VAL MÉS RIURE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En èpoques fosques, quan les llibertats estaven retallades i les religions imposades, en arribar aquesta setmana, la música estava prohibida, els cinemes i teatres modificaven la seva programació per adequar-la a la Setmana Santa i semblava que riure pel carrer era delicte.

Afortunadament, la llibertat actual fa que cadascú celebri les seves creences a la seva manera, i en cap cas ningú ens pot reprimir que riguem.

Ja ho deia la meva mare: “Val més riure que plorar.” I els catalans som un poble alegre.

És indiscutible que la gent del sud de la península té una gràcia especial a l’hora d’explicar històries, sobretot acudits i comparacions, alimentats pel seu accent desvagat, que es menja síl·labes i retalla paraules.

Uns altres que també tenen fama d’humor són els anglesos, però en aquest cas, molt més fi i que et fa pensar, tot ratllant una absurditat hilarant.

I així, cada nacionalitat, condicionada pel lèxic i les costums, té el seu punt de sentit de l’humor, amb més o menys adeptes.

A nosaltres ens titllen de fats, mancats de xispa, però jo penso que podríem estar en un bon lloc en un hipotètic rànquing humorístic.

Capri, Cassen, Tricicle, Buenafuente, Eugenio i moltes altres avalen la meva teoria.

I no només això, també s’organitzen, en molts indrets, festivals i trobades amb l’humor com a motiu principal, cosa que no passa a gaires llocs.

Avui mateix comença el 18è Festival Còmic “Humor Figueres”, on, tot i que no hi ha grans noms com en altres edicions, un programa multidisciplinari ens garanteix els somriures.

I més encara si en el cartell hi ha persones o col·lectius locals que, sense ser professionals, segur que ens faran passar una bona estona.

Les històries de Tanatori per en Xavier Vicenç o els acudits figuerencs que han recopilat els alumnes de l’Institut Ramon Muntaner són algunes de les principals atraccions.

La cosa promet, i sobretot engresca de cara al fet que edicions futures puguin ser la plataforma perquè nous còmics locals tinguin la seva oportunitat.

I és que, tal com estan les coses al món, aquests moments alegres de desconnexió es fan altament recomanables, i fins i tot necessaris.

Quan naixem sabent plorar, però de riure n’hem d’aprendre.