NADAL MIRANT A DALT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els que som una mica descreguts ens preguntem com és que això del Nadal ens transforma d’aquesta manera i que, a més a més, tot i saber-ho amb antelació, ens passi cada any.

Malgrat que practiquem un agnosticisme d’estar per casa, que no som de posar guirlandes, arbres o pessebres i que acceptaríem fer un viatge durant aquest període, irremeiablement acabem sucumbint a la voràgine nadalenca.

Deu ser cosa de les llums, les nadales, els dies de festa, les olors, els torrons, els mercats o la fred, però és ben cert que ens empaita.

També, val a dir que el consumisme ajuda, els anuncis, les músiques i els aparadors ens recorden a tota hora les dates en que vivim.

Desconec si això passa en celebracions d’altres religions, potser en el seus països també es així, però en aquest catolicisme que ens varen inculcar fa dècades, el Nadal ens sacseja l’ànima.

Segurament, perquè a diferència de la Setmana Santa que relata una mort, el Nadal celebra un naixement i puc certificar que quan hi ha nouvinguts, la felicitat es multiplica exponencialment.

Però, malgrat que els nens siguin els protagonistes de la festa, que gairebé tot giri el seu voltant, el moment en que els adults aixequem les copes, solem mirar a dalt i recordar aquells que ja no hi són i que, ara més que mai, trobem a faltar.

A cada taula de cada casa hi quedaran cadires buides, mancaran copes amb les que brindar, abraçades per fer, regals per obrir, històries per explicar, mans per agafar.

Són els nostres absents, amb els que hem compartit part de la nostre vida, els que portem al cor i que, en dies com aquests, se’ns fan presents i ens transporten a feliços temps antics.

La reflexió és que, tot i que vulguem buscar l’excuses, el fet és que el Nadal, ens agradi o no, ens remou per dins.

És per tot plegat, que en qualsevol de les reunions d’aquests dies, en xocar les copes, mirarem a dalt i buscarem aquell rostre, que només està en el nostre record i compartirem un somriuen d’enyorança.

I ens sortirà aquella estima que portem dins tot l’any i que, ara, per aquesta màgia incomprensible del Nadal, ens aflora.

Per ells, els que mai han marxat.

TANQUEU L'AIXETA COI !!

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En temps passats, els pares i els avis, gent bregada per una vida que no varen tenir fàcil, tenien impregnada la filosofia vital d’evitar el malbaratament.

No és que fossin temps gaire pitjors dels que molta gent està vivint ara, sinó que tenien el sentit de l’estalvi desenvolupat per les necessitats viscudes en una dura post-guerra.

Segur que molts del que esteu llegint aquestes lletres recordareu els avisos que, subtilment o no, ens enviaven els nostres ancestres quan sospitaven que estàvem cometent una despesa inútil.

Si l’estona de lectura a la cambra es perllongava massa rebíem un missatge de veu, sense mòbil ni WhatsApp, avisant-nos de que ja hora de tancar el llum.

Si el menjar quedava al plat sense un motiu de pes o el consum de begudes ensucrades era superior a la mitjana marcada pels tutors, també suposaven un comentari que, tot i l’amabilitat, ens venia a recordar que les coses no les regalaven.

Tor plegat ara se’ns fa present quan veiem el preu del combustible, el de l’oli d’oliva, del kilowatt i la vida en general

Però el que més recordo ara és aquell avis, més categòric, que rebia quan la dutxa o la raspallada de dents era més llarga de l’habitual: “Nen, tanca l’aixeta”.

A menys que, entre el període de temps entre que escric aquestes línies i es publiquin no hagi caigut un diluvi, seguirem immersos en una sequera molt preocupant que fa que els pantans ens ensenyin els budells en forma de campanars i lleres seques.

Però, és que, vist des de la ignorància, però comentat amb alguns entesos, sembla que les mesures adoptades no son suficientment dures.

Estic en condicions d’assegurar que el límit de 210 litres per persona i dia, adoptat per aquesta emergència, és molt superior al que es gastava a les llars de la classe mitjana quan jo era jovenet.

Molts dels consultats estan d’acord de que el límits hauria d’estar encara molt per sota del marcat i que la seva superació hauria de generar un càstig molt més sever que una simple baixada de pressió.

Sovint, tenim la sensació de que els legisladors emeten lleis i normes des de despatxos aïllats de realitats o mancats de sentit comú.

Si la meva mare aixeques el cap, segur que els deixaria anar aquella frase que encara recordo amb molta estima: “Tanqueu l’aixeta coi !!”

FUTBOL DE CIUTAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa dies que les xarxes socials em recorden que fa 22 anys, la UE Figueres va eliminar al FC Barcelona en aquella copa de L’Emèrit memorable, on vàrem arribar fins a semifinals.

Encara, tinc present l’ambient que es va viure el vespre del 7 de novembre del 2001, amb el camp de Vilatenim ple i amb el cor del públic més compartit que dividit, ja que el sentiment no era que a la gent l’hi fos igual qui guanyés, sinó que la gran majoria volia que cap dels dos perdés.

Però, un gol a la prorroga del recordat Kali Garrido (res a veure amb mi) va fer caure l’eliminatòria del costat empordanès i va fer esclatar d’eufòria una comarca que es sentia orgullosa del club.

I que, de retruc, donava visibilitat a una ciutat que volia ser quelcom més que la tomba de Dalí i el bressol del surrealisme.

Gent d’arreu es desplaçava a cada partit, aprofitava el diumenge i omplia bars i restaurant, amb un impacte important en l’economia local.

Com passa actualment a Girona, la ciutat amb que sempre ens hem volgut emmirallar i amb la que, durant un temps, semblava que empaitàvem.

Ara, molts empordanesos es desplacen a Montilivi, fins i tot es veuen samarretes blanques i vermelles pel carrer ja que l’interès que desperta la gran temporada de l’equip de Michel i Delfí Geli, va més enllà de les muralles del barri vell.

I malgrat que no oblidem la mofa que vàrem patir per part dels gironins quan vàrem fracassar, davant el Cadis, en l’intent de pujar a primera al 1992, aplaudim el que ara estan fent, sense deixar de sentir enveja sana.

Potser, també ajuda el conveni de col·laboració amb el Peralada, equip estimat a la comarca, malgrat la rivalitat i que el City de l’admirat Pep Guardiola, en sigui el màxim accionista.

Mentrestant, els socis i simpatitzants de la Unió Esportiva Figueres aguantem el xàfec i esperem pacients que algun dia sortim del pou i deixem enrere aquesta lliga “Elit” que s’han inventat els que ja no saben com revifar el futbol regional.

Una nova junta enceta un camí que no serà fàcil, si no arriba un patrocinador potent, com aquest distribuïdor de pinso de gos, que posi allò que cal, per fer un equip guanyador.

I si de retruc, el nous governants municipals, encapçalat per un ex-jugador, miren cap a Vilatenim, ajudaria a revifar un club, que no pot desaparèixer per segon cop, i ajudaria a recuperar aquell “orgull de ciutat” que alguns diuen que l’hi manca als figuerencs.

PASSATGERS AL TREN

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Aquesta frase, cridada en veu alta, era habitual a majoria de les estacions al finals del segle XIX.

En aquella època, al 1877, una petita caseta era l’estació de Figueres, en la incipient línia ferroviària entre Figueres i Girona i que pretenia unir Barcelona amb la frontera.

Amb prou feines tenia 12.000 habitants, la recent inaugurada Rambla era el centre de la ciutat i pocs cotxes hi circulaven.

Així les coses, la població acostumava a desplaçar-se a peu i, potser, en bicicleta per anar a agafar aquell cuc metàl·lic que corria, estirat per una màquina que vomitava vapor i cendra, per un camí de ferro que els transportava als pobles del voltant en incomodes seients de fusta.

Gairebé un segle més tard, es va aixecar una nova estació al costat, segurament suficient per l’època i des de llavors el seu enorme rellotge de l’andana ha sigut testimoni de milions d’històries d’amor, comiats forçosos, exiliats i perseguits, esperes eternes, veremadors, estudiants o nuvis de viatge.

Com a fill i net de ferroviari, sóc un enamorat de les vies de tren, pocs llocs em porten tants records com la vella estació de Figueres, on he passat moltes hores, però, també considero que de romanticisme no es viu, que hem de ser pràctics, els temps canvien i cal fer un pas endavant.

No podem continuar amb una cicatriu que trenca la ciutat, una estació que en 58 anys ha quedat obsoleta, en un barri degradat.

Ja no hi ha mercaderies, ni descarrega en els seus molls, la majoria de les vies son mortes, deixades i tapades de vegetació, els que van a Barcelona solen triar l’alta velocitat, el rellotge s’avorreix.

És el moment de fer via cap a Vilafant, poble amb el que es comparteix nom i una frontera cada cop més estreta, fins a formar gairebé un sol nucli.

Ho tenim en safata, aprofitem l’oportunitat, millorem els accessos i apostem pel futur, regenerem els dos barris, alliberem la ciutat, això sí, sense perdre les vies de rodalies que ens segueixin connectant amb el nord.

En 146 anys la ciutat ha quadruplicat la població, els autobusos urbans i els vehicles particulars fan que la gent ja no vagi majoritàriament a peu i ja voldrien la majoria de ciutadans del país poder gaudir d’una moderna estació a només 1.200 metres del centre urbà, que avui ja no és la Rambla.

No perdem el tren de la modernitat, canviem de via. Passatgers al tren!!

ELS COLORS DE LA GUERRA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El quadre representa a una dona d’ulls tristos, amb un mig somriure amoïnat, que du un colom de la pau entre les mans.

Com la majoria de les obres pictòriques, representa el sentir del seu autor, el que l’envolta, el seus somnis, les seves frustracions, introspeccions i esperances.

“Sempre estem buscant seguretat a les nostres vides” va dir l’autora “Potser la trobarem en l’amor, però, si més no, continuarem buscant”

Heba Zagout, pintora palestina de 39 anys, feia poc que havia presentat l’exposició “Arrelats com les oliveres” en cooperació amb la fundació “Rawasi”.

La seva obra combina les traces senzilles i infantils, amb colors vius i sol representar a dones palestines, amb somnis d’una vida millor

Però, aquesta professora d’art de l’escola de Gaza no ha tingut l’oportunitat de complir el seus somnis de pau en una terra que, de ben petita, la va fer patir.

Una bomba malintencionada, s’ha endut el seu colom de la pau, ha trencat la seva paleta de colors i ha segat de cop la seva vida i la de dos dels seus fills petits.

No cal cercar culpables, ni qui va llençar aquesta bomba, ni totes les que esclaten, ara mateix també a Ucraïna, al Sudan, Birmània, Somàlia, Iemen i les altres 52 guerres que actualment estan actives al món.

No mirem més enllà de nosaltres mateixos, en un món global anomenat humanitat, que en ple Segle XXI segueix permeten que es matin innocents per ambicions, per terres, per creences, per ètnies o per riqueses, la culpa tant és de qui la fa com de qui la permet.

La nostre història és una amplia i fosca exposició d’aquarel·les i olis amb marcs tètrics, que seguim alimentant amb pintures que representen morts, mutilats, desplaçats i vides trencades.

Un museu on hi podem trobar, des de l’expressionisme que no passa desapercebut, a un surrealisme que ningú entén i un realisme cruel, que ens hauria de fer actuar.

El colors de la guerra no són vius, ni de traços senzills com els quadres de l’Heba Zagout, ni hi surten dones que assoleixen vides millors.

Hi predomina el negre, el color de la màxima foscor, el que rebutja la llum, el que barreja els tres colors primaris sense mostrar-ne cap, el dels núvols de tempesta, el del dol que sentim per la gent que, com ella i els seus fills, moren cada dia sense culpa ni raó.

MANCA PERSONAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El Sr. Escudero, destacat empresari empordanès, declarava en aquest mateix Setmanari que no podia entendre com es publicaven xifres d’atur superiors al 8% a la nostra comanda i pel contrari, els empresaris no trobaven empleats.

Mirant la conjuntura actual i amb l’experiència dels anys, sembla que l’explicació ve donada pels nous temps, tant laborals com educatius, que vivim.

Fa quatre o cinc dècades, la mainada pujava educada en la mal anomenada “cultura de l’esforç”.

Es vivia una mala situació, motivada per les necessitats de l’època, les famílies necessitàvem ingressos, l’oferta educativa era inferior i calia ajudar a l’entorn familiar; no s’hi valia a triar.

Avui dia prima la formació, a ser possible universitària i els cicles formatius, que tenen una oferta clarament millorable, solen abastir-se més de joves que no han pogut accedir a estudis superiors, que no pas de nois i noies vocacionals.

El sistema educatiu actual, basat en la teoria, però amb poca pràctica, ja que les lleis que no permeten a un menor gairebé ni agafar un tornavís, fa que els joves surtin al mercat laboral mancats d’una experiència que, dècades enrere, a la mateixa edat, ja era manifesta.

I amb un diploma sota el braç, esperen rebre unes nòmines que no poden defensar.

Si a tot plegat afegim que la filosofia laboral actual es basa en l’objectiu de gaudir del lleure i la conciliació que, tot i que és perfectament lícit, fa que l’afany de superació quedi minvat.

Les ajudes socials, totalment justificades quan és el cas, estan mancades de filtres de control i en alguns casos incentiven les feines “subterrànies”.

Les empreses, que tampoc queden exemptes de culpa, afogades per impostos i normatives, no s’estiren el que caldria i voldrien tornar a la figura de l’aprenent, el que no protestava si calia escombrar i que durant els primers anys, aprenia ajudant sota la faldilla de l’oficial de torn i que, en mols casos, eren explotats per quatre duros.

Però, això ja està perdut i amb aquest context, pocs paletes, fusters, mecànics, electricistes o cambrers, tindrem en el futur.

Així les coses, les noves generacions creixen desmotivades i al contrari de fa anys, acaben aprofitar-se dels pares fins arribava la trentena.

Mala peça tenim al teler i si les coses no canvien, cada dia veurem més joves pel carrer a hores lectives i més empreses mancades de mà d’obra qualificada,  motivada i compromesa.

I encara que sembli paradoxal i que molts no ho entenguin, les xifres d’atur augmentaran, però seguirà mancant personal.

LA FESTA DE L’1 D’OCTUBRE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÁ"

Mirant el calendari, me n’adono que abans d’ahir era 1 d’octubre i que ja han passat 6 anys

És significatiu que, amb el pas del temps, aquesta “festa” hagi quedat amagada en un racó de la memòria col·lectiva.

I m’hi refereixo com a “festa”, perquè molts ens ho vàrem prendre així, com un dia de joia, d’alegria, de germanor.

Dinars populars, trobades de veïns, cues amb somriures, cava, ratafia i galetes del forn de la Barceloneta, complicitat i bon rotllo.

Com si fos una festa major però amb una vesant reivindicativa, evidentment, el motiu hi era, però al cap i la fi, una festa.

Com s’han batejat sempre els dies de les votacions, que les anomenen “la festa de la democràcia”.

Però, de tots es conegut que la diada es va tòrcer el mateix dia i tot el que ha vingut després.

i a dia d’avui amb prou feines se’n parla, han quedat en el calaix dels records les cadenes humanes, les tractorades, les cuitats bloquejades i les samarretes grogues.

Fins i tot s’ha passat de puntetes, informativament. pel darrer onze de setembre.

La manca d’un camí unificat ha fet que, lluny de suposar un avançament, ens trobem en mig d’unes negociacions per a la investidura on es discuteix quelcom que no hauria de suposar un problema, com es la cooficialitat de les llengües, la lliure educació en cada territori o el just finançament.

Com si s’hagés desfet el camí recorregut.

Hi haurà gent que potser no estarà d’acord, però el que em sembla un pas enrere és que els polítics actuals, nascuts en democràcia, posin més pals a les rodes a un possible amnistia que no pas aquells que, havent participat de la llarga dictadura, en plena transició, varen apostar per reconciliar polítics exiliats i contraris al franquisme i modernitzar les lleis ràncies de l’època.

Veient i escoltant els debats sembla clar que aquesta classe política acabarà aigualir-nos les festes.

 

LA BATA DEL "COL.LE"

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ara que ha començat el curs, ens posen en la pell dels petits i recordem els nostres primers dies d’escola amb tot el que l’envoltava; els pupitres, la senyoreta, la pissarra, uns amiguets que ja fa molts anys que no en sabem res, les olors, els llapis, la bossa.

I plens de nostàlgia, alguns fem l’exercici de treure la pols a l’àlbum de fotografies dels pares, de quan hi havia carrets i, entre pàgines separades per papers fins, hi trobem aquella foto, potser en blanc i negre, on sortíem somrients, en el pati de l’escola, tots de costat i amb la bata idèntica.

Els que ja tenim una edat recordem que les bates tenien poca varietat cromàtica, bàsicament eren de ratlles verticals estretes blanques i blaves pels nois o roses les nenes, amb coll, un cinturó blau cordat per un boto i una butxaca superior, potser amb el nostre cognom brodat.

Tenien poques possibilitats de sobreviure tot un curs i en calien més d’una per poder acabar la temporada dignament a causa les taques de tinta, cola, restes de l’entrepà i sorra del pati.

De totes maneres, ara com abans, a la que l’edat augmenta, l’obligatorietat de l’uniforme disminueix i a curta edat, la bata queda oblidada.

Amb l’excepció d’alguns col·legis privats, on la bata és substituïda per un uniforme complert, amb faldilles per les nenes, polos i jerseis, serigrafiats amb el nom i logotip del centre educatiu.

Tot això està, ara mateix, d’actualitat al país francès on es plantegen seriosament obligar a dur uniforme sencer a totes les escoles del país i a totes les edats.

El debat està servit, ja n’hi ha que opinen que suposarà una despesa afegida que alguns no es podran permetre, que hi ha religions que no voldran renunciar als seus abillaments particulars o els que, fanàtics de la imatge, no voldran que els obliguin a vestir una moda que no han triat.

Però, tant mateix hi ha una part important que pensen que els uniformes, apart d’un estalvi en la vestimenta diària, són una protecció, igualen allò que les marques separen i apropen a mainades de famílies socialment diferenciades.

No en va, la situació s’ha iniciat en el país de la “égalité” i la “fraternité”, però que en la realitat presenta un gran esgraó entre classes.

De totes maneres, prosperi o no la obligatorietat dels uniformes entre els estudiants adolescents, que mai els treguin la bata del parvulari ni aquella foto que guardaran tota la vida i que miraran cada setembre, quan els seus fills o nets tornin al col·legi.

 

MÚSICA A L'AIRE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Dilluns matí i el rellotge de la Rambla, que torna a funcionar, no ha deixat de tremolar i, a les parets dels edificis històrics que l’envolten, encara hi reboten les melodies dels artistes que en els darrers dies, han omplert aquests espais de musica i festa.

Les brigades de neteja tenen feina, les màquines escombren, els empleats recullen i endrecen.

El que no saben és que, enmig dels papers, les bosses, els gots i les restes de les aglomeracions del dia anterior, també s’emporten un munt de sons i cants.

La plaça de l’Ajuntament estava plena de claus de Sol, la plaça Catalunya de negres amb punt, a la plaça de la Palmera s’amuntegaven les fuses, la Plaça Josep Pla era un recull de semi corxeres, per la Rambla passejaven codes i armadures, pel carrer Nou baixaven tablatures guixades i rebregades i, a la porta del teatre Jardí, s’amuntegaven les partitures i les lletres en vers.

Cordes de guitarra, pues i alguna selleta es passejaven despistades.

Fins i tot, aquest matí de dimarts, encara es flairaven notes escapades d’acords, els majors alegres i festius, els menors melancòlics o fins i tots tristos, els de sèptimes tensos i amatents, resum dels sentiment musical del cap de setmana.

Tots ells amuntegats i barrejats allà on, dies abans, havien estan composicions alineades i sorprenents que havien sacsejat a milers de persones, fent-los gaudir, plorar, ballar i cridat.

El miracle de la musica, la màgia de l’Acústica.

Vint anys, amb l’únic parèntesi de la pandèmia, és una majoria d’edat consolidada, la maduresa d’un esdeveniment, la consagració d’un idil·li entre una ciutat i la seva música

Figueres es reivindica en dies com aquests, combrega amb la gent i deixa de banda les acusacions d’insegura i bruta, per a convertir-se en la capital musical del país.

Això demostra que no només és surrealisme i botigues de dissabte. S’ha d’extrapolar la imatge de que també s’hi poden trobar alternatives, com altres museus de primera línia, racons interesants, una església mil·lenària, una fortalesa immensa, una bona programació teatral, parcs i jardins, una rica història i tot plegat impregnat de música viva, que romandrà a l’aire fins la propera edició.

 

COVID-23

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Dissabte a la tarda, al rovell de l’ou de Figueres, els carrers feien goig i els visitants, majoritàriament del país del nord, remenament i miraven.

En una botiga, de les poques que queden d’antuvi, em topo amb una persona que portava mascareta al rostre, blanca i sanitària.

Val a dir que em va sobtar i el meu subconscient es va posar en guàrdia, tot recordant temps preterits, que em varen semblar molt llunyans.

Sembla mentida amb quina rapidesa oblidem, ja que tot plegat fa poc més de dos anys, el que ens sorprenia veure algú que no portés la cara tapada.

La casualitat, capriciosa, va fer que de tornada sonés a la radio el “Resistiré”, per acaba d’adobar-ho.

Precisament, fa uns dies, tot remenant per casa vaig retrobar-me les mascaretes endreçades.

Les de l’empresa, que tant ens va costar decidir, les blaves quirúrgiques rebutjables, les FFP, que eren les bones i que varen millorar amb les FFP2 i FFP3, i fins i tot les de dissenys i de colors que, al final de l’emergència, servien més per vestir que per protegir. Tot em va semblar antic.

I al costat, uns tests d’antígens, d’aquells que calia posar-se el pal pel nas i esperar 10 minuts anguniosos fins a que les ratlletes ens donaven el veredicte final.

Doncs, aquell noi que vaig trobar en aquella sabateria figuerenca no ha estat l’únic, i darrerament, estic veien cada cop més gent que es deuen haver fet la prova i que les dues fatídiques ratlles vermelles l’ha obligat a buscar, en el fons dels calaixos, aquelles mascaretes que ja ni recordaven.

Sembla que el virus ha tornat, llegeixo en l’edició digital d’aquest setmanari que hi ha una nova variant, l’ “Eris” i que les estadístiques diuen que estem em ple repunt.

De totes maneres, sembla que ja no és el que era, potser serà per les vacunes o perquè el cos s’adapta a les circumstàncies, però ara mateix, veure algú que es delati, tot tapant-se la cara, ja no ens posa la por al cos, malgrat que ens sobti.

No sé si el temps passa tant ràpidament com sembla, però em vaig sorprendre a mi mateix, quan en ple centre comercial, una mascareta hem va dur records d’un aplaudiments als sanitaris, que ja tenia oblidats.

Val més que tinguem memòria, que estiguem amatents a aquest nou Covid de l’any 23 que, tal com va quedar demostrat al 2020, res és impossible.

QUINA CALOR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Quina calor!!. És el que hem estat dient i escoltant tot el que portem d’estiu.

Una calor infernal, insuportable, que ens fa tenir basarda de sortir al carrer, que costa treballar, sobre tot els que ho han de fer a intempèrie, que no convida ni al bany de platja del migdia.

Ni tant sols quan cau el sol aquesta xafogor desapareix, a poble no ve de gust treure la cadira a la porta i les nits es fan llargues i suades.

Fins i tot, la ciutat de Figueres ha deixat de ser comentada només pels surrealisme dalinià sent noticia per arribar a temperatures extremes i Darnius va assolir el nefast record de 45,1 graus centígrads

Els avis d’abans explicaven que de calor n’ha fet tot la vida i que, depenent dels anys, la canícula, que tècnicament són temperatures superiors a 37 graus, ha estat present cada estiu.

Però, jo tinc la sensació que aquest any l’astre rei ofega més que mai i que l’ambient crema la pell.

I en mig de tot plegat, l’ONU ha fet un advertiment sobre l’escalfament global, afirmant en el darrer informe que la temperatura global ha pujat vora 1,5 graus des de la revolució industrial i que preveu que en el període de 2030 i 2050, la temperatura pujarà un altre 1,5 C.

Aquestes afirmacions, que han sigut comentades abastament, em semblen minses i sense posar en dubte els coneixements dels científics, poc alarmants.

Els negacionistes, que n’hi ha, diran que aquest grau i esquaix no és gaire i que, posats a tenir calor, tant se val 38º com 39º.

Potser si que només és un 1,5º, però cal afegir-hi la manca de pluja, la radiació solar, la humitat i el canvi en el comportament de les plantes i els animals.

Només cal tastar les fruites de quilòmetre cero, les que els nostres esforçats i mai prou reconeguts pagesos autòctons, han recollir aquest estiu.

Albercocs sense gust, préssecs i nectarines que no fan la seva olor característica, prunes poc sucoses, peres llimoneres petites i les síndries i melons gairebé inexistents

El vent reescalfat i fora de lloc, apareix quan no toca i amb seva malèfica aliança amb el foc, ens fa reviure malsons, com aquest cap de setmana a Portbou, Colera i Llança, cremant paisatges secs que hem d’apagar amb l’aigua que escasseja

Vist amb perspectiva i tenint en compte el comportament humà al llarg de la historia, em fa ser pessimista.

I és que aquests informes, tot i que siguin realistes, no fan gaire favor per la conscienciació que cal a tothom per adonar-nos que anem cap a una catàstrofe climàtica que, si no fem res, serà irreversible.

NITS A LA FRESCA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Vivim en un indret turístic on cal acontentar el visitant, que ens dona vida i feina. Això fa que, lluny de fugir de casa, quan arriba l’estiu un percentatge molt alt dels autòctons aprofiten la situació per treballar més que mai.

Prop de la costa, les feines de temporada sovintegen i malgrat les queixes, totalment certes, dels hostalers per la manca de cambrers professionals, els aturats i estudiants aprofiten els mesos de calors per sanejar, ni que sigui mínimament, l’economia de l’any.

Molts d’ells, acabada la jornada, poques ganes els queda per l’oci i encara menys pes sortides nocturnes, àpats en restaurants plens o llargues reunions d’amics.

Com a molt, una escapada a la platja propera en el moment de descans o un passeig de vespre, quan la fresca fa que s’estigui millor a la intempèrie que a dins de casa.

És per això que trobo que els festivals rurals que organitzen els ajuntaments de molts pobles son una bona via d’escapament, tant per aquells que l’endemà han de treballar, com pels que prefereixen passar les vacances a casa per no veure’s engolits per les multituds.

“Les nits a la fresca” que s’anuncien i que es porten a terme a moltes places i racons dels nostres pobles i ciutats son aquell oasi en mig de l’estiu, amb un format amè i barat.

Projeccions de cinema, sardanes, petites obres teatrals i músiques de tots  tipus, a l’aire lliure, mentre la mainada remena lliurament pels voltants.

Una exemple sense anar més lluny, aquest passat divendres, a Navata, uns veïns musiquers i un ajuntament col·laborador, varen reunir una colla de músics i cantants aficionats, gent del poble o rodalies, que havien preparat cadascun, des de feia setmanes, un parell de cançons conegudes.

Les varen interpretar amb els instruments més preuats, que son el cor i la il·lusió i que, barrejats amb talents amagats, varen distreure a un públic que omplí la placa amb cadires plegables arrenglerades i vanos a la ma.

Fins i tot, es varen atrevir, tots plegats, a una interpretació conjunta com a fi de festa, com es fa en les grans trobades de músics famosos.

Un “mojito”, una mica de tertúlia amb els veïns i cap a casa, amb la satisfacció, tant dels participants, com del públic, d’haver gaudit d’un bon vespre.

Nomes calen ganes i predisposició, perquè tothom gaudeixi de l’estiu, tant aquells que treballen, com la gent gran, com els que prefereixen quedar-se a casa per evitar els turistes passats de voltes.

I podem ventar-nos que, a la nostra comarca, això ho sabem fer molt be.

ESPECTACLES SENSE MÒBILS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÁ"

En Robert Zimmerman, altrament conegut com a Bob Dylan, va actuar, fa unes setmanes, a Barcelona.

La majoria de la gent que va assistir al Gran teatre del Liceu es va quedar amb un pam de nas, ja que el controvertit músic de Minnessota no va entonar cap dels seus himnes eterns, que ens han acompanyat durant dècades.

Però, si alguna cosa cal destacar d’aquest estrany concert va ser la decisió del divo de que el públic no pogués utilitzar el mòbil durant l’actuació.

Així les coses, al entrar al recinte, els telèfons quedaven tancats en una bossa, totalment inutilitzats.

Aquest fet va provocar als assistents una sensació de buidor, com si els hi faltés alguna cosa, com si quedessin aïllats del mon exterior.

Tot i que ja majoria tenien edat suficient per afirmar que la seva l’adolescència i joventut era anteriors a l’invent dels mòbils, en aquell moment el trobaven a faltar com el cec el bastó.

Però, passat els minuts, tothom estava relaxat, passejava per les majestuoses escalinates, tafanejava per les llotges i compartia una copa de cava en Saló dels Miralls, tot conversant, sense selfies, ni trucades.

Un cop a platea, la gent es saludava, parlava, fins i tot amb el veí desconegut, compartia experiències i debatia sobre l’obra del mite que estaven a punt de veure.

Quan sonaven les notes dels músics, cap llum ni flaix interrompia la màgia i els assistents varen gaudir, cadascun a la seva manera, d’un concert que la majoria no oblidarà.

Al final, tothom va entendre que havia estat una bona iniciativa que calia implantar a altres espectacles

Fa poc va actuar Coldplay i el seu líder, Chris Martin, va manifestar que hi havia moments que tenia la sensació que cantava a les llumetes i no al públic, que en lloc de gaudir del moment, el veia a la seva pròpia pantalla.

Una llàstima per ambdues parts.

“Figueres a escena” té una bona programació de teatre i música i jo no veuria amb mals ulls que en algun dels seus programes s’obligués a deixar els mòbils inhabilitats. Segur que l’experiència guanyaria en qualitat i els actors o músics es sentirien més a prop de la gent.

Això si, val a dir que un cop el públic va traspassar les portes del emblemàtic teatre barceloní, els mòbils varen tornar a sonar i la vida va continuar, però ningú va poder penjar cap foto a les xarxes socials ni fer enveja als membres del grup de WhatApp i varen marxar amb la sensació d’haver assaborit el concert, malgrat no haver escoltat el “Blower in the wind” ni cap dels èxits del rei del folk.

PETARDS OFF

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Quan es juguen finals de competicions esportives on participen equips rivals, en acabat, solem sentir l’esclat de petards.

Els que no hem seguit l’esdeveniment no sabem mai si han estat llançats pels seguidors de l’equip guanyador o pels detractors del perdedor, encara que el seu club no hi hagi participat.

D’una manera o un altra, els estrèpits es fan palesos i trenquen el silenci, sovint als vespres.

Però, d’un temps ençà, als habitants de Figueres i extraradi no ens cal que hi hagin competicions, ni guanyadors, ni perdedors, ja que cada vespre escoltem coets sense cap motiu aparent.

És cert que estem en època d’esclats, que Sant Joan és la festa del foc, fogueres i petards i que n’hi ha que fan cua per comprar cebes, trons, piules, xiuladors, bombetes, volcans, sortidors, bengales, correcames, etc.

També, que Sant Pere, patró major dels figuerencs, ha heretat aquesta tradició petardera i que aquesta setmana ens fem un fart de sentir explosions i traques a totes hores

Però, penso que fora convenient que, malgrat que les tradicions s’hagin de respectar i conservar, s’hauria de regular l’ús d’aquest artefactes pirotècnics la resta de l’any.

De tothom és conegut que aquestes explosions espanten els animals, sobretot els gossos i gats, provocant-los tremolors i estrès i que, també, afecten les persones més sensibles, els autistes, nadons i molta gent gran.

Tornem a entrar en contradiccions legislatives, ja que les lleis be que regulen els nivells de decibels que una indústria pot emetre, a fi de no provocar trastorn auditius als veïns que l’envolten i preservar la tranquil·litat, àdhuc de protegit contra el maltractament als animals, especialment els domèstics.

És per tot plegat, que a Figueres, quatre veïnes han engegat una campanya, anomenada “Soroll Off” per sensibilitzar la població i reclamar una regulació que freni l’ús dels petards.

Cal ser coherents i conscienciar els ajuntaments amb la finalitat d’aconseguir una convivència cívica sense aquests trastorns innecessaris.

Podem entendre que el foc és màgia i misteri, que els explosius han estat sempre una expressió de festa i tradició, però no cal que cada vespre, durant tot l’any, ens facin creure que s’ha jugat la final de Champions.

PROMESES PER COMPLIR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ja han passat un parell de setmanes després dels comicis municipals, i la majoria dels elegits ja tenen les idees clares i els pactes acordats, sobre tot en els llocs on els resultats han estat molt repartits.

En moltes poblacions veiem que han negociat amb els vots de forma matussera, donant-li un gaire que, potser, no era el que volíem, fent coalicions antinaturals per apartar als incomodes, la mateixa història de sempre.

És el que passa quan a les eleccions no hi ha segones voltes, com passa en altres països.

Per això penso que és important recordar a tots els que pactin i els que, finalment, obtinguin o renovin la possessió de la vareta de batlle, que tot just fa uns dies, parlaven de projectes futurs que ara han de començar a complir.

Parlo en present, perquè hi ha la mala costum de guardar-los en calaixos foscos fins el tram final del mandat, amb la finalitat de que els fets recents influeixin en el vot immediat.

Però aquí estem nosaltres, per reclamar allò que, en plena eufòria electoral, ens varen presentar amb bombo i platerets i que a nosaltres ens va sembla interessant.

També em pregunto com quedaran temes aprovats per governs que ara ja no hi són i parlo, evidentment, de Figueres.

El anteriors administradors varen enlluernar a tots els empordanesos amb dos temes cabdals per la mobilitat de la comarca, com son l’eliminació del pas a nivell i la unificació de les estacions de tren.

A ells no els ha servit per renovar càrrecs, però penso que això no hauria d’influir a l’hora de acabar de tancar acords previs entre les institucions.

Com també podria passar amb el projecte, altament publicitat, de la conversió de la sala Edison en un hotel de luxe i un centre comercial, que serviria per intentar començar a regenerar el centre de la ciutat.

Els nous equips de governs tenen, ara, l’obligació d’actuar segons varen manifestar durant la campanya, però sobretot, procurar pel nostre benestar, encara que això comporti empassar-se l’orgull.

I en mig de tot plegat, ens tornen a convocar a les urnes i, malgrat que no siguin municipals, els acords entre partits, amb els nostres vots com a moneda de canvi, també ens afectaran.

Quina mandra fa tornar a passar per una altra campanya electoral, visites de candidats, discursos buits, fotografies oportunes i sobre tot, engrandir, encara més, el sac de les promeses per complir.

VALENTS ESCOLLITS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ahir, es varen pair els resultats i avui, és el primer dia d’una nova etapa pels escollits.

Només, cal fer un cop d’ull a aquest mateix Setmanari per conèixer els homes i dones que, a patir d’ara mateix, renoven o accedeixen als càrrecs de batlles, alcaldes, alcaldesses, edils, regidors o consellers dels nostres municipis.

Intento evitar la paraula “guanyadors” ja que sempre he pensat que les eleccions municipals són de proximitat i que no hi haurien d’haver guanyadors o perdedors, sinó gent propera que intentaran, entre tots, ser els millors gerents del nostre entorn.

He copsat, com en altres comicis, una desmesurada alegria entre els escollits, que respon a estats emocionals (o altres coses) que a mi em costen d’entendre, ja que en el meu imaginari, a aquestes persones els hi ve a sobre un munt de problemes, que per a mi no voldria.

La nostre comarca està dibuixada amb pobles petits i ciutats no gaire grans on els escollits han estat un veí, un amic, aquell amb el que fas la partida, el que coincideixes a les tertúlies, et disfresses pel carnestoltes o fas l’àpat de festa major, el que et saluda i et pregunta per la família, et ven la carn o el peix, fa el pa o porta el bar de la societat.

I aquesta persona, que segurament ha estat votada amb una participació inferior a la desitjada, invertirà un munt d’hores, potser haurà de faltar a la feina, barallar-se amb algun paisà, prendre decisions que no l’hi agraden i serà, a ben segur, criticat, sovint injustament, per la meitat de la població, tot plegat a canvi d’un salari, que en molts indrets, pot ser simbòlic.

Per tot plegat, més enllà de parlar de “guanyadors” vull felicitats als “valents i valentes” que han estat capaços de fer un pas endavant per voler preocupar-se de les nostres coses, cuidar el nostre municipi i procurar que siguem més feliços.

Haig de confessar que, en el meu poble, he votat a una persona que, pel poc que la conec, m’ha donat confiança, sé que és trempada i te ganes d’ajudar i per descomptat, no he volgut saber a quin partit està afiliat, si ho està, o a quines sigles representa, ja que aquest diumenge, tot i que alguns ho volien fer veure, no anava d’això.

No s’hi valia pensar en dretes o esquerres, en nacionalistes o independentistes o conservadors o liberals, no havien colors, ni sigles de partits.

Aquestes valentes i valents escollits són gent amb vocació de servei i tots hem d’ajudar-los a que ens ajudin.

Moltes gràcies pel compromís i molta sort a tots plegats.

 

NOVA VIDA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Es va sentir un crit des del passadís, i tot darrera, un altre i un altre, crits esgarrifadors, de dolor intens.

Era de matinada, però a ningú l’hi va semblar estrany.

I encara menys el plor que va arribar tot darrera.

Perquè això és una escena normal a la planta de naixements, l’únic lloc de tot l’hospital on les llàgrimes de dolor triguen poc en convertir-se en plors d’alegria i d’emoció.

Un dolor que s’esvaeix quan ella te sobre el pit a qui, feia uns minuts, tenia a la panxa.

Un cos llefiscós, unit per un cordó carnal que tallaran físicament, però un vincle que ningú no podrà desfer mai més.

Un pare nerviós, que no sap com agafar la criatura, al mateix temps que conta dits, sospira alleugerat i fa els primers retrats amb el mòbil, mentre pensa a qui es deu assemblar.

No calen presentacions, es coneixen de tota vida, sempre l’han tingut en el cor, molt de temps a les entranyes i ara al costat, somiquejant nerviosa al bressol, mentre la llevadora l’endreça.

El miracle de la vida, res tant fràgil, res tant nostre.

Com un llibre que s’enceta, el primer capítol d’una sèrie, el “riff” d’entrada de la millor cançó, el primer acte d’una funció: Ha començat una vida.

La línia de sortida d’una carrera de fons, llarga i costeruda, les il·lusions posades en un cove, una tona d’esperança.

Alegria i responsabilitat a cada platet de la balança.

La troballa de l’amor etern, l’estimació incondicional, que ens acompanyarà fins el nostre darrer alè.

Un castell de cartes en forma de somnis de futur, que cal evitar que el vent i la pluja el facin caure i un desig unànime que no es tria: salut i llarga vida.

Per primera vegada entens que pot haver algú més important que tu mateix, per qui donaries la vida, que et dona motius per morir i per matar.

Ser pares, una feina per a la que no s’estudia, però a la que hi posaran totes les ganes, sense nits, ni festes, ni excedències, sense baixes ni jubilacions.

Cada dia neixen nadons, tot i la incertesa del que ha de venir, un mon canviant, amb crisis cícliques, emergències climàtiques, pandèmies i guerres.

Felicitats als pares valents, que volen reescriure el futur per redreçar la humanitat.

Benvinguts nadons, aquests que ens fareu rejovenir de nou.

FESTA MAJOR

PUBLICAT EL SETMANARI "EMPORDÀ"

El 3 de maig, dia de la Santa Creu, es celebra la troballa, a l’any 326, de la presumpta creu on va morir Jesús i des de any 1419, és el dia gran de Figueres, per ordre d’Alfons el Magnànim.

Aquest any les festes s’han obert el dia 28 i es tanquen demà, el mateix dia de Santa Creu, amb el tradicional castell de focs d’artifici.

Entre aquestes dues dates s’ha dut a terme un programa d’activitats lúdiques i festives que, com cada any, serà elogiat per uns i reprovat per altres, però al cap i a la fi, prou extens per complaure tothom.

Entre el encerts, els pregoners, gent de casa que ha fet una important carrera periodística i que representen tots aquells professionals de la comarca, que dia a dia, fan feina perquè estiguem ben informats i que, malgrat les dificultats i els canvis tecnològics, segueixen al peu del canó.

Però, sigui quin sigui el programa, sempre hi ha una data que destaca per sobre la resta.

Estareu d’acord amb mi que, malgrat que Alfons V va voler que el dia 3 de maig fos la festa major de Figueres, el dia gran de veritat és el primer de maig.

Aquest dia, si algun sindicat gosa celebrar la festa del treball pel centre de la vila, ho ha de fer fora d’hores, perquè si no, queda absorbit per la massa de gent que passeja, tafaneja, tasta, compra, mira, parla i sobre tot, somriu.

És el dia en que Figueres s’obre a la comarca, els exiliats tornen a casa, les famílies disperses es retroben.

Com us podeu imaginar, aquest article fa uns dies que està escrit, llavors no puc saber si ahir va fer sol o va ploure.

Si la pluja va fer acte de presència, com a passat altres vegades, serà una llàstima, una pena pels expositors i firaires, tot i que, per la sequera, la rebrem de bon grat, però si l’astre rei es va afegir a la festa, la ciutat haurà mostrat la seva millor cara, radiant i preciosa com mai, lluminosa i alegre.

En els anys de la meva curta edat, en aquest dia, tothom mudat, es feia la rua de carrosses i la corresponen batalla de confeti i serpentines, que recordo de bon grat. I llavors, com ara, després d’un matí especial i àpat familiar, tarda de fires, “cavallitos”, tren de la bruixa i cotxes de xoc, pols als peus, sirenes i olor a cotó de sucre.

Dies d’orgull figuerenc, que falta fa, de veure com la ciutat també pot bategar en positiu, la gent s’enorgulleix del seu origen i enlluerna el visitant

A Figueres, la Santa Creu és el dia de la festa major, però el dia 1 de maig és la major de les festes.

LA CASA PER LA TEULADA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Vaig saber, per aquest mateix setmanari, de la publicació d’un llibre escrit per Joan Vergés sobre la història de la colònia d’empleats durant la construcció del Pantà de Darnius-Boadella al 1969.

I mentre pensava que pot ser una història interessant, que vull llegir, em preguntava que passaria si, a dia d’avui, ens imposessin la construcció d’un pantà en ple parc natural de l’Albera, entre pobles tranquils i idíl·lics.

Segur que unes quantes veus sortirien al carrer per protestar sobre l’impacte de la nova presa en el medi ambient, a la flora autòctona, al paisatge i serien contraris a submergir masos i la històrica foneria de Sant Sebastià de la Muga.

Això em transporta a la situació actual i les queixes sobre les implantacions dels parcs eòlics i solars.

Hem de ser crítics, defensar l’entorn, sens dubte, i evitar que grans companyies en facin negoci, però també entreveure el futur i les necessitats que tindrem.

S’ha decidit que l’any 2035 els cotxes siguin majoritàriament elèctrics, pensant que així serem més ecològics, sense preguntar-nos d’on sortirà la corrent elèctrica que ens cal, ara ja, per carregar-los o que se’n farà de les bateries, que en 10 anys s’hauran de llençar, plenes d’àcid i de plom o de les plaques solars, que ja omplen moltes teulades, però que tenen una vida limitada.

Llavors, si aquesta és la imposició, no tenim més remei que generar moltíssima més corrent i fer-ho immediatament.

El canvi climàtic fa que no plogui i que els pantans com el de Darnius-Boadella s’assequin, les nuclears són perilloses i els generadors contaminen.

Llavors que ens queda?: El vent i el sol.

Per sort nostra, estem en un país ric en energies renovables i per això és lògic que estiguem en el punt de mira.

Estem d’acord de que no la volem a la magnífica badia de Roses, que no ens agrada veure l’Empordà ple de molins de vent gegantins.

Però, siguem conscients que la nostre victòria -si l’aconseguim- serà enviar aquest nyap a un altre lloc similar, amb altres afectats i amb altres paisatges trencats.

Perquè no hi ha marxa enrere ja que, al cap i a la fi, mentre protestem enèrgicament, portem un mòbil a la butxaca que cal carregar, tenim un ordinador, televisor, vitroceràmica, potser aire condicionat, una rentadora i volem que, en prémer l’interruptor, el llum s’encengui.

Això és el que passa quan les decisions són precipitades i no es sospesen les conseqüències.

Es diu “començar la casa per la teulada”, això si, plena de plaques solars.