PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
Entenc que un exiliat és una persona que ha d’abandonar el seu país, la seva gent i la seva família, de manera involuntària i forçada, gairebé sense opció.
Una definició
que comparteix l’Enciclopèdica Catalana, i a la que podríem afegir que es sol
produir per motius polítics o religiosos.
Fa poc
més de vuitanta anys, els nostres avantpassats varen ser testimonis de l’exili massiu
provocat per la victòria de la dictadura espanyola.
Llargues
cues de centenars de milers de persones varen recórrer els carrers i camins de
la comarca com un espectre de misèria i fam
Famílies
senceres amb avis i mainada, arrossegant farcells amb les poques pertinences que
varen poder arreplegar, fugien d’una mort segura anant, sense saber-ho cap a
una mort probable.
Un
record que perdura fins avui, fins i tot en forma de museu.
També
hem estat, històricament, terra de acollida i hem obert els braços a persones
d’arreu del món, sobre tot de països asiàtics i sud-americans que han hagut de
posar distància per evitar les represàlies dels règims totalitaris.
Encara
ara en ple segle XXI, podem enumerar persones que estan fora del nostre país,
en contra de la seva voluntat, per defensar unes idees.
El mot
“exili” o “exiliat” té connotacions tristes, s’associa a l’angoixa per la situació
personal, la pena per la distància, la ràbia per la injustícia, la incertesa pel
futur, l’enyor dels ésser que han quedat en l’origen; en definitiva el drama
d’una situació sobrevinguda i no triada, sense data de caducitat.
És per
tot plegat que també soc de la opinió que no s’hauria de tractar el rei emèrit
com a un exiliat, més aviat com algú que vol posar terra pel mig, que vol fugir
d’un escàndol, que vol protegir la entitat que ha representat perquè perduri.
I allà
on vagi no patirà per la supervivència, ni pel seu futur, ni tant sols per una
vivenda o un àpat.
Pot haver
qui tingui motius per considerar la situació del Borbó com injusta, que per
“services rendus” hauria de tenir una altra sortida, que no s’haurien d’oblidar
els anys de dedicació.
Una
cosa no treu l’altre, però no podem barrejar els conceptes, no podem posar a
tots en la mateixa coctelera, no podem equiparar situacions.
L’èxode
cap al que és desconegut, l’exili de la terra pròpia involuntàriament és una de
les situacions més dures a la que l’ésser humà s’ha d’afrontar i, ja que ningú
hi posa remei, al menys tinguem respecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada