NADAL MIRANT A DALT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els que som una mica descreguts ens preguntem com és que això del Nadal ens transforma d’aquesta manera i que, a més a més, tot i saber-ho amb antelació, ens passi cada any.

Malgrat que practiquem un agnosticisme d’estar per casa, que no som de posar guirlandes, arbres o pessebres i que acceptaríem fer un viatge durant aquest període, irremeiablement acabem sucumbint a la voràgine nadalenca.

Deu ser cosa de les llums, les nadales, els dies de festa, les olors, els torrons, els mercats o la fred, però és ben cert que ens empaita.

També, val a dir que el consumisme ajuda, els anuncis, les músiques i els aparadors ens recorden a tota hora les dates en que vivim.

Desconec si això passa en celebracions d’altres religions, potser en el seus països també es així, però en aquest catolicisme que ens varen inculcar fa dècades, el Nadal ens sacseja l’ànima.

Segurament, perquè a diferència de la Setmana Santa que relata una mort, el Nadal celebra un naixement i puc certificar que quan hi ha nouvinguts, la felicitat es multiplica exponencialment.

Però, malgrat que els nens siguin els protagonistes de la festa, que gairebé tot giri el seu voltant, el moment en que els adults aixequem les copes, solem mirar a dalt i recordar aquells que ja no hi són i que, ara més que mai, trobem a faltar.

A cada taula de cada casa hi quedaran cadires buides, mancaran copes amb les que brindar, abraçades per fer, regals per obrir, històries per explicar, mans per agafar.

Són els nostres absents, amb els que hem compartit part de la nostre vida, els que portem al cor i que, en dies com aquests, se’ns fan presents i ens transporten a feliços temps antics.

La reflexió és que, tot i que vulguem buscar l’excuses, el fet és que el Nadal, ens agradi o no, ens remou per dins.

És per tot plegat, que en qualsevol de les reunions d’aquests dies, en xocar les copes, mirarem a dalt i buscarem aquell rostre, que només està en el nostre record i compartirem un somriuen d’enyorança.

I ens sortirà aquella estima que portem dins tot l’any i que, ara, per aquesta màgia incomprensible del Nadal, ens aflora.

Per ells, els que mai han marxat.