QUILÒMETRE ZERO

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

A mitjans del segle passat, treballar el camp era símbol d’estabilitat econòmica. “Aquests rai, que venen de pagès” sentíem a dir.

Els al·ludits responien, plens de raó, que la feina era dura, bruta, sacrificada, sense festes, ni hores i sempre amb el cor encongit mirant el cel.

Però certament, en els durs anys de postguerra eren els que tenien menys dificultats per tenir un plat a taula, fruit de l’autosuficiència i de produir productes de primera necessitat.

Anar a vendre a la plaça i les transaccions dels dies de mercat per a buscar negoci amb allò que els mancava els feia cabdals en la vida local.

I els consumidors, per un altra banda, podien tenir productes de qualitat a un preu raonable i sovint negociable.

Els tomàquets de l’Artur eren els que tenien més suc del mercat, les cebes de la senyora Lola eren ben dolces, l’enciam d’en Pepito feia molt bona amanida i en Baldiri sempre feia bon pes.

Tocar, olorar, i triar, sana competència i tots contents; els uns perquè s’enduien un bon gènere i els altres, quatre quartos a la butxaca, la recompensa per les fatigues, que els permetria pensar en futures collites.

Però avui ja no queda gent contenta.

Els compradors, molts amb la Visa escurada, opten per les grans superfícies que ofereixen fruita i verdura de laboratori, sense importar l’època de l’any, sovint portada d’ultramar a un preu sense competència, però també sense gust, ni propietats.

I el pobre pagès, al que no l’hi ha canviat la feina des de fa segles, no té més remei que acceptar el poc que paguen uns comerciants, que després es venten d’oferir el consum “de proximitat”.

I de mans en mans, el preu es triplica o fins i tot més, mentre l’agricultor amb prou feines cobreix despeses, abans de que la hisenda publica l’acabi de raspallar.

Ens queixem del canvi climàtic, dels fenòmens meteorològics extraordinaris, i no veiem més enllà del nas per adonar-nos que, deixant morir la pagesia, de retruc ens estem carregant la natura.

El veritable “quilòmetre zero” és anar a comprar a la plaça, a la fruiteria del barri, del poble i pagar el que val, que segur que ho podem estalviar amb altres coses.

Farem salut i donarem vida.

MORIR ABANS D'HORA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Com deia Hemingway, la mort de qualsevol esser humà ens disminueix, perquè tots formem part de la humanitat, però quan aquesta arriba abans d’hora, el sotrac emocional és encara més fort.

Fins i tot, encara que no coneguem personalment el finat, la notícia ens pot colpir igualment i fer-nos reflexionar.

Era jove encara, tot just sobrepassava la quarantena, ben plantat, de complexitat atlètica com la majoria dels homes de color acostumats a l’ exercici físic, ple de salut.

Tenia la vida per endavant i un futur ple d’oportunitats.

I si la situació ja és dramàtica, afegim que en el sinistre hi varen morir més persones, entre les que es trobava la seva filla de només 13 anys

La mort de mainada encara ens encongeix més, sobretot els que som pares i sabem el que s’ha de lluitar per ells.

Ens preguntarem si podrien haver evitat el viatge, podem opinar sobre si el pare, tot i la seva inqüestionable bona intenció, va arriscar massa a en dur la seva filla.

Però, mai podem posar-nos en la pell dels demés quan les circumstàncies manen.

I el més trist de tot plegat és que el naufragi d’en Mamadou i la seva filla Shana, juntament amb els altres ocupants de la pastera, quan volien arribar a Canàries en busca d’una vida millor, no va ser prou notícia per uns mitjans de comunicació ocupats en temes més banals.

Cada dia tots morim una mica, al Mediterrani, a l’ Atlàntic oriental i a tots als mars i els camins on hi ha persones que han de fugir per salvar llurs vides i les dels seus fills.

Herois no reconeguts, que no son tendència a les xarxes, que no omplen els programes del cor, no obren telenotícies, ni son recordats ens els esdeveniments esportius.

Per a ells no hi ha banderes a mig pal, ni dies de dol oficial.

I res no canviarà si no treballem sobre el terreny, obrint la ment dels governants, lluitant contra les màfies.

Cal millorar la vida en els països d’origen per evitar que la gent hagi de marxar.

Ningú vol deixar casa seva, la família i els costums, si no és per necessitat.

Però, veient el que tenim aquí, com podem esperar que injectem democràcia a altres països, si al món occidental encara hi ha llocs on no la sabem aplicar.

PUJA EL TELÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Juntament amb la música, és possiblement el divertiment més antic de la humanitat. De fet, encara podem visitar vestigis de l’època romana on es pot constatar que el teatre, en diferents formats, ja formava part de la vida quotidiana.

Les places de molts pobles i ciutats conserven arcades, avui ocupades de botigues i bars, que han sigut testimonis, al llarg dels segles, de representacions i obres populars.

El teatre, una formula ancestral de distracció, ja convertida en art, que ha sobreviscut als que l’han cregut enterrat vàries vegades en els darrers segles, sobre tot amb l’aparició de la televisió o quan el cinema es va fer popular.

Però ni tant sols avui, en que regnen les plataformes televisives per internet, de fàcil accés i que, certament, van plenes de sèries interessants i assequibles, han aconseguit que els teatres es buidin del tot.

A Figueres, per exemple, mentre es fan mans i mànigues per salvar novament una macro-sala de cinema i hi ha un complex força decadent on moltes sessions es fan en petit comitè, no parem atenció a que les funcions teatrals, que es veuen en diferents escenaris, mostren platees cofoies, malgrat els preus.

Possiblement, sigui per l’aposta de gent valenta i sàvia que planeja cartelleres encertades, com passa a també Roses on hi ha una oferta àmplia i de qualitat, amb companyies que, en molts casos, viuen dels aplaudiments i fan de la seva vocació una professió, amb la finalitat distreure’ns i fer-nos emocionar..

Estic d’acord en que l’embolcall de sentits que percebem en el cinema, amb so envoltant, grans imatges i efectes especials, és difícilment equiparable al escenari estàtic i allunyat, que ofereix un teatre.

Però alguna cosa ha de tenir perquè segueixi estant dins les preferències d’oci de molta gent.

Deu ser que allà hi vivim una experiència única, una funció personalitzada, que mostra la cara humana dels actors, amb els seus errors i el seu talent, sense xarxa ni trampes, amb la paraula i la imaginació com a arma principal.

I també un acte social, amb prou llum per veure’ns les cares, entreactes i un vestíbul on la parsimònia de la acollida i el comiat, convida a la salutació i la conversa.

Gaudim-ne que, a casa nostre, per sort, puja sovint el teló.

LA LLENGUA DELS SÍMBOLS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L’esser humà, que durant mil·lennis ha viscut en terres allunyades unes de les altres, ha desenvolupat diferents parles, que s’han anat transformant amb el pas del temps, malgrat conservar algunes arrels.

Tot i que, segons el Gènesis, el naixement de les llengües es concreta quan descendents Noé, després del diluvi, varen voler construir una torra que arribes al cel, segurament per resguardar-se d’un altre episodi de pluges, però el seu Déu, enfurismat, va fer que parlessin diferents llengües perquè així haguessin d’abandonar la idea i s’escampessin pel món.

La realitat però, és que, malgrat traductors i diccionaris, la diversitat d’idiomes dificulta d’enteniment i fa dècades que la humanitat cerca un llenguatge comú.

L’Esperanto és l’exemple més conegut. Creat a finals del segle XIX, pretenia convertir-se en un vincle de comunicació universal sense substituir la llengua de cada lloc i, malgrat que el presentin com a senzill i assumible, dona la sensació de que no ha assolit les expectatives previstes.

Actualment, amb la globalització, la influència d’ internet i de les cançons, sembla que el que ens cal és coneixement d’anglès, que es va convertint en la llengua de futur necessària.

Curiosament, aquesta influencia ha fet que, a casa nostra, s’hagi perdut quota d’estudiants de francès, que ha estat històricament la nostre tercera llengua i que, avui dia, el seu domini s’hagi convertit en una bona arma per trobar feina, sobre tot en el sector turisme.

Però, en mig del debat sobre les escoles multi llengua i la convivència entre el català i el castellà a les aules, ens arriba la notícia que, segons una enquesta, la paraula de l’any 2019 ha estat “Emoji”, curiosament el nom d’uns símbols que venen a substituir les paraules.

Es veu que ja n’hi ha vora 3.000 de diferents i ens ajuden a mostrar, en els missatges de mòbil, els estats d’ànims i les situacions quotidianes, cosa que fa que puguem comunicar-nos sense escriure gairebé ni una lletra.

Es veu que ja té un dia que el commemora (el 17 de juliol) i val a dir, en favor del nostre tarannà, que els més utilitzats a casa nostre son: la cara que riu, el petó i el cor.

Sembla que els antics egipcis no anaven gaire desencaminats.

Ves per on, aquell idioma universal que buscàvem des de fa segles, potser l’hem trobat i no caldrà aprendre’ns ni un mot. J

POSTALS DE NADAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Es veu que, fa molts anys, en arribar aquestes dates, la gent que oferia un servei al barri o al poble, com el carter, el sereno, l’escombriaire o el repartidor, deixava una targeta a la bústia o sota la porta, on es veia algun motiu nadalenc i una frase o poesia que expressava el seu desig de que passéssim bon Nadal.

Aquesta felicitació disfressava la intenció, de tots sabuda, de rebre una propina que ajudés a passar millors festes a uns empleats als que el sou no els permetia excessos.

Però, la centralització ha dut la despersonalització, fent desaparèixer el tracte de proximitat i també l’ “aguinaldo” (en català normatiu: “estrenes”).

Tal com ha passat amb aquella llei no escrita i que obligava moralment a les empreses a obsequiar als seus empleats amb un lot de productes que els ajudessin a guarnir les taules, en els àpats festius, amb productes que no es podien permetre.

Avui dia tot ha canviat i moltes empreses han substituït les paneres per regals o sopars, que també son exercicis de convivència i, a voltes, de desinhibició.

El pas del temps també ha modificat el format de les felicitacions nadalenques, convertides avui en correus electrònics impersonals enviats en massa o en missatges de WhatsApp, creats per altres persones i rebotats, sovint a tota la agenda de contactes, sense destriar les veritables afinitats.

Així les coses, no és d’estranyar que també els ignorem massivament, omplint la paperera virtual de bons desitjos enllaunats, sense ni posar atenció a la identitat del remitent.

Una nova moda que ha contribuït a que el carter ja no vingui a demanar la propina nadalenca que dèiem al inici, perquè potser ja no té la feina.

Recordo, no fa tant, que rebre un “christmas” o postal de felicitació nadalenca escrita era motiu d’alegria, ja que quedava palès que algú havia fet l’esforç de comprar-la, omplir-la a mà, segellar-la i enviar-la de manera gairebé exclusiva per a nosaltres, cosa ens feia sentir importants.

De totes maneres, sempre m’ha semblat que uns bons desitjos que duren només 14 dies no serveixen per a gaire res.

Així que m’ho estalviaré i, aprofitant la data, desitjaré a tothom que l’any, o més ben dit, la dècada que estrenarem demà, vingui plena de dues coses que son imprescindibles per intentar ser feliços i viure en pau: la salut i el sentit comú.

LA BONA OBRA DEL NADAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si una cosa té el Nadal és que, tant els creients com els descreguts, volem estar a l’alçada de les dates i fem un gran esforç a l’hora de fer la carta als Reis, posar el mitjó al Pare Noel o ventar cops de pal al Tió.

I això influeix a que, ecològicament, se’ns escapi de les mans, ja que, tot i que el regal sigui modest, l’embolcall és el mateix o fins i tot més voluminós per dissimular altres mancances.

I la compra per Internet, que ens entabana de manera ràpida i còmoda, trobant tot allò que imaginem sense aixecar-nos del sofà, precisa d’uns embalatges suplementaris que fan créixer, encara més, la generació de residus.

Tot plegat, és un problema que no ajuda gens en aquesta lluita que sembla que estem començant a tenir contra els aspectes que afecten el canvi climàtic

No son només els estris electrònics, la utilització de piles o que moltes de les caixes uneixin plàstic amb cartró, cosa que dificulta encara més el seu reciclatge, també cal tenir en compte que el paper i el cartró no surten del no res, i que la seva obtenció i reutilització és cara i complicada.

La solució a tot plegat és complexa, però passa inexcusablement per l’educació ciutadana i la conscienciació dels usuaris.

Aquest problema seguirà creixen mentre no entenem que: fer mols regals no ens fan millor persones, que el comerç de proximitat redueix el transport i el consum de carburant i que els embolcalls es poden substituir per caixes reutilitzables que també generaran intriga al receptor i que, ben adornades, poden quedar igual de maques.

I si, malgrat tot, el paper i el plàstic encara segueixen presents, la solució no és desembarassar la casa el mateix vespre i deixar-los en la acera, sinó invertir cinc minuts per separar els materials i col·locar-los, plegats i ben posats, al contenidor adient i no abandonar allà mateix les andròmines substituïdes.

I aquí és on entren les administracions, que han de procurar que, aquest dies més que mai, hi hagin contenidors especials en gran nombre i doblar esforços per que els carrers estiguin nets i així evitar l’efecte mirall.

Estem a temps, preparem aquestes Festes amb intel·ligència i sostenibilitat, que seguint quatre normes obtindrem els mateixos resultats, i a més, ens farà sentir millors persones.

Aquesta pot ser, sens dubte, la bona obra d’aquest Nadal.

PATRIMONI SARDANÍSTIC

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Recordo que, en temps de joventut, molts amics i amigues tenien el dissabte ocupat perquè “anaven a sardanes”, tot i que es compensava els vespres de divendres, a la Rambla on, amb l’excusa de la ballada, ens retrobàvem.

Com a l’Aplec de Santa Pau, on hi fèiem camí les famílies, ni que fos per fer-la petar, tot esperant la flaona.

I aquesta música, que ens captiva l’inconscient i ha fet que avui dia, tot i ser un gran desconeixedor del món sardanístic, no saber comptar, ni gairebé dirimir entre curts i llargs, no puc evitar un calfred en escoltar la tenora i que les notes de “L’Empordà” d’en Enric Morera i Joan Maragall, em faci negar els ulls.

Sóc conscient que molta gent pensa que el sector està en declivi i, certament, res és fàcil.

Els nous temps, la globalització i la influència d’altres ritmes i cultures, no ajuden a preservar les costums més nostrades. És per això, que la mala acollida que les escoles figuerenques varen donar al programa de la Diputació per ajudar a introduir-la a les aules, fou un mal posicionament que caldria repensar.

Tot i que, si calibrem Figueres, capital de la sardana 2017, la gran feina del Foment ha fet augmentar els socis exponencialment en els darrers anys, recuperant l’Aplec de la Salut de Terrades i essent l’únic indret de la comarca amb colles de competició, una d’elles campiona de Catalunya.

I més enllà de Pep Ventura, la comarca ens ha donat mols influents del món sardanístic com, entre d’altres, Jaume Cristau, Abdó Mundi, Ramon Basil, el malaguanyat Josep Joli –que ens acaba de deixar- i la impagable saga Mauné, amb l’avi Carles, el pare Florenci i la Montserrat, la gran impulsora, que ha fet que Figueres sigui avui, per nosaltres, la Pubilla que mai ha estat.

Però que ningú pensi que estem en mans dels records. Hi ha gent, com el compositor Joan Vila, i molts músics joves que, barrejats amb veterans motivats, formen cobles on els 11 components, com un equip de futbol, lluiten per mantenir la categoria.

Una feina que es pot veure culminada amb el propòsit d’uns entusiastes que, recolzats per nombrosos rostres famosos, han engegat una campanya a les xarxes per demanar que la Sardana, formi part del Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Perquè no ho ha de ser només allò que es veu i es toca, també la cultura, els costums i justament, la nostra música, hi ha de poder tenir cabuda.

Ella, la Sardana, tan mediterrània, tan catalana, tan de casa, la que ens identifica, ens reivindica i ens emociona.

No goso dir que sigui la dansa més maca de totes les que es fan i es desfan, però si la més inclusiva, la més oberta, com les seves rotllanes, i que ara, a més, vol ser patrimoni de tothom.

AVIS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L’enunciat no es refereix a aquelles persones que, encara joves i actius, obtenen aquest títol per haver tingut fills de fills, a curta edat.

Aquesta reflexió va per aquells nascuts a les dècades dels anys 30 i 40, una generació insuperable a la mai podrem arribar a mostrar tot el reconeixement que mereixeria.

El primers records que tenen són del durs dies de guerra i, sobre tot, d’una postguerra famèlica i plena d’esculls, famílies separades a la força, amb exiliats, morts o desapareguts, en alguns casos sense notícies fins a dia d’avui.

Època de repressió i silenci imposat, de Nadals i Reis amb més il·lusió que matèria.

Una adolescència de somriures dibuixats en fons negre, estudis minsos, poques oportunitats, jornades dures i alegries que s’havien d’inventar.

Una vida associada al nom de Franco, patint el seu mandat, després vivint amb esperança la seva mort –de la que demà farà anys- i ara veien el seu “ressuscitar mediàtic”, tant per la seva exhumació, com per la situació política actual.

Varen ser la generació del “pluri-empleo” que, per informar als joves incrèduls, consistia en treballar en varis llocs alhora per allargar la jornada i poder sumar un sou digne o aixecar negocis de la runa de les bombes.

Són els que més han cotitzat, essent el motor econòmic de la recuperació d’un país esmicolat, però que ara han de viure amb pensions ajustades.

Varen cuidar dels seus avis, dels pares i dels fills i, en arribava la maduresa, una crisi brutal va provocar que els seus descendents tinguessin menys condició econòmica que ells i es veiessin obligats a readmetre’ls a casa, essent el pal de paller de tota la família.

Cuidar dels nets per facilitar la situació laborals dels fills, tornant a recuperar la feina i la responsabilitat de educar una mainada quan ja no els pertocava.

Una generació ja anciana que, malgrat tot el que hem anomenat, lluny de rebre el tracte que han donat, ara es veuen, en molts casos, vivint en la solitud de vivendes velles o, els més afortunats, en residencies tutelades.

És per això que, ni que sigui en un article local, de tirada curta i lectura suposada, crec convenient i veig necessari que tinguem un reconeixement als que encara sobreviuen i un record als que ja ens han deixat.

Tots els que, amb el seu esforç diari, durant tota una vida de sacrificis, ens han donat tant que mereixen estar presents, per sempre més, en el nostre record.

FEM CAMÍ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La denominació ha canviat des de l’inici d’una moda que ja fa dècades que ens fa moure. Del “Footing” al “Jogging”, per quedar-se, de moment, en el ”Running”

I malgrat que hi hagi algunes diferències, tot acaba amb el gerundi “ing” i es tracta de fer camí corrent per treballar el cor i les cames, sempre que les vertebres no castiguin.

Val a dir que és molt satisfactori i beneficiós també per a la salut mental, tot i que, es pot convertir en addicció i portar a gent que ja no té edat, a voler fer maratons o probes massa dures, que poden tenir l’efecte contrari.

Anar a caminar, com a succedani, també aporta avantatges saludables i és comú veure molta gent fent ruta, de bon matí o al capvespre, sobretot quan s’acosta el bon temps.

Ambdues activitats totalment recomanables ja que, només pel fet de poder-les fer significa que es té una predisposició física que alguns voldrien.

Potser és per això que la “Cursa de la dona” que esdevindrà aquest proper diumenge, és una de les més satisfactòries.

No tant pels gairebé 5 Km de cursa, que no és un esforç titànic i que la majoria de les participants assoliran sense problemes, majoritàriament caminant, tot i fer el gest de córrer en els llocs concorreguts i vora la línia d’arribada.

Sinó pel que significa poder remoure les consciències per un problema tant greu com el càncer de mama, tant estès entre les fèmines.

Per aquest motiu el homes, que reclamem una cursa pròpia en benefici de la nostra pobra pròstata, ens emocionem en veure el gest de moltes fèmines en creuar la meta.

N’hi ha que alçaran els dits mirant al cel, segurament esperant arribar a l’estel d’aquella que, malgrat la lluita, ja no hi és, d’altres serraran les dents de ràbia, d’altres petonejaran un record en forma de polsera i moltes, en afluixar el ritme, trencaran en un plor interior o fins i tot exterior, molt sentit.

Perquè la barreja de cansament i emocions fa que els sentiments siguin difícils de dissimular i l’escenari hi convida.

És per això, que les participants tindran més de dues cames, ja que correran per les que no poden, ja sigui perquè estan lluitant o perquè han perdut la batalla.

Aquest proper diumenge salut i política, les dues màximes preocupacions de la gent i amb un pensament comú: Cal fer camí plegats, nomes així superarem els esculls. Cada pas, cada vot, ens hauria d’acostar, poc a poc, a un futur millor.

NO ERA AIXÒ, COMPANYS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els que hem tingut la sort de poder votar tot just quan varem ser majors d’edat, potser no l’hi donem la importància que té.

Tanmateix, escoltem els nostres grans que ens expliquen que la democràcia s’ha de conservar i alimentar, que és la massa mare de la convivència, el pal de paller de la societat, el que fa que siguem sobirans, que tinguem la clau de volta de les decisions, que siguem els amos del nostre destí.

En aquest país, només en la dècada dels “deu” (suposo que el període que vivim i que començà al 2010 es pot anomenar així), portem més votacions que anys i, vista la situació actual, no sembla que hagi servit de gaire res; deu ser que els excessos es paguen i els tiberis copiosos son difícils de pair.

Estem veient que, en tots els àmbits polítics, prima més la imposició que la voluntat popular, que les banderes, amb més o menys franges però amb els mateixos colors, estan pel cim de la raó i de les necessitats d’aquells que el mes se’ls fa llarg.

Els pactes impossibles, fins i tot a nivell municipal, que aparten els més votats, per deixar-ho tot igual o pitjor, ens demostra que juguen amb les nostres voluntats, cosa que ens fa sentir rebutjats i transparents.

I per una votació transcendent que es planteja, de gran interès per a tothom i que serviria, per bé o per mal, per desencallar un problema real, es prohibeix i fins i tot es penalitza durament. Càstig per votar, hi ha quelcom que no s’ha entès.

En mig d’aquests pensaments, em desperto suat d’un somni on veig a les notícies que el 10-N, -al marge de l’èxit de la cursa de la dona a Figueres-, el recompte de les votacions ha estat cero, que ningú no ha volgut participar d’aquesta farsa, que no, que ara no volem votar.

Però, penso en els que varen lluitar perquè fóssim lliures i guardo sota el llit aquest anarquisme d’estar per casa, tot i que, estic segur que aquells que perderen la vida per la democràcia, no pensaven que tants patiments acabessin en aquest teatre del no res.

És perillós que les noves generacions caiguin en el conformisme i creguin que aquesta democràcia de joguina, que gira per la corda que donen uns quants, és la de veritat.

Cal que ells acabin la feina i facin sentir allò que, lamentablement, encara segueix vigent desprès de tant anys: “No és això, companys, no és això pel que varen morir tantes flors”.

ZONA DE PAS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Hi ha un espai, en mig de la jungla del trànsit urbà, on el vianant disposa d’absoluta prioritat, o això hauria de ser ja que, per molta pressa que tingui el conductor i per molts cavalls que tingui el vehicle, ha d’aturar-se per donar-li pas.

És cert que, de vegades, algú incompleix la norma i esperitat, o potser distret amb les noves tecnologies que ara equipen els cotxes, està a punt de provocar un atropellament.

Em fa l’efecte, però, que amb els anys, el respecte a les ratlles blanques al terra s’ha anat imposant i hem “europeïtzat” els modals al volant.

En altres llocs, la zona de pas de vianants és encara més inviolable i he arribat fins i tot a veure una ciutat on els conductors posaven l’intermitent esquerra en parar-se, per evitar que un altre vehicle es pensés que s’aturava en doble fila i tingués la temptació d’avançar-los.

De totes maneres, aquesta immunitat hauria de tenir límits i abans de posar els peus a l’asfalt fora convenient mostrar clarament les nostres intencions, estar segurs que el conductor ens ha vist i que la distància i velocitat el permetrà aturar-se sense corre cap risc.

Aquesta tendència és la que darrerament està canviant i, per aquest cop, em poso del costat del xofer que, tot i estar emetent, pot trobar-se de cop i volta, amb un vianant davant del capó que no sap d’on ha sortit.

El problema ve donat per les darreres tecnologies, m’explico:

Els mòbils actuals, de grans pantalles, amb vídeos i missatges inacabables, fa que alguns vianants, sobre tot de curta edat, caminin sense posar atenció a l’entorn patint, fins i tot, accidents amb les faroles.

I ja no diem si, a més a més, els auriculars a les orelles els priven de qualsevol avis sonor.

Així les coses, solen anar distrets i accedeixen al pas de zebra sobtadament, sovint davant del morro del cotxe.

I a tot això, hem d’afegir els patinets elèctrics que comencen a proliferar i que, orfes de normativa concreta pel moment, surten des de la vorera a una velocitat que fa difícil d’aturar el vehicle a temps.

Fins i tot, bicicletes, amb ciclista al damunt, s’atreveixen a envair la zona de pas reservada als caminants, quan el seu habitat natural hauria d’estar al costat dels autos.

A voltes, malgrat el que diguin les lleis, els culpables no sempre tenen tota la culpa

JA NO PLOU A GUST DE NINGÚ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

"Ploua i de fora bufa es vent, que em fa sentir petit com un granet d’arena” cantava en Tomeu Penya, amb el peculiar accent de “ses illes”.

I és que certament, sentir la pluja caure (com diuen que fan els de Riudaura), mentre estem aixoplugats, desperta bones sensacions, veure les gotes copejar els vidres albirant un paisatge gris, alimenta la melangia, convida a la lectura, al recolliment, la vida familiar, a estimar sota llençols i afavoreix el sentiment de pau interior.

Però darrerament, a la que sentim un tro i veiem que els cumulonimbus treuen el cap pel cim del Pení el cor se’ns encongeix i el sentiment passa a ser de por.

Només cal preguntar als veïns de Roses, Castelló, Llança, Palamós, Port de la Selva, Platja d’Aro i tants altres lloc de l’Empordà, per parlar de llocs de proximitat, que aquest cap de setmana han viscut un infern aquàtic, com ho varen fer a Vilatenim aviat farà un any.

Les pluges d’avui dia son sinònim de catàstrofes, de riuades desbocades, de garatges negats, de camps inundats, de carreteres tallades i de perill per a les persones i els animals.

I ens queixem de que tot esta canviant, que abans no era així, que els nous temps han portat un canvi climàtic del que tothom en parla, però ningú ens en sap donar la causa i encara menys la solució.

No crec que sigui cap bestiesa afirmar que l’origen de tot plegat és la curta durada dels mandats.

Qualsevol dirigent actual, ja sigui polític o d’empresa, té assumit que la seva feina és eventual, efímera i que difícilment repetirà un cicle.

Així les coses, les decisions tenen per objectiu l’èxit immediat i rarament preveuen un recorregut amb un resultat a llarg termini, no fos cas que els elogis se’ls emportessin uns altres.

Urbanitzacions en lleres de rius, carreteres alçades, vies de tren que tallen passos d’aigua, contaminació que escalfa l’ambient o abocaments que taponen desaigües.

Tot plegat fet amb la cultura de “els que vinguin tot darrera, ja s’ho faran”.

Abans dèiem allò de “Mai plou a gust de tothom” en clara referència als pagesos, que a voltes una bona pluja els salvava la collita  o els botiguers que feien seva la dita de “carrers mullats, calaixos eixuts”.

Però avui la natura s’ha rebel·lat en contra dels que fem les coses malament i ens castiga amb una pluja que ja no agrada a ningú.

ELS TOCAPILOTES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els podríem considerar una varietat de la raça humana i es diferencien de la resta per ser els que sempre neden a contracorrent.

Són aquells que solen protestar per qualsevol cosa, sovint sense gaire criteri i es fan veure entre la multitud heterogènia.

Tocapilotes, emprenyadors, tocanassos, empipadors, tocacollons, enutjadors, busca-raons, corcons...

Es manifesten de formes diferents, però sempre dins d’un mateix patró.

Algunes de les conductes habituals consisteix en portar de corcoll a la junta de veïns, buscant enrenous.

També als camps de futbol, on es recorden sistemàticament de la família de l’àrbitre o de l’entrenador, ni que sigui en el futbol de mainada.

Són els que es fan notar a les reunions de l’AMPA i les fan passar magres als professors.

Els reconeixereu perquè son d’aquell tipus de clients que als que sempre els anirà tot malament i acabaran discutint la factura, els únics que troben el cabell a la sopa o el menjar fat i corren a publicar-ho al TripAdvisor.

Són els que no et donen ni tres segons per arrencar quan el semàfor està en verd, els que més utilitzen el clàxon i que sempre gesticulen al volant.

Son fàcilment visibles als ulls de la resta de la humanitat i encara més actualment, perquè es solen posar en evidència amb els seus comentaris a les xarxes socials.

I el problema rau en que, lluny d’estar en fase d’extinció, com hauria de ser, sembla que darrerament s’estan multiplicant i el pitjor de tot, estan envaint la vida política, no només a nivell d’estat, ara també als municipis.

Aquest tipus de gent només esta còmoda mentre és a l’oposició on, lluny d’aportar idees, ho critiquen tot, que és la postura fàcil dels ignorants amb ganes de protagonisme.

Però quan els hi arriba l’hora de prendre decisions es veuen desbordats per les mateixes qüestions que abans criticaven.

Ara s’han vist atrapats per la seva pròpia actitud i no han sabut fer marxa enrere davant de la mel del poder, trobant-se, gairebé sense voler, en llocs de responsabilitat.

I tot plegat sense que puguem donar-nos la culpa perquè, amb acords i coalicions antinaturals, estan jugant amb els nostres vots, que son les nostres voluntats.

Parlar massa porta conseqüències, que ja ho deia Grouxo Marx, que més val callar i que es pensin que som tontos, que no parlar i que se’n adonin que de veritat en som.

COMENÇA L'ESTIU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Aquest proper cap de setmana significarà la fi de les vacances per a desenes o potser centenars de milers de visitants, que tornaran a les seves terres a preparar-se pel cru hivern.

Els embussos a les carreteres seran de sortida, una caravana de pells vermelles, panxes cerveseres i mòbils plens de fotografies de platges idíl·liques i paelles indigestes.

Un canvi radical que també se’ns donarà als autòctons, que ens permetrà circular amb més fluïdesa, trobar taula als restaurants, un espai a la sorra o un aparcament a prop del nostre destí.

Una oportunitat única per gaudir de les mateixes atencions i serveis, però amb més calma i una climatologia gairebé similar.

Un gruix important de la nostra població viu del turisme i no tenen cap dia festiu durant la curta i dura temporada, per així intentar fer calaix suficient i poder subsistir la resta de l’any, cosa que avui dia, degut a la carrega impositiva, es fa cada cop més difícil.

Àdhuc dels sacrificats estudiants que ocupen força part de la mà d’obra temporal necessària i que els serveix per costejar les despeses acadèmiques del curs que començarà.

Certament també hi ha gent d’aquí que tornarà a la feina, però tot i així, la manca d’aglomeracions els permetrà agafar el ritme amb el punt de tranquil·litat que, potser, els va mancar durant les seves pròpies vacances.

És per a tots plegats que el mes de setembre és el nostre moment, com el fi de festa abans d’entrar en el fred i la foscor.

S’acaben les vagues als aeroports, les cues als museus, els programes de televisió sense contingut – bé, no, aquests continuen - i venen les estrenes de bones pel·lícules, el poder trobar lloc a les terrasses, cales solitàries i espais més nets.

És l’avantatge que tenim els empordanesos, que podem viure dos tipus de “istius”; el de les festes, el soroll i la massificació, que hem d’aguantar amb resignació i mig somriure en pro de la economia local i el de la qualitat, la placidesa, els dies de bonança i vespres encisadors, que ens permet sentir-nos turistes d’elit, a casa nostra.

Per a molta gent de les nostres contrades aquest cap de setmana comença l’estiu.

BONES NOTÍCIES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa molts anys, una cadena de ràdio d’àmbit estatal va emetre una secció a les 7 del mati, destinada a aquells que ens agrada despertar amb les ones hertzianes, que s’anomenava “Buenos días, buenas noticias” (o a la inversa, no estic segur) i, amb aquest títol, no crec que calgui que us expliqui de que anava.

Aquest programa va durar dos telediaris, millor dir, dos noticiaris de forma gairebé literal, perquè va perdre audiència en picat.

Es veu que, malgrat que tothom protesti perquè els informatius mostren masses penúries, en realitat les males notícies atrauen la curiositat i desperten el morbo, o potser és que saber que hi ha gent a la que la vida l’hi va bé, desperta una mena de rebuig, quelcom com una enveja inconscient.

De totes maneres és cert que, en els darrers temps, sembla que les coses hagin empitjorat i els titulars són cada cop més colpidors.

Emigrants a la deriva en busca de ports d’acollida, crims sexistes, maltractaments, violacions en manada, assassinats en moments d’oci o un canvi climàtic evident, afegit a una mala situació política, on els actors, amb la seva manca de sentit d’estat o impulsats per cobdícia de poder, no faciliten les coses.

La gent gran, plena de nostàlgia, diuen que abans això no passava, però només cal recordar una publicació anomenada “El Caso” que en temps franquistes i fins a finals del segle passat, s’editava en paper setmanalment i només explicava cròniques de successos, alguns força escabrosos.

Les males llengües deien que molts eren inventats, però potser és que, el que ara estem vivint també es produïa aleshores, però pocs ho explicaven

La tramesa de notícies ha canviat amb els temps, abans les anàvem a buscar, és a dir, havíem de escoltar la ràdio a les hores en punt, mirar els telenotícies que emetien les poques cadenes de televisió o anar expressament a comprar el diari.

Ara, pel contrari, les notícies ens arriben a través de les xarxes, els diaris els portem al mòbil i les podem consultar a tota hora i, hi ha un munt de cadenes, tant de ràdio com de televisió, que van repetint noticies cíclicament.

De totes maneres, pels inputs que ens arriben per tots els mitjans, em sembla que si ara fessin un programa només de bones notícies, segurament encara duraria menys que aquell que esmentava al inici, però no per manca d’audiència, sinó per manca de notícies.

ESTIU I MÚSICA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Que el dia de la música, el 21 de juny, coincideix gairebé amb l’arrencada de l’estiu, ja vol dir alguna cosa.

I és que, malgrat que la música ens acompanya tot l’any i sovint sense adornar-nos, és a l’estiu quan es fa més present, com si la llum i el bon temps ajudessin a que les notes es manifestin més alegres.

Certament, els dies foscos de les estacions més fredes sembla que alimentin la tristor i les cançons vinguin plenes d’acords menors i tonades lànguides de lletres profundes.

En canvi el bon temps porta ritmes senzills, que ja s’anomenen “calents” i lletres enganxoses que, durant anys, personatges com Georgie Dann o Rafaella Carra, han aprofitat per posar de moda amb les seves “cançons de l’estiu”.

Avui, aquesta tendència potser queda un pel arraconada, però no hi ha dubte que la música convida més a ser degustada en climes de bonança.

Per tot plegat es pot entendre l’èxit dels festivals d’estiu que, com ha passat amb les fires temàtiques al hivern, en que cada poble s’ha atribuït alguna menja especial (Fira de l’oli, de la cirera, del pa, etc), ara tots s’estan afanyant a presentar, més enllà de la seva festa major, algun esdeveniment musical, per acollir públic, potser fer calaix i, sobre tot, per gaudiment de veïns i visitants.

De la qualitat i quantitat del cartell dependrà del pressupost, dels anys d’experiència i les pretensions, cosa que ofereix un ventall meravellós, obert a tots els gustos i butxaques, per sort d’aquells que ens agrada gaudir de la música en directe i passar una bona estona de relaxament, quan la lluna presideix el cel i sol dorm per agafar forces.

Des d’una nit selecta als jardins del Castell de Peralada, amb espectacles i cantants de renom mundial a festes entranyables com la de dissabte passat a Navata, on els mateixos veïns, músics aficionats, varen fer passar un vetllada d’allò més agradable i divertida.

I malgrat que vivim en un tros de país que s’abasteix bàsicament del turisme i que molts dels autòctons no tenen vacances estivals, sempre hi ha un foradet per posar-se pantalons curts i xancletes i anar a gaudir de capvespres com els de Vilafant, Cap Roig, als Sons del Mon, Ruïnes d’Empúries, Vilabertran, l’Acústica, Cadaqués, Roses i molts més.

Bona estona, convivència i entreteniment amb un bri de frescor i gran dosi de cultura, el millor cocktail estival.

Gràcies per la música i que el show continuï.

LA DÈCADA REVOLUCIONÀRIA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Són d’aquells records d’infantesa, que no sabem si realment els tenim gravats a la retina per haver-los viscut, o bé els recordem per les vegades que els grans ens ho han explicat.

La qüestió és que, una nit d’estiu del 1969, tot estant al jardí mirant el cel, es veu que vaig dir al meu pare que, si en aquell moment hi havia homes a la lluna, com era que no els vèiem?

Un sentiment d’incredulitat que també tenia ell, com molta altra gent i que encara ara genera escepticismes, tot i les proves, aparentment irrefutables, que s’han presentat.

Diumenge vinent farà 50 anys d’aquella efemèride i els mitjans de comunicació se’n faran, a ben segur, un gran ressò.

Com varem fer, ara fa un any, amb les revoltes de maig del 68 a Praga, a Paris i molts altres llocs del món (excepte aquí per motius obvis), quan el jovent va sortir al carrer, farts de polítiques amb olor de naftalina.

I ara fa dos anys es parlava, també, del cinquantè aniversari de “Sgt. Pepper’s”, l’àlbum que va moure les bases de la música; i el mes vinent farà la mateixa edat la portada més improvisada i icònica de la historia del rock, amb la fotografia de quatre joves creuant un pas de zebra.

Mentre, els americans blancs protestaven contra la seva pròpia guerra i els negres reclamaven igualtat, envoltats d’un ambient guarnit de flors a les llargues cabelleres.

I Pelé transformava la forma de jugar amb una pilota als peus, mostrant-la a través de la pantalla sense color d’un nou aparell que tot just arribava a les llars acomodades i que reunia a la família per gaudir dels “Picapiedra” o “Perry Mason”.

Sembla que tot va passar a la dècada dels seixanta, que sempre hi haurà un abans i un desprès d’aquells anys.

El que hauríem de plantejar-nos és si ara no seria un bon moment per, enlloc de sentir nostàlgia i melangia pel que varen viure els nostres avantpassats, carregar-se una altra vegada el món a l’esquena i intentar millorar una situació que s’està tornant a viciar.

Canviar formes de fer política que estan traspassant línies vermelles, obrir tendències musicals, ara liderades per DJs que només remenen el que fan altres, regular moviment migratoris amb pitjors respostes que les lleis de Jim Crow d’aquella època.

Mitja centúria més tard ens cal un nou moviment social; els mitjans, amb internet i la globalització, ja els tenim.  Ara cal gent amb ganes de canviar les coses, que torni a iniciar una revolució plena de sentit comú, tot ressuscitant i actualitzant l’esperit del “Flower power”.

MAL DE PANXA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estareu d’acord amb mi que abans d’entrar a fer un examen, en moltes ocasions, el ventre us ho havia fet passar malament, un fet que poden corroborar els alumnes que fa poc varen fer la selectivitat.

Fins i tot els dies posteriors, a la espera de les notes, notàveu que la flora intestinal tenia un comportament diferent.

Recordem les àvies que, quan teníem aquests mals, ens deien: “això és dels nervis”.

Segur que heu sentit històries de gent que, abans de les proves per l’obtenció del permís de conduir, havien hagut de visitar l’excusat per tornar a la natura allò que havien ingerit hores abans.

Encara ara, ja de grans, segons l’ofici, abans de presentar una feina, una factura, un informe, fer una presentació o entrar en una reunió, sentim el ventre comprimit i un nus a la gola.

Allò que es diu de tenir “l’estomac tancat” i que, fins i tot en moments d’oci, si tenim convidats importants o hem d’assistir a un acte compromès, tenim rebombori de budells.

D’això deu venir aquella expressió (i perdoneu-me el humor escatològic) de estar “cagats” i que és només una manifestació física del sentit de la responsabilitat.

Són aquestes coses que la saviesa ancestral ens ha dit sempre però que ningú ha tractat amb rigor, presentant-t’ho de forma entenedora.

I això és el que han fet, ja fa mesos, a l’hospital de Figueres -tal com va informar llavors aquest setmanari- amb una col·laboració de la Fundació Salut Empordà i la UOC i que darrerament, amb cert retard, ha adquirit un protagonisme merescut i necessari, a les notícies nacionals i a les xarxes.

Darrerament l’equip de l’hospital de Figueres surt sovint a les pagines d’actualitat i sempre per innovacions i nous projectes, com el nou Auto Test de Visió, cosa que ens fa sentir, a tots els empordanesos, orgullosos i protegits.

Val a dir que aquesta web no és nomes per infants, però que potser part del èxit, més enllà de la seva inqüestionable eficàcia, és per la tendència actual a sobre protegir la mainada i que aquest símptomes, que anys enrere es resumien amb “això son els nervis”, ara poden confondre els pares i fins i tot els metges, portant-los a pensar que es tracta de quelcom més greu.

Sovint, les coses que aparentment són evidents necessiten qui les expliqui i d’això tracta la web sobre el DAR (Dolor Abdominal Recurrent) i que posa en pantalla allò que les nostres àvies ja sabien però no podien documentar, ajudant d’aquesta manera a detectar-ho i, de passada, tranquil·litzar uns pares als que també els entra mal de panxa quan veuen els seus fills patir.