NASSOS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La flaira és el sentit més intents dels cinc, tot i que potser no sigui el més important.

Deixant apart les pudors, ens aporta uns plaers indescriptibles, com les olors de les menges, les herbes, els perfums, la terra mullada i, malgrat no tenir-lo tant desenvolupat com els gossos, també ens apropa els olors que ens varen marcar la infantesa i que ens transportem a temps que creiem millors.

Com es pateix quan estem refredats, tenim sinusitis, desviacions als septes nasals o vegetacions, com ens afecta en dormir, el ritme cardíac o la capacitat respiratòria, àdhuc de l’ajuda que ens proporciona per assolir els gustos.

I per a tot això, el nas és una part necessària i imprescindible, també per dur les ulleres o per substituir, subtilment, els atributs masculins, com quan diguem, finament, allò “d’estar fins els nassos”, “tenir els nassos plens” o “quins nassos”, sempre en plural, com si en tinguéssim més d’un.

Igual que “l’Home dels Nassos”, aquell que diem a la mainada que té “tant nassos com dies té l’any” i que sortirà al carrer aquest proper dissabte.

No sé vosaltres, però de petit no en vaig fer gaire cas, potser perquè aviat vaig descobrir el doble sentit de la frase i que no es referiria als dies que havien passat sinó als que quedaven per acabar l’any.

De totes maneres és una bonica tradició, ben pensada i que s’ha mantingut, des de dates que no es coneixen, en terres de parla catalana i curiosament també a la Rioja.

Simbolitza l’any, com les fulles del calendari que passàvem cada dia -abans que tots anéssim amb mòbils i rellotges intel·ligents- i que en esgotar-se i caure la última, ens servia per fer resum i reflexió del que havíem viscut.

Un canvi de cicle, un període passat, millor o pitjor, que no tornarà i un projecte nou, una il·lusió o una esperança, que s’encetarà just al vespre, quan brindem amb les copes, endrapem els dotze raïms i l’Home dels Nassos torni al bosc, amb la cara plena de narius, esperant tornar a la ciutat quan només n’hi quedi un, ni que sigui enorme.

Esperem que el món tingui un any nou millor que el vell, fet que no té molt de mèrit, però que, en vistes de les perspectives, tampoc serà feina fàcil, per la qual cosa, segur que ens caldrà “posar-hi molt nassos”.

BUM BUM

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Diuen que som seriosos i formals, però també tancats i un pel ensopits, que som molt de portes endins, poc solidaris i, sobre tot, molt garrepes.

Als catalans, com a totes les nacionalitats, ens jutgen amb una sèrie d’estereotips que sovint són exagerats.

Però, hi ha una data a l’any en que algunes d’aquestes afirmacions canvien i demostrem al món que, potser, no es corresponen del tot amb la realitat.

Coincideix amb dates properes a Nadal i es diu “La Marató”.

El que va començar fa 31 anys com una recol·lecta que TV3 va organitzar per ajudar els malalts de leucèmia, on es va recaptar poc més d’un milió d’euros (al canvi de les pessetes), amb els anys s’ha convertit en un fenomen que gestiona la mateixa fundació i que recapta quantitats gens menyspreables que ajuden  molta gent.

Aquest proper diumenge es farà una nova edició on, a ben segur, es batrà el record de més de 12 milions de l’any passat.

La llarga jornada de trucades, ateses des de taules multitudinàries farcides de voluntaris i encapçalats per famosos fent d’esquer a primera fila, s’ha anat modernitzant amb moviments online, transferències i Bizums, tot i que encara, a molts ens agrada sentir la veu a l’altre costat de l’auricular.

I més enllà de l’espectacle televisiu, la feina no s’atura durant tot l’any i es recolzada per empreses, col·lectius mèdics, ajuntaments i entitats que hi col·laboren.

A l’Alt Empordà, per exemple, s’organitzaran aquest cap de setmana més de 70 activitats solidàries en 35 localitats, per aconseguir fons, aquest per any per la salut cardiovascular, amb el lema “Bum, Bum”.

La Marató s’ha convertit en un fenomen que ha anat creixent amb els anys, imitat per altres cadenes de televisió i que desperta admiració arreu.

Segurament és el moment de l’any en que els catalans ja no som tan tancats, ni tan poc solidaris i sobre tot, gens “agarrats”.

Però els estereotips revifaran al dia següent i quan hagi passat la noticia, ens tornaran a veure com sempre ho han fet i la vida continuarà.

Això si, hi haurà uns malats del cor que estaran agraïts de que tants catalans el tinguem tan gran.

Que diguin el que vulguin, aquest diumenge participeu de la festa, de les activitats del vostre poble, truqueu o entreu a la web de La Marató.

Bum, Bum, que la solidaritat bategi.

WOMEN

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Cal reconèixer la feina feta durant la transició per aquelles dones valentes que varen posar els ovaris al cim de la taula per iniciar el procés de dignificació del sexe femení en aquell gris país que heretàvem.

Eren temps de canvis i en les ràdios mundials sonava “Woman” de John Lennon, magnifica cançó que recomano re-escoltar, ara que farà anys de la seva mort i que, rere una declaració d’amor a la seva dona nipona, amagava, tal com ell mateix va declarar, una oda de reconeixent a les dones del mon.

Vull pensar que, quan portem gastat un 20% del segle XXI, ja no hi ha debat sobre la igualtat de sexes i que homes i dones, amb les seves diferències i particularitats, opten a les mateixes opcions, tenen els mateixos drets i que en cap cas hi ha discriminació per motius de sexe.

Soc conscient que aquest escenari idíl·lic no és real, només cal observar la realitat i llegir les notícies, no només en països on les tradicions masclistes encara sobreviuen, sinó també a prop de casa.

De totes maneres, hi ha motius per a l’esperança i cada dia es fan passes endavant.

Un exemple molt clar és el futbol, esport històricament masclista -com s’ha demostrat al organitzar el mundial en un país que no respecta els dret de les dones- però, en el que les noies, ajudades per un magnífic domini del joc, omplen estadis i acaparen l’atenció, superant, en alguns clubs, els elogis de l’equip masculí.

Professionalment, formen part dels equips directius d’empreses, l’administració pública i política i fins i tot en tallers i altres dures feines, quelcom que hauria de ser normal, però que fins fa no tant, era impensable.

Una prova irrefutable de la seva capacitat de convocatòria i cooperació va estar, fa setmanes, quan la marea rosa va córrer pels carrers de Figueres, com s’ha fet en altres localitats.

Dimarts passat, a l’Auditori dels Caputxins va haver una mostra més, amb la VII edició de “e-Woman”, on Sílvia Osuna, Inma Serra, Xènia Semis i Maria Rosa Agustí, entre altres, varen omplir una matinal per alimentar la inspiració i la superació femenina.

Una jornada amb bona participació, malgrat l’horari programat, que es desplaça en forma de tour per vàries ciutats on dones significatives de cada localitat exposen les seves experiències.

Un pas (o millor dit, una passa) més en el camí costerut que iniciaren les valentes dels vuitanta i del que, malgrat la distància recorreguda, encara té molts esculls i revolts per salvar.

FAÇANES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Quan caminem tenim la tendència, instintiva, a mirar al terra per evitar l’obstacle que ens provoqui una entrebancada o per sortejar les tifes dels gossos d’alguns irresponsables.

Així les coses, només ens fixem amb els vianants, en l’estat de les voreres, la senyalització horitzontal, la brutícia del terra i en tot allò que serveixi per penjar crítiques a les xarxes socials.

I ens perdem una de les parts més interesants dels pobles i ciutats, que són les singularitats i les formes de les façanes dels edificis sencers.

