ELS GOLFUS D'EMPURIA-BRAVA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Els dissabtes d’aquests matins d’hivern quan el mar és planer i el vent capritxós, “hissen” veles una colla d’amics amb ganes d’aventura, de competició, però que no poden amagar el sentit final de tot plegat que no és altre que l’esbarjo i la diversió.

Són els del Club “Golfus d’Empuria-brava”.

La badia és seva, els “draps” blancs botits als “màstils” inclinats, taquen el blau uniforme d’un mar observador, els velers “orsen” i ensenyen la panxa buscant el “nus” que manca per fer el “top”.

Es barregen tripulacions, comparteixen pares i fills, naus grans i petites, noves i d’altres que han viscut temps millors, velers consagrats amb baluernes i mentre uns aprenen dels “llops de mar”, altres ho fan dels propis errors. Juguen a la “Ocean Race” sense sortir del “camp de regata”, passen hores de preparació, d’estratègia, d’observació meteorològica, tot plegat ajuda a la desconnexió de l’entorn i acaben vora una taula parada, on els temps i les compensacions pels “ratis” es converteixen en conversa i debat.

Trofeus trimestrals (ara ha finalitzat el de Pasqua), normes i organització, que per molt que sigui un amistós, la competitivitat es l’ànima de la superació.

Molts dominen les “majors”, els “espis” i les “gènoves” i altres amb prou feines aguanten el rumb, però tant se val, l’objectiu està complert, el mar atrau, el silenci i el frec del vent hipnotitza i la vela transforma l’etern combat de l’home contra els elements en una comunió per aprofitar el vent a la “cenyida” i remuntar allà on els neòfits pensem que no s’hi pot arribar.

Els més agosarats, fora competició, fan proa a les illes i tasten hores de paciència i són, altres comparteixen invitacions d’altres clubs de la comarca i porten la representació institucional a l’alçada de la “veleta”.

Quan arriba la calor es retiren, és temps de família i anar a la cala a fer el bany, que hi ha masses turistes i el mar és per a tothom.

Entre “bordos”, “trabujades” i “virades”, passen els dissabtes al matí d’hivern a Empuria-brava, una vintena de velers que s’anomenen els “golfus” i que per una estona juguen a ser “bribons”.

VAGUEJAR

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Fa sol, les mànigues comencen a fer nosa, l’escalfor ens arriba al cor i sembla que els problemes són menys.

Ve de gust parlar de coses positives, explicar-vos que a Vilafant no només canten els ocells, també tenim la Laia Vehí, una cardina que té mig país embadalit i que hem celebrat la Fira del Conill on els restaurants representats han tornat a deixar, un any més, el llistó ben alt. Que encara hi ha algun espàrgol i els passejos ens omplen el cos d’aire pur que, de moment, és gratis.

Tantes coses positives que han de fer-nos passar el mal gust del dia 29.

El concepte de vaga es va idear, fa moltes dècades, per empreses concretes, on els treballadors deixaven de treballar (es a dir vaguejaven, però es quedaven al lloc de feina) per demostrar els amos que sense ells no hi havia negoci i així poder aconseguir les millores que consideraven justes.

Una “vaga general” en ple segle XXI, queda lluny de tot això i amb la manca de mobilitat i transports, als únics que perjudica és la gent corrent que fa el seu dia a dia.

Sembla que amb les noves formes d’entendre la vida i la feina, s’hauria de plantejar una formula més imaginativa i menys emprenyadora perquè hom fes paleses les seves reivindicacions. Una vaga 2.0.

També és paradoxal que estem proclamant contra d’un govern al que l’hi hem donat carta blanca fa quatre dies, regalant-li una majoria absoluta que li permet prendre aquestes mesures i les que vulgui. Això fa plantejar que les urnes serien l’alternativa, si realment tots els que ara es veuen perjudicats anessin a votar.

I dirigir el clams també contra legisladors i jutges, que deixen sense càstig els brètols que posen silicones als comerços, com va passar al centre de Figueres, cremen contenidors o tallen carreteres i que, en realitat no entenen d’ideologies i es disfressen del color predominant segons la ocasió.

Però no volia fer un article àcid, que els aires bufen calents i dona ganes d’afrontar una setmana festiva, per vaguejar de veritat, amb Mona inclosa, les Processons i la Fira del Vaixell d’Empuria-brava, per posar proa al futur i sentir-nos Neptú per no pensar que en realitat som Atles i hem d’aguantar el món amb nostres amples espatlles.

SI US PLAU

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

A casa nostre, a ben segur que degut a la influencia fronterera, al turisme i als estrangers que ens visiten cada cap de setmana, molta gent tenen la sort de ser poliglotes, tot i que en la majoria dels casos “d’estar per casa”, sense massa formació i molt autodidactes. Com els avis que tant gràficament cantava Lluís Llach a Verges 50.

Vistes les experiències viscudes en altres països, és evident que ens esforcem més que ningú per mostrar la nostra hospitalitat i les nostres ganes d’agradar mitjançant l’idioma. Potser per això som tant apreciats turísticament.

Des de la ignorància filològica de les diferents llengües, aquests coneixements mínims ens fan comparar la curiositat d’algunes expressions, que donen per fer aquest article, més proper a la broma i a la distensió, -molt necessàries en els temps que vivim-, i que en cap cas vol acostar-se un tractat de llengua.

Els catalans, tal com ens varen ensenyar de petits, deixem anar, molt educadament, un “Si us Plau” si ens cal alguna cosa. La expressió sembla demanar quelcom si l’altre persona ho vol, només si no li suposa un esforç, si li ve de gust, “si li plau”,  i sense esperar res a canvi.

Cosa semblant passaria amb el francès “S’il vous plaît”, que mal traduït vindria a dir el mateix, sempre posant per endavant el condicional “si”, apel·lant a la bona voluntat.

Els mots en anglès “Please” o en alemany “Bitte”, també donen la sensació sonora de prec, d’imploració, de suplica.

Fins i tot el mes inusuals com el llatí “Placet” o l’esperanto “Bonvolu” sembla que vagin pel mateix camí.

En canvi en espanyol la cosa canvia, el “Por favor”, dona a entendre que no es demana per res, que és crea una obligació vinculada, que si es complau la petició tindrà retorn si mai es necessita, perquè es “a canvi d’un favor” futur. Es un deute i algun dia s’haurà de tornar, si ens requereixen.

Aquesta deserció, segurament tant errada, com inútil i absurda, potser és la raó del perquè quan els nostres governants sol·liciten alguna cosa a Madrid, sempre és “por favor” i ens acaben demanant alguna cosa a canvi i que quan son ells els que ho fan, foten ma al traductor, ens etziben un cordial “si us plau” i ho acabem fent, no tant perquè ens plagui, sinó perquè no tenim més remei.

Això si, els bons desitjos són més evidents a les Espanyes, ja que on diem “Bon dia” en singular i unitari, ells deixant anar els “Buenos días” plural i infinit.

EMPORDONESES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Aquest dijous, coincidint amb el dia de la dona treballadora, es presenta a la galeria Dolors Ventós de Figueres, la III exposició 0de “Empordoneses”, un col·lectiu de dones artistes, on, des de fa un parell d’edicions, també hi col·laboren homes, aquest any amb el títol “Planta-li cara”.

Quan vaig rebre la proposta de la sempre activa Dolors Roig per fer-hi una petita aportació, vaig aprofundir en la idiosincràsia d’un col·lectiu que desconeixia.

Tot i que s’auto-cataloguen con a “col·lectiva multidisciplinar” em vaig preguntar com podia quadrar un home que escriu, enmig d’un grup de dones artistes plàstiques; però alguns detalls, apart de l’entusiasme i la força que desprenen, em varen fer entendre el perquè de tot plegat.

Com a percepció totalment personal vaig veure les “Empordoneses” com a dones que no només mostren les seves innegables capacitats artístiques, sinó que, a més, reivindiquen, potser inconscientment, una “desigualtat” assumida i normalitzada.

Després de dècades de repressió on la dona, exceptuant casos aïllats, només podia exercir les tasques homologades pels homes, la democràcia va dur la reivindicació per la igualtat, el dret a que, essent homes o dones, tots tinguéssim el mateix reconeixement, el mateix sou, les mateixes oportunitats.

Avui semblaria que aquesta etapa està  superada, tot i que encara alguns casos ens transporten al passat, hem de reconèixer que les noves generacions han assolit un punt de vista ben diferent i ara és hora de tornar a reivindicar, però aquest cop una “desigualtat” ben entesa.

El fet diferencial de ser dona, de tenir un físic i un concepte vital diferent i pel qual no cal demanar disculpes, sinó poder tenir el dret a assolir les seves metes lliurement, idèntiques a la de qualsevol esser humà, sense que cap home els hi hagi de concedir per una obligació normativa, sense condescendència, sense haver de complir unes quotes obligatòries, sense haver de fer el sobre esforç d’assemblar-se a ningú.

I elles malgrat tot, com ara, si cal ens demanen col·laboració amb tota normalitat, donant-nos, un cop més, una lliçó madura, al contrari del que varen rebre durant dècades.

DE QUÉ ENS DISFRESSEM ?

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

El Carnaval, com molt altres aspectes de la vida, divideix en mon en dos. Les coses no son mai a gust de tothom i allà a on uns veuen punts, altres veuen comes, i això, en el fons, és la salsa i el farcit dels debats enriquidors.

El Rei Carnestoltes, que ens acaba de deixar, no és cap excepció, ans al contrari, hi ha tants seguidors com detractors de la disfressa, gent que frisa per ser un altre, exhibicionisme durant una estona, o punt de diversió, altres que s’amaguen per vergonya aliena, amb un sentit desmesurat del ridícul, mentre la resta observa i no entenen una gresca amb música sambera (“Ai se eu te pego” fins a avorrir) en mig d’un fred penetrant, que és com celebrar el Nadal de les antípodes amb màniga curta, però agafen roba d’abric i la observen des de la banda com estaquirots, més gèlids que els que desfilen.

No ens posicionarem aquí, no voldríem que es ferissin pells fines, però s’ha reconèixer que aquest any no ho han tingut fàcil, i no només pel fred esmentat, també per les lògiques minves pressupostàries i sobre tot, per les retallades morals que molts membres de les colles han sofert.

En alguns mitjans han batejat aquest carnaval com el de la crisi, ja que es veu que fins i tot, en algunes poblacions han organitzar recollida de disfresses usades.

Ja sigui per la mainada, per tradició, per amistat o per les ganes de no pensar, s’han esforçar per demostrar una felicitat escurçada, mentre la rua anava per dins i això és d’agrair.

Encertar la disfressa sempre ha sigut feina delicada, si anys enrere a alguns els hi hagués escaigut un simple llençol de fantasma, ara ens cal una disfressa per inventar, com la de “aguantar”: els d’esquerres que han hagut de suportar les critiques, els de dretes que ja comencen a saber el que és, els del Madrid les envestides dels culés, que ara comencen a patir, o també la disfressa de “espatlles amples”, o la de “estomac tancat”, o la de “posar-hi paciència”, i és que hi ha molts que fa temps que no viuen un dijous gras i tenen la sardina més que enterrada, i a sobre han de veure passar la rua de reformes i una situació creada per gestors incompetents que ara duen la capa que fa invisible del Harry Potter.

En mig de tants despropòsits, no ens queda altre remei que posar-nos la goma elàstica a les galtes, sense careta i mostrar la nostra millor cara, tot l’any.

ÉS HIVERN

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Fa fred, anem per la vida arronsats, gorros calats, mans a la butxaca, petar de dents, gota al nas, paraules de fum, capes de roba com una ceba i cap a casa a cap hora, que costa anar pel carrer.

I mentre els meteoròlegs, com els economistes, anuncien números negatius, els avis recorden les oliveres mortes al 56 i la nevada del 62, a nosaltres ens dona per enyorar aquelles càlides vacances, ni que sigui el viatge de baix cost, el creuer amb descompte o el fart de conduir que ens va dur a aquella terra llunyana o, si més no, diferent, on ara ens hi transportem mentalment, amb la falsa percepció que allà estava el paradís, el lloc on, com els elefants, seria el nostre espai de retirada perfecte.

I és que potser aquest fred no ens deixa recordar que en aquesta terra tenim unes primaveres meravelloses, amb samfaines de colors, barreja d’aromes, camps quadriculats, maridatge de cels blaus i un aire pur que ens omple el pit, per continuar amb estius càlids, però suaus, a quatres passes de la costa, on amarar-nos el cos amb aigua i sal, navegar, torrar-nos la pell al sol, amanides fredes, cervesa gelada, terrasses per compartir amistats fins tard. I que hem de dir de les tardors, on la Tramuntana es bat amb el Llevant per rentar-nos l’esperit i omplir-nos de rauxa, despullant els arbres i fent rotllanes sardaneres amb les seves fulles, tempestes de llamps i trons, com els focs artificials d’una festa major.

Però ara es hivern, i toca passar fred, vidres entelats, persianes a baix com el mercuri dels termòmetres antics, teies que esclaten al foc, olor a llar, hores mandroses, pes de mantes al llit i aprofitar per educar l’anima davant un bon llibre, de riure o plorar veien una pel·lícula, sopa, torrades, all i oli i algun calçot, vi de l’Empordà que rasca la gola i escalfa la cos i, sobre tot, lent recolliment per adonar-nos que el veritable paradís està a sota els nostres peus.

ANAR A MISSA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

L’altre dia vaig anar a missa, però no a un casament o bateig, on el capellà passa de puntetes sobre els actes més profunds de la litúrgia, sinó a un missa amb tots els seus complements.

Observada des d’un agnosticisme respectuós amb qualsevol creença, em varen sorprendre moltes de les coses que hi vaig veure.

D’entrada quanta gent anava a combregar. En els meus temps de catequesi ens varen ensenyar que per combregar havies d’estar net de pecat i per això havies de passar primer pel confessionari, però es veu que ara ja no cal explicar les teves malifetes de l’anima i esperar que aquest t’imposin una penitència, sinó que un es pot confessar de portes endins, directament amb el Suprem, com si fos una declaració “online”

Però aquest detall, que em va sorprendre gratament, va ser l’única modernitat que vaig observar en tota l’avorrida cerimònia.

Recordo les misses de post franquisme, amb capellans “pseudo-hippies” que varen incorporar les guitarres folk a les vores de l’Altar, convertint els càntics en cançons acústiques, duent texans sense alçacolls ni gaire protocol Diví, i ens duien d’excursió a Joanetes, on escoltàvem, mig amagats, les irreverents cançons de “Jesucrist Superstar”, cosa que enlluernava a uns adolescents necessitats de misticisme

L’altre dia va ser com si aquell moviment no hagués existit, com si una missa fos repetir mimèticament les mateixes frases, les cartes dels Apòstols, i uns càntics, tan solemnes com inintel·ligibles, que gairebé ningú va seguir.

Significativa la poca assistència i l’alta mitjana d’edat, que vistes les tendències de globalització de la població i el flux de persones, aviat els cristians estaran en desvantatja.

Llastimosa aquesta manca de seguidors, ja que poques organitzacions poden igualar la feina que fa l’església catòlica amb els més desvalguts de cada barri. Tothom es desfà en ajudes a països llunyans, però les Parròquies no obliden que aquí també tenim menjadors socials i gent que dorm a la cantonada, també a Figueres.

El que necessita la Església es un modern departament de màrqueting, que ja han passat mes de dos mil anys des de l’esdeveniment que es celebra a cada missa i cal adaptar-se als nous temps, com  varen intentar aquells desapareguts capellans cumbaians.

LA MEVA CARTA AL REIS

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Benvolguts Reis:

Les cartes d’aquest any no han estat massa llargues, que els temps no estan per despeses, com deia fa unes setmanes, l’únic anhel personal que havíem de tenir els adults en xocar les copes la nit de cap d’any era “que quan estiguem pitjor sigui com ara”.

En el seu lloc hem anat a votar cada cop que ens ho han demanat, que és una altra manera de formular desitjos.

Ens hem portat força bé, qui més o qui menys ha fet el que ha pogut per sobreviure, però no deveu compartir aquesta opinió perquè els regals que hem obert no ens han deixat gaire contents.

Volíem esperança de feina per les més de 11.300 persones que a l’Alt Empordà no en tenen, volíem facilitats per a que les empreses puguin sobreviure, volíem poder accedir d’una forma àgil als crèdits per poder reactivar l’economia, volíem disposar d’algun cèntim per poder donar feina a restauradors i agències de viatges, volíem més seguretat amb policies motivats, volíem bona sanitat amb metges cofois.

Però en obrir els paquets (de mesures), ens hem trobat que hi havien impostos de fins el 56%, els més alts de tota Europa, que retallàveu la sanitat, el funcionariat, pujades ridícules a les pensions, augment dels preus dels consums i altres normes que semblen fetes per arreglar les economies dels vostres governs, a costa de les nostres.

Sabem que també hi ha hagut qui ha robat, ha matat, ha esbatussat la dona, però en els paquets no hi hem trobat noves lleis de carbó i la nova presó segueix buida.

Comencem a perdre la fe en el Rei Ros-Merkel, que es creu l’ama del regne, en el Rei Negre-Obama, que nomes mira per ell, i en el Rei Blanc-Rajoy, que l’hi ha faltat temps per fer el que deia que no faria.

Però tampoc podem confiar en un altres Reis, ni en el Tió-Mas, encara que sigui de casa, ni en els Patges municipals, ni tant sols en els de veritat que no saben ni controlar la seva família.

Benvolguts Reis: Perdem la confiança, però no la il·lusió, ni la esperança i seguirem fent cartes, encara que el segell sigui cada any més car.

EL DESIG DEL PITJOR ANY

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Acaba l’any i és hora de fer balanç, a nivell personal i col·lectiu, de recordar el bo i el dolent que ha passat al nostre voltant en els darrers dotze mesos, cosa que podríem fer contínuament, però que sembla que és perceptiu fer-ho quan al calendari li cau la darrera pàgina.

Aquest estiu vaig recuperar un antic conegut després de dècades, i em va fer gràcia els seus brindis ja que cada cop que xocàvem els gots, cosa que es va repetir sovint, repetia la frase “Que quan estiguem pitjor sigui com ara” molt encertada i que barreja el pessimisme pel estat actual amb l’esperança de l’arribada de temps millors.

L’any que acaba ha tingut molts titulars impactants: Txunami a Japó, terratrèmols arreu, la tràgica primavera àrab, matances a Noruega, Moren Gadafi, Bin Laden i el senyor Iphone, ETA deixa les armes, els cogombres entren en crisi, el 15-M divideix, adéu a les curses de braus, en Maverick que accelera, el Barça no frena, en Berlusconi surt per cames, volcans al mar, escàndols financers i reials, embolics de faldilles, absorcions bancaries i els mateixos drames personals de sempre i a sobre tot a votar, vinga a votar, que si municipals, autonòmiques, estatals, i canvis de colors polítics, anar d’un costat a l’altre pensant, il·lusos de nosaltres, que els nous ho milloraran i mentre empreses que tanquen, aturats en augment i titulars d’aquells que, si ens els haguessin ensenyat fa tant sols 5 anys haguéssim pensat que eren de tal dia com demà (28 de desembre).

Potser abans les noticies, bones o dolentes, duraven més, es comentaven durant mesos i ara, per la proliferació, semblen antigues quan són d’aquest mateix any.

Per això es bo retenir les frases optimistes com la del meu company i esperar que el 2012, tal com diu la felicitació de Nadal d’aquest setmanari, i ens porti bones noticies.

El deixar de fumar, anar al gimnàs i ser més amable, ja ha passat a segon pla, ara el que volem és que el 2011 hagi estat el nostre pitjor any.

SOLIDARITAT NADALENCA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Sembla que quan sona la primera nadala se’ns ha d’entendrir el cor, que quan es glacen els vidres i els llums dels carrer evoquen el naixement de Jesús ens ha de sortir la vena solidària vers els més desvalguts.

Això no és el que ens varen ensenyar a la catequesi de l’època, on la caritat cristiana havia de ser regada tot l’any.

Nadals n’hi hauria d’haver per Setmana Santa, Pasqua, Tots Sants i pel Carme.

Encara que hi ha poca gent que es mulla pels demés fora de les Festes, i els que ho fem, sota l’enganyifa benintencionada d’apadrinar un nen o d’obrir un pou a la selva amazònica, ho fem per netejar la culpabilitat que ens genera  que, tot i les dificultats, encara estiguem millor que molts.

Ara les televisions evocaran el teorema de Pareto per organitzar recaptes per països llunyans que, en la majoria del casos, queden oblidades fins el proper any.

I ens oblidem dels drames diaris que estan al nostre voltant.

Hi ha gent que necessita abastir un menjador social a la nostra comarca, al costat de casa, cada dia més ple, que necessita roba usada, que li calen mantes pels que dormen al carrer, a la cantonada.

Però TV3, un cop més, l’encerta amb la seva Marató, on involucra artistes i escriptors amb un producte de qualitat i que fa un programa ben estructurat, només amb els dramatismes necessaris per captar l’atenció, que continua tot l’any i ens beneficia a tots, tant els d’aquí com els de més lluny.

Es veu que Phillipides va morir, fa uns 2.500 anys, després de córrer un munt de kilòmetres per esbandir la bona noticia de que els grecs s’havien desempallegat dels invasors al setge de Marathon.

No sabem segur si la historia va anar així, ni tant sols si es certa, però aquest any s’escau perfectament amb la festa de TV3, sobre la donació d’òrgans, i el fet que una persona, en el seu darrer sospir, pot salvar i fer feliç un altre o a més.

Potser no es una practica molt cristiana, però s’allunya de falses generositats nadalenques que serveixen per rentar les consciències.

Siguem solidaris tot l’any i posem el punt de mira, també, prop de casa.

SABER ESCOLTAR

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Diuen que el mon s’ha globalitzat, però lluny d’unir-nos ens aïlla encara més, tot i que vivim, de fa temps, en la anomenada “era de la comunicació”.

“On va tota aquesta multitud solitària?”, cantava fa dècades en McCartney. Una metàfora per assenyalar com podem estar de sols enmig de molta gent que camina amb el cap cot i el rostre seriós.

Costa veure un somriure, hi ha la sensació de que hom parla sol, que les paraules s’escapen cap endins, cada dia som més però sembla que no tenim ningú al voltant.

La feina ens prem, cada dia es complica més, i si no en tenim encara és pitjor, la vida és difícil, qualsevol situació ens tanca en nosaltres mateixos, necessitem parlar de nosaltres, de temes que no siguin banals.

Els amics han de ser-hi quan es necessiten, la família és el consol.

Molta gent és lluny de casa, no els té a prop, la xarxa no és el mateix, el telèfon massa fred, els whatsapps volen resposta immediata, cal una conversa pausada, veure una cara reconfortant, un silenci que s’escolti.

Això també ho cantaven Simon i el seu company: “Deu mil persones parlant sense conversar, sentint sense escoltar”.

No hi a res millor que veure un rostre compassiu que t’absorbeix sense interrupcions i no hi ha res pitjor que l’interlocutor t’expliqui que ell ja ho va patir i pitjor. Cadascú ha de tenir el seu moment, la seva oportunitat. Avui per tu, demà per mi.

Hem d’aprendre a escoltar, a plànyer, no hi ha solucions a donar, no en busquem, tampoc les tenim, només hem de ser esponges de cabòries.

Sortim d’una nova, però vella, campanya electoral, on res és nou, on l’oratòria es repeteix d’edicions passades, on el verb fàcil sembla de significat difícil, on la paraula es buida, on es parla molt i s’escolta poc.

I sabem que això serà la tònica del seus mandats, ells tampoc escoltaran perquè és la mateixa malaltia de la humanitat.

Portem les orelleres d’ase, caminem sense direcció, no parem a les parades, potser no veiem les oportunitats, molta gent viu els seus pitjors moments.

Si hem de suportar que ens ho retallin tot, procurem no retallar les paraules, ni  les bones cares i sobre tot, no estalviem el temps per escoltar.

El silenci en una conversa, és potser un dels millors reconstituents per l’anima ferida.

Aprenguem a escoltar. Ho sentiu?

A PEU DE CARRETERA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Una nena de 10 anys, espavilada i observadora, anava amb la família al seient de darrera del cotxe amb i va preguntar sobtadament: “Que fa aquesta senyora aquí al costat de la carretera?”, la resposta rapida i poc convicent va ser dir-li que segurament estava esperant el cotxe de línia.  Sense temps a reaccionar va replicar dient que allà no hi havia cap parada. Llavors, com qui treu importància al tema, li van dir que potser se l’hi havia espatllat el cotxe i esperava que algú l’anés a buscar.

Només uns pocs i tensos segons de silenci per escoltar la darrera pregunta: “I com és que va amb calces i sostens?”. Llavors ningú va tenir esma de mentir per dir que potser l’hi havien robat la roba.

I no fa riure, que circular per les vies publiques de la nostra comarca és un catàleg de mal gust i no només per les pobres noies que rotonda rere rotonda esperen el fastigós de torn que les ajudi a suportar la seva situació, sinó per la imatge de tercer món que donem als forasters, que ja ens cataloguen, perillosament, com a lloc de “turisme sexual”.

Ens preocupem de legislar fins el mínim detall en seguretat viària i oblidem que poden provocar accidents, apliquem normes en riscos laborals i ningú es preocupa per la seva seguretat i sanitat, ens demanen cinc-cents documents per obrir una empresa i les màfies treballen immunes.

