LES PETJADES DEL PAS DEL TEMPS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El temps és allò que “ens fa rics en records i pobres en el que vindrà”, deia el cançoner de manera molt encertada, ja que tal com anem afegint números a les desenes, ens fa créixer el passat i minvar el futur de manera inescrutable.

Aquesta manifestació del pas del temps ens deixa petjades que no tothom es pren de la mateixa manera.

Tendim a pensar, a voltes amb raó, però sovint equivocats, que temps passats foren millors, que abans les coses eren més plaents i fàcils, quan en realitat era la visió que ens donava la inconsciència de la joventut i ho expliquem de forma repetitiva, sobre tot allò que ens és més llunyà en el temps, oblidant el que ens va passar mesos enrere; estranya disfunció de la memòria selectiva.

La punyetera tecnologia, ràpida en canvis, ens posa a proba cada dia i ens fa adonar-nos de que les noves generacions, joves com érem nosaltres, ens passen pel damunt en molts aspectes i ens recorda que el futur és d’ells i hem de deixar-los pas.

Però amb els anys guanyem una serenor i experiència que ens fan relativitzar els problemes i, sobre tot, estar de volta de coses amb les que no cal atabalar-s’hi.

Però malgrat tot això, el que més ens afecta del pas dels anys, és la decadència física que, inevitablement, pateix el nostre cos.

Corbes que desconeixíem, dolors amb els canvis meteorològics, panxeta que no sabem d’on ha sortit i greixos acumulats que volem eliminar, sovint amb gimnasos i curses com no havíem fet quan érem joves.

Arrugues que es volen dissimular, a vegades amb estiraments barroers, canvis de temperatura corporal d’algunes dones en edat post menstrual i els cabells, que traïdorament ens delaten una edat que potser encara no tenim i que obliga a moltes –i alguns- a tenyir-los de fosc, tot  i que, en el cas dels homes, solen marxar pel forat de la dutxa, deixant-nos clapes i entrades manifestes.

Cada casa és un món, però el que, per a mi, és una de les més clares evidencies del pas de temps és quan, sense haver tingut problemes anteriors, ens sembla que els braços se’ns fan curts per la necessitat de separar els papers dels ulls i comencem a triar els llibres que tinguin les lletres més grans, cosa que, irremeiablement, ens porta a utilitzar unes ulleres que ens estarem posant i traient a cada moment, fins que notarem que cada cop tenim més dificultats en veure la matrícula del cotxe del davant i decidirem, com un servidor tal com es pot veure en el canvi de la foto que acompanya aquest article, a instal·lar aquesta incomoda pròtesi de forma definitiva.

I ara que hi veig clar, em serà més agradable gaudir de les Fires que s’acosten i llegir el munt de llibres que aquest Sant Jordi esplèndid i plujós, ha deixat a casa.

També veure la vida nítida i amb colors brillants; cosa que ajudarà a entendre que el futur no és un objectiu, sinó un premi i que només hem de mirar enrere per sentir-nos cofois d’allò que de bo haguem fet i no caure en errors repetits, acceptant amb il·lusió l’encant amagat de cada etapa de la vida.

EL CARTELL DE FIRES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L’altre dia es va presentar el cartell oficial de les Fires i Festes de la Santa Creu d’enguany, amb un disseny innovador, cosa que ha aixecat opinions dispars i polèmiques entre la gent.

Això ha passat gairebé sempre que es fa un cartell d’algun esdeveniment en el que no hi surten dibuixos tradicionals, de festa o símbols de la ciutat. I és que al gènere humà li costa acceptar els canvis i tendeix a la critica gratuïta.

Un home gran i savi sempre em deia que “a la boca i al flabiol se  li fa dir el que es vol” i avui he sabut que els disset músculs de la llengua son els més forts del cos humà. Per alguna cosa serà.

El problema és que, abans, els comentaris sobre qualsevol cosa no passaven de l’entorn familiar, potser a la feina o en alguna tertúlia de bar; però ara, amb les xarxes socials, resulta fàcil seure’s davant de la pantalla i escriure, moltes vegades de forma anònima, allò que pensem amb mala baba o sense massa reflexió i aquest comentari, que abans hagués quedat esvaït en la conversa i en dos minuts ningú recordaria, ara es rebota, es comenta i es replica, arribant a moltes més persones de les que ens podem imaginar.

Això sí, entenc que el cartell dissenyat pel figuerenc Manel Gràvalos de l’estudi Visible, ben mirat resulta, si més no, diferent.

Es pot arribar a veure que representa una creu central, que juga amb els colors de la primavera, que els barreja com a símbol de diversificació ciutadana i és cert que les lletres, per la seva forma, col·locació i mesura, costen de veure. Però, partir d’aquí, que la imaginació de cadascú faci la resta, que no tot té perquè tenir una explicació.

Ja sé sap que, sovint, ens costa acceptar el que és nou i trencador, bàsicament per la por que tenim a allò que no comprenem.

Personalment no entenc tanta polèmica si precisament nosaltres traiem profit i ens ventem de les idees surrealistes d’un geni, tocat i excèntric, que ha creat obres admirades arreu del mon que, en molts casos, pocs arriben a entendre.

Tampoc comparteixo el posicionament dràstic de la gent quan opina que tal cosa és maca o lletja, ja que allò que a algú li pot semblar certament bufó, un altre hi pot veure una colla de defectes, perquè ja se sap que hi ha tants gustos com tonalitats té l’arc de Sant Marti.

“Qui no te feina el gat pentina”, deia la meva mare i a mi em sembla que aquestes converses, com també diu un altre amic meu, son “parlar per no dir res”.

El que realment interessa és el contingut del programa d’actes i d’activitats, que del 29 d’abril al 8 de maig els déus ens guardin de la pluja i la tramuntana i que el sol es reflecteixi en el cercle cromàtic del cartell per fer-nos veure la vida en alegres colors, tot i que ja sabem que no seran mai al gust de tothom.

UN MINUT DE SILENCI

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Quan era petit el minuts de silenci només els veia per televisió quan, a l’inici d’algun partit de futbol, es recordava un personatge mort recentment.

Ja de gran, recordo especialment el que vaig viure en directe al Camp Nou ple, rememorant el gran Kubala, trencat per les notes del “Cant dels ocells” al violoncel, que feia esgarrifar.

Darrerament, entre aniversaris de catàstrofes, accidents, esportistes i cantants traspassats però, sobre tot, per les víctimes dels atemptats, estem vivint molts, massa, minuts de silenci.

Només cal que obrim diaris, posem noticiaris o mirem piulades, que veurem ajuntaments, governs, associacions i altes col·lectius, palplantats a les portes de llurs seus, en formació, amb les mans davant, capcot i posat seriós; gest que els honora, però que no deixa de ser únicament el símbol d’una bona voluntat que ja es dóna per suposada.

