SENGLARS DE CIUTAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa temps que els senglars s’han desvergonyit i s’endinsen als pobles i nuclis urbans.

Es fan virals les fotografies i vídeos on se’ls veu passejant pels carrers o prenent un bany al mar.

El problema és que això ha passat de ser un fet aïllat o anecdòtic, a ser una situació perillosa.

Ja fa anys que passa i, aquest estiu, hem tingut fins i tot casos d’atacs d’aquests animalots a persones, en platges concorregudes.

Aquests porcs salvatges varen ser batejats com a “senglars”, que ve a ser “solitaris”, degut a que, tot i ser sociables, només volen viure amb membres de la seva espècie, ja que tenen mal caràcter.

Es reprodueixen fàcilment i en els darrers anys han multiplicat la seva quantitat d’individus fins arribar a la proporció d’un senglar per cada tres humans.

Sabent tot això, no s’explica com hem deixat que converteixi en un problema tant greu, que afecta als conreus i a les persones.

Com no hem pogut controlar el seu creixement, identificar les manades o que els governants posin tant difícil les batudes als caçadors, amb normes impossibles, segons diuen i que ha fet que ens neguin abatre’ls durant aquest any, justament el més prolífic en visites dels senglars a lloc poblats.

També, és sorprenent que la seva carn no es vengui als supermercats i en molt poques carnisseries, cosa que fa que s’hagi de comprar gairebé de forma clandestina i potser sense el control sanitari que fora desitjable.

I més tenint en compte que estofat o en civet (sobre tot el que prepara la meva sogra) és un plat exquisit, que escalfa els àpats d’hivern.

Però, no ens equivoquem, tot i que en l’edat mitjana el catolicisme associava aquesta espècie als valors negatius, si ara aquests porcs es desplacen a nuclis urbanitzats és perquè recerquen el menjar que els hi manca en el seu habitat natural.

I la culpa de tot plegat no és d’ells, és nostre, que els hi hem envaït el seu espai amb la massificació, hem provocat la contaminació i hem canviat el clima, obligant-los a buscar-se la vida, com passa amb les gavines que volen lluny de la platja, els dofins, que s’apropen a la costa i amb tantes altres especies.

VENT I FOC

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Les primeres lletres que vaig publicar en aquest setmanari parlaven de la maleïda relació entre el vent i el foc a la nostra comarca.

Aquell agost del 2006 varen cremar a l’Alt Empordà vora 2000 hectàrees durant 4 dies, afectant a 15 municipis essent, llavors, el més important de les darreres dècades.

Aquelles quatre ratlles, sortides de l’ànima, van ser motivades per la tristor que vaig sentir en veure com dos fenòmens de la natura tant màgics, estimats i admirats podien fer tant mal al meu país petit.

Per un costat el foc, embriagador, hipnòtic i poderós, que ens escalfa, ens il·lumina i espanta els mals.

I per l’altre el vent, però no un vent qualsevol, el nostre vent, el que ens caracteritza, ens dona rauxa i ens motiva.

Anys a venir, aquell incendi va quedar, malauradament, relegat en la nostra macabra historia i els sentiments es varen repetir ara fa 10 anys, com també ens havia passat al 1986 i en altres ocasions.

Han transcorregut 16 anys d’aquell escrit i centenars de publicacions més tard torno a treure el tema, tot veient els reportatges sobre la commemoració de l’aniversari del gran incendi del 2012; el record d’aquells dies em fan aflorar sentiments i sensacions, que segur que no em són exclusius.

Com la frustració que ens va provocar veure com els camps, els boscos i la cases cremaven sense aturador.

També, l’angoixa provocada pel patiment de la gent i els animals.

Cal destacar l’agraïment als bombers, mossos, rurals, cossos de seguretat i voluntaris que arriscaven la seva vida lluitant amb les flames

L’admiració per la col·laboració ciutadana i l’ajudes i la predisposició de les persones, dels veïns, dels anònims.

I el més important, la por, la mateixa que sentim ara cada cop que flairem a cremat i que la nostre memòria inconscient associa a dies fatídics.

La por en veure com de secs i bruts estan els boscos, la sequera cada cop més acusada i la calor que alimenta l’element combustible.

També por a que la reina dels vents ens faci present, que obri la boca, ajunti els llavis, bufi i que es trobi amb l’espurna que provoqui el desastre.

I sobre tot, la por a que un desgraciat descerebrat llenci una burilla o encengui un foc on no es pot.

Foc i vent, dos elements tant estimats per separat i que plegats ens fereixen, com els amics que et traeixen, els socis que t’enganyen, com quan qui estimes et fa mal.

Cal un tercer element, la pluja, que en seva justa mesura, en ajudi a posar pau.

NO APRENEM

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa poc més d’un parell d’anys estàvem sepultats en la misèria emocional, tancats a casa, aïllats de la família i dels amics, privats de llibertat, amb incertesa econòmica i una angoixa sanitària palpable.

Ens limitàvem a sortir a comprar el més essencial i la única relació amb l’entorn eren els aplaudiments comuns de cada vespre.

Tal era la desesperació que fins i tot cantàvem diàriament el “Resistiré” del Duo Dinámico.

N’hi havia que comparaven la situació amb una guerra sense trets, a una revolta de la natura i tots vàrem entonar el “mea culpa” pels excessos pretèrits.

Vàrem jurar que, si mai ens en sortíem, res tornaria a ser igual, que la nostra comunió amb l’entorn i els consums seria diferent, que les relacions personals farien un tom, que havíem après la lliçó.

Però, tot just dos anys i escaig més tard tot ha tornat com abans o fins i tot pitjor.

El turisme està disparat, la gent gasta com si no hi hagués demà, no hi ha cotxes per comprar, els lloguers estan pels núvols, les entrades als concerts s’esgoten en minuts, els restaurants oberts són inaccessibles sense reserva, els preus en tots els sector estan disparats, no es troben cambrers, ni ma d’obra.

I això que la gasolina val més de dos euros el litre, la llum i el gas estan en màxims històrics i l’IPC va pujant, fent esfereir els economistes i els governs.

Fins i tot en política, que va posar a prova als governats de veritat, ha tornar a les velles costums de trampes i interessos electorals sense escoltar les primeres necessitats.

Les relacions personals i la solidaritat, tant potenciades en els temps difícils, s’han convertit en guerres cruentes i males relacions institucionals.

Ha estat treure’ns la mascareta i tornar a ensenyar la nostra pitjor cara, l’ egoista, la consumista, la que tot ho vol a qualsevol preu, la que no pensa en el futur ni en el que ens pot venir a sobre.

Que ràpid hem oblidat tot el que va passar fa poc més d’una dècada quan la bombolla immobiliària ens va esclatar als morros, amb tot el mal que va fer a empreses i sobre tot als més vulnerables.

Viure el dia a dia i demà ja es veurà, “Carpe Diem” que la vida és curta i cal viure-la, que els que vinguin darrera ja s’ho faran.

Ja diuen que els humans, malgrat la nostre suposada racionalitat, som els únic animals que ens entrebanquem dues vegades en la mateixa pedra.

El problema és que en això si que som capaços de superar-nos i ensopegar fins tot tres o més vegades.

No aprenem.

EMPORDANET

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El nom d’ “Empordà”, referint-se al territori, és sinònim de lloc envejat, només a l’abast d’uns quants afortunats, que tenim sort de gaudir-ne tot l’any.

No és casualitat que els grecs, els ibers i els romans s’hi establissin, no només per la situació estratègica, sinó també per tot allò que la terra els podia donar.

Em consta que els empordanesos actuals valorem molt positivament la sort de viure en una plana, vora el mar i a peu de muntanya, que ho té tot a ma.

Camps arrenglerats, arbres dominats pel vent, pobles de postal, serveis, natura, bon vi i una gastronomia saludable i variada.

Anar a l’Empordà, sobretot pels habitants de la Catalunya central o francesa, és una excursió esperada i valorada.

Però fixeu-vos que, arreu, es parla de l’Empordà com un conjunt homogeni, tant si es refereixen a Figueres o a Palamós.

En realitat, com bé sabem els natius, ens dividim clarament en dues meitats, la part nord anomenada Alt Empordà i la sud, com a Baix Empordà, tot i que també abraça dos trossos d’altres comarques com son el Pla de l’Estany i el Gironès.

I penso que aquestes divisions estan, a més, força diferenciades paisatgísticament.

L’alt, més castigat per la Tramuntana, però més a prop de l’Albera ofereix paisatges més secs i feréstecs i, pel contrari, el baix, amb clima menys sever, agafa sovint unes tonalitats cromàtiques molt brillants

La costa nord, més brava i escarpada, fa que les seves cales siguin les preferides per banyistes i navegants, mentre que la sud, més oberta i arenosa, s’obre a ciutats més poblades.

Però, val a dir que, els que ens desplacem sovint entre les dues comarques i gaudim, ni que sigui al volant, del paisatge vora carretera, recolzem la teoria que hi ha un tercer Empordà, el que cavalca entre les dues meitats i que, estant al mig, s’emporta el bo i millor dels dos.

És el que Josep Pla va batejar com a “Empordanet” a peu del Montgrí, menys explotat i natural i que inclou pobles tant encisadors com Pals, Monells, Peratallada o Ullastret amb les seves ruïnes, banyat pel Daró i el Ter en el seu millor tram.

Tres territoris, diferents i complementaris que sumen encant per demostrar als visitants que, siguem de l’alt, del baix, de terra endins o de mar enllà, aquest Empordà, únic, és realment el paradís que s’havien imaginat.

AMPLES ACERES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

He sentit a dir que a Figueres tenen la intenció de convertir la pujada del Castell, el tram que va de la Rambla a l’ambulatori, en un espai diàfan, sense vehicles i obert als vianants.

No podem negar que l’indret, presidit per la torre Galatea, és un atractiu visual magnífic i que un passeig per un lloc així, lliure de circulació viaria, ha de ser un plaer pels sentits.

El problema de Figueres és que, en els darrers anys, s’estan creant, cada cop més espais pensats per als passejadors però, no es té en compte com han d’arribar-hi.

Podem estar d’acord que, dècades enrere, es rendia un culte desmesurat al cotxe, permetent aparcar a la plaça de l’Ajuntament, a les placetes altes i baixes de la Rambla, a la plaça Gala-Dalí, al Teatre Jardí, la plaça de l’Institut, la de l’Escorxador, als voltants de la Font Lluminosa, la plaça de les Patates, al passeig Nou o a la plaça e Sol, entre d’altres, creant un paisatge poc atractiu i encara menys saludable.

El problema és que, ara, que ha augmentat el parc de vehicles, no només s’han eliminats aquests indrets, sinó que hi ha una campanya generalitzada per augmentar l’amplada de les voreres en llocs poc transitats per les persones, com ara s’està fent al carrer Col·legi.

Certament, als vorals de la majoria de les aceres figuerenques els hi caldria una millora, són d’aquelles imatges que entren negativament en el subconscient de la gent, fa antic i mal cuidat àdhuc d’inadaptat per a mobilitats reduïdes.

La majoria de ciutats importants estan apostant per dinàmiques similars, però han tingut en compte cuidar als visitants i als treballadors amb una oferta d’aparcament àmplia, ben situada i a un preu assequible.

Aquest és el parany figuerenc; als que venim de fora ens fa mandra perquè cada cop hi ha menys espai als carrers i els pocs i insuficients aparcaments són molt cars o estan mal situats com el que, malgrat la evidència, en va fer a l’antic camp del Far.

No és pot tenir tot: no pot haver vianants si no s’hi pot arribar, no és pot aspirar a tenir molts visitants si no hi poden aparcar, no és poden omplir els habitatges del centre si no hi pot arribar en cotxe, no s’hi podrà treballar si part del sou s’esvaeix en aparcar.

I tot plegat, afecta negativament als negocis autòctons en favor de llocs més accessibles i degrada cada cop més el centre urbà.

Vot a favor per tancar al transit la pujada al Castell i crear espais oberts i atractius, nets de fums i sorolls, però s’ha de tenir en compte les conseqüències i pensar en les solucions abans que arribin els problemes.

ACCEPTAR PER CONTINUAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ja fa temps que tenim la mosca rere l’orella amb els temes relacionats amb la nostra privacitat.

I no només pel “Pegasus” i l’espionatge d’alt nivell, que sempre ha existit en més o menys efectivitat, depenent de les tecnologies del moment.

Parlo de la informació que ens extreuen mentre visitem pàgines d’internet o xarxes socials i que després és utilitzada per les marques a fi d’engegar persecucions publicitàries.

Però, la realitat és que no podem culpar ningú més que a nosaltres mateixos, ja que en el moment que “acceptem i continuem” a les pagines web o donem el nostre consentiment per rebre notificacions o quan acceptem les “normes i condicions” quan fem compres online, en realitat estem regalant la nostre ànima al diable.

Ho fem com un acte reflex, ja que en el moment que ens formulen la pregunta, el nostre afany per continuar fa que premem el ratolí sense parar atenció.

Tot plegat, perquè aquests textos i condicions son tant feixucs i plens de tecnicismes que, ni els entenem, ni tenim paciència per llegir-ho.

Massa lletra i massa petita.

Estic segur que la majoria dels usuaris d’internet no sabem amb certesa el que son les “cookies” ni quins efectes produeixen al nostre ordinador.

Un espionatge comercial que, amagats rere una dubtosa legalitat, facilita que caiem en el parany i obrim la porta del darrera a desconeguts que analitzen els nostres moviments per oferir-nos allò que ens pot interessar.

Bona part de la responsabilitat de tot plegat és dels legisladors i les associacions que ens haurien de defensar, que han fet una pèssima feina, per no haver-ho presentat més senzill i entenedor.

Es venten de la llei de protecció de dades, posant normes absurdes a empreses i usuaris i després, amb un “click”, se’n va tot en orris.

Diuen que “feta llei, feta la trampa” i en aquest cas, la dita s’aplica però en el sentit contrari, és a dir, els que fan les lleis ja ens han posat els entrebancs per facilitar que es puguin fer trampes.

És com un reflex de molts aspectes de la vida, que els acabem acceptant, per poder continuar.

IN VINO VERITAS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa temps que busquem alternatives al turisme de masses, aquell que, aporta, però poc, que ve atret pel sol i platja, que consumeix paella i sangria i que viu la nit.

Hem intentat canviar el model al turisme de família, d’habitatge en propietat i llargues estades.

També, ja fa anys, que s’aposta per un turisme lligat al paisatge, aprofitant l’entorn incomparable del nostre Empordà.

Els aiguamolls i la seva diversitat, la badia de Roses, les Illes Medes, l’Albera fresca i tranquil·la, els pobles de postal.

Fins i tot aquesta setmana es dur a terme un debat al Cercle Sport per parlar d’aquesta transformació del model turístic

I fruit de cercar alternatives valides hem topat amb l’enoturisme, aquells que venen atrets per la cultura del vi i el cava.

Quantes vegades no hem sentit explicar o fins i tot hem gaudit de l’experiència de fer una visita a bodegues de gran nomenada en terres de vins coneguts com Ribera del Duero o Rioja.

I tanmateix, quantes vegades no havíem anat amb els pares o els amics a Peralada, en els temps del pa “pintat” amb tomàquet, pernil “serrà” i d’allò que anomenàvem “xampany”, amb més bombolles que sabor.

Ara, amb les noves instal·lacions de les bodegues del grup Peralada, hem arribat a la quadratura del cercle.

Sens dubte donaran un cop d’efecte, posarà al mapa la DO Empordà i ens obrirà les portes a un turisme de qualitat, interessat, que ens enlairarà, encara més, el nivell del nostre petit país en l’univers turístic.

I és que el vi, des de que, cinc-mil anys abans de Crist, els Egipcis a Thyrsa el varen començar a elaborar, no ha deixat mai d’interessar-nos.

Pasteur va dir que hi ha més filosofia en una ampolla de vi que en tots els llibres i Stevenson que el vi és poesia embotellada.

Perquè és gaudiment, més enllà del gustatiu, deia George Brassens que el millor vi no és el més car, sinó que el que es comparteix, perquè és gran company de la serenor, les llargues estones i la lentitud de la vida.

“El menjar és la part material de la alimentació i el vi és la espiritual”, deia Alejandro Dumas

L’aposta de Peralada ens donarà protagonisme mediàtic i això hauria de ser aprofitat per bodegues i cooperatives comarcals i així aconseguir pujar a la divisió d’honor del enoturisme a nivell mundial.

S’estan posant els mitjans, qualitat no ens en manca, cal aprofitar l’oportunitat per mostrar el nostre gran potencial, que ja ho deia Plinio: “In vino veritas”, en el vi s’amaga la veritat.

L'EFECTE "UNIÓ"

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Diuen que quan el Barça guanya la borsa puja.

No tinc el coneixement necessari per poder corroborar aquesta afirmació, però sí que tinc la sensació que quan l’equip blaugrana assoleix una fita important (cosa que fa temps que no passa) o guanya un derbi sembla com si es respirés un ambient diferent, un pel més agradable, com si es veiessin més somriures.

Potser és només una apreciació meva, però de totes maneres és cert que el futbol, malgrat la importància que estan agafant altres esports, segueix essent el rei i que la vida de molta gent gira al seu voltant.

Les ciutats, sense anar més lluny, sovint són recordades pels seus equips o pels seus estadis i quan un club és notícia, tot el que l’envolta salta a primera plana.

Quan la Unió estava en categories nacionals o lluitant amb els millors a la Copa, es parlava de la ciutat als mitjans i es posava en el mapa més, fins i tot, que l’obra d’en Dalí.

Eren els temps en que semblava que Figueres podia rampinyar a Girona el protagonisme provincial, que creixia i es veia important.

Però ara mateix, Girona i Figueres viuen realitats ben diferents, tant a nivell de ciutat com esportiu que, com deia abans, sovint van de la ma.

Faríem be de donar suport a la nostra Unió Esportiva Figueres i fer el possible perquè surti del malson que ha vingut aquesta temporada.

La darrera vegada que el club havia perdut la categoria va ser en els despatxos, feia molts anys que no es perdia en el terreny de joc i això és un cop dur.

Una junta directiva forta i disposada, si cal, a invertir en el futur del club àdhuc d’un govern municipal implicat, haurien de facilitar que, en les properes temporades, el club es re-col·loqués on l’hi correspon, per entitat, per estadi, per ciutat.

S’ha de tornar a sortir a les notícies, a veure la plaça de l’Ajuntament plena, l’estadi a petar.

I nosaltres, els socis i simpatitzants hem de donar suport a un colors que, al cap i a la fi ens representen ja que els seus èxits son nostres, perquè de retruc, tots hi sortirem guanyant.

En economia, per les visites forasteres, en orgull vilatà, en il·lusió i sobre tot, veient les cares de felicitat, potser inconscients, de la gent que ens envolta.

Ho podríem anomenar: “L’efecte Unió”

 

EL RAMPELL DE SANTA CREU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Acaben les Fires de Figueres, que aquest any han tornat després de dos anys de restriccions, amb un format una mica diferent.

El calendari ha fet que, a l’hora de escriure aquestes lletres encara no tingui retorn sobre les opinions populars per poder afirmar si aquestes fires inclusives, sostenibles i femeninament reivindicatives, han agradat o no.

El que si puc afirmar és que alguna gent, sobre tot els que aprofiten la foscor les xarxes per fer públiques les seves opinions, abans del fets ja havien matant el projecte.

Suposo que deu haver algun estudi científic fet per alguna universitat americana que digui que els humans tenim la raresa de que ens costa acceptar els canvis amb la mateixa facilitat que ens hi adaptem.

Les Fires i Festes de la Santa Creu han canviat de format moltes vegades en el transcurs dels anys.

El clos d’atraccions s’ha instal·lat en indrets tant diferents com la plaça de l’Escorxador, la del Sol, el passeig Nou o la plaça Catalunya fins arribar on és ara.

Les “Barraques”, que abans ni existien o que en tot cas es podien assimilar al “Certament”, el vell “Embalat” que es feia a la plaça del Grà, aquest any també han canviat de nom i d’indret, per anar a uns llocs més accessibles, però també més poblats.

L’altre novetat és la curta durada que es veurà compensada, segons diuen, en un allargament de la celebració de Sant Pere, entenc que amb el clar objectiu d’evitar les pluges que, com és maig, cada dia pot caure un raig i així poder gaudir, teòricament, de millor meteorologia.

A partir dels focs artificials d‘aquest vespre caldrà esperar els “feedback” però, vist el que corre per internet, millor m’esperaré a llegir aquest setmanari i els col·legues que la setmana que ve ompliran aquesta mateixa pagina, per saber si aquest “Rampell”, que és tal com s’han rebatejat les “Barraques”, ha valgut la pena o no.

Per cert que la paraula “Rampell”, segons les engroguides pagines de vella l’Enciclopèdia Catalana que corre per casa, s’hi referix com a un “desig sobtat i passatger de fer alguna cosa”, que be es podria assimilar amb el que estem veient entre els governants municipals dels darrers anys, és a dir, ganes de fer coses, però res acaba de consolidar-se

I anem amb compte, que la segona entrada de la mateixa enciclopèdia defineix la paraula com a “còlic intestinal”.

SANT JORDI MATA EL VIRUS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sant Jordi és un dia especial a casa nostra; no crec que sigui l’únic en afirmar que és la diada per excel·lència, la festa més maca i lluminosa.

Les places, rambles o carrers principals de totes les ciutats i molts pobles es guarneixen de paradetes que conviden al passeig i la convivència.

Però malgrat tot no és una data marcada amb vermell en el calendari.

Aquest 2022 s’escau en dissabte, però la majoria dels anys ens obliga a reorganitzar agendes i horaris per poder-nos escapar a fer un vol per triar els llibres i les roses que oferirem a les nostres persones importants.

Un dia emocionant per als autors que exposen la seva creació davant del públic, sovint els seus veïns, cofois de contribuir a que el món sigui una mica més culte.

El romàntics cercaran la rosa per l’estimada i els lletraferits, els que algun dia ens agradaria estar asseguts, bolígraf en ma, presentant la nostra publicació, remenarem per triar aquell llibre especial, sovint d’autors locals, tot i tenir-ne de pendents per llegir.

Una festa que uneix tots els al·licients de les grans dates i més aquest any, que suposa la recuperació després de les restriccions pandèmiques.

Diu la llegenda que el cavaller Sant Jordi, a la Conca de Barberà, va salvar la bella princesa, filla del rei català de Montblanc, matant el Drac que els tenia aterrits i que al lloc hi va néixer un roser de roses roges com la sang.

La història d’amor més nostrada, alimentada i exagerada, com totes les llegendes, per l’imaginari popular a través dels segles fins a convertir-la en la festa major de l’amor i la cultura.

Sant Jordi hauria de ser festa gran, convido a obrir un procés d’instauració del 23 d’abril en el dia d’aquest país, obrir-nos de mires i celebrar, que per això són les festes, una història que ressalta valor fonamentals per la pau i la convivència, a l’hora que és reivindicativa.

Quan tots just farà quatres dies, exactament, que haurem abandonat les mascaretes gairebé a tot arreu, podríem novel·lar amb la situació i afirmar que Sant Jordi també ha matat el virus, per fer-nos més lliures i tornar a gaudir dels somriures de la gent.

Que més ha de passar? Sant Jordi, Festa Nacional de Catalunya.

FUGIR DE LA GUERRA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ja han arribat, a la nostra comarca, alguns refugiats procedents de la guerra d’Ucraïna. Són persones espantades que arriben amb poca cosa, que han deixat enrere pertinences i familiars.

Des de temps dels Indiketes que som terra d’acollida i com no podria ser d’una altra manera, els hi hem oberts els braços.

No només en terres empordaneses, sabem que arreu d’Europa les arribades són massives, es parla de varis milions i a hores d’ara, cada país compta amb un bon nombre de persones que arriben fugint de la guerra.

El seu pobre bagatge va carregat de pena i por; per això reben protecció oficial sense gaire més requisits que la seva identificació personal.

Es parla fins i tot de regularitzar les situacions d’aquests immigrants per facilitar la seva inserció laboral en els països de destí.

Res a dir, accions molt lloables i plausibles, que posen en valor els sentiments de fraternitat i caritat humana, que tothom hauria de tenir.

La discrepància ve pel tracte diferent que reben vers altres immigrants que, lamentablement, arriben a terres europees des de fa dècades.

Solen tenir altres colors de pell i arriben per altres mitjans, com pasteres o sortejant tanques.

En el mon hi ha, en aquests moments, 50 guerres obertes a part de la ucraïnesa, en llocs tant diferents com Birmània, Iemen, Etiòpia, Tunísia o Mèxic.

Sovint són conflictes locals, però continus, que provoquen milers de morts a l’any i conseqüentment molts desplaçaments de persones que cerquen un lloc segur per refer les seves vides i les dels seus fills.

Però, les facilitats dels governs no són les mateixes i les acollides passen, sovint, per mans d’entitats privades.

No cal obrir ara el debat sobre les diferències, tampoc remenar consciències que fins ara han estat inertes; el que cal és cercar solucions globals.

No ens caldria acollir cap ucrainià si ningú hagués volgut envair el seu territori, ni a cap immigrant sub-saharià, sud-americà, magrebí o de cap altre país o ètnia si a les seves regions hi hagués pau.

Ningú vol marxar de casa seva.

Molts d’aquest conflictes actius estan motivats, dirigits o si més no, ignorats, pels governants dels, mal anomenats, països desenvolupats, que només mostren la solidaritat quan es converteix en mediàtica.

La pau és una formula matemàtica, en la que cal sumar el sentit comú amb la honestedat i restar-li la hipocresia.

TEMPS ÉS TEMPS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Des de temps remots l’home s’ha cregut l’amo del temps i ingènuament, l’ha volgut controlar.

Fins i tot n’hi ha que parlen de poder comprar-lo.

Però és quelcom indomable, incontrolable i misteriós que, com una anguila, s’escorre de les mans i ningú sap que té per dins.

El temps es perd? Com els habitants d’aquell poble, que diuen que s’aixequen abans per estar més estona per sense fer res?

Els catalans tenim un verb meravellós i de mala traducció: “badar”, que també te difícil definició, ja que podria referir-se a posar la ment en blanc, no pensar i “deixar córrer el temps”, que no perdre’l.

Es pot recuperar el temps perdut? En una cursa, potser, però en la vida, “el temps passa inescrutable”, ens arruga, ens omple de records, d’experiència i ens pren salut, agilitat i memòria.

Amb l’edat s’aprèn a tenir més “temps per a nosaltres”, per poder fer el que ens agrada, allò que el tràfec diari “no ens deixa temps”.

 “Tempus fugit” ja citava Virgili abans de Crist, el “temps que passa volant”, deia la mare.

El temps que potser ens va mancar per veure créixer els fills o el que varem estalviar en cuidar dels nostres ancestres.

Les parelles poc avingudes “es donen un temps” com si aquesta donació curés ferides i afavorís una reconciliació, poc probable.

Sinó, “temps al temps” esgrimeixen els de que demanen que, amb “el pas del temps”, se’ls doni la raó.

L’home s’ha capficat en voler dominar el temps, en mesurar-lo, partir-lo en porcions en forma d’hores, de minuts, fins i tot segons pels més esperitats.

I endur-se’l al canell, abans a la butxaca, ara al mòbil, fer que quadri de sol a sol, per tornar a encetar les hores i tornar a la roda.

Fins i tot, a l’hora de fer aquest article, ha aconseguit que “durant el temps” que he emprat en escriure’l hagi estat la paraula més repetida, aclaparant gairebé el 6% de text.

Poques coses tant misterioses com el temps, allò que omple la nostra existència vital, que també està “limitada en el temps”.

Però no us preocupeu perquè, per molt malament que vagin les coses, tots sabem que “el temps tot ho cura”.

ARA EUROPA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Reconec que quan, als anys 90, la Unió Europea va agafar la forma actual em va semblar que eixia quelcom històric i molt beneficiós per a tothom.

L’arribada d’una nova moneda, una bandera, una fusió voluntària que acabaria convertint-nos en un sol país, ric i potent.

Una unió forta, que s’alimentava d’uns països que havien de complir uns estàndards econòmics i socials i que acabaria esdevenint un referent cara al món, la potència a la que tothom havia de respectar.

El meu jove imaginari em traslladava a un futur blau, de color Mediterrani amb un cercle d’estrelles daurades i una nova nacionalitat que podria portar-nos molts avantatges i benestars.

Fins i tot, hi veia la sortida a les discrepàncies catalanes, en passar a dependre d’uns països amb opinions més obertes, lluny de mentalitats naftalèniques, que ens ajudarien a preservar les nostres identitats.

Però, han passat els anys i tot va molt lent; les mesures contra el canvi climàtic, la desigualtat econòmica, la fam al món, els drets humans, fins i tot la gestió del virus.

Una presidència itinerant de períodes massa curts i sense eleccions directes no aporta solucions a llarg termini i l’edifici d’Estrasburg, amb més de 700 diputats s’ha convertit en una gàbia de grills donant la sensació que nomes serveix per alimentar més càrrecs.

Però ha arribat l’hora, amb la crisi ucrainiana, de veure on és Europa, que fa per fer-se valdre davant els atacs fanàtics i aturar a aquells que volen la guerra.

A molts ens pot semblar que les mesures adoptades -al menys fins al moment de escriure aquestes ratlles- son banals, gairebé infantils: vetar l’espai aeri, treure el Swift bancari, molta condemna verbal...Tot plegat com si la sentencia a un violador confés fos la de escriure cent vegades “No ho tornaré a fer”.

Però hem de recordar que la història ens ha demostrat que utilitzar la força contra invasors eixelebrats nomes allarga el conflicte i costa vides.

Potser sí, que en ple segle XXI, la guerra s’ha de fer amb armes que no es veuen i que potser ni coneixem.

No sabem que passarà, però jo faria un acte de fe vers la UE i si això acaba aviat i amb el resultat esperat, tindrem la primera oportunitat de sentir-nos orgullosos de pertànyer a una comunitat, que potser algun dia hauria de ser el país que guiï el mon.

I sinó, a mols se’ns haurà desfet el somni.

FER L'AMOR I NO LA GUERRA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Val la pena veure el vídeo “Llers, el poble que va esclatar en mil bocins”, presentat fa unes setmanes i que està disponible a YouTube.

Un excel·lent reportatge que mostra els fets del 8 de febrer de 1939 quan, en plena retirada republicana, va esclatar el polvorí acumulat a l’església i que, malgrat les advertències, va provocar la mort de desenes de veïns i la destrucció de pràcticament la totalitat del poble.

Les explicacions dels experts i sobre tot, la franquesa i duresa dels testimonis supervivents fan esfereir, tocant la fibra i fent humitejar els ulls.

Tot plegat, al mateix temps que llegeixo un magnífic reportatge d’en Josep Algans en aquest setmanari, sobre una fotografia de la mateixa època, fins ara inèdita, de la plaça el Grà de Figueres, on es pot copsar el patiment d’aquells que fugien, desesperats, del horror, la gana i la por.

Històries properes, que els avis callaven en temps de silenci, però que els anys no esborren, perquè quan el present dorm, els records viuen.

Però malgrat tot, passades més de vuit dècades, el mon es continua barallant, tot i la certesa de que en una guerra no hi ha mai guanyadors, ans al contrari.

Fins i tot en ple segle XXI, on la tecnologia globalitza el mon, les transaccions són immeditades i la informació es compartida, alguns humans segueixen pensant, com passa ara a Ucraïna, que el xoc armat, a costa de vides innocents, és la solució als problemes.

Bé faríem tots plegats de difondre i compartir vídeos com aquest, que colpegin, que mostrin la barbaritat de prop, que moguin consciències i que els manaires mundials entenguessin que les armes només serveixen per matar.

Quanta raó tenien aquells “hippies” dels anys seixanta, bruts i mal guarnits, que omplien els seus llargs cabells de flors i es movien amb nous ritmes, posant els dits en forma de V i pintant un cercle amb 3 ratlles a l’interior, en forma de petjada d’au.

Però, malauradament, anys a venir, aquells símbols i idees que varen aturar la Guerra de Vietman s’han quedat en el anecdotari històric, amb més nostàlgia que efectivitat.

John Lennon, un dels líders ideològics de la època del “flower-power”, deia que la guerra s’acabarà si tu vols, perquè al cap a la fi, sempre podem triar l’altre opció, la de fer l’amor

EL PERILL DE PEDALAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Un dels moments més recordats de la nostra infantesa és aquell en que, per primera vegada, aconseguim donar unes pedalades i tot i la ziga-zaga inicial, mantenim l’equilibri sobre les dues rodes de la bicicleta.

Una habilitat que diuen que mai més s’oblida i que ens acompanyarà en moltes etapes de la vida.

Primer sota la vigilància paternal, desprès amb els amics per començar a tastar la llibertat de moviments i un cop passada l’adolescència, al final de la joventut, molts la recuperen els cap de setmana, de bon matí, com un mitjà per fer esport i esbargir els problemes.

Per això, no és estrany veure com els camins i les carreteres s’omplen de ciclistes aficionats que pedalen per exercitar cor i cames.

Aquesta afluència genera, sovint, males relacions amb els conductors dels vehicles de quatre rodes.

Semblaria que els camins de muntanya són més segurs, però no agraden a tothom i ja se sap que les pedres i els esvorancs són amics d’hematomes i fractures.

És una evidència que les carreteres, sovint estretes i poc mantingudes, estan cada cop més plenes de bicicletes i de cotxes massa potents i són, sovint, notícia pels accidents amb morts i ferits greus.

Ara que fa anys de l’accident d’en Sergi Murga, sabem que hi ha hagut més de 80 morts i gairebé 650 ferits a Catalunya en els darrers 10 anys

És difícil trobar culpables. Hi ha conductors de quatre rodes que, mancats de paciència, avancen sense respectar la distancia de seguretat i ciclistes que creient-se els amos de la via, van de costat envaint espai i obligant a maniobres perilloses.

Manca una legislació clara i ben pensada, més enllà de distàncies, línies continues i normes efímeres que ningú respecta perquè pocs les coneixen.

Potser, caldria proposar que aquests carrils bici que tant han proliferat en el darrers anys pels pobles i barris, s’allarguessin per camins i carreteres, connectessin localitats i així permetessin que les dues rodes de tracció humana tinguessin el seu espai propi sense haver de compartir-lo amb els autos a motor.

Mentre no sigui així, la mala relació entre xofers i ciclistes seguirà fent que aquest esport sigui d’alt risc.

MÚSICA I RECORDS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Hi ha cançons que ens transporten a temps pretèrits, que ens alimenten els records de moments viscuts, d’amors, nits de festa o viatges.

Perquè la música ens acompanya al llarg de la vida, sovint sense adonar-nos, de manera discreta, però alhora punyent, gravant-se en un punt amagat del nostre disc dur i motivant-nos en el dia a dia.

És habitual veure els corredors o caminaires que porten penjant uns petits auriculars que els engresquen.

Fins i tot, els grans comerços seleccionen músiques d’ambient per aconseguir que el subconscient dels clients els faci sentir a gust i allarguin la visita.

És per tot plegat que molts terapeutes han apostat per aquesta recepta a l’hora de millorar la vida de persones amb dèficits sensorials, mentals o anímics.

A casa nostra tenim l’exemple del projecte que la professora Mercè Martí i els seus alumnes del IES Ramon Muntaner, amb la col·laboració del Museu del Joguet i alguns amics, estan duent a terme en el centre Alzheimer de Figueres, amb música i joguines.

Amb aquesta feina aconsegueix el doble objectiu d’acostar els joves alumnes als malalts, majoritàriament gent gran, compartir experiències i remoure aquell racó de memòria que els ha quedat amagat.

Records que, malgrat la malaltia, es resisteixen a fugir, però que necessiten estímuls per aflorar.

Dono fe que aquestes activitats són un bàlsam per a uns malalts que viuen el seu silenci mental, àdhuc que un estímul impagable per als que la duen a terme.

L’Alzheimer és una malaltia que fa patir tant als malats com als familiars, que viuen la duresa de veure la decadència mental del seu esser estimat, fins al punt d’oblidar-los en vida.

Però, sempre queda aquell pòsit que no marxa, que espera a que una joguina, una fotografia o una cançó l’hi doni l’oportunitat per plantar-se a la superfície del cervell cansat, per remoure records antics i fer-los esgarrapar un cant, un moviment o una frase i gaudir d’una felicitat, fugissera i efímera, que els acompanyarà una estona i que, de passada, inculcarà als joves una experiència inoblidable que els farà guanyar en valors i autoestima.

La música és el record del nostre recorregut vital i projectes com aquest ens demostren que sempre estarà esperant, discreta i pacient, en el fons del cove, fins que un input extern la faci florir i fer-nos reviure altres temps.

Ja ho cantava Tomeu Peña: “Musica i cançons, un bon grapat d’emocions”

REGALAR PAPER

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Suposo que no vaig ser l’únic en veure com dijous passat, a mig mati, els contenidors vessaven de papers i plàstics.

Un cop obert allò que els reis emmascarats havien repartit a la nit, havíem de fer lloc a les cases i aquests embolcalls eren col·locats a corre-cuita als contenidors, sovint sense espai i sense mirar si eren blaus o grocs, tot i saber que els serveis de neteja també tenen dret a gaudir de les festes.

Crec que si ajuntaven tot el paper i cartró dels contenidors del poble hauríem pogut tornar a la vida més d’un arbre.

De tot plegat es pot extreure que potser fem les cartes als mags massa extenses i sovint sense gaire criteri.

És cert que, avui dia, molt dels habitants del nostre país tenim la sort de tenir una mica més del que ens caldria, cosa que dificulta pensar el que cal regalar.

Els més menuts de casa ens ho posen més fàcil, ja que ells mateixos relacionen els seus desitjos en forma de missiva o explícitament, això si, sovint amb coses poc practiques, influenciats pels anuncis.

Però els més grans, aquells que les joguines ja no els interessa, són els que ens compliquen les decisions.

Perquè no és fàcil fer un regal i encertar-lo; per això cada cop més, en arribar un aniversari, Nadal o una data assenyada emprem la pregunta de “Què vols que et regali?”.

Una interrogació que constata que el fet de regalar s’ha convertit en un costum i està perdent la essència del que hauria de ser.

Oferir un present hauria de ser una acció treballada per part de l’emissor i ha de demostrar que hem pensat en la persona que el rebrà, que coneixem els seus gustos, que sabem el que l’hi cal, el que necessita i que ens hem esforçat en esprémer el magí i en trobar allò que el sorprendrà.

Sense tenir en compte el preu, ni la mesura, tampoc les marques o els capricis.

I sobre tot, no calen embolcalls ni papers que omplin els contenidors, tampoc plàstics que ens contaminin durant dècades.

Tots hauríem de prendre consciència i tenir en compte que una caixa de cartró o de fusta, que es recicli pel proper regal, lligada amb un llaç vistós que es reutilitzi, és més que suficient per amagar la sorpresa d’aquell detall, especial i comprat prop de casa.

A voltes els bons costums els convertim en mals hàbits.

EL DIA DE LA LLUFA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sempre m’ha semblat paradoxal que avui, que es commemora la matança de nens ordenada per Herodes, en lloc de fer ofrenes per recordar un presumpte fet històric desgraciat, ens ho preguem a broma.

“Avui és el dia de la Llufa”, em deia la meva mare cada 28 de desembre quan era jovenet. “Ves en compte que no te la pengin”.

Era un ninot retallat, sovint de paper de diari, que, amb cinta adhesiva, penjaven a l’esquena de l’ “innocent” que s’hi passejava, amb els riures amagats dels vianants, si cap ànima bondadosa no l’advertia.

Aquest era el nivell d’innocentada que es gastava quan els nostres avis o pares eren joves, tot plegat una fotesa a la que ara no l’hi trobaríem la gràcia.

Aquelles “Llufes” han evolucionat amb els anys, anant a pitjor, convertint-se en bretolades, sovint tirant a delicte, amb encara menys gràcia.

Els mitjans de comunicació són els que sempre han sabut fer les innocentades més ben treballades i enginyoses.

Segur que en aquesta mateixa edició de l’ EMPORDÀ hi ha una notícia falsa que potser algú prendrà per verdadera i que generarà somriures.

Però, serà difícil de trobar, a menys que els responsables no l’hagin fet massa evident, ja que darrerament, quan llegim, mirem o escoltem les notícies, cada dia sembla 28 de desembre.

El Covid-19, el preu de l’electricitat, el pas a nivell de Figueres, la variant Delta, la corrupció, les vacunes, els resultats de la Unió, un volcà, ara l’Òmicron, el retard dels trens, els confinaments, l’IPC, els negacionistes, la immersió lingüística, els bisbes que es casen, el toc de queda, els cops al Tió, les daines, els focs, el Barça, algunes sentències del TC, els talls de llum, etc.

Notícies que fan mirar el calendari per assegurar-nos que no estem en una tercera dimensió i vivim ancorats permanentment en el dia dels innocents.

Però, veient els titulars s’endevina que, malgrat que hi ha coses que no podem controlar, la majoria del que ens passa depèn de nosaltres, dels nostres fets o de la voluntat dels col·lectius als per pertanyem o votem.

Hem de ser tossudament positius i aprofitar el canvi d’any, el punt d’inflexió d’aquest divendres per creure en il·lusions renovades, per girar la tendència i aconseguir que quan ens arribin les notícies no haguem de mirar el calendari.

Feliç any nou i tant de bo aquest sigui, de veritat, nou de trinca.