ha costat (a tots) en temps, reunions i escrits, molt més que la quantitat que s’està discutint.

És evident que els cèntims a pagar no són el problema, que tot plegat és política, ganes de buscar pessigolles, de posar pals a les rodes, de marejar la perdiu.

Uns saben que aquesta sentència, d’acabar així, els portarà a aplicar el mateix als 691 municipis, 38 consells comarcals i dues diputacions i a més és una demostració de força, de fer veure com la Llei pot anul·lar el que han decidit unes urnes, la mateixa Llei intocable que no ens vol deixar votar quan ho demanem.

Els altres saben que poden treure’n profit d’aquesta sentència, tot i anar-los en contra, ja que els pot fer guanyar simpaties i adeptes a la causa.

I és que ara venen unes eleccions, vet aquí el perquè de tot plegat.

Ara tots s’han de fer notar per vendre’ns un “ego” inflat, -al que finalment, quan governin, afegiran un “isme”-, però seguiran incapaços fer-nos veure que Brussel·les no és tan lluny com ens sembla i que és allà on és pot coure el que aquí no volen ni posar a escalfar.

I al capdavall, com sempre, serem els ciutadans, com ara els de Garriguella, els que ens toca acabar pagant sentències com uns delinqüents, per unes maniobres que ens fan estar cada dia més decebuts d’aquesta forma de fer política.

LA PLAÇA DEL GRA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Torna el Maig amb la Santa Creu i sembla que ens porta les millors Fires dels darrers anys.

Començant per l’encert del cartell de presentació.

Ja sé sap que, en aquests dies, tots voldríem que el Sol ens visités, com nosaltres que ens avoquem a la ciutat com no ho fem la resta de l’any, i per això preguem a Tlaloc, el deu mític de la pluja, perquè ens deixi tranquils però, tossut ell, sempre vol complir la dita i enviar-nos cada dia un raig.

Sembla que enguany tot sigui diferent, les Fires han fet un pas endavant, al menys a priori sembla que els actes i els esdeveniments tenen més varietat, més modernitat i arribaran a més gent. Fins i tot el pregó, original i de casa. Tant de bo que, aquest cop si, el Sol s’hi afegeixi.

El que no està en el programa, però que també es presenta feliçment aquests dies, es la recuperació de la plaça del Gra.

Feia basarda veure l’estat en que estava quedant un lloc tant emblemàtic, el centre neuràlgic on els dimarts, dijous i dissabtes s’ha celebrat el mercat des de fa vora dos segles, quan els pagesos, amb carros i mules venien a vendre, primer gra i més tard fruites i verdures, molt abans de que Mercabarna els hi donés unes formes, sabors i uns colors idèntics, quan els productes eren totalment autòctons i ningú tenia de tot.

I les “taules” on les “tripaires” venien viandes a l’aire lliure, cosa que tant estrany trobem ara quan viatgem a algun un país diferent.

El primer edifici que es trobava el turista que, venint de marina, entrava a la ciutat i que, per la seva forma poc habitual, ja mostrava el tarannà atramuntanat dels seus habitants.

I, a més a més, amb l’afegit d’haver trobat un refugi de la guerra al soterrani, on els nostres avantpassats corrien a passar por quan sonaven les sirenes i Figueres era sota les bombes, ara fa just 75 anys, el lloc on dormen els records de molts dels que ara la miren a través de les finestres de l’Asil.

Fins i tot els 25 anys de l’Embarraca’t tenen el seu origen aquí, quan es tancava amb fustes per fer-hi el “Certamen” i algun vespre s’hi feia ball amb els conjunts de moda.

Es com si un xarrup de la nostra historia estigués impregnada a la seva teulada, com si el nostre passat immediat com a ciutat fes cercles al voltant de les seves columnes.

Aquestes Fires sembla que volen començar a canviar la cara a la ciutat, com s’ha fet amb la Plaça del Gra, a veure si quan s’acabin, la trempera continua.

FER ANYS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

La vida passa molt de pressa i quan arriba el moment en que ens en adonem que el temps ens fa cada cop més rics en records i més pobres en futurs, ens veiem grans.

El nostre cos viu noves transformacions, com ens va passar a l’adolescència, però amb la diferencia que aleshores no ens en vàrem adonar.

Alguna part del cos ens grinyola, ja no ens podem moure com abans, ni memoritzar el mateix, ni tenim idèntica capacitat de concentració.

Però també és cert que la experiència ens ajuda a que les nostres decisions siguin les encertades o que les difícils situacions que ens barren el camí, per ja viscudes, ens siguin menys traumàtiques.

Que important és la capacitat d’entendre que el pas del temps no té aturador i que és maco estar a dalt de la carrossa dels dies, els mesos i els anys per recórrer la vida com una processó de realitats.

Saber portar les arrugues amb naturalitat i adequar-se al pas del temps sense perdre l’essència, aprendre de les novetats sense oblidar els orígens i sobre tot no canviar les formes ni els costums per intentar semblar allò que ja no som.

Si res no hi podem fer, que tot flueixi amb naturalitat; les limitacions només ens alentiran.

Ni els cabells blancs, ni les clarianes al front, ni les dioptres han de ser obstacles.

El temps ens regala situacions, algunes de les quals se les podia estalviar, però moltes altres que ens fan veure que les passes fetes no han estat en va, ni s’han esborrat i que les llavors sembrades, han arrelat.

Aquesta serà la nostra glòria o el nostre infern quan ens manqui el batec, l’essència del que haguem deixat enrere, el record dels que ens han conegut, la bona feina  feta, tots els que haguem estimat.

I quan la memòria, traïdora i mala companya, en saber-se plena, esborri el més immediat i, aliada amb la nostàlgia, ens recordin coses viscudes fa anys i ens facin repetidors d’històries, segur que algú ens entendrà i les escoltarà com el primer cop.

Hem d’aprendre de la vida i les seves etapes, com s’aprèn dels viatges que ens omplen de coneixences, paisatges, colors, olors i sabors.

Aquest cap de setmana algú ha bufat moltes espelmes i està content perquè entén que la existència és com una escala i els anys són esgraons que, malgrat ens costin cada cop més pujar-los, sap que ens duen a les millors vistes de la vida, gaudint de cada replà.

PARLEM DE PORTBOU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Els temps canvien i a Portbou sembla que el destí se’ls han girat en contra, o potser no.

La frontera i el tren els va situar en el mapa fa un segle, els va donar vida i una riquesa que, amb la percepció que dona el pas del temps, sembla que no varen saber aprofitar prou.

Es com si no haguessin volgut mai explotar el turisme, si més no el massiu que les comunicacions i el paratge els podia donar. Això si, s’han estalviat els maldecaps que la macro-ocupació ha dut a molt indrets.

Les mercaderies tampoc varen arribar a fer de les seves zones industrials paradisos del comerç, l’orografia tampoc ajudava a fer grans polígons o potser es que varen preferir els arbres a les naus.

La gent del poble va triar l’estraperlo com mitjà de sobre sou, va funcionar mentre va durar, però es cert que avui Portbou no viu un bon moment, les duanes han desaparegut, el comerç transfronterer no existeix, el turisme és escàs, els nous túnels, que han millorat els accessos, han fet tard. La pesca tampoc ha ancorat amb força al seu nou port. La gent no hi té massa tirada.

I per acabar d’adobar-ho, han passat de la modernitat del canvi de via internacional del Talgo i de la unió ferroviària entre dos països en una estació única i emblemàtica, a ser oblidats per la alta velocitat que ha preferit perforar túnels a l’albera i vorejar una autopista que en el seu moment tampoc els va triar.

L’últim tren ha passat i ara, amb la modificació dels nous traçats de rodalies, Figueres ha estat la triada per ser fi de camí, i d’aquesta manera Portbou, com Llança, Vilajuïga o Colera, es converteix només en un destí esporàdic, puntual, la connexió internacional ha canviat de via.

S’hi ha d’anar per força o per plaer i si no s’hi posa remei, aviat serà un indret oblidat en el racó més septentrional del país.

Potser el que els hi cal es explotar la opció de viure amb tranquil·litat, el seu encant de poble de mar, vell i tranquil, sense enyorar els temps passats i abraçar la pau que dona la manca d’aglomeracions, l’aïllament, el toc de tramuntana d’hivern i el sol d’estiu, enclotats en una vall entre muntanya i aigua neta, cales poc conegudes, en la costa més brava i verge del litoral, connectada amb una carretera preciosa plena d’espadats i amb el enllaços ferroviaris mínims necessaris per la mobilitat.

Portbou és el cas on el pas del temps ha transformat la seva activitat, sense haver transformat mai el seu entorn.

Això potser serà, a partir d’ara, la seva fortalesa i el seu encant.

POBRESA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Segons els estàndards de mesura, es veu que es considera pobre la persona que no pot arribar al nivell mínim de vida de la zona on habita.

La definició no és massa explícita i semblaria que ha de variar segons el nivell de cada país: un pobre d’aquí pot tenir més que un ric d’allà. Tot i que de poc li serveix.

Basant-nos en aquest mateix baròmetre, considerant que vivim en un país força desenvolupat i on hi ha gent que pot tenir milions (encara que sigui a l’estranger), o directius bancaris amb sous desmesurats, el fet que cada dia el nombre de nous pobres augmenti exponencialment, ens ha de fer pensar.

Segon el darrer informe de la Taula d’Entitats, diàriament, 88 persones a casa nostre deixen de tenir una vida digna dins dels paràmetres establerts.

Però el que no acaba de dir aquest informe, o al menys no es diu en veu alta, és que hi ha un nombre prou important d’aquestes persones que no tenen el mínim ni dins d’aquests estàndards. Altrament dit, que no tenen sostre, no tenen plat, ni possibilitats de tenir-ho.

