LA "UNIÓ" FA LA FORÇA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sempre m’ha fet pena veure partits de futbol, o de qualsevol altre esport de masses, amb les grades buides.

És evident que, per al competidor, sobre tot el local, és decebedor i que ha de fer un esforç mental suplementari per aconseguir rendir al màxim.

Vaig escoltar una vegada un entrenador reconegut i amb aires de filòsof que, en un debat sobre l’assistència de públic als estadis, venia a dir que és com un lluç que es mossega la cua: si no es guanya, no hi ha públic, però si no hi ha públic, costa de guanyar.

Però, opinava que el primer pas l’ha de fer l’equip, que són els jugadors els qui han de fer venir el públic, i després la roda ja girarà a l’inrevés.

Un clar exemple d’això han estat els darrers anys de la nostra Unió Esportiva Figueres, jugant en un estadi gran i preciós on només hi van els pocs seguidors de veritat.

Tampoc no ajuda que, a les televisions, es doni futbol d’elit cada dia i a totes hores.

Però, és cert que, des que en Flix ens va enredar, el club no acaba d’aixecar cap, tot i els esforços dels presidents, directius i sponsors.

Ara, acaba de perdre la categoria i, la temporada vinent, s’haurà de veure les cares amb equips com el Banyoles, el Bescanó o el Lloret, que tampoc no ajuden a engrescar.

La UEF ha de reiniciar-se i encetar, un altre cop, el camí de pujada.

Fora important conservar l’esponsorització actual, una empresa que ja ha acompanyat l’èxit del futbol gironí i que pot ser el pal de paller que, en altres èpoques, van ser les famílies Bach o Miquel.

El paper de l’equip juvenil en el darrer MIC ens omple d’esperança, i, si saben conservar aquesta fornada, poden crear els ídols locals necessaris per engrescar la gent i el vestidor, com ho van ser, fa anys, Vilarrodà o Pitu Duran.

També s’hauria de valorar la incorporació d’una figura en declivi que ens posi al mapa periodístic.

I tot això ho ha d’amanir amb un entrenador bregat, murri, motivador i espavilat.

El problema és que tot això és difícil de trobar, i l’èxit, que es va assolir antuvi, no és garantia de repetició.

Però, com deia aquell famós entrenador, si els resultats no arriben i l’equip no engresca, el ciment seguirà essent el color de la grada.

El futbol, com tots els esports, passa per cicles. Tant de bo que la UEF, la propera temporada, comenci n’enceti un cap on li pertoca, per ciutat i per història i que la gent torni a Vilatenim, perquè, en aquest cas, mai més ben dit, la “Unió” la fa la força.

BUFETADES CLIMÀTIQUES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Es veu que, a Anglaterra,  ja fa temps que els “Sir” no passegen amb el paraigua a la mà i que les ciutats no mostren el sòl mullat com a les pel·lícules.

Com ens passava a nosaltres fins fa quatre dies, els britànics estan vivint la major sequera dels darrers vint anys, amb serioses restriccions.

Ja fa temps que la natura s’està emprenyant, que ens la fot amb la mà oberta, que ens mostra que no està contenta i que, si no li fem cas, el càstig pot ser devastador.

La pandèmia va ser un cop sec, una missiva carregada de crueltat, que ens va obligar a tancar-nos a casa, a evitar desplaçaments, mentre el medi natural reconqueria territori.

El canvi climàtic, pel contrari, és un avís de llarga durada, que ens va mostrant a poc a poc que, si el clima es transforma, ens pot dificultar l'existència.

La fórmula és l’exageració dels fenòmens: grans incendis, pujades de temperatures i desglaç en alguns indrets, temperatures rarament baixes en llocs poc habituals, supressió de la primavera i la tardor, nevades en llocs inhòspits, pluges devastadores o sequeres on hi sol ploure.

Com la que ens ha afectat des de fa més de dos anys i que ens ha obligat a tancar radicalment l’aixeta.

Hem estat molts mesos aprofitant l’aigua de la dutxa per als sanitaris, no buidant la cisterna completament, tancant l’aixeta mentre ens raspallem les dents, no omplint banyeres ni piscines, aprofitant l’aigua de boca, moderant el reg.

I no ha passat res. Més enllà d’alguns negocis que han tingut algunes divulgats, la vida quotidiana ha continuat endavant sense restriccions vitals, demostrant que, essent respectuosos, podem viure bé igualment.

La natura ens dona una altra oportunitat, les pluges han tornat a amagar els campanars dels embassaments i a tapar les esquerdes de les vores dels pantans.

Les autoritats ens donen permís per obrir el broc, i ara som nosaltres els que hem de ser ferms i continuar amb la moderació.

Ja diuen que no hi ha res més important que l’aire que respirem i l’aigua que bevem.

Però, estic convençut que, si d’aquí a un parell d’anys encara tinc el privilegi de disposar d’aquest espai per expressar-me, la meva reflexió recordarà tal dia com avui, mentre, pel nostre mal fer, la natura ens estigui tornant a bufetejar.

JOVES PREPARATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No hi ha dubte que la joventut, més concretament el període vital que va des del moment en què ja no som tan dependents dels pares fins que comencem a tenir obligacions, és l’època més atrevida, aquella en què forgem el nostre futur, sigui amb estudis o amb feina.

De totes maneres, els temps i les circumstàncies influeixen.

Vull dir que no es podien comportar igual els joves de la postguerra a casa nostra que els joves de la revolucionària dècada dels seixanta a Anglaterra o França.

Però, si hem de cercar algun element en comú, és l’afany de canvi, l’objectiu de superar les generacions anteriors, d’avançar.

Malauradament, però, la tendència ha anat canviant, i en l’època actual sembla que els joves —sempre parlant de majories i no de casos particulars— valoren més el temps lliure, altrament anomenat “conciliació”.

No és estrany escoltar responsables de recursos humans, i fins i tot empreses de selecció de personal, queixar-se de la manca de compromís laboral i de com, sempre amb excepcions, es fa difícil trobar joves que vulguin treballar més per guanyar-se millor la vida, com passava abans.

Tot i que, tal com indiquen les estadístiques, tinguin dificultats per llogar un pis en solitari o hagin d’estar a casa dels pares fins a una edat avançada.

Res no és criticable; cadascú es pren la vida com millor li sembla, si és feliç amb el que té.

A la meva època es parlava dels JASP que, per a qui no ho recordi, era l’acrònim en castellà de “Jóvenes, Aunque Sobradamente Preparados”, i la publicitat ens pintava com els que ens havíem de menjar el món.

És cert que a alguns se’ls va indigestar, però s’ha de reconèixer que aquella joventut va representar una empenta econòmica que avui sembla impensable.

No sé com seran les properes generacions, si la tendència segons els gurús canviarà i tornarem a la cultura del sacrifici, però, malgrat tot, encara hi ha un bri d’esperança en veure joves que, sobretot en el món de l’esport, mostren talent i ganes de superació.

I no parlo només dels nens de la Masia del Barça; aquí vull destacar l’AAF d’atletisme i els juvenils de la Unió Esportiva Figueres, que han demostrat en el darrer MIC que, si els sabem cuidar i ells es comprometen, poden tornar a dur el club als llocs on hauria d’estar i dels quals, ara mateix, n’està lluny.

 

LA FESTA DEL CENTRE CIUTAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tot i no ser el dia oficial de Santa Creu, ja fa anys que, des d’aquest espai, reivindico el primer de maig com la festa gran de Figueres.

Espero que ni el vent ni la pluja se sumin a la diada i que la ciutat brilli, amb el centre ple de parades i de gent que vindrà de fora.

Els pàrquings que estiguin oberts i els carrers adjacents, que, amb les voreres cada cop més amples, no van sobrats de places, s’ompliran ràpidament. Això obligarà a tots els qui vulguem anar a fer un volt a aparcar gairebé a les afores i caminar fins al centre.

Això ja és habitual quan hi ha altres esdeveniments similars, com ara l’Acústica, però ho fem de bon grat, ja que són moments especials que no ens volem perdre.

De totes maneres, ens haurem d’anar acostumant, ja que els projectes futurs van encaminats al fet que el centre acabi lliure de circulació viària i esdevingui una zona per a vianants.

Opino que és una decisió que, tenint en compte el moment que viu el centre de Figueres, és, si més no, una mica arriscada.

Tot i això, estic convençut que la pujada al Castell, la Rambla i el carrer Lasauca quedaran preciosos. Afegits a la plaça de l’Ajuntament, el carrer Peralada, Girona i els que s’hi puguin sumar en un futur proper, constituiran una zona diàfana, ben asfaltada, decorada i lliure de fum i soroll.

Però, també espero que els dissenyadors d’aquests projectes tinguin en compte que, si la ciutat viu, és gràcies als empresaris, que han de tirar endavant els seus negocis en aquestes zones. I si la gent no té on aparcar, difícilment hi aniran.

Aquest problema ja existeix actualment. A la comarca es comenta que anar a Figueres fa mandra perquè l’aparcament és escàs i molt car.

Evidentment, no parlem del francès o del visitant que hi ve un cop i no torna. Aquests, com fem nosaltres quan fem turisme, s’adapten al que hi ha.

Parlem dels qui realment ens han de donar de menjar: dels autòctons que han de comprar sovint, anar als serveis professionals, fer negocis, o dels qui els ve de gust fer un bon àpat, ni que sigui ràpid.

I també dels habitants del centre, que no tornaran i dels treballadors, que perdran temps de conciliació si han d’aparcar lluny i, a sobre, deixar-se part del sou.

Si es vol dissenyar el centre com un espai diàfan i paradisíac, abans s’ha de projectar un gran espai d’aparcament, molt a prop i a bon preu, com passa als centres comercials, que tant fan la punyeta a Figueres.

Aquest dijous valdrà la pena caminar per gaudir de la festa, però no pas cada dia.

VAL MÉS RIURE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En èpoques fosques, quan les llibertats estaven retallades i les religions imposades, en arribar aquesta setmana, la música estava prohibida, els cinemes i teatres modificaven la seva programació per adequar-la a la Setmana Santa i semblava que riure pel carrer era delicte.

Afortunadament, la llibertat actual fa que cadascú celebri les seves creences a la seva manera, i en cap cas ningú ens pot reprimir que riguem.

Ja ho deia la meva mare: “Val més riure que plorar.” I els catalans som un poble alegre.

És indiscutible que la gent del sud de la península té una gràcia especial a l’hora d’explicar històries, sobretot acudits i comparacions, alimentats pel seu accent desvagat, que es menja síl·labes i retalla paraules.

Uns altres que també tenen fama d’humor són els anglesos, però en aquest cas, molt més fi i que et fa pensar, tot ratllant una absurditat hilarant.

I així, cada nacionalitat, condicionada pel lèxic i les costums, té el seu punt de sentit de l’humor, amb més o menys adeptes.

A nosaltres ens titllen de fats, mancats de xispa, però jo penso que podríem estar en un bon lloc en un hipotètic rànquing humorístic.

Capri, Cassen, Tricicle, Buenafuente, Eugenio i moltes altres avalen la meva teoria.

I no només això, també s’organitzen, en molts indrets, festivals i trobades amb l’humor com a motiu principal, cosa que no passa a gaires llocs.

Avui mateix comença el 18è Festival Còmic “Humor Figueres”, on, tot i que no hi ha grans noms com en altres edicions, un programa multidisciplinari ens garanteix els somriures.

I més encara si en el cartell hi ha persones o col·lectius locals que, sense ser professionals, segur que ens faran passar una bona estona.

Les històries de Tanatori per en Xavier Vicenç o els acudits figuerencs que han recopilat els alumnes de l’Institut Ramon Muntaner són algunes de les principals atraccions.

La cosa promet, i sobretot engresca de cara al fet que edicions futures puguin ser la plataforma perquè nous còmics locals tinguin la seva oportunitat.

I és que, tal com estan les coses al món, aquests moments alegres de desconnexió es fan altament recomanables, i fins i tot necessaris.

Quan naixem sabent plorar, però de riure n’hem d’aprendre.

 

ENS N’HEM OBLIDAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Han passat cinc anys des que, en aquestes mateixes pàgines, vaig escriure una reflexió titulada “No ens hem d’oblidar” (recuperable a la web de emporda.info o al blog: aixohosaptothom.blogspot.com).

Estàvem tancats a casa, amb angoixa per l’avenir i prenent unes mesures que mai hauríem imaginat.

Una pandèmia que ens va mostrar les nostres febleses i, sobretot, tal com vaig escriure, ens va fer veure com de dependents som dels serveis públics.

Els sanitaris, en aquell moment, es van reivindicar i ens van demostrar, per una banda, el seu compromís i professionalitat, i per una altra, la manca de mitjans amb què treballaven.

Tant és així que cada vespre sortíem al balcó i, mentre algun veí despietat ens castigava amb la cançó “Resistiré” —que va caure al pou dels meus gustos musicals—, regalàvem un aplaudiment sentit a tots aquells que estaven exposant la seva salut per salvar vides, en unes condicions laboral precàries.

L’escrit deia, en aquells moments, que tinguéssim clar el que estàvem vivint i que, un cop passés el malson, no oblidéssim la necessitat que tenen els servidors públics de rebre inversions estatals.

I no només els sanitaris. També posava en el mateix sac els policies, els bombers, els científics, els professors i tots aquells funcionaris que ens fan la vida millor i més segura.

Soc perfectament conscient de la modèstia d’aquesta columna i que passa desapercebuda per a la gran majoria de la població, però puc afirmar que altres firmes molt més reconegudes es van manifestar en el mateix sentit i que, si haguéssim copsat l’opinió del gruix de la població, haurien subscrit aquells comentaris.

Però, ja ho veieu: un lustre més tard, mig món és en guerra, l’altre mig està amenaçat i els països europeus estan debatent sobre l’augment de la despesa en armament, mentre les urgències segueixen col·lapsades, el termini per a les operacions és massa llarg i el temps d’espera per a una consulta especialitzada és enorme.

Els humans tornem a demostrar que tenim una memòria efímera, que no aprenem del passat i sobre tot que, en política, les prioritats no solen ser mai les necessitats.

Ens han calgut molt menys de cinc anys per oblidar-nos del que vam patir i sobre tot dels que, malauradament, van morir.

 

QUINA NIT, LA D'AQUELLA TARDA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Només sento a parlar, en castellà, de “tardear”, que semblaria que en català s’ha de dir “vesprejar”.

Un verb que ve a explicar que a la tarda es poden tenir activitats socials i d’oci, com si fos més tard.

Res de nou per a aquells que, en èpoques pretèrites, ja vam viure tardes que, després de la sobretaula, fèiem activitats diverses, segons l’edat.

Quan vam deixar de jugar al carrer, vam començar a anar al cinema, a Figueres anàvem als recreatius que hi havia al carrer Sant Antoni o a la plaça Triangular, i més endavant al Dynamic, a baixar al Charly, anar al Quixot’s i fins i tot agafar l’autobús per anar a Scopas, l’Octopussy o al 600’s.

Si teníem l’edat de posar-nos al volant, només canviava l’àmbit de moviment i la descoberta de locals més llunyans, però sense canviar gaire els horaris.

I, tot i sortir també a la nit, arribàvem a casa a una hora prou raonable com per poder aprofitar el dia següent.

Però, en les darreres dècades, sembla que el rellotge horari hagi anat girant i, no sé si vosaltres també ho heu notat, però cada vegada es va a sopar més tard i les nits de discoteca comencen quan alguns ja hem fet el primer son.

I, en lloc de plegar veles de matinada, es recull quan el sol treu el cap, quan d’altres es lleven per anar a la feina.

Així les coses, els matins es perden i les tardes són mandroses, de sofà i pantalles de mòbil per veure el que es va coure la nit anterior.

Ara sembla que volen tornar a posar el rellotge en hora i que les tardes s’aprofitin per gaudir del dia.

Que no sigui, només, la gent gran que va a ballar a l’Erato, sinó que els joves també s’iniciïn en les relacions socials, amb més claror i seguretat.

Els pobles i ciutats ho poden aprofitar i afanyar-se a facilitar la proliferació de negocis que permetin que aquest públic, bàsicament jove, trobi el seu “Charly” actualitzat als temps actuals, tot i que, malauradament, en lloc de música “Disco”, hi punxin “Reggaeton”.

No voldria ara fer bandera d’una nostàlgia que no ens aporta res, però m’agradaria veure que Figueres i altres indrets que han patit un efecte similar, deixen de ser ciutats mortes els festius a la tarda.

I que els joves gaudeixin del cap de setmana d’una manera més sana i pensin, quan arribi el vespre, que aquella tarda ha estat millor que moltes nits.

LA VOLTA AL CASTELL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Cada cop estic més convençut que Figueres està infravalorada i que té suficients elements, més enllà del dalinisme, per atraure turisme de qualitat.

El problema, com passa en la majoria de les decisions polítiques, són els interessos i les relacions entre institucions.

Si no, com s’explica que no publicitem, com a gran atracció turística, el Castell de Sant Ferran, una construcció espectacular, única a Europa?

Estic segur que, si estigués situat en altres indrets, la cua de visitants no tindria fi, per benefici de les entitats i dels comerciants i restauradors de la zona.

I no són només els seus 210 anys i que els seus intramurs siguin el reflex de la història del nostre país.

Que les seves pedres ens parlin de la Guerra del Rosselló, de la del Francès, dels Bonaparte, que hagin escoltat la darrera reunió republicana, que hagi patit explosions i bombardejos o hagi estat camp de concentració franquista, presó de colpistes i la “mili” de tants empordanesos.

Més enllà de l’innegable atractiu cultural que s’amaga a l’interior, fora del fossat hi ha un tresor molt nostrat, alhora que desconegut per la majoria dels visitants: el camí de ronda que el voreja.

Una caminada saludable i assumible que és una radiografia visual de la contrada.

Si bé el barri de l’Hospital, l’estació de l’AVE, la presó i l’autopista no engresquen gaire, a mesura que passen els metres, la vista millora: albirem les Salines, l’Albera, el Canigó lluny i acabem amb una visió fantàstica de la ciutat, des de l’alçada i amb el teló de fons de la magnífica badia de Roses.

N’hi ha qui diu que es veu la Garrotxa i fins i tot el Montseny, però jo em quedo amb l’estampa de la plana empordanesa.

I els dies que els veïns francesos deixen la porta oberta i el vent del nord arriba amb rauxa i acanalat, l’experiència encara es revaloritza més.

És llavors quan ens titllen de llampats i tocats per la tramuntana, i nosaltres demostrem que el surrealisme esbojarrat el portem a la sang.

Però potser sí que és millor que aquest secret el salvem de les massificacions i el guardem per a nosaltres.

Això sí, demanaríem a qui correspongui que ens ho cuidi, que no haguem de saber per una carta a aquest setmanari que una persona anònima ha netejat el camí per deixar-lo a disposició de tots aquells que volem netejar-nos l’esperit fent la volta al castell.

 

EL SILENCI DE LES BOMBES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els que tenim una certa edat i hem conviscut amb persones supervivents de la Guerra Civil podem afirmar que no hi ha res que generi més silenci que una postguerra.

Famílies separades, d’altres reprimides, desapareguts sense rastre ni motiu, i totes amb la por al cos: pel que havien passat i pel que els tocava viure.

A moltes cases, no se’n parlava, tot i haver-se viscut de prop, i, quan sortia el tema, s’hi respirava un silenci incòmode.

Com a molt, es maquillava amb relats novel·lescos, com si es volgués suavitzar la realitat, com si els difícils temps viscuts formessin part d’un relat irreal.

La relació a els soldats es narrava com una pel·lícula d’acció; els familiars fugits a pagès, com un conte en una granja; les bombes, com un còmic d’aventures.

Vaig voler conversar moltes vegades amb un home que vaig saber que era de l’anomenada “Quinta del Biberó”, ferit a la batalla de l’Ebre, però poc en volia parlar i mai no vaig tenir detalls de la seva odissea.

Potser, era una protecció envers els infants o la manera de posar barrera a uns records que, de ben segur, els perseguien durant les nits d’insomni.

Moltes vegades he pensat com varen viure, realment, aquella gent aquells moments.

Ha estat ara, a través d’aquest setmanari, que m’ha arribat un vídeo provinent dels EUA, de prou feines nou minuts, que mostra, amb força qualitat, l’entrada de l’exèrcit franquista al centre de Figueres.

M’ha impactat la devastació: l’estat de la Rambla, dels destruïts edificis del carrer Girona, dels carrers de la placeta baixa, les flames, la solitud dels soldats, la poca gent civil, que imagino darrera els vidres trencats, amb la por al cos.

Les imatges que avui veiem a Gaza o Ucraïna, però en blanc i negre.

Em pregunto com ho va viure la meva família, que vivia a prop, també els dies anteriors, mentre l’aviació italiana bombardejava indiscriminadament la població.

No oblidem que a Figueres ningú l’hi va pintar un quadre, però va ser la segona ciutat més bombardejada de Catalunya.

Què els passava pel cap quan sonava la sirena i corrien al refugi o s’amagaven a recer, encomanant-se a tots els sants.

Què sentien quan veien passar la riuada de gent que fugia, deixant enrere la vida i fent camí cap a un futur que, en la majoria dels casos, va resultar fatídic.

Per fer-nos una idea del que varen viure i patir, han calgut 86 anys i una curta filmació, sense color i muda, com els temps que es vivien.

Ja que, en la majoria de les cases, el soroll de les bombes va portar el silenci.

ENREDATS A LES XARXES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Dels fòrums romans o l’àgora dels grecs fins als bars dels pobles, els humans hem tingut sempre la fal·lera de compartir entre nosaltres idees, sentiments, situacions o històries, a voltes banals, per enriquir-nos, ajudar-nos o només per passar l’estona o riure.

És per això que, els que tenim certa edat, no ens va semblar malament l’invent de les xarxes socials.

Quan Facebook va aparèixer, l’any 2004, tenia l’essència de tot plegat, amb la comoditat de fer-ho des de casa i arribar més lluny.

Recordo que, amb una connexió diària, podíem veure les publicacions dels nostres amics, tot i que potser fossin només coneguts o ni tan sols això, però al cap i a la fi, eren els que havíem triat.

Però, amb el pas dels anys i, sobretot, amb l’aparició de noves xarxes més gràfiques, aquests espais s’han transformat en llocs impersonals i perillosament addictius.

I tot plegat, com sempre, per culpa dels dos poders que ens marquen la vida, que són el polític i l’econòmic, que, tal com està sobradament demostrat, van fortament lligats.

Avui dia, una visita a Instagram, a X, a TikTok o a Threads es converteix en un viatge per pàgines publicitàries, anuncis poc fiables i històries de gent desconeguda que no hem triat i que ens volen atrapar amb interessos foscos.

Fins i tot en el Facebook, que viu en el juràssic, pots acabar l’estona sense arribar a saber gaire res d’aquells coneguts que havies triat.

Fa pocs dies, en la investidura de Donald Trump, es va escenificar allò que feia temps que tots sabíem.

Els propietaris d’aquestes xarxes han deixat de ser uns visionaris admirables, que varen crear quelcom que ha marcat la humanitat, per a ser uns servidors dels poders fàctics que han venut les seves ànimes i els algorismes al diable polític, amb la fi d’engrandir els seus egos i afartar-se de poder.

Recordo, a l’inici de tot plegat, que algú em va dir que les xarxes socials serien els radioaficionats del segle XXI.

Però, queda palès que no tenen res a veure amb aquelles persones que parlaven amb gent llunyana a través de les ones, s’enviaven targetes QSL per certificar els contactes, i que estaven sempre disponibles per transmetre missatges positius, també ajudant en moments difícils, fent una gran tasca.

Les xarxes socials, han perdut el cognom de “socials” i s’han quedat en “xarxes”, que ens enreden i, com els peixos, quedem atrapats per aquells que hi mouen els fils.

L'ESTÈTICA DE LA PELL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Les tendències i costums han evolucionat, com la mateixa humanitat, i aquelles pintures de festa o de guerra que es posaven a la pell els nostres ancestres s’han convertit en quelcom més estètic.

Moltes dècades enrere, la coloració del cabell, la pintura facial i els penjolls a les orelles eren una pràctica exclusiva del sexe femení.

Les igualtats de gèneres han fet que, en les darreres dècades, els homes també haguem pres la decisió de perforar-nos les orelles o tenyir-nos el cabell de colors.

Res a dir, tot canvia, i cal entendre que l’estètica és quelcom que portem dins, sense distinció de sexe i ja sigui amb els pentinats, les robes o les joies, forma part de les nostres costums.

De totes maneres, la reflexió que em porta a escriure avui és l’augment que he notat, en pocs anys, de les pells tatuades entre els joves i no tant joves.

Abans, un tatuatge era exclusiu de mariners aventurers que presumien de cors als braços, amb un amor a cada port i àncores mal dibuixades, o també de persones amb un passat dubtós, que en algun moment havien tingut la debilitat de tatuar-se una calavera, el nom de la mare o una frase sovint mal conjugada.

Temps enrere, el costum era tatuar-se, en llocs fàcils de dissimular, un nom, petites frases o lletres de l’alfabet xinès que potser no deien el que es pensaven.

Darrerament, però, estic observant un augment considerable de braços, cames, colls, mans i fins i tot rostres tatuats amb dibuixos elaborats, sanefes de colors, cares, al·lusions a ídols o creences.

No sé si algun dia això serà un costum tan arrelat que es normalitzarà per a tothom, però actualment encara hi ha molta gent que no ho acaba de veure amb bons ulls o que no vol que aquesta imatge quedi associada a la seva empresa.

El que a mi em preocupa, més enllà dels motius que cadascú tingui, de l’estètica o del mal que això pugui provocar a l’epidermis, és que els anys passen i les vides canvien, i que, irremeiablement, les pells perdran la seva joventut i es tornaran flàccides i arrugades, fet que desdibuixarà les il·lustracions i les paraules

I a més, també es previsible que algunes de les frases potser ja no tindran el mateix significat i aquell amor ja farà temps que pertany a una altra persona, o l’ídol de joventut ja haurà caigut del pedestal

i així com aquells indis o aquelles dones del segle passat podien tornar a la seva imatge original amb una simple neteja, malgrat que s’estan desenvolupant tècniques per esborrar-los, la majoria els tatuatges seguiran allà.

És per pensar-s’ho dues vegades.

Però ja diuen que, quan els joves comprenen el que deien els seus pares ja son massa grans per fer-ho entendre als seus fills.

FIGUERES 2025

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El pressupost de l’Ajuntament de Figueres per a l’any 2025, que acabem d’encetar, presenta unes xifres històriques que obren l’expectativa sobre què passarà a partir d’ara.

Això succeeix justament en un moment difícil per la marxa de grans marques, que provoca angoixa en els àmbits financers locals.

No és cap secret que la Figueres de les darreres dècades ha sigut una barreja de llums i ombres, amb una gran dependència del turisme i del visitant francòfon.

Aquesta situació ha convertit la ciutat en un centre comercial concentrat en una zona limitada, descuidant la perifèria i l’habitant autòcton, que ha decidit marxar.

S’han de treure alguns ous del cistell i repartir-los en varis.

Tal com deia el president de Comerç Figueres, el model de negoci conceptual s’ha de transformar: les botigues han d’oferir productes més exclusius, que no es trobin als centres comercials massificats.

Encara hi afegiria que s’haurien de potenciar altres serveis que també atrauen públic, com ara els consultoris mèdics, els legals, els tractaments estètics o l’alta gastronomia.

De passada, hi podrien incorporar una oferta educativa diferenciada, que aporti joventut dinàmica, educada i formada als pisos buits del centre, ompli els bars i doni alegria a la ciutat.

Per aconseguir tot això, cal invertir, i ara l’ajuntament té l’oportunitat de fer-ho.

És imprescindible adequar els carrers i les façanes, millorar la neteja i les voreres (que no cal que siguin exageradament amples ni amb carrils bici inútils).

Per dinamitzar el centre, és important que els visitants no hagin de marxar per no poder aparcar a prop, com passa ara, o que, si ho fan, no quedin esglaiats pels preus.

També, és essencial que la seguretat sigui una prioritat, i que traficants i delinqüents sàpiguen què no hi tenen res a fer.

Donem ales a la cultura, potenciem els museus i l’esport local amb l’esperança que emergeixi un equip destacat que ens situï també al mapa esportiu del país.

Ha ser la ciutat de Dalí i Monturiol, no la de Inditex i companyia.

Ja fa temps que l’equip de Masquef intenta canviar el rumb i ara disposaran de més eines per mirar de construir la nova Figueres del 2025 i aconseguir el reivindicat “orgull de ciutat”.

Tant de bo que els Reis els hi hagi dut un bon sac de sentit comú.

Aquest és el desig per l’Any Nou de tota una comarca.