FA TEMPS, ANAR A GARBET

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Diumenge al mati, sona el telèfon que sento entre mandra i suors. La mare, ràpida, baixa a agafar-lo; mig minut i s’obre la porta de la cambra.

-Nen, és en Miquel, que t’hi posis.

Fa sol i vent en calma, la xafogor és important. No hi ha mòbils, ni missatges, cal aixecar-se per posar-se a l’orella el telèfon “gòndola”, aferrat amb cable a la paret.

-Va, vinga, anem a la platja, que crec que elles vindran, ens trobem tots a l’estació. El tren surt a un quart d’onze, ens hem d’afanyar.

En Carlos arriba amb el “Vespino”, altres corrents, en Ramón amb bici, anem tard.

Per sort, el tren no arriba a l’hora, fa més de 35 anys ja era com ara, fins i tot era costum.

Una tovallola, quatre monedes, treure el bitllet i amunt del tren, no calen cremes, para-sols, neveres, ni estores.

Mitja horeta de salts rítmics en seients incomodes, parades a “Perlada”, Vilajuïga i Llança; els vagons, sense aire condicionat ni pantalles, van plens; mirades i tafaneries amb altres colles. Xerrem i fem broma.

Baixem a Garbet, sense andana, travessem la carretera, sense pas marcat ni semàfors, baixem pel camí costerut, sense baranes ni seguretat; les xancletes no ajuden.

A la platja no hi ha socorrista, ni bandera verda, l’aigua es clara i molt freda, les pedres molesten, però tant se val, estirem les tovalloles per res, ja que ja no les tornarem a trepitjar el tot el matí.

Elles, les que havien de venir, no hi són, potser els pares no les han deixat, o potser s’hi han repensat, que hi farem, no ho sabrem fins a la tarda, ningú les pot avisar.

Tant se val, som uns gamarussos adolescents i la vida ens és planera

Banys sense matalassos, patins, ni pàdels surf, només esquitxos, corredisses, pedres que volen i molts de riures.

Toca la una i correm cap a dalt, no fos cas que perdem el tren. Mirar a cada costat per travessar les vies que no tenen senyalització i el túnel davant nostre fa respecte, hem de córrer, no fos cas.

Cinc minuts d’espera que aviven la set; un venedor ambulant, potser sense llicència, ni permís de Sanitat, treu del seu cove ple de gel una beguda de taronja a canvi d’un parell de duros.

Arriba el tren i saludem el revisor, que ens clicarà el bitllet.

Passen els túnels i els budells fan fressa, son les dues i casa ens espera l’ “ensaladilla”, un cop de cap, la peli de la 1, una dutxa i a fer un vol, a veure si les veiem, que diumenge és aviat passat.

No és nostàlgia, temps preterits no tenen perquè ser millors, la diferencia és la facilitat d’abans per gaudir, de forma autònoma i potser inconscient, de llocs tant idíl·lics com Garbet.

CINQUANTA ANYS DE TURISME

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Aquest cap de setmana ha estat, a ben segur, el darrer episodi de massificació turística a la nostra zona.

A partir d’avui, la majoria dels visitants enfilaran cap a casa seva per recuperar la normalitat abans de tornar a la feina i molts de nosaltres podrem aprofitar per gaudir de més espai a les platges, carreteres fluides, de restaurants sense reserva.

El que anomenen “les vacances dels rics”.

Una tranquil·litat que molts voldrien sempre, sense parar-se a pensar que sobrevivim gràcies a aquestes aglomeracions.

La nostra comarca, pròspera malgrat que no ens ho acabi de semblar, compta amb indústries, comerços i fàbriques molt importants, però, possiblement, la nostre font d’ingressos més gran provingui del turisme.

No crec que sigui agosarat afirmar que la creació d’Empuria-brava, aviat farà 50 anys, va ser l’inici de tot plegat, si més no, el punt d’inflexió per convertir el visitant exòtic i esporàdic en turista de veritat i crear la línia de negoci més important de les nostres contrades, malgrat la pèrdua d’una part del nostres preuats aiguamolls.

No obstant això, l’augment de visitants d’aquest any, segons diuen les estadístiques, potser vingui donat per la inseguretat dels països del Mediterrani sud, per la crisi grega o per la manca de rodatge dels països de l’est.

És per això que no ens podem adormir, nos fos cas que els altres països s’espavilin i perdéssim quota.

La mateixa Empuria-brava és un exemple. La “Venècia Catalana”, la “Florida Europea”, presenta, cinc dècades més tard, un aspecte força desmillorat: cases que caldria reformar, carrers i aceres sense arreglar, deficiències en claveguerams, edificis allà on no toca que son “guetos”, una zona comercial envellida i una platja on l’única modernitat és una zona blava que encara dificulta més la presència del banyista.

I, a tot plegat, hem d’afegir una Llei de costes aplicada allà on no n’hi ha, plans de protecció ambiental mal redactats i normatives absurdes que ens poden fer molt de mal.

No fem prou amb sol, mar, en Ferran Adrià o en Dalí. Calen infraestructures modernes i molt de sentit comú per mantenir rotllant la nostre industria més fructífera.

“Per la Mare de Deu d’Agost a les 7 es fosc” i en pocs dies els estudiants soferts deixaran les maratonianes jornades d’estiu per tornar a les aules, els negocis de costa començaran a preparar la propera temporada i mentre hivernem, darrera els vidres entelats, haurem de seguir treballar perquè la nostra gallina d’ous d’or no deixi de pondre.

CAÇATS PELS POKÉMONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Suposo que, a hores d’ara, tothom sap, si fa o no fa, que és això del “Pokémon Go”.

Per a qui no estigui posat en el tema, aclarir que és un joc que s’instal·la en el mòbil o tablet, com una aplicació, i que consisteix, bàsicament, en passejar per la ciutat o qualsevol lloc, amb el mòbil a l’alçada dels ulls, mirant per la pantalla el mapa virtual per on trepitgem, més o menys com un navegador de cotxe, i anar trobant, en cantonades, parcs o carrers, aquestes bestioles imaginaries, que, al caçar-les, faran pujar el compte de punts, per no guanyar res.

Evidentment és més complex que això, ja que s’hi afegeixen nius, ous, trampes i no sé quantes coses més.

Així les coses, no és estrany que veiem nois i noies, bàsicament adolescents, que, tot caminant pel poble o la ciutat, no aparten la seva mirada del mòbil, sense parar atenció a la realitat que els envolta, únicament submergits en el món virtual que els hi mostra la pantalla.

Això ja ha provocat algun ensurt per culpa de la distracció i suposo que algun xoc amb faroles no previstes.

Vist de lluny i amb la serenor que ens donen els anys, sembla una bestiesa que no porta enlloc, però que, com moltes altres modernitats que ens envolten, formen part del dietari i les hem d’acceptar, ens agradin o no, tal com venen.

No obstant això, per opinar de les coses cal tenir uns mínims coneixements i servidor, per poder parlar-ne, he decidit fer la proba.

Val a dir que, per una estona, amb colla i ganes de gresca, és fins i tot divertit.

Amb uns amics, tant neòfits com jo, vàrem capturar un parell de “Rattatas” i vam riure de valent, però vàrem tenir clar que amb un cop n’hi havia prou, tot i no descartar tornar-hi algun dia que tinguéssim ganes de gresca i res millor per fer.

El problema ve, com en tots els jocs, en la dependència, en no saber on és el final, on acaba la diversió i comença la obsessió, quan gaudir és converteix en un problema, i no comprendre que les modes son passatgeres i que, d’aquí a quatre dies, hi haurà una altra aplicació, tant addictiva com aquesta.

A falta de gats per pentinar, ara, qui no té res més per fer caça Pokémons

Potser valdria més fer el mateix camí per repartir currículums o, posats a fer, mirar la mateixa pantalla tot llegint un llibre digital.

Com deia un cyber-amic a les xarxes, els que es passen tota l’estona caçant Pokémons, no se’n adonen que, en realitat, són els Pokémons que els han caçat a ells.

MIRAR-NOS EL MELIC

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Hem tingut un parell de dies de vent, de núvols i fins i tot de fresqueta i, tal com es comenta en aquestes pàgines, les cues al Museu Dalí han estat enormes.

Potser desenes de milers de persones atretes per l’encanteri del mausoleu del mestre i segur que també pel reconegut Museu del Joguet.

Els més llegits i informats també s’interessaren pel Museu de l’Empordà o el de la Tècnica i tots plegats han gaudit de la gran oferta comercial i gastronòmica de Figueres.

Quan la calor s’ha fet present, els nostres turistes, amb permís dels controls fronterers, han tornat a omplir platges i costes per gaudir d’un Sol que al seu país es fa fonedís.

És cert que la majoria d’ells, de tornada a casa, parlaran de les nostres excel·lències, del clima, el paisatge, les bones menges i no dubtaran a afirmar que no els faria res d’acabar els seus dies aquí, si, com els elefants, haguessin de triar un lloc on morir.

I qui de nosaltres, en algun dels nostres viatges, no ha quedat astorat per les particularitats del lloc visitat? esplaiant-nos mentre mostrem les mil fotos del mòbil.

Viure Londres sota el guspireig de la pluja, la primavera romàntica de Paris, passejar entre la història de Roma, escoltar fados als carrerons de Lisboa, gaudir de les llums de les terres del nord, el “tapeo” andalús, la cultura hel·lènica o la sorra blanca del Carib, entre centenars més.

Això ens ha de fer pensar, en complement als comentaris de les darreres setmanes, on s’enfervoria el sentit patriòtic comarcal, que aquesta terra és tant bona, amb matisos i particularitats, com moltes altres parts del món, i que tenim molts aspectes per millorar.

Si busquem exemples els trobarem a la nit figuerenca, que quan les botigues tanquen deixa de ser “genial”, oferint, sobre tot al centre, una imatge pobre i bruta, en la complicació del accessos i els aparcaments a peu de platja, en la ordenació del litoral, feta a pedaços, en les depriments carreteres i les línies fèrries de rodalies, i en la “estrella” Empúria-brava que celebrarà 50 anys oferint la mateixa imatge de llavors, però cinc dècades més envellida.

Cert és que vivim en una terra meravellosa, que hem tingut molta sort d’obrir els nostres ulls aquí, però tendim a mitificar-la.

No és la millor, és només la nostra i la estima que li tenim ens omple de parcialitat.

Lluny de mirar-nos el melic, el que hem de fer és autocrítica perquè això ens manté amatents i ens obligarà a millorar.

LES NOTÍCIES VOLEN

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La tecnologia actual fa que la informació corri a tanta velocitat que tenim coneixement dels fets pràcticament de forma immediata. Els mòbils interactius i les xarxes socials fan que, de vegades, puguem viure la noticia gairebé en directe i amb imatges.

Aparells que, sens dubte, ajuden a facilitar la feina de l’esforçat corresponsal de premsa, que abans havia de córrer a redactar i enviar la crònica o fins i tot, revelar les fotografies, però que ara ho pot enviar tot al seu mitja en pocs segons.

Edicions digitals, pàgines web, ràdios i televisions que, sens dubte, són un escull per a la premsa escrita, ja que la notícia, quan surt al carrer en paper, ja ha passat per totes les llars d’una o una altra manera.

Aquest és un dels motius que em van fer decidir a escriure articles d’opinió, perquè la màgia del diari de paper no s’hauria de perdre mai i el seu interès actual rau, sobre tot en els de tirada diària nacional, en el rere fons, en la opinió de qui vol generar pensament i debat, degut a que la noticia per ella mateixa, ja ha volat.

No obstant això, que podria semblar un avantatge, em dona la sensació que se’ns està tornant en contra, ja que el nostre enteniment, de capacitat limitada, no pot absorbir un flux d’informació tant consistent i discrimina, sense gaire criteri, les notícies que més ens criden l’atenció i que, sovint, no són les més importants.

Aquí afegim que tothom pot fer de periodista, de missatger, sense criteri ni rigor i donar publicitat a allò que més l’interessa, convertint en viral informacions que, de  vegades, són inconsistents o falses.

Així les coses, hi ha situacions que ens passen, injustament, per davant dels nostres nassos i a les que no donem el ressò que caldria, com filtracions ministerials o casos de corrupció que, anys enrere o en països normals, haguessin provocat dimissions i que, a hora d’ara, ja ningú en parla.

També és significatiu que, després dels atemptats de França i Bèlgica, molts mitjans i perfils mostraven banderetes i espelmes i que ara, poc després dels atemptats d’Estambul, amb prou feines es parla dels 42 morts i encara menys dels que, dia a dia, moren a Síria, als èxodes o de fam.

Les notícies volen de forma literal, ja que el temps que transcorre entre els fets i la publicació sovint és superior a la velocitat del so, però tot i així, el soroll que genera és tant efímer que tal com entra, surt. I d’això en tenim la culpa nosaltres, que donem més importància a esdeveniments esportius, que al drama dels refugiats repudiats per Europa, o al descobriment d’un enzim per abaratir els fàrmacs, per posar exemples.

Com deia aquell avi “el llegir es farà perdre l’escriure” i tanta informació ens confon, cosa que aprofitem, com a humans covards que som, per triar allò que ens fa sentir bé, i descartem el que, per llunyania, creiem que no ens afectarà mai, enterrar el cap sota terra, com els estruços, i creure que allò que passa a fora no va amb nosaltres. Les noticies volen, i les importants, lamentablement, ens passen de llarg.

A LA FOGUERA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Dijous al vespre, cremaran branques i papers, mobles vells i teies, acompanyats dels espetecs dels petards, que revifaran la por dels prudents i, sobre tot, la dels pobres gossos.

Tots plegats ens deixarem omplir per la màgia de la nit més curta i intensa de l’any, la que ens obre les portes d’un estiu que meteorològicament no acaba de manifestar-se, de vacances per alguns, possibilitat de negoci de molts altres, de feines efímeres i intenses, de comoditat en el vestir i, per fi, de dies de sol i llum.

El foc de les fogueres, purificador d’ànimes i sentiments es converteix en metàfora aquesta nit, per ajudar-nos a cremar, ni que sigui simbòlicament, allò que volem eliminar de les nostres vides.

Una foguera que, a ben segur, s’allargarà fins diumenge, dia de votacions poc motivades, i que fumarà qualsevol indici de millora, després d’una campanya electoral innòcua i previsible, que no augura els canvis positius que tots necessitaríem, abocant-nos, encara més, a l’atzucac polític que vivim

Mentre esperem que aquesta mateixa nit els britànics es posicionin en el seu “Brexit”, que d’aprovar-se deixaria la UE al mig de les flames, amb l’evidència, clarament demostrada en els darrers anys, de que no està ben estructurada i que compte amb mandataris ineficients, sobre tot a les branques econòmica i social, vista la seva gestió durant la crisi i la seva política vers els refugiats.

Per molts serà abocar al foc un any d’estudi, d’assignatures i professors odiosos, de bones i males notes, d’exàmens i selectivitats que obriran portes noves o que potser, per circumstàncies, els avocaran, amb sort, al món laboral o potser ni això.

Prendre foc a la intolerància, als radicalismes i als violents, a la pobresa i a les malalties no controlades.

D’altres, més superficials, posaran les esperances en el seu equip de futbol, i voldran abocar al foc, simbòlicament, aquell jugador mal carat o aquell entrenador inútil, al temps que els gironins viuen dies amargs, que voldrien enterrar al caliu, mentre alguns “unionistes” amaguen un somriure venjatiu, tot recordant les eufòries mal dissimulades dels blancs i vermells, ara fa 24 anys.

Si per Cap d’Any tenim la sensació d’acabar algunes coses i començar-ne d’altres, ara, just mig any després, cerquem els canvis dins la continuïtat, però en ambos casos, sigui amb raïms o amb fogueres, evoquem desitjos i projectes.

Els més optimistes, aquells que s’omplen d’actitud positiva, gaudiran de la nit més curta com si fos la més llarga i potser rebran el sol ixent al cap de Creus o a la Mare del Deu de Mont amb coca i cava, pensant que de les cendres es pot revifar, com molt be sabem els empordanesos.

EXPERIÈNCIES COMPARTIDES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El paper del avis a la societat ha variat en les darreres dècades.

Abans, si algú ho recorda, els avis ho eren de més edat i solien compartir llar amb fills i néts fins el final dels seus dies.

Avui dia, el avis, més joves i capaços, són el pal de paller de moltes famílies a les que la crisi no els ha tractat massa bé.

Però, tot plegat ha generat un altre col·lectiu d’avis, que ja solen ser besavis, que per edat ja no poden aportar suport i que, per la ocupació dels fills, queden sols i, si mai arriba la viudetat, mancats de companyia, més enllà d’una freda trucada o una visita setmanal, amb sort.

Vàries iniciatives de voluntaris es mouen en molts municipis, disposats a passar a una estona, ajudar-los en moments crítics o acompanyar-los al metge.

Alguns d’aquest avis i àvies prenen la decisió d’ingressar en una residència, a voltes voluntaris, però sovint per necessitat, on busquen cura i calor, malgrat perdre la intimitat de la pròpia llar i els records que l’envolten.

Són una generació que, per l’edat actual, han tingut una vida convulsa i gens fàcil, al temps que interessant, ja que han passat una guerra en la seva infantesa, una pots-guerra famolenca en la seva adolescència i una vida marcada per un regim repressiu, fins a les revoltes socials i els canvis.

Vides intenses, plenes de penúries però, també anècdotes i alegries, que guarden contes a la vora del foc que ningú escolta, histories plenes d’ensenyances que es podrien perdre.

La setmana passada llegíem sobre el programa “Apadrina un avi” de varies escoles i residències de Figueres i aquesta setmana de que l’IES Ramón Muntaner i l’Asil Vilallonga estan duent a terme un projecte que han anomenat “Fem companyia”.

Trobades esporàdiques, contacte directe sense missatges de mòbils, aprendre a respectar i extreure moralines dels comentaris que, emmagatzemats en el disc dur de la maduresa, es traspassaran sense wi-fi al subconscient de la jovenalla, i que, a ben segur, els servirà per un futur que, a hores d’ara, no s’augura gens fàcil.

Fins ara han sigut els joves que han visitat als avis. Aquest proper dijous són els avis que els tornaran la visita i es desplaçaran a les aules per reviure uns temps que, en molts casos, per les circumstàncies de la època, varen ser efímers i durs.

Cal mostrar el reconeixement al professorat dels centres, engrescats com sempre i al personal de les residències, compromesos amb la gent gran, més enllà dels sous i les quotes.

Però sobre tot, felicitar els alumnes i els avis i àvies, voluntaris tots, que mitjançant un intercanvi de temps i de paraules, d’experiències per companyia, donen sentit a les vides viscudes, i obren els ulls a les vides per viure.

MÚSICA EN VIU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Som un país de música, no es pot negar, la vivim de molt endins, com a consumidors i com oients, la mainada creix estudiant en alguna de les moltes escoles que tenim; per tant, no és estrany que tinguem a casa mestres, compositors i intèrprets destacats.

Fins i tot, el nostre geni més universal volia que la Tramuntana en fos intèrpret amb un macro orgue de vent al castell de Quermançó

Endevino que una de les nostres activitats preferides és assistir a concerts, de qualsevol tipus de música, per gaudir dels intèrprets més importants del món en les seves categories, ja que sempre que hi assistim ens hi trobem coneguts.

Alguns esculls tenim a l’hora de dur a terme aquestes activitats; la oferta dels festivals és molt interessant però es concentra en la època d’estiu i cal recordar que, en un país enfocat al turisme, no tothom pot fer vacances, els dies feiners cal anar a dormir d’hora i, per acabar d’adobar-ho, els grans noms venen amb grans preus, gairebé impossibles pels mortals, però que, per gracia del poderós estiuejador, les localitats es venen en qüestió d’hores, deixant-nos als autòctons amb un pam de nas.

Anar a la gran ciutat és una opció que dura tot l’any però que també porta l’afegit econòmic del desplaçament o d’una nit d’hotel si no volem assumir el risc de que la fatiga ens jugui una mala passada en el viatge de tornada.

Però de vegades, tots aquests esforços, siguin físics o econòmic valen la pena per poder gaudir d’actuacions de noms mítics que, quan els escoltes en directe, entens perquè es diferencien d’algunes mediocritats, alçades als altars per les modes, donant-los una fama que s’endevina efímera

Així les coses ens queda aprofitar la oferta publica de cada localitat, que no esta gens malament, com aquest cap de setmana a Figueres sense anar més lluny.

Petits bars i restaurants de la zona també aposten per actuacions en viu, intèrprets joves, música de futur, d’aquells que potser, d’aquí uns anys, formaran part de l’elenc d’algun dels exclusius festivals d’estiu o potser omplirà locals a la capital.

El motiu de tanta dèria per la musica en viu em sembla obvi: abans la musica, exempta de tanta tecnologia, era més pura, els vinils i CD ens obligaven a recloure’ns a la cambra on hi hagués l’aparell reproductor per concentrar-nos mentre ullàvem la portada i el llibret amb les lletres.

Avui dia, la informàtica millora les mediocritats i, amb les plataformes d’internet, ens la podem endur a corre, a la feina o a la dutxa, de forma molt més còmoda, però també més impersonal.

D’aquí la necessitat de gaudir de la música en viu, a cau d’orella, sense filtres ni modificacions d’estudi, on brillen els artistes de veritat, es demostren les hores d’assaig i la compenetració dels intèrprets, per emocionar-nos i fer-nos gaudir.

FIRES DE PLUJA I VENT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El decàleg del bon empordanès, si és que existeix o si s’hagués d’inventar, inclouria, en molts dels seus punts, relacions intrínseques amb la meteorològica.

Vivim en una zona on l’orografia i les influencies de mars i vents fan anar de corcoll els predictors del dia a dia de les seqüencies meteorològiques, avocant-los a errades en la previsió com no es donen arreu.

Fins i tot les noves “app” dels mòbils, que presumeixen de precisió infal·lible, han d’estar actualitzant les icones cada dos per tres.

No és d’estranyar, doncs, que siguem pares d’observadors reconeguts i que els famosos homes i dones del temps dels espais mediàtics de la televisió, tinguin verdadera predilecció per l’estudi del fenòmens a casa nostre.

Fins i tot se’ns etiqueta, crec que justament, de que el nostre tarannà, de vegades bohemi, altres melancòlic i sovint expeditiu, vingui donat per la influencia de vents i tempestes que, amb el segles, han modelat el caràcter tramuntat que ens fa passar de la depressió a la rauxa en poc temps.

A molta gent ens encanta veure la vida lenta i pausada rere un vidre mullat, sentir el cop rítmic de les gotes al terra, mentre es manifesta la fúria dels Déus en forma de llamps que ens il·luminen i de trons que ens fan trontollar el cor, sabent que darrera d’ells, en qüestió d’hores, sentirem el frec del vent a la cara, la rauxa de qui vol escombrar la melangia i netejar el paisatge, per donar colors als camps, avivar el blau del cel, enfurismar el mar i, al mateix temps, omplir-nos el cor de força i empenta.

Però tot això, que tant ens enorgulleix i que ens fa estimar aquesta terra, se’ns torna en contra, fent-nos sentir com idiotes quan afecten a la vida diària, com son les dificultats per fer les feines a l’aire lliure, els paletes, els pintors de façanes, pescadors, i policies, entre molts d’altres i, sobre tot quan provoquen o alimenten desgràcies com riuades i focs al bosc o també, com ara, quan ens fastiguegen les festes.

És cert que entre setmana s’ha aguantat prou be, però ja sé sap que Figueres és vila feinera i que, al contrari del que passa en llocs més al sud de la península que quan son festes es paralitza l’activitat, nosaltres aprofitem majoritàriament els cap de setmana.

I aquest any, entre la forta Tramuntana que va deslluir la mostra de pintura i alimentació del dia més maco de les fires fent, fins i tot, tancar les atraccions i la pluja que va fer suspendre la rua infantil, entre altres activitats, del darrer diumenge, ens han fotut enlaire unes Fires que semblaven ben organitzades, ben programades i que s’han salvat mínimament pel bon enclavament de l’envelat, la plaça Catalunya i altres llocs a reparo del mal temps.

Ja sabem que, històricament, cada any tenim un element, fora de programa, que acaba sent el protagonista, però aquest any n’han estat dos: el vent i la pluja.

El millor i el pitjor del nostre decàleg.

LES PETJADES DEL PAS DEL TEMPS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El temps és allò que “ens fa rics en records i pobres en el que vindrà”, deia el cançoner de manera molt encertada, ja que tal com anem afegint números a les desenes, ens fa créixer el passat i minvar el futur de manera inescrutable.

Aquesta manifestació del pas del temps ens deixa petjades que no tothom es pren de la mateixa manera.

Tendim a pensar, a voltes amb raó, però sovint equivocats, que temps passats foren millors, que abans les coses eren més plaents i fàcils, quan en realitat era la visió que ens donava la inconsciència de la joventut i ho expliquem de forma repetitiva, sobre tot allò que ens és més llunyà en el temps, oblidant el que ens va passar mesos enrere; estranya disfunció de la memòria selectiva.

La punyetera tecnologia, ràpida en canvis, ens posa a proba cada dia i ens fa adonar-nos de que les noves generacions, joves com érem nosaltres, ens passen pel damunt en molts aspectes i ens recorda que el futur és d’ells i hem de deixar-los pas.

Però amb els anys guanyem una serenor i experiència que ens fan relativitzar els problemes i, sobre tot, estar de volta de coses amb les que no cal atabalar-s’hi.

Però malgrat tot això, el que més ens afecta del pas dels anys, és la decadència física que, inevitablement, pateix el nostre cos.

Corbes que desconeixíem, dolors amb els canvis meteorològics, panxeta que no sabem d’on ha sortit i greixos acumulats que volem eliminar, sovint amb gimnasos i curses com no havíem fet quan érem joves.

Arrugues que es volen dissimular, a vegades amb estiraments barroers, canvis de temperatura corporal d’algunes dones en edat post menstrual i els cabells, que traïdorament ens delaten una edat que potser encara no tenim i que obliga a moltes –i alguns- a tenyir-los de fosc, tot  i que, en el cas dels homes, solen marxar pel forat de la dutxa, deixant-nos clapes i entrades manifestes.

Cada casa és un món, però el que, per a mi, és una de les més clares evidencies del pas de temps és quan, sense haver tingut problemes anteriors, ens sembla que els braços se’ns fan curts per la necessitat de separar els papers dels ulls i comencem a triar els llibres que tinguin les lletres més grans, cosa que, irremeiablement, ens porta a utilitzar unes ulleres que ens estarem posant i traient a cada moment, fins que notarem que cada cop tenim més dificultats en veure la matrícula del cotxe del davant i decidirem, com un servidor tal com es pot veure en el canvi de la foto que acompanya aquest article, a instal·lar aquesta incomoda pròtesi de forma definitiva.

I ara que hi veig clar, em serà més agradable gaudir de les Fires que s’acosten i llegir el munt de llibres que aquest Sant Jordi esplèndid i plujós, ha deixat a casa.

També veure la vida nítida i amb colors brillants; cosa que ajudarà a entendre que el futur no és un objectiu, sinó un premi i que només hem de mirar enrere per sentir-nos cofois d’allò que de bo haguem fet i no caure en errors repetits, acceptant amb il·lusió l’encant amagat de cada etapa de la vida.

EL CARTELL DE FIRES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L’altre dia es va presentar el cartell oficial de les Fires i Festes de la Santa Creu d’enguany, amb un disseny innovador, cosa que ha aixecat opinions dispars i polèmiques entre la gent.

Això ha passat gairebé sempre que es fa un cartell d’algun esdeveniment en el que no hi surten dibuixos tradicionals, de festa o símbols de la ciutat. I és que al gènere humà li costa acceptar els canvis i tendeix a la critica gratuïta.

Un home gran i savi sempre em deia que “a la boca i al flabiol se  li fa dir el que es vol” i avui he sabut que els disset músculs de la llengua son els més forts del cos humà. Per alguna cosa serà.

El problema és que, abans, els comentaris sobre qualsevol cosa no passaven de l’entorn familiar, potser a la feina o en alguna tertúlia de bar; però ara, amb les xarxes socials, resulta fàcil seure’s davant de la pantalla i escriure, moltes vegades de forma anònima, allò que pensem amb mala baba o sense massa reflexió i aquest comentari, que abans hagués quedat esvaït en la conversa i en dos minuts ningú recordaria, ara es rebota, es comenta i es replica, arribant a moltes més persones de les que ens podem imaginar.

Això sí, entenc que el cartell dissenyat pel figuerenc Manel Gràvalos de l’estudi Visible, ben mirat resulta, si més no, diferent.

Es pot arribar a veure que representa una creu central, que juga amb els colors de la primavera, que els barreja com a símbol de diversificació ciutadana i és cert que les lletres, per la seva forma, col·locació i mesura, costen de veure. Però, partir d’aquí, que la imaginació de cadascú faci la resta, que no tot té perquè tenir una explicació.

Ja sé sap que, sovint, ens costa acceptar el que és nou i trencador, bàsicament per la por que tenim a allò que no comprenem.

Personalment no entenc tanta polèmica si precisament nosaltres traiem profit i ens ventem de les idees surrealistes d’un geni, tocat i excèntric, que ha creat obres admirades arreu del mon que, en molts casos, pocs arriben a entendre.

Tampoc comparteixo el posicionament dràstic de la gent quan opina que tal cosa és maca o lletja, ja que allò que a algú li pot semblar certament bufó, un altre hi pot veure una colla de defectes, perquè ja se sap que hi ha tants gustos com tonalitats té l’arc de Sant Marti.

“Qui no te feina el gat pentina”, deia la meva mare i a mi em sembla que aquestes converses, com també diu un altre amic meu, son “parlar per no dir res”.

El que realment interessa és el contingut del programa d’actes i d’activitats, que del 29 d’abril al 8 de maig els déus ens guardin de la pluja i la tramuntana i que el sol es reflecteixi en el cercle cromàtic del cartell per fer-nos veure la vida en alegres colors, tot i que ja sabem que no seran mai al gust de tothom.

UN MINUT DE SILENCI

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Quan era petit el minuts de silenci només els veia per televisió quan, a l’inici d’algun partit de futbol, es recordava un personatge mort recentment.

Ja de gran, recordo especialment el que vaig viure en directe al Camp Nou ple, rememorant el gran Kubala, trencat per les notes del “Cant dels ocells” al violoncel, que feia esgarrifar.

Darrerament, entre aniversaris de catàstrofes, accidents, esportistes i cantants traspassats però, sobre tot, per les víctimes dels atemptats, estem vivint molts, massa, minuts de silenci.

Només cal que obrim diaris, posem noticiaris o mirem piulades, que veurem ajuntaments, governs, associacions i altes col·lectius, palplantats a les portes de llurs seus, en formació, amb les mans davant, capcot i posat seriós; gest que els honora, però que no deixa de ser únicament el símbol d’una bona voluntat que ja es dóna per suposada.

Fins i tot, sembla que són tant notícia com el mateixos fets, tal com passa amb la legió de psicòlegs que planyen els familiars a cada fet traumàtic i que els mitjans s’afanyen a esmentar, com si això justifiqués que s’han fet els deures.

Però, que ningú pensi que davant d’aquests esdeveniments, les declaracions de dol oficials o les banderes a mig pal son cap mena de solució.

Tenim un problema molt greu, és difícil aturar algú que és capaç de morir per matar i  a qui, segurament, aquesta mena de simbolisme no el farà canviar d’opinió.

I mentrestant, ens preguntem que fa Europa, aquest pseudo-país que havia de ser el líder del món civilitzat i que, en realitat, no ha estat capaç, en deu anys, de superar una crisi econòmica, ni coordinar-se, que potser hagi estat el que, des de les Açores, va despertar l’odi i que, a hores d’ara, ens avergonyeix per les seves decisions amb els mal anomenats refugiats, que, al cap i a la fi, la única cosa fan és fugir dels mateixos que ara ens obliguen a convocar minuts de silenci.

Alguns lectors em comenten que, a voltes, els meus escrits tenen un punt de mala llet, cosa que desmenteixo fins avui. Ara, efectivament, colpejo les tecles amb la ràbia que em fa pertànyer a un col·lectiu que només guarda minuts silenci i que porta dies, setmanes i anys emmudint. Una societat que, lluny d’aportar solucions, alimenta i comercialitza amb els col·lectius que poden acabar amb el futur dels nostres descendents.

Hemingway deia que no havíem de preguntar per qui toquen les campanes, i això ho podríem extrapolar als minuts de silenci.

La resposta ens la donava ell mateix: son per cadascú de nosaltres, perquè tots formem part de la humanitat i qualsevol pèrdua ens minva.

Per això avui ens sentim tots molt poca cosa.

Silenci respectuós i solidari, però després de seixanta segons alcem la veu i que el governants entenguin que no han de callar, que el tractats de pau es fan parlant.

EN L'ORIGEN

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si ja ens costa mirar notícies amb el circ polític que tenim en marxa, més mala sang ens fem amb la situació actual dels refugiats a les fronteres i la conducta dels governs europeus.

La immediatesa informativa i la fluïdesa de les xarxes ens porten dures imatges en directe i a molts ens fa mandra obrir el televisor i optem per amagar el cap, com estruços covards, per obviar la realitat amb l’excusa que, des del nostre sofà, poca cosa podem fer.

Tot i que és cert que no ho tenim fàcil, contràriament al que ha passat en altres dècades, ara tenim l’arma de la solidaritat, de les ONG, que, de forma constant i atenta, procuren organitzar i millorar la vida de les persones allà con cal, en l’origen.

Sempre ens han explicat que, generalment, en problemes d’oncologia, el tumor s’ha atacar en la arrel per evitar la seva difusió, que la prevenció és vital i que la rapidesa en la detecció és la mare dels ous.

La nostra vergonya col·lectiva rau en que no hem estat capaços d’actuar ràpid i en l’origen.

No és nou que el món no és equitatiu, que la riquesa està mal repartida, que les màfies controlen la pobra gent, mentre van passant guerres, moltes desconegudes, altres eternes i que, com que ens cauen lluny, no hi parem atenció, fins que el problema, com ara, ens truca a la porta de casa.

Cert és que Europa podria actuar de millor manera, però altres diuen que aquí també hi tenim mancances –i raó no els falta-, que una sobre-població, lluny d’arranjar el problema, ens perjudicaria a tots i que la solució no passa només per fer espai a tota aquesta pobre gent perquè és utòpic que ho puguem fer; el que cal és evitar que no hagin de marxar de casa seva.

Cap immigrant ho és per plaer, darrera cada desplaçat hi ha una trista història, un drama, la família queda enrere, les costums i la terra s’enyoren, ningú vol marxar, enlloc com a casa.

Ara tenim una bona notícia: Per un cop les lleis ens ajuden i s’ha modificat una norma per la que la desgravació de les aportacions a la declaració de la renda ha pujar ostensiblement i ara podem gairebé doblar els donatiu sense que ens costi molt més.

Fa temps que un munt organitzacions sense ànim de lucre, reconegudes i fiables, lluiten per donar una vida millor als malparats, i la reflexió és que cal triar les que treballin en l’origen, les que procurin millor vida allà on la tenen i que no hagin de desplaçar-se.

Ara podem ajudar més fàcilment a les entitats, ara és hora de força als polítics, entre tots hem d’actuar, des de casa, en l’origen.

FIGUERES, CARA BRUTA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L’altre dia va arribar als meus ulls un reportatge de la Costa Brava dels anys setanta.

Un document excel·lent, malgrat la seva baixa qualitat, cosa lògica tenint en compte l’època en que es va enregistrar.

No obstant això, les imatges eren prou nítides com per poder gaudir i recordar com eren llocs, ara tan canviats, com Roses, Empúria-brava, L’Escala i altres que s’han transformat menys, com Port Bou, Cadaqués o Empúries.

Un parell de coses em varen cridar l’atenció en veure les imatges: la facilitat amb la que es podia aparcar a qualsevol lloc i, sobre tot, la brutícia que hi havia al terra i a les aceres, plenes de papers, embolcalls de gelats, burilles, bosses, etc.

Això em va sobtar perquè no tenia consciència, quan era petit, que els carrers estiguessin així, però és cert que, en aquella època, les papereres i contenidors no proliferaven precisament i que, dècades enrere, potser encara no estàvem prou cultivats en reciclatge.

Després vaig recordar l’eslògan dels anys vuitanta on sortia una cara rodona somrient amb la senyera de fons que deia: “Catalunya, cara neta”, que la Generalitat pujolista va difondre massivament pel país per moure consciencies i que ens fa afectar fins el punt de recriminar, amb la mateixa frase, a qui tirava alguna cosa al terra.

Però passejant per Figueres diumenge al matí mentre moltes ànimes encara badallaven i la grisor del dia no acompanyava, em varen tornar a venir les imatges del reportatge, com si el temps hagués tornat enrere.

Vaig trobar-me els carrers i les voreres plenes de papers i burilles, objectes varis jaient al costat dels contenidors i, sobre tot, merdes de gos que feien de les passes un exercici de precisió.

I pel que llegeixo i escolto, no és només una apreciació meva; la neteja de la ciutat deixa molt que desitjar i cal cercar solucions, que no passen només per multar els propietaris incívics de gossos, que difícilment els agents de la llei empaitaran “in fraganti” a les hores, matinals i vesprals, que els passegen.

La deixadesa que vivim no l’hem d’atribuir només a les retallades en el sector, a la manca personal o a que no es fan les feines bé.

No oblidem que som nosaltres els que embrutim, els que hem fet un pas enrere, els que no hem sabut conservar o transmetre a les noves generacions aquelles lliçons que vàrem rebre fa dècades.

El grau de higiene que trobem als llocs denota clarament el nivell d’educació dels seus usuaris, val més no embrutar que netejar i tot plegat és una roda, qui ho troba net ho deixa net i a l’inrevés.

No dubto que calgui un canvi en la manera de fer les coses en la neteja municipal, però també cal molta feina docent i de conscienciació ciutadana per canviar la mala fama que ens estem guanyant i la imatge de “Figueres, cara bruta” que estem donant al visitant.

EL BAR DE LA UNIÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La sol·licitud de la junta de la Unió Esportiva Figueres per que l’Ajuntament construeixi un bar cobert a l’estadi de Vilatenim, que ha estat rebutjada per gairebé la meitat del consistori, ha aixecat tanta polèmica, sobre tot a les xarxes, que dona per fer-ne un article i així moure el debat entre la gent del carrer.

Es imprescindible en casos així, com correspon a un mitja seriós com aquest, que l’exposició dels fets es faci de forma imparcial.

És pot entendre, tal com estan els números dels ajuntaments, la pressió social i la situació de molts barris, que hi hagi una part del consistori que es negui a desembutxacar unes desenes de milers d’euros en la construcció d’un bar per gaudiment dels quatre gats que van a futbol cada quinze dies, i opinen que hi ha partides pendents en la ciutat que els aniria be poder disposar d’una quantitat semblant.

La reivindicació de la junta concessionària de les instal·lacions, que tant bona feina ha fet en salvar el club del pou on va caure, és que el magnífic estadi de Vilatenim, de propietat municipal, té un defecte de forma des dels inicis ja que no disposa d’un bar en condicions de treball, està a l’aire lliure i no s’hi pot seure. Tampoc es pot obviar que la UEF és una de les entitats més importants de la comarca i que aquest bar no és només per les cinc-centes persones que van a veure el primer equip. També és la imatge que veu la gent de tota Catalunya que ve seguint els seus equips que tenen estadis pitjors amb bars millors. I, el més important: que el club també gestiona 250 nens de les categories inferiors, que hi juguen un munt de partits i mouen una colla de pares que han de passar l’estona dels freds vespres d’hivern, durant l’entrament dels nanos.

Si, aprofitant el símil futbolístic, imitem el jugador que vol llençar una falta directe i fem unes quantes passes enrere per mirar la situació de lluny, penso que, més enllà de les raons, tot plegat fa pudor.

Sobre tot veient que la meitat dels regidors que ha votat a favor són els de l’equip de govern i l’altre meitat ha estat tota l’oposició en bloc.

Un reflex de la situació política actual, la moda dels gurus de tots els partits i que és anar a contracorrent sistemàtica del governant per desgastar-lo, com ja hem vist en altres qüestions recents.

Estarem tots d’acord que la situació no té res a veure amb esquerres o dretes, amb independentistes o espanyolistes, ni tant sols amb futboleros o no.

Quan les polítiques municipals posen els colors dels partits per davant de les decisions objectives, és que estem tocant fons.

Cadascú que pensi el que vulgui, el debat està obert, només cal que fem l’exercici que hauria de fer tot regidor: llibertat de pensament i vot lliure, una senzilla formula que faria parlar les consciències en lloc de les directrius de partits i de retruc convertiria les decisions en racionals, que és el que ens cal a tots els veïns.

EL RESSÓ DELS ANÒNIMS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ens sorprenem dels avenços, mirem enrere, recordem temps passats i ens costa entendre com podíem viure sense alguns dels estris, sobre tot electrònics que avui sembla que els haguem tingut sempre.

Però no tot es redueix als aparells que s’endollen i tenen pantalla, en molts altres aspectes, tant científics com personals, les coses han canviat: les medicines, les teràpies, les formes de treballar, fins i tot la visió de molts aspectes personals i de la vida s’han transformat i certament, ens costaria molt tornar enrere.

Res d’això ha estat perquè sí, és motiu d’una evolució natural, però darrera de cada canvi, de cada avenç o de cada evolució hi ha hagut algú que ho ha pensat, que ho ha estudiat i que, generalment, ha invertit mitja vida desenvolupant la seva idea.

No tots s’anomenen Gates o Jobs, ni son persones riques, tampoc tenen reconeixements multitudinaris. Són coneguts en els seus cercles i adorats pels amics i familiars, el seu nom no surt en noticiaris, ni diaris de gran tirada, només articles a revistes especialitzades que llegiran els del seu gremi.

Molts d’ells seguiran en l’anonimat per la resta dels seus dies i nomes uns pocs escollits seran noticia, potser massa tard, quan la resta de la humanitat se n’adoni del que han fet, com injustament ha passat des dels orígens del temps.

Formigues necessàries en un món que fa ídols de plàstic i personatges mediàtics d’aportacions dubtoses.

Hem pogut veure en aquestes pagines que la Sílvia Osuna, una jove de Castelló d’Empúries ha aconseguit que el seu projecte sigui tant interesant que la Unió Europea l’hi financi un projecte per desenvolupar un enzim que, -per dir-ho planer dins la meva ignorància-, es veu que pot revolucionar el mon farmacèutic i això és nomes el darrer apunt en un currículum tant jove com intens. I solapant-se en el temps, en Mohamed El Amrani, un noi que està teixint una gran xarxa en un poble de pescadors, però aquesta és de convivència i que treballa per la cohesió social, fet que ja l’hi ha aportat reconeixements notables. I, com ells, molts altres que son anònims fins i tot per a mi i que a hores d’ara estan programant, escrivint, inventant i pensant al costat de casa nostre i que gracies a ells, els nostres fills i néts tindran un món millor.

No estaria bé que jo ara m’esplaiés de les excel·lències de la premsa local, és obvi que no seria imparcial, però estarem tots d’acord que ens aporta una informació que els grans mitjans no detallen, parlen de nosaltres, del veí i, en aquest cas, de la Sílvia i el Mohamed, joves que algun dia seran reconeguts fora dels seus àmbits, però que, ara com ara, ens toca a nosaltres fer-nos ressò del seu anonimat i, de retruc, augmentar l’autoestima d’una comarca i fent-nos cofois de proclamar la nostre procedència. Això es diu orgull.

 

FER CUA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Voldríem arribar als llocs i ser els primers, ens mina la paciència haver d’esperar i que la gent que tenim davant s’entretingui més del compte.

Podria omplir pàgines amb exemples: des de la persona que, a la cua de la fleca, cap barra de pa  té el bon punt de cocció o la cagadubtes que, a la peixateria, no acaba de tenir clar si vol lluç o sardines.

Sort en tenim que cada cop més gent utilitza els caixers o serveis online de les entitats bancàries i s’han esvaït ostensiblement les cues davant d’aquell senyor que comptava els bitllets, tant d’entrada com de sortida, no fos cas que la caixa no quadrés.

Cues que avui dia s’han traslladat a les oficines de les companyies de telèfons mòbils, on un munt de gent pregunta i intenta assimilar la quantitat de tarifes i ofertes per sospesar la que més li convé.

Varen haver de marcar una línia de separació al terra a fi de guardar l’intimidat del primer o inventar una serpentina per accedir a taquilles i atraccions, que en realitat no fa guanyar res, però dona la sensació de que estem més a prop del final.

Gran invent els paperets que, estirats d’un aparell, ens donen el torn i ja no cal preguntar qui és l’últim, ni haver estar tota l’estona contemplant l’esquena del nostre predecessor o, en els pitjor dels casos, olorant els seus efluvis corporals.

Potser dins del cotxe és on més les patim les cues, en els peatges de les autopistes els dies d’inici i final de ponts i vacances, l’accés a les platges a l’estiu o a les grans cuitats en hores punta.

A Figueres no n’estem pas exempts i no només els dijous, també es col·lapsen els accessos cada dia, com a la N-II quan tanquen les empreses de Vilamalla o entrant des de Roses que, malgrat que ara s’eixampli a l’alçada de Vilatenim, un cop enfilada la Marca de l’Ham, el coll d’ampolla es torna a tancar i la ronda Sud, estreta des del seu naixement, no engoleix prou.

I si hom decideix tirar pel recte cap a la Plaça del Gra, ara ja no només troba un pas a nivell obsolet i inexplicable, sinó, a més a més, uns semàfors als costats, que no s’entenen.

Però també hi ha cues que ens afavoreixen, com a les botigues i restaurants de costa quan a l’estiu fa sol o a l’interior quan plou i, sobre tot, les del Museu Dalí, que son sinònimes de vida i negoci a la zona.

Però darrerament unes altres cues ens amoïnen, les que provoquen els duaners francesos a la frontera, amb l’excusa d’una seguretat tant necessària com potser exagerada i que ens està posant, -imagino que sense voler-, pals a les rodes perquè els visitants gals no vinguin a deixar-nos les virolles.

Fer cua és una de les grans fòbies humanes però tot i així ens passem la vida fent-les per intentar ser els primers en tot, malgrat que es impossible perquè sempre trobarem algú que ens anirà al davant i en canvi obviem a gent a la que potser valdria la pena seguir.

BENVOLGUTS REIS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Avui és el dia en que tots els nens tenen els nervis a la panxa, el posat inquiet, les ungles mossegades i els gestos repetitius.

No cal fer migdiada, estalviem el descans que al vespre ens ha de guanyar la son.

És la nit de la il·lusió per a grans i petits.

Moltes ganes de que arribi l’hora d’anar a esperar-los, cercar un bon lloc i que el contacte visual sigui nítid i impecable, que els ulls envidriats per l’emoció prou que ens dificultarà gaudir del luxe que envolta els Reis i de la posada en escena.

Qui sap si dins d’aquella carrossa tant lluenta hi ha el nostre regal, potser ens en duran més d’un. Seran paquets grans o petits?.

I quin Rei ens els durà? El ros? O potser el negre?. El blanc és el que menys m’agrada. Quina feinada que tindran, que la nit és molt curta i han d’arribar a tothom.  Bé, a tothom no, que es veu que hi ha molta gent que, malgrat que s’ha portat molt bé, no rebrà gaire res i no sembla just.

Tinc por que la meva carta no els hi hagi arribat, ja deia jo que això de dur-la a l’oficina de Correos no era bona idea, l’hauria d’haver enviat per internet, que els Reis, tot i tenir una edat, segur que s’han sabut adaptar a les modernitats.

Millor m’acosto a aquell patge reial tan bufó i li explico, a cau d’orella, el que he posat a la meva carta.

“Benvolguts Reis: Nosaltres pensem que aquest any ens hem portat molt bé, però n’hi ha que diuen que no, que ens hem saltat algunes normes, els hem fet enfadar i per això ens tenen castigats.

Però seguim pensant que no hem fet res dolent, que, a més a més, hem pagat tot el que ens tocava, hem ajudat els veïns, hem acollit els nouvinguts, no ens hem barallat i hem defensat els diàleg davant de qualsevol violència.

Només volem fer les coses com creiem que és millor i, sobre tot, escoltar a la gent, que això és que ens varen ensenyar de petits.

És per tot això que demanem que ens portin un sac de converses, una caixa gran plena de llibertat, tones de sentit comú, un bidó gran de convivència i també volem altres coses, com salut per a tothom, que els joves tingui oportunitats, que no hi hagi gent famolenca, pau i que viure a qualsevol lloc del món no sigui mai un drama.”

L’ajudant de ses majestats em posa una cara estranya, s’ha limitat a dir-me que parlarà amb el Rei de la barba blanca, però que no sap si de tot això en porta al sac, que hi ha coses que depenen del Rei ros, que és de fora o del Rei negre, que viu encara més lluny.

De totes maneres, aquest vespre posaré les sabates, les galetes i el got d’aigua al balcó, em ficaré al llit, tancaré els ulls, carregat d’innocència i il·lusió com tots els nens, i voldré somniar que a partir de demà començarem a rebre, si no tot, al menys algunes de les coses que hem demanat.

NO PARLEM DE LES ELECCIONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Semblaria que l’article d’avui hauria de parlar sobre les eleccions de diumenge, analitzar les dades, lloar uns i despotricar dels altres, parlar del futur que ens espera, del avantatges i inconvenients del programa que s’aplicarà, de la personalitat dels escollits, de plorar o riure si els guanyadors combreguen o no amb els meus pensaments.

Però no ho penso fer i no és que em vulgui fer el descregut, ni que el meu catalanisme sigui tant cec que em faci creure que Madrid és massa lluny, precisament és allà on malauradament es couen els nostres destins.

Però és que he perdut l’interès pel que diuen els candidats, m’ha passat el temps en que seguia les campanyes electorals, en que sospesava la meva intenció de vot segons com anaven els debats.

Deuen ser els anys i les desil·lusions que m’han fet veure que no haig de perdre més temps del que és mínimament necessari, que el meu vot no servirà pel que jo pensava, perquè un cop emès es perdrà entre les voluntats d’una colla de mediocres, que sovint incompliran el que han promès, no veuran més enllà dels nassos o es buscaran estranys companys de llit per aferrar-se al càrrec, malgrat que això fastiguegi a milions de votants.

Quan més analitzo la situació, més me’n adono que la política que m’interessa acaba al llindar de casa i que mentre segueixin desfent somnis, oprimint els dèbils, armant els terroristes, deixant els lladres al carrer, retallant en recursos sanitaris, imposant educacions mal dissenyades, endollant amics, malversant els nostres cèntims, permetent que es malmeni el medi ambient o que hi hagi gent que passi gana, el meu vot serà paper mullat.

L’escepticisme és una opció, la desconfiança s’alimenta de les males experiències i és per tot plegat que avui, dos dies després de les eleccions no tinc ni fred, ni calor, perquè sé que totes aquelles expectatives que m’hagi pogut fer, tard o aviat seran fum.

És per això que és millor que l’article d’avui miri endavant i parli de no perdre mai la esperança de que algun dia arribaran noves generacions, amb altres tarannàs.

També ha de parlar de que hem de continuar insistint, de no fallar mai a la cita, que les urnes siguin sempre plenes, de tenir paciència i no fer-nos mala sang, de que si volem fer alguna cosa de profit, col·laborem amb entitats d’aquestes que de veritat ajuden la gent i, malgrat que molts lluïm un agnosticisme de vegades contradictori, celebrem el Nadal i esperem que el 2016 porti dins la panxa, apart de tots els bons desitjos habituals, nous aires polítics.

Passeu bones festes i quan compartiu taula, millor que parleu d’una altra cosa.