NOU ANY VELL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Quan s’acaben els cicles cal mirar enrere, com passa ara que s’acaba l’any gregorià, per fer repàs i creu i ratlla.

No només en l’àmbit empresarial, també personalment, cal recopilar tot el que de bo i dolent ens ha passat i aprofitar per cercar millores i marcar objectius abastables, tot i que molts dels que formulem quan prenem els raïms, sovint no arriben ni al mes de febrer.

Però hom pot suposar que aquest cop serà especial, que el maleït any que morirà aquest divendres s’endurà el pitjor de nosaltres, que ens han passat tantes coses dolentes, que la nostra condició d’ “animals racionals” ens farà reaccionar per anar a millor.

Hem après de primera mà que és l’aïllament, la solitud i el patiment, ens ha ensenyat a valorar les amistats, la salut i la feina, ens en hem adonat de la importància de l’escalfor dels avis, a recordar els que ens han deixat sense comiat i a respectar una natura que ens ha donat un bon clatellot.

I així les coses, farem esmena a la totalitat i ens proposarem canviar d’hàbits  per aconseguir que els nostres infants tornin a ser ells mateixos, que les vídeo trucades s’utilitzin només quan la distància ho requereixi, per poder moure’ns lliurement, visitar la família, per que l’esport, la cultura i les tradicions tornin a les nostres vides, viatjar o abraçar-nos.

Però, de tots és sabut que, dins la nostre condició d’ “animals racionals”, sempre han prevalgut més les animalades que la coherència, per la qual cosa, res no em fa pensar que ara serà diferent.

És per això que estic convençut que al 2021, ajudats per les vacunes i pocions, superarem mascaretes i barreres, però també que, lamentablement, no farem fora la majoria dels mals antics, aquells que arrosseguem de fa dècades.

Els politics seguiran treballant manats per interessos, la contaminació no deixarà d’embrutar el paisatge, els immigrants seguiran morint als mars, el vandalisme i la cobdícia no s’esvairan, els animals seran maltractats i ens continuaran etiquetant segons les tendències sexuals o el color de la pell.

Un nou món és possible, la sostenibilitat i la humanitat haurien de ser la nostres prioritats de canvi. Però, l’experiència i les hemeroteques fan que la meva confiança en l’esser humà estigui sota mínims.

I que, assumint la meva part de culpa, auguri un nou any similar al 2019, 2018 o 2017.

Si us plau, ajudeu-me a equivocar-me.

QUE NO ENS TOQUI LA LOTERIA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Dimarts que ve sentirem de nou la cantarella que dona el tret de sortida a les festes de Nadal.

Sembla ser que els nens de San Ildefonso seguiran la normalitat i aniran traient números i premis dels dos enormes bombos, complint amb un ritual que acapara l’atenció de tothom, any rere any.

Un sorteig que omple de paperetes les nostres vides, tot i ser una mica enganyós ja que, tot i que el “gordo” es fixi en aquella participació que hem comprat en el col·legi del nen, a la botiga o hem compartit a la feina, difícilment en canviarà la vida.

Així les coses, un cop fem recompte i comprovem els números guanyadors, ens en adonem que, tot i tenir bona sort, sovint els imports a rebre no superen la despesa invertida.

D’aquí la típica frase del dia següent: “el més important és la salut” que no és més que una expressió molt gràfica que ve a dir que ens hem de conformar amb el que tenim, perquè sempre podria ser pitjor.

Un pensament molt utilitzat durant aquest any que, per fi, s’acaba.

Encara no sabem com seran aquestes festes, si podrem gaudir dels cunyats per la nit de Nadal, si els Reis d’Orient s’exhibiran en “streaming” o si després dels raïms només ens podrem fer “tele-abraçades”.

Però, el que sembla clar és que, per primer cop en més de 200 anys de la loteria nacional, la majoria de nosaltres tindrem un anhel diferent al del sortejos anteriors i en el fons desitjarem que, aquest any, ens toqui la salut, abans que un premi en metàl·lic.

I és que aquest nefast 2020, que s’emporta tant de patiment, ens ha alimentat el pensament de que hi ha coses més importants que les materials.

Participacions de vida, de benestar, que no es compren, sinó que les hem de guanyar, dia a dia, amb la nostra actitud, molta paciència i compliment de les normes.

Aquest serà el nostre premi “gordo” -o la “grossa”- d’aquest Nadal.

Sortir d’aquest malson i que la salut, aquesta companya invisible que passa desapercebuda mentre la tenim, i que tant trobem a faltar quan ens es fugissera, no ens torni a deixar.

I és que cada cop més gent es fa seva la màxima de que els cèntims no ho poden comprar tot.

Així dons, sort per dimarts i que no ens toqui ni la “pedrea”.

PAS A PAS

 PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDA"

Si alguna cosa bona en podem treure d’aquesta situació, és que durant el confinament local de cap de setmana del mes de novembre i el primer de desembre, la meteorologia  ens ha respectat.

