MORTALITAT TECNOLÒGICA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L’altre dia vaig assistir a un funeral poc convencional i, malgrat que el finat no era persona ni animal, haig de confessar que vaig sentir una mica de pena i força nostàlgia.

Es va morir el Telefax, el qual ja feia temps que dormia, inactiu, en un racó del despatx, esperant la seva hora.

La senzilla cerimònia va consistir en desconnectar la màquina, donar de baixa la línea i esborrar el número als impresos, fet que em va traslladar al passat.

Lluny queda aquell moment que, plens de joia, amb un sentiment d’esnobisme i d’avançament als temps, varem comprar la màquina i l’hi varem dedicar un número de telèfon exclusiu per a la seva tasca.

Encara recordo una conversa amb un ex-cap, fa una colla d’anys, que em va explicar que “un parent meu te una màquina que és capaç de fer una fotocopia aquí i que surti impresa al despatx d’un altre lloc”.

La meva incredulitat em va fer dubtar de la veracitat del relat fins arribar a etzibar-li un “Au va, no m’ho crec”.

El temps corre i no podem posar barreres al progrés, no podem aturar el que es mou.

Els que ja comencen a tenir una edat tenim el privilegi d’haver viscut uns canvis que han revolucionat la humanitat com no crec que visquin les properes generacions

Ells podran experimentar el desenvolupament de les tecnologies actuals, estic segur, fins i tot, que d’aquí a unes dècades se’n riuran del Windows actuals, dels Android i dels sofisticats Apple

Però nosaltres podrem ventar-nos d’haver viscut l’esclat, el inici, la mare dels ous.

Ara ha estat al fax, però la llista de defuncions és molt llarga, recordem el tèlex, els Amstrad, les pantalles de cul voluminós, el vídeo, els teclats amb cable, els vídeo-jocs de 16 bits, els mòbils sense internet, els IBM amb disquetera tova, la programació amb Basic, els Commodore, les pantalles amb lletres verdes i encara seguiria.

Al 1968 Stanley Kubrick va imaginar el món al 2001, no la va encertar del tot, ja que la humanitat no és tal com els guionistes varen imaginar, però en alguns aspectes fins i tot es varen quedar curts, ja que les formes de vida actual difícilment ningú les hagués imaginat.

Com mai haguéssim pensat en una pandèmia global o un virus virtual.

Tot plegat crec que ens ha fet tenir una mentalitat oberta i adaptada als canvis, capaç de vetllar, amb les llàgrimes justes, un mort tecnològic com el fax.

El que no se és quanta vida li queda al seu cosí, el “Buro-fax”, aquesta missiva que sol ser presagi de problemes i que ara s’ha posat tant de moda.

ELS NOUS HEROIS DE PANDÈMIA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La setmana que ve comença un nou curs escolar marcat pels contagis que, irremeiablement, hi haurà a les classes i la incertesa de com afrontar-los.

I com va passar fa mesos, ens veurem davant de situacions noves, que generaran polèmica i s’improvisaran solucions que, com sempre, seran criticades pels curts de mires habituals, interessats i incapaços d’aportar idees que sumin.

Però, del que estic gairebé segur és que sorgiran nous herois de pandèmia, com va passar a la primavera passada amb els sanitaris.

Gent que amb la seva actitud es carregaran a la esquena el pes de la situació.

Comencem pels pares, que han tingut el pitjor inici econòmic de curs dels darrers anys ja que, en molts casos, a la despesa habitual de llibres i material escolar, han hagut d’afegir el material tecnològic, els ordinadors, tauletes i altres andròmines, per preveure una tele-formació en cas de aïllament, havent d’habilitar un espai a la llar, que en molts casos, era inexistent.

I que hauran de patir per la conciliació laboral quan el marrec agafi febre i l’enviïn a casa acusat de possible contagi, tot i que només tingui unes anginyes convencionals.

Com sempre, molts acabaran recorrent als avis, la gent més vulnerable, que hauran de tornar a fer de cuidadors de nens mallats, però aquest cop assumint un alt risc, al que no s’haurien d’exposar.

També, els empresaris que veuran les seves plantilles minvades de pares i mares com mai abans, cosa que posarà encara més pals a les rodes d’una economia que ja fa temps que navega amb un forat a la línia de flotació.

I en el més alt del podi, goso pronosticar el paper heroic dels mestres, que lidiaran amb els problemes de tots, els pares incomprensius, els avis resignats, els metges massa prudents i els empresaris emprenyats, tot driblant el virus que correrà per les aules.

Tot plegat, mentre buscaran el temps per fer allò que se suposa que hauria de ser la seva principal ocupació i que no és altra que l’educació de la nostra mainada, de formar-los com a persones, de contaminar-los de cultura, d’injectar-los vacunes de valors.

Un col·lectiu que, en la darreres dècades, ha estat infravalorat i fins i tot poc respectat, i als que mai podrem agraït prou la seva tasca.

Ja no calen aplaudiments als balcons i, encara menys, haver d’escoltar el odiat “Resistiré” cada dia, perquè d’una manera o d’una altre, més aviat o més tard, tots acabarem sent herois, a més a més de víctimes.

EL MÓN QUE ENS ENVOLTA

  PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa quatre dècades, vaig ser testimoni de com un amic preparava i posteriorment realitzava, el viatge dels seus somnis.

Quan m’explicava que volia fer la volta al món en un autobús ple de desconeguts i vivint en comuna, la meva imaginació em traslladava a un món d’aventura i els meus ulls adolescents s’obrien com taronges, desitjant algun dia poder fer quelcom similar.

Parlant dels motius que el portaven a fer aquest viatge em va etzibar: “No voldria anar-me’n a l’altre món, sense haver conegut aquest”, una frase que va resultar ser lamentablement premonitòria i que em va quedar gravada.

Però, els anys i la vida retallen l’esperit aventurer i les circumstàncies econòmiques, els fills i la feina, limiten els temps d’oci.

Tot i això, l’aparició dels vols barats i les ofertes de darrera hora van fer que hom pogués visitar llocs que, tot i no arribar a tots els racons del planeta, eren impensables quan teníem quinze anys.

I com molta gent, hem aprofitat caps setmana llargs, vacances i ponts per fer escapades a països estrangers i a destinacions llunyanes.

Però, enlluernats amb la obsessió de conèixer terres remotes, països inhòspits o lloc icònics, hem deixant de gaudir del patrimoni propi.

Ara, que les circumstàncies obliguen, sentim a dir que els països europeus omplen el cap als seus compatriotes amb exageracions sobre el nostre estat víric, amb la finalitat que la gent no marxi i, de fet, aquí estem fent el mateix, tot plegat per salvar les economies.

De retruc, aquesta promoció del turisme de proximitat ha fet que molts descobrissin que no cal anar tan lluny per gaudir, a bon preu, de llocs sorprenents i meravellosos.

Estic resignat a que, com la majoria dels mortals, marxaré a l’altre món, si és que n’hi ha, sense haver conegut ni una petita part d’aquest.

Però, penso que encara seria pitjor marxar sense haver conegut, mínimament, la pròpia terra.

Potser hauria d’actualitzar la frase del meu malaurat amic i dir que, “abans de marxar a l’altre món, fora convenient conèixer millor el món que ens envolta”.

EXILIATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Entenc que un exiliat és una persona que ha d’abandonar el seu país, la seva gent i la seva família, de manera involuntària i forçada, gairebé sense opció.

Una definició que comparteix l’Enciclopèdica Catalana, i a la que podríem afegir que es sol produir per motius polítics o religiosos.

Fa poc més de vuitanta anys, els nostres avantpassats varen ser testimonis de l’exili massiu provocat per la victòria de la dictadura espanyola.

Llargues cues de centenars de milers de persones varen recórrer els carrers i camins de la comarca com un espectre de misèria i fam

Famílies senceres amb avis i mainada, arrossegant farcells amb les poques pertinences que varen poder arreplegar, fugien d’una mort segura anant, sense saber-ho cap a una mort probable.

Un record que perdura fins avui, fins i tot en forma de museu.

També hem estat, històricament, terra de acollida i hem obert els braços a persones d’arreu del món, sobre tot de països asiàtics i sud-americans que han hagut de posar distància per evitar les represàlies dels règims totalitaris.

Encara ara en ple segle XXI, podem enumerar persones que estan fora del nostre país, en contra de la seva voluntat, per defensar unes idees.

El mot “exili” o “exiliat” té connotacions tristes, s’associa a l’angoixa per la situació personal, la pena per la distància, la ràbia per la injustícia, la incertesa pel futur, l’enyor dels ésser que han quedat en l’origen; en definitiva el drama d’una situació sobrevinguda i no triada, sense data de caducitat.

És per tot plegat que també soc de la opinió que no s’hauria de tractar el rei emèrit com a un exiliat, més aviat com algú que vol posar terra pel mig, que vol fugir d’un escàndol, que vol protegir la entitat que ha representat perquè perduri.

I allà on vagi no patirà per la supervivència, ni pel seu futur, ni tant sols per una vivenda o un àpat.

Pot haver qui tingui motius per considerar la situació del Borbó com injusta, que per “services rendus” hauria de tenir una altra sortida, que no s’haurien d’oblidar els anys de dedicació.

Una cosa no treu l’altre, però no podem barrejar els conceptes, no podem posar a tots en la mateixa coctelera, no podem equiparar situacions.

L’èxode cap al que és desconegut, l’exili de la terra pròpia involuntàriament és una de les situacions més dures a la que l’ésser humà s’ha d’afrontar i, ja que ningú hi posa remei, al menys tinguem respecte.

MÚSICS D’ESTIU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si alguna cosa ha canviat a les agendes dels estius de les darreres dècades és la proliferació dels festivals musicals.

N’he parlat en altres articles, en estius anteriors i sempre valorant molt positivament la iniciativa, per la quantitat de beneficis de aporta i no parlo només pels organitzadors.

Parlo del fet social i cultural, el motiu per gaudir d’un moment agradable quan el sol es posa i la nit dona un fresc respir. Estona per compartir amb amics i família, per sentir-nos vius i perquè la música en directe és sempre un plaer per als sentits

I en aquest entorn, és enllà dels festivals casolans, en els que participem músics aficionats, hi ha un grapat de orquestres força organitzades, músics i cantants de renom amb molta capacitat de convocatòria, que tenien l’estiu ple de “bolos”, no nomes en festes majors, fins i tot en festivals de primer ordre.

Tot plegat els aportava un ingressos que cobrien gairebé el total de l’any, ja que la venda de musica, degut a les descarregues a les xarxes, ja no és negoci.

Però aquest any la majoria de festivals han retallat, sinó suspès, les contractacions i han sortir a la llum les manifestacions de preocupació d’aquest artistes.

I no són només els que pugen a l’escenari, sinó també els que hi ha al darrera, com tècnics de so, de llums, els que munten i desmunten, els transportistes, els que lloguen aparells.

Tot un món que ha quedat gairebé aturat i que ara canta al cel perquè els rebrots no els espatllin també la propera temporada.

De totes maneres, hi ha un petit col·lectiu que potser en sortirà beneficiat i que són aquests grups o cantants novells, sovint del país, que busquen fer-se un nom.

Els organitzadors, per respecte a les normés de seguretat, han hagut de reduir aforaments i separar cadires. I els ajuntaments, també obligats per les limitacions econòmiques dels temps que vivim, han decidit, en molts casos, contractar mini concerts, en espais acotats, perquè no sigui dit que no fan res.

Així les coses, cantants desconeguts i jovent amb projecció, tindran l’oportunitat de donar-se a conèixer, fet que els pot servir per encarar un futur que, d’una altra manera els hagués estat molt més difícil.

I també un ingressos, minsos però satisfactoris, que els facilitarà l’adquisició de materials i els donarà moral per tirar el projecte endavant.

Ja sé sap que, dels pitjors moment, sorgeixen les millors oportunitats.

AFECTE SENSE EFECTE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Hi ha excepcions, com a tot arreu, però crec que podria afirmar que els habitants de les nostres contrades som “carinyosos” de mena.

Més enllà de la simpatia, demostrem afecte, som tocadors, ens agrada el contacte físic, la gesticulació, el petoneig.

Potser és el clima, ja que els habitants de països més freds sembla que tinguin més tendència a donar la mà, potser una abraçada i poca cosa més.

Ara estem vivint un temps de distanciament social imposat, durant el qual, qualsevol contacte físic és moralment condemnable, segons les autoritats epidemiològiques.

I ho trobem a faltar, perquè sabem que no ha res més curatiu que les carantoines d’una mare, la bona nit del pare, els petons dels fills, el batec de la parella, les abraçades dels amics, els cops a l’esquena, el picar de mans en l’esport, les encaixades en els negociacions.

Però, la seguretat no es compensa amb l’afecte i l’estima no coneix d’immunitats sanitàries.

La memòria és efímera i sembla que la gent ja no recordi allò que hem passat i que hem d’evitar que torni.

Hem de fer cas als consells i anar amb compte, respectar distàncies i evitar contactes, que un rebrot, com el que estan vivint en altes comarques, ens portaria a un nou confinament que seria el tret de gràcia a la economia local, ja greument ferida.

I no és nomes això, pensem en la gent gran, convalescents i d’altres de fràgil salut per a les que un contagi seria irreversible.

Dur mascareta per fi es obligatori i si, també és pesat, dificulta la respiració, dona calor, entela les ulleres, costa parlar i deforma les orelles. Però salva vides.

I fora bo que les autoritats, donades a supervisar el compliment de les Lleis, donessin tombs urbans per fer respectar la norma.

Adequant l’eslògan dels temps en que tocava aturar la Sida, podríem dir que “si m’estimes, protegeix-te”.

No dur-la no ens fa més valents, sinó més egoistes i l’amor no és una barrera pels contagis.

És temps de turistes, estem barrejats amb gent de diferents procedències, cosa que ens converteix en un polvorí víric.

Busquem alternatives i guardem els petons i les abraçades per més endavant, tinguem paciència, que una mostra “d’afecte”, ara mateix, pots tenir fatals “efectes”.

BENVINGUTS, PASSEU, PASSEU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fem memòria i recordem les crítiques que es generaven els estius passats per la manca d’espai a les platges i als restaurants o les cues a les carreteres per culpa dels turistes.

En les darreres setmanes, pel contrari, hem demanat vivament que s’obrissin les fronteres, com no ho fèiem des dels temps de la dictadura.

El motiu és que aquesta comarca fa dècades que ha deixat de banda antigues activitats i s’ha centrat en acollir a uns visitants que han omplert urbanitzacions guanyades a la natura i que, malgrat l’indiscutible dany ecològic, han servit de suport econòmic de moltes famílies, durant generacions.

I no és només el turista d’estiu. Si prenem Figueres com exemple, en el darrer mig segle ha vist tancar empreses, indústries i fàbriques, ha urbanitzat hortes i ha creat un teixit comercial sobre dimensionat, al voltant d’un entorn cultural/surrealista mal aprofitat, que es sustenta pel visitant de cap de setmana, majoritàriament de parla francesa.

Però la vida dona voltes i ara que ens vist confinats, molts s’han adonat que teníem tots els ous al mateix cistell i que sense aquests visitants esporàdics la nostre economia queda tocada de mort.

De tot plegat hem d’extreure que, mentre no hi hagi un gir en l’estratègia de negoci, en aquest petit país, d’una manera o d’un altre, tots treballem pel turista, ja sigui a primera línea, amb negocis pel seu lleure, com a rereguarda, oferint simpatia, hospitalitat i posant bona cara, malgrat els canvis que produeixen en la nostre tarannà diari.

Fa una setmana que tornem a tenir les barreres aixecades i malgrat que, indudablement, aquest any hi hauran menys desplaçaments, a hores d’ara és com si  ja haguéssim recuperat part de l’alegria perduda fa uns mesos.

A casa nostre l’estiu és vida, color i calor, temps de cervesa i sucs, de gelat de pal i síndria, de xafogor i migdiada, d’amanides i gaspatxos, sardines i sardanes.

I també de turistes, que admiraran el nostre paisatge, es banyaran a les nostres platges, prendran el nostre sol i tastaran les nostres menges

Coses que seguiran essent nostres quan ells marxin i ens hagin deixat allò que econòmicament ens dona la vida.

Tinguem paciència i també seny i cura per mantenir-nos amb salut i que l’any que ve tornin.

TAMBÉ PASSEN ALTRES COSES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si vostè està llegint l’edició en paper d’aquest setmanari, només en la pàgina doble que te davant els seus ulls, veurà que hi ha cinc articles d’opinió i un editorial.

Som vora deu escriptors i articulistes que, setmana rere setmana omplim, alternativament, aquestes dues planes.

Des del passat 10 de març, quan el fantasma del COVID va començar a fer-se present a les nostres vides, hem generat uns noranta escrits, la majoria dels quals han parlat del bitxo.

S’ha de reconèixer que ens hem espremut el magí, hem intentat ser originals i donar la volta a la situació, cercant punts de vista diferents i enfocant la situació a través del prisma personals de cadascú.

Però, al cap i a la fi, sempre condicionats pel mateix tema, de fet tal com està passant ara, amb aquest mateix article.

És lògic, estem vivint un moment inimaginable fa uns mesos, que ha canviat el rumb de les nostres vides i segurament del món, com mai abans havia passat.

Sortosament, la premsa escrita, per la seva extensió i particularment aquest setmanari, ha tingut la delicadesa d’omplir planes amb altres temes i fer-nos veure que el món no ha deixat de girar.

Però, els informatius televisius, que són els de més seguiment, en totes les cadenes, tot i les seves diferents ideologies –per no dir les seves diferents maneres de manipular la informació- omplen, des de fa mesos, la mitja hora llarga dels noticiaris de matí, migdia i vespre de manera monotemàtica, amb imatges, dia a dia, dels mateixos ministres, conselleres i tècnics de salut, deixant només espai per a la informació meteorològica i uns esports inexistents per l’aturada.

Com el dia de la marmota, un fet que avorreix l’espectador, ansiós d’altres informacions que el facin oblidar la realitat i el més greu, que amaga notícies i drames que, malgrat els contagis, les fases i els confinaments, han continuat passant.

El virus no ha aturat la fam, que es viu també al costat de casa, ni els desnonaments, els refugiats, la violència domèstica, els carrers bruts o els polítics deshonestos, els plàstics segueixen al mar i encara hi ha guerres al món.

Que aquesta maleïda nova normalitat no ens amagui la realitat que tenim malauradament normalitzada des de fa dècades i a la que li cal una vacuna que encara cap laboratori està cercant.

LA VELLA NORMALITAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tothom parla de la nova normalitat, una expressió que no em fa el pes, perquè entenc com a normalitat allò que ja és costum i que hem assumit amb el pas del temps, per la qual cosa ja no pot ser nova.

Però tant se val com ho anomenem, la certesa és que la vida ja ha començat a canviar i les formes de comportament evolucionaran cap a unes de noves, que tot just ara comencen a prendre forma.

I penso que, aprofitant l’ocasió, el que hauríem de fer és recuperar costums de la que podríem anomenar vella normalitat i amb això em refereixo a les d’antuvi, les que ens els darrers temps ja no utilitzàvem i que ara han revifat.

Per exemple, en els dies de confinament sever, si anàvem a comprar, a la fleca o a la farmàcia i pel camí trobàvem algú, tot i que ens fos desconegut, el saludàvem fent el gest d’aixecar el cap, com una acte de solidaritat.

A voltes recuperàvem el Passeu-ho bé (Que, -sense voler emular al mestre Salvatella-, a l’Empordà en diem passiubé) o el simple Bon dia que, malgrat la mascareta, retrunyia en el carrer buit.

En els darrers mesos hem après a fer cues ordenades i guardar les distàncies, a tenir paciència i esperar el torn, sense retrets ni males cares, evitar les presses, a demanar permís per entrar als llocs.

Hem reconegut la feina dels servidors públics i hem obeït les ordenances (qui més i qui menys) per assolir un bé comú.

Evitar aglomeracions, dosificar les sortides, defugir de conserves que no aporten res,  respectar el temps dels altres i a gestionar el nostre.

La cuina d’aprofitament, la compra racional, el emmagatzemant necessari, la previsió i l’estalvi.

A no creure’ns que ho tenim tot fet, a pensar en les conseqüències dels actes, a respectar la natura, a valorar els passejos i l’esport.

Les trucades a la gent que fa temps que no veiem, les atencions a la gent gran, a valorar les abraçades i els petons, la vida portes endins, els jocs, la conversa i la lectura.

I més que mai, han guanyat sentit les preguntes retòriques de Com estàs? o Espero que estiguis bé que fins ara només servien per iniciar una conversa sorda o una carta buida.

Velles pautes de comportament, associades a la bona educació, que haurien d’encomanar-se com un virus i formar part d’aquesta mal anomenada nova normalitat.

LA NATURA NO S'ATURA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El confinament gairebé total que varem viure fa unes setmanes va comportar tal desertització dels carrers que sortir a llençar les escombraries era com experimentar la sensació d’en Dídac al llibre “Mecanoscrit del segon origen” de Manuel de Pedrolo.

I això va provocar un canvi radical en l’ impacte que provoquem, amb el nostre tarannà diari, en l’hàbitat natural.

Així les coses, amb l’ajuda de l’arribada de la primavera, han crescut herbes i matoll en llocs on mai els havíem vist, com els marges de les carreteres, entre les llambordes dels carrers, a la vora de les aceres o parcs infantils.

Els animals varen aprofitar la ocasió per sortir del confinament als que nosaltres els tenim condemnats, per tafanejar per les urbanitzacions o els carrers dels pobles.

Aus que han niat en llocs on no ho havien fet mai, bufaforats, eixams d’abelles i teles d’aranya exteriors en llocs inusuals.

Des dels balcons i terrasses albiràvem paisatges que ja eren allà abans, com quadres sense pintura, però que estaven amagats per les presses i la contaminació.

Flaires sense fum, perfumades de flors i herbes, de terra viva.

El so de la natura, el frec del vent, el moviment dels arbres, els cants dels ocells i el rebot de les gotes de pluja en el terra.

El denominador comú d’aquestes manifestacions de la naturalesa és que s’han percebut més en els llocs on habitualment viu l’esser humà.

I, malgrat que a nosaltres ens sembli una eternitat, tot plegat han estat unes poques setmanes de semi confinament i la natura ja ha començat la reconquesta del l’espai que l’hi hem ocupat.

El que hem d’extreure de tot plegat és que som uns convidats, els llogaters d’un espai que no ens pertany i que, respectant la voluntat de la propietària, hem de poder arribar a un acord de convivència.

Potser el “Gloria” va ser un altre avís que no varem saber captar.

Ens crèiem els amos del món, “animals racionals”, relegant a segon terme aquells esser vius que no es poden expressar amb paraules, però que ara ens han demostrat la saviesa del seu instint.

Però, com que soms tant sapastres, quan arribi aquesta anunciada “nova normalitat”, segur que tornarem a ensopegar amb les mateixes pedres.

Fins que la Mare Natura torni a fotre un cop de puny a la taula.

LES VÍCTIMES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Aquesta epidèmia s’està cobrant una macabra factura en forma de patiment que és impossible posar al dia perquè hora que passa, malalt que empeny.

La situació és tan estressant que ens arriba a afectar la percepció de la realitat fins el punt de que, veient les dades del descens de traspassats se’ns omple d’esperit d’alegria, sentiment que no és compartit pels familiars dels que, encara avui, moren per aquest motiu.

També ens consolem predicant que aquest virus ha estat, de moment, menys mortal que altres malalties infeccioses o que el percentatge de morts a l’Alt Empordà fa cent anys per la mal anomenada “grip espanyola”, va ser més alt.

La realitat és que qualsevol fet que s’emporti per davant una sola vida humana ja és una tragèdia per si mateix.

I encara pitjor si, com ha passat, afecta majoritàriament col·lectius més dèbils, com els avis i els malalts que, a més a més, han tingut un comiat solitari i trist.

Però també cal dir que hi ha més les víctimes que les que recompten les necrològiques.

En temps preterits, amb comerç local i sense la globalització actual el mal es va concentrar en les persones.

Avui, un percentatge molt alt del petit comerç difícilment tornarà a obrir portes.

En la gestió d’aquesta crisi s’ha donat una situació que, vista des de fora, sembla força incongruent, ja que per un costat s’ha fet tancar les botigues no indispensables al públic, fet que pot semblar coherent degut a la proximitat física de les persones amb sabut risc de contagi, però per un altre s’ha deixat operar el transport amb productes no essencials, com poden ser les compres compulsives per internet de tota mena de productes.

D’aquesta manera el botiguer ha vist, davant dels seus nassos, com el veí adquiria els productes que ell tenia als prestatges de la botiga tancada i, a canvi, se l’exigia seguir pagant les seves quotes, préstecs o lloguers.

Botigues modestes que els costarà reprendre després d’aquest sotrac i encara més si nosaltres mateixos els hi fem el salt.

Ja fa temps que tenim el comerç local ferit de mort, amb la amenaça del “e-commerce” i les grans cadenes.

Ara ja podem parlar d’una víctima més de la pandèmia, però no per contagi, sinó per homicidi.

CORONA-FESTES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ" 

A hores d’ara ja no hi ha cap dubte de que aquesta pandèmia ens ha canviat la vida i possiblement de forma definitiva.

Començant per la percepció del mot “virus” que fins ara associàvem a quelcom abstracte i diminut, sense cara ni ulls, que s’encomanava provocant-nos uns dies de llit i una febrada.

Records d’infància, de xarop amb mal gust, del practicant de torn amb agulles afilades i de carantoines de la mama, altament curatives.

Ara, la por ens fa veure un bitxo de metre i mig, vermellós, amb antenes, mala cara i que porta associada la mort, el desastre econòmic, el patiment, la solitud i la presó del confinament.

Que fins i tot és capaç de fer suspendre actes, espectables, esdeveniments esportius d’alt nivell i festes populars, com no havia passat des de les sagnants guerres del segle passat.

Hem passat una Setmana Santa atípica, sense palmes ni benediccions, amb mones a distancia, sense passions, ni càntics.

A Figueres s’han aturat les Fires de Santa Creu, com ha passat en altres localitats amb les seves festes i el debat és si s’han de re ubicar en el calendari o saltar un any, a veure-les venir.

Crec que s’ha de diferenciar un retràs puntual per mal temps o un esdeveniment esportiu, d’una festa altament arrelada a una data del calendari.

No es pot fer el Nadal a l’estiu, ni Carnaval al Novembre, ni Tot Sants al febrer.

Com tampoc Sant Jordi el 23 de juliol.

Les festes s’han de celebrar quan toca i si ara no es pot, és millor deixar-ho córrer i anotar a la història que aquest diminut monstre ens la va fotre enlaire.

Un fet per a l’hemeroteca, que serveixi de respecte pels que s’ha endut per endavant i de memòria a les següents generacions perquè entenguin que la línia entre el goig i el patiment és altament fina.

Però el debat seguirà obert, perquè entenc que s’han de sospesar la feina dels firaires, els sous, els impostos i els pressupostos a cobrir.

Res sentimental, ni religiós, tot gira vora la matemàtica dels interessos.

Fer-les fora de dates seria com amagar el cap a la sorra, com tancar els ulls davant la realitat, com voler oblidar massa ràpid.

Que per molt que volguéssim fer com si res, la processó aniria per dins.

NO ENS EN HEM D’OBLIDAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sol passar que, en situacions traumàtiques, que afecten molta gent, tenim tendència a buscar la figura de l’heroi que ens salvi la situació.

En temps passats, els Déus eren els que carregaven amb la responsabilitat de guarir (i a voltes castigar) en desastres i  epidèmies.

En temps moderns són els servidors públics els que s’emporten aquesta honrada distinció.

Ho han estat els bombers en incendis devastadors, policies en atemptats sagnants i ara, en temps epidèmics, són els sanitaris els que s’enduen els aplaudiments, diaris i puntuals, als que els agraïm la tasca, amb la esperança de no haver-los de visitar personalment.

Uns herois, que ho són sens dubte, però no tant per la seva feina, que és vocacional i buscada, ni pels seus coneixements, que se’ls suposa desprès de mitja vida d’estudis i practiques, sinó per la precarietat dels mitjans amb els que han de fer la seva feina.

Quan han anat mal dades, les retallades sempre han anat pel serveis públics, els que la seva condició no els permet gaire protesta, per temor a recriminació pública.

Fem memòria de com ens han molestat les escasses vagues de funcionaris.

Ara bé, en situacions límit, com les que hem anomenat abans, és quan hom se n’adona d’aquest sobre esforç i tot són lloances per haver de treballar en aquestes condicions i ens posem les mans al cap per la baixa ràtio de llits per habitants, la manca de respiradors, de mascaretes o de personal.

Però,  aquesta és sempre la realitat diària per a tots ells.

Ara elogiem la seva actitud, merescudament sens dubte, però que hauria pogut ser menys dura i més efectiva si les coses s’haguessin previst quan calia.

Tenim un sistema econòmic mal plantejat, que costa de mantenir, que és poc solidari i sobre tot, que està gestionat per polítics incapaços.

És per això que, si mai tornem a la normalitat, no oblidem pel que hem hagut de passar.

Fem-los costat quan els policies demanin material de seguretat per fer la seva feina, quan els bombers instal·lacions decents, els sanitaris condicions de treball o els científics finançament.

No volem més herois.

EL QUE HEM APRÈS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No penséssim pas que aquest confinament s’ha inventat ara, altres malalties infecciones sorgiren fa segles i ja es recloïa la població dins de les muralles, amb la diferència que llavors poca cosa els canviava en el seus quefers, més allà de les lògiques penúries per la malaltia.

Ara però, l’estada a casa sense haver-ho previst i l’excepcionalitat de la situació ens ha vingut de nou i, malgrat els morts i els malalts, potser ens ha servit per extreure aspectes positius, fer-nos reflexionar i mostrar el millor i el pitjor de cadascú.

Hem après a ser una mica solidaris, majoritàriament hem entès que calia sacrificar algunes coses per un bé comú.

Ens han emocionats els sanitaris, per la seva implicació, algunes colles de joves per la seva solidaritat i els funcionaris públics per la seva professionalitat.

Hem vist com d’egoistes podem ser, en buidar supermercats, col·lapsar ambulatoris,  desplaçar-nos quan no tocava o divulgar rumors sense solta ni volta.

S’ha tornat a fer palesa la manca de nivell de molts polítics, tot i que crec que tots som conscients de que la situació no és fàcil i que no hi ha gaire experiència prèvia, però, en qualsevol cas, el sentit comú ha tornat a fer-se fonedís.

Ara també entenem, tot i que no es del tot comparable, les històries dels avis en anys de mancança de llibertat i comprenem millor la situació de tots aquells que fugen de la fam i de la misèria per cercar una vida millor.

Hem constatat com de febles soms, que fina és la línea que separa el benestar i el caos, la salut i la mort.

Ens ha mostrat la avarícia dels especuladors, dels traficants de borsa, dels que mouen els cèntims sense escrúpols, els que fan que la economia sigui només un percentatge.

Hem après a racionar i a no malbaratar, a valorar allò que tenim i, analitzant els prestatges dels supermercats, sembla que alguns han descobert la importància de la neteja i la higiene.

Hores en família, rescatant jocs vells, n’hem descobert de nous, hem parlat, llegit, estimat, hem après a fer video-trucades i hem valorat que el sol sortís cada dia.

Ens han mancat els petons, les encaixades, les abraçades, la proximitat i una companyia que mai havíem agraït prou.

Ha hagut de venir un virus a dir-nos que potser no estàvem fent les coses tant bé com ens pensàvem i que es pot ser feliç amb més temps, més amor i menys de tota la resta.

MÚSICA DE MISSA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No cal ser creient per admirar les esglésies, per la seva concentració d’història, art i arquitectura, per l’atmosfera i el misteri que impregnen les seves gruixudes parets.

Soms molts els que, malgrat no anar a missa, no perdem la oportunitat de visitar-les en cada viatge o desplaçament, amb tot el respecte que es mereixen, per admirar la seva bellesa, sovint la senzillesa, gaudir de les olors, la llum, la pau i el so que emana del seu silenci.

Un so que, en ocasions, s’adorna amb les notes musicals que emanen dels orgues que hi ha a les catedrals i esglésies de certa envergadura.

Fa unes setmanes es va presentar a Figueres el primer disc gravat amb l’orgue de l’església de Sant Pere i en la presentació, varen actuar grups corals i escoles de música empordaneses. Una bona iniciativa, que forma part dels actes del seu mil·lenari i que s’estan portant a terme aquest any.

De tota manera, penso que no hauria de ser una activitat puntual i que els concerts haurien de tenir una programació i una continuïtat.

El Catolicisme fa temps que necessita canvis, ha d’obrir-se a la gent, captar el públic jove i poder fer arribar el seu missatge, el més lluny possible

La música ens acompanya cada dia, ens envolta i ens fa aflorar els sentiments, ens enamora, ens uneix  i ens fa millor persones.

No hi ha millor canal de transmissió per arribar a tothom, omplir els bancs i, de passada, que la gent conegui la obra que allà s’hi porta a terme.

Per això calen concerts de qualsevol tipus de música que es pugui reproduir amb l’orgue o fins i tot amb altres instruments, tot i que no sigui estrictament religiosa.

Ara, segur que sortirà qui dirà que el lloc sagrat no esta pensat per l’espectacle pagà i d’altres que la música ja és una religió per si mateixa.

Però, segur que molts recordaran amb bon grat quan, fa dècades, a la desapareguda Sagrada Família de la plaça de l’Escorxador de Figueres, mossens joves, untats de la modernitat de l’obertura democràtica, feien missa cantada, adaptant el text del nou Testament a les guitarres acústiques i uns cors sense sotanes.

En el cançoner de pop-rock, folk, música tradicional, lleugera o regional, hi ha suficients temes, amb lletres plenes de respecte, que haurien de poder sonar davant l’àbsida, i amplificar-se entre els murs mil·lenaris.

I no és espectacle, és art, és vida, és sentiment.