Sobre tot, en els centres de les viles, on s’hi concentren els més antics, els que es podríem anomenar històrics, on es poden observar veritables obres d’art arquitectòniques.

És fonamental que aquests habitacles guardin la seva essència i que, malgrat que es modernitzin a l’interior, de portes en fora conservin la forma que les fa incomparables, que donen caràcter al poble i ens expliquen la seva vida a través dels anys.

Fa uns dies, en la entrevista online de “emporda.info”, l’alcaldessa de Figueres va dir que durant el seu mandat s’han donat ajudes per rehabilitar 70 façanes i certament, passejant pel centre, vaig poder constatar que, malgrat que encara hi ha molta feina per fer, val la pena aixecar el cap i sorprendre’ns amb les formes i colors d’alguns balcons, finestres, porticons, gàrgoles, inscripcions, sanefes, escuts i terrasses amagades.

El problema del centre de Figueres és que, malgrat que s’ha de reconèixer que l’aspecte ha millorat, fa anys que ha deixat de ser històric, ja que la seva gent ha marxat i l’ambient, quan cau el sol, tanquen les botigues i marxen els visitants, no convida al passeig, ni a ramblejar, com dècades enrere.

Es diu d’alguna gent superficial que “només tenen façana” i això és, metafòricament, el que passa al cor de Figueres, que està netejant la imatge però, que encara falta molta feina per aconseguir que els propietaris renovin els habitatges, que l’accés sigui més fàcil, l’aparcament més barat i que la gent vulgui tornar a viure-hi.

Això seria la quadratura del cercle o, més ben dit, del centre.

Us aconsello que, quan aneu pel carrer, estireu el coll, camineu altius, aixequeu la vista i gaudiu d’un paisatge diferent que potser us farà canviar l‘opinió de la vila visitada.

EL DIA DELS NOSTRES MORTS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La transició del mes d’octubre a novembre és un període que, potser de manera subtil, ens aporta unes sensacions úniques i diferents.

Venim d’un canvi d’hora que ens fa enfosquir els vespres, Girona està en fires (que tradicionalment sempre atrau molts empordanesos), celebrem la castanyada, ara també l’importat Halloween, mengem panellets -cada cop més variats- i moniatos i anem als cementiris a visitar els nínxols dels nostres absents.

En els darrers dos anys la pandèmia s’ha endut algun esser proper a gairebé tothom, cosa que deu fer que el nombre de finats, segurament, hagi augmentat i això pot fer encara més especial aquest dia.

La visita al fossars és una activitat tant emocionant com reconfortant, però encara millor fora d’aquesta “temporada alta”, lluny d’aglomeracions.

Caminar sol pels passadissos impressiona, la pau i el respecte a la memòria dels que allà descansen, ens fan reflexionar.

Només uns minuts de silenci i soledat, una conversa sense respostes i un record davant l’ossari de la persona enyorada, per reconfortar-nos l’esperit.

Però, el fet que en les darreres dècades hagi augmentat la tendència d’utilitzar els crematoris entenc que, lògicament, farà decaure les visites als cementiris en els propers anys.

Ara be, sempre ens quedarà visitar el lloc on vàrem decidir depositar les cendres, sovint seguint les instruccions en vida pel mateix difunt i que, depenent del lloc, ho farem fora de les dates actuals.

Sospito que, amb el temps, també acabarem incorporant altres costums foranes, com ha passat amb les carbasses i potser els nostres descendents honoraran la nostre memòria a la forma d’altres països, amb sopars als cementiris, menjaran pastissets amb el nostre nom, deixaran menjar per la nit a fora de la casa, oferiran càntics o posaran fanals de paper al riu.

No podem evitar la globalització però, sempre seran els nostres morts i, malgrat les tendències del moment, els guardarem un racó en el cor i un pensament cada dia, quan un gest, un objecte, una paraula, un menjar o una cançó ens faci sentir- los propers, sense que una data al calendari ens digui que hi hem de pensar.

OPINIONS GRATUÏTES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Hi ha frases antigues, sovint oblidades, que hem après dels nostres ancestres i que, sorprenentment, encara encaixen a la perfecció amb els temps que corren.

De jovenet, en el meu període de formació, vaig coincidir amb dues persones grans, molt empordaneses, que em varen omplir de dites sorprenents.

Perdoneu, però em ve de gust anomenar a en Pere Carbó Juglà i Lluis Tremoleda Blanch, que sumats a la meva mare Lolita Camps Teis, varen oferir-me un catàleg d’expressions que, abans que la memòria se’m faci fonedissa, hauria de posar en ordre i catalogar per així poder oferir, algun dia, una columna com la de l’ admirat Josep M. Salvatella.

Darrerament, m’ha vingut al cap una de molt repetida que deia “A la llengua i al flabiol, se l’hi fa dir el que es vol”.

I, malgrat el temps transcorregut, avui es podria aplicar als comentaris que llegeixo en les xarxes socials, sobre tot, a les valoracions que es pengen a les plataformes que valoren feines d’empreses i restaurants.

Sobretot en aquests últims, on només cal dedicar uns minuts a llegir els comentaris que deixen els usuaris a les aplicacions de reserves per adonar-nos del nivell de qui escriu.

Sobre tot els negatius, aquells que protesten per situacions, que sovint son gratuïtes i sense d’arguments de pes, però que tot i així, puntua negativament en el global.

Ja sé sap que som un país amb més tendència a la protesta que l’ agraïment.

Cal tenir en compte que aquestes valoracions negatives fan molt mal a l’establiment, ja que molts clients potencials, per comoditat, entrem a veure els rànquings global que donen aquestes plataformes, sense anar al detall dels comentaris i ens poden oferir una imatge que no respon a la realitat.

Així les coses, podem trobar-nos que aquell restaurant “extraordinari” que està en el numero 2 de la localitat, potser no és el que ens pensàvem i se’ns escapen llocs millors però que no estan a l’abast d’aquells que comenten.
Ja tenien raó els meus mestres de vida, que la parla, ara transformada en missatges escrits, és com un instrument, que pot emetre sons a voluntat del que el toca, però que no sempre sonen afinats.

ELS CERCLES DE LA VIDA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Assegut a la sorra, amb les cames recollides i els braços sobre els genolls, la mirada es perd allà on sembla que el mon s’acaba, on els blaus es fonen i prenen el nom del cel i del mar.

Nomes la vela d’un vaixell llunyà trenca la uniformitat de la ratlla de l’horitzó i a la platja, pocs valents gosen fer una capbussada, vigilats per un parell de núvols esgarrinxats i un ventet fi que ens recorda que l’estiu s’ha acabat.

La llum empordanesa encara dona brillantor a un cel que amaga un nombre infinit d’estrelles, algunes de les quals porten el nom dels nostres estimats absents i que a partir d’ara guanyaran protagonisme per fer-nos sentir petits com els grans de la sorra que trepitgem.

Les estacions de pas, les suaus, son cada poc més minses i sense adornar-nos tornarem l’hivern cru i tot el que l’acompanya.

Dies escurçats, xemeneies fumejant, mànigues llargues, menges potents, manta al sofà i observar el mateix cel, però a través dels vidres entelats.

I si la bonança ens ho permet tornarem a passejar, en solitud, per aquesta mateixa sorra, que percebrem més grisa, amb les onades més esverades i gaudirem d’un altre paisatge, també bucòlic, on albirarem un horitzó diferent, potser sense el veler i amb uns altres tons de blaus.

Una altra manera de sentir la vida, més tranquil·la, fosca i melancòlica, però tan maca i interessant que se’ns fa difícil triar.

Però no cal, perquè tot tornarà cíclicament i en uns mesos la vida ens portarà, novament, la llum de l’estiu, la calor, la vida a fora i podrem tornar a amarar-nos de sal i sol.

I així successivament, com tornen la nit i el dia, les orenetes al niu, les flors als ametllers, la lluna canvia de forma, cauen les fulles i tantes altres coses que viatgen en un cercle vital inacabable que ens fa rics en records.

Aprofitem per gaudir de les coses meravelloses de cada moment, fins que la vida i els seus cercles, ens facin donar la darrera volta.

LÍNIA VERMELLA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Molts dels que llegeixin això recordaran perfectament els bolígrafs vermells que utilitzaven, fa anys, els mestres i senyoretes, amb els que corregien els exercicis i marcaven les errades en els exàmens.

Un color cridaner, que saltava a la vista per adonar-nos d’allò que no havíem fet bé i que tampoc passava per alt als nostres pares que, en comunió amb el pensament del professor, ens reprimien la nostra manca d’encert o d’implicació.

Doncs es veu que ara volen prohibir aquest color a les marques que facin els educadors ja que això podria suposar un trauma pels alumnes i que només cal s’assenyalin els encerts, no les errades.

Un esgraó més en l’evolució de la formació ens les darreres dècades, amb una sobreprotecció dels infants, possiblement necessària, però altrament, potser un pel exagerada.

Però és la tendència que avalen els gurus de l’ensenyament, que planifiquen els objectius dels cursos per “assoliment de valors” i que eviten els suspensos disfressant-los de “cal millorar” entre d’altres conceptes.

No seré jo qui posi en dubte els beneficis d’aquests mètodes, però trobo a faltar  altres aspectes, com el respecte cap als professors o la millora en alguns coneixements basics indispensables, com es desprèn dels resultats de les darreres proves de competències bàsiques.

És un fet que molts joves no saben identificar un país en el mapa, ni escriure amb poques faltes o calcular l’àrea d’un triangle, pocs tenen ganes de llegir dos llibres a l’any o que fer una simple operació matemàtica han d’ajudar-se de la calculadora del seu inseparable mòbil.

Són els que ara ja estan en el mercat laboral i que fan que les empreses, preocupades, es lamentin del baix nivell, no només de coneixements i sentit comú, sinó també d’implicació.

Comença l’any escolar i com cada curs, no falten polèmiques pels calendaris, les hores lectives, les activitats extraescolars, barracons perpetus o manca de professors i deixem en segon pla a uns infants innocents, als que certament cal protegir, sobre tot de males amistats, de costums inadequats i proveir-los d’educació i respecte, però també de capacitat de sacrifici i dels coneixements que serveixin per fer pujar el nivell cultural de la ciutadania.

El color roig malgrat que sigui el color de la sang, del dimoni o de les prohibicions, sempre serà el que els marcarà aquella  “línia vermella” que no s’ha de creuar.

LA CIBER-CANÇÓ DE L’ESTIU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No sé si a vosaltres també us passa, però quan hi ha esdeveniments com l’Acústica, on tothom s’aplega als actes, em retrobo amb gent que feia temps que no veia i és com un retorn al passat.

I si a més, es barreja amb antigues cançons de grups veterans, em transporta, encara més, a temps preterits.

Perquè la música, ni que sigui inconscientment, ens ubica en el temps i, com passa amb els malalts d’Alzheimer, remou els records.

Qui no recorda les anomenades “cançons de l’estiu” de fa dècades, enganxoses, de tonades fàcils, repetitives i sovint amb escàs missatge, però que la gent les feia seves, ens passàvem el dia taral·lejant-la i encara avui les associaríem a vivències concretes.

De fet, això també passava fora de temporada estival i amb tots tipus de música, ja que eren temps en que els programes de ràdio i televisió es feien ressò de les novetats i, d’acord amb els gustos de cadascú, les convertíem en èxits i permetíem que ens acompanyessin en algun dels nostres moments vitals.

Recordo les visites a can Caussa, a can Quim o a discs Albert de Figueres per escoltar, en uns auriculars compartits, la música que buscàvem.

Però, la majoria d’aquest tipus de botigues, arreu, ja han tancat i el mitjà de transmissió de la música ha passat, de les ones hertzianes a les cibernètiques, molts més vulnerables.

Les llistes d’èxits actuals es compten per descàrregues digitals, per visites a la xarxa o per comparticions i això, informàticament, és molt més manipulable.

Ordinadors en bucle, milions d’inputs en pocs segons de manera anònima i ja tenim una cançó o un artista enfilat a la fama.

La música occidental, la que tots coneixem i s’estudia, no ha canviat en els darrers segles, seguim amb les mateixes notes, els mateixos acords i les seves rodes, les escales, les tonalitats i harmonies, fins i tot la música que avui ens bombardeja amb els ritmes “reggaeton” i les veus modificades per “autotune” segueixen, majoritàriament, aquestes ancestrals regles.

El que ha canviat és la manipulació que fan les discogràfiques i companyies publicitàries dels temes i de com arriben a conquerir les primeres posicions d’aquestes suposades llistes d’èxits.

No sabria dir quina ha estat la cançó d’aquest estiu, però la meva la vaig escoltar aquest cap de setmana, en el esdeveniment més màgic que es fa a Figueres.

SENGLARS DE CIUTAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa temps que els senglars s’han desvergonyit i s’endinsen als pobles i nuclis urbans.

Es fan virals les fotografies i vídeos on se’ls veu passejant pels carrers o prenent un bany al mar.

El problema és que això ha passat de ser un fet aïllat o anecdòtic, a ser una situació perillosa.

Ja fa anys que passa i, aquest estiu, hem tingut fins i tot casos d’atacs d’aquests animalots a persones, en platges concorregudes.

Aquests porcs salvatges varen ser batejats com a “senglars”, que ve a ser “solitaris”, degut a que, tot i ser sociables, només volen viure amb membres de la seva espècie, ja que tenen mal caràcter.

Es reprodueixen fàcilment i en els darrers anys han multiplicat la seva quantitat d’individus fins arribar a la proporció d’un senglar per cada tres humans.

Sabent tot això, no s’explica com hem deixat que converteixi en un problema tant greu, que afecta als conreus i a les persones.

Com no hem pogut controlar el seu creixement, identificar les manades o que els governants posin tant difícil les batudes als caçadors, amb normes impossibles, segons diuen i que ha fet que ens neguin abatre’ls durant aquest any, justament el més prolífic en visites dels senglars a lloc poblats.

També, és sorprenent que la seva carn no es vengui als supermercats i en molt poques carnisseries, cosa que fa que s’hagi de comprar gairebé de forma clandestina i potser sense el control sanitari que fora desitjable.

I més tenint en compte que estofat o en civet (sobre tot el que prepara la meva sogra) és un plat exquisit, que escalfa els àpats d’hivern.

Però, no ens equivoquem, tot i que en l’edat mitjana el catolicisme associava aquesta espècie als valors negatius, si ara aquests porcs es desplacen a nuclis urbanitzats és perquè recerquen el menjar que els hi manca en el seu habitat natural.

I la culpa de tot plegat no és d’ells, és nostre, que els hi hem envaït el seu espai amb la massificació, hem provocat la contaminació i hem canviat el clima, obligant-los a buscar-se la vida, com passa amb les gavines que volen lluny de la platja, els dofins, que s’apropen a la costa i amb tantes altres especies.

VENT I FOC

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Les primeres lletres que vaig publicar en aquest setmanari parlaven de la maleïda relació entre el vent i el foc a la nostra comarca.

Aquell agost del 2006 varen cremar a l’Alt Empordà vora 2000 hectàrees durant 4 dies, afectant a 15 municipis essent, llavors, el més important de les darreres dècades.

