COMENÇA LA CAMPANYA ELECTORAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No crec que sigui feina d’aquest articulista donar dades ni percentatges de les votacions de diumenge, àmpliament exposades als mitjans. Tampoc crec que sigui hora de fer judicis en calent, just després de conèixer els resultats, que és quan escric això, que poden haver canviat el dimarts, que és quan aquesta columna surt impresa.

S’ha de deixar refredar, el temps posa a tot al seu lloc.

Ara és moment de recolzar els que hem triat. Els que, a partir d’ara, gestionaran els nostres pobles; els que, malgrat l’alegria mostrada, maleiran més d’un cop la seva situació i el seu sou, sobre tot quan siguin el centre de crítiques mal intencionades.

Els debutants veuran que no era tan fàcil com es pensaven i d’altres que els hagués estat millor callar-se a l’hora de fes segons quines promeses impossibles durant la campanya, que la valoro més positivament que les anteriors on els debats ben conduits que s’han dut a terme a molts indrets de la comarca, amb la participació dels candidats i veïns, han estat molt enriquidors.

Però també, criticar la desmesurada presència de fotografies als carrers i a internet, entenc que amb la bona intenció de captar votants joves, però massa excessius.

També m’han sobrat les botifarrades o caminades populars pensant que algú bescanviaria àpat per vot, vull pensar que la nostra maduresa com a poble fa que això no passi.

Sempre he pensat que el bon polític ha tenir un tarannà especial i ha d’estar fet d’una barreja de vocació de servei i d’ego ben entès, d’afany de protagonisme i notorietat que potser els pot servir per obrir futures portes (cosa que no és criticable, si no hi ha enriquiment malintencionat) i si a tot això li afegim una honestedat irreprotxable trobarem el polític ideal, d’aquell que, com diuen que passa amb els capellans, els de poble són els més autèntics.

I que no se’ls pugi el càrrec al cap, ni en les viles més grans, que això no és política de Champions, juguem a regional, en feixucs camps de terra i amb un públic a ran de terreny que vigila.

No s’hi val la desencertada frase de “si no votes no et queixis”. No votar és una opció que no ajuda, però malgrat tot, el que mani ho ha de fer per a tothom, també per als abstencionistes i engrescar-los a la participació que, malgrat que el percentatge ha millorat, no és per ventar-se’n.

Sort i sentit comú per als escollits, siguin batlles o regidors que, com dèiem setmanes enrere, si volen repetir o millorar a la pròxima, han de sumar per la comunitat sense posar entrebancs i demostrar-ho dia a dia, perquè la propera campanya electoral va començar ahir i durarà fins que haguem d’escollir un nou equip de govern.

ENTRE TOTS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ha començat el circ de la campanya electoral, si més no, de forma oficial, perquè ja fa dies que els candidats volen destapar les vergonyes alienes, s’afanyen a acabar les coses i a prendre decisions populistes de forma barroera.

Fins i tot les Fires de Figueres, que les imagino avançades per culpa de l’esdeveniment, han servit perquè tots es deixessin caure per un munt d’actes, a tota hora, cada dia, omplint pagines i xarxes de fotografies somrients, com les que ara atapeeixen de forma exagerada els carrers o ens omplen les bústies.

I en aquesta ocasió potser s’exagerarà encara més pel fet que estem a prop d’una cita electoral realment important com és la del setembre, i tots sabem que en l’alta política del país s’acosten canvis, que les posicions estan equilibrades, que hi ha nous partits emergents, uns que es consoliden i d’altres que davallen.

Els mateixos partits, plens d’incertesa, es prendran aquestes municipals com un termòmetre i això és dolent, sobre tot en llocs petits com el nostre Alt Empordà, on un 77% dels pobles tenen menys de 1.500 habitants i això vol dir que governem entre tots, que no s’hi valen colors ni partits, que l’alcalde no és més que la persona escollida per dona la darrera paraula, per posar ordre, fer de col·lector de propostes.

Tant se val si en José milita al partit de la gavina i l’Oriol dorm amb l’estelada, si l’acera de la plaça té un esbornac, entre tots l’han d’arreglar perquè qualsevol hi pot caure, i segurament els seus fills van a la mateixa escola que cal reformar.

Les seves ideologies no han de ser un obstacle per fer el que calgui, pel bé de la comunitat.

Sempre hauria de ser així, però encara més en els ajuntaments petits, que són com la junta de veïns de la escaleta però a l’engròs i qui s’ho prengui d’una altra manera no ajudarà gaire.

Fa mandra tornar a viure tot el que els polítics s’encaparren a fer a cada campanya, els actes organitzats, les visites dels caps de partit, les “greus” acusacions mútues parlant-se de vostè en els mitjans i minuts més tard compartint riures, actes o fins i tot taula. Un teatre que fa temps que no ens empassem.

Vull ser agosarat i pensar que tots els candidats de la comarca llegiran això, ja sigui en paper o en digital, i que deixaran de menysprear la nostre intel·ligència pensant que els votarem només perquè durant uns dies vulguin mostrar-se com a súper homes/dones, visitant mercats, jugant a petanca, organitzant balls o arrossades i fent coses que no han fet abans, ni tornaran a fer mai més.

Les campanyes electorals comencen al dia següent de les votacions i els vots es guanyen amb bona feina i honestedat, que tots ens coneixem.

Les directrius dels partits ja poden dir missa, que la política municipal l’hem de fer colze a colze entre tots els veïns.

 

FOMENTAR LES SARDANES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Hi ha hagut anys en que el pregó de Santa Creu han estat més o menys distret, altres original i d’altres un pel difícil de mastegar.

Enguany no hi havia un personatge que donés joc, sinó una associació, no era mediàtic ni prometia polèmica, però finalment s’ha de dir que el pregó que la senyora Mauné ha pronunciat en nom del Foment de la Sardana Pep Ventura, ha estat excel·lent.

Ben estructurat, ben redactat, enriquidor, ben llegit i molt entretingut. Tant, que fins i tot se’ns ha fet curt.

La sardana és un bon tema per fer un article, ja fa temps que tenia al cap utilitzar-lo per omplir aquesta columna i aquest dissabte, mentre escoltava el pregó, era com si algú m’hagués robat les paraules no escrites, però en realitat és que tot el que deia la Montserrat des d’aquell balcó –per cert, rodejada de bustos somrients, a punt per les fotografies pre-electorals-, era tan evident i tan alliçonador que no teníem altra que estar-hi d’acord.

Estem a la ratlla de l’autodeterminació, amb moviments catalanistes i separatistes com mai abans, a les portes d’unes eleccions amb pudor a plebiscit, ens vestim de groc, omplim avingudes, pengem estelades a les rotondes i els balcons, però les sardanes s’han quedat en un racó, hem descuidat un els nostres símbols culturals més importants.

Els nous temps s’endollen, tenen pantalla i van per internet, però la Principal de la Bisbal no surt a Spotify ni Juli Garreta no és “trending tòpic”.

El futbol dels nens encara aguanta per la passió dels pares, la sardana es mor pel motiu contrari.

Quanta raó quan va dir que les escoles haurien d’incorporar-les com a activitat.

Per la seva riquesa de matisos, perquè obliga a comptar, a concentrar-se, a diferenciar compassos, a fer un exercici físic senzill i aeròbic que es pot practicar fins a edats avançades, que no té estridències, i més integradora que cap programa social ja que ens porta a donar-nos les mans sense importar qui tenim al costat, a mirar a qui tenim al davant, a sentir-nos units i forts.

Un sol retret: objectivament la sardana no és la dansa més bella de totes les que es fan i es desfan, però és la nostra i per a nosaltres el so de la tenora fa festa, el canvi de ritme al salt fort ens omple el cor, ens fa moure els peus, asseca la gola i nega els ulls, provocant un sentiment patri difícilment explicable.

Més que un pregó, una lliçó, un avis a navegants: Un país que no fomenta els seus símbols culturals mai no podrà ser.

VISCA LA UNIÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"


L’any 1978 la Unió Esportiva Figueres militava a Tercera Divisió i va acabar la temporada en un meritori segon lloc, empatat amb el primer.

Tot i que eren temps de noves esperances, la situació econòmica no era pas gaire millor que l’actual i els carnets i les entrades suposaven un esforç, però malgrat això, el camp del Far, on els pocs que seien ho feien sobre el ciment i quan plovia la gent es mullava, s’omplia cada diumenge amb vora 3.000 persones mal comptades.

Servidor va passar aquell any per la categoria infantil i, a voltes, vaig compartir camp d’entrenament amb jugadors com Pagès, Echegoyen, Duran o Vilarrodà, que els veiem com mites gairebé inabastables.

En l’actual temporada la Unió juga també a Tercera divisió, amb alguns clubs idèntics dels de fa 37 anys, i malgrat perdre aquest diumenge, està fent un paper boníssim, situat a la part alta de taula, amb opcions de promocionar, després d’una recuperació en les darreres jornades que hagués fet tremolar el vell camp de les monges.

Però, tot i tenir vora 600 socis, -un nombre correcte, avui dia, per la categoria-, el nou camp de Vilatenim, amb capacitat per 9.000 espectadors, no supera els 500, els dies de màxima afluència, malgrat els preus assequibles i les comoditats d’un camp preciós, cobert i ben abillat.

És un problema comú a tots els club similars, la gent no hi té tirada. Jo mateix entono el “mea culpa” per ser una de les moltes persones que, malgrat dur el carnet de soci a la cartera, sempre troba alguna excusa familiar o meteorològica per passar de llarg de Vilatenim els dies de partit.

El problema ve de les les televisions que, tot i que siguin de pagament, ens ofereixen partits de primera cada dia i a tota hora sense moure’ns del sofà i de la publicitat que mitifica jugadors mediàtics fent empetitir els de casa, que ja no els veiem com a ídols inabastables.

No és que ningú faci les coses mal fetes, tinc la sensació que actualment el club està gestionat per una colla de gent molt valida, trempada, als que tenim molt per agrair, ja que varen tenir el que calia per rescatar-lo del pou on el va llençar en Flix, assumint tots els papers de l’auca i ressuscitar-lo des de la categoria més baixa, amb il·lusió, molta dedicació i esforç econòmic, lluitant, a més, amb una fiscalitat que els posa la camelleta al voler controlar els pocs cèntims que puguin fer.

El futbol de primera viu gràcies a la publicitat, els de poble dels parents i veïns i els que queden al mig, els que no són ni carn ni peix, com la nostra UEF, es mantenen gracies a la il·lusió i els cèntims d’uns pocs aficionats de veritat, cada dia més escassos.

Com a mal consol hem de dir que, malgrat que al camp n’hi vagin pocs, a fora som molts els que reconeixem el mèrit, els seguim per la radio o les xarxes, ens n’alegrem dels èxits i entonem sovint el “Visca la Unió...” de l’himne que el mestre Surrell va estrenar aquell any 1978.

L’OCASIÓ DELS VAIXELLS D’OCASIÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"


L’altre dia escoltava, o potser llegia, un comentari sobre la Fira del Vaixell d’ocasió, que es porta a terme tota aquesta setmana al Club Nàutic d’Empúria-brava

Venia a dir que semblava poc adient organitzar esdeveniments com aquest o com la fira d’articles de luxe de Peralada i d’altres similars, clarament dirigits als rics mentre aquí hi ha famílies que ho passen malament, la taxa d’atur encara està pels núvols i la gran majoria de la gent no pot ni plantejar-se el fet de comprar o mantenir un iot.

Evidentment totes les opinions són respectables, però aquest punt de vista està agafat des de la perspectiva equivocada.

En economia d’empresa s’anomena D.A.F.O. (Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats) a una autoavaluació que ens porta a reflexionar sobre el que tenim i el que podríem aconseguir. Dues d’elles ens van a favor i dues en contra i una de cada bàndol ens arriben de fora i les altres dos les tenim a casa.

Això és clarament aplicable a l’Administració Pública i a la societat en general, fins i tot a nivell personal.

Entre les que ens afavoreixen i ens vénen de fora, és a dir, que la tenim davant dels nassos i que, si no ens espavilem ens passarà de llarg, tenim l’O d’Oportunitats i fires com aquestes son clarament una bona ocasió per captar al turisme de qualitat, el que porta les butxaques plenes, que no només comprarà vaixells que s’hauran de reparar, també omplirà els restaurants, comprarà cases i les reformarà, comprarà roba i complements, anirà al supermercat i a molts llocs on calen negocis amb gent per treballar-hi.

Sense deixar aquests comentaris d’economia, -que en cap cas pretenen alliçonar  ningú-, el teorema de Pareto ens diu que el 20% de la gent abraça el 80% de la riquesa, i nosaltres hem de voler que aquesta minoria sigui majoria a casa nostre, ja que ells representen la nostra indústria més potent.

Hem de demostrar que tenim les millors infraestructures, els millors professionals, el somriure més ampli  i que som més complidors i més seriosos que altres països que ens amenacen (la A. del DAFO) amb prendre’ns-els.

A part de tot això, entre els 450 vaixells que s’hi exposen, també hi han llanxetes, bots, motos aquàtiques i petites embarcacions a les que molta gent podria accedir-hi i, malgrat que la majoria per desgràcia no hi arribem, és maco donar-hi un passeig, -si aquest any per fi fa bon temps-, i apropar-nos al mar, somniar en dies de pesca, de vela, de passeig pels canals i imaginar-nos com si fóssim el Leonardo di Caprio i la Kate Winslet tallant el vent a la proa del nostre vaixell, tot travessant la magnifica badia de Roses.

Tocant de peus a terra, aquesta setmana els vaixells d’ocasió ens brinden una bona ocasió per reactivar tota l’economia de la zona, cosa que hem d’aprofitar per convertir-ho en la F. pel nostre DAFO.

ECOLOGIA POC SOSTENIBLE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El present i el futur depenen de l’electricitat, fins i tot el més ecologista carrega el mòbil, usa l’ordinador, agafa el tren o s’escalfa un got de llet. La vida està endollada, els cotxes elèctrics són l’alternativa a la contaminació i el reforç de la xarxa és un fet indispensable per a una modernitat de la que tots ens en servim.

L’electricitat és la font d’energia més neta i menys contaminant i, a més, la natura ens la pot proporcionar sense extreure-la-hi, sense malmetre els elements, sense por a que s’esgoti.

Ens enrabiem per una MAT que teníem clar que no aturaríem, i no vàrem tenir l’habilitat de potenciar alternatives que teníem a l’abast, per intentar evitar-la.

Em sobte no veure cap moviment ecològic que protesti contra les Lleis que els governs apliquen sobre les energies domèstiques, que lluny de subvencionar les plaques solars, inventen tarifes pel lloguer de la xarxa i no estimulen als inversors a què apostin per convertir terrenys abandonats en hortes solars, pagant la energia tard i malament.

Similar problema amb els generadors propulsats per energies alternatives, que podrien cobrir part de les necessitats elèctriques de granges i empreses. Cap ajuda, només problemes, però cap veu s’alça per protestar, passivitat incomprensible.

Està clar que els polítics, amb aquestes decisions no preserven el futur del planeta, sinó el seu propi, perquè ja se sap que molts d’ells solen acabar “endollats” a les empreses del sector.

I per fer l’ullet als verds, els entabanen amb Lleis absurdes com la de Costes aplicada on no n’hi ha o el PRUG del Cap de Creus, que restringeix severament la navegació de lleure a la zona -quan en realitat, amb un us d’escassament trenta dies l’any difícilment la malmenaran-, però que queda bé de cara a la galeria i només afecta al turista, que no vota, però obliden el mal que poden fer al sector turístic de la nostre zona, que és un dels pilars de l’economia; i no parlem de les desenes de normes absurdes que aturen emprenedories i fan la traveta a bons projectes.

I en canvi, l’energia eòlica és rebutjada per un impacte visual que pocs entenen, ja que creiem preferible veure un molí de vent camuflat i modern que una torre elèctrica o una xemeneia.

Ara diuen que alguns municipis es podran beneficiar d’ajudes per calderes de biomassa. Estarem amatents, potser és una bona noticia, potser és un altre pedaç per tapar boques.

Els moviments ecologistes han fet grans coses, aquests dies recordem quan varen salvar els Aiguamolls de l’especulació, però ara topen amb estratègies governamentals que els fan anar per on volen, perquè no hi ha una estructura naturista forta i seriosa que treballi amb sentit.

Podríem tenir un país que fos el paradigma de la economia sostenible, amb una climatologia ideal i, com pregonaven algunes entitats, amb bons arguments per atraure el turisme i la indústria.

Ecologia, progrés i negoci no han de ser incompatibles, la sostenibilitat els hauria de fer inseparables.

UN PAÍS D' "ADES"

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El títol pot dur a confusió, podeu pensar que he oblidat una “f” i espereu llegir un article que parli de les fades: les Blanques, les Verdes, les Dianes, els esperits de la naturalesa que ens captiven amb la seva musica, o potser buscar la metàfora que expressi les meravelles de la nostra terra, però no, no ha estat un oblit, sinó que em vinc a referir a l’afició culinària d’aquest país, sobre tot en aquest temps, de fer tot allò que acaba amb “ades” i es cou al foc, com son les feliçment adoptades “calçot-ades” sempre de la ma de les “graell-ades”, que en aquests dies proliferen arreu.

És temps de cercar escalfor, de dies curts, de vespres foscos, vent a fora, neu a muntanya, mar emprenyada, terra glaçada i vidres plorosos, s’ha d’aprofitar les estones de caloreta, els racons on toca el sol; és temps de llar de foc i espetecs de teies, d’omplir la panxa amb sopes fumejant i guisats forts, de carns a la brasa.

Els uns la voldran més crua, altres més cuita, potser massa, alguns es ventaran de les excel·lències de la carn argentina, la majoria escombrarem cap a casa, el xai del poble, la vedella del Pirineu, el conill autòcton, el porc ben engreixat.

I triar el vi, aquell que grata la gola, tot i que mentre sempre hi haurà els que ho reguen cervesa o cava, tot s’hi val.

Sense treure protagonisme a les salses, artesanes i portades de casa, el nostrat allioli, d’aquell que queda la cullera clavada ideal per untar unes bones “torr-ades”, el romesco delicat i perfumat, oli, sal i pebre, fins i tot hi ha qui hi posa maionesa o quetxup, que hi farem.

I malgrat que sembli que aquestes menges com les “botifarr-ades”, les “costell-ades” o les “cargol-ades” prenguin un particular protagonisme en aquests temps, amb la caloreta giraran cap a les “sardin-ades”, “arross-ades” o les “xaton-ades” i prop del mar organitzarem “garoin-ades”, “muscl-ades” o “marisc-ades” i segons el temps farem “bunyol-ades”.

Àpats senzills, lluny de la delicadesa del reconeguts restaurants de la zona, fora de les normes dictades pel mestre de mestres de Cala Montjoi i, pel cim de tot, abraçats a la simplicitat de coure al caliu, com en l’inici dels temps.

Triar la llenya, fer el foc i controlar les brases no és nomes un art, també és un acte social, és compartir conversa vora les flames, és riure, és amistat, és excusa per organitzar trobades i petar “xerra-ades” per arreglar el món. És vida mediterrània.

I és que aquest país, que encisa amb el seu paisatge, que enamora amb els seus colors i que és sens dubte un país de fades, també ens embriaga amb els sabors i les olors, que fan les diferents “ades” que organitza la seva gent.

LA NOVA RÀDIO

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Dissabte va ser el dia mundial de la ràdio. M’hi va fer pensar el missatge d’un amic figuerenc, professional del sector, que reflexionava sobre la mort del mitjà.

És cert que la ràdio, com totes les coses, ha evolucionat i que els que tenim una edat i hem viscut altres temps, sempre tenim la tendència a creure que abans les coses eren més pures, més reals, més autentiques.

Això passa perquè els anys viscuts ens donen marge per reflexionar, tenim amb què comparar i la joventut d’aquells temps en fa pensar que potser eren millors, quan en realitat tot és una evolució cap a coses diferents.

I posat a fer l’exercici, recordo, com si fos ara, tardes d’infantesa, mentre la mare feinejava, escoltar encuriosit les respostes de la Elena Francis, o l’informatiu de “Ciudad Boletín de Noticias” de Ràdio Popular de Figueres, que llavors era l’única a la cuitat, els carrousels esportius dels diumenges a la tarda, quan el futbol de primera amb prou feines es veia, les cançons dedicades, els concursos de “Don Pollo”, els serials, els vespres amb l’orella al transistor, plens de veus profundes.

Tot això va quedar arraconat amb l’arribada de la democràcia i la FM, quan la SER es va posar el carrer Sant Pau i vàrem descobrir que hi havia alternatives, la COPE del carrer Sant Llàtzer va apostar per gent jove i trempada, sonava la formula musical de Ràdio Bahia de Roses i obrien l’emissora de Castelló d’Empúries on vaig descobrir, fent petites col·laboracions, com n’és d’apassionant aquest món, com es pot conduir un programa en silenci quan el llum vermell s’encén, la simbiosi dels locutors i els tècnics de so.

Fins que les lleis varen posar barreres al so i varen minar les freqüències, capar les ones hertzianes i matar les emissores locals que eren un forn de professionals, per acabar deixant Figueres sense ràdio.

Malgrat això, amb aquesta centralització vàrem poder gaudir amb els gols cantants per en Puyal, els caps de setmana d’en Solà o els matins d’en Cuní, però es varen començar a mediatitzar i a guanyar un protagonisme que no els corresponia.

La ràdio sempre ha estat imaginació, fer-nos veure els colors de les coses a través d’un aparell sense pantalla, a imaginar el que no veiem, posar cara a qui parla, la força i el ressò només de les paraules per fer-nos companyia, entretenir i reflexionar.

Però un cop més tot ha canviat i ara els programes més importants del país es retransmeten en “streaming” que són imatges mitjançant la xarxa, que evapora aquella màgia i deixa veure els budells del directe, el secret que, en definitiva, era el fet diferencial de la ràdio.

El vídeo no va matar l’estrella de la ràdio, ans al contrari, i internet l’ha reforçada amb personatges que volen crear tendències, tertúlies partidistes que influeixen en el pensament i en la opinió, allunyant-se del servei públic que hauria de ser.

Potser te raó el Luismi i la ràdio actual, tot i estar molt bé i tenir índexs d’audiència molt alts, s’està morint, perquè potser això d’ara ja no és ràdio, és una altra cosa.

LA LLIBERTAT QUE NO VOLDRIEN

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa unes setmanes, un grup d’alumnes de l’Institut de baix va visitar l’Asil Vilallonga per parlar amb la gent gran de les seves experiències vitals.

Sé de primera mà que molts adolescents obrien ulls com taronges i afinaven l’oïda en sentir, en directe, les històries dels avis, plenes de records, emocions i angoixes,  horrors de guerra i penúries de post-guerra i la por permanent que es vivia en l’època franquista, el masclisme, la foscor i sobre tot, la manca de llibertat.

Actualment, més de la meitat de la població no ha conegut la dictadura perquè no havien nascut o eren massa petits i sentir aquests planys els ajuda a veure la diferència amb el moment actual i a valorar el temps de llibertat que ara vivim.

Llibertat como les que demostren els partits polítics, que no permeten que els seus membres discrepin de les directius marcades o la d’internet i les xarxes socials que ens controlen les relacions i rastregen les pagines web que visitem per treure’n estudis de personalitat i preferències i així envair els nostres ordinadors de publicitat i virus.

Tot plegat, mentre ens volen fer empassar normes de privacitat com la llei de protecció dades o de confidencialitat i al mateix temps les companyies de consum ens coaccionen la llibertat, sense saber d’on han tret les nostres dades, per bombardejar-nos a trucades i correus; una pràctica ampliada ara als restaurants, que posen un pobre camàlic a la porta, per coaccionar el nostre passeig i convidar-nos a entrar.

La llibertat dels missatges de mòbil, que pensem que són confidencials com les antigues cartes escrites, ensobrades y segellades, però surten a la llum en algun servidor si mai li cal a algú, com les trucades o els correus electrònics, que passen per molts filtres abans de connectar els dos comunicants i controlen la ubicació per conèixer les nostres passes.

La estranya llibertat que no permet expressar la opinió als pobles que ho volen amb una acció tant pacifica com és votar.

Grans empreses, pressionades fiscalment, que exigeixen objectius i coaccionen la llibertat i la creativitat dels seus empleats.

La extingida censura i la recuperada llibertat d’informació amb periodistes pressionats per editorials partidistes que els fan manipular informacions a contracor i d’altres, que gelosos i temorosos, no deixen ni fer “articlots” amateurs, en mitjans locals, pels veïns i saludats.

En aquest cas, temps passats mai foren millors, cap ganes de tornar enrere, però potser fóra interessant fer l’exercici a l’inrevés: tornar a repetir la visita i que, aquest cop, fos la mateixa canalla la que expliques a la gent gran, aliens a tot plegat, que potser els hem fallat, que hem malmès els seus esforços per recuperar la llibertat i ens hem ficat en un atzucac que ens complica l’existència. I el pitjor és que no veiem una sortida que ens faci pensar que algun dia tindrem la veritable llibertat que ells volien per nosaltres.

LES MINVES DE GENER

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

És cert que, a l’estiu, poques vegades es pot trobar la badia de Roses tan calmada que quan s’hi navega és com es tallés un pastis d’aniversari, com si la mar, amb una quietud exagerada, ens volgués entregar la seva virginitat, com caminar sobre la neu recent caiguda, abans que ningú.

Diuen que només passa el primer mes de l’any i que la calma que omple l’ambient fa que al navegant li costi botir les veles, que les roques, habitualment submergides, treguin el cap per mostrar-nos les restes de les llevantades de la tardor ja que el nivell del mar queda molt per sota del que és normal degut a una sobtada i previsible pujada de la pressió atmosfèrica; són les anomenades minves de gener.

El mes en que els gats miolen buscant conquesta i el verd del camp es fa fonedís

Ja ho deia Joan Maragall en un poema amorós, en català antic, que era com tenir, al mig de l’hivern, la primavera i les va utilitzar per descriure un estat d’ànim, que, com un oasis en mig de la tristor, com una escalfor en mig de la fred, ens empeny a l’enamorament.

Un fenomen que fa que sembli que al mes de gener tot quedi petit, fins i tot els seus trenta-un dies, que costen de passar, quan les despeses de Nadal ens passen factura i ens minven els comptes.

Minvar és empetitir, és reduir, contraure, escorçar.

Al gener comença a minvar la foscor i fa els dies més llargs, però amb tonalitats grises, que ens minven la moral i ens entelen els vidres, duent-nos a un ambient que conviden a la mandra i al recolliment.

I a més a més, ahir era el “Blue Monday” el dia que, segons dels americans, es pot considerar el més trist de l’any, però segur que no per a tothom.

Un mes que ens està costant de pair, quan veiem com minva la tolerància, la llibertat, la pau, i que, malgrat els pegats de darrera hora, uns polítics matussers minven la il·lusió de molts de catalans.

Deixar de minvar és pujar, créixer, després de tocar fons cal sortir a superfície i reflotar.

Les flaones ja són als aparadors, quatre dies i tindrem la careta posada i la gresca a punt, en poc temps endraparem calçots i caçarem espàrgols, i mentrestant solcarem la mar en calma i ens posarem a recer de tempestes i gelades, tot esperant la flor de primavera que, després de minvar, florirà perfumada per fer-nos veure la vida en colors i, com deia el mateix Maragall, esclatar en verdor les branques nues i omplir-nos la casa de clarors.

FEM EL NOSTRE ANY NOU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Potser estarem d’acord que, d’un temps ençà, la festivitat d’avui ha anat perdent pistonada. Que, anys enrere, el dia de Reis era el de la il·lusió per a grans i petits, que ses Majestats s’encarregaven de dur els regals de veritat a tota la família, mentre que el Tió només cagava quatre dolços i els torrons per passar les festes.

Actualment, potser influïts per costums anglosaxones, la globalització, per poder aprofitar millor els dies de festa o per la nostra tendència republicana, els Reis s’han centrat en la mainada més petita mentre que al Tió se l’hi ha girat feina amb unes sessions que es fan eternes i, a més, han rebut l’ajuda del nouvingut Pare Noel com a proveïdor dels regals per als més grans.

Però malgrat tot, avui vivim la diada més maca de les Festes, la de la llum a la cara de la mainada, la del neguit de saber si allò que volien s’ha complert, si dins del paquet trobaran allò que porten temps desitjant.

La metàfora de dies com el d’avui, o el de Cap d’any, és la d’un fi de cicle amb les corresponents propostes de canvis i una carta de peticions al futur.

Com si es tractés d’un exercici comptable, és qüestió de tancar assumptes, fer balanç i proposar reformes que ens portin a millorar.

El nostre idioma ja ens diferencia de la resta i mentre els altres celebren el “Fin de año”, nosaltres fem el “Cap d’any”. Els uns tanquen el passat, nosaltres obrim portes al futur.

És temps de fer la carta virtual, desitjar que quan estiguem pitjor sigui com ara, que tots tinguem oportunitats per millorar i salut per aprofitar-les, que amb això la resta vindrà tot darrera.

Però també és temps de posar els peus a terra, d’adonar-nos que els cinc-cents amics de Facebook no ho són, que els de veritat son aquells amb els que pots compartir taula i confiar-los-hi les dèries, que la família és el bé més preuat, que de cèntims, amb pocs que en sobrin n’hi ha prou i que a la feina, com als estudis o com en tot a la vida, cal posar afany per trobar l’èxit, sense esperar que ningú ho faci per nosaltres.

Tenim l’exemple de l’exhaurit 2014, que havia de ser especial i l’únic canvi substancial ha estat un esbornac a la Rambla i un futur ple de promeses i recuperacions, que ja no creiem. Com ha passat avui en moltes llars on els contingut dels paquets no es correspon amb el que s’havia demanat a la carta.

Segur que els Mags han fet tot el que han pogut, però pel nou any val més que no esperem que ningú ens llegeixi la carta i ens el fem millor amb el nostre propi esforç.

NADAL EFÍMER

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Alguns potser recordareu una cançó anomenada “I don’t like Mondays” (No m’agraden els dilluns), que a finals dels anys setanta va fer famosa un grup anomenat The Boomtown Rats. El seu autor (el britànic Bob Geldof) no es va inspirar en la mandra, sinó en un atac a una escola americana, un dilluns que varen morir dues persones i varis nens van resultar ferits.

Com aquest, altres fets greus al llarg de la historia han estat cantats i comentats, per la seva gravetat.

Fa uns dies varen assassinar 132 nens en una escola, alguns d’ells amb un tret al cap sota els seu pupitre i la noticia, impactant, i molt més greu, -ni que sigui per la quantitats de morts-, no ha passat d’un trist telenotícies i a hores d’ara ja sembla oblidada.

És més comentada la manca d’entesa de la parella Artur-Oriol, que el salvatge que va matar la dona l’altre dia o aquell desgraciat que va assassinar els fills fa setmanes, mentre l’informe anual de Càrites diu que ha augmentat el nombre de persones ajudades i que 1 de cada 3 té menys de 18 anys.

Com si els valors que semblarien inherents al esser humà, com són la bondat, la justícia o la solidaritat, els haguéssim amagat darrera els nostres propis maldecaps.

Però no ens hem d’amoïnar, ara és Nadal i tot s’arregla. Vàrem comprar un numero de loteria amb una aportació de 83 cèntims (amb la esperança de que ens toqués), vàrem donar un paquet d’arròs al Banc dels Aliments, amb sort alguns varen trucar a la marató i altres fins i tot aniran a missa del gall i posaran unes monedes al raspall. Tots amb la fe de que amb això n’hi ha prou per acabar amb els problemes del món.

La nostra solidaritat s’ha tornat tan volàtil com la nostra sensibilitat davant els fets més tràgics

Aquesta setmana ens sentirem realment feliços vora la taula parada, calents i endrapant torrons, potser alguns cantaran, farem festa, veurem aquella pel·lícula ensucrada, cagarem el Tió, i aquest esperit nadalenc que porten les llums i  les nadales ens injectarà una bona voluntat efímera i falsa.

És cert que val més això que res, que ser solidaris 10 dies és gairebé un 3% de l’any, més que les aportacions de molts governs a la lluita contra la pobresa.

Però que ningú es pensi que això pot amagar sota l’estora les misèries i els atacs que molts estan vivint.

“Happy Xmas (War is over)”, una altra cançó, aquesta de John Lennon, venia a dir que el Nadal seria meravellós per tots, si la guerra s’acabés. Eren els inicis dels 70 i aquella guerra es va acabar, però la cançó segueix vigent, perquè malauradament sempre hi ha un conflicte per aturar.

Uns cantaven que no els agradaven els dilluns, altres diuen que no els agrada el Nadal, i alguns voldríem que aquest bon desig de pau i amor, que ara us transmeto, s’allargués més enllà del mes de gener.

LA RAMBLA PLORA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La frase no és meva, un ciberamic, que no recordo, va comentar una cosa semblant en alguna xarxa social i la vaig trobar interessant, venia a dir que ha manifestat la seva tristor perquè els figuerencs l’hem deixada d’estimar.

Podem discutir sobre els sentiments d’una plaça dura o la metàfora del comentari, però és cert que el tracte que li hem donat darrerament no té res a veure al dispensat fa dècades quan li vàrem donar fama amb un verb inventat: “ramblejar”, un exercici aparentment inútil, sense finalitat i poc enriquidor com era el de donar voltes amunt i avall sense fi i que venia a definir el nostre caràcter original, enventat i esbojarrat.

Però era el Facebook de la època, la tafaneria vilatana, l’Instagram en directe, qui no passava per allà, no existia.

Potser a estones anàvem al cinema, de vegades a fer una partida, un cop a prendre alguna cosa, o a veure la Unió, però al cap i a la fi, en un moment o un altre, amb fred o calor, amb pluja o vent, acabàvem pujant i baixant.

I amb estils definits: uns que anaven per una banda, donaven la volta fent l’arc al final i tornaven per l’altre costat i d’altres que, enfilant pel centre, giraven sobre si mateixos per tornar a emprendre el camí invers.

I els creuaments de mirades, i les colles que es perseguien, i aquella nena bufona que volies que acabaves ramblejant al teu costat separats una mica dels altres, que ja era tota una fita i l’enveja dels amics, sota la mirada dels pares asseguts a les cadiretes de a duro.

Quantes parelles no s’han consolidat després d’una ramblejada prèvia, quantes vegades no ha sigut la nostra Rambla testimoni d’amors i desenganys.

Divendres de sardanes, rues de Festa Major, el lloc per quedar, la cita a qualsevol hora, botigues, veïns, bars i vida.

És cert, com volia dir el comentari, que ja no hi passeja ningú, que ja no hi ha cadires, ni lavabos, que quan cau la nit se li apodera la por, que quan hi passem pel mig ens sentim com despullats, que els dies festa ja no s’hi festeja, que el rovell de l’ou està mes enllà i només en hores lectives.

I ara, després de tants anys, li encarreguem les feines més feixugues com fires, exposicions o mercats i li traiem protagonisme. Molta gent, però pendents d’altres coses, molta afluència, però temporal, efímera i la resta dels dies ja ningú puja i baixa, ja no es parla dels tocats de la tramuntana que passen l’estona per no res, anant dalt i baix d’una plaça.

Potser l’amic virtual te raó, i la vella Rambla, com a portaveu d’un centre de la cuitat desnaturalitzat, s’ha queixat. Escoltem-la!

ARTISTES DE VERITAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No m’agraden gens els articles que es redacten com una notícia, o els que semblen una redacció infantil, però de vegades, per dir coses sobre esdeveniments concrets, costa trobar el sentit alternatiu i val més anar pel dret.

Dissabte vaig tenir el goig d’assistir a la segona trobada solidaria d’artistes.

No es va fer al Madison Square Garden, sinó a la sala del Centre Cívic de Navata, no ho va organitzar en Bob Geldof, sinó el fuster del poble, no tenia el recolzament del seu govern, sinó del Barri dels Horts de la Creu, no ho patrocinava una marca de begudes de cola, sinó les empreses de la zona amb l’Ajuntament, no es pagava la entrada amb cèntims, sinó amb menjar o joguines i els beneficis no eren per a organitzacions llunyanes, sinó per la Creu Roja i Càrites de Figueres.

Per l’escenari no varen desfilar en Bono, ni One Direction o l’Steve Wonder, sinó un mag simpàtic, una flauta tendre, uns poemes musicats, un pare i un fill entonant ranxeres, un duet de vent molt jove, uns cunyats ben avinguts, uns musics medievals, uns altres més barrocs, una coral d’Institut, uns vells amics roquers, una escola de nens musics, una veu angelical, una família nombrosa sencera, un marrec que amb prou feines arribava a abraçar la guitarra, una pianista encisadora, una colla de pre-adolescents sorprenentment satisfets, unes veus ben conjuntades, els castellers al carrer amb l’enxaneta més petita del mon i un saxofonista amb el cor més gran que l’instrument. Tots veïns i amics, aficionats que per un dia varen deixar la vergonya arraconada i que, en alguns casos, per primer cop varen mostrar en públic allò que varen dir que mai sortiria de casa.

I la gent del poble, els parents, els nens i els avis, que omplien la sala com si els hagués convocat el Foraster de TV3, varen aplaudir amb ganes, l’esforç i el sentiment d’aquesta gent amateur, del veí que per un dia es va treure la granota de treball, la corbata o el davantal, va empassar saliva, i va pujar a l’escenari, per una bona causa.

Per ser músic, mag o poeta cal tenir un do especial, una habilitat innata o una llarga carrera d’estudis i assajos. Ser artista, per definició, és algú que crea art i que la seva obra commou o emociona.

Dissabte, a Navata, la gent corrent es var convertir en artistes de veritat ja que amb el seu cop amagat ens varen tocar la fibra.

Més enllà de la qualitat, que va ser sorprenentment alta, el més emocionant de les més de quatre hores d’espectacle ben presentat i que feia goig, va ser veure la satisfacció de la gent i el mostrador ple de joguines i menjar.

I a aquell ministre innombrable, que vol pujar més l’IVA dels espectables, l’hi haig de dir que per coses com aquestes hi estic d’acord, ja que si per mi fos l’any vinent el doblaria, en lloc d’un paquet d’arròs, una llauna o una joguina per entrar, n’hauríem de dur dos.

EL MEU POBLE I JO

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Avui volia parlar del sexe dels àngels o de qualsevol altra cosa, ni que fos intranscendent, menys del 9N, perquè considerava que en aquests darrers dos dies ja s’havia dit tot i no calia repetir redaccions, ni explicar allò que ja se sap, ni cansar amb opinions més o menys partidistes.

Però després de tantes setmanes lamentables, que posicions enquistades, d’imatges depriments, de declaracions i opinions fora de lloc, he pensat que seria bo fer un exercici gairebé psiquiàtric i posar sobre blanc el batibull de sentiments acumulats, començant pel final, és a dir, per diumenge, quan vàrem participar en la manifestació més original que totes les que s’han fet mai.

Imaginació no ens en falta. Una vegada vàrem col·lapsar Barcelona, un any més tard ens vàrem donar les mans de punta a punta del país, després una V descomunal i ara una obra de teatre mai estrenada, on la gent va interpretar el seu paper amb el cor, un escenari original i emocionant, que ens ha posat de nou als ulls del mon, despertant les simpaties que altres ens estalvien.

Perquè considero que el que vàrem viure diumenge no ho hauríem de considerar una votació, ni tant sols fer cas del resultat, ni per be, ni per mal, només esmentar la participació i el civisme.

Va ser una manifestació, una festa, una reivindicació, una demostració de democràcia, de convivència i de pau, un exercici de consciència, com volia dibuixar l’encertada campanya “Votaré per tu” que despertà el costat més sensible d’un fet tant fred com és introduir un paper en una urna i que va provocar que a tots ens rondés pel cap, en el moment clau, el record de molta gent que ja no hi és i que haguessin estat encantats de fer el mateix gest.

No vaig tenir gaires problemes per escollir-la i vaig notar com si la seva ma m’ajudés a l’hora de depositar la papereta i l’imaginava feliç veient-me amb la seva filla i neta fent el gest que ell hauria desitjat.

I vaig sentir la veu melosa d’en Carles Sabater, el ritme alegre d’en Peret i vaig recordar els versos premonitoris d’en Salvador Espriu que semblava profetitzar el menyspreu del govern espanyol vers la voluntat popular quan escrivia allò de “Bevíem glops aspres de vins de burla, el meu poble i jo” i sentenciava: “Tenim la raó contra bords i lladres, el meu poble i jo”.

I per arrodonir el vòmit de sentiments, davant la intransigència dels que es creuen que amb prohibicions m’han conquerit, manifesto, a aquells que es pensen que tot s’ha acabat, que se me’n foten els papers, els DNI i les administracions, que em dona igual si el vot és vàlid com si no, si em quedo o marxo, si em diuen que soc d’aquí o d’allà i sé que “haurem de aprendre a baixar graons de dol, el meu poble i jo”, però que tot i així em nego a compartir, amb qui no m’estima, allò que em pertany i que vull només per a mi i els meus, com és la terra de trepitjo, el sol que m’escalfa, el paisatge que albiro, la mar que m’amara, el vent que em dona rauxa, les ferum que oloro o la llengua que parlo i torno a esmentar Espriu, que segur que també va votar en el cos i l’anima de molta gent, quan subscric allò de que: “Som indestriables, el meu poble i jo”.

 

MESTRES I HEROIS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els més entrats en anys recordaran, segurament amb desgrat, els mètodes disciplinaris que s’utilitzaven en la majoria de les escoles durant la seva infantesa, quan les atribucions dels mestres, alhora d’impartir les ensenyances als alumnes, els hi permetien aplicar durs correctius fins a les darreres conseqüències.

Potser als més joves els costarà entendre que no es limitessin només a enviar-los al racó de pensar o expulsar-los de classe, com ara.

L’avergonyiment de posar-se de genolls o amb les orelles d’ase davant els companys per no saber la lliçó eren càstigs minsos en comparació als clatellots, cops de regle a les mans i els dits o estirades d’orelles.

Només cal preguntar als nostres pares o avis i en tindrem una relació més detallada i possiblement afegiran que havien de mantenir el secret en arribar a casa, ja que, si el pare ho sabia, aplicava una extensió del càstig, que calia evitar.

Fins i tot una nota del mestre era presagi d’una conversa que podia suposar un disgust afegit.

Tot estarem d’acord que eren formes reprovables i que la seva desaparició va ser un dels grans encerts de l’ensenyament democràtic.

Però tots els extrems són dolents i avui dia, la sobreprotecció de la mainada per part d’alguns pares ha fet que als mestres se’ls qüestioni injustament i fins i tot, tal com hem vist aquesta setmana, hi hagi pares que s’atreveixen a agredir-los, un fet que no és la primera vegada que passa.

I no es tracta de classes socials, ni de barris marginats, ni de nens conflictius; no hi ha reunió de pares i mares que no surti algú que expressi el seu malestar amb algun mètode, tot i no entendre-hi ni un esborrall, i davant un conflicte, defensar la santedat del seu nano, malgrat no tenir coneixement del fets.

Tampoc no hi manquen professors que parlen d’alumnes dèspotes que no poden controlar, que els desgavellen les classes en detriment de la resta, i que no se senten recolzats.

La norma hauria de ser molt simple, un professor és una persona suficientment preparada per aplicar una metodologia d’ensenyament que faci que la mainada adquireixin els coneixement necessaris per poder desenvolupar el seu intel·lecte i la seva personalitat i això, s’ha de complementar amb una segona fase, que és la familiar, en la que els nens aprenen el respecte vers els mateixos mestres, els grans, la educació i les formes.

Els professors ensenyen, els pares eduquen i les dues parts han d’anar sincronitzades. La responsabilitat és massa gran, en depèn el futur de les persones.

Ningú és mestre per caprici, la docència és un ofici vocacional, que darrerament s’ha vist retallat en mitjans, en retribucions i també, en respecte i seguretat.

Per això avui, a més, és una feina d’herois.

NOUS TEMPS, ALTRES NEGOCIS, VELLES CIUTATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La recent inauguració d’una fleca-granja a Figueres ha provocat que, en els diaris i les xarxes socials,  s’hagi obert un debat sobre la seva forma de fer negoci, ja que alguns la consideren una amenaça pels forns de tota la vida, que veuen com, tot i el seus esforços, no poden equiparar-se en preu –tot i anar sobrats de qualitat- i veuen perillar els seus negocis.

Però no estem davant d’una situació nova.

Hi han varis col·lectiu a Facebook en els que els seus membres més actius parlen de records i sovint hi posen fotografies de llocs i botigues del passat i amb això ens fan veure com s’ha transformat la ciutat amb el pas de les dècades.

El rovell de l’ou ha canviat la seva fisonomia, les antigues botigues han deixat pas a la impersonalitat de les grans cadenes i, -tot i que encara n’hi ha que resisteixen-, la crisi i la volatilitat de la moda, fa que la gent busqui preu i varietat.

Les botigues de queviures o les bodegues han sucumbit a les grans superfícies i cadenes de supermercats.

Tot darrera van les botigues de regals i parament de la llar, que es van convertint en macro-botigues asiàtiques, acompanyades dels colmados i bars d’africans i sud-americans, que obren a tota hora i tots els dies.

És evident que, si compleixen les normatives i paguen els seus impostos, -cosa que hem de suposar que controlen les autoritats competents-, tothom té dret a exercir i guanyar-se les garrofes honestament.

