PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
El americans, no podrien ser altres, tenen el costum de recordar el que estaven fent quan va passar un esdeveniment important.
Jo recordo
que, aquell matí fred, el meu cos adolescent feia el mandrós, quan va trucar el
telèfon de casa.
I en
aquella època, que sonés a deshora era mala senyal.
En Miquel,
un veí i amic, m’explicava la notícia que acabava d’escoltar mentre es
preparava per anar a l’escola.
Com
que encara no hi havia televisió matinal, ni internet, vaig córrer a posar la
radio.
En la
primera emissora sonava la cançó “In my Life”, en la segona “Across the Universe”
i en la darrera “Imagine”. La notícia es confirmava.
La
setmana vinent farà 40 anys d’aquella trucada que m’anunciava que feia unes
hores, John Lennon havia estat assassinat.
Just uns
dies abans m’havia comprat, a Can Caussa, el seu darrer àlbum: “Double Fantasy”
i estava entusiasmat amb una música que anava descobrint, tot i no ser de la
meva generació.
Aquest
fet em va impressionar i em va empènyer a l’estudi sobre els quatre de
Liverpool, que avui encara dura.
Més
enllà de l’obra musical, el significat de les cançons, els acords o el col·leccionisme,
m’ha interessat conèixer la història i les circumstàncies que varen empènyer aquests
joves a, potser involuntàriament, canviar la forma musical i el pensament d’una
generació.
I entre
webs, llibres i articles, descobreixo històries molt interessants.
Com a
empordanès, una de les que més m’ha sorprès i que està pendent d’una
investigació més profunda, és l’amistat del mateix Lennon amb Salvador Dalí.
Semblen
provades les trobades i converses dels dos genis a París a finals dels
seixanta, a Nova York en els anys setanta i que la relació es va mantenir fins a
la mort del cantant.
Però,
el que no queda confirmat és una hipotètica visita del músic a Port Lligat.
No
costa imaginar el beatle assegut a la Sala Oval o al sofà labial, en la seva
època d’olleres rodones i vestimenta desmanegada, al costat d’un Dalí amb bigotis
enlairats i barretina, acompanyats de les seves musses, parlant de pintura, l’assignatura
preferida pels dos personatges, quan anaven a escola.
Si
“Lennon-McCartney” varen marcar l’estil musical del segle XX, qui sap que
hagués pogut significar el binomi “Lennon-Dalí” per l’art si, ara fa 40 anys,
el els telèfons de tot el mon, no haguessin sonat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada