RECORDATORI, ÉS TARDOR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Portem setmanes, potser mesos, on sembla que les opinions, els comentaris i els missatges s’hagin de centrar només en el mateix tema.

En els grups de WhatsApp, que ja son feixucs per si sols, sempre hi ha el pesat de torn, que lluny de l’objectiu del grup, es dedica a pujar articles i comentaris, sense massa sensibilitat ni ma esquerra.

I no parlem dels amics del Facebook, on la monotonia temàtica s’ha fet viral i, sempre que l’obres et trobes amb el mateix fil de conversa.

Lògicament, amb dos pensaments tant distants i essentgrups nombrosos, amb persones heterogènies, sempre hi ha qui, veient-se en minoria, s’ho pren com quelcompersonal i, al sentir-se incòmode opta per abandonar el grup i d’aquesta manera delatar-se al fer-se l’emprenyat o qui, encara pitjor, replica i obra un enfrontament que, sense remei, acabarà amb l’amistat.

Una amitat que, si és verdadera, hauria d’estar sempre per sobre dels pensaments i les creences.

Els millors són els que callen pesant que ja vindran temps millors que, com deia Groucho Marx, “es preferible callari que es pensin que som babaus, que no pas parlar i que tinguin la certesa de que realment ho som”.

L’única cosa positiva que extrec de tot això són les bromes iròniques i enginyoses que s’han publicat, sempre de forma anònima i que deuen estar fetes per gent que témolta habilitat i talent (segur que desaprofitat), però també molt de temps i poca feina.

Ja començo enyorar els temps en que quan sonava l’arribada d’un missatge em feia il·lusió veure allò que en deia la colla, si havíem de quedar, si el sopar es fa com estava previst o el darrer acudit.

I quan obria el Facebook, saber de qui era l’aniversari, que havia dinat el veí, on estava de vacances el meu dentista o quina oferta em feia l’amic informàtic.

Faig una crida a la reflexió, un avís als navegants de la vida, per informar que passen coses més enllà, que la gent segueix tenint necessitats, que el món segueix girant, on hi passen altres coses, com per exemple que estem a la tardor, que és quan els dies es fan més curts, l’anima entra en melangia, l’activitat te tendència a alentir-se, els vidres es glacen, i és quan podem sentir l’agradable pes de les mantes, el frec del vent a l’aixopluc de la llar amb un llibre obert, passejar sobre un coixí de fulles amb paisatges emboirats, les castanyes i els panellets, el fum de la sopacalenta, recordar als absents, estimar amb calma.

És a dir, tot allò que de veritat val la pena.

I que ningú ens negui la independència de la nostra vida, ni el dret a gaudir-la.

LA LLIÇÓ DEL SENYOR ANTONIO

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Son d’aquelles histories que s’expliquen als postres i que després del vi, el cafè amb gotes i la ratafia amb gel, no saps ben bé on comença la veritat.

L’Andreu, però, és un bon noi i no em sembla pas un exagerat.

Explica que el primer d’octubre es va aixecar ben d’hora i, amb la família, es varen passar per davant del seu col·legi electoral, com la majoria de nosaltres, que és la mateixa escola on va el seu nano.

L’Andreu viu en una urbanització de poble, prop de Figueres, d’aquelles que només pertanyen legalment al nucli antic i que no són més que un tros de ciutat de forma horitzontal

Veient la cua que hi havia, varen decidir anar a esmorzar a una fleca que hi ha a prop, no fos que les amenaces de la benemèrita es complíssim i els agafés amb la panxa buida.

Un cop de retorn a la fila, va tornar a veure un home que hi era des de primera hora i que només coneixia de vista, fen de paleta en alguna obra, però que no li sonava del barri.

Passen les hores, la cua va lenta, els avis primer, diuen que cau la xarxa informàtica, paciència, l’ambient és agradable, fa bon temps, la fan petar amb els veïns, la mainada corre, fins i tot han dut el gos, que olora tothom que s’acosta.

El cansament comença a guanyar-los i opten per anar cap a casa a dinar per tornar a la tarda, que sembla que cosa va per llarg.

A la represa es posa darrera del senyor desconegut, el qual li ofereix un somriure en arribar, que va anar seguit d’una conversa neutre, d’aquelles que es parla per no dir res.

Va arribar el torn i varen entrar junts a l’escola, el senyor Antonio, que així es deia, va donar el seu DNI i no constava a la llista d’aquell cens, l’Andreu el va ajudar i l’hi varen explicar que, al no ser del barri, no podia exercí el vot amb garanties, però que l’apuntaven a la llista i que farien el que podrien.

L’Antonio, mig content i mig decebut, va explicar-li que s’havia passat el dia fent cua, lluny del seu barri, perquè no volia que els seus amics i veïns el veiessin votar, però que ell es considerava demòcrata i volia exercir el seu dret a dir que ell NO volia la independència perquè és sentia espanyol, però d’aquells que entenen que la democràcia és participació.

Un dels companys del sopar afegeix,  amb sorna, que si hagués anat a votar a Siurana o a Garrigàs potser hagués canviat el sentit del vot.

Esbotzem un somriure forçat i brindem sense ganes però amb esperança, per un futur encara incert i quedem pensatius amb la historia de l’Andreu i el senyor Antonio, que més que una historia, és una lliçó.

LEGALITAT, PERÒ AMB SENTIT COMÚ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els humans, que ens auto anomenem racionals, ens han calgut, des dels inicis dels temps, unes normes que regulin aquesta suposada racionalitat.

És significatiu que les pautes bàsiques de convivència, com serien no robar o no matar, hagin estat marcades per les religions i, a la vegada que en el seu nom s’hagin perpetrat grans matances, i encara ho facin a hores d’ara.

Les lleis dels governs, una altra forma de regular la nostra manera de fer les coses, haurien d’estar dictades per persones sàvies i justes i així aconseguir la igualtat de les persones amb les seves diferents realitats; però no sempre és així.

Encara hi ha països que fan judicis on condemnen a mort persones per ser diferents, sota el paraigües de les lleis, per la qual cosa es veuen en el dret d’afirmar que s’ajusten a la “seva legalitat”.

No cal anar molt enrere, ni massa lluny. Els que tenim una edat recordem que en aquest país, fa unes dècades, es tancaven a la presó o es feien seure a la cadira de la mort aquells que no compartien idees, tot dient que els “ajusticiaven” amb clara referència a que aquell assassinat era “just” perquè estava d’acord amb la llei vigent en aquell moment.

Tot això, com haureu endevinat, és per fer veure que les lleis, de vegades, tot i aprovades per polítics escollits, no tenen perquè ser justes per a tothom i que una legalitat ha d’anar acompanyada, forçosament, pel sentit comú.

La coses estan anant tant ràpid que no puc preveure que haurà passat quan, dies després d’haver escrit això, vostès ho llegeixin.

Però el que estem vivint ara mateix, amb dos bàndols enfrontats per unes idees anquilosades que disfressen de legalitats obligatòries, amb accions que fan pudor de naftalina que porten tristos records, no convida a la tranquil·litat ni sembla una demostració de racionalitat.

El sentit comú perdut ens diu que no és just que ens atabalin amb estadístiques, índexs d’audiència, estudis de mercat, trucades per conèixer la satisfacció dels clients i ara, davant d’una situació tant delicada, no es pugui copsar la nostre opinió.

Més enllà de ser partidaris del SI o del NO, afirmacions ja per si mateixes radicals, està clar que escoltar és, actualment, l’infinitiu oblidat.

Hom pot dir que la culpa és dels polítics, de la seva manca d’alçada de mires, altres diran que la culpa és de tots plegats per haver-los triat, però la realitat és que el problema rau en que no tenim per escollir, no hi ha polítics, enlloc, amb prou honestedat ni sentit comú per poder elaborar una legalitat justa i, a més a més, saber-la aplicar.

Ja ho deia el savi que el sentit comú és el menys comú dels sentits.

LA PARAFERNÀLIA DEL VI

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No crec que calgui cap estudi, d’aquells que elaboren les universitats americanes quan no saben que fer, per determinar que a la majoria de la gent, en més o menys mesura, ens agrada gaudir, ni que sigui de tant de tant, d’un bon vi.

Només calia veure l’ambient a la Rambla aquest cap de setmana.

Un altre subgrup nombrós som els tenim un petit racó a casa on guardem poques ampolles que pensem que s’ho valen, per obrir-les en dates importants o que serveixen per regalar als amics que ens conviden.

Actualment,  també veiem gent amb mòbils als restaurants que fotografien ampolles de vins desconeguts, per escanejar la etiqueta i que la aplicació els informi de tots els ets i uts de la bodega, any i composició i així poder comentar-lo, malgrat que els nostres coneixements siguin limitats.

Perquè aquesta és la qüestió, que hi ha gent entesa en la matèria, però també molts que ho fan veure (amb v) per notorietat,

Si mai heu anat a fer un curs d’iniciació al tast de vins, o heu assistit a una presentació, potser estareu d’acord amb mi que al voltant d’aquest món (com de tants altres), es mou una parafernàlia i un esnobisme sovint exagerat.

Modestament, i sense amagar la meva ignorància, només estic capacitat per afirmar si un vi m’agrada o no m’agrada, sense anar mes enllà.

Em deu faltar algun aspecte sensorial perquè soc incapaç de distingir el tipus de raïm utilitzat, els anys en barrica, els tanins, l’astringent, el toc de fruits vermells, la olor a terra mullada o les notes de regalèssia, que aquests sommeliers, majoritàriament mediàtics, diuen que troben en un líquid que, per la majoria dels mortals, te gust al que realment és: vi i prou.

El mèrit de veritat el tenen els elaboradors i conservadors, capaços de fer que aquest vi sigui bo de veritat.

La mostra del vi de l’Empordà ha esdevingut la setmana passada amb un gran èxit de públic i expositors. Feia goig veure la Rambla vessar -de vi i de gent- gaudint de la festa amb una copa a la ma.

Però tampoc crec que faci falta cap estudi per afirmar que la majoria ens ho preníem com un lleure, com si féssim una copa amb amics, i que triàvem el vi més pel que ens venia de gust en aquell moment o el que ens havien dit, que no pas per distingir aquests inputs tant profunds.

L’avantatja del vi es que, tant els entesos de veritat –que n’hi ha molts-, com els que fan la parafernàlia per aparentar, com els que simplement en gaudim, processem adoració per igual al Déu Bacus i celebrem que a l’Empordà sigui una comarca tant ben veremada.

SENSACIONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ja han passat dotze dies, període prudencial perquè, un cop eixugades les llàgrimes i amb serenor, deixem fluir els sentiments d’una forma més racional i aflorin les sensacions

La sensació més important i amb que ens hem de quedar, és la d’orgull per la reacció de tot un poble, per les cues a les donacions de sang, per les manifestacions espontànies arreu del país, per fer-nos sentir una pinya, per l’escalf als afectats.

També agraïment, als Mossos, per la increïble feina feta, pel tractament de la informació, per la eficiència i la discreció, per una professionalitat que mai s’ha dubtat però que ara tothom ha corroborat.

I també, a les altres forces de seguretat, als voluntaris, als sanitaris, taxistes i hotelers i fins i tot als polítics que, per uns moments, varen donar imatge d’unitat, demostrant que les posicions ideològiques no han de ser, en cap cas, un impediment per una entesa que, ara, és més necessària que mai.

Però també ens queden, lògicament, moltes sensacions negatives, sobre tot la de la impotència, per haver de viure sota una espasa de Damocles en forma de godalla, sentir-nos despullats davant una mort que ens pot arribar quan no toca.

La perillosa sensació de prendre’ns com habituals uns fets tant greus, degut a la curta cadència entre atemptats i que ens feia preveure la macabra roda d’esdeveniments que comporta, com  les declaracions, manifestacions, detencions, programes especials i els minuts de silenci institucionals, que maquillen l’anima, que potser reconforten als afectats, però que en cap cas afecta als instigadors, com ha quedat provat.

També la repulsa pel tractament que s’ha fet de la informació per alguns mitjans, saltant-se el respecte per les víctimes, amb imatges, accions i cometaris que xoquen de front amb la ètica periodística i alguns radicals que no han entès res, i a hores d’ara, ja busquen descrèdits polítics.

La sensació de desídia per part de la comunitat internacional i els països poderosos que, potser menats per interessos inconfessables, no fan prou per aïllar i eradicar a una minoria, que fa tant mal a una majoria.

La sensació de por, malgrat el clam popular, carregat de bones intencions, que diu el contrari. Tots tenim temor per naturalesa, per nosaltres, per la família, pel futur.

Orgull, agraïment, unitat, impotència, repulsa, desídia o por, entre d’altres, són les meves sensacions, cadascú tindrà les seves, que ens quedaran en el record d’uns fets, que ens han marcat per la proximitat, però que es repeteixen molt sovint a molts punt del món, lluny de focus i titulars.

Deia Hemingway que la mort de qualsevol persona ens disminueix perquè tots formem part de la humanitat i, vist el que esta passant al món, la nostra humanitat ja comença a estar en números vermells.

TURISME-FÒBIA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No negaré pas que no m’estranya que hi hagi gent que estigui farta dels turistes, sobre tot a aquestes alçades de la temporada, i que opini que part d’aquest col·lectiu més valdria que es quedés a casa seva.

Alguns d’aquests visitants ara estan en el punt de mira, acusats d’aportar poca riquesa pel destorb que originen i que obren el debat del “turisme-fòbia”

Però hauríem de recordar, per un moment, les vegades que molts de nosaltres ens hem pujat en un avió de baix cost per anar a una ciutat, hostejats en un modest hotel, -que creiem ben situat i net- i ens hem alimentat, durant l’estada, d’entrepans a peu de carrer i de pizzes per sopar, tot i estar, segurament, lluny d’Itàlia.

Estareu d’acord que, al final de la curta visita, un cop feta la suma i escurades les butxaques, el cost no ha sigut tant “low” i pel camí ens han marxat més euros dels que pensàvem, els quals han quedat en els calaixos dels modestos botiguers i restauradors, que tant barats ens semblaven.

Som país de turistes, una gran part de la nostra economia depèn, des de fa més de 50 anys, de la visita del foraster que ve a passar uns dies.

Evidentment tots voldríem que ens visitessin només els potentats, que deixessin un bon pessic a cada àpat, fessin compres massives a les botigues, paguessin fortunes per habitacions d’hotel o enormes mansions, però també ens hem de preguntar si estem preparats per rebre’ls.

No crec que sigui un problema de massificació, que n’hi ha, ni de la manca de una necessària regulació i control dels allotjaments particulars en pisos turístics.

El mal el fan, com en tots els àmbits, els imbècils, els que malmeten el medi, els que busquen gresca, els incívics, els que porten problemes i això, sovint, no respon al nivell de butxaca, sinó al nivell d’educació.

I, malauradament, d’aquests n’hi ha a tot arreu, també a casa nostra, com queda ben demostrat amb aquesta colla de brètols, que no veuen més enllà del nas i ara que es dediquen a fer mal i espantar els turistes.

L’exercici de reflexió consisteix en posar-ho tot a la balança i entendre que els beneficis que ens aporta la massa turística anual bé ens val uns mesos de paciència, de somriures forçats, de manca d’aparcament, de cues a la carretera o de xiringuitos a petar.

A cada feina hi ha entrebancs i en aquest país, per generar riquesa, sovint, ens hem d’omplir de paciència.

I que tant de bo que així sia per molts anys.

VIA MORTA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sóc dels que enyoro els diumenges de platja amb l’anada i tornada del sotracs del tren, les parades a totes les estacions, la comoditat de no cercar aparcament, la sensació de llibertat.

Però tot i ser, per tradició familiar, un entusiasta defensor del tren, haig de reconèixer que la situació de les rodalies de l’Alt Empordà, és complicada.

Malgrat que, amb les protestes dels usuaris del tren de Perpinyà, Cervera i Port Bou, juntament amb Salvem l’Empordà, IAEDEN i altres associacions, s’hagi aconseguit recuperar, de moment, el tren de nit de París-Portbou, no semblaria –i espero anar errat- que la situació reverteixi, mai més, a la que teníem fa dècades.

La culpa la tenen moltes males decisions, però també el progrés, que ens ha portat cap a mals hàbits, que han fet augmentar el transit i la contaminació.

En altres temps, els joves, que no estàvem tant sobre-protegits pels pares, campàvem a la nostra (potser sense els perills actuals) i el tren ens donava la llibertat, sobre tot els dies d’estiu, per moure’ns sense dependre de ningú.

Els cotxes no eren majoria i la gent de poble, els dies de mercat o per anar a ciutat, es servia més del tren, ample i amb capacitat, que no pas dels estrets i incomodes cotxes de línia i convertia les estratègiques estacions, com Vilajuïga o Llançà, en punts de sortida i arribada per els habitants dels pobles propers.

Però, les inversions de les administracions, tot i que minses, han estat més encarades a la xarxa de carreteres que no pas a les vies ferroviàries i actualment rodalies són un desgavell que no ajuda gaire a fer-se’n usuari.

Així les coses, avui hi ha cotxes per tot arreu, però l’estació de Peralada ja no existeix, la de Vilajuïga està gairebé abandonada, per la de Llançà hi passa poca gent, els baixadors de Garbet i Colera estan en desús i l’emblemàtica i preciosa estació de Portbou corre el perill de quedar en l’oblit, com ha passat amb la magnífica antiga estació de Canfranc, a l’Aragó, de la que recomano cercar fotografies a la xarxa.

Per un altre costat, l’alta velocitat s’ha menjat les grans distàncies i molts dels que han d’anar a les grans ciutats, com la capital francesa, és lògic que escullin les poc més de 5 hores de còmode viatge que no les gairebé 9 h de trontolls i parades. La diferència en qualitat preval a la de preu.

Per tot plegat, semblaria que, malgrat comptar amb el suport i simpatia de la majoria de la comarca, la recuperació del tren de la costa i la línia transfronterera -allà on ja no hi ha frontera-, te molt números per entrar en una via morta

TAL DIA COM AVUI

Seria ideal poder viure sense horaris, sense preocupar-nos del dia en que estem.

Però, tocant de peus a terra, anem sempre amb l’hora al cul, no ens en podem estar de mirar el rellotge i les agendes van plenes, per la facilitat de les noves tecnologies, es “cites virtuals” ens ajuden a recordar fets i dates necessàries pel nostre dia a dia.

Les dates, en tots els calendaris i cultures, sempre han sigut importants, als humans ens agrada recordar el que va passar un dia concret, per bé o per mal.

Fins i tot, quan volem oblidar un fet, evoquem al calendari per engegar allò de “tal dia farà un any”.

Sense anar més lluny, aquest passat cap de setmana, els francesos ens han visitat massivament perquè el “14 Juillet” és festa gran a França, tot commemorant la presa de la Bastille en plena Revolució.

El americans festegen també el dia 4 d’aquets mateix mes i així molts països, posen data per recordar les seves gestes, i alguns, una davallada, com nosaltres.

Aniversaris de naixements, de casament, d’anys de feina, de canvis importants, de títols esportius, festes religioses, efemèrides vàries.

El “frikisme” amb les dates l’encapçalen, com no podria ser d’una altra manera, els americans, que tenen, a més, el costum de recordar que feien, aquell dia en concret.

Així les coses, sempre expliquen on eren quan es va arribar a la Lluna -lògicament si eren nats-, o quan varen matar Kennedy, entre altres fites.

Aquí, tradicionalment, hi ha hagut, a més, el costum de recordar els Sants del dia, cosa que en Salvador Alsius es va encarregar de posar de moda, als inicis de TV3.

Actualment, només cal posar la data a un cercador d’internet per saber que va ocórrer.

Avui potser no cal que ho fem. Tothom sap, lamentablement, quin fet es pot recordar el 18 de Juliol i els més entrants en anys, podran explicar-nos, com farien els americans, que estaven fent aquell dia inesborrable que els va canviar la vida i ens parlarien de la tristor, la foscor i les penúries que començaven.

Avui, que vivim temps tensos, amb divisions polítiques marcades, cal ,més que mai, que tothom recordi el dia d’avui i pensem en les conseqüències que va tenir.

I, sobre tot com s’hauria pogut evitar que, 81 anys més tard, encara haguem de recordar dels milions de morts i exiliats que, els fets esdevinguts tal dia com avui, varen provocar.

La barbàrie te una dates que no hem d’oblidar, però la que hauríem tenir clara seria la data de caducitat de les guerres, les desavinences i els odis.

BEATLES A L'ESTARTIT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ (Tot i que, per error d’impremta, a l'edició de paper, no me l’han atribuït a mi)

Els que em coneixen bé, m’han preguntat moltes vegades com és que, amb els anys que fa que publico articles, mai n’he fet cap sobre els Beatles, sabent de la meva faceta de “beatle-maniàtic”

Certament des de que, de la mà del meu germà gran, vaig descobrir la música dels quatre de Liverpool, he estat obsessionat amb tot el que els envolta, convertint-me un modest col·leccionista i estudiós del grup, transmeten aquesta fal·lera als meus amics, familiars i descendents.

Però, com que sempre intento que aquests articles tinguin, en la mesura del possible, quelcom a veure amb l’entorn comarcal, mai m’havia semblat escaient.

Fins avui, que s’han alineat els astres i ha coincidit que comença a l’Estartit la “Beatles Weekend” i, fins el proper diumenge, el poble s’omple d’actuacions, exposicions i activitats envoltant la figura dels “fab-four”.

És curiós que un poble costaner de l’Empordà, en plena època de platja, paelles i mojitos, dediqui, des de fa dotze anys, gairebé una setmana a aquest grup musical anglès.

Fets com aquest demostren la grandesa d’aquesta banda, segurament la més mediàtica, la que ha sabut treure més profit a una carrera efímera, de poc més de set anys d’èxits, però que varen marcar una època i un estil.

No oblidem, però, que ja existia una vinculació anterior dels Beatles amb l’Empordà, en forma d’admiració mútua, entre un del genis de la banda i el nostre geni particular.

Existeixen testimonis fotogràfics de les trobades a New York entre John Lennon i Salvador Dalí, però jo encara no he pogut aconseguir cap document que demostri les presumptes visites secretes del malaurat music a Port Lligat a inicis de la dècada dels setanta; un repte pels admirats organitzadors de la “Beatles Weekend” del 2018.

Ara fa cinquanta anys a l’Estartit, com a Empuria-brava i a altres llocs de costa, s’anava modelant el negoci turístic que ara tenim, al mateix temps que els Beatles, just en la seva cúspide creativa i en la cresta de la onada de l’èxit, tornaven a sorprendre al món amb el LP “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band”, possiblement el millor àlbum de la història i un plaer per les oïdes musicals que, cinc dècades després, és capaç de sonar fresc i sorprendre en cada composició.

És de justícia que l’Estartit i altres lloc, facin homenatge a uns joves que, encabits en una dècada d’inquietuds, varen transformar el pensament d’una joventut disconforme, nascuda en una post guerra dolorosa i que s’han passat tota una vida cantant allò de que “tot el que necessitem és amor”, malgrat que no els hi fem tot el cas que caldria.

L’EMBRUIX DE CADAQUÉS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Un veí d’un poble turístic parlava de com s’encomana l’estrès del visitant, que vol aprofitar els dies de descans i, acostumat a la immediatesa diària, s’ho vol menjar tot de cop i no només no descansa, sinó que, a més, atabala tot el poble.

Això no passa pas a tot arreu.

Hi ha un indret, aïllat i singular on el turista és el que s’adapta al tarannà autòcton i la calma no es perd.

És allà on el vent de mar els renta la cara i la Tramuntana passa per sobre, per dur-se la rauxa cap al sud.

A Cadaqués, el foraster s’embriaga de la filosofia de l’ “anar fent”.

Si fa solet, el visitant es confon amb el paisà i s’enfunda l’uniforme oficial lluint, en el cas d’ells, pantaló curt, però no massa, i elles faldilles llargues de ganxet, xancletes, samarreta de colors neutres i barret de palla. Si refresca cal abrigar la part de dalt amb una dessuadora a joc, però les cames sempre a l’aire.

Vingui de frontera amunt o de la capital, els habituals ja es passegen, com els autòctons, amb el casc diminut a la mà, que el cotxe es queda a casa i la moto és necessària, hi ha massa desnivell per a la bicicleta.

Només es distingeixen en el “salat” idiomàtic, en el parlar illenc.

Al Casino, soroll de fitxes de domino, cartes i tertúlies d’amics i saludats; tallats i cigarrets artesanals a la porta.

I si la mar et crida, també la calma envaeix la badia i la vela llatina, la mallorquina i el xup-xup ajuden a gaudir del balanceig de les onades i les vistes de la mar d’amunt, en dies de mar planera.

Cadaqués a l’estiu desprèn festa i tranquil·litat, migdies de canya davant de mar, àpats amb sabor mariner, taps amarats de licors, tardes de migdiada i mandra, nit de copes i vestits blancs.

Passejos llargs i la ment en blanc, el verb badar en present de l’indicatiu.

La calma i la tranquil·litat no es perden amb les visites, el foraster aparca l’estrès a la entrada del poble, la bohèmia i la inspiració aflora, l’embruix del geni, que es respira a cada racó, ho va deixar impregnat.

Potser és el blanc de les cases, el negre de la pedra o el blau de mar, aquí la vida no va lenta, sinó que es viu lentament.

Hi ha un lloc a l’Empordà que rep més turistes que ningú i de vegades no ho sembla, perquè tot es barreja i el visitant, lluny de canviar el dia a dia del poble, mostra una integració absoluta, embriagant-se del seu tarannà.

Cadaqués és on la gent no es guanya la vida, si no que, ben mirat, l’allarguen i l’aprofiten.

FOTOGRAFIA DIGITAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sembla que parlem de la prehistòria però, com qui diu, fa quatre dies que tots estàvem atabalats amb les noves càmeres fotogràfiques digitals.

Era l’inici de l’enterrament d’aquell rodet de 12 o de 36 exposicions com a màxim, amb els que fèiem fotografies a cegues, sense saber si estaven mogudes, desenfocades, fosques o clares, fins que no anàvem a recollir-les a cal fotògraf, un cop el viatge havia finalitat i no hi ha marxa enrere.

S’obria un món de possibilitats, com el poder veure si la imatge era aprofitable al moment, podent repetir-la si la gravació no havia estat exitosa, àdhuc d’una memòria extensa que ens permetia disparar a discreció sense haver de dosificar les instantànies.

La transició a les càmeres de fotografia digital va durar un període temps relativament curt fins que els telèfons mòbils varen incorporar els colors i els seus objectius varen començar a millorar en qualitat i van acabar absorbint la funció de les –ara ja antigues- càmeres digitals, convertint-se en les úniques eines d’enregistrament en els nostres viatges, visites culturals o simplement per al dia a dia, excepte pels veritables amats de la fotografia i el professionals, que prefereixen les càmeres anomenades reflex de qualitat innegable.

Aquesta facilitat provoca la proliferació de fotografies que, generalment, queden més en la memòria del telèfon que en la nostra, sense que mai més es visualitzin, més enllà de l’enviament a les xarxes o grups d’amic, on, en pocs dies perdran protagonisme i cauran en l’oblit.

Aquesta és la desavantatge de la nova fotografia de mòbil, que ha provocat la desaparició, gairebé absoluta, dels àlbums de paper, aquells que, ni que fos un cop a l’any, davant d’un atac de nostàlgia, obríem i fullejàvem, sovint per tortura d’amics i convidats.

I el pitjor de tot, la facilitat amb que podem treure el mòbil de la butxaca i, en mig d’una visita, un passeig o un museu, posar-nos a fer la instantània.

Això fa que, sovint, les cues es facin eternes, que davant d’aquella estàtua o aquell quadre la gent es vulgui fer la propietària de l’espai i es produeixin molestos embotellaments.

I si a la andròmina se li afegeix l’anomenat “pal de selfie” ja arribem fins i tot al perill físic, amb risc de lesions.

I pensar que fa dècades ens en fotíem dels japonesos que, amb la càmera penjant, ho fotografiaven tot.

Arriba l’estiu i, amb ell, l’aglomeració de turistes amb el seu inseparable mòbil fotogràfic en mà, disposats a disparar a discreció, mentre els vianants hem de demanar permís per a no espatllar una instantània que, en pocs segons, creurà el món i en poques hores quedarà oblidada.

BECARIS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

De vegades penso que la obsessió per guardar les formes, fa que sembli que ens haguem begut l’enteniment i el sentit comú.

Les declaracions d’un xef de cuina sobre el treball gratuït dels becaris/aprenents ha aixecat una polseguera que, a mi, em costa d’entendre.

L’altre dia em deia un professional del bricolatge que es veu incapaç de trobar un nano jove que vulgui començar de zero. Comentava com de lluny queda la figura de l’aprenent, que sembla maleïda.

Un aprenent que, dècades enrere, no gosava preguntar quin seria el seu sou i, encara menys, exigir un augment o negociar un contracte.

No confonguem el treball precari o la explotació, totalment denunciable, amb els aprenents o becaris en pràctiques, que, de fet, estan aprenent, com si anessin a l’escola, sense pagar als professors. No sembla just que, al cim, hagin de cobrar un bon sou. Com a màxim, un mínim per despeses bàsiques. Estan en formació. Tot arribarà.

Actualment, l’estudiant en pràctiques està tan protegit per la Llei que, en alguns oficis les normes de seguretat no el deixen ni agafar un tornavís, cosa que fa molt difícil adquirir el desenvolupament que necessita i si a tot, això afegim aquestes exigències econòmiques, mal aconsellats per pares i sindicats, fa que les empreses es replantegin agafar joves i conseqüentment, amb el pas dels anys, costi trobar un professional qualificat.

Paral·lelament, tot i que les taxes universitàries han pujar un 60% de mitjana, les matriculacions han baixat només un 0.2%.

Evidentment tots voldríem el millor pels nostres fills tinguessin la màxima formació, estem d’acord que la cultura i la educació són cabdals.

Però la veritat és que el mercat està ple de joves parats que han passat molts anys de la seva vida intentant adquirir coneixements, infeliçment, malgrat no tenir aptituds pels estudis, amb gran despesa econòmica, tant per a ells com per als contribuents.

La societat fa temps que ha entrat en una bogeria col·lectiva on sembla que qui té una sola carrera universitària ja no té gaire res, que cal afegir un màster o encara millor si són dos i en base a això, les empreses fan seleccions, i determinen que cal ser enginyer per canviar un endoll, advocat per omplir impresos, tenir belles arts per vendre roba o matemàtiques per quadrar la caixa del supermercat.

Sembla una deshonra familiar que un fill vulgui ser fuster, cuiner, cambrer, mecànic o lampista i que amb 16 anys vagi a una empresa a saber que es escombrar, netejar i obeir mentre observa, practica i adquireix l’experiència que dóna la realitat del dia a dia, sense pretensions econòmiques immediates, com varen fer la majoria dels nostres pares, avis i un 80% dels empresaris d’èxit del nostre país, que, al cap i a la fi, són el nostre pal de paller econòmic.

L'AVI DE LA VERRA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Els petards enlairats anuncien la fi de les festes de la Santa Creu, que és com dir que s’ha acabat la festa major de la comarca.

Particularment m’han semblat unes fires “de continuïtat” amb un esquema conegut, uns actes que aprofiten la sinergia dels altres anys i que segueixen amb una acceptació majoritària, tot i que cadascú ho valorarà depenent de com l’hi hagi aprofitat.

No obstant això, em dóna la sensació de que el contingut ha anat majoritàriament adreçat a gent de certa edat i no és cap retret, ans al contrari.

Aquest col·lectiu és el que posa més interès i un entusiasme admirable malgrat l’edat i la salut i que, a més, té temps per omplir els actes en hores lectives, perquè en aquesta ciutat, a diferència d’altres llocs, l’activitat no es paralitza durant les festes, sinó que, ben al contrari, hi ha establiments que s’esforcen encara més per aprofitar les visites forasteres.

Uns avis que, a més, són el pal de paller de la conservació de les nostres tradicions.

L’exemple el vàrem tenir aquest darrer el diumenge al matí quan, a la plaça de l’Ajuntament els nostres castellers varen fer una jornada més que brillant i ens varen emocionar amb una actuació d’alt nivell.

Una colla jove que garanteix continuïtat de futur i que denota la evolució positiva que estan duent a terme darrerament, ara que compleixen vint anys de bateig.

Al contrari de l’audició de sardanes que, paral·lelament, es va celebrar a la Rambla, i que va omplir el passeig de rotllanes, però que, com passa a la sortida dels oficis solemnes, la mitjana d’edat era tant alta que podríem afirmar que el percentatge de balladors no jubilats era tant ínfim que difícilment el podríem recomptar.

Mal presagi per a una dansa que hem de preservar i que, malgrat els esforços de la gent de la comarca, com el Foment de la Sardana o el fet d’haver aconseguit esser la capital sardanística del 2017, no acaba de fluir entre els joves.

Cal injectar il·lusió, com la que desprenien els castellers o com va fer un senyor d’avançada edat, que per un moment durant les sardanes de la Rambla, es va posar al tocar el contrabaix de la cobla Els Casanovas i que, en les peces en las que va participar, va mostrar tan entusiasme amb l’instrument que el seu “pizzicato” feia contagiar la resta de la cobla.

Aquesta actitud és la necessària per tirar endavant projectes i per arrossegar a la gent per dur-los a terme.

Tant de bo, alguns del joves l’adoptessin, no només per les sardanes, sinó també per ajudar a conservar tradicions que no s’haurien de perdre.

A partir d’ara, a cada audició de sardanes em fixaré si al contrabaix hi ha un jove, que encoratgi la cobla i atregui joventut a la rotllana, com ho feia aquest diumenge, “l’Avi de la Verra”.

LLETRAMICS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sóc dels que pensa que la Diada d’aquest país hauria de ser el 23 d’abril.

Sense oblidar els tristos records, deixar de llepar-nos les ferides i d’evocar derrotes per passar a celebrar una bonica llegenda on triomfa l’amor i heroïcitat.

Adoptar Sant Jordi ens aportaria un punt de qualitat com a poble, la barreja de natura i cultura, rosa i llibre, amor i passió.

Diumenge passat, les places i passejos dels nostres pobles feien patxoca, amb floristes improvisats; els uns reivindicatius, altres altruistes i alguns aprofitats furtius.

Un vellet de pas lent duia una rosa a la mà tot camí, suposo, de casa seva, per oferir-li a la seva muller, que potser no havia pogut sortit, tot creuant-se amb un adolescent que, com el primer petó, vivia el seu primer Sant Jordi amb aquell amor acabat de descobrir.

Roses que brillaven amb la claror d’una primavera que, entre al·lèrgies i festes majors, passa massa ràpid.

A Figueres, la Rambla recuperà el seu antic esplendor, ara reservat a fets puntals, on una colla d’escriptors de les nostres contrades presentaven els seus llibres dedicats; enguany més de 60 autors empordanesos han publicat, fet que demostra el feliç augment de “lletraferits” que tenim a casa nostre.

A tots ells l’agraïment, en nom dels que cada vespre agafem el son amb un llibre obert, ens agrada la olor del paper d’impremta, hem llegit contes als fills i ens agrada perdre’ns en les històries que altres escriuen, fer-nos viure moltes vides en una.

I, canviant de bàndol, modestament, aprofitar per mostrar l’agraïment a aquells que ens donen la oportunitat de posar sobre blanc allò que ens passa per cap i, sobre tot, a aquells que ens llegeixen, siguin pocs o molts, però que els sentim tant propers com si ara estiguessin darrera, mirant la pantalla de l’ordinador, i que es manifesten amb frases a les xarxes, comentaris a peu de carrer, somriures còmplices a la cua de la fleca, o, com diumenge, visitant i tafanejant pels estands.

Ja deia Mercè Rodoreda que escrivim per agradar-nos a nosaltres i, de retop, si agrada als altres, millor.

Algú també va dir que llegir ens fa lliures, per això no és estrany que els llibres hagin despertat, al llarg de la història, la desconfiança, el recel i fins i tot, la por del enemics de la llibertat.

Així les coses, el món aniria molt millor si fos governat per “lletraferits” de ments obertes.

Tot i que aquesta paraula, que segons diccionari descriu al “amant de conrear les lletres”, no m’acaba de fer el pes, ja que el mot “ferit” em torna a evocar sang i batalla, amb connotacions negatives.

Modestament, proposaria la de “lletramics” per confederar a tots aquells que cultiven l’esperit i l’enginy, per fer-nos gaudir als àvids lectors, de mil històries i coneixences, alimentant-nos els sentiments, durant tot l’any.

MATAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estic segur que molts teniu incrustada a la retina, des de fa un parell d’anys, la imatge del nen Aylan, mort bocaterrosa a la vora d’una platja a Turquia, que reflectia el drama dels refugiats.

Aquests dies, les imatges del morts i ferits, molts també infants, en l’atac amb armes químiques a Síria, engreixa, encara més, els malsons de la gent pacífica.

Imatges cruels que, vistes des de la llunyania, provoquen gola seca, suor freda i humitat als ulls, que no és altra cosa que la impotència davant la injustícia.

La mort és inevitable i, com deia el meu pare, l’únic requisit que demana és estar vius, i acceptem que ens sobrevingui pels pas dels anys, per una malaltia, un accident o un infortuni, però no perquè ens llevem la vida els uns als altres.

No és només la violència de gènere, les conspiracions o les guerres que, per centenars, estan vigents arreu del món.

També morim per culpa de la mobilitat forçada dels pobles pobres o reprimits i pels atemptats que, setmana rere setmana, obren les portades del telenotícies, junt amb d’altres, que no són tant notícia perquè no passen en el primer món, però que provoquen encara més morts, anònims, però víctimes al cap i a la fi.

L’afluència de notícies tràgiques fa que la consciència col·lectiva s’estovi i el que subconscient ens digui, erròniament, que això no va amb nosaltres.

Però, en lloc estem exempts del risc de patir l’horror de qui mata per un pensament, la globalització ens apropa a Londres, Sant Petersburg, Estocolm o Niça i també a Síria o Palestina.

Però optem per posar-nos una bena els ulls i gaudir de la primavera, la verdor dels camps, la blancor del pobles, les olors de les plantes i els colors de la llum, abrigats per l’escalfor d’un sol que crida a l’estiu ixent.

Mentre floreixen les moreres, arriben les bones fruites i els animals surten del cau, creiem viure una pau, del tot irreal.

Comença la Setmana Santa, que rememora el fet de que un home, fos el fill de Déu o no, va esser torturat i matat per ser diferent, cosa que ens deixa clar que el pas dels segles no ha fet canviar l’esser humà.

La primavera ens hauria de dur el fruit d’una revolució pacifica de grans dimensions.

Hi ha molta docència per impartir, molta feina per fer.

Ho diu la cançó bandera del pacifisme i la vídua de l’autor ho va repetir just després del seu assassinat “No existeix motiu suficient per morir, ni per matar”.

FETS DE BOCINS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En els darrers temps, Figueres és motiu de debat, ja sigui pel enrenous del seu equip de govern, pel futur del museu del circ, la brutícia als carrers, l’activitat comercial que s’hi genera, pels espectables de teatre, circ i música, pel barri de Sant Joan i per molts altres motius que fan que, malgrat tot, sigui una vila viva i oberta.

Aquesta obertura, precisament, és que la ha fet que en els darrers anys tinguem la percepció de que hi han molts nous figuerencs que s’hi ha establert, que van ocupant llocs de treball, van obrin els seus negocis i es van introduint en el paisatge quotidià de la ciutat, cosa que, em consta, incomoda a una part de la població.

Són aquells que grinyolen quan els negocis antics són traspassats i en el seu lloc s’obren d’altres regentats per grans cadenes o ètnies diferents, els mateixos que remuguen quan, acabada la jornada, el centre s’omple de diversitat, són els que els sap greu que, segons ells, desapareguin els figuerencs “de tota la vida”.

Tot això, amb una discreció continguda, per evitar el risc que els titllem de racistes.

Crec que això ens ha passat a tots pel cap, sobre tot a la gent de més edat i és un sentir que, si no va més enllà, es podria considerar com a nostàlgia mal interpretada o manca d’adaptació als canvis.

A tots ells els aconsellaria una dosi de realitat, i els receptaria llegir els articles que el Sr. Martí Carreras, col·laborador d’aquest setmanari, publica a internet, on fa un resum, en forma de capítol diari, d’informacions estretes de llibres que parlen de la història de la nostra ciutat.

Allà ens ensenya que, per exemple, al segle XI el Rei, per fomentar la vila, va fer venir a Figueres famílies amb cognoms de vàries nacions i que, com que no va ser suficient, al 1294, l’Infant Pere va eximir, durant cinc anys, del pagament de tributs als jueus per que s’hi establissin, i contribuir a que formaren una comunitat influent, amb els seus rituals i costums o també que al 1348 la pesta anomenada “la Granula” va ser tant virulenta que va deixar la població sota mínims, però que a l’any 1361, eren tantes les famílies que havien arribat a la ciutat que es varen haver de fer construccions extramurs de les muralles de la època.

En molts exemples arribem a la conclusió que no sabrien on trobar aquests “figuerencs de tota la vida”, ja que, des del inicis, totes les comunitats, inclosa la figuerenca, s’han transformat i renovat constantment.

Espero que algun dia, la magnifica feina d’aquest avi lúcid i inquiet, vegi la llum en paper i arribi a tothom, a fi de que perdem els nostres prejudicis i obrim els ulls a la globalització i els canvis, ja que, ens agradi o no, tots estem fets de bocins i no per això hem perdut mai la nostra identitat.

APAGAR FOCS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Una vegada, vaig ser testimoni d’un accident amb un ferit lleu i vaig trucar al 112. Immediatament va arribar un camió de bombers i, sorprès, li vaig dir al conductor que no calia, que jo havia demanat una ambulància.

El bomber, amablement, em va dir que ells no només estaven per apagar focs i varen començar a prestar ajuda fins l’arribada dels assistents mèdics.

Fa pocs anys, també vaig viure un incendi, d’aquells llargs, que, sense perill per les persones, calia una feina lenta per sufocar-lo.

Vaig estar palplantat veient com els xicots de blau entraven i sortien per torns, durant hores, per anar ruixant les brases dins del recinte.

Em va sorprendre varies coses del que veia, com per exemple, la extraordinària cura que tenien els uns amb els altres, les abraçades al entrar de qui sap que es juga la pell, l’alegria en sortir, la fraternitat, la revisió minuciosa del protocol de seguretat, la professionalitat dels membres el quals, en cap moment, es varen arronsar, malgrat saber el perill que corrien.

Però, per una altra banda, també em varen sorprendre la precarietat dels equips, la vellesa de la indumentària, el mal estat de les mànegues, com d’atrotinats estaven els cascs, guants i botes reutilitzades, camions d’avançada edat, màscares de tercera mà.

Veia que estaven posant en perill la seva integritat, no només per la situació que comporta la seva professió, sinó, a més per la manca de bon material per desenvolupar la seva tasca.

Els bombers, que divendres passat, el seu dia, varen tenyir de blau la platea del Teatre Jardí, reivindiquen i amb raó, davant polítics que proclamaven necessitat de modernitat i preparació, però que, durant els anys de crisi, han utilitzat els cossos de seguretat com estalvi en els pressupostos, com la darrera necessitat, els que poden esperar, els que ja s’ho faran, que són prou valents.

En un país on el foc ens ha fet històricament tant de mal, no podem deixar de banda un col·lectiu del que rebem tanta ajuda.

Professionals àmpliament preparats que han fet de la seva vocació professió, que han sigut els únics nens de la classe que quan deien que de grans volien ser bombers, ho han complert.

A casa, al bosc, a la muntanya, arreu, sempre a punt i no només per apagar foc, com deia aquell amable bomber.

Quan a la carretera sentim la sirena i veiem les llums, sabem que alguna cosa greu passa, i no n’hi ha prou d’arraconar-nos, hem de reivindicar per ells, que són la nostra seguretat.

Es mereixerien, si existís, una creu permanent marcada a la nostra declaració de la renda.

Però, com sol passar en aquest país, quan surten els problemes es busquen les solucions. Altrament dit: apagar el foc a darrera hora.