La oferta i la demanda en estat pur, qui busca preu envers qui busca excel·lència i l’èxit sempre per qui troba l’equilibri entre la seva clientela.

El cert és que la ciutat ja no és la mateixa, no només per l’evolució dels negocis, les cases del centre ja no les habiten les famílies benestants i amb prou feines algunes es mantenen en peus dignament i quan cau el sol i les botigues tanquen, no venen ganes de passejades nocturnes.

Si busquem entre les fotos de les publicacions d’aquestes xarxes socials, ens en adonarem que els canvis s’han produït sempre i no només en les botigues, també en la moda, en els oficis, en el tarannà o els costums.

Aquesta nova fleca és només un pas més d’una evolució que no ens és exclusiva i que no s’atura.

Els uns, potser els més carregats d’anys i records, utilitzant el dret a l’enyor, seguiran pensant que sempre temps passats foren millors.

Els altres, pujats al carretó dels canvis, en diran bé de tot plegat.

I els que tot ho volen entendre, divagaran entre que si ens hem adormit, que si la culpa es de la globalització, dels governants, de la mobilitat o de la manca de previsió.

Però potser no cal buscar mes enllà dels nostres nassos, al cap i a la fi, som nosaltres que els que decidim, a l’hora de triar.

MOMENT HISTÒRIC

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tothom estarà d’acord amb mi que els moments que estem vivint no poden trigar a formar part del temari que hagin d’estudiar les futures generacions d’historiadors.

Un moment històric que hauria de constar com a èpic, fraternal, democràtic, alliçonador. Un poble que demana ser consultat i una democràcia que li doni la oportunitat, posant per davant la voluntat de la gent a les imposicions polítiques de partits, escenari ideal, però no, ho hem d’espatllar i convertint-ho en una guerra sense trets.

Sempre he procurat mirar aquest tema –i generalment tots- amb distància, fredor, pragmatisme i sense passions, per això crec que la majoria pensareu, en fred, que  el conflicte del 9N es podria haver evitat si el govern espanyol (no només del PP) hagués estat més hàbil i, sobre tot, si el Tribunal Constitucional hagués previst les conseqüències de derogar l’Estatut aprovat pel Parlament català.

Si no hagués estat així, ara poques veus s’haguessin aixecat per demanar la independència i, submisos com hem estat durant tota la vida, haguéssim continuat creient que ens feien un favor i resignats a dur el DNI espanyol a la butxaca.

Però aquest fet i les posteriors sentencies en educació, finançament, etc, han fet que per cadascuna d’aquestes decisions en contra, hagin nascut nous independentistes i la bola s’ha fet gran.

Crec que si la consulta s’hagués celebrat abans d’aquestes decisions, segurament el resultat hagués estat probablement “no” i conseqüentment un problema coll avall pel govern espanyol pels propers tres segles, com ha passat a la Gran Bretanya.

Però ens han tractat com a “terra conquerida” i a la gent se l’hi han botit els nassos, fins i tot a els que eren escèptics amb la separació.

I així les coses, ara tenim un govern que intenta fer política i, -tot i que sigui a contracor-, aplicar la voluntat majoritària de la gent (es a dir, només votar) i enfront es troba un altre que només actua jurídicament i, en mig d’ells un poble que clama més dignitat que res més i que surt al carrer massivament perquè ja n’està fart de tanta comèdia i vol ser escoltat per orelles que vagi associades a ments obertes, que no donin res de fet abans de saber el que realment opina la gent a la que teòricament han de servir.

I el pitjor de tot plegat és que això quedarà en els llibres d’història com una taca, ja que la estem escrivint amb lletra de pàrvuls i no dibuixem el futur sinó que hi fem gargots per culpa d’intransigents que demostren al món, un cop més, que les coses no canvien i que en aquesta península les nyapes les portem en l’ADN.

Per sort, sempre quedaran historiadors seriosos que segur que a hores d’ara ja estan prenent nota dels fets i que sabran transmetre a les noves generacions la veritat del moment històric que va succeir a la tardor del 2014.

L'ÚLTIM ONZE DE SETEMBRE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sempre he pensat que l'11 de setembre no era una data massa escaient per ser la festa del país.

Tinc amics francesos que quan arriba el seu 14 de “Juillet” o el 8 de Maig s'afanyen a explicar-me que ells commemoren el dia de la caiguda de la Bastilla o el de la "Victoire", i jo no puc més que explicar-los que nosaltres el que celebrem és una derrota dolorosa, perquè, ben mirat, fins a ara, no hem guanyat mai res.

En canvi la bonica historia de la llegenda del Sant Jordi, heroi patri, una aventura convertida amb el pas del temps en diada d'amor i cultura, representa molt bé el nostre tarannà.

També en l’himne em sobren els violents cops de falç dels segadors i aposto més per una Santa Espina immaculada, que, no obstant això, també deixa anar allò de "som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol", però que enlluerna, tot ressaltant les meravelles de la nostra terra a ritme d’alegre sardana festiva.

Sigui com sigui, tornant a la Diada -i que em corregeixin els més saberuts-, no és una data que s'hagi commemorat sempre, malgrat que segur que mai ha deixat d'estar en la memòria de la gent, de fet, després d’èpoques d’intermitències, no va ser fins a la instauració de la darrera democràcia que no es va oficialitzar definitivament.

Aquesta mateixa democràcia, mal aplicada, que deixa que l'estat faci enquestes a les empreses, que les companyies telefòniques ens preguntin fins a cansar-nos, però que no deixa que un poble expressi la seva opinió (només això, una opinió), a les urnes.

La manifestació de la setmana passada va ser tan brutal i emotiva que, a partir d'ara ningú pot fer els ulls clucs, ni els partits antagònics, ni els centralistes, ni els estrangers, ni els opositors. Fins i tot els mitjans de comunicació espanyolistes, tant injustos i manipuladors, han afluixat el discurs. Les coses han començat a canviar en pocs dies.

No tinc clar encara si votarem el 9N, tampoc si mai arribarem mai a tenir la independència, però si sé que, després del que vàrem viure dijous, res no pot tornar a ser igual, les relacions institucionals no poden quedar en la mateixa anquilosada posició, l'autogovern ha de ser un altre. Passi el que passi, en sortirem guanyant.

Per això crec que la celebració de l’11 de setembre, com la coneixem fins ara, s'ha d’acabar, potser conservarem la data, però el motiu ha de ser molt diferent.

A partir de l'any vinent ja no commemorarem la derrota del 1714, celebrarem la victòria del nostre poble al 2014.

Ja friso per explicar, amb el cor ple d’orgull, als meus amics francesos que ara nosaltres també hem guanyat en una lluita per la llibertat, i a més, amb civisme i sense disparar un sol tret.