EL SILENCI DE LES BOMBES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els que tenim una certa edat i hem conviscut amb persones supervivents de la Guerra Civil podem afirmar que no hi ha res que generi més silenci que una postguerra.

Famílies separades, d’altres reprimides, desapareguts sense rastre ni motiu, i totes amb la por al cos: pel que havien passat i pel que els tocava viure.

A moltes cases, no se’n parlava, tot i haver-se viscut de prop, i, quan sortia el tema, s’hi respirava un silenci incòmode.

Com a molt, es maquillava amb relats novel·lescos, com si es volgués suavitzar la realitat, com si els difícils temps viscuts formessin part d’un relat irreal.

La relació a els soldats es narrava com una pel·lícula d’acció; els familiars fugits a pagès, com un conte en una granja; les bombes, com un còmic d’aventures.

Vaig voler conversar moltes vegades amb un home que vaig saber que era de l’anomenada “Quinta del Biberó”, ferit a la batalla de l’Ebre, però poc en volia parlar i mai no vaig tenir detalls de la seva odissea.

Potser, era una protecció envers els infants o la manera de posar barrera a uns records que, de ben segur, els perseguien durant les nits d’insomni.

Moltes vegades he pensat com varen viure, realment, aquella gent aquells moments.

Ha estat ara, a través d’aquest setmanari, que m’ha arribat un vídeo provinent dels EUA, de prou feines nou minuts, que mostra, amb força qualitat, l’entrada de l’exèrcit franquista al centre de Figueres.

M’ha impactat la devastació: l’estat de la Rambla, dels destruïts edificis del carrer Girona, dels carrers de la placeta baixa, les flames, la solitud dels soldats, la poca gent civil, que imagino darrera els vidres trencats, amb la por al cos.

Les imatges que avui veiem a Gaza o Ucraïna, però en blanc i negre.

Em pregunto com ho va viure la meva família, que vivia a prop, també els dies anteriors, mentre l’aviació italiana bombardejava indiscriminadament la població.

No oblidem que a Figueres ningú l’hi va pintar un quadre, però va ser la segona ciutat més bombardejada de Catalunya.

Què els passava pel cap quan sonava la sirena i corrien al refugi o s’amagaven a recer, encomanant-se a tots els sants.

Què sentien quan veien passar la riuada de gent que fugia, deixant enrere la vida i fent camí cap a un futur que, en la majoria dels casos, va resultar fatídic.

Per fer-nos una idea del que varen viure i patir, han calgut 86 anys i una curta filmació, sense color i muda, com els temps que es vivien.

Ja que, en la majoria de les cases, el soroll de les bombes va portar el silenci.