Aquelles quatre ratlles, sortides de l’ànima, van ser motivades per la tristor que vaig sentir en veure com dos fenòmens de la natura tant màgics, estimats i admirats podien fer tant mal al meu país petit.

Per un costat el foc, embriagador, hipnòtic i poderós, que ens escalfa, ens il·lumina i espanta els mals.

I per l’altre el vent, però no un vent qualsevol, el nostre vent, el que ens caracteritza, ens dona rauxa i ens motiva.

Anys a venir, aquell incendi va quedar, malauradament, relegat en la nostra macabra historia i els sentiments es varen repetir ara fa 10 anys, com també ens havia passat al 1986 i en altres ocasions.

Han transcorregut 16 anys d’aquell escrit i centenars de publicacions més tard torno a treure el tema, tot veient els reportatges sobre la commemoració de l’aniversari del gran incendi del 2012; el record d’aquells dies em fan aflorar sentiments i sensacions, que segur que no em són exclusius.

Com la frustració que ens va provocar veure com els camps, els boscos i la cases cremaven sense aturador.

També, l’angoixa provocada pel patiment de la gent i els animals.

Cal destacar l’agraïment als bombers, mossos, rurals, cossos de seguretat i voluntaris que arriscaven la seva vida lluitant amb les flames

L’admiració per la col·laboració ciutadana i l’ajudes i la predisposició de les persones, dels veïns, dels anònims.

I el més important, la por, la mateixa que sentim ara cada cop que flairem a cremat i que la nostre memòria inconscient associa a dies fatídics.

La por en veure com de secs i bruts estan els boscos, la sequera cada cop més acusada i la calor que alimenta l’element combustible.

També por a que la reina dels vents ens faci present, que obri la boca, ajunti els llavis, bufi i que es trobi amb l’espurna que provoqui el desastre.

I sobre tot, la por a que un desgraciat descerebrat llenci una burilla o encengui un foc on no es pot.

Foc i vent, dos elements tant estimats per separat i que plegats ens fereixen, com els amics que et traeixen, els socis que t’enganyen, com quan qui estimes et fa mal.

Cal un tercer element, la pluja, que en seva justa mesura, en ajudi a posar pau.

NO APRENEM

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa poc més d’un parell d’anys estàvem sepultats en la misèria emocional, tancats a casa, aïllats de la família i dels amics, privats de llibertat, amb incertesa econòmica i una angoixa sanitària palpable.

Ens limitàvem a sortir a comprar el més essencial i la única relació amb l’entorn eren els aplaudiments comuns de cada vespre.

Tal era la desesperació que fins i tot cantàvem diàriament el “Resistiré” del Duo Dinámico.

N’hi havia que comparaven la situació amb una guerra sense trets, a una revolta de la natura i tots vàrem entonar el “mea culpa” pels excessos pretèrits.

Vàrem jurar que, si mai ens en sortíem, res tornaria a ser igual, que la nostra comunió amb l’entorn i els consums seria diferent, que les relacions personals farien un tom, que havíem après la lliçó.

Però, tot just dos anys i escaig més tard tot ha tornat com abans o fins i tot pitjor.

El turisme està disparat, la gent gasta com si no hi hagués demà, no hi ha cotxes per comprar, els lloguers estan pels núvols, les entrades als concerts s’esgoten en minuts, els restaurants oberts són inaccessibles sense reserva, els preus en tots els sector estan disparats, no es troben cambrers, ni ma d’obra.

I això que la gasolina val més de dos euros el litre, la llum i el gas estan en màxims històrics i l’IPC va pujant, fent esfereir els economistes i els governs.

Fins i tot en política, que va posar a prova als governats de veritat, ha tornar a les velles costums de trampes i interessos electorals sense escoltar les primeres necessitats.

Les relacions personals i la solidaritat, tant potenciades en els temps difícils, s’han convertit en guerres cruentes i males relacions institucionals.

Ha estat treure’ns la mascareta i tornar a ensenyar la nostra pