"PERLADA"

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tal com ha passat amb les fires d’hivern, dedicades a fruites i menges varies, els concerts musicals a la fresca ja formen part de l’escenari estiuenc de molts pobles de la nostra comarca, que darrerament han apostat per una oferta cultural de qualitat que entretingui, per atraure públic que doni vida als negocis locals i, de passada, intentar fer algun caler.

No serè pas jo qui es mulli en opinar de quin és el millor, perquè em consta que el nivell és molt alt i que, cadascú en el seu camp, aporta el bo i millor de cada gènere.

Però és cert que, sigui per l’entorn idíl·lic, per l’anomenada dels participants, pel glamur o la veterania, el festival Castell de Peralada, que l’any vinent ja farà 30 anys, s’ha guanyat una reputació internacional que ha posat al mapa un poble carregat d’història i que té una ànima amagada, desconeguda per a molts empordanesos.

Alguns tenim el record de “Perlada” –com l’anomenem en la nostre particular adaptació lingüística- de quan, fa dècades, hi anàvem de “pre-festa”, per la carretera vella, sortejant ponts i corbes, a fer un pa amb tomàquet, -pintat que no sucat- acompanyat d’un pernil salat cru i elàstic, regat amb un cava, -que llavors anomenàvem  xampany-, que tenia més bombolles que buquet, però que tot plegat ens semblava la glòria, perquè anar a Peralada era sinònim de gresca i alegria, a bon preu.

Actualment, de llocs per endrapar n’és farcit i puc donar fe de que ja no és el que recordava; que la qualitat i la varietat han augmentat exponencialment i que fins i tot el cava s’ha guanyat un estatus en l’entorn enòleg, equiparant-se a les grans bodegues del Penedès.

Però la millor sorpresa ens la podem endur abans del concert si, per por de fer tard, de no tenir aparcament o no trobat lloc per matar el cuc, anem amb temps i aprofitem per fer un vol pel poble i és llavors quan quedem meravellats per un entorn que amaga imatges de postal.

Carrers empedrats, nets i cuidats, placetes, racons, arcades i façanes en comunió de colors i fins i tot una ruta guiada pels llocs imprescindibles.

Un poble de costa terra endins, un entorn de muntana en la plana, just en el punt exacte de proximitat, equilibri i sostenibilitat.

Un lloc preciós, que ha sabut guardar l’essència i aprofitar la tirada de visitants que porta el festival sense malmetre l’entorn, que ha sabut créixer sense perdre l’ànima de poble.

Potser és per això que els empordanesos ens mengem la “a” i l’anomenem “Perlada”, que deu venir de “perla” perquè, com passa amb la gema de nacre que produeix la ostra, el poble de Peralada és una de les joies més discretes de la nostra comarca.

QUÈ, QUI, COM

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La disfressa plebiscitària de les properes eleccions, que ahir es varen convocar oficialment, ha fet que tinguem clar el “què” ens hi juguem.

Les opcions estan clarament definides de fa temps, nascudes d’uns moviments socials que ningú, ni tant sols els més escèptics, poden obviar i que ha mogut consciències i posicionaments com mai abans havia passat, avocant-nos a una política de bàndols, que a algú li pot dur mals presagis, però que reflexa la situació real del país.

En les darreres setmanes, la gent influent també s’ha posicionat. Els pro-homes i dones de tots els àmbits han pres part, ni que sigui de forma simbòlica, la qual cosa ha generat una pressió afegida als polítics, que no han tingut altre remei que abandonar la ambigüitat, treure’s les caretes i definir-se, fins i tot contra algunes directives de partit i, potser, en alguns casos, a contracor.

Tot plegat ha fet que, a hores d’ara, sabem bastant clarament “qui” va amb cada “què”, i això ens facilita posar cara a les opcions.

A diferencia d’altres vegades, aquets cop ja tenim pràcticament definits dos dels tres punts imprescindibles per unes eleccions, però, com sempre, ens manca el darrer i probablement més important, que és saber “com” faran allò que ara els omple la boca.

Explicar-nos netament quines són les conseqüències de les decisions, quines són les sortides pensades en cadascun dels escenaris previstos i, no només en temes de sobirania, hem de tenir en compte que la vida continua i que hi ha problemes, com l’atur, la pobresa, l’educació, les pensions o la immigració, que ens seguiran acompanyant allà on estiguem i que demanen solucions immediates.

L’agost és vermell, l’Administració s’atura, els polítics es treuen la corbata, el temps passa ràpid, entre solanes i tempestes, sense que res canviï i, com qui diu, en quatres dies arribarà el Setembre, que porta les votacions a la panxa. El temps s’acaba, el cronòmetre ha engegat el compte enrere.

“Què, qui i com” son tres conceptes vitals en qualsevol eleccions i la trilogia no està complerta.

Val més que escurcin les passejades per la muntanya, els banys a ran de costa, les fotografies amb indumentària informal, i s’afanyin a explicar-nos les propostes i, sobre tot, els inconvenients, sense disfresses, ni dobles lectures, sense demagògies ni realitats virtuals. Això va de debò.

És un situació complicada i cabdal, el repte més important dels darrers temps, que demana una alçada política encara per demostrar i que no deixa temps per al descans.

Esperem propostes en molts àmbits, volem saber com faran per arribar als objectius de la majoria, amb seny i responsabilitat, però sobre tot de com faran que les dues posicions siguin els “yin” i el “yang” (contraposats però complementaris e inseparables) del nou país que, passi el que passi, naixerà.

Els “qui” han d’explicar clarament “com” faran el “què”.

UN SEGON MÉS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Es veu que fa unes setmanes vàrem guanyar un segon de vida degut a que, per un alentiment del moviment de rotació de la Terra, el temps oficial es va avançar aquesta porció de temps.

Sembla ser que això ja ha passat altres vegades, que la propera serà d’aquí a un parell o tres d’anys i que si no ho rectifiquéssim, en sis segles podríem haver perdut una hora i a les 12 del migdia no veurien el sol al zenit.

No m’ho feu explicar millor, perquè no ho entenc, però el que més em va sorprendre és el fet que fos la capçalera de les notícies d’una important emissora de ràdio i que fins i tot s’obrís un debat sobre els desastres que aquest “leap second” podria provocar.

Es parlava de problemes amb els ordinadors, els servidors d’internet i fins i tot en els vols regulars i els controls aeris.

Per un moment vaig pensar que potser dirien que aquest segon ens causaria jet-lat i que el desajust horari trigaríem setmanes a recuperar-lo.

Potser és que l’edat m’ha vençut o que soc d’una altra època, però tal com anava escoltant, anava pensant que es tractava d’una broma.

Sempre he pensat que els rellotges analògics de broques (de fet, els més preuats), no n’hi ha cap que tingui la maneta del segons allà mateix, així que un de més o de menys no m’havia plantejat mai que, en el dia a dia, fos res important i menys que pogués suposar cap daltabaix.

Un cop acabada la noticia vaig apagar la ràdio i vaig seguir conduint en silenci, pensant que potser aquest segon si que tenia importància, però no en aquest sentit.

Un segon es pot fer etern en un moment de patiment, un segon de reacció pot evitar un desastre, un segon és el que, de vegades, decideix un partit o una victòria en una cursa esportiva, un segon és el que ens hauríem d’aturar per pensar el que diem abans de ferir algú, un segon més haurien d’invertir en reflexionar aquells que prenen decisions que ens afecten directament, un segon d’ombra per esbufegar amb la calor que fa, un segon de mandra quan sona el despertador, un segon d’il·luminació pels assassins i delinqüents, un segon de silenci per aturar-nos a veure la vida passar, un segon durarà el darrer sospir que ens durà a la nit més llarga.

I per acabar d’adobar-ho es veu que, per no quins setze-ous d’atraccions planetàries, la terra també es podria accelerar i llavors els segons es restarien i, després del que vaig escoltar, imagino l’estrès que causaria la sensació que la vida es retalla inexorablement.

Però, com era d’esperar, no ha passat absolutament res i el món segueix girant igual (més o menys ràpid) que abans.

Així que el millor que podem fer és deixar aquestes bajanades pels que tenen temps per perdre i escoltar els que volem aprofitar aquest segon, i tots els demés, per omplir l’anima, obrir la ment, eixamplar el cor i, sobre tot, per estimar.

PARCS NATURALS, EQUILIBRI REAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"


Hi ha hagut canvis en la Generalitat, i ara una part del Departament d’Agricultura dependrà de la Conselleria de Territori.

La qüestió és que dins d’aquest Departament s’inclouen els parcs naturals i que el Conseller de Territori és, com tots sabem, el figuerenc Santi Vila

Això vol dir que, de retruc, li tocarà resoldre uns problemes que tenim a casa nostra.

A ningú no se l’hi escapa que el nostre Empordà és una zona amb un valor ecològic i paisatgístic com enlloc arreu i que, per un altra banda, hi ha una massificació de turistes a l’estiu, atrets per aquest element diferencial, que poden malmetre’l, però que també son el generador de riquesa i llocs de treball més important de la zona.

Mala feina serà lidiar amb les dues parts i cercar un punt de trobada.

Pel que no sàpiga d’on baixa, hem d’explicar que a algú se l’hi va acudir redactar, fa anys, un Pla d’Usos (PRUG) del Cap de Creus dins del fonamentalisme ecològic, sense tenir en compte ni tant sols els mateixos responsables del parc amb un text tan exagerat que descrivia una zona devastada per les seqüeles de les embarcacions turístiques, -que al cap i a la fi, entre tramuntanades i marinades, nomes surten un mes a l’estiu- i que els condemnava a unes normes absurdes que mataven el sector.

Fa poc es va publicar, suposem que amb l’esperança de desviar l’atenció d’altres problemes i guanyar vots verds, però va causar un rebuig frontal tant gran que ha quedat, de moment, altre cop adormit. Però l’esverament i el mal publicitari ja estan fets.

Seguim amb les noves normes d’aquest any en els lloguers les boies de la zona de Roses, un canvi sobtat i mal organitzat, aplicat sense tenir en compte els professionals, ja molt castigats per altres canvis recents, com la Llei de Costes –també en vies de canvis per aclamació popular-, les concessionàries del canals –en lluita amb els usuaris-, les zones blaves d’aparcaments vora mar, la mala gestió en la neteja de la bocana de Santa Margarita, el peatge frustrat per accedir als Parc Naturals, els problemes amb el Bulli Foundation, etc. etc.

Tot plegat, nyaps que revolucionen el galliner i que, lluny de preservar el medi ambient, denoten un afany recaptatori que fa pudor.

Decisions preses des de la desconeixença que dóna la distància dels despatxos de Barcelona. Cosa que ara, amb un responsable sobradament coneixedor de la terra, ens pot acostar al cap del carrer.

La nostra terra és la nostra joia i no podem permetre els abusos de fa dècades, però també és el pa de la majoria de les famílies.

Ara és l’hora de demostrar la capacitat de diàleg i negociació de l’Administració.

“S’ha d’analitzar el model amb nous marcs de participació ciutadana perquè l’equilibri és fràgil” ha dit en Vila, una primera confessió que il·lusiona.

En les seves mans encomanem el nostre paisatge i el nostre futur.

Que el sentit comú il·lumini la racionalitat i ens ajudi a trobar aquest equilibri real.

LLEGIR I ESCRIURE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ens ventem de que som un dels pocs països bilingües, que som capaços de expressar-nos en dues llengües d’una forma tan natural que fins i tot no ens n’adonem del canvi.

Però ara que acaba el curs escolar, un informe oficial diu que la mainada actual, tot i demostrar un coneixement mínimament acceptable en moltes matèries, presenten un nivell de lectura i escriptura molt per sota del que seria desitjable, en els dos idiomes.

I no és culpa de la immersió lingüística, ni de la LOMCE, ni dels professors, -sempre defensats i reconeguts en aquestes ratlles-, sinó de les formes aplicades, des de fa anys, pels gurus de l’educació, que prioritzen la convivència, els valors, les visites culturals, les experiències vitals i d’altres coses semblants, que estan molt bé, però que potser xuclen temps per aprofundir en ortografia.

Entenc que hem de repartir les culpes amb les noves tecnologies, que les paraules llargues en els missatges de mòbil fan mandra, que els tuïts tenen un espai limitat, que els correctors del Word ajuden a no pensar, però la realitat és que costa trobar un escrit informal que no estigui ple de faltes ortogràfiques i no d’aquelles puntuals i disculpables, com la “v” punyetera que ha de ser una “b” o aquell accent que s’hauria d’obrir enlloc de tancar o aquell plural mal aplicat, parlem de faltes molt greus o de paraules escrites gairebé com sonen.

En aquest col·lectiu no hem d’incloure a gent amb certa edat que, lamentablement, no varen poder rebre una educació completa o que, per imposició de l’època, la van tenir exclusivament en castellà, tot i que a ells els hi podem envejar el nivell en aquesta llengua.

Fixeu-vos en molts dels nouvinguts de països sud-americans, que segurament no han tingut la oportunitat de cursar estudis superiors, però que tenen una riquesa lingüística en castellà que ja la voldrien la majoria dels nostres diplomats en ESO.