Majoritàriament, hem tingut matins de dissabte i diumenge amb més sol que núvols, amb més calma que vent, amb més sequera que pluja.

Temps agradable per sortir a esbargir l’esperit més enllà dels murs de casa.

Un cop despatxades les feines de bricolatge, cuina i ordre domèstic, una estona per prendre l’aire i fer-nos sentir aquella llibertat que les normes semblen haver-nos tret.

I així les coses, sortir a estirar les cames, a nodrir-nos de vitamina C i moure les cames, es converteix en un exercici de supervivència davant les males notícies sanitàries.

Diuen que Vilafant és la ciutat dormitori de Figueres. Potser sí, que molts dels nouvinguts hi hem anat per trobar la calma que la ciutat no ens podia oferir, sense saber-ne res del municipi, de la seva història ni del seu entorn.

Els “xaves” empordanesos, els “quemacos” de prop.

I en dies com aquests ens en adonem de la sort de compartir un territori tan extens i ple d’indrets magnífics.

Sabates esportives, mitjons gruixuts, roba còmoda, aigua i mòbil, passes a ritme, esquivar pedres i seguir el camí cap a llocs que ens són desconeguts ja que el dia a dia, atrafegat i distant, ens els ha mantingut amagats.

Alzines centenàries, el riu Manol, Palol Sabaldòria amb el seu llegat patrimonial, la bòbila d’en Solé, la gorga Blava, la d’en Baqué i aquella on solia anar la meva mare i tants figuerencs de postguerra, Can Puig Massanet, la Torre Solé, el nucli antic, el camp de Polo, els masos. Aire pur, camps conreats, hortes i oliveres arrenglerades.

El passeig de cap de setmana es va fent popular, cada cop més gent als camins, autòctons i forasters amb el salconduit de l’excusa de fer esport.

Creuaments solidaris amb el gest de pujar la mascareta per respecte, el “bon dia” amable, la cara de satisfacció.

Una sensació agradable enmig de l’enuig diari, una vàlvula d’escapament dels problemes, un pas endavant.

I pas a pas, el camí de la pandèmia es va fent ample.

LENNON-DALÍ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El americans, no podrien ser altres, tenen el costum de recordar el que estaven fent quan va passar un esdeveniment important.

Jo recordo que, aquell matí fred, el meu cos adolescent feia el mandrós, quan va trucar el telèfon de casa.

I en aquella època, que sonés a deshora era mala senyal.

En Miquel, un veí i amic, m’explicava la notícia que acabava d’escoltar mentre es preparava per anar a l’escola.

Com que encara no hi havia televisió matinal, ni internet, vaig córrer a posar la radio.

En la primera emissora sonava la cançó “In my Life”, en la segona “Across the Universe” i en la darrera “Imagine”. La notícia es confirmava.

La setmana vinent farà 40 anys d’aquella trucada que m’anunciava que feia unes hores, John Lennon havia estat assassinat.

Just uns dies abans m’havia comprat, a Can Caussa, el seu darrer àlbum: “Double Fantasy” i estava entusiasmat amb una música que anava descobrint, tot i no ser de la meva generació.

Aquest fet em va impressionar i em va empènyer a l’estudi sobre els quatre de Liverpool, que avui encara dura.

Més enllà de l’obra musical, el significat de les cançons, els acords o el col·leccionisme, m’ha interessat conèixer la història i les circumstàncies que varen empènyer aquests joves a, potser involuntàriament, canviar la forma musical i el pensament d’una generació.

I entre webs, llibres i articles, descobreixo històries molt interessants.

Com a empordanès, una de les que més m’ha sorprès i que està pendent d’una investigació més profunda, és l’amistat del mateix Lennon amb Salvador Dalí.

Semblen provades les trobades i converses dels dos genis a París a finals dels seixanta, a Nova York en els anys setanta i que la relació es va mantenir fins a la mort del cantant.

Però, el que no queda confirmat és una hipotètica visita del músic a Port Lligat.

No costa imaginar el beatle assegut a la Sala Oval o al sofà labial, en la seva època d’olleres rodones i vestimenta desmanegada, al costat d’un Dalí amb bigotis enlairats i barretina, acompanyats de les seves musses, parlant de pintura, l’assignatura preferida pels dos personatges, quan anaven a escola.

Si “Lennon-McCartney” varen marcar l’estil musical del segle XX, qui sap que hagués pogut significar el binomi “Lennon-Dalí” per l’art si, ara fa 40 anys, el els telèfons de tot el mon, no haguessin sonat.

DIÀLEG AMB ELS PESCADORS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Diuen que qui treballa amb allò que l’hi agrada és com si no treballés.

Certament, hi ha pocs afortunats que puguin ventar-se de fer-ho, perquè penso que la majoria de la població treballem, si tenim feina, per viure.

Hi ha col·lectius que semblen més vocacionals que d’altres i segur que ara, amic lector, l’hi han vingut al cap els metges, infermeres, periodistes, actors, mestres, cuidadors de persones amb capacitats reduïdes o esportistes professionals.

Hi ha un sector, però, en que no hi hauríeu pensat sin no fos pel títol i que, tot i la duresa i els mals moments que viuen, segueixen estimant la seva feina.

Recomano el documental “Diàlegs amb el mar” de Maria Velasco que s’ha visionat recentment, amb molt èxit, al Festival de Medi Ambient “Suncine” de Barcelona.

Més enllà de la bellesa plàstica de les imatges de Roses, mostra la dura realitat dels pescadors, bàsics per la economia del primer sector.

Un fidel reflex d’una gent que passa la vida al mar, però mirant el cel, a mercè de les inclemències i amb una feina tant inestable com els seus vaixells en els moments de tempesta.

Un col·lectiu que fa temps que ho passa malament i al que aquesta pandèmia l’està acabant de matar.

Les llicències són escasses i cares, les reparacions constants, les subvencions minses, les exigències exagerades i els beneficis inexistents.

Ha de ser dur que desprès d’una llarga i dura jornada (sovint en plural) lluny de casa i en males condicions, la recompensa passi per una subhasta a la baixa, on res puguin fer, havent d’acceptar preus irrisoris en comparació al que després marca el tiquet de compra de la peixateria.

Com es posa de manifest en el mateix documental: una manca de respecte.

Un sector amb una competència exterior brutal, com passa amb la pagesia o la ramaderia.

La globalització, sumada a la rapidesa dels transports actuals, fa que trobem peixos de mars australs i llunyans, a bon preu.

Però nosaltres hauríem de triar el peix de “milla zero”, recolzar els de casa i pagar allò que és just, però al primer esgraó, al que cada dia se la juga i pagar-ho de gust perquè, al cap i a la fi, el que ens ofereixen és plaer, és sabor, és salut, és vida.

I així asseguraríem el seu futur, que vinguessin noves generacions que estimin, com ells, la mar i la seva feina, com ha estat tota la vida i es facin càrrec d’un sector imprescindible per la economia local.

Un diàleg amb els pescadors que caldria reforçar.

RESPONSABILITATS INDIVIDUALS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Em vindria de gust parlar de la bellesa del paisatge, dels camins de ronda, de les castanyes i els panellets, del record al nostres difunts i de tot el que comporta les dates que vivim.

Però estic emprenyat perquè, en el moment que escric això, no he pogut anar a sopar a fora, ja que els pobres restauradors segueixen condemnats, sense judici ni defensa, com a culpables de quelcom que no han fet i m’he de quedar tancat a casa perquè si, aquesta nit, goso posar el peu a carrer m’arrisco a ser multat.

Si fins ara, havíem sentit a dir que aquesta pandèmia era com una guerra sense trets, que hi havia qui comparava, erròniament, el nostre confinament als temps bèl·lics viscuts pels avis, ara només faltava aquest “toc de queda”, una expressió militaritzada, lletja i poc agradable, que ens recorda histories de temps preterits.

I, com no podria ser d’una altra manera, salten veus que parlen de drets fonamentals, de manca de llibertats individuals i de dictadures.

A tots aquests caldria explicar-los que aquestes “llibertats individuals” que reclamen venen condicionades per l’incompliment de les “responsabilitats individuals” M’explicaré:

Abans de caure el sol, per esbargir-me, he sortit a passejar pel barri. En sentir una remor en un parc públic veig com, en una pista poliesportiva, una nombrosa colla de adolescents corren darrera una pilota.

Són tants, que fins i tot superen el límit de participants reglamentaris per un partit de futbol pista i no tenen cap mena de problema en celebrar amb abraçades els gols que es van succeint, per la manca de destresa dels porters.

A les vores, una colla de noietes els animen, tot compartint les fotos fetes amb els mòbils, sense distància i amb les mascaretes a la barbeta. I no és un fet puntual.

No tot són drets, la “responsabilitat individual” hauria de ser assignatura a impartir als joves en algunes d’aquestes classes “online” que avui es duen a terme per culpa dels contagis que proliferen a les escoles i no m’estranya.

Tots hem sigut joves i descreguts, però davant d’una situació excepcional, recordem, ara sí, els nostres avis i la adolescència que ells varen passar.

Inculcar la capacitat de sacrifici hauria de engendrar-se a casa, amb l’exemple dels pares i entendre que tots hem de complir les normes bàsiques, esser responsables i aplicar el sentit comú.

Només així aconseguirem no haver de patir les conseqüències d’unes decisions, sovint absurdes, que perjudiquen aquestes “llibertats individuals”.

I jo, ara, arribaria a casa amb la panxa i l’esperit plens de joia i podria escriure alguna altra cosa més agradable.

LA BREU TARDOR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Mentre copejo el teclat sento el soroll de la pluja, tímida, però tossuda, que xoca contra el vidre, tot regantellant.

Preludi d’una matinada de vent que netejarà els núvols i assecarà les basses del vespre i farà córrer, carrer avall, les fulles caigudes de les moreres, que jugaran amb les faroles, fent remolins inexplicables.

És la tardor, trista i melancòlica i alhora inestable, amb fred i calor, sol i pluja, pujades i baixades, però plena de llums de colors matisats.

Però, per desgracia és una estació cada cop més curta i amagada, com fugida.

Tal vegada és el canvi climàtic o la natura que s’ha enfurismat, però hom diria que ja no tenim quatre estacions a l’any, tot plegat tres; dues de  senceres i dues meitats.

La natura es transforma o potser nosaltres l’hem transformada.

La primavera i la tardor, les més belles estacions, les més discretes, les menys radicals, les que no aclaparen, les que et desperten els sentiments, les que ens il·lusionen o entristeixen, es van escorçant cada any i els canvis entre “l’istiu” i el hivern, son ràpids i sobtats

Això fa perillar els plaers que porten associades i que en gaudim gairebé sense adonar-nos.

Com ara, que és temps de muntanya i bolets com els rovellons, pinetells, ous de reg, cogomelles o llaneges tant nostrats i posem-hi també camagrocs, trompetes de la mort i gírgoles

Fongs que fan feliços als “caçadors” que els coneixen, tot gaudint de l’aire lliure i que, ben tractats a la cuina, faran cantar els paladars de la resta de mortals.

I també els espàrgols tot i que més tardans, els cargols que surten a passeig quan el terra es moll, els fruits secs, verdures d’arrel, les figues, les carbasses que fan bona crema, les pomes que ens regulen per dins.

La tardor també és temps de reflexió i tranquil·litat, d’estimar i compartir, de les primerenques menges fumejant i vins novells, llençols calents i mànigues llargues, catifes de fulles i arbres despullats, mar planera i cel gris, vespres de llibre i caliu.

La tardor ens posa a l’abast els gustos, els plaers que, malgrat la seva tristor, ens omplen els sentits.

Ara, que veiem la vida pel cim d’una mascareta, amb somriures amagats i distancies imposades, de grups reduïts i espais buits, de gels hidroalcohòlics i cops de colze, la tardor passa, seria i serena, tot i que breument, per fer-nos sentir vius. Aprofitem, que dura poc.

ACCIÓ, REACCIÓ

 PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ" (Tot i que, per tema d'espai, l'article publicat en paper és més curt)

Al meu parer, l’ex batlle de Girona no va escriure res que no fos evident i que no pensin la majoria dels habitants de la cuitat.

Però, ell obvia que abans d’engegar una campanya de “Marketing” cal veure “El mal que tinc” (Perdó, l’acudit no és meu), és a dir, posar sobre blanc les mancances i programar les accions concretes que cal dur a terme.

Repassant les propostes del grups, tant de governants com de candidats a l’ajuntament, en els darrers temps, trobo una clara manca de concreció.

Tots venen a dir que “cal fer un pla de xoc”, “crear una comissió de seguiment”, “elaborar un pla de lluita”, “implantar millores”, “un full de ruta” i coses així.

Tot plegat, parlar per no dir res, fum sense consistència, que s’emporta la Tramuntana.

Vist des de fora, Figueres no està pas més bruta que altres llocs – i, si ho està, té molt a veure amb els seus habitants -, l’aparcament cèntric a bon preu no existeix enlloc i els carrers i les aceres no estan pas pitjor que a la majoria de les capitals.

Darrerament, la inseguretat és evident, però no pas més que arreu, tot i que això no és consol per qui la pateix i excusa per no combatre-la.

Tampoc no és cert que estigui morta, abans de la pandèmia es feien més activitats lúdiques, exposicions i fires que a la majoria de ciutats del país i la oferta museística, hotelera i gastronòmica supera el notable alt.

Hem de reconèixer l’autoritat del Sr. Nadal en aquest tema, ell va fer que Girona s’enlairés quan semblava que Figueres li bufava el clatell, però també s’ha de posar en context que eren temps de bonança, de pressuposts grassos i sobre tot que Girona encara no havia perdut allò que a Figueres ara l’hi manca: el centre de la vila.

La gran errada històrica de la nostra ciutat ha sigut deixar que marxessin els propietaris del nucli antic, fer un “rovell de l’ou” estrictament comercial i poc humanitzat, pensant que el “geni” ja ens trauria les castanyes del foc.

Es va descentralitzar l’oci, s’han deixat escapat oportunitats i no es van facilitar les rehabilitacions dels habitatges, provocant que les vivendes es degradessin i els habitants de tota la vida, marxessin.

