LA BREU TARDOR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Mentre copejo el teclat sento el soroll de la pluja, tímida, però tossuda, que xoca contra el vidre, tot regantellant.

Preludi d’una matinada de vent que netejarà els núvols i assecarà les basses del vespre i farà córrer, carrer avall, les fulles caigudes de les moreres, que jugaran amb les faroles, fent remolins inexplicables.

És la tardor, trista i melancòlica i alhora inestable, amb fred i calor, sol i pluja, pujades i baixades, però plena de llums de colors matisats.

Però, per desgracia és una estació cada cop més curta i amagada, com fugida.

Tal vegada és el canvi climàtic o la natura que s’ha enfurismat, però hom diria que ja no tenim quatre estacions a l’any, tot plegat tres; dues de  senceres i dues meitats.

La natura es transforma o potser nosaltres l’hem transformada.

La primavera i la tardor, les més belles estacions, les més discretes, les menys radicals, les que no aclaparen, les que et desperten els sentiments, les que ens il·lusionen o entristeixen, es van escorçant cada any i els canvis entre “l’istiu” i el hivern, son ràpids i sobtats

Això fa perillar els plaers que porten associades i que en gaudim gairebé sense adonar-nos.

Com ara, que és temps de muntanya i bolets com els rovellons, pinetells, ous de reg, cogomelles o llaneges tant nostrats i posem-hi també camagrocs, trompetes de la mort i gírgoles

Fongs que fan feliços als “caçadors” que els coneixen, tot gaudint de l’aire lliure i que, ben tractats a la cuina, faran cantar els paladars de la resta de mortals.

I també els espàrgols tot i que més tardans, els cargols que surten a passeig quan el terra es moll, els fruits secs, verdures d’arrel, les figues, les carbasses que fan bona crema, les pomes que ens regulen per dins.

La tardor també és temps de reflexió i tranquil·litat, d’estimar i compartir, de les primerenques menges fumejant i vins novells, llençols calents i mànigues llargues, catifes de fulles i arbres despullats, mar planera i cel gris, vespres de llibre i caliu.

La tardor ens posa a l’abast els gustos, els plaers que, malgrat la seva tristor, ens omplen els sentits.

Ara, que veiem la vida pel cim d’una mascareta, amb somriures amagats i distancies imposades, de grups reduïts i espais buits, de gels hidroalcohòlics i cops de colze, la tardor passa, seria i serena, tot i que breument, per fer-nos sentir vius. Aprofitem, que dura poc.