I és que, des del punt de vista d’usuaris de l’educació, veiem que les escoles s’afanyen en proclamar mètodes revolucionaris i ensenyament trilingüe, però que a final de curs, segons aquest informe, resulta que els alumnes que han acabat els estudis no han complert els mínims en cap dels tres.

Els coneixements de matèries com ciències, matemàtiques, música, medi, geogràfica, historia, etc. són molt importants, però tant o més ho és la seva divulgació. I això no és possible si no hi ha un domini de la llengua i l’escriptura; de la mateixa manera que tampoc es pot aprendre si la lectura no és fluida.

I, a més a més, facilita la paraula i l’expressió oral i ja se sap que parlant la gent s’entén i al món actual li cal entesa i diàleg.

No volem que el llegir ens faci perdre l’escriure, sinó que els nostres joves assoleixin un nivell de domini acceptable en les dues matèries, perquè la riquesa en l’expressió és un bon indicador del grau de civilitat d’un poble.

DE TOTA LA VIDA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Vivim temps en que els negocis obren i tanquen ràpidament. Només cal fer una volta pel centre i veure que aquell establiment de tota la vida ja no hi és, que el local ha quedat buit o que ha obert un de nou que, malauradament, canviarà d’activitat en poc temps.

Però en mig de tot plegat, podem trobar un oasi en uns quants restaurants de la nostra comarca, tant a ciutat com als pobles, que fa molt de temps que segueixen oberts.

Només cal mirar les darreres pàgines d’aquesta setmanari per retrobar noms d’aquells que recordem de petits, que ja hi anàvem de joves, i que encara estan en actiu.

Passa el temps i veuen passar de reüll als que han volgut emular les formules del mestre de Cala Montjoi i que han sigut efímers, perquè de genis només en surt un de tant en tant.

I mentre que els que serveixen plats grans i tall petit, fusions estranyes i química van obrint i tancant, les fondes de tota la vida segueixen amb pas ferm, el cap ben alt i el menjador ple.

Ajuda força el fet que vivim en un indret excel·lent per trobar bons productes frescos i de temporada, ideals per fer la cuina que les àvies empordaneses, sàvies elles, varen consolidar molt abans que algú pensés que a una esferificació se l’hi podia dir menjar.

Negocis que sobreviuen malgrat els nous temps, les crisis i la fiscalitat, compartint espai amb noves formules, vingudes de fora, també exitoses, però amb altres sabors, formats i preus.

Contínuament podríem esta anomenant fondes comarcals que compleixen una colla

d’anys rere els fogons, però aquesta setmana ens toca parlar d’un clàssic, de tot un record, perquè ja fa mig segle que l’avi Salvador, va obrir l’Empòrium de Castellò d’Empuries, servint esmorzars i àpats senzills, i ara poden presumir de que, cinquanta anys més tard, estan preparats perquè la quarta generació faci el salt d’un negoci que ha sabut modernitzar els plats sense perdre essència, capaços d’oferir una carta increïble, reconeguda arreu, però conservar el menú dels orígens, de tenir un gran celler plasmat en una carta de vins guardonada i seguir donant un tracte familiar.

I per aconseguir tot això hom sap que només hi ha un secret, que coneixen prou be els del ram i que no és altre que llevar-se d’hora, molta feina, ganes, il·lusió i aposta ferma per un estil de fer les coses.

Un munt de restaurants empordanesos porten tota una vida remenant olles, servint plats, creant il·lusió, despertant els sentits i repartint felicitat.

I això és quelcom que hem de celebrar tots, perquè les empreses familiars de tota la vida són models a seguir, no hi ha millor exemple vital que pares i fills colze a colze, el maridatge de la experiència amb les noves idees, el secret per perdurar i perfeccionar els oficis.

Pals de paller del país, lliçons de vida, de tota la vida.

COMENÇA LA CAMPANYA ELECTORAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No crec que sigui feina d’aquest articulista donar dades ni percentatges de les votacions de diumenge, àmpliament exposades als mitjans. Tampoc crec que sigui hora de fer judicis en calent, just després de conèixer els resultats, que és quan escric això, que poden haver canviat el dimarts, que és quan aquesta columna surt impresa.

S’ha de deixar refredar, el temps posa a tot al seu lloc.

Ara és moment de recolzar els que hem triat. Els que, a partir d’ara, gestionaran els nostres pobles; els que, malgrat l’alegria mostrada, maleiran més d’un cop la seva situació i el seu sou, sobre tot quan siguin el centre de crítiques mal intencionades.

Els debutants veuran que no era tan fàcil com es pensaven i d’altres que els hagués estat millor callar-se a l’hora de fes segons quines promeses impossibles durant la campanya, que la valoro més positivament que les anteriors on els debats ben conduits que s’han dut a terme a molts indrets de la comarca, amb la participació dels candidats i veïns, han estat molt enriquidors.

Però també, criticar la desmesurada presència de fotografies als carrers i a internet, entenc que amb la bona intenció de captar votants joves, però massa excessius.

També m’han sobrat les botifarrades o caminades populars pensant que algú bescanviaria àpat per vot, vull pensar que la nostra maduresa com a poble fa que això no passi.

Sempre he pensat que el bon polític ha tenir un tarannà especial i ha d’estar fet d’una barreja de vocació de servei i d’ego ben entès, d’afany de protagonisme i notorietat que potser els pot servir per obrir futures portes (cosa que no és criticable, si no hi ha enriquiment malintencionat) i si a tot això li afegim una honestedat irreprotxable trobarem el polític ideal, d’aquell que, com diuen que passa amb els capellans, els de poble són els més autèntics.

I que no se’ls pugi el càrrec al cap, ni en les viles més grans, que això no és política de Champions, juguem a regional, en feixucs camps de terra i amb un públic a ran de terreny que vigila.

No s’hi val la desencertada frase de “si no votes no et queixis”. No votar és una opció que no ajuda, però malgrat tot, el que mani ho ha de fer per a tothom, també per als abstencionistes i engrescar-los a la participació que, malgrat que el percentatge ha millorat, no és per ventar-se’n.

Sort i sentit comú per als escollits, siguin batlles o regidors que, com dèiem setmanes enrere, si volen repetir o millorar a la pròxima, han de sumar per la comunitat sense posar entrebancs i demostrar-ho dia a dia, perquè la propera campanya electoral va començar ahir i durarà fins que haguem d’escollir un nou equip de govern.

ENTRE TOTS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ha començat el circ de la campanya electoral, si més no, de forma oficial, perquè ja fa dies que els candidats volen destapar les vergonyes alienes, s’afanyen a acabar les coses i a prendre decisions populistes de forma barroera.

Fins i tot les Fires de Figueres, que les imagino avançades per culpa de l’esdeveniment, han servit perquè tots es deixessin caure per un munt d’actes, a tota hora, cada dia, omplint pagines i xarxes de fotografies somrients, com les que ara atapeeixen de forma exagerada els carrers o ens omplen les bústies.

I en aquesta ocasió potser s’exagerarà encara més pel fet que estem a prop d’una cita electoral realment important com és la del setembre, i tots sabem que en l’alta política del país s’acosten canvis, que les posicions estan equilibrades, que hi ha nous partits emergents, uns que es consoliden i d’altres que davallen.

Els mateixos partits, plens d’incertesa, es prendran aquestes municipals com un termòmetre i això és dolent, sobre tot en llocs petits com el nostre Alt Empordà, on un 77% dels pobles tenen menys de 1.500 habitants i això vol dir que governem entre tots, que no s’hi valen colors ni partits, que l’alcalde no és més que la persona escollida per dona la darrera paraula, per posar ordre, fer de col·lector de propostes.

Tant se val si en José milita al partit de la gavina i l’Oriol dorm amb l’estelada, si l’acera de la plaça té un esbornac, entre tots l’han d’arreglar perquè qualsevol hi pot caure, i segurament els seus fills van a la mateixa escola que cal reformar.

Les seves ideologies no han de ser un obstacle per fer el que calgui, pel bé de la comunitat.

Sempre hauria de ser així, però encara més en els ajuntaments petits, que són com la junta de veïns de la escaleta però a l’engròs i qui s’ho prengui d’una altra manera no ajudarà gaire.

Fa mandra tornar a viure tot el que els polítics s’encaparren a fer a cada campanya, els actes organitzats, les visites dels caps de partit, les “greus” acusacions mútues parlant-se de vostè en els mitjans i minuts més tard compartint riures, actes o fins i tot taula. Un teatre que fa temps que no ens empassem.

Vull ser agosarat i pensar que tots els candidats de la comarca llegiran això, ja sigui en paper o en digital, i que deixaran de menysprear la nostre intel·ligència pensant que els votarem només perquè durant uns dies vulguin mostrar-se com a súper homes/dones, visitant mercats, jugant a petanca, organitzant balls o arrossades i fent coses que no han fet abans, ni tornaran a fer mai més.

Les campanyes electorals comencen al dia següent de les votacions i els vots es guanyen amb bona feina i honestedat, que tots ens coneixem.

Les directrius dels partits ja poden dir missa, que la política municipal l’hem de fer colze a colze entre tots els veïns.

 

FOMENTAR LES SARDANES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Hi ha hagut anys en que el pregó de Santa Creu han estat més o menys distret, altres original i d’altres un pel difícil de mastegar.

Enguany no hi havia un personatge que donés joc, sinó una associació, no era mediàtic ni prometia polèmica, però finalment s’ha de dir que el pregó que la senyora Mauné ha pronunciat en nom del Foment de la Sardana Pep Ventura, ha estat excel·lent.

Ben estructurat, ben redactat, enriquidor, ben llegit i molt entretingut. Tant, que fins i tot se’ns ha fet curt.

La sardana és un bon tema per fer un article, ja fa temps que tenia al cap utilitzar-lo per omplir aquesta columna i aquest dissabte, mentre escoltava el pregó, era com si algú m’hagués robat les paraules no escrites, però en realitat és que tot el que deia la Montserrat des d’aquell balcó –per cert, rodejada de bustos somrients, a punt per les fotografies pre-electorals-, era tan evident i tan alliçonador que no teníem altra que estar-hi d’acord.

Estem a la ratlla de l’autodeterminació, amb moviments catalanistes i separatistes com mai abans, a les portes d’unes eleccions amb pudor a plebiscit, ens vestim de groc, omplim avingudes, pengem estelades a les rotondes i els balcons, però les sardanes s’han quedat en un racó, hem descuidat un els nostres símbols culturals més importants.

Els nous temps s’endollen, tenen pantalla i van per internet, però la Principal de la Bisbal no surt a Spotify ni Juli Garreta no és “trending tòpic”.

El futbol dels nens encara aguanta per la passió dels pares, la sardana es mor pel motiu contrari.

Quanta raó quan va dir que les escoles haurien d’incorporar-les com a activitat.

Per la seva riquesa de matisos, perquè obliga a comptar, a concentrar-se, a diferenciar compassos, a fer un exercici físic senzill i aeròbic que es pot practicar fins a edats avançades, que no té estridències, i més integradora que cap programa social ja que ens porta a donar-nos les mans sense importar qui tenim al costat, a mirar a qui tenim al davant, a sentir-nos units i forts.

Un sol retret: objectivament la sardana no és la dansa més bella de totes les que es fan i es desfan, però és la nostra i per a nosaltres el so de la tenora fa festa, el canvi de ritme al salt fort ens omple el cor, ens fa moure els peus, asseca la gola i nega els ulls, provocant un sentiment patri difícilment explicable.

Més que un pregó, una lliçó, un avis a navegants: Un país que no fomenta els seus símbols culturals mai no podrà ser.

VISCA LA UNIÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"


L’any 1978 la Unió Esportiva Figueres militava a Tercera Divisió i va acabar la temporada en un meritori segon lloc, empatat amb el primer.

Tot i que eren temps de noves esperances, la situació econòmica no era pas gaire millor que l’actual i els carnets i les entrades suposaven un esforç, però malgrat això, el camp del Far, on els pocs que seien ho feien sobre el ciment i quan plovia la gent es mullava, s’omplia cada diumenge amb vora 3.000 persones mal comptades.

Servidor va passar aquell any per la categoria infantil i, a voltes, vaig compartir camp d’entrenament amb jugadors com Pagès, Echegoyen, Duran o Vilarrodà, que els veiem com mites gairebé inabastables.

En l’actual temporada la Unió juga també a Tercera divisió, amb alguns clubs idèntics dels de fa 37 anys, i malgrat perdre aquest diumenge, està fent un paper boníssim, situat a la part alta de taula, amb opcions de promocionar, després d’una recuperació en les darreres jornades que hagués fet tremolar el vell camp de les monges.

Però, tot i tenir vora 600 socis, -un nombre correcte, avui dia, per la categoria-, el nou camp de Vilatenim, amb capacitat per 9.000 espectadors, no supera els 500, els dies de màxima afluència, malgrat els preus assequibles i les comoditats d’un camp preciós, cobert i ben abillat.

És un problema comú a tots els club similars, la gent no hi té tirada. Jo mateix entono el “mea culpa” per ser una de les moltes persones que, malgrat dur el carnet de soci a la cartera, sempre troba alguna excusa familiar o meteorològica per passar de llarg de Vilatenim els dies de partit.

El problema ve de les les televisions que, tot i que siguin de pagament, ens ofereixen partits de primera cada dia i a tota hora sense moure’ns del sofà i de la publicitat que mitifica jugadors mediàtics fent empetitir els de casa, que ja no els veiem com a ídols inabastables.

No és que ningú faci les coses mal fetes, tinc la sensació que actualment el club està gestionat per una colla de gent molt valida, trempada, als que tenim molt per agrair, ja que varen tenir el que calia per rescatar-lo del pou on el va llençar en Flix, assumint tots els papers de l’auca i ressuscitar-lo des de la categoria més baixa, amb il·lusió, molta dedicació i esforç econòmic, lluitant, a més, amb una fiscalitat que els posa la camelleta al voler controlar els pocs cèntims que puguin fer.

El futbol de primera viu gràcies a la publicitat, els de poble dels parents i veïns i els que queden al mig, els que no són ni carn ni peix, com la nostra UEF, es mantenen gracies a la il·lusió i els cèntims d’uns pocs aficionats de veritat, cada dia més escassos.

Com a mal consol hem de dir que, malgrat que al camp n’hi vagin pocs, a fora som molts els que reconeixem el mèrit, els seguim per la radio o les xarxes, ens n’alegrem dels èxits i entonem sovint el “Visca la Unió...” de l’himne que el mestre Surrell va estrenar aquell any 1978.

L’OCASIÓ DELS VAIXELLS D’OCASIÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"


L’altre dia escoltava, o potser llegia, un comentari sobre la Fira del Vaixell d’ocasió, que es porta a terme tota aquesta setmana al Club Nàutic d’Empúria-brava

Venia a dir que semblava poc adient organitzar esdeveniments com aquest o com la fira d’articles de luxe de Peralada i d’altres similars, clarament dirigits als rics mentre aquí hi ha famílies que ho passen malament, la taxa d’atur encara està pels núvols i la gran majoria de la gent no pot ni plantejar-se el fet de comprar o mantenir un iot.

Evidentment totes les opinions són respectables, però aquest punt de vista està agafat des de la perspectiva equivocada.

En economia d’empresa s’anomena D.A.F.O. (Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats) a una autoavaluació que ens porta a reflexionar sobre el que tenim i el que podríem aconseguir. Dues d’elles ens van a favor i dues en contra i una de cada bàndol ens arriben de fora i les altres dos les tenim a casa.

Això és clarament aplicable a l’Administració Pública i a la societat en general, fins i tot a nivell personal.

Entre les que ens afavoreixen i ens vénen de fora, és a dir, que la tenim davant dels nassos i que, si no ens espavilem ens passarà de llarg, tenim l’O d’Oportunitats i fires com aquestes son clarament una bona ocasió per captar al turisme de qualitat, el que porta les butxaques plenes, que no només comprarà vaixells que s’hauran de reparar, també omplirà els restaurants, comprarà cases i les reformarà, comprarà roba i complements, anirà al supermercat i a molts llocs on calen negocis amb gent per treballar-hi.

Sense deixar aquests comentaris d’economia, -que en cap cas pretenen alliçonar  ningú-, el teorema de Pareto ens diu que el 20% de la gent abraça el 80% de la riquesa, i nosaltres hem de voler que aquesta minoria sigui majoria a casa nostre, ja que ells representen la nostra indústria més potent.

Hem de demostrar que tenim les millors infraestructures, els millors professionals, el somriure més ampli  i que som més complidors i més seriosos que altres països que ens amenacen (la A. del DAFO) amb prendre’ns-els.

A part de tot això, entre els 450 vaixells que s’hi exposen, també hi han llanxetes, bots, motos aquàtiques i petites embarcacions a les que molta gent podria accedir-hi i, malgrat que la majoria per desgràcia no hi arribem, és maco donar-hi un passeig, -si aquest any per fi fa bon temps-, i apropar-nos al mar, somniar en dies de pesca, de vela, de passeig pels canals i imaginar-nos com si fóssim el Leonardo di Caprio i la Kate Winslet tallant el vent a la proa del nostre vaixell, tot travessant la magnifica badia de Roses.

Tocant de peus a terra, aquesta setmana els vaixells d’ocasió ens brinden una bona ocasió per reactivar tota l’economia de la zona, cosa que hem d’aprofitar per convertir-ho en la F. pel nostre DAFO.

ECOLOGIA POC SOSTENIBLE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El present i el futur depenen de l’electricitat, fins i tot el més ecologista carrega el mòbil, usa l’ordinador, agafa el tren o s’escalfa un got de llet. La vida està endollada, els cotxes elèctrics són l’alternativa a la contaminació i el reforç de la xarxa és un fet indispensable per a una modernitat de la que tots ens en servim.

L’electricitat és la font d’energia més neta i menys contaminant i, a més, la natura ens la pot proporcionar sense extreure-la-hi, sense malmetre els elements, sense por a que s’esgoti.

Ens enrabiem per una MAT que teníem clar que no aturaríem, i no vàrem tenir l’habilitat de potenciar alternatives que teníem a l’abast, per intentar evitar-la.

Em sobte no veure cap moviment ecològic que protesti contra les Lleis que els governs apliquen sobre les energies domèstiques, que lluny de subvencionar les plaques solars, inventen tarifes pel lloguer de la xarxa i no estimulen als inversors a què apostin per convertir terrenys abandonats en hortes solars, pagant la energia tard i malament.

Similar problema amb els generadors propulsats per energies alternatives, que podrien cobrir part de les necessitats elèctriques de granges i empreses. Cap ajuda, només problemes, però cap veu s’alça per protestar, passivitat incomprensible.

Està clar que els polítics, amb aquestes decisions no preserven el futur del planeta, sinó el seu propi, perquè ja se sap que molts d’ells solen acabar “endollats” a les empreses del sector.

I per fer l’ullet als verds, els entabanen amb Lleis absurdes com la de Costes aplicada on no n’hi ha o el PRUG del Cap de Creus, que restringeix severament la navegació de lleure a la zona -quan en realitat, amb un us d’escassament trenta dies l’any difícilment la malmenaran-, però que queda bé de cara a la galeria i només afecta al turista, que no vota, però obliden el mal que poden fer al sector turístic de la nostre zona, que és un dels pilars de l’economia; i no parlem de les desenes de normes absurdes que aturen emprenedories i fan la traveta a bons projectes.

I en canvi, l’energia eòlica és rebutjada per un impacte visual que pocs entenen, ja que creiem preferible veure un molí de vent camuflat i modern que una torre elèctrica o una xemeneia.

Ara diuen que alguns municipis es podran beneficiar d’ajudes per calderes de biomassa. Estarem amatents, potser és una bona noticia, potser és un altre pedaç per tapar boques.

Els moviments ecologistes han fet grans coses, aquests dies recordem quan varen salvar els Aiguamolls de l’especulació, però ara topen amb estratègies governamentals que els fan anar per on volen, perquè no hi ha una estructura naturista forta i seriosa que treballi amb sentit.

Podríem tenir un país que fos el paradigma de la economia sostenible, amb una climatologia ideal i, com pregonaven algunes entitats, amb bons arguments per atraure el turisme i la indústria.

Ecologia, progrés i negoci no han de ser incompatibles, la sostenibilitat els hauria de fer inseparables.

UN PAÍS D' "ADES"

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El títol pot dur a confusió, podeu pensar que he oblidat una “f” i espereu llegir un article que parli de les fades: les Blanques, les Verdes, les Dianes, els esperits de la naturalesa que ens captiven amb la seva musica, o potser buscar la metàfora que expressi les meravelles de la nostra terra, però no, no ha estat un oblit, sinó que em vinc a referir a l’afició culinària d’aquest país, sobre tot en aquest temps, de fer tot allò que acaba amb “ades” i es cou al foc, com son les feliçment adoptades “calçot-ades” sempre de la ma de les “graell-ades”, que en aquests dies proliferen arreu.

És temps de cercar escalfor, de dies curts, de vespres foscos, vent a fora, neu a muntanya, mar emprenyada, terra glaçada i vidres plorosos, s’ha d’aprofitar les estones de caloreta, els racons on toca el sol; és temps de llar de foc i espetecs de teies, d’omplir la panxa amb sopes fumejant i guisats forts, de carns a la brasa.

Els uns la voldran més crua, altres més cuita, potser massa, alguns es ventaran de les excel·lències de la carn argentina, la majoria escombrarem cap a casa, el xai del poble, la vedella del Pirineu, el conill autòcton, el porc ben engreixat.

I triar el vi, aquell que grata la gola, tot i que mentre sempre hi haurà els que ho reguen cervesa o cava, tot s’hi val.

Sense treure protagonisme a les salses, artesanes i portades de casa, el nostrat allioli, d’aquell que queda la cullera clavada ideal per untar unes bones “torr-ades”, el romesco delicat i perfumat, oli, sal i pebre, fins i tot hi ha qui hi posa maionesa o quetxup, que hi farem.

I malgrat que sembli que aquestes menges com les “botifarr-ades”, les “costell-ades” o les “cargol-ades” prenguin un particular protagonisme en aquests temps, amb la caloreta giraran cap a les “sardin-ades”, “arross-ades” o les “xaton-ades” i prop del mar organitzarem “garoin-ades”, “muscl-ades” o “marisc-ades” i segons el temps farem “bunyol-ades”.

Àpats senzills, lluny de la delicadesa del reconeguts restaurants de la zona, fora de les normes dictades pel mestre de mestres de Cala Montjoi i, pel cim de tot, abraçats a la simplicitat de coure al caliu, com en l’inici dels temps.

Triar la llenya, fer el foc i controlar les brases no és nomes un art, també és un acte social, és compartir conversa vora les flames, és riure, és amistat, és excusa per organitzar trobades i petar “xerra-ades” per arreglar el món. És vida mediterrània.

I és que aquest país, que encisa amb el seu paisatge, que enamora amb els seus colors i que és sens dubte un país de fades, també ens embriaga amb els sabors i les olors, que fan les diferents “ades” que organitza la seva gent.

LA NOVA RÀDIO

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Dissabte va ser el dia mundial de la ràdio. M’hi va fer pensar el missatge d’un amic figuerenc, professional del sector, que reflexionava sobre la mort del mitjà.

És cert que la ràdio, com totes les coses, ha evolucionat i que els que tenim una edat i hem viscut altres temps, sempre tenim la tendència a creure que abans les coses eren més pures, més reals, més autentiques.

Això passa perquè els anys viscuts ens donen marge per reflexionar, tenim amb què comparar i la joventut d’aquells temps en fa pensar que potser eren millors, quan en realitat tot és una evolució cap a coses diferents.

I posat a fer l’exercici, recordo, com si fos ara, tardes d’infantesa, mentre la mare feinejava, escoltar encuriosit les respostes de la Elena Francis, o l’informatiu de “Ciudad Boletín de Noticias” de Ràdio Popular de Figueres, que llavors era l’única a la cuitat, els carrousels esportius dels diumenges a la tarda, quan el futbol de primera amb prou feines es veia, les cançons dedicades, els concursos de “Don Pollo”, els serials, els vespres amb l’orella al transistor, plens de veus profundes.

Tot això va quedar arraconat amb l’arribada de la democràcia i la FM, quan la SER es va posar el carrer Sant Pau i vàrem descobrir que hi havia alternatives, la COPE del carrer Sant Llàtzer va apostar per gent jove i trempada, sonava la formula musical de Ràdio Bahia de Roses i obrien l’emissora de Castelló d’Empúries on vaig descobrir, fent petites col·laboracions, com n’és d’apassionant aquest món, com es pot conduir un programa en silenci quan el llum vermell s’encén, la simbiosi dels locutors i els tècnics de so.

Fins que les lleis varen posar barreres al so i varen minar les freqüències, capar les ones hertzianes i matar les emissores locals que eren un forn de professionals, per acabar deixant Figueres sense ràdio.

Malgrat això, amb aquesta centralització vàrem poder gaudir amb els gols cantants per en Puyal, els caps de setmana d’en Solà o els matins d’en Cuní, però es varen començar a mediatitzar i a guanyar un protagonisme que no els corresponia.

La ràdio sempre ha estat imaginació, fer-nos veure els colors de les coses a través d’un aparell sense pantalla, a imaginar el que no veiem, posar cara a qui parla, la força i el ressò només de les paraules per fer-nos companyia, entretenir i reflexionar.

Però un cop més tot ha canviat i ara els programes més importants del país es retransmeten en “streaming” que són imatges mitjançant la xarxa, que evapora aquella màgia i deixa veure els budells del directe, el secret que, en definitiva, era el fet diferencial de la ràdio.

El vídeo no va matar l’estrella de la ràdio, ans al contrari, i internet l’ha reforçada amb personatges que volen crear tendències, tertúlies partidistes que influeixen en el pensament i en la opinió, allunyant-se del servei públic que hauria de ser.

Potser te raó el Luismi i la ràdio actual, tot i estar molt bé i tenir índexs d’audiència molt alts, s’està morint, perquè potser això d’ara ja no és ràdio, és una altra cosa.

LA LLIBERTAT QUE NO VOLDRIEN

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa unes setmanes, un grup d’alumnes de l’Institut de baix va visitar l’Asil Vilallonga per parlar amb la gent gran de les seves experiències vitals.

Sé de primera mà que molts adolescents obrien ulls com taronges i afinaven l’oïda en sentir, en directe, les històries dels avis, plenes de records, emocions i angoixes,  horrors de guerra i penúries de post-guerra i la por permanent que es vivia en l’època franquista, el masclisme, la foscor i sobre tot, la manca de llibertat.

Actualment, més de la meitat de la població no ha conegut la dictadura perquè no havien nascut o eren massa petits i sentir aquests planys els ajuda a veure la diferència amb el moment actual i a valorar el temps de llibertat que ara vivim.

Llibertat como les que demostren els partits polítics, que no permeten que els seus membres discrepin de les directius marcades o la d’internet i les xarxes socials que ens controlen les relacions i rastregen les pagines web que visitem per treure’n estudis de personalitat i preferències i així envair els nostres ordinadors de publicitat i virus.

Tot plegat, mentre ens volen fer empassar normes de privacitat com la llei de protecció dades o de confidencialitat i al mateix temps les companyies de consum ens coaccionen la llibertat, sense saber d’on han tret les nostres dades, per bombardejar-nos a trucades i correus; una pràctica ampliada ara als restaurants, que posen un pobre camàlic a la porta, per coaccionar el nostre passeig i convidar-nos a entrar.

La llibertat dels missatges de mòbil, que pensem que són confidencials com les antigues cartes escrites, ensobrades y segellades, però surten a la llum en algun servidor si mai li cal a algú, com les trucades o els correus electrònics, que passen per molts filtres abans de connectar els dos comunicants i controlen la ubicació per conèixer les nostres passes.

La estranya llibertat que no permet expressar la opinió als pobles que ho volen amb una acció tant pacifica com és votar.

Grans empreses, pressionades fiscalment, que exigeixen objectius i coaccionen la llibertat i la creativitat dels seus empleats.

La extingida censura i la recuperada llibertat d’informació amb periodistes pressionats per editorials partidistes que els fan manipular informacions a contracor i d’altres, que gelosos i temorosos, no deixen ni fer “articlots” amateurs, en mitjans locals, pels veïns i saludats.

En aquest cas, temps passats mai foren millors, cap ganes de tornar enrere, però potser fóra interessant fer l’exercici a l’inrevés: tornar a repetir la visita i que, aquest cop, fos la mateixa canalla la que expliques a la gent gran, aliens a tot plegat, que potser els hem fallat, que hem malmès els seus esforços per recuperar la llibertat i ens hem ficat en un atzucac que ens complica l’existència. I el pitjor és que no veiem una sortida que ens faci pensar que algun dia tindrem la veritable llibertat que ells volien per nosaltres.

LES MINVES DE GENER

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

És cert que, a l’estiu, poques vegades es pot trobar la badia de Roses tan calmada que quan s’hi navega és com es tallés un pastis d’aniversari, com si la mar, amb una quietud exagerada, ens volgués entregar la seva virginitat, com caminar sobre la neu recent caiguda, abans que ningú.

Diuen que només passa el primer mes de l’any i que la calma que omple l’ambient fa que al navegant li costi botir les veles, que les roques, habitualment submergides, treguin el cap per mostrar-nos les restes de les llevantades de la tardor ja que el nivell del mar queda molt per sota del que és normal degut a una sobtada i previsible pujada de la pressió atmosfèrica; són les anomenades minves de gener.

El mes en que els gats miolen buscant conquesta i el verd del camp es fa fonedís

Ja ho deia Joan Maragall en un poema amorós, en català antic, que era com tenir, al mig de l’hivern, la primavera i les va utilitzar per descriure un estat d’ànim, que, com un oasis en mig de la tristor, com una escalfor en mig de la fred, ens empeny a l’enamorament.

Un fenomen que fa que sembli que al mes de gener tot quedi petit, fins i tot els seus trenta-un dies, que costen de passar, quan les despeses de Nadal ens passen factura i ens minven els comptes.

Minvar és empetitir, és reduir, contraure, escorçar.

Al gener comença a minvar la foscor i fa els dies més llargs, però amb tonalitats grises, que ens minven la moral i ens entelen els vidres, duent-nos a un ambient que conviden a la mandra i al recolliment.

I a més a més, ahir era el “Blue Monday” el dia que, segons dels americans, es pot considerar el més trist de l’any, però segur que no per a tothom.

Un mes que ens està costant de pair, quan veiem com minva la tolerància, la llibertat, la pau, i que, malgrat els pegats de darrera hora, uns polítics matussers minven la il·lusió de molts de catalans.

Deixar de minvar és pujar, créixer, després de tocar fons cal sortir a superfície i reflotar.

Les flaones ja són als aparadors, quatre dies i tindrem la careta posada i la gresca a punt, en poc temps endraparem calçots i caçarem espàrgols, i mentrestant solcarem la mar en calma i ens posarem a recer de tempestes i gelades, tot esperant la flor de primavera que, després de minvar, florirà perfumada per fer-nos veure la vida en colors i, com deia el mateix Maragall, esclatar en verdor les branques nues i omplir-nos la casa de clarors.

FEM EL NOSTRE ANY NOU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Potser estarem d’acord que, d’un temps ençà, la festivitat d’avui ha anat perdent pistonada. Que, anys enrere, el dia de Reis era el de la il·lusió per a grans i petits, que ses Majestats s’encarregaven de dur els regals de veritat a tota la família, mentre que el Tió només cagava quatre dolços i els torrons per passar les festes.

Actualment, potser influïts per costums anglosaxones, la globalització, per poder aprofitar millor els dies de festa o per la nostra tendència republicana, els Reis s’han centrat en la mainada més petita mentre que al Tió se l’hi ha girat feina amb unes sessions que es fan eternes i, a més, han rebut l’ajuda del nouvingut Pare Noel com a proveïdor dels regals per als més grans.

Però malgrat tot, avui vivim la diada més maca de les Festes, la de la llum a la cara de la mainada, la del neguit de saber si allò que volien s’ha complert, si dins del paquet trobaran allò que porten temps desitjant.

La metàfora de dies com el d’avui, o el de Cap d’any, és la d’un fi de cicle amb les corresponents propostes de canvis i una carta de peticions al futur.

Com si es tractés d’un exercici comptable, és qüestió de tancar assumptes, fer balanç i proposar reformes que ens portin a millorar.

El nostre idioma ja ens diferencia de la resta i mentre els altres celebren el “Fin de año”, nosaltres fem el “Cap d’any”. Els uns tanquen el passat, nosaltres obrim portes al futur.

És temps de fer la carta virtual, desitjar que quan estiguem pitjor sigui com ara, que tots tinguem oportunitats per millorar i salut per aprofitar-les, que amb això la resta vindrà tot darrera.

Però també és temps de posar els peus a terra, d’adonar-nos que els cinc-cents amics de Facebook no ho són, que els de veritat son aquells amb els que pots compartir taula i confiar-los-hi les dèries, que la família és el bé més preuat, que de cèntims, amb pocs que en sobrin n’hi ha prou i que a la feina, com als estudis o com en tot a la vida, cal posar afany per trobar l’èxit, sense esperar que ningú ho faci per nosaltres.

Tenim l’exemple de l’exhaurit 2014, que havia de ser especial i l’únic canvi substancial ha estat un esbornac a la Rambla i un futur ple de promeses i recuperacions, que ja no creiem. Com ha passat avui en moltes llars on els contingut dels paquets no es correspon amb el que s’havia demanat a la carta.

Segur que els Mags han fet tot el que han pogut, però pel nou any val més que no esperem que ningú ens llegeixi la carta i ens el fem millor amb el nostre propi esforç.

NADAL EFÍMER

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Alguns potser recordareu una cançó anomenada “I don’t like Mondays” (No m’agraden els dilluns), que a finals dels anys setanta va fer famosa un grup anomenat The Boomtown Rats. El seu autor (el britànic Bob Geldof) no es va inspirar en la mandra, sinó en un atac a una escola americana, un dilluns que varen morir dues persones i varis nens van resultar ferits.

Com aquest, altres fets greus al llarg de la historia han estat cantats i comentats, per la seva gravetat.

Fa uns dies varen assassinar 132 nens en una escola, alguns d’ells amb un tret al cap sota els seu pupitre i la noticia, impactant, i molt més greu, -ni que sigui per la quantitats de morts-, no ha passat d’un trist telenotícies i a hores d’ara ja sembla oblidada.

És més comentada la manca d’entesa de la parella Artur-Oriol, que el salvatge que va matar la dona l’altre dia o aquell desgraciat que va assassinar els fills fa setmanes, mentre l’informe anual de Càrites diu que ha augmentat el nombre de persones ajudades i que 1 de cada 3 té menys de 18 anys.

Com si els valors que semblarien inherents al esser humà, com són la bondat, la justícia o la solidaritat, els haguéssim amagat darrera els nostres propis maldecaps.

Però no ens hem d’amoïnar, ara és Nadal i tot s’arregla. Vàrem comprar un numero de loteria amb una aportació de 83 cèntims (amb la esperança de que ens toqués), vàrem donar un paquet d’arròs al Banc dels Aliments, amb sort alguns varen trucar a la marató i altres fins i tot aniran a missa del gall i posaran unes monedes al raspall. Tots amb la fe de que amb això n’hi ha prou per acabar amb els problemes del món.

La nostra solidaritat s’ha tornat tan volàtil com la nostra sensibilitat davant els fets més tràgics

Aquesta setmana ens sentirem realment feliços vora la taula parada, calents i endrapant torrons, potser alguns cantaran, farem festa, veurem aquella pel·lícula ensucrada, cagarem el Tió, i aquest esperit nadalenc que porten les llums i  les nadales ens injectarà una bona voluntat efímera i falsa.

És cert que val més això que res, que ser solidaris 10 dies és gairebé un 3% de l’any, més que les aportacions de molts governs a la lluita contra la pobresa.

Però que ningú es pensi que això pot amagar sota l’estora les misèries i els atacs que molts estan vivint.

“Happy Xmas (War is over)”, una altra cançó, aquesta de John Lennon, venia a dir que el Nadal seria meravellós per tots, si la guerra s’acabés. Eren els inicis dels 70 i aquella guerra es va acabar, però la cançó segueix vigent, perquè malauradament sempre hi ha un conflicte per aturar.

Uns cantaven que no els agradaven els dilluns, altres diuen que no els agrada el Nadal, i alguns voldríem que aquest bon desig de pau i amor, que ara us transmeto, s’allargués més enllà del mes de gener.

LA RAMBLA PLORA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La frase no és meva, un ciberamic, que no recordo, va comentar una cosa semblant en alguna xarxa social i la vaig trobar interessant, venia a dir que ha manifestat la seva tristor perquè els figuerencs l’hem deixada d’estimar.

Podem discutir sobre els sentiments d’una plaça dura o la metàfora del comentari, però és cert que el tracte que li hem donat darrerament no té res a veure al dispensat fa dècades quan li vàrem donar fama amb un verb inventat: “ramblejar”, un exercici aparentment inútil, sense finalitat i poc enriquidor com era el de donar voltes amunt i avall sense fi i que venia a definir el nostre caràcter original, enventat i esbojarrat.

Però era el Facebook de la època, la tafaneria vilatana, l’Instagram en directe, qui no passava per allà, no existia.

Potser a estones anàvem al cinema, de vegades a fer una partida, un cop a prendre alguna cosa, o a veure la Unió, però al cap i a la fi, en un moment o un altre, amb fred o calor, amb pluja o vent, acabàvem pujant i baixant.

I amb estils definits: uns que anaven per una banda, donaven la volta fent l’arc al final i tornaven per l’altre costat i d’altres que, enfilant pel centre, giraven sobre si mateixos per tornar a emprendre el camí invers.

I els creuaments de mirades, i les colles que es perseguien, i aquella nena bufona que volies que acabaves ramblejant al teu costat separats una mica dels altres, que ja era tota una fita i l’enveja dels amics, sota la mirada dels pares asseguts a les cadiretes de a duro.

Quantes parelles no s’han consolidat després d’una ramblejada prèvia, quantes vegades no ha sigut la nostra Rambla testimoni d’amors i desenganys.

Divendres de sardanes, rues de Festa Major, el lloc per quedar, la cita a qualsevol hora, botigues, veïns, bars i vida.

És cert, com volia dir el comentari, que ja no hi passeja ningú, que ja no hi ha cadires, ni lavabos, que quan cau la nit se li apodera la por, que quan hi passem pel mig ens sentim com despullats, que els dies festa ja no s’hi festeja, que el rovell de l’ou està mes enllà i només en hores lectives.

I ara, després de tants anys, li encarreguem les feines més feixugues com fires, exposicions o mercats i li traiem protagonisme. Molta gent, però pendents d’altres coses, molta afluència, però temporal, efímera i la resta dels dies ja ningú puja i baixa, ja no es parla dels tocats de la tramuntana que passen l’estona per no res, anant dalt i baix d’una plaça.

Potser l’amic virtual te raó, i la vella Rambla, com a portaveu d’un centre de la cuitat desnaturalitzat, s’ha queixat. Escoltem-la!