RESPONSABILITATS INDIVIDUALS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Em vindria de gust parlar de la bellesa del paisatge, dels camins de ronda, de les castanyes i els panellets, del record al nostres difunts i de tot el que comporta les dates que vivim.

Però estic emprenyat perquè, en el moment que escric això, no he pogut anar a sopar a fora, ja que els pobres restauradors segueixen condemnats, sense judici ni defensa, com a culpables de quelcom que no han fet i m’he de quedar tancat a casa perquè si, aquesta nit, goso posar el peu a carrer m’arrisco a ser multat.

Si fins ara, havíem sentit a dir que aquesta pandèmia era com una guerra sense trets, que hi havia qui comparava, erròniament, el nostre confinament als temps bèl·lics viscuts pels avis, ara només faltava aquest “toc de queda”, una expressió militaritzada, lletja i poc agradable, que ens recorda histories de temps preterits.

I, com no podria ser d’una altra manera, salten veus que parlen de drets fonamentals, de manca de llibertats individuals i de dictadures.

A tots aquests caldria explicar-los que aquestes “llibertats individuals” que reclamen venen condicionades per l’incompliment de les “responsabilitats individuals” M’explicaré:

Abans de caure el sol, per esbargir-me, he sortit a passejar pel barri. En sentir una remor en un parc públic veig com, en una pista poliesportiva, una nombrosa colla de adolescents corren darrera una pilota.

Són tants, que fins i tot superen el límit de participants reglamentaris per un partit de futbol pista i no tenen cap mena de problema en celebrar amb abraçades els gols que es van succeint, per la manca de destresa dels porters.

A les vores, una colla de noietes els animen, tot compartint les fotos fetes amb els mòbils, sense distància i amb les mascaretes a la barbeta. I no és un fet puntual.

No tot són drets, la “responsabilitat individual” hauria de ser assignatura a impartir als joves en algunes d’aquestes classes “online” que avui es duen a terme per culpa dels contagis que proliferen a les escoles i no m’estranya.

Tots hem sigut joves i descreguts, però davant d’una situació excepcional, recordem, ara sí, els nostres avis i la adolescència que ells varen passar.

Inculcar la capacitat de sacrifici hauria de engendrar-se a casa, amb l’exemple dels pares i entendre que tots hem de complir les normes bàsiques, esser responsables i aplicar el sentit comú.

Només així aconseguirem no haver de patir les conseqüències d’unes decisions, sovint absurdes, que perjudiquen aquestes “llibertats individuals”.

I jo, ara, arribaria a casa amb la panxa i l’esperit plens de joia i podria escriure alguna altra cosa més agradable.