Si la prostitució, com avalen alguns psicòlegs, és necessària per a alguns col·lectius per calmar comportaments obsessius i evitar violacions, si fan feina terapèutica per a persones solitàries o de difícil integració, si realment és l’ofici més antic de la humanitat, no s’entén com és que no es troba una sortida legal, que empari i protegeixi les persones que exerceixin la professió, ni que sigui per necessitat, i que puguin disposar d’un mínim de control, protecció i assistència.

Ens posem amb la llengua a les escoles, gastem esforços en la feina inútil d’intentar canviar l’estatut i el concert econòmic, legislem barroerament els drets dels animals, però davant del drama que viuen noies joves, espantades, explotades i malaltes, no podem treure una llei que prohibeixi el tràfic i l’esclavatge de persones, en ple segle XXI.

Els polítics les obliden a les seves propostes electorals i els grans tanquem els ulls allà on els nens els obren.

PECES-BARBA TE RAÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

No en va aquest lletrat i jurista madrileny no es cap beneit, es pot vanagloriar de ser un dels redactors de la “Constitución”, aquell text que en el seu moment  potser estava be, però que 33 anys després ens escanya les llibertats i demana a crits una reforma, perquè no pot ser que una cosa a la que se li reconeixen set pares i cap mare, tingui vida eterna.

El Sr. Peces només va dir que “potser” els hi hagués anat millor si s’haguessin quedat amb Portugal enlloc de fer-ho amb nosaltres i això es una evidència, tots tenim la vida plena del “que hagués passat si” i només podem fer conjectures.

Va afegir allò de la manca dels partits Barça-Madrid, cosa que també és certa, tot i que va oblidar reflexionar que potser Mou estaria entrenant “la roja” i CR7 en seria el capità, i aquí ens hauríem de continuar aixecant “ben d’hora, ben d’hora” per intentar arribar abans que els altres.

També va tenir raó en les seves disculpes, quan deia que els catalans tenim la pell fina. No voldria pensar si algú, en el seu moment, hagués agafat un poble català per emmarcar els acudits que ara son de “Lepe” o que fos un modest equip de futbol de casa nostra el que tingués la moral que durant dècades se li atribuïa al “Alcoyano”.

Tot i que, paral·lelament som capaços de fotre’ns de nosaltres mateixos rient amb el “Polònia”.

Amb tot aquest enrenou només aconseguim que ens odiïn una mica més, caure pitjor i donar-los-hi la raó quan ens critiquen i és que, de vegades, som tant exagerats que fins i tot podem arribar a condemnar un cantant compromès durant anys, només pel fet que parla espanyol amb la seva dona, quan a ben segur que si s’hagués expressat en un altre llengua (posats a dir: en portuguès) hagués despertat admiració.

I és que caiem fàcilment en la fal·làcia de creure que un bilingüista o un xarnego no pot ser nacionalista o independentista i badem dels problemes que realment són interesants i que hem de defensar per sobreviure, mes enllà de si es parla castellà en la intimitat.

No sé qué hagués passat si, com deia el Gregorio, fa cinc-cents anys (data que no acabo d’entendre d’on l’ha treta) haguéssim aconseguit la independència, però segur que ara “passaríem” d’aquests pares (ara ja avis) de la “Constitución” que sense voler es converteixen en tiets de l’independentisme.

I per demostrat que no som tant estirats, l’acudit l’hem tret nosaltres, cantant això que: “L’autonomia que ens cal, es la de Portugal”.

ELS CASTELLERS DE LA VIDA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

S’aixequen castells a l’Empordà, una visió emocionant, sorprenent, força desconeguda i molts cops incompresa, però que porta en el seu significat, més enllà de l’esforç físic, l’essència de la pròpia vida.

Els més dèbils, el més grans, els menys traçuts fan pinya, aguanten, recolzen, sacrifiquen el seu protagonisme, ajuden fins on poden, aporten.

Els més forts amb la faixa cenyida, els braços units, el coll de la camisa entre les dents aferrades assenten els primers pisos, els que aguanten l’estructura.

D’ells depèn, en gran part, l’èxit de l’operació, tot és força, crits, intensitat i concentració.

Quan més amunt, més joves, menys forts però més valents, els peus a les espatlles dels forts, es saben segurs, han d’anar coordinats, no perdéssim la concentració, escolten al cap de colla, ell en sap més que ningú, ha de transmetre la seva experiència, la seva saviesa.

El públic emmudeix, en la pinya es barregen colors de camises per l’ajuda de les colles presents, no hi ha enveja de l’èxit aliè.

Toca la gralla, la musica encén l’esperit i amunt la canalla, els que s’han d’arriscar, els que potser algun dia seran els “baixos”, els que aprenen amb l’exemple dels grans, els que els toca pujar més alt i aixecar el braç, fent l’aleta, com si volguessin volar, la coronació d’una feina d’equip, l’esforç de tots per la glòria d’un marrec amb casc, que mira seriosament al front i arranca els aplaudiments de la plaça.

I després a descarregar, que la feina no esta acabada, no s’ha de perdre la sang freda, s’ha de tornar a la posició original i que ningú prengui mal.

Abraces, rialles i felicitacions i si es fa llenya, amunt els cors, s’analitza en que s’ha fallat i s’hi torna.

Això és la vida, no només de la colla Castellera de Figueres, després de 15 anys, sinó en si mateixa, el que tot hauríem de tenir clar, els valors essencials.

La majoria que coadjuvin, els veïns que ens aportin experiències, els experts que ens guiïn i que els més forts i saberuts ajudin i ensenyin als més joves a coronar els objectius.

Valor, tenacitat, amistat, cooperació, constància, paciència, patiment.

Com una exposició vital, com el Power Point de la convivència.

QUE EM PASSA DOCTOR?

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

No n’hi ha prou amb empreses que fan fallida, que també  les administracions i els ajuntaments estan a la vora de l’abisme econòmic, amb acomiadaments, expedients de regulació i retallades, com si d’empreses mortals es tractessin.

No és cap secret que, apart de la situació que afecta tothom, aquestes administracions han estat manades amb criteris més polítics que econòmics, que el poder és molt llaminer, obre portes, és embrió de futurs contactes i quan més s’allargui millor, així que val més donar al populatxo tot el que demani, que si estem contents potser els tornarem a escollir i, si no, el que vingui tot darrera ja s’ho farà, que al cap i a la fi, estan de passada, de responsabilitats les justes i tal dia farà un any.

I quan la mamella ha deixat de rajar, veuen que la caixa està buida, les previsions han estat oblidades, les despeses adquirides impagables i els que hem d’equilibrar el balanç som nosaltres i els col·lectius que d’ells depenen.

Ara els hi toca el rebre als mestres i als metges, uns col·lectius vitals i extraordinàriament necessaris, plens de gent servicial i vocacional, que són els que més omplen d’agraïments les cartes al director de qualsevol diari.

Pel que fa al problema sanitari no podem mirar a un altre costat, la culpa no és només de la crisi o de l’administració, en aquest cas tots hauríem d’ajupir el cap i assumir la nostra part de responsabilitat.

Hi ha constància de gent que va diàriament al metge per qualsevol dolença, per petita que sigui i que omple les sales d’espera.

Molts no volem seguir el conducte reglamentari i esperar el temps que prudentment calgui i, ni que sigui per una mala digestió, un mal de canell o un refredat de llit i manta, col·lapsem urgències pensant que demà serà massa tard.

Es molt difícil mantenir el nivell d’un sistema públic sanitari tant avançat com el nostre, on tothom té dret a l’assistència, encara que no treballi, ni cotitzi, o fins i tot en alguns casos, ni tant sols resideixi realment aquí.

I, per arreglar-ho, no se’ls acudeix cap més remei que retallar els sous als metges, els horaris, els serveis i que surti la mateixa feina en menys temps i per menys cèntims,.

Al final es farà realitat aquell vell acudit en que una persona deia que sempre que anava a la seguretat social per qualsevol consulta en sortia amb un refredat pel corrent d’aire, provocat per les vegades i la velocitat en que s’obria i es tancava la porta i els metges s’acabaran convertint en nous doctors Caparrós, com l’inoblidable Capri, i a la pregunta de que “Què em passa doctor?” sempre els hi receptaran la mateixa píndola i paciència.

No tinguem la pell tant fina i acceptem la co-participació proposada per algun sector, ni que sigui simbòlica, cosa que no servirà per recaptar, si no per netejar les sales d’espera d’aprensius reconeguts que fan que els malalts de veritat pateixin més del compte.

Amb la salut no s’hi juga.

GOIG I VALENTÍA DE SER PARES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDA"

Un plor de supervivència trenca una angoixa de mesos, un mirada s’encreua per donar-se la primera coneixença, una ràpida repassada per comptar que tot hi sigui, i un pensament: no sóc jo, però és part de mi. Neix una criatura.

Fluix ràpid d’imatges viscudes, un record als que no hi són, una vida per endavant, pàgines en blanc, una història per escriure.

Desig de llarga vida, plena d’esperança, de reticència, d’incertesa, de passió i d’angoixa.

Estem donats a tenir cada cop menys descendència, a criar fill/es únics/ques, a comptar més amb els números del banc que amb el cor.

Són mals temps per a la vocació de pares entre els autòctons, no tant així en els nous vinguts.

Ja ho deixa l’ex-president Pujol fa anys, que havíem de fer “catalanets/tes”, per garantir el futur del país i les institucions.

Però ens passem el dia cavil·lant com poder tenir la vida més confortable, fent números per esquivar la maleïda crisi i ens quedem curts de família.

Com a molt la parelleta, res de fer el tercer i encara menys expedir el carnet de família nombrosa, tot i que diuen que on mengen 3, mengen 4.

Inventem fórmules i estris que ens ajudin a viure i oblidem que la màquina més perfecte que s’ha inventat mai és el mateix ésser humà, la duem incorporada al cos i es capaç de crear vida. El miracle més verídic, el gran misteri, la vida dins la vida.

D’un part neix allò que és més nostre que qualsevol altre pertinència i que no hem comprat enlloc.

La sensació més gran que es pot tenir, no hi ha vivència que la superi, no hi ha aventura més arriscada, no hi ha repte més encoratjador.

La vida gira cua, el “jo” es converteix en “nosaltres”, la son es converteix en somnis, les prioritats es relativitzen.

Passen els anys i les etapes prenen seqüència, a cada pas una emoció, a cada moment una il·lusió, a cada edat una preocupació.

Aquest és realment l’ofici més antic del món, el que ningú t’ensenya, el que dóna el sou, no retribuït, més ben recompensat.

Felicitats als nous pares per la vostra valentia i llum per guiar els vostres fills pel difícil camí que els hi estem deixant, i sobretot, gaudiu de la canalla, que el temps no torna mai enrere i els beneficis de l’esperit no paguen impostos.

ACÚSTICA GENIAL

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Acústic és directe, mans a la guitarra i veu clara, és transmetre, ritme, dominar l’ofici, és música en estat pur.

Deu anys de feina ben feta, de bona organització, de participació, de festa, de gresca, però sobre tot de bona musica.

Alguns galls fan despertar la pluja, el directe és arriscat, però l’assignatura està aprovada, els músics del país dominen les llistes, proliferen els bons grups, s’ha d’aprofitar.

A cada gir de cantonada una banda sonora diferent, excepcional, sense cascs, en directe.

Aquí no s’hi valen plataformes de mòbils, spotify, ni discussions sobre l’SGAE, l’escenari s’omple de talent, les notes pugen al cel, desperten els instints i dibuixen somriures.

Cadires (poques) davant l’escenari sempre ocupades pels més grans, que els joves tenen bones cames i corren d’un escenari a un altre, la musica no té edat, uneix rastes amb caps pelats, túniques amb camises i amansa les feres, que els temps actuals estan plens de lleons ganuts i enfurismats.

Els bars plens, l’orella parada vora un got. Els uns baden, a l’altre li han pispat la cartera, l’altre es mira l’enamorada amb aquella cançó que els hi omple el cor, els de més enllà l’acaben de trobar.

Els veïns no acluquen l’ull, els estrangers no hi entenen res, els forasters nou vinguts al·lucinen, els més veterans els hi ho expliquen, és l’acústica i omple les expectatives dels visitants.

No s’hi pot passar, plou, no plou, fa xafogor, però l’acústica l’encerta, alguns es preocupen pel seu finançament en temps de crisi, molts altres veuen els beneficis d’actes com aquest.

Dalí canta i fa treure del seu hàbitat a músics i poetes, tot es transforma, l’espectacle és impecable, la musica triomfa.

Darrera un “do” ve un “re”, mentre el “mi”  interior “fa” sortir el “sol”  al vespre.

Figueres torna a ser genial.

QUIN TEMPS !!!

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Tot i que pugui semblar un tema recurrent pel conversador mancat d’idees o per qui vol parlar per no dir res, el temps o la situació meteorològica que vivim mereix tot un article i fins i tot un estudi.

Els especialistes ens parlen de l’escalfament global, que els pols de la terra es fonen, d’un augment notable de la temperatura del globus en pocs anys però malgrat tot, ens neva al Març i glaça a l’hivern com mai no ho havia fet.

Els meteoròlegs varen vaticinar, fa mesos, un Juliol xafogós i ha resultat ser el més fred de les darreres èpoques, amb dies que fins i tot ens ha mancat màniga i aixopluc, amb ventades del mes de desembre, per desesperació dels turistes amb fam de sol, de les empreses nàutiques, del venedors de cervesa i gelats i de les guinguetes de platja, però com que a vegades plou (i mai mes ben dit) a gust d’uns quants, ha estat sort pels comerciants de l’interior i els museus.

A mig Juliol ens enfonsen més la moral i ens diuen que ens preparem, que l’Agost serà encara pitjor i, de moment (perquè mai se sap) tenim la calor ens ha mancat el mes passat, tot i que amb un retard ja irrecuperable.

A  vegades sembla que els meteoròlegs s’assemblin als economistes, que també pixin fora de test i que no es guanyarien la vida com a endevinaires, però és ben cert, que treballen amb temes de difícil pronòstic.

I és que ens ha tocat viure en un lloc complicat per situació i orografia, tenim un clima de difícil predicció i moltes vegades desesperant pel visitant amb ganes de torrar-se a la sorra, ja que, no ens enganyem, els turistes encara ens visiten pel nostre “sol i platja” i per la bellesa de la nostra costa, per això les queixes han estat sentides, com si els autòctons tinguéssim la culpa del temps.

Vaig sentir un cambrer ja fart, que rebent una altra queixa d’un turista nòrdic, blanc com un glop de llet, que no havia vist el sol en mesos, li va etzibar que era ell qui havia dut el mal temps del seu país.

Ara surt el sol, fa més calor que mai, s’activen els plans d’incendis (amb ensurt inclòs), de cops de calor i ens diuen que hem de veure aigua com les granotes i és que mai podem estar tranquils, ni mai estem contents.

Mirem el temps a la fresca i aprofitem de gaudir d’aquests dies d’estiu que ens queden, que això ja s’acaba.

NO HI ENTENC RES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Fa recança obrir el diari i veure només gràfiques que miren cap avall, és preferible posar una emissora musical que sentir les noticies que parlen de primes de risc que pugen i d’Ibex que baixa i fins i tot hi ha gent que prefereix veure les xafarderies de la tele, que ja són ganes.

Ens posen la por al cos, segurament amb raó, i quan sembla que uns diuen que ara ens en comencem a sortir, arriba una altra noticia que ens anuncia que encara tenim crisi per estona i no hi entenc res.

Vagi per endavant la meva ignorància en macro-economia però escoltant els membres ignars de la meva espècie sento coses que fan pensar.

Com que els governs es queixen que els ingressos per impostos s’han reduït degut a que la gent no compra i en canvi els membres del FMI pugen els tipus d’interès per encarir hipoteques i crèdits al consum, no ho entenc.

Algú potser tampoc entén perquè no es baixen dràsticament els impostos sobre els cotxes i els pisos per revifar la seva venda, cosa que potser farà recaptar el mateix però beneficiarà les empreses del sector i farà girar la roda. Empreses que se’ls podria obligar a reinvertir en millores estructurals una part de l’impost sobre els beneficis, per donar feina a altres empreses i, de retruc estalviar el cost econòmic i moral que suposa el col·lectiu d’aturats o sospesar que un funcionari acomiadat suposa un mal negoci, ja que seguirà costant-nos el 80%, però sense treballar.

I mirar-se el melic aplicant les retallades a un sistema polític que, des de Ajuntaments, Consells Comercials, Diputacions, Governs autonòmics, centrals i europeus, passem per 6 administracions solapades plenes de càrrecs polítics duplicats.

A ben segur que molts economistes, més informats i llegits, podran rebatre tots aquests aspectes i dir-nos que no hi entenem res, però, de moment, els anomenats analistes no son capaços de presentar alternatives populars i donen pals de cecs, segurament perquè cap catedràtic els hi ha ensenyat com combatre una crisi d’aquesta magnitud, simplement perquè mai s’hi havien trobat.

Dins la nostra ignorància, veiem el món passar, les empreses enfonsar-se, les famílies empobrir-se, la moral per terra i que ningú encén cap llum al final del túnel i llavors penso que, realment, no hi entenc res de res.

FI DE FESTA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Ja va passar a la dècada dels 60, quan degut al èxode rural i la novetat de les discoteques, molts pobles es varen quedar sense el ball de la festa d’estiu.

Una festa que històricament venia a celebrar la collita, el final de la dura feina del pagès, que suposava la descarrega de tensions, la celebració per la tasca feta i una de les poques alegries de l’any.

Amb el temps es varen anar recuperant, potser ja no tant com a festa de final de campanya, sinó com a element festiu i atraient de cada poble, on enmig de mainada que corren i salten, ballen avis i alumnes avantatjats de les acadèmies de balls de saló, observats de prop per espectadors vergonyosos o pocs donats al ball, asseguts al voltant d’una taula amb cava barat.

Fins i tot en barris i urbanitzacions, on no saben que és el segar ni el batre, es varen apuntar al carro de la ballaruga estiuenca.

Ara la crisi torna a posar les festes dels nostres pobles en el sac de les retallades pressupostaries, per desgràcia dels aficionats a moure l’esquelet i sobre tot per retraïment de les magnifiques orquestres de les nostres terres que han hagut de reduir fins i tot un 40% del seves tarifes i esperar a cobrar fins que el darrer hit musical sigui un clàssic.

Alguns dels ajuntament i associacions veïnals han apostat per suprimir el ball de festa i altres per imitar els festivals estiuencs de la costa, adequant jardins en platees plenes de cadires de plàstic i un escenari.

La aposta no és criticable, és una evolució a un nou estil, on s’ofereixi musica temàtica i sovint de qualitat i on el gospel, el jazz, les òperes, el rock o els artistes més o menys coneguts, comparteixen amb la gent una agradable estona a la fresca, en un lloc preciós, això si, passant per taquilla, per no aprimar encara més les depauperades arques municipals.

Mals temps pels pas-dobles i els cha-cha-chas.

Sovint les mancances econòmiques fan esprémer el magí i a cercar noves idees que, com també sol passar, potser no satisfan a tothom.

GAVATXOS

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDA"

Per molta mala idea que tinguessin els que signaren el Tractat del Pirineus, no s’imaginaven que aquella frontera que es varen inventar arribés a ser més alta que les pròpies muntanyes i que, amb el pas dels segles, els bàndols estiguéssim tant diferenciats.

Al sud, potser per extensió i nombre, hem sabut resistir millor les trompades dels polítics centralistes, de les dictadures i de les prohibicions per, malgrat tot, encara conservar certa dignitat, llengua i cultura, tot i que per sota del que fora desitjable.

Al nord, només es senten quatre paraules en català afrancesat, dites per gent amb cognoms catalans, que majoritàriament superen la seixantena, segurament descendents  dels refugiats d’Argelers.

I tant que els hem criticat en el ultimes dècades, en que la única cosa que ens interessava d’ells era anar a l’ Auchan a carregar productes per nosaltres  desconeguts. Potser portats per l’enveja a la seva “Liberté” i “Elegalité” els anomenàvem despectivament gavatxos, sense conèixer el veritable significat de la paraula, els hi criticàvem les rotondes -que anys a venir ens envairien-, els acusàvem que no saber menjar, que ho amanien tot amb “fromage” i “beurre”, que dinaven a les dotze i sopaven a les set, que no s’esforçaven el mes mínim en fer-se entendre. Ens molestaven els fars grocs dels cotxes, les matrícules negres, i el Ricard per fer l’aperitiu.

Però els temps canvien i ens toca rectificar (excepte amb allò de la mantega i el Ricard) perquè, ja sigui per la tossudesa d’en Sarkozy, els encants de la Bruni o, més aviat per una política econòmica encertada, ara porten la saca plena i els que vivim dels turistes, -que en la zona, directe o indirectament som gairebé tots-, sort en tenim i ja no ens molesta sentir el “bonjour”, que ens atapeeixin el carrer Girona, els mercats, els passejos marítims o les terrasses dels bars, si ens omplen les butxaques.

Amb aquesta situació, han passat de ser gavatxos per ser els amics del nord, ni que sigui per interessos.

Benvinguts siguin i “Vive la France”.

EXÀMENS A LA FOGUERA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Un informe recent parla de que, un de cada quatre alumnes de primària no arriba el nivell exigible, que gairebé un 25% dels estudiants de secundària en escoles publiques no donen la talla. Un percentatge que, segons deien, havia crescut en els darrers anys degut a la crisi econòmica i no era broma.

Darrerament sembla que la crisi hagi de ser la culpable dels tots els mals. Influeix en que les gallines ponguin menys ous, que plogui més o que un equip de futbol la vegi quadrada.

La explicació era que, amb la bonança econòmica, sobre tot en la construcció, molts estudiants mediocres varen decidir desar els llibres i posar-se a pencar per guanyar quatre calerons amb la falsa expectativa de que el dia de demà es farien d’or amb la seva constructora pròpia.

Aquest col·lectiu de joves han quedat, de moment, sense aquesta opció i no els queda altre que continuar amb els estudis i al no estar gaire disposats escarrassar-s’hi, fa augmentar el percentatge de fracàs. Vet aquí.

La formació, en qualsevol cas, te una importància indubtable, però avui dia sembla que s’està duent a límits exagerats. Ja no n’hi ha prou amb una formació adient o una experiència contrastada, fins i tot sembla que amb una carrera universitària no ni hagi prou, millor si son dues, i a més s’han de guarnir amb “post-graus” i “màsters” i amb cura de quina universitat ho ha expedit, que aquí també hi ha diferencies. Sembla que esser només llicenciat ja no es gran cosa.

Tot plegat per seguir engrossint llistes d’atur, cobrar sous més que justos, fer les mateixes feines amb noves descripcions, i haver d’importar ma d’obra per les feines de base.

El mon gira i nosaltres amb ell i ara toca que tota la mainada ha de clavar colzes per no perdre el tren que l’ha de dur al futur, per estar a la “pole” en el moment de la sortida, que al calaix del triomfadors hi cap poca gent.

I aquesta exigència, aquesta pressió, es materialitza justament ara davant exàmens finals, selectivitats, notes de tall, assignatures penjades i futurs incerts.

S’acaba el mes, el curs, ha passat Sant Joan, avui revetlla de Sant Pere, hem d’abocar les cabòries a una foguera imaginaria i veure-les venir, comença l’estiu i, millor o pitjor, tota cuca viu.

LA INTEGRACIÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

La senyora Concha, (posem per cas), es una dona gran, amable, que els anys i la feina dura han castigat físicament, però que encara manté al cap despert i du un somriure perenne sota la bossa dels ulls.

Parla amb enyorança mentre contempla de lluny el barri perifèric de Figueres on va viure varies dècades enrera, i que ara, ple de forasters extra-comunitaris, s’ha convertit gairebé en un gueto.

Es allà on va arribar fa més de cinquanta anys amb un fill a coll i una única maleta de cartró, plena més d’il·lusions que de pertinences, seguint al seu marit, ja traspassat, amb l’esperança de trobar una vida millor que la que tenien en el sud assolellat que la va veure néixer.

Amb el seu graciós accent diu: “Ez que no z’intregran”.

Es curiós que ho digui ella, que malgrat tots els anys passats encara no pronuncia un sol mot en català i el que és més preocupant, que cap dels seus quatres fills, tres dels qual són nascuts aquí o les seves netes, de les que te cura cada tarda quan surten de l’escola, facin servir la nostra llengua de forma habitual.

Altra sort va corre el seu germà Paco (posem per cas), que en la mateixa època va marxar a treballar a Alemanya on va haver d’aprendre la llengua dels teutons que li va servir, a la tornada, per muntar un xiringito a la nova Empuria-brava on va fer fortuna entabanant turistes.

Sempre hem tingut clar que ser emigrant no és un privilegi, que darrera de cada desplaçament forçat sol haver-hi un drama, que cada estranger té la seva enyorança.

Fa milers d’anys que els Indiquetes sabem el que és el flux de gent, per això ens diuen que som terra d’acollida, però alguna cosa falla quan acabem absorbint les costums del foraster en comptes d’integrar-lo a les nostres formes, quan enlloc de dirigir-nos-hi en la nostra llengua ens esforcem en fer-ho gesticulant, si cal, i lluny de portar-los al nostre terreny els desterrem en barris on no és possible integrar-se.

Per acabar, sense voler, alimentant l’odi en comptes de la convivència.

Alguna cosa no hem entès del manual d’acollida.