MARXEM

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sovint, veient l’esdevenir d’alguns fets, a tots en han vingut ganes de marxar, de deixar de pertànyer a un col·lectiu, fugir d’un grup de WhatsApp, marxar d’una reunió inútil, d’un cinema o d’un sopar ensopit, n’hi ha que volen marxar de casa o fins i tot del país.

Aquests últims, amb el tema del “procés”, han fet viral la etiqueta “#marxem”

I és que tenim motius suficients per sortir corrent, de tot arreu.

Si repassem l’actitud de la Unió Europea durant el seu, relativament curt, periple de vida com a “pseudo-país”, ens adonem que potser no és tan bona idea pertànyer a un col·lectiu d’estats on uns quants marquen les tendències econòmiques, però que en deu anys no ha sabut superar una crisi i que tampoc és capaç de gestionar, amb un mínim de dignitat, la vida de centenars de milers de persones que necessiten ajuda, malgrat el clam popular.

Però, és que si escurcem el punt de mira, estem administrativament en un país que ha demostrat darrerament, sense cap mena de vergonya, com la justícia té nom i cognoms i està totalment manipulada pel poder polític; que no es mesura igual un lladregot sense padrins que governants i família de reis; que casos d’espionatge tan greus com el que var fer saltar un president americà, s’amaguen sota la catifa sense cap pudor i que, paradoxalment, persegueix aquells que posen les urnes.

I si encara volem reduir més l’àmbit fronterer, a casa nostra passen els dies i expresidents i polítics amb indicis de corrupció no són ni jutjats, al mateix temps que gestors d’organismes públics, com el Palau de música, potser millor apadrinats, campen lliures.

Si, finalment, farts de tot, decidim tancar-nos a casa, ens trobem amb un govern de ciutat dividit i trencat, culpant-se mútuament, cosa que afectarà els propers pressupostos, mentre distreuen l’atenció amb debats com el museu del circ o el nou pavelló, deixant que la brutícia se’ns mengi, el centre ciutat caigui a trossos i que quan es posa el sol, faci por anar pel carrer.

I si, vist tot plegat, el que vull és anar-me’n al poble i no sortir d’allà, em trobo que algú s’ha begut l’enteniment i ha sigut capaç de pintar un carril bici, davant de l’acera de casa, obligant al veïns a aparcar el cotxe al mig del carrer i fer que les bicicletes travessin les rotondes pel centreom

.

Així les coses, al final només ens queda aquella frase que, durant anys va estar escrita amb esprai en una paret d’un carrer de Figueres, que deia “Pareu el món, que jo baixo”.

“Marxem”, sí, com a gran “hashtag”, però, la veritat, no sabria pas dir cap a on....

MENTIDES SENSE CENSURA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els censors són uns funcionaris que, en els governs totalitaris, cuiden de que les informacions siguin convenientment filtrades perquè res no pugui criticar als que manen i, si cal, manipular-les per fer passar per veritat allò que els convé.

En aquest país, durant la dictadura franquista, n’hi havia una bona colla i estaven sempre amatents a qualsevol notícia que pogués anar en contra del militar.

Afortunadament, a casa nostre aquesta figura ha desaparegut i, amb la llibertat de premsa actual, semblaria que hauríem d’estar ben informats, però, lamentablement, no és així.

Només cal posar una mica d’atenció als repassos de les portades que fan els diferents informatius matinals, tant en radio com en televisió, per comprovar que una mateixa notícia, publicada en un mitjà o en un altre, és completament diferent.

Podríem pensar que és lògic que les ideologies estiguin presents en cada editorial i que, igual com nosaltres pensem diferent, també els mitjans poden interpretar els fets amb un punt de vista lleugerament dispar i afí a la seves tendències.

Però la realitat és que, potser pressionats pels poders o per finançaments obscurs, molts diaris de gran tirada, emissores de ràdio i cadenes de televisió, traspassen diàriament la ratlla vermella que separa la pròpia interpretació de les coses, de la fal·làcia i no només manipulen la realitat sinó que, directament, publiquen mentides.

No són opinions anònimes que corren per les xarxes, són periodistes, professionals de la notícia, amb noms i cognoms.

I el pitjor és que no passa res, ens ho prenem com quelcom natural, i rarament algun afectat protesta i aconsegueix una minsa rectificació.

La perillositat de tot plegat rau en que hi ha gent que s’ho creu i fan seu el fals titular, sense aprofundir, ni contrastar.

Actualment es donen exemples molt clars quan parlen del procés català o dels grans equips de futbol, que de vegades sembla que hagin jugats partits diferents.

Això fa pensar que, malgrat que els antics censors hagin desaparegut, altres figures han vingut a suplir-los i, tot i gaudir d’una suposada democràcia, els poders segueixen manipulant l’opinió de la gent.

Però que podem esperar? Si els mateixos polítics no tenen cap inconvenient en incorporar la mentida en els seus discursos i tampoc els passa res.

Malament ho tenen els pares i els mestres d’adolescents, quan hagin de parlar als joves sobre la conveniència d’anar per la vida amb la veritat per endavant i no siguin capaços d’explicar com és que alguns fets evidents sembla que puguin tenir dues realitats o dues mentides.

METEOROLOGIA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En dies freds, com els que hem passat darrerament, la meteorologia condiciona el nostre tarannà diari, suposa una dificultat afegida per a les feines d’exterior i, en els casos més extrems, la ruïna de mesos de feina, com els pot passar als soferts pagesos. Els cossos necessiten més energia i la gent, sobre tot la més gran, se’n ressent, l’ànim s’enfosqueix i els esternuts afloren.

Així les coses no és d’estranyar que passem mitja vida mirant el cel i que la informació meteorològica prengui cada cop més protagonisme amb espais propis fora dels noticiaris en totes les cadenes i que sempre estiguem a l’aguait de les darreres novetats, també a través de les aplicacions que ara proliferen per a mòbils i tauletes.

Molts es queixen, sense gaire raó, de les errades dels especialistes en les seves prediccions, malgrat les eines de que disposen i els més exagerats diuen que es refien més de la vareta del frare.

Per ser justos, val a dir que l’encerten molt  i que no és fàcil preveure el comportament climàtic en una zona com la nostra, amb una orografia tant variada, influenciada per mars i rius, planes extenses i muntanyes que embalen un vent, pel que no ens cal cap predicció perquè els “atramuntanats” ja el sentim abans, quan el nostre cos s’accelera i anem per la vida esperitats.

En els darrers dies hem pogut accedir a tot el catàleg complert, amb episodis de pluja forta, estones de sol, vent del nord, del sud, oratges i fins i tot volves de neu, que han enfarinat alguns paisatges.

Hem d’entendre que la variabilitat és tant gran que podem passar-nos més de vint anys (d’inicis dels seixanta fins a mitjans dels vuitanta) sense nevar a Figueres i un dia, de cop i volta, la neu col·lapsa la comarca, en ple mes de març com va passar a l’any 2010.

Per això, en aquest racó de país vivim fascinats pels fenòmens meteorològics com els llamps, trons, onades i, malgrat que sabem amb quatre centímetres de neu quallada es col·lapsa tot, la majoria desitja veure-la caure, trepitjar-la i, posats a demanar, fer un ninot amb nas de pastanaga.

N’hi ha qui diuen que prefereixen la fred, més plàstica i variada, que poden combatre amb capes de roba i recolliment, que no la xafogor, ara gran oblidada, que es cola per tot arreu.

Personalment no hi estic d’acord i segur que ho confirmarien els sense-sostre i els pobres energètics, que veuen com la electricitat puja de preu just quan més la necessitem, per culpa d’unes lleis vetades, que no deixen que aprofitem allò que la meteorologia ens dona de forma gratuïta i abundant, com son el sol i el vent.

No desesperem, que qualsevol nit pot sortir el sol.

FUTBOL I POLÍTICA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Haig de reconèixer que, amb els anys, he anat perdent l’interès pel futbol i em limito a ser un “unionista” no practicant ja que, malgrat tenir el carnet de soci, poques vegades em deixo caure per l’estadi.

No obstant això, segueixo amb interès els partits de l’equip i estic al dia de les seves novetats, amb l’ajuda impagable de les xarxes socials.

Si haig d’augmentar de mires i posicionar-me sobre un equip de primera línia, el Barça és l’equip que més m’alegren les seves victòries, tot i que no els compadeixo en les derrotes, perquè considero que, amb els emoluments dels seus integrants, no haurien de perdre mai.

El motiu pel qual, de petit, em vaig decantar pels colors blaugranes va ser pel sentiment catalanista que desprenia el club i la plantilla, tota de casa, d’aquella època, i que era de les poques vies per poder professar la identitat catalana i plantar cara a un règim que, en els estadis de futbol, ho volia tot de color blanc.

Però entenc que en el segle XXI tenim altres mitjans per manifestar-nos i malgrat que la relació amb Espanya no passi per un bon moment, la mescla de futbol i política ja no hauria de donar-se.

És lògic, però, que el club, com entitat, mostri la seva històrica catalanitat, posi senyeres a les samarretes i facin bandera del seu país d’origen.

Però el FC Barcelona s’ha convertit en un club immens i global, que té seguidors a tots els països del mon. Per això no em sento còmode quan un jugador, sovint estranger i que desconeix la realitat històrica del nostre país, se l’obligui a brandar, al final dels seu absurd discurs, uns visques al Barça i a Catalunya com si fossin tot una peça.

Tot plegat ve per la polseguera que s’ha aixecat amb la campanya de la Generalitat “Si estimes el Barça, estimes Catalunya” per promocionar el país, cosa que ha ofès els seguidors de l’Espanyol i a alguns polítics, oportunistes, que no veuen més enllà dels seus nassos.

S’ha reconèixer que, si la intenció era la promoció, els dos clubs no són comparables, tot i reconèixer la historia i solvència dels “periquitos”, en termes de publicitat mundial, poc poden competir amb els seus veïns “culés”.

No obstant això, penso que la campanya no està ben plantejada ja que sembla que torni a barrejar pomes amb peres i que segurament trobaríem frases més encertades per poder vincular la influència del club sobre els seus seguidors arreu del mon, amb les excel·lències del país i de la ciutat que l’acull.

Per desgràcia a casa nostre no passa el mateix, ja que em sembla evident que la majoria de gent i dels negocis de la ciutat, que tant es varen aprofitar de la fama de la Unió en els temps de glòria, ara no donen gaire suport als seus esforçats directius.

NOU ANY NOU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ara se suposa que aquest article hauria de parlar de les previsions per al nou any que ha començat, de treure suc al seu futur, dir que el nostre equip ho guanyarà tot o pujarà de categoria, examinar els canvis polítics mundials, el futur del país, fer càbales amb les tendències econòmiquesi mil coses més.

També semblaria que hauria d’escriure sobre tot el que de bo i dolent ens ha deixat el 2016, i exposar la reflexió del que hem après per poder millorar.

I per acabar, les propostes personals pel canvi d’any, parlar dels que volen deixar de fumar, anar al gimnàs, escriure unllibre, cancel·lar la hipoteca o ser millor persona.

Tot plegat, el que porta un canvi de cicle, un punt d’inflexió que serveix de fi i d’inici de totes les coses.

I tot això passa justament ara perquè algú va decidir adoptar el calendari gregorià en aquestes terres, fruit de les idees d’un Papa, no fa ni cinc-cents anys.

Vull dir, que aquest canvi d’any sigui ara no té cap base científica, que jo sàpiga, i que es va produït dissabte passat, com podria haver passat qualsevol altre dia de qualsevol altre mes.

És per tot plegat que, en una elucubració un pel particular i per no regir-me per la norma, em ve de gust canviar el sentit d’aquest article, que podria semblar obvi i, posat a escriure bestieses, proposar a la comunitat internacional de canviar el dia del nou any per una altra data que, desprésdel que exposaré, potser hagi algú que estigui d’acord amb mi.

Entenc que un dia en que la gent fa balanç i noves propostes, hauria de coincidir en una data més adient pels canvis.

Hauria de ser el moment en el que molta gent comenci o estigui a punt de marxar de vacances, un dia en que les escoles i universitats hagin acabat i que les noves propostes comencin amb el nou curs, fi de temporada en els esports d’equip i fins i tot a les acaballes del anomenat “curs polític” i l’inici d’una època de relaxació i meditació, de preparació pel que ens ha de venir.

Per això, el moment en que el dia és més llarg i la nit més curta, crec que seria la data ideal per fer el canvi d’any, abocar a les flames purificadores de les fogueres de Sant Joan les nostres penes, sense barrejar-ho amb el Nadal, que tantes celebracions seguides passen factura.

De totes maneres, aquesta càbala absurda indubtablement no arribarà enlloc i només aconseguirà arrancar algun comentari i, sobre tot, algun somriure i amb això compleixo el meu desig per aquest any nou, que la alegria ens ompli els cors.

Només amb això segur que aconseguiríem un món millor.

EL DIA DE LA SALUT

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Demà passat es sorteja el “Gordo” de Nadal, la loteria més participativa, no tant pels premis, sinó pel tot el que mou tot darrera.

La història ve de fa una mica més de dos-cents anys i sobre tot, es mitifica en l’època fosca de dictadura on el joc estava prohibit i aquest sorteig, juntament amb el del “Niño” de Reis i l’ajuda dels “cupons del cecs” era la única manera de somniar en una millora econòmica de forma ràpida o, si més no, una ajuda per passar les festes.

La màgia d’aquest sorteig ve envoltada també per la cantarella repetitiva i un pèl repel·lent dels nens uniformats, la llarga durada i la llista interminable de números premiats, altrament anomenats “pedrea”, que omplen històricament un parell de pàgines dels diaris, al dia següent.

I les imatges dels agraciats, bevent cava calent de bon mati en gots de plàstic o directament de la ampolla, desbordants d’alegria com si haguessin rebut la solució econòmica de les seves vides, quan sovint no és així, ni de bon tros.

Avui dia proliferen les loteries, com a nostra “Grossa”, les europees, setmanals o diàries, els “rasca-rasca” i un munt, que ara mateix son incapaç de relacionar i que aporten, segons sembla, premis molt més importants que la que es celebra aquest dijous.

Però ja sigui pel sentit participatiu, per la tradició heretada o per la proximitat de les dates nadalenques, el “Gordo” segueix essent el Rei.

Com a regal, per compartir amb la colla d’amics, els del gimnàs, la feina, els clients, o la família i, sobre tot, pel que suposa en les entitats que emeten participacions.

Els que no som gaire avesats al joc i en prou feines coneixem els sortejos, quan arriba Nadal, ens omplim les butxaques de butlletes, tot i que sigui de petites quantitats, per ajudar les entitats.

A aquestes associacions i clubs, els suposa una fons d’ingressos, sovint directes per la petita part que es guarden de cada participació, però sobre tot, el que desitgen és que els tornin els cèntims o que el premi sigui tan minso que els que hi hem jugat no gosem anar a recollir-lo per la poca quantitat que ens correspondria i que, d’aquesta manera, l’import íntegre del premi quedi a les seves arques.

Així que aquest any, com els anteriors, el meu desig és que em toqui la loteria, però, a ser possible, un premi menor.

No obstant això, per molt llarga que sigui la llista de números agraciats i per molt que hi juguem, difícilment sortirem de pobres i en acabat el sorteig entonarem la frase més repetida històricament els dies 22 de desembre i que no és altra que “el més important és tenir salut”. Ben cert.

RAMBLEJAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Em sorprèn que al escriure el verb “ramblejar” en aquest document, no quedi subratllat en vermell advertint-me que estic escrivint un barbarisme i que l’acció que descriu no existeix.

Per això, obro l’antiga Enciclopèdia Catalana, que dorm tranquil·la, des de fa anys, en un prestatge de casa i entre la pols de les seves pàgines groguenques veig que efectivament, fa referencia a “passejar per la Rambla”, aquesta acció tant nostrada i que els figuerencs vàrem conjugar en la primera persona del plural del present de l’indicatiu fins que el nou segle i sobre tot les noves costums, ens ha fet canviar el temps verbal pel pretèrit que, com passa de vegades, sol ser imperfecte.

Als més joves i als nous vinguts explicaré, -tot i que dubto que cap dels dos col·lectius llegeixin massa aquestes lletres-, que ramblejar a Figueres, no consistia només en l’acció que descriu la vella enciclopèdia i que pot donar a entendre que el passeig era efímer i esporàdic, sinó que era una activitat massiva i en bucle, que podria durar hores i tant absurda com anar pujant i baixant sense fi, amb l’objectiu bàsic d’observar i deixar-se veure, de tafanejar.

Uns feien la volta, en arribar al final, sobre si mateixos, altres amb volta llarga com si fos un circuit i els més mandrosos, preferien llogar una cadira i veure’ls passar.

Res diferent a les actuals xarxes socials, criticar en veu baixa, acostar-nos a aquella noia tant bufona, saber qui és aquell noi que no havíem vist mai, assabentar-se que aquells han començat a festejar, i preguntar-nos com s’ho ha fet aquella per comprar-se un abric tant car.

Llavors no es publicaven les fotos, sinó que es mostraven al natural, no es posaven “likes” però les cares ho deien tot.

En poques paraules i com diu la meva mare: “Veure qui fa el cap més gros”.

Però, fos pels nous temps o pel nou paviment, el rambleig autòcton gairebé s’ha acabat i s’ha convertit en el que expressa el diccionari, un passeig esporàdic o qui hi passa per força.

Aquest proper diumenge dia 11, un grup de nostàlgics ha convocat per internet, a les 12 del migdia, la tercera “Ramblejada” general.

Volen recordar, ni que sigui durant una hora i escaig, aquella passejada surrealista i tramuntanada, per acabar fent el típic vermut en algun cafè de la mateixa Rambla.

No obstant això, val a dir que justament ara, vora Nadal, amb el mercat instal·lat, les casetes de fusta, els productes exposats, les llums, els guarniments i el bon ambient, la Rambla recupera patxoca i protagonisme, tornant-se a exhibir com la reina de ciutat que, en realitat, mai ha deixat de ser.

PUJAR EL TELÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Diuen que el teatre representa una part important de la reflexió emocional de la nostra societat i que per mesurar les inquietuds culturals d’una cuitat cal observar varietat de la seva programació en els àmbits de teatre, dansa i música.

No només en obres o concerts puntuals, de festa major, o organitzats per entitats privades, que també compten, sinó aquells que, amb ajuda pública, ofereixen espectables de forma estable, gairebé tot l’any

I el nivell dels seus habitants rau en la resposta que donen amb la seva assistència als actes, en les vegades que cal penjar el cartell de “complert”.

Però per aconseguir això, el primer pas és que la programació estigui a la alçada de les expectatives.

“Figueres a Escena” ja fa temps que se’n surt i aconsegueix que els diferents espais gaudeixin de bona salut, amb programacions equilibrades i òptimes pel públic empordanès, que respon molt positivament.

La recuperació dels Caputxins com auditori i la resurrecció de “La Cate” han sigut valors fonamentals per a la diversificació i per a la programació d’actes més íntims, que no menys interesants, i així deixar el teatre Jardí per als grans esdeveniments.

Un recinte que, a més a més, aquest any està d’aniversari rodó, arrossegant un segle de vivències, que han quedat impregnades a les seves parets.

Històries amargues i glorioses, de pau i de por, de riures i de plors, fins als nostres dies quan, possiblement, estigui passant per un dels seus millors moments.

A molts figuerencs ens agrada anar al teatre, principalment per gaudir de la obra, però també, no ho hem de negar, per la litúrgia de l’esdeveniment, per les cares amigues, per la tafaneria, per l’afany de notorietat d’alguns i sovint per les relacions socials, tot plegar res dolent.

Aquest cap de setmana he viscut la situació dues vegades, amb dos espectacles magnífics que venen a resumir la grandesa de tot plegat.

Per un costat l’actor més sagrat de les escenes catalanes, en Joan Pera i una companyia d’actors professionals i cares conegudes de les longeves sèries televisives del país, amb la obra “L’Avar” i un dia després, la “La gàbia de les Locas” amb en Joan Tomàs i en Ricard Sedó, acompanyats de tota una colla d’actors amateurs que ens varen demostrar que no calen grans pressupostos, n’hi prou amb ganes i il·lusió per fer-nos vibrar.

I mentre els polítics segueixen fent teatre del dolent, aquí aixequem el teló tot l’any i omplim platees, llotges i galliners, per gaudir de bons artistes sense filtres ni pantalles, per deixar-nos de penúries i carregar-nos d’emocions.

BALL A FIGUERES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La ciutat ha recuperat l’Erato i entenc que un dels seus usos serà obrir la sala de ball els diumenges tarda i festes de guardar.

No voldria semblar un nostàlgic, però crec que molta gent, fins i tot més joves que jo, estaran d’acord que el centre de Figueres ha anat a pitjor amb els pas del anys, especialment l’ambient dels diumenges.

No obstant això, els festius al matí actuals, malgrat que el ramblejar hagi desaparegut, encara podem copsat un cert batec, si el sol acompanya, omplint-se els cafès cèntrics de “vermuteros” que comparteixen escopinyes i olives, amb tertúlia amistosa i familiar.

Però a la tarda la ciutat es tanca, els carrers es buiden i només queden en el record aquells diumenges de fa 3 o 4 dècades, quan, amb varis cinemes oferint sessió continua, el centre s’omplia de gent, els bars i frankfurts feien caixa a la sortida, mentre el Sr. Poloni ens venia el “Marcador”.

I si el setè art no era de la nostra preferència, sempre ens quedaven els recreatius o les discoteques del centre on els pares, més tranquils que ara, sabien que la mainada més jove no havia d’exposar-se als perills del transit per anar a remenar l’esquelet.

I els més grans, els que volien ballar ben agafats melodies de tota la vida, tenien un parell de locals, que, amb música en directe, competien per la clientela.

Avui, els cinemes són a les afores, les discoteques a la costa, els bars tancats i la gent gran han d’agafar el cotxe, amb el patiment ara dels fills, per anar als pocs pobles que encara organitzen ballaruga amb orquestra i mitja part amb berenar i copa de cava.

La re-inauguració del Erato, més enllà del tema econòmic, sembla una bona decisió, tot i que, com sol passar sovint, ve amb retard.

Veurem si compleix les expectatives, que són altes, i aconsegueixen fidelitzar els balladors i balladores jubilats que, com una segona joventut, esperen amb candeletes la tarda del diumenge per fer quelcom tant bo per la salut i per les relacions personals com és compartir tangos, valsos i passos dobles amb alegria, omplint la soledat que, sovint, pateixen durant la setmana.

I em pregunto si, quan aquesta generació, per llei de vida, deixi d’anar-hi i els que anem tot darrera no tinguem aquestes preferències musicals, han previst tornar a convertir l’Erato en el “Quixot’s”, com fa 30 anys, per al·legar-nos la nostra jubilació amb una bola de miralls al centre i a ritme de Donna Summer

NO SÉ QUÈ POSAR-ME

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estem immersos en aquella època de l’any en que, tan aviat fa caloreta quan surt el sol, com fredor, quan s’amaga.

Quan sortim de casa no sabem que posar-nos i no és estrany sentir esternuts al voltant, mentre els virus volen per l’ambient, empaitant els més dèbils.

Hi ha una tendència, clarament contrastada, de que quan arriba la tardor, malgrat que encara faci calor, si les temperatures baixen una mica, ens ve de gust sentir el toc de la màniga llarga i posar-nos peces d’abric, tot i que potser encara no caldria.

El mateix passa a la primavera que, amb els primers raigs de sol, tot i que refresqui, afloren les mànigues curtes i els vestits escotats, malgrat que, tant en un cas com en l’altre, segurament, la sensació tèrmica és la mateixa.

Com si tinguéssim pressa pels canvis.

Aquest dies, veure les diferents i variades formes de vestir de la gent pel carrer, és tot un espectacle.

Fàcilment podem distingir qui ja ha fet el “canvi d’armari”, per accedir més fàcilment a la roba de la temporada, i qui no, ja que tant aviat ens creuem amb fredelucs tapats amb bufandes i jerseis, com amb valents acalorats que conserven els polos i les sandàlies.

Tots barrejats amb els turistes, bàsicament despistats, que, malgrat la Tramuntana o la pluja, segueixen amb les seves bermudes i les xancles amb mitjons.

I és que aquest passat diumenge, sense anar més lluny, s’ha alternat l’ambient gris i plujos, amb l’escalfor del sol de migdia, amb una diferencia tèrmica de més de 10 graus.

No obstant això, la propera setmana el canvi d’hora ens posarà a lloc i farà que la nit ens abraci ben aviat, per pena d’aquells que busquen l’aire lliure, els passejos cap al tard i les terrasses de bar i per joia d’aquells que prefereixen les mengues fumejant, la manta al sofà i la calmada lectura de llibres gruixuts.

Però sabem que en pocs mesos tornarem a tenir la mateixa conversa a l’inrevés, perquè afortunadament vivim en una zona on la climatologia és cíclica, i ens aparta de la monotonia d’altres països.

I mentre no arribin les gebrades, els vidres glaçats i ens surti fum per la boca, toca vestir-nos amb el primer que ens digui la intuïció al mirar per la finestra, tot i que, al cap d’una estona, a ben segur, ens n’estarem penedim.

Per això, en aquests dies, una de les frases més repetides a les llars és “Amb aquest  temps, no sé què posar-me”.

ENDOLLATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En la darrera edició d’aquest setmanari podíem llegir, en portada, la magnífica notícia de que l’ajuntament de Figueres volia fomentar l’ús dels vehicles elèctrics posant dos punts públics de recàrrega.

També es feia esment de la possibilitat d’adquirir dos vehicles elèctrics per a la brigada municipal que vindrien a acompanyar les dues motocicletes que ja disposen els tècnics i als autobusos, també elèctrics, que ja circulen.

La notícia venia associada, com no podia ser d’una altra manera, d’una reflexió de la alcaldessa ventant-se de la decisió i d’un article d’en Francesc Cruanyes, brillant com sempre, exaltant les magnificències i l’estalvi que això significa, no només en carburant sinó, sobre tot, en contaminació, tant atmosfèrica com acústica.

Algunes veus malintencionades l’han criticat, com sempre sol passar, catalogant aquesta mesura de populista i de que només busca l’acostament del vot verd.

A mi, la veritat, m’és igual si és així, crec que es tracta d’una bona decisió, que milloraria la qualitat de vida i que, de portes en fora, es veu com un gran avantatge per al medi ambient.

No voldria, però, ser un esgarriacries, ni xafar la guitarra a cap conseller ben intencionat, però aquesta practica necessita un recolzament al darrera que depèn del govern central i aquest, com sol passar, no està per la feina.

La explicació és que l’energia elèctrica que aquests vehicles necessiten per funcionar ve donada per unes companyies que no escolten el clam popular i que segueixen fabricant-la, majoritàriament, amb processos contaminants i fins i tot perillosos.

Amb l’ajuda dels ecologistes radicals, que no volen parcs eòlics al país del vent, ni hortes solar per no espatllar el paisatge, el govern d’un dels països amb més sol d’Europa no facilita que ens fabriquem la nostra pròpia energia mitjançant plaques.

Així les coses, les empreses o, en aquest cas els ajuntaments, que voldrien invertir en energies del Sol es troben en que no la poden acumular, cosa que es pot entendre per la gran carrega contaminant de les bateries –que, tot sigui dit, també porten els vehicles elèctrics-,  però el pitjor de tot és que tampoc els deixen fer un “cap mas” a final de mes i pagar el diferencial entre el sobrant de la energia auto generada i la energia consumida.

Per tot plegat és absurd que algú inverteixi quadre quartos en posar una placa solar, fins i tot a casa seva, si al vespre, quan necessita corrent, el sol ja s’ha amagat.

I, a més a més, sembla que estan estudiant seriosament la possibilitat de que les empreses subministradores, puguin gravar un impost pel Sol, no fos cas que el compte de beneficis els sortís malparat.

La senzilla explicació és que, tal com es pot comprovar fàcilment, els consells d’administració d’aquestes empreses estan plens de ex governants que, aquests sí, son els únics que estan, realment “endollats”.

COMPARTIR UBICACIÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa poc, el meu mòbil va actualitzar el seu sistema operatiu, incorporant novetats que calia descobrir.

Efectivament, vaig veure que hi havia una nova icona que deia “cotxe” i que si la clicava em deia on el tenia aparcat i em marcava la ruta per trobar-lo, molt útil per si mai em perdo per la cuitat. També n’hi havia una altra que deia “casa” que si la premia em deia per on passar per arribar al meu domicili, cosa que potser seria de profit si mai el meu estat etílic em desorientés, cosa, per altre banda, poc probable.

En acabar de dinar m’indicà per on havia de passar per tornar a treballar; sortint de la feina, em va recordar la ruta per tornar a casa, no fos que me’n oblidés i el dissabte, de bon matí, no sé com, però sabia que havia de canviar la ruta, com sempre, per anar a esmorzar amb un amic.

Arribat el cap de setmana, em va voler guiar per anar a dinar, com fem sovint, a casa de la sogra, cosa que tampoc calia, perquè difícilment deixo passar la oportunitat de gaudir de les seves extraordinàries menges.

I així, vaig anar descobrint que, per exemple, en obrir una fotografia d’un excel·lent arròs, que un amic m’havia enviat des de l’estranger, venia acompanyada de la seva ubicació, de manera que vaig poder comprovar que no l’havia fet en un restaurant, sinó que realment estava a casa seva i em mostrava la ubicació en el mapa, per si mai el vull anar a visitar.

És indubtable que les noves tecnologies ens ajuden en el dia a dia, que difícilment podríem tornar enrere i viure sense elles, però potser hi ha aspectes que s’estan exagerant.

Segurament molts trobaran interessant saber quantes passes fem al dia, els kilòmetres caminats, els pisos pujats, que ens avisi que ens hem d’aixecar de la cadira o respirar i també és cert que els cossos policials o els jutges ho poden aprofitar per investigacions, desaparicions, robaments o terrorisme.

Però els que normalment sabem on tenim el cotxe, on vivim i on treballem no ens fa gaire gracia que un cervell, que diuen que esta en un núvol i desconeixem qui el gestiona, sàpiga com organitzem les nostres vides o quines son els nostres costums i hàbits.

És incongruent que inspeccionin i sancionin en nom d’una Llei de Protecció de Dades pensada per emparar la nostra intimitat i, pel contrari  que la majoria d’aplicacions ens obliguin a  “compartir ubicació” i conseqüentment obrir la nostre vida a un món virtual, ple de “hackers” i pirates carregats de males intencions.

Més enllà de la mala sensació de sentir-nos controlats, ens preguntem si tantes facilitats no ens van restant capacitat de decisió i, sobre tot, si no ens acabaran limitant quelcom tant enriquidor en la vida, com és la incertesa i la improvisació.

TOTS AL COLE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ahir va ser el primer dia de classe per milers de nens i nenes de la nostra comarca,  un dia amb unes connotacions emocionals que sempre recordaran.

L’olor dels llibres, motxilles i estoigs nous, les característiques de la nova tableta electrònica i l’esperit tafaner que porta a fer càbales amb la procedència dels nous alumnes o professors.

Obrir els llibres per darrera per veure com de difícils seran les matèries a assolir a final de curs, la distribució dels pupitres, les millores, si és que n’hi ha, del centre, tot i que en molt casos, malauradament, l’exercici consistirà en avaluar l’estat dels barracons.

Els petits ploren per fora, els grans ploren per dins, i tots celebren retrobar-se amb amics nous i vells.

Les activitats extraescolars, els horaris dels busos, el preu del menjador, les tutories en hores de feina; els pares tornaran al debat de cada any, sobre la qualitat de l’ensenyament, sobre el paper del mestres i, els més busca-raons sobre la eficàcia de la immersió lingüística i les lleis que ens vol imposar el no-govern que mana.

Però el que hauríem de tenir en compte tots plegats, és el paper que ha de jugar cadascuna de les parts: pares, mestres i alumnes, en aquesta feina, de vital importància per aquestes personetes, que són el futur.

L’ensenyament actual, vist des de fora, sembla mancat d’eficiència, sobre tot veient els resultats anuals de les diferents proves de competència, on es veu un clar desconeixem de temes bàsics en cultura general i el creixent interès per programes televisius de “realitat” amb dubtosa aportació cultural.

No és que el sistema de ensenyament cooperatiu, participatiu i molt proper no sigui necessari, però el desconeixement mostrat per molta joventut que ha acabat la ESO, és alarmant.

La cultura és un eficient conductor de diàleg, de compressió i de convivència.

La assignatura d’història, per molts inútil, guanya la seva importància quan veiem l’estat de la societat mundial actual.

Un bon coneixement del passat, sense els partidismes i les manipulacions que l’han distorsionat, els faria assabentar-se de les bestieses que els homes hem fet, els motius dels inicis de les guerres, les salvatjades de les dictadures o els crims comesos en nom de les religions i les banderes, cosa que ajudaria a minvar els fets cíclics que es produeixen i prevenir conflictes futurs.

I posats a innovar, no estaria de més que les mateixes escoles impartissin classes regulars als pares, “coaching” amb temes prou importants com la convivència, l’educació, la conversa amb els fills, el respecte o el comportament, perquè els pares han de fer la feina d’ensenyar els valors i l’educació que, juntament amb la cultura proporcionada pels mestres, els faci anar pel dia a dia amb el cap ben alt i se’ls hi obrin les portes del futur.

Ahir va començar el curs per tots, queden molts deures per fer.

FA TEMPS, ANAR A GARBET

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Diumenge al mati, sona el telèfon que sento entre mandra i suors. La mare, ràpida, baixa a agafar-lo; mig minut i s’obre la porta de la cambra.

-Nen, és en Miquel, que t’hi posis.

Fa sol i vent en calma, la xafogor és important. No hi ha mòbils, ni missatges, cal aixecar-se per posar-se a l’orella el telèfon “gòndola”, aferrat amb cable a la paret.

-Va, vinga, anem a la platja, que crec que elles vindran, ens trobem tots a l’estació. El tren surt a un quart d’onze, ens hem d’afanyar.

En Carlos arriba amb el “Vespino”, altres corrents, en Ramón amb bici, anem tard.

Per sort, el tren no arriba a l’hora, fa més de 35 anys ja era com ara, fins i tot era costum.

Una tovallola, quatre monedes, treure el bitllet i amunt del tren, no calen cremes, para-sols, neveres, ni estores.

Mitja horeta de salts rítmics en seients incomodes, parades a “Perlada”, Vilajuïga i Llança; els vagons, sense aire condicionat ni pantalles, van plens; mirades i tafaneries amb altres colles. Xerrem i fem broma.

Baixem a Garbet, sense andana, travessem la carretera, sense pas marcat ni semàfors, baixem pel camí costerut, sense baranes ni seguretat; les xancletes no ajuden.

A la platja no hi ha socorrista, ni bandera verda, l’aigua es clara i molt freda, les pedres molesten, però tant se val, estirem les tovalloles per res, ja que ja no les tornarem a trepitjar el tot el matí.

Elles, les que havien de venir, no hi són, potser els pares no les han deixat, o potser s’hi han repensat, que hi farem, no ho sabrem fins a la tarda, ningú les pot avisar.

Tant se val, som uns gamarussos adolescents i la vida ens és planera

Banys sense matalassos, patins, ni pàdels surf, només esquitxos, corredisses, pedres que volen i molts de riures.

Toca la una i correm cap a dalt, no fos cas que perdem el tren. Mirar a cada costat per travessar les vies que no tenen senyalització i el túnel davant nostre fa respecte, hem de córrer, no fos cas.

Cinc minuts d’espera que aviven la set; un venedor ambulant, potser sense llicència, ni permís de Sanitat, treu del seu cove ple de gel una beguda de taronja a canvi d’un parell de duros.

Arriba el tren i saludem el revisor, que ens clicarà el bitllet.

Passen els túnels i els budells fan fressa, son les dues i casa ens espera l’ “ensaladilla”, un cop de cap, la peli de la 1, una dutxa i a fer un vol, a veure si les veiem, que diumenge és aviat passat.

No és nostàlgia, temps preterits no tenen perquè ser millors, la diferencia és la facilitat d’abans per gaudir, de forma autònoma i potser inconscient, de llocs tant idíl·lics com Garbet.

CINQUANTA ANYS DE TURISME

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Aquest cap de setmana ha estat, a ben segur, el darrer episodi de massificació turística a la nostra zona.

A partir d’avui, la majoria dels visitants enfilaran cap a casa seva per recuperar la normalitat abans de tornar a la feina i molts de nosaltres podrem aprofitar per gaudir de més espai a les platges, carreteres fluides, de restaurants sense reserva.

El que anomenen “les vacances dels rics”.

Una tranquil·litat que molts voldrien sempre, sense parar-se a pensar que sobrevivim gràcies a aquestes aglomeracions.

La nostra comarca, pròspera malgrat que no ens ho acabi de semblar, compta amb indústries, comerços i fàbriques molt importants, però, possiblement, la nostre font d’ingressos més gran provingui del turisme.

No crec que sigui agosarat afirmar que la creació d’Empuria-brava, aviat farà 50 anys, va ser l’inici de tot plegat, si més no, el punt d’inflexió per convertir el visitant exòtic i esporàdic en turista de veritat i crear la línia de negoci més important de les nostres contrades, malgrat la pèrdua d’una part del nostres preuats aiguamolls.

No obstant això, l’augment de visitants d’aquest any, segons diuen les estadístiques, potser vingui donat per la inseguretat dels països del Mediterrani sud, per la crisi grega o per la manca de rodatge dels països de l’est.

És per això que no ens podem adormir, nos fos cas que els altres països s’espavilin i perdéssim quota.

La mateixa Empuria-brava és un exemple. La “Venècia Catalana”, la “Florida Europea”, presenta, cinc dècades més tard, un aspecte força desmillorat: cases que caldria reformar, carrers i aceres sense arreglar, deficiències en claveguerams, edificis allà on no toca que son “guetos”, una zona comercial envellida i una platja on l’única modernitat és una zona blava que encara dificulta més la presència del banyista.

I, a tot plegat, hem d’afegir una Llei de costes aplicada allà on no n’hi ha, plans de protecció ambiental mal redactats i normatives absurdes que ens poden fer molt de mal.

No fem prou amb sol, mar, en Ferran Adrià o en Dalí. Calen infraestructures modernes i molt de sentit comú per mantenir rotllant la nostre industria més fructífera.

“Per la Mare de Deu d’Agost a les 7 es fosc” i en pocs dies els estudiants soferts deixaran les maratonianes jornades d’estiu per tornar a les aules, els negocis de costa començaran a preparar la propera temporada i mentre hivernem, darrera els vidres entelats, haurem de seguir treballar perquè la nostra gallina d’ous d’or no deixi de pondre.

CAÇATS PELS POKÉMONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Suposo que, a hores d’ara, tothom sap, si fa o no fa, que és això del “Pokémon Go”.

Per a qui no estigui posat en el tema, aclarir que és un joc que s’instal·la en el mòbil o tablet, com una aplicació, i que consisteix, bàsicament, en passejar per la ciutat o qualsevol lloc, amb el mòbil a l’alçada dels ulls, mirant per la pantalla el mapa virtual per on trepitgem, més o menys com un navegador de cotxe, i anar trobant, en cantonades, parcs o carrers, aquestes bestioles imaginaries, que, al caçar-les, faran pujar el compte de punts, per no guanyar res.

Evidentment és més complex que això, ja que s’hi afegeixen nius, ous, trampes i no sé quantes coses més.

Així les coses, no és estrany que veiem nois i noies, bàsicament adolescents, que, tot caminant pel poble o la ciutat, no aparten la seva mirada del mòbil, sense parar atenció a la realitat que els envolta, únicament submergits en el món virtual que els hi mostra la pantalla.

Això ja ha provocat algun ensurt per culpa de la distracció i suposo que algun xoc amb faroles no previstes.

Vist de lluny i amb la serenor que ens donen els anys, sembla una bestiesa que no porta enlloc, però que, com moltes altres modernitats que ens envolten, formen part del dietari i les hem d’acceptar, ens agradin o no, tal com venen.

No obstant això, per opinar de les coses cal tenir uns mínims coneixements i servidor, per poder parlar-ne, he decidit fer la proba.

Val a dir que, per una estona, amb colla i ganes de gresca, és fins i tot divertit.

Amb uns amics, tant neòfits com jo, vàrem capturar un parell de “Rattatas” i vam riure de valent, però vàrem tenir clar que amb un cop n’hi havia prou, tot i no descartar tornar-hi algun dia que tinguéssim ganes de gresca i res millor per fer.

El problema ve, com en tots els jocs, en la dependència, en no saber on és el final, on acaba la diversió i comença la obsessió, quan gaudir és converteix en un problema, i no comprendre que les modes son passatgeres i que, d’aquí a quatre dies, hi haurà una altra aplicació, tant addictiva com aquesta.

A falta de gats per pentinar, ara, qui no té res més per fer caça Pokémons

Potser valdria més fer el mateix camí per repartir currículums o, posats a fer, mirar la mateixa pantalla tot llegint un llibre digital.

Com deia un cyber-amic a les xarxes, els que es passen tota l’estona caçant Pokémons, no se’n adonen que, en realitat, són els Pokémons que els han caçat a ells.

MIRAR-NOS EL MELIC

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Hem tingut un parell de dies de vent, de núvols i fins i tot de fresqueta i, tal com es comenta en aquestes pàgines, les cues al Museu Dalí han estat enormes.

Potser desenes de milers de persones atretes per l’encanteri del mausoleu del mestre i segur que també pel reconegut Museu del Joguet.

Els més llegits i informats també s’interessaren pel Museu de l’Empordà o el de la Tècnica i tots plegats han gaudit de la gran oferta comercial i gastronòmica de Figueres.

Quan la calor s’ha fet present, els nostres turistes, amb permís dels controls fronterers, han tornat a omplir platges i costes per gaudir d’un Sol que al seu país es fa fonedís.

És cert que la majoria d’ells, de tornada a casa, parlaran de les nostres excel·lències, del clima, el paisatge, les bones menges i no dubtaran a afirmar que no els faria res d’acabar els seus dies aquí, si, com els elefants, haguessin de triar un lloc on morir.

I qui de nosaltres, en algun dels nostres viatges, no ha quedat astorat per les particularitats del lloc visitat? esplaiant-nos mentre mostrem les mil fotos del mòbil.

Viure Londres sota el guspireig de la pluja, la primavera romàntica de Paris, passejar entre la història de Roma, escoltar fados als carrerons de Lisboa, gaudir de les llums de les terres del nord, el “tapeo” andalús, la cultura hel·lènica o la sorra blanca del Carib, entre centenars més.

Això ens ha de fer pensar, en complement als comentaris de les darreres setmanes, on s’enfervoria el sentit patriòtic comarcal, que aquesta terra és tant bona, amb matisos i particularitats, com moltes altres parts del món, i que tenim molts aspectes per millorar.

Si busquem exemples els trobarem a la nit figuerenca, que quan les botigues tanquen deixa de ser “genial”, oferint, sobre tot al centre, una imatge pobre i bruta, en la complicació del accessos i els aparcaments a peu de platja, en la ordenació del litoral, feta a pedaços, en les depriments carreteres i les línies fèrries de rodalies, i en la “estrella” Empúria-brava que celebrarà 50 anys oferint la mateixa imatge de llavors, però cinc dècades més envellida.

Cert és que vivim en una terra meravellosa, que hem tingut molta sort d’obrir els nostres ulls aquí, però tendim a mitificar-la.

No és la millor, és només la nostra i la estima que li tenim ens omple de parcialitat.

Lluny de mirar-nos el melic, el que hem de fer és autocrítica perquè això ens manté amatents i ens obligarà a millorar.