La setmana passada el Govern va fer un Ple dedicat a la pobresa, amb els seus vestits cars i els seus xofers, i potser varen continuar la reunió amb un àpat, no sé.

Però el pitjor és que de la reunió no es va treure cap acord, cap idea, cap proposta, només el mateix de sempre: no hi ha cèntims, la culpa és dels altres, dels anterior, dels de fora.

Les mesures a emprendre no passen per donar pa i aigua a qui ho necessita, ni tant sols passen per ajudar a aquestes entitats socials que tanta feina se’ls ha girat i que tant heroicament estan lluitant en aquesta crisi.

La feina d’aquest i de qualsevol govern és la d’emprendre polítiques que facilitin que les empreses contractin gent; els joves i també els grans, als que la crisi els hi ha matat la feina i la autoestima i dels que depenen famílies senceres.

La lluita contra la pobresa no és posar menjadors socials, ni tant sols posar un plat a taula a les escoles, és crear la mesura justa d’impostos perquè la riquesa que d’uns serveixi per la estabilitat laboral i conseqüentment econòmica, dels altres.

Cercar el punt d’igualtat dins les lògiques diferencies d’una societat capitalista.

I això no és comunisme, ni tant sols és política d’esquerres, és política de lògica.

No hem de donar caritat, hem de donar oportunitat.

Si els impostos pugen, però les polítiques socials es retallen, és que la bola gira al revés. Parlem de “risc d’exclusió social” i som nosaltres, la societat, qui els està excloent.

Ja no és només una cosa de països llunyans, mirem-nos el melic, i assumim que no pot ser que un país que genera opinió, té industria, turisme, sector primari i que vol emprendre un projecte de futur, vegi com cada dia augmenta el seu cens de pobres.

I segur que quedaríem esgarrifats si mai es fa un estudi sobre els pobres d’alegria, de bondat, de tendresa, de companyia o d’il·lusió.

Contra tota la pobresa, cada dia hem de votar #NO, #NO.

LLIBERTAT AMB CÀRRECS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Ja sé que avui tocaria parlar del carnestoltes o de l’enterrament de la sardina, que són fets que mouen molta gent, tot i que el fred sempre sol deslluir una celebració que sembla feta per a la caloreta.

Amb la voluntat de parlar de quelcom que tingui a veure amb el dia a dia de la comarca, aquesta setmana m’ha sobtat la noticia de que, a Castelló d’Empúries, tenen localitzada una colla de joves que han robat  a mig poble, fins i tot a l’Ajuntament i que algun d’ells acumula més de 15 detencions policials sense que mai hagi anat a parar a la garjola.

M’imagino la frustració del policia que després de jugar-se el bigoti per detenir-lo, se’l troba de nou pel carrer.

 “Llibertat amb càrrecs”, dos anys pel judici i no s’hi presenten, però mentrestant tenen temps per tornar-hi.

I no és un cas aïllat, també aquesta setmana una dona gran apallissada i lligada a Cabanes.

No ho tenim mal entès?. Tanquem a la presó a qui no caldria i deixem al carrer d’altres que, si estiguessin tancats, tots estaríem més tranquils.

Els que tenim una edat recordem la duresa dels càstigs escolars quan encara no estaven vetats per les associacions de pares.

Tot això ha desaparegut amb el temps, per fortuna, tot i que a alguns pares haurien d’entendre que, fins i tot pel seu fill, un càstig, si merescut, pots ser positiu.

Si en la vida escolar els correctius han canviat, en la vida adulta no han tingut massa evolució.

Fa segles que apliquem la pena de presó com a penitencia universal, i no sentim a parlar gaire de les mesures alternatives.

S’entén la presó pel cas dels violadors, mal tractadors, assassins, quan hi ha risc de fuga o lladres reincidents com els de Castelló. Tancats no hi poden tornar i se’ls pots controlar per re-educar-los.

Però aquests els deixem lliures i en canvi enviem a presó gent que, tot i ser mereixedors de punició, son condemnats per una estafa feta fa anys, delictes econòmics o (alguns) polítics malversadors. Gent que dins la presó poden comprar comoditat i que, si volen, poden seguir delinquint des de dins.

A aquests darrers, tal vegada potser fora bo imposar-los altres mesures, ja inventades, com treballs per a la comunitat, obres socials, desterraments, embargaments o dificultats per obtenir crèdits.

Qui efecte faria veure aquell defraudador escombrant els carrers del seu pobre cada dia durant anys.

No sé si serien mesures més efectives, però si que serien més econòmiques per les arques publiques i deixarien garjoles lliures pels que realment hi han d’estar, a fi de que tots poguéssim dormir més tranquils.

Mentrestant tenim una presó buida, que s’ha convertit en la única del mon en la que es més difícil entrar-ne, que sortir-ne.

Com va passar amb els infants, potser ens cal un replantejament dels càstig als adults.

Ja ho diuen els sentinelles de torn quan tanquen les portes cada dia, que en deixen més a fora que a dins.