ENS N’HEM OBLIDAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Han passat cinc anys des que, en aquestes mateixes pàgines, vaig escriure una reflexió titulada “No ens hem d’oblidar” (recuperable a la web de emporda.info o al blog: aixohosaptothom.blogspot.com).

Estàvem tancats a casa, amb angoixa per l’avenir i prenent unes mesures que mai hauríem imaginat.

Una pandèmia que ens va mostrar les nostres febleses i, sobretot, tal com vaig escriure, ens va fer veure com de dependents som dels serveis públics.

Els sanitaris, en aquell moment, es van reivindicar i ens van demostrar, per una banda, el seu compromís i professionalitat, i per una altra, la manca de mitjans amb què treballaven.

Tant és així que cada vespre sortíem al balcó i, mentre algun veí despietat ens castigava amb la cançó “Resistiré” —que va caure al pou dels meus gustos musicals—, regalàvem un aplaudiment sentit a tots aquells que estaven exposant la seva salut per salvar vides, en unes condicions laboral precàries.

L’escrit deia, en aquells moments, que tinguéssim clar el que estàvem vivint i que, un cop passés el malson, no oblidéssim la necessitat que tenen els servidors públics de rebre inversions estatals.

I no només els sanitaris. També posava en el mateix sac els policies, els bombers, els científics, els professors i tots aquells funcionaris que ens fan la vida millor i més segura.

Soc perfectament conscient de la modèstia d’aquesta columna i que passa desapercebuda per a la gran majoria de la població, però puc afirmar que altres firmes molt més reconegudes es van manifestar en el mateix sentit i que, si haguéssim copsat l’opinió del gruix de la població, haurien subscrit aquells comentaris.

Però, ja ho veieu: un lustre més tard, mig món és en guerra, l’altre mig està amenaçat i els països europeus estan debatent sobre l’augment de la despesa en armament, mentre les urgències segueixen col·lapsades, el termini per a les operacions és massa llarg i el temps d’espera per a una consulta especialitzada és enorme.

Els humans tornem a demostrar que tenim una memòria efímera, que no aprenem del passat i sobre tot que, en política, les prioritats no solen ser mai les necessitats.

Ens han calgut molt menys de cinc anys per oblidar-nos del que vam patir i sobre tot dels que, malauradament, van morir.