A Figueres l’hi manca l’ambient de vespre, quan cau el sol i les botigues tanquen, quan els dies de festa ve de gust fer un vol i un vermut, ramblejar, que els seus habitants hi estiguin a gust.

Certament, a Figueres l’hi cal un revulsiu, una injecció de moral, però per això cal escoltar accions de veritat, amb dates i xifres reals.

Com ha fet Vilafant, que ha redactat un pla per lluitar contra els habitatges buits del centre vila, amb unes normés plenes de coherència, detallades i concretes, que animen a la participació. I ja sé sap que les accions provoquen reaccions.

MORTALITAT TECNOLÒGICA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L’altre dia vaig assistir a un funeral poc convencional i, malgrat que el finat no era persona ni animal, haig de confessar que vaig sentir una mica de pena i força nostàlgia.

Es va morir el Telefax, el qual ja feia temps que dormia, inactiu, en un racó del despatx, esperant la seva hora.

La senzilla cerimònia va consistir en desconnectar la màquina, donar de baixa la línea i esborrar el número als impresos, fet que em va traslladar al passat.

Lluny queda aquell moment que, plens de joia, amb un sentiment d’esnobisme i d’avançament als temps, varem comprar la màquina i l’hi varem dedicar un número de telèfon exclusiu per a la seva tasca.

Encara recordo una conversa amb un ex-cap, fa una colla d’anys, que em va explicar que “un parent meu te una màquina que és capaç de fer una fotocopia aquí i que surti impresa al despatx d’un altre lloc”.

La meva incredulitat em va fer dubtar de la veracitat del relat fins arribar a etzibar-li un “Au va, no m’ho crec”.

El temps corre i no podem posar barreres al progrés, no podem aturar el que es mou.

Els que ja comencen a tenir una edat tenim el privilegi d’haver viscut uns canvis que han revolucionat la humanitat com no crec que visquin les properes generacions

Ells podran experimentar el desenvolupament de les tecnologies actuals, estic segur, fins i tot, que d’aquí a unes dècades se’n riuran del Windows actuals, dels Android i dels sofisticats Apple

Però nosaltres podrem ventar-nos d’haver viscut l’esclat, el inici, la mare dels ous.

Ara ha estat al fax, però la llista de defuncions és molt llarga, recordem el tèlex, els Amstrad, les pantalles de cul voluminós, el vídeo, els teclats amb cable, els vídeo-jocs de 16 bits, els mòbils sense internet, els IBM amb disquetera tova, la programació amb Basic, els Commodore, les pantalles amb lletres verdes i encara seguiria.

Al 1968 Stanley Kubrick va imaginar el món al 2001, no la va encertar del tot, ja que la humanitat no és tal com els guionistes varen imaginar, però en alguns aspectes fins i tot es varen quedar curts, ja que les formes de vida actual difícilment ningú les hagués imaginat.

Com mai haguéssim pensat en una pandèmia global o un virus virtual.

Tot plegat crec que ens ha fet tenir una mentalitat oberta i adaptada als canvis, capaç de vetllar, amb les llàgrimes justes, un mort tecnològic com el fax.

El que no se és quanta vida li queda al seu cosí, el “Buro-fax”, aquesta missiva que sol ser presagi de problemes i que ara s’ha posat tant de moda.

ELS NOUS HEROIS DE PANDÈMIA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La setmana que ve comença un nou curs escolar marcat pels contagis que, irremeiablement, hi haurà a les classes i la incertesa de com afrontar-los.

I com va passar fa mesos, ens veurem davant de situacions noves, que generaran polèmica i s’improvisaran solucions que, com sempre, seran criticades pels curts de mires habituals, interessats i incapaços d’aportar idees que sumin.

Però, del que estic gairebé segur és que sorgiran nous herois de pandèmia, com va passar a la primavera passada amb els sanitaris.

Gent que amb la seva actitud es carregaran a la esquena el pes de la situació.

Comencem pels pares, que han tingut el pitjor inici econòmic de curs dels darrers anys ja que, en molts casos, a la despesa habitual de llibres i material escolar, han hagut d’afegir el material tecnològic, els ordinadors, tauletes i altres andròmines, per preveure una tele-formació en cas de aïllament, havent d’habilitar un espai a la llar, que en molts casos, era inexistent.

I que hauran de patir per la conciliació laboral quan el marrec agafi febre i l’enviïn a casa acusat de possible contagi, tot i que només tingui unes anginyes convencionals.

Com sempre, molts acabaran recorrent als avis, la gent més vulnerable, que hauran de tornar a fer de cuidadors de nens mallats, però aquest cop assumint un alt risc, al que no s’haurien d’exposar.

També, els empresaris que veuran les seves plantilles minvades de pares i mares com mai abans, cosa que posarà encara més pals a les rodes d’una economia que ja fa temps que navega amb un forat a la línia de flotació.

I en el més alt del podi, goso pronosticar el paper heroic dels mestres, que lidiaran amb els problemes de tots, els pares incomprensius, els avis resignats, els metges massa prudents i els empresaris emprenyats, tot driblant el virus que correrà per les aules.

Tot plegat, mentre buscaran el temps per fer allò que se suposa que hauria de ser la seva principal ocupació i que no és altra que l’educació de la nostra mainada, de formar-los com a persones, de contaminar-los de cultura, d’injectar-los vacunes de valors.

Un col·lectiu que, en la darreres dècades, ha estat infravalorat i fins i tot poc respectat, i als que mai podrem agraït prou la seva tasca.

Ja no calen aplaudiments als balcons i, encara menys, haver d’escoltar el odiat “Resistiré” cada dia, perquè d’una manera o d’una altre, més aviat o més tard, tots acabarem sent herois, a més a més de víctimes.

EL MÓN QUE ENS ENVOLTA

  PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa quatre dècades, vaig ser testimoni de com un amic preparava i posteriorment realitzava, el viatge dels seus somnis.

Quan m’explicava que volia fer la volta al món en un autobús ple de desconeguts i vivint en comuna, la meva imaginació em traslladava a un món d’aventura i els meus ulls adolescents s’obrien com taronges, desitjant algun dia poder fer quelcom similar.

Parlant dels motius que el portaven a fer aquest viatge em va etzibar: “No voldria anar-me’n a l’altre món, sense haver conegut aquest”, una frase que va resultar ser lamentablement premonitòria i que em va quedar gravada.

Però, els anys i la vida retallen l’esperit aventurer i les circumstàncies econòmiques, els fills i la feina, limiten els temps d’oci.

Tot i això, l’aparició dels vols barats i les ofertes de darrera hora van fer que hom pogués visitar llocs que, tot i no arribar a tots els racons del planeta, eren impensables quan teníem quinze anys.

I com molta gent, hem aprofitat caps setmana llargs, vacances i ponts per fer escapades a països estrangers i a destinacions llunyanes.

Però, enlluernats amb la obsessió de conèixer terres remotes, països inhòspits o lloc icònics, hem deixant de gaudir del patrimoni propi.

Ara, que les circumstàncies obliguen, sentim a dir que els països europeus omplen el cap als seus compatriotes amb exageracions sobre el nostre estat víric, amb la finalitat que la gent no marxi i, de fet, aquí estem fent el mateix, tot plegat per salvar les economies.

De retruc, aquesta promoció del turisme de proximitat ha fet que molts descobrissin que no cal anar tan lluny per gaudir, a bon preu, de llocs sorprenents i meravellosos.

Estic resignat a que, com la majoria dels mortals, marxaré a l’altre món, si és que n’hi ha, sense haver conegut ni una petita part d’aquest.

Però, penso que encara seria pitjor marxar sense haver conegut, mínimament, la pròpia terra.

Potser hauria d’actualitzar la frase del meu malaurat amic i dir que, “abans de marxar a l’altre món, fora convenient conèixer millor el món que ens envolta”.

EXILIATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Entenc que un exiliat és una persona que ha d’abandonar el seu país, la seva gent i la seva família, de manera involuntària i forçada, gairebé sense opció.

Una definició que comparteix l’Enciclopèdica Catalana, i a la que podríem afegir que es sol produir per motius polítics o religiosos.

Fa poc més de vuitanta anys, els nostres avantpassats varen ser testimonis de l’exili massiu provocat per la victòria de la dictadura espanyola.

Llargues cues de centenars de milers de persones varen recórrer els carrers i camins de la comarca com un espectre de misèria i fam

Famílies senceres amb avis i mainada, arrossegant farcells amb les poques pertinences que varen poder arreplegar, fugien d’una mort segura anant, sense saber-ho cap a una mort probable.

Un record que perdura fins avui, fins i tot en forma de museu.

També hem estat, històricament, terra de acollida i hem obert els braços a persones d’arreu del món, sobre tot de països asiàtics i sud-americans que han hagut de posar distància per evitar les represàlies dels règims totalitaris.

Encara ara en ple segle XXI, podem enumerar persones que estan fora del nostre país, en contra de la seva voluntat, per defensar unes idees.

El mot “exili” o “exiliat” té connotacions tristes, s’associa a l’angoixa per la situació personal, la pena per la distància, la ràbia per la injustícia, la incertesa pel futur, l’enyor dels ésser que han quedat en l’origen; en definitiva el drama d’una situació sobrevinguda i no triada, sense data de caducitat.

És per tot plegat que també soc de la opinió que no s’hauria de tractar el rei emèrit com a un exiliat, més aviat com algú que vol posar terra pel mig, que vol fugir d’un escàndol, que vol protegir la entitat que ha representat perquè perduri.

I allà on vagi no patirà per la supervivència, ni pel seu futur, ni tant sols per una vivenda o un àpat.

Pot haver qui tingui motius per considerar la situació del Borbó com injusta, que per “services rendus” hauria de tenir una altra sortida, que no s’haurien d’oblidar els anys de dedicació.

Una cosa no treu l’altre, però no podem barrejar els conceptes, no podem posar a tots en la mateixa coctelera, no podem equiparar situacions.

L’èxode cap al que és desconegut, l’exili de la terra pròpia involuntàriament és una de les situacions més dures a la que l’ésser humà s’ha d’afrontar i, ja que ningú hi posa remei, al menys tinguem respecte.

MÚSICS D’ESTIU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si alguna cosa ha canviat a les agendes dels estius de les darreres dècades és la proliferació dels festivals musicals.

N’he parlat en altres articles, en estius anteriors i sempre valorant molt positivament la iniciativa, per la quantitat de beneficis de aporta i no parlo només pels organitzadors.

Parlo del fet social i cultural, el motiu per gaudir d’un moment agradable quan el sol es posa i la nit dona un fresc respir. Estona per compartir amb amics i família, per sentir-nos vius i perquè la música en directe és sempre un plaer per als sentits

I en aquest entorn, és enllà dels festivals casolans, en els que participem músics aficionats, hi ha un grapat de orquestres força organitzades, músics i cantants de renom amb molta capacitat de convocatòria, que tenien l’estiu ple de “bolos”, no nomes en festes majors, fins i tot en festivals de primer ordre.

Tot plegat els aportava un ingressos que cobrien gairebé el total de l’any, ja que la venda de musica, degut a les descarregues a les xarxes, ja no és negoci.

Però aquest any la majoria de festivals han retallat, sinó suspès, les contractacions i han sortir a la llum les manifestacions de preocupació d’aquest artistes.

I no són només els que pugen a l’escenari, sinó també els que hi ha al darrera, com tècnics de so, de llums, els que munten i desmunten, els transportistes, els que lloguen aparells.

Tot un món que ha quedat gairebé aturat i que ara canta al cel perquè els rebrots no els espatllin també la propera temporada.

De totes maneres, hi ha un petit col·lectiu que potser en sortirà beneficiat i que són aquests grups o cantants novells, sovint del país, que busquen fer-se un nom.

Els organitzadors, per respecte a les normés de seguretat, han hagut de reduir aforaments i separar cadires. I els ajuntaments, també obligats per les limitacions econòmiques dels temps que vivim, han decidit, en molts casos, contractar mini concerts, en espais acotats, perquè no sigui dit que no fan res.

Així les coses, cantants desconeguts i jovent amb projecció, tindran l’oportunitat de donar-se a conèixer, fet que els pot servir per encarar un futur que, d’una altra manera els hagués estat molt més difícil.

I també un ingressos, minsos però satisfactoris, que els facilitarà l’adquisició de materials i els donarà moral per tirar el projecte endavant.

Ja sé sap que, dels pitjors moment, sorgeixen les millors oportunitats.

AFECTE SENSE EFECTE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Hi ha excepcions, com a tot arreu, però crec que podria afirmar que els habitants de les nostres contrades som “carinyosos” de mena.

Més enllà de la simpatia, demostrem afecte, som tocadors, ens agrada el contacte físic, la gesticulació, el petoneig.

Potser és el clima, ja que els habitants de països més freds sembla que tinguin més tendència a donar la mà, potser una abraçada i poca cosa més.

Ara estem vivint un temps de distanciament social imposat, durant el qual, qualsevol contacte físic és moralment condemnable, segons les autoritats epidemiològiques.

I ho trobem a faltar, perquè sabem que no ha res més curatiu que les carantoines d’una mare, la bona nit del pare, els petons dels fills, el batec de la parella, les abraçades dels amics, els cops a l’esquena, el picar de mans en l’esport, les encaixades en els negociacions.

Però, la seguretat no es compensa amb l’afecte i l’estima no coneix d’immunitats sanitàries.

La memòria és efímera i sembla que la gent ja no recordi allò que hem passat i que hem d’evitar que torni.

Hem de fer cas als consells i anar amb compte, respectar distàncies i evitar contactes, que un rebrot, com el que estan vivint en altes comarques, ens portaria a un nou confinament que seria el tret de gràcia a la economia local, ja greument ferida.

I no és nomes això, pensem en la gent gran, convalescents i d’altres de fràgil salut per a les que un contagi seria irreversible.

Dur mascareta per fi es obligatori i si, també és pesat, dificulta la respiració, dona calor, entela les ulleres, costa parlar i deforma les orelles. Però salva vides.

I fora bo que les autoritats, donades a supervisar el compliment de les Lleis, donessin tombs urbans per fer respectar la norma.

Adequant l’eslògan dels temps en que tocava aturar la Sida, podríem dir que “si m’estimes, protegeix-te”.

No dur-la no ens fa més valents, sinó més egoistes i l’amor no és una barrera pels contagis.

És temps de turistes, estem barrejats amb gent de diferents procedències, cosa que ens converteix en un polvorí víric.

Busquem alternatives i guardem els petons i les abraçades per més endavant, tinguem paciència, que una mostra “d’afecte”, ara mateix, pots tenir fatals “efectes”.

BENVINGUTS, PASSEU, PASSEU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fem memòria i recordem les crítiques que es generaven els estius passats per la manca d’espai a les platges i als restaurants o les cues a les carreteres per culpa dels turistes.

En les darreres setmanes, pel contrari, hem demanat vivament que s’obrissin les fronteres, com no ho fèiem des dels temps de la dictadura.

El motiu és que aquesta comarca fa dècades que ha deixat de banda antigues activitats i s’ha centrat en acollir a uns visitants que han omplert urbanitzacions guanyades a la natura i que, malgrat l’indiscutible dany ecològic, han servit de suport econòmic de moltes famílies, durant generacions.

I no és només el turista d’estiu. Si prenem Figueres com exemple, en el darrer mig segle ha vist tancar empreses, indústries i fàbriques, ha urbanitzat hortes i ha creat un teixit comercial sobre dimensionat, al voltant d’un entorn cultural/surrealista mal aprofitat, que es sustenta pel visitant de cap de setmana, majoritàriament de parla francesa.

Però la vida dona voltes i ara que ens vist confinats, molts s’han adonat que teníem tots els ous al mateix cistell i que sense aquests visitants esporàdics la nostre economia queda tocada de mort.

De tot plegat hem d’extreure que, mentre no hi hagi un gir en l’estratègia de negoci, en aquest petit país, d’una manera o d’un altre, tots treballem pel turista, ja sigui a primera línea, amb negocis pel seu lleure, com a rereguarda, oferint simpatia, hospitalitat i posant bona cara, malgrat els canvis que produeixen en la nostre tarannà diari.

Fa una setmana que tornem a tenir les barreres aixecades i malgrat que, indudablement, aquest any hi hauran menys desplaçaments, a hores d’ara és com si  ja haguéssim recuperat part de l’alegria perduda fa uns mesos.

A casa nostre l’estiu és vida, color i calor, temps de cervesa i sucs, de gelat de pal i síndria, de xafogor i migdiada, d’amanides i gaspatxos, sardines i sardanes.

I també de turistes, que admiraran el nostre paisatge, es banyaran a les nostres platges, prendran el nostre sol i tastaran les nostres menges

Coses que seguiran essent nostres quan ells marxin i ens hagin deixat allò que econòmicament ens dona la vida.

Tinguem paciència i també seny i cura per mantenir-nos amb salut i que l’any que ve tornin.

TAMBÉ PASSEN ALTRES COSES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si vostè està llegint l’edició en paper d’aquest setmanari, només en la pàgina doble que te davant els seus ulls, veurà que hi ha cinc articles d’opinió i un editorial.

Som vora deu escriptors i articulistes que, setmana rere setmana omplim, alternativament, aquestes dues planes.

Des del passat 10 de març, quan el fantasma del COVID va començar a fer-se present a les nostres vides, hem generat uns noranta escrits, la majoria dels quals han parlat del bitxo.

S’ha de reconèixer que ens hem espremut el magí, hem intentat ser originals i donar la volta a la situació, cercant punts de vista diferents i enfocant la situació a través del prisma personals de cadascú.

Però, al cap i a la fi, sempre condicionats pel mateix tema, de fet tal com està passant ara, amb aquest mateix article.

És lògic, estem vivint un moment inimaginable fa uns mesos, que ha canviat el rumb de les nostres vides i segurament del món, com mai abans havia passat.

Sortosament, la premsa escrita, per la seva extensió i particularment aquest setmanari, ha tingut la delicadesa d’omplir planes amb altres temes i fer-nos veure que el món no ha deixat de girar.

Però, els informatius televisius, que són els de més seguiment, en totes les cadenes, tot i les seves diferents ideologies –per no dir les seves diferents maneres de manipular la informació- omplen, des de fa mesos, la mitja hora llarga dels noticiaris de matí, migdia i vespre de manera monotemàtica, amb imatges, dia a dia, dels mateixos ministres, conselleres i tècnics de salut, deixant només espai per a la informació meteorològica i uns esports inexistents per l’aturada.

Com el dia de la marmota, un fet que avorreix l’espectador, ansiós d’altres informacions que el facin oblidar la realitat i el més greu, que amaga notícies i drames que, malgrat els contagis, les fases i els confinaments, han continuat passant.

El virus no ha aturat la fam, que es viu també al costat de casa, ni els desnonaments, els refugiats, la violència domèstica, els carrers bruts o els polítics deshonestos, els plàstics segueixen al mar i encara hi ha guerres al món.

Que aquesta maleïda nova normalitat no ens amagui la realitat que tenim malauradament normalitzada des de fa dècades i a la que li cal una vacuna que encara cap laboratori està cercant.