Fins i tot, sembla que són tant notícia com el mateixos fets, tal com passa amb la legió de psicòlegs que planyen els familiars a cada fet traumàtic i que els mitjans s’afanyen a esmentar, com si això justifiqués que s’han fet els deures.

Però, que ningú pensi que davant d’aquests esdeveniments, les declaracions de dol oficials o les banderes a mig pal son cap mena de solució.

Tenim un problema molt greu, és difícil aturar algú que és capaç de morir per matar i  a qui, segurament, aquesta mena de simbolisme no el farà canviar d’opinió.

I mentrestant, ens preguntem que fa Europa, aquest pseudo-país que havia de ser el líder del món civilitzat i que, en realitat, no ha estat capaç, en deu anys, de superar una crisi econòmica, ni coordinar-se, que potser hagi estat el que, des de les Açores, va despertar l’odi i que, a hores d’ara, ens avergonyeix per les seves decisions amb els mal anomenats refugiats, que, al cap i a la fi, la única cosa fan és fugir dels mateixos que ara ens obliguen a convocar minuts de silenci.

Alguns lectors em comenten que, a voltes, els meus escrits tenen un punt de mala llet, cosa que desmenteixo fins avui. Ara, efectivament, colpejo les tecles amb la ràbia que em fa pertànyer a un col·lectiu que només guarda minuts silenci i que porta dies, setmanes i anys emmudint. Una societat que, lluny d’aportar solucions, alimenta i comercialitza amb els col·lectius que poden acabar amb el futur dels nostres descendents.

Hemingway deia que no havíem de preguntar per qui toquen les campanes, i això ho podríem extrapolar als minuts de silenci.

La resposta ens la donava ell mateix: son per cadascú de nosaltres, perquè tots formem part de la humanitat i qualsevol pèrdua ens minva.

Per això avui ens sentim tots molt poca cosa.

Silenci respectuós i solidari, però després de seixanta segons alcem la veu i que el governants entenguin que no han de callar, que el tractats de pau es fan parlant.

EN L'ORIGEN

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si ja ens costa mirar notícies amb el circ polític que tenim en marxa, més mala sang ens fem amb la situació actual dels refugiats a les fronteres i la conducta dels governs europeus.

La immediatesa informativa i la fluïdesa de les xarxes ens porten dures imatges en directe i a molts ens fa mandra obrir el televisor i optem per amagar el cap, com estruços covards, per obviar la realitat amb l’excusa que, des del nostre sofà, poca cosa podem fer.

Tot i que és cert que no ho tenim fàcil, contràriament al que ha passat en altres dècades, ara tenim l’arma de la solidaritat, de les ONG, que, de forma constant i atenta, procuren organitzar i millorar la vida de les persones allà con cal, en l’origen.

Sempre ens han explicat que, generalment, en problemes d’oncologia, el tumor s’ha atacar en la arrel per evitar la seva difusió, que la prevenció és vital i que la rapidesa en la detecció és la mare dels ous.

La nostra vergonya col·lectiva rau en que no hem estat capaços d’actuar ràpid i en l’origen.

No és nou que el món no és equitatiu, que la riquesa està mal repartida, que les màfies controlen la pobra gent, mentre van passant guerres, moltes desconegudes, altres eternes i que, com que ens cauen lluny, no hi parem atenció, fins que el problema, com ara, ens truca a la porta de casa.

Cert és que Europa podria actuar de millor manera, però altres diuen que aquí també hi tenim mancances –i raó no els falta-, que una sobre-població, lluny d’arranjar el problema, ens perjudicaria a tots i que la solució no passa només per fer espai a tota aquesta pobre gent perquè és utòpic que ho puguem fer; el que cal és evitar que no hagin de marxar de casa seva.

Cap immigrant ho és per plaer, darrera cada desplaçat hi ha una trista història, un drama, la família queda enrere, les costums i la terra s’enyoren, ningú vol marxar, enlloc com a casa.

Ara tenim una bona notícia: Per un cop les lleis ens ajuden i s’ha modificat una norma per la que la desgravació de les aportacions a la declaració de la renda ha pujar ostensiblement i ara podem gairebé doblar els donatiu sense que ens costi molt més.

Fa temps que un munt organitzacions sense ànim de lucre, reconegudes i fiables, lluiten per donar una vida millor als malparats, i la reflexió és que cal triar les que treballin en l’origen, les que procurin millor vida allà on la tenen i que no hagin de desplaçar-se.

Ara podem ajudar més fàcilment a les entitats, ara és hora de força als polítics, entre tots hem d’actuar, des de casa, en l’origen.

FIGUERES, CARA BRUTA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L’altre dia va arribar als meus ulls un reportatge de la Costa Brava dels anys setanta.

Un document excel·lent, malgrat la seva baixa qualitat, cosa lògica tenint en compte l’època en que es va enregistrar.

No obstant això, les imatges eren prou nítides com per poder gaudir i recordar com eren llocs, ara tan canviats, com Roses, Empúria-brava, L’Escala i altres que s’han transformat menys, com Port Bou, Cadaqués o Empúries.

Un parell de coses em varen cridar l’atenció en veure les imatges: la facilitat amb la que es podia aparcar a qualsevol lloc i, sobre tot, la brutícia que hi havia al terra i a les aceres, plenes de papers, embolcalls de gelats, burilles, bosses, etc.

Això em va sobtar perquè no tenia consciència, quan era petit, que els carrers estiguessin així, però és cert que, en aquella època, les papereres i contenidors no proliferaven precisament i que, dècades enrere, potser encara no estàvem prou cultivats en reciclatge.

Després vaig recordar l’eslògan dels anys vuitanta on sortia una cara rodona somrient amb la senyera de fons que deia: “Catalunya, cara neta”, que la Generalitat pujolista va difondre massivament pel país per moure consciencies i que ens fa afectar fins el punt de recriminar, amb la mateixa frase, a qui tirava alguna cosa al terra.

Però passejant per Figueres diumenge al matí mentre moltes ànimes encara badallaven i la grisor del dia no acompanyava, em varen tornar a venir les imatges del reportatge, com si el temps hagués tornat enrere.

Vaig trobar-me els carrers i les voreres plenes de papers i burilles, objectes varis jaient al costat dels contenidors i, sobre tot, merdes de gos que feien de les passes un exercici de precisió.

I pel que llegeixo i escolto, no és només una apreciació meva; la neteja de la ciutat deixa molt que desitjar i cal cercar solucions, que no passen només per multar els propietaris incívics de gossos, que difícilment els agents de la llei empaitaran “in fraganti” a les hores, matinals i vesprals, que els passegen.

La deixadesa que vivim no l’hem d’atribuir només a les retallades en el sector, a la manca personal o a que no es fan les feines bé.

No oblidem que som nosaltres els que embrutim, els que hem fet un pas enrere, els que no hem sabut conservar o transmetre a les noves generacions aquelles lliçons que vàrem rebre fa dècades.

El grau de higiene que trobem als llocs denota clarament el nivell d’educació dels seus usuaris, val més no embrutar que netejar i tot plegat és una roda, qui ho troba net ho deixa net i a l’inrevés.

No dubto que calgui un canvi en la manera de fer les coses en la neteja municipal, però també cal molta feina docent i de conscienciació ciutadana per canviar la mala fama que ens estem guanyant i la imatge de “Figueres, cara bruta” que estem donant al visitant.

EL BAR DE LA UNIÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La sol·licitud de la junta de la Unió Esportiva Figueres per que l’Ajuntament construeixi un bar cobert a l’estadi de Vilatenim, que ha estat rebutjada per gairebé la meitat del consistori, ha aixecat tanta polèmica, sobre tot a les xarxes, que dona per fer-ne un article i així moure el debat entre la gent del carrer.

Es imprescindible en casos així, com correspon a un mitja seriós com aquest, que l’exposició dels fets es faci de forma imparcial.

És pot entendre, tal com estan els números dels ajuntaments, la pressió social i la situació de molts barris, que hi hagi una part del consistori que es negui a desembutxacar unes desenes de milers d’euros en la construcció d’un bar per gaudiment dels quatre gats que van a futbol cada quinze dies, i opinen que hi ha partides pendents en la ciutat que els aniria be poder disposar d’una quantitat semblant.

La reivindicació de la junta concessionària de les instal·lacions, que tant bona feina ha fet en salvar el club del pou on va caure, és que el magnífic estadi de Vilatenim, de propietat municipal, té un defecte de forma des dels inicis ja que no disposa d’un bar en condicions de treball, està a l’aire lliure i no s’hi pot seure. Tampoc es pot obviar que la UEF és una de les entitats més importants de la comarca i que aquest bar no és només per les cinc-centes persones que van a veure el primer equip. També és la imatge que veu la gent de tota Catalunya que ve seguint els seus equips que tenen estadis pitjors amb bars millors. I, el més important: que el club també gestiona 250 nens de les categories inferiors, que hi juguen un munt de partits i mouen una colla de pares que han de passar l’estona dels freds vespres d’hivern, durant l’entrament dels nanos.

Si, aprofitant el símil futbolístic, imitem el jugador que vol llençar una falta directe i fem unes quantes passes enrere per mirar la situació de lluny, penso que, més enllà de les raons, tot plegat fa pudor.

Sobre tot veient que la meitat dels regidors que ha votat a favor són els de l’equip de govern i l’altre meitat ha estat tota l’oposició en bloc.

Un reflex de la situació política actual, la moda dels gurus de tots els partits i que és anar a contracorrent sistemàtica del governant per desgastar-lo, com ja hem vist en altres qüestions recents.

Estarem tots d’acord que la situació no té res a veure amb esquerres o dretes, amb independentistes o espanyolistes, ni tant sols amb futboleros o no.

Quan les polítiques municipals posen els colors dels partits per davant de les decisions objectives, és que estem tocant fons.

Cadascú que pensi el que vulgui, el debat està obert, només cal que fem l’exercici que hauria de fer tot regidor: llibertat de pensament i vot lliure, una senzilla formula que faria parlar les consciències en lloc de les directrius de partits i de retruc convertiria les decisions en racionals, que és el que ens cal a tots els veïns.

EL RESSÓ DELS ANÒNIMS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ens sorprenem dels avenços, mirem enrere, recordem temps passats i ens costa entendre com podíem viure sense alguns dels estris, sobre tot electrònics que avui sembla que els haguem tingut sempre.

Però no tot es redueix als aparells que s’endollen i tenen pantalla, en molts altres aspectes, tant científics com personals, les coses han canviat: les medicines, les teràpies, les formes de treballar, fins i tot la visió de molts aspectes personals i de la vida s’han transformat i certament, ens costaria molt tornar enrere.

Res d’això ha estat perquè sí, és motiu d’una evolució natural, però darrera de cada canvi, de cada avenç o de cada evolució hi ha hagut algú que ho ha pensat, que ho ha estudiat i que, generalment, ha invertit mitja vida desenvolupant la seva idea.

No tots s’anomenen Gates o Jobs, ni son persones riques, tampoc tenen reconeixements multitudinaris. Són coneguts en els seus cercles i adorats pels amics i familiars, el seu nom no surt en noticiaris, ni diaris de gran tirada, només articles a revistes especialitzades que llegiran els del seu gremi.

Molts d’ells seguiran en l’anonimat per la resta dels seus dies i nomes uns pocs escollits seran noticia, potser massa tard, quan la resta de la humanitat se n’adoni del que han fet, com injustament ha passat des dels orígens del temps.

Formigues necessàries en un món que fa ídols de plàstic i personatges mediàtics d’aportacions dubtoses.

Hem pogut veure en aquestes pagines que la Sílvia Osuna, una jove de Castelló d’Empúries ha aconseguit que el seu projecte sigui tant interesant que la Unió Europea l’hi financi un projecte per desenvolupar un enzim que, -per dir-ho planer dins la meva ignorància-, es veu que pot revolucionar el mon farmacèutic i això és nomes el darrer apunt en un currículum tant jove com intens. I solapant-se en el temps, en Mohamed El Amrani, un noi que està teixint una gran xarxa en un poble de pescadors, però aquesta és de convivència i que treballa per la cohesió social, fet que ja l’hi ha aportat reconeixements notables. I, com ells, molts altres que son anònims fins i tot per a mi i que a hores d’ara estan programant, escrivint, inventant i pensant al costat de casa nostre i que gracies a ells, els nostres fills i néts tindran un món millor.

No estaria bé que jo ara m’esplaiés de les excel·lències de la premsa local, és obvi que no seria imparcial, però estarem tots d’acord que ens aporta una informació que els grans mitjans no detallen, parlen de nosaltres, del veí i, en aquest cas, de la Sílvia i el Mohamed, joves que algun dia seran reconeguts fora dels seus àmbits, però que, ara com ara, ens toca a nosaltres fer-nos ressò del seu anonimat i, de retruc, augmentar l’autoestima d’una comarca i fent-nos cofois de proclamar la nostre procedència. Això es diu orgull.

 

FER CUA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Voldríem arribar als llocs i ser els primers, ens mina la paciència haver d’esperar i que la gent que tenim davant s’entretingui més del compte.

Podria omplir pàgines amb exemples: des de la persona que, a la cua de la fleca, cap barra de pa  té el bon punt de cocció o la cagadubtes que, a la peixateria, no acaba de tenir clar si vol lluç o sardines.

Sort en tenim que cada cop més gent utilitza els caixers o serveis online de les entitats bancàries i s’han esvaït ostensiblement les cues davant d’aquell senyor que comptava els bitllets, tant d’entrada com de sortida, no fos cas que la caixa no quadrés.

Cues que avui dia s’han traslladat a les oficines de les companyies de telèfons mòbils, on un munt de gent pregunta i intenta assimilar la quantitat de tarifes i ofertes per sospesar la que més li convé.

Varen haver de marcar una línia de separació al terra a fi de guardar l’intimidat del primer o inventar una serpentina per accedir a taquilles i atraccions, que en realitat no fa guanyar res, però dona la sensació de que estem més a prop del final.

Gran invent els paperets que, estirats d’un aparell, ens donen el torn i ja no cal preguntar qui és l’últim, ni haver estar tota l’estona contemplant l’esquena del nostre predecessor o, en els pitjor dels casos, olorant els seus efluvis corporals.

Potser dins del cotxe és on més les patim les cues, en els peatges de les autopistes els dies d’inici i final de ponts i vacances, l’accés a les platges a l’estiu o a les grans cuitats en hores punta.

A Figueres no n’estem pas exempts i no només els dijous, també es col·lapsen els accessos cada dia, com a la N-II quan tanquen les empreses de Vilamalla o entrant des de Roses que, malgrat que ara s’eixampli a l’alçada de Vilatenim, un cop enfilada la Marca de l’Ham, el coll d’ampolla es torna a tancar i la ronda Sud, estreta des del seu naixement, no engoleix prou.

I si hom decideix tirar pel recte cap a la Plaça del Gra, ara ja no només troba un pas a nivell obsolet i inexplicable, sinó, a més a més, uns semàfors als costats, que no s’entenen.

Però també hi ha cues que ens afavoreixen, com a les botigues i restaurants de costa quan a l’estiu fa sol o a l’interior quan plou i, sobre tot, les del Museu Dalí, que son sinònimes de vida i negoci a la zona.

Però darrerament unes altres cues ens amoïnen, les que provoquen els duaners francesos a la frontera, amb l’excusa d’una seguretat tant necessària com potser exagerada i que ens està posant, -imagino que sense voler-, pals a les rodes perquè els visitants gals no vinguin a deixar-nos les virolles.

Fer cua és una de les grans fòbies humanes però tot i així ens passem la vida fent-les per intentar ser els primers en tot, malgrat que es impossible perquè sempre trobarem algú que ens anirà al davant i en canvi obviem a gent a la que potser valdria la pena seguir.

BENVOLGUTS REIS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Avui és el dia en que tots els nens tenen els nervis a la panxa, el posat inquiet, les ungles mossegades i els gestos repetitius.

No cal fer migdiada, estalviem el descans que al vespre ens ha de guanyar la son.

És la nit de la il·lusió per a grans i petits.

Moltes ganes de que arribi l’hora d’anar a esperar-los, cercar un bon lloc i que el contacte visual sigui nítid i impecable, que els ulls envidriats per l’emoció prou que ens dificultarà gaudir del luxe que envolta els Reis i de la posada en escena.

Qui sap si dins d’aquella carrossa tant lluenta hi ha el nostre regal, potser ens en duran més d’un. Seran paquets grans o petits?.

I quin Rei ens els durà? El ros? O potser el negre?. El blanc és el que menys m’agrada. Quina feinada que tindran, que la nit és molt curta i han d’arribar a tothom.  Bé, a tothom no, que es veu que hi ha molta gent que, malgrat que s’ha portat molt bé, no rebrà gaire res i no sembla just.

Tinc por que la meva carta no els hi hagi arribat, ja deia jo que això de dur-la a l’oficina de Correos no era bona idea, l’hauria d’haver enviat per internet, que els Reis, tot i tenir una edat, segur que s’han sabut adaptar a les modernitats.

Millor m’acosto a aquell patge reial tan bufó i li explico, a cau d’orella, el que he posat a la meva carta.

“Benvolguts Reis: Nosaltres pensem que aquest any ens hem portat molt bé, però n’hi ha que diuen que no, que ens hem saltat algunes normes, els hem fet enfadar i per això ens tenen castigats.

Però seguim pensant que no hem fet res dolent, que, a més a més, hem pagat tot el que ens tocava, hem ajudat els veïns, hem acollit els nouvinguts, no ens hem barallat i hem defensat els diàleg davant de qualsevol violència.

Només volem fer les coses com creiem que és millor i, sobre tot, escoltar a la gent, que això és que ens varen ensenyar de petits.

És per tot això que demanem que ens portin un sac de converses, una caixa gran plena de llibertat, tones de sentit comú, un bidó gran de convivència i també volem altres coses, com salut per a tothom, que els joves tingui oportunitats, que no hi hagi gent famolenca, pau i que viure a qualsevol lloc del món no sigui mai un drama.”

L’ajudant de ses majestats em posa una cara estranya, s’ha limitat a dir-me que parlarà amb el Rei de la barba blanca, però que no sap si de tot això en porta al sac, que hi ha coses que depenen del Rei ros, que és de fora o del Rei negre, que viu encara més lluny.

De totes maneres, aquest vespre posaré les sabates, les galetes i el got d’aigua al balcó, em ficaré al llit, tancaré els ulls, carregat d’innocència i il·lusió com tots els nens, i voldré somniar que a partir de demà començarem a rebre, si no tot, al menys algunes de les coses que hem demanat.

NO PARLEM DE LES ELECCIONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Semblaria que l’article d’avui hauria de parlar sobre les eleccions de diumenge, analitzar les dades, lloar uns i despotricar dels altres, parlar del futur que ens espera, del avantatges i inconvenients del programa que s’aplicarà, de la personalitat dels escollits, de plorar o riure si els guanyadors combreguen o no amb els meus pensaments.

Però no ho penso fer i no és que em vulgui fer el descregut, ni que el meu catalanisme sigui tant cec que em faci creure que Madrid és massa lluny, precisament és allà on malauradament es couen els nostres destins.

Però és que he perdut l’interès pel que diuen els candidats, m’ha passat el temps en que seguia les campanyes electorals, en que sospesava la meva intenció de vot segons com anaven els debats.

Deuen ser els anys i les desil·lusions que m’han fet veure que no haig de perdre més temps del que és mínimament necessari, que el meu vot no servirà pel que jo pensava, perquè un cop emès es perdrà entre les voluntats d’una colla de mediocres, que sovint incompliran el que han promès, no veuran més enllà dels nassos o es buscaran estranys companys de llit per aferrar-se al càrrec, malgrat que això fastiguegi a milions de votants.

Quan més analitzo la situació, més me’n adono que la política que m’interessa acaba al llindar de casa i que mentre segueixin desfent somnis, oprimint els dèbils, armant els terroristes, deixant els lladres al carrer, retallant en recursos sanitaris, imposant educacions mal dissenyades, endollant amics, malversant els nostres cèntims, permetent que es malmeni el medi ambient o que hi hagi gent que passi gana, el meu vot serà paper mullat.

L’escepticisme és una opció, la desconfiança s’alimenta de les males experiències i és per tot plegat que avui, dos dies després de les eleccions no tinc ni fred, ni calor, perquè sé que totes aquelles expectatives que m’hagi pogut fer, tard o aviat seran fum.

És per això que és millor que l’article d’avui miri endavant i parli de no perdre mai la esperança de que algun dia arribaran noves generacions, amb altres tarannàs.

També ha de parlar de que hem de continuar insistint, de no fallar mai a la cita, que les urnes siguin sempre plenes, de tenir paciència i no fer-nos mala sang, de que si volem fer alguna cosa de profit, col·laborem amb entitats d’aquestes que de veritat ajuden la gent i, malgrat que molts lluïm un agnosticisme de vegades contradictori, celebrem el Nadal i esperem que el 2016 porti dins la panxa, apart de tots els bons desitjos habituals, nous aires polítics.

Passeu bones festes i quan compartiu taula, millor que parleu d’una altra cosa.

EL TRESOR DE LA JOVENTUT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La visita d’en Lluis Llach, fa unes setmanes, a l’Institut Ramon Muntaner, em va permetre conèixer des de dins el seu Club de Lectura i veure com una trentena d’alumnes, sota l’eficient tutela del professorat, porten el pes de l’esdeveniment amb una maduresa admirable.

Poden semblar pocs, son menys d’un 10% de l’alumnat total, però vist fredament és un gran mèrit que trenta adolescents trobin temps, fora d’horari lectiu, per llegit un llibre, treballar-lo i finalment comentar-lo amb el seu autor, cara a cara.

Em consta que no és l’únic Institut de les nostres comarques que fa una activitat semblant, però tampoc no seria just que ara centréssim la nostra atenció només en aquests nois, per molt que la seva actitud ens meravelli.

Al costat d’aquests lletraferits hi ha altres alumnes que també deixen de costat hores d’oci i sortides nocturnes per aprofundit en experiments, en plànols o complexos sistemes informàtics que el dia de demà ens faran la vida més fàcil i segura.

Potser són minoria, segurament els “frikis” de la classe, o els rars de la colla, però son els que ens garanteixen una esperança de futur i ens porten a pensar que res està perdut.

Em sembla adient, aprofitant el tema, per encabir aquí que avui és el trenta-cinquè aniversari de l’assassinat de John Lennon, l’exemple d’un jove amb una infància complicada que l’hi va generar un caràcter difícil i que no era bo en totes les matèries, n’hi calia que ho fos, perquè va saber canalitzar la seva vida en allò per al que estava dotat i que, amb dedicació, va arribar a liderar un canvi important en el tarannà social de la època.

I també, aquest cap de setmana he assistit a Navata al la 3ª Trobada Solidaria, on artistes amateurs del poble i rodalies oferien un espectable tan digne com entranyable i allà vaig poder veure i escoltar a un grup de marrecs tocant rock dels setanta, unes adolescents cantant com àngels o un nen de curta edat rascant cordes a dalt l’escenari, entre d’altres.

Aquest joves han trobat temps entre escola i activitats, entre futbol i play station, deures i Facebook, per preparar una actuació per a un benefici social, sense res a canvi.

Tot plegats nois i noies que, com ho varen fer el mateix Llach o Lennon, cultiven el seu potencial, tenen inquietud per millorar-lo i esperit solidari, cosa que els farà, a ben segur, ser el pal de paller del pensament i del desenvolupament de la societat del futur tot i que, a hores d’ara, ells no ho sàpiguen.

Farts de la parlar de la generació “ni-ni”, tot plegat ens fa veure que encara queden escletxes on entra la llum.

Joventut compromesa, beneït tresor.

 

EN QUARENTENA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Molta gent té el costum, importat dels americans, de recordar el que estava fent el dia en que va succeir un fet important, prou transcendent com per ser recordat a la posteritat.

La majoria dels de la meva generació crec que recordaran clarament el dia que va morir Franco, ara ha fet quaranta anys.

Possiblement vam ser els únics que vàrem manifestar obertament la nostra alegria, no per ser conscients del que passava, sinó perquè teníem tres dies de festa a l’escola, però érem totalment aliens de la satisfacció -o la tristor-, continguda, poruga i íntima que vivien molts dels nostres grans.

S’ha parlat i escrit molt sobre la gran feina política dels anys posteriors, de l’anomenada “Transición Nacional”, que quatre dècades més tard encara sembla embastada.

Ja no podem parlar d’una jove democràcia, no podem dir que el procés estigui a mitges, ha transcorregut prou temps com per a que la normalitat hagi d’estar assumida.

Però, actes com la missa en memòria del dictador, que finalment es va suspendre per pressió social però que, no oblidem, portava 39 anys celebrant-se a Figueres, ens demostra que encara no estem nets dels fantasmes del passat. Mentre a cada data es segueixin organitzant actes públics dels dos bàndols, vol dir que segueix havent un cuc al nostre interior.

Només el dia en que cadascú visqui el seu record de portes endins, quan ningú pensi que temps passats foren millors, podrem dir que la transició s’ha acabat.

El temps suavitza els conflictes quotidians entre socis, amics o parelles i fins i tot fa recuperar la normalitat, però no es tanca el conflicte fins que no se’n parla, s’aboquen els pensaments i s’acosten les postures.

Cal posar mitjans per calmar a un munt de famílies amb morts des ubicats, cal que tots s’aixequin de l’escó i en parlin obertament, hem d’esborrar rancúnies.

I per tot plegat cal regeneració política, jubilar els hereus del procés, noves costums, cal obrir finestres i ventilar.

Les coses de quaranta anys es fan velles i la Constitució del 78 no és l’excepció, es va votar amb por i cal renovar-la, cal donar-li forma arrodonida, cal substituir el blanc i negre de la època, pels colors dels nous temps, cal ser receptius i escoltar la gent.

Encara hi ha masses tics d’altres temps, masses pensaments amb olor a naftalina, encara hi ha qui es creu que el carrer és seu.

Fa 40 anys vàrem expulsar el virus i, com és preceptiu després d’una malaltia infecciosa, hem passat la quarantena, però encara ens manca el darrer tractament que ens guareixi del tot.

EL GREUGE DEL SÍNDIC

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Vagi per endavant que amb prou feines conec en Francesc Canet, que mai ha estat professor meu i que la nostra relació es pot anomenat literalment de “saludats”, que es exactament el que hem fet el parell de cop que hem coincidit.

Malgrat això, sempre he tingut excel·lents referencies d’ell, tant com a professor, com a gestor, polític i, sobre tot, com a persona.

Comentaris positius que m’han arribat de col·lectius que solen ser d’alt risc, com els companys de feina i els ex-alumnes. Fins i tot recordo, en la meva edat adolescent, que era dels pocs professors que rebia bones critiques dels meus amics.

Quan vaig saber que era candidat a ser el nou Síndic de Greuges de Figueres vaig pensar que era una bona elecció, ja que sempre he sentit anomenar la seva facilitat de diàleg, discreció i bon criteri.

Però, com a hores d’ara tots deuen saber, ha passat que tres regidors han votat en contra del seu nomenament i tot s’ha anat en orris

Malgrat que hagués pogut accedir igualment al càrrec, el Sr. Canet ha demostrat, un cop més, el seu bon criteri al refusar-lo, perquè no es pot ser Síndic de tothom, si tothom no hi ha està d’acord.

I el pitjor de tot plegat és l’evidencia, com no podria ser d’una altra manera, de que el vot contrari d’aquestes persones no obeeix a criteris objectius, sinó al fet que de el proposat havia estat diputat amb un sigles antagòniques.

Com deia un bon amic ja traspassat, “sempre que passa igual succeeix el mateix” i les ordres dels partits, que no dormen ni en les ciutats petites, han fet saltar, un cop més, la regla bàsica per la que varen escollir aquestes persones, que no és altra que la defensa dels nostres interessos.

La gestió municipal, com s’ha dit un munt de vegades, no hauria de servir-se de colors, de sigles o de directrius forasteres.

La política de poble la fem entre tots, entre tota la bona gent que vol ajudar, afegint el sentit comú a les ganes de treballar i ajuntant colzes per objectius comuns.

No és qüestió ara d’assenyalar personalment aquests tres regidors, perquè vist com funcionen les coses, estic convençut que hagués passat el mateix si la situació hagués portat un candidat d’un altre color polític.

El problema és l’ordre establert, el poder a qualsevol preu, la política com a negoci i veure l’oposició com enemiga, refusant per sistema tot el que de bo els podrien aportar. Cosa que va en detriment de tots els ciutadans.

Malauradament alguns encara no ho han entès i, aquest cop, la seva actitud, barroera, hipòcrita i antisocial, ha privat, a tots els figuerencs del que, a ben segur, hagués estat un magnífic gestor dels problemes quotidians de la ciutat.

Un greuge per tots, i, ara, sense Síndic a qui recórrer.

 

ON POSEM EL NOU PAVELLÓ?

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Es veu que el govern local de Figueres té dubtes i no es posa d’acord d’on encabir un tercer pavelló esportiu.

Sembla ser que, per resoldre la situació, no han tingut millor idea que voler organitzar una consulta popular, cosa que ha provocat cert rebombori entre la ciutadania i els comentaris que corren per les xarxes es mostren majoritàriament contraris.

Ves per on que tenim la meitat del país indignat perquè no ens varen deixar votar i ara s’ofenen perquè la bona de la nostra alcaldessa ens vol fer passar per les urnes.

Evidentment la transcendència d’una cosa i l’altre no té res a veure i si analitzem la situació es pot entendre que la gent cregui que aquesta mena de consultes són per a temes més cabdals que no pas decidir on anirà una instal·lació esportiva i que aquest atac sobtat d’esperit democràtic s’hauria de guardar per ocasions futures, que tal com estan les coses, no seria estrany que es produïssin.

Entenem que les persones escollides durant la campanya electoral, que es venien com a competents per prendre decisions, tenen capacitat de diàleg suficient per poder arribar a acords tots solets i no traspassar a la població un problema de manca d’entesa política.

La participació ciutadana no és una mala opció, però semblaria que el tema no és prou engrescador i que la participació seria minsa, cosa que tampoc legitimaria gaire el resultat final.

No se si ja està inventat, però no seria cap bestiesa que les cuidats importants tinguessin una mena de consell permanent, una sèrie de veïns amb un mínim de requisits, totalment apolítics que, escollits a l’atzar com els participants a les taules electorals, acceptessin que, de tant en tant, fossin sotmesos a votacions en qüestions que poden afectar al conjunt de la població en els anys a venir, com ara aquesta.

Com hem comentat moltes vegades, la política municipal la fem tots i si ens haguessin consultat abans, algunes de les normatives absurdes que actualment regeixen, serien d’una altra manera.

Si serveix d’alguna cosa, com a figuerenc en l’exili i sense dret a vot, opino que la millor opció és fer-lo a la actual zona esportiva, per evitar la dispersió, això si, sempre que s’arreglin els accessos i es pensi en un espai per la munió d’empordanesos que tenen la sana i nostrada costum de fer la volta al Castell i que, ara com ara, no tenen un aparcament com cal, ni un lloc on poder deixar les coses o refrescar-se.

Però, sobre tot, com a pagadors d’impostos, el que demanem és que, sigui allà on sigui, es compleixin els pressupostos, les qualitats siguin optimes i que es posi el punt de mira a llarg termini perquè no es quedi petit en poc temps, com ha passat amb els altres, i llavors hagin que preguntar-nos on volem posar el quart pavelló.

MADURAR A LA TARDOR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En les darreres dècades, sigui pel canvi climàtic o perquè tot tendeix a ser diferent, passem sobtadament del fred a la calor, de l’estiu a l’hivern o a la inversa, i aquestes estacions mitjaneres, les que separen els extrems, com la primavera i la tardor, son cada cop més efímeres i passem, en un tres i no res, de banyar-nos al mar, a mirar la vida darrera els vidres entelats.

Aquest cap de setmana, sense anar més lluny, encara convidava a dur màniga curta, però en pocs dies ens canviaran el fus horari, als vespres es farà fosc a cap hora i, sense adornar-nos, durem la bufanda al coll.

Estem perden les estacions que més influeixen en el ànim i en el tarannà de la gent, les que afecten directament a com ens sentim, les que aporten la varietat i la neutralitat, les que ens separen de la radicalitat de les estacions extremes, ni fred ni calor, les que ens preparen pels canvis, les que ens aturen i ens fan reflexionar.

La primavera, com diu la dita, la sang altera i encomana la rauxa, aixeca l’ànim i l’al·lèrgia. La il·lusió per la arribada d’un temps ple de color i llum, sortir de la foscor, entrar a un aire nou, la proximitat de les vacances, del lleure, de viure cares a fora, de fer noves relacions socials, de conèixer gent nova.

En canvi, a la tardor, els dies que s’escurcen i s’enfosqueixen, el retorn a la rutina, la feina i l’escola, el retrobament amb la realitat, sovint crua. Temps de refredats i febrades, d’olor a castanyes, el recolliment i els dies de record als absents, fum a l’alè, un temps que invoca a l’enyor, al pensament i a la reflexió, fins i tot a l’enamorament, a sentir el toc de la llana, a estimar sota el pes de les mantes.

La tardor fa olor de camí de ronda, fa soroll de fulles seques a terra, mostra els colors suaus i neutres que ens endinsen a la melangia.

L’altre dia, escoltava un professor de filosofia –ara que la TV els ha posat de moda- que deia que la tardor ajuda a la maduració de l’esperit de la gent i afegia que un clar símptoma de que una persona s’acostava a la maduresa era quan, en sortir de casa, es sentia satisfet nomes del fet de veure el cel blau.

Sovint costa entendre, sobre tot per a gent planera com un servidor, els missatges amagats entre les línies a les frases filosòfiques, però, amb risc d’anar errat, entenc que venia a dir que aquesta tardor, tocaria que aquest país maduri i que les forces que han de menar els nostres destins ho vegin clar i ens portin pel camí adient, que la Tramuntana netegi el cel i que, com a país, veiem el seu color blau, net i brillant i ens sentim il·lusionats i esperançats del que ens depara el nou futur.

Tant de bo que aquesta tardor ens porti, fugaçment, una maduresa duradora.

TOCA ENTENDRE'NS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Hem viscut el dia més esperat, el que, dècades o fins i tot segles enrere, no haguéssim ni somniat.

Paperetes en sobres plens d’anhels i un resultat global massa ajustat que, a molts, ens deixa el sentiment agredolç que dona la feina mal feta.

I per varis motius, començant per una campanya electoral pèssima, on –tal com dèiem setmanes enrere-, els “qui” no han acabat d’explicar el “com” farien el “què”.

Els partidaris polítics del SI han volgut vendre una il·lusió ensucrada i poc argumentada i els del NO, lluny de donar alternatives, han volgut espantar-nos com en el conte del llop i tots plegats amagant veritats i desprestigiant més que aportant, recolzats per uns mitjans de comunicació partidistes i patètics que s’han posicionat barroerament, saltant-se els codis ètics més bàsics del periodisme.

La ceguera d’uns, barrejada amb la poca mà esquerra dels altres, ha fet que, en no saber cercar un punt d’acord, ens hagin traspassat a nosaltres la responsabilitat d’haver d’escollir entre dos bàndols, cosa que mai ens ha portat bons resultats, com ara fa gairebé vuitanta anys, quan també dos bàndols van escriure una de les pagines més dramàtiques de la nostre història recent.

Sembla mentida que no haguem après, amb el cicles de la historia, que els radicalismes, en tots els aspectes de la vida, són dolents, perquè poden fer que situacions tant senzilles com la nostra, es compliquin.

Els catalans som gent de pau, poc donada a enfrontaments, d’objectius casolans i planers, fàcils d’acontentar.

Som descendents dels Indiketes, terra d’acollida des dels inicis dels temps, fets de moltes sangs, sabem entendre que els sentiments són de cadascú i que el respecte és essencial perquè l’odi és un mal company de viatge.

Aquestes premisses ens han fet perdurar com a poble durant segles, malgrat els esculls.

Només volíem coses tant bàsiques com administrar els nostres recursos i ser solidaris amb qui vulguem, que els nostres fills rebin la educació adient, que la nostre llengua sigui usada i reconeguda, que els nostres representants siguin escoltats arreu, ser nosaltres mateixos dins d’un món global, que sabem de primera mà que les fronteres son ratlles mal traçades als mapes, imposades per interessos.

I, amb tot això, que cadascú resi al seu Déu amb la llibertat que només saben donar els països cultes i desenvolupats.

No ens han entès, però nosaltres hem parlat clar, l’índex de participació així ho demostra i aquest resultat tant ajustat ens obliga a entendre’ns, tot i que el baix nivell polític demostrat no augura una sortida digne a un atzucac evitable.

No és gaire complicat, fins i tot ja ho cantaven a la llar d’infants quan la meva filla era petita: “Tots els nens del meu carrer, volen jocs, volen somriures. Tots els nens del meu carrer, volen créixer i viure be”.

PLEGATS FEM FORÇA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Podria haver triat altres títols més escaients com “Junts podem”, “La Unió fa la força” o “Entre tots ho fem realitat”, etc. però haguessin semblat eslògans polítics i la intenció d’aquestes ratlles no té a veure amb la campanya electoral, que ja prou que se’n parla, sinó amb uns fets molts més pròxims.

Tot i que la gran manifestació de divendres també ens ve a dir que, en unes eleccions i sobre tot en aquestes, les idees i els posicionaments s’han de defensar en conjunt i que la unió de la gent és cabdal per fer arribar el missatge.

Els humans hem sabut, des dels inicis dels temps, que sols no anem enlloc i la cooperativitat ha estat fonamental en el desenvolupament.

També la majoria de les espècies animals s’organitzen en manades per a la cacera o en comunitats per a la defensa de les cries.

Les associacions han estat les parets mestres de la convivència, en les ajudes a les desgracies, en lluites demòcrates, en les millores laborals o els avenços cultuals.

Però darrerament sembla que aquesta sana pràctica es vagi diluint, sobre tot en les associacions locals, com poden ser les de veïns o les escoles on la gent, per desgràcia, mira cap un altre costat i no s’hi apunta.

Aquestes col·lectius són l’essència del que haurien de ser les bones pràctiques polítiques: honestedat, altruisme i sacrifici pels demés. Potser és que darrerament anem mancats d’aquests valors.

Hi ha mots casos en el que pocs han de fer feina per a molts i un d’ells el tenim a l’Associació de Veïns del Camps dels Enginyers de Vilafant que ha anat tirant endavant, després d’anys d’inactivitat, gràcies a una colla d’amics, però que ara, amb la dimissió d’algun membre per força major, es troben que no son prou gent i, malgrat la crida feta, corren el perill de tornar a desaparèixer.

I, per un altre costat, com a exemple de bones pràctiques tenim l’AMPA del Col·legi Carme Guasch de Figueres, que amb tossuderia i sabent-se amb la raó, ha fet que el seu crit reivindicatiu s’escolti més enllà de la nostra ciutat i és en el camí d’aconseguir quelcom tant legítim com és la millora i la dignitat en l’educació dels seus fills i, de passada, dels fills de tots els pares que representen.

Porten molts anys en barracons, amb calor i fred quan no toca, sense un mínim digne, per molt que les normatives es compleixin, amb unes instal·lacions tercermundistes just en la època de creixement personal més important per a la mainada, que pot marcar-los el futur acadèmic, que és com dir el futur personal.

A ben segur que la força d’aquests pares units farà canviar, un cop més, les coses i de passada donar-nos una lliçó a tots, ensenyant-nos la importància de fer-nos de les associacions, del voluntariat i el treball col·lectiu, perquè és evident que plegats sempre serem més forts.

TERRASSES DE BARS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L’Acústica, més enllà de la innegable qualitat de l’oferta musical, mou també un component important de relacions socials.

Només calia veure els grups d’amics, joves i no tant, que, aprofitant l’excusa musical, xerraven pels carrers o s’asseien a les sol·licitades terrasses dels bars que, com suposo que us en heu adonar, han proliferat aquest estiu, en gran mesura.

Desconec si es deu a algun canvi o exempció de normatives que fins ara ho regulaven d’una manera més estricta, però el cert és que, en els darrers mesos molts locals han posat taules i cadires a fora, fins i tot en bars de mala mort, a l’extraradi o allà on en prou feines passa ningú.

No és un fet exclusiu de Figueres, a moltes altres ciutats ha passat el mateix, cosa que ha provocat reaccions a favor i en contra, com sempre sol passar quan hi ha un canvi que afecta a molta gent.

Els detractors es queixen de la manca d’espai a les voreres, de les places d’aparcament que han quedat anul·lades, i fins i tot de problemes de pas per persones amb mobilitat reduïda.

Però, sobre tot de que, en haver de viure amb les finestres obertes per la calor, els molesta el soroll dels usuaris, els riures i les veus, perquè ja se sap que el volum de la parla, en la majoria dels casos, és inversament proporcional al nivell de la copa.

Però com passa en mols altres àmbits, aquestes iniciatives, potser impopulars, poden ser la salvació d’alguns negocis, fomenten la convivència i cassen amb el nostre tarannà mediterrani de nits d’estiu curtes en foscor però llargues d’emocions, de relaxament, de compartir i d’estimar.

Són temps de turistes, de visitants assedegats de sol i aire lliure, inexistent a les seves fredes terres, i amb ganes de conèixer el fet diferencial del caràcter llatí.

El debat està servit, però que ningú es pensi que s’ha inventat res de nou. Recordem la sana costum dels nostres avis o potser rebesavis que, quan la calor afogava, aprofitaven un racó d’ombra o la llum de la lluna per baixar la cadira al carrer, amb el porró, potser amb la radio però sempre amb companyia, per fer-la petar, per posar a parir als veïns, arreglar el país o discutir de futbol.

Soms un país extravertit i dialogant on les relacions socials i també les comercials, són el nostre pal de paller i no hi ha millor lloc que al voltant d’una taula, rere un got i sota les estrelles.

Tot plegat són quatres dies de bonança i aviat la fred i el vent faran que la majoria d’aquests espais tornin al recolliment interior i la polèmica quedi adormida, fins l’any vinent.

"PERLADA"

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tal com ha passat amb les fires d’hivern, dedicades a fruites i menges varies, els concerts musicals a la fresca ja formen part de l’escenari estiuenc de molts pobles de la nostra comarca, que darrerament han apostat per una oferta cultural de qualitat que entretingui, per atraure públic que doni vida als negocis locals i, de passada, intentar fer algun caler.

No serè pas jo qui es mulli en opinar de quin és el millor, perquè em consta que el nivell és molt alt i que, cadascú en el seu camp, aporta el bo i millor de cada gènere.

Però és cert que, sigui per l’entorn idíl·lic, per l’anomenada dels participants, pel glamur o la veterania, el festival Castell de Peralada, que l’any vinent ja farà 30 anys, s’ha guanyat una reputació internacional que ha posat al mapa un poble carregat d’història i que té una ànima amagada, desconeguda per a molts empordanesos.

Alguns tenim el record de “Perlada” –com l’anomenem en la nostre particular adaptació lingüística- de quan, fa dècades, hi anàvem de “pre-festa”, per la carretera vella, sortejant ponts i corbes, a fer un pa amb tomàquet, -pintat que no sucat- acompanyat d’un pernil salat cru i elàstic, regat amb un cava, -que llavors anomenàvem  xampany-, que tenia més bombolles que buquet, però que tot plegat ens semblava la glòria, perquè anar a Peralada era sinònim de gresca i alegria, a bon preu.

Actualment, de llocs per endrapar n’és farcit i puc donar fe de que ja no és el que recordava; que la qualitat i la varietat han augmentat exponencialment i que fins i tot el cava s’ha guanyat un estatus en l’entorn enòleg, equiparant-se a les grans bodegues del Penedès.

Però la millor sorpresa ens la podem endur abans del concert si, per por de fer tard, de no tenir aparcament o no trobat lloc per matar el cuc, anem amb temps i aprofitem per fer un vol pel poble i és llavors quan quedem meravellats per un entorn que amaga imatges de postal.

Carrers empedrats, nets i cuidats, placetes, racons, arcades i façanes en comunió de colors i fins i tot una ruta guiada pels llocs imprescindibles.

Un poble de costa terra endins, un entorn de muntana en la plana, just en el punt exacte de proximitat, equilibri i sostenibilitat.

Un lloc preciós, que ha sabut guardar l’essència i aprofitar la tirada de visitants que porta el festival sense malmetre l’entorn, que ha sabut créixer sense perdre l’ànima de poble.

Potser és per això que els empordanesos ens mengem la “a” i l’anomenem “Perlada”, que deu venir de “perla” perquè, com passa amb la gema de nacre que produeix la ostra, el poble de Peralada és una de les joies més discretes de la nostra comarca.

QUÈ, QUI, COM

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La disfressa plebiscitària de les properes eleccions, que ahir es varen convocar oficialment, ha fet que tinguem clar el “què” ens hi juguem.

Les opcions estan clarament definides de fa temps, nascudes d’uns moviments socials que ningú, ni tant sols els més escèptics, poden obviar i que ha mogut consciències i posicionaments com mai abans havia passat, avocant-nos a una política de bàndols, que a algú li pot dur mals presagis, però que reflexa la situació real del país.

En les darreres setmanes, la gent influent també s’ha posicionat. Els pro-homes i dones de tots els àmbits han pres part, ni que sigui de forma simbòlica, la qual cosa ha generat una pressió afegida als polítics, que no han tingut altre remei que abandonar la ambigüitat, treure’s les caretes i definir-se, fins i tot contra algunes directives de partit i, potser, en alguns casos, a contracor.

Tot plegat ha fet que, a hores d’ara, sabem bastant clarament “qui” va amb cada “què”, i això ens facilita posar cara a les opcions.

A diferencia d’altres vegades, aquets cop ja tenim pràcticament definits dos dels tres punts imprescindibles per unes eleccions, però, com sempre, ens manca el darrer i probablement més important, que és saber “com” faran allò que ara els omple la boca.

Explicar-nos netament quines són les conseqüències de les decisions, quines són les sortides pensades en cadascun dels escenaris previstos i, no només en temes de sobirania, hem de tenir en compte que la vida continua i que hi ha problemes, com l’atur, la pobresa, l’educació, les pensions o la immigració, que ens seguiran acompanyant allà on estiguem i que demanen solucions immediates.

L’agost és vermell, l’Administració s’atura, els polítics es treuen la corbata, el temps passa ràpid, entre solanes i tempestes, sense que res canviï i, com qui diu, en quatres dies arribarà el Setembre, que porta les votacions a la panxa. El temps s’acaba, el cronòmetre ha engegat el compte enrere.

“Què, qui i com” son tres conceptes vitals en qualsevol eleccions i la trilogia no està complerta.

Val més que escurcin les passejades per la muntanya, els banys a ran de costa, les fotografies amb indumentària informal, i s’afanyin a explicar-nos les propostes i, sobre tot, els inconvenients, sense disfresses, ni dobles lectures, sense demagògies ni realitats virtuals. Això va de debò.

És un situació complicada i cabdal, el repte més important dels darrers temps, que demana una alçada política encara per demostrar i que no deixa temps per al descans.

Esperem propostes en molts àmbits, volem saber com faran per arribar als objectius de la majoria, amb seny i responsabilitat, però sobre tot de com faran que les dues posicions siguin els “yin” i el “yang” (contraposats però complementaris e inseparables) del nou país que, passi el que passi, naixerà.

Els “qui” han d’explicar clarament “com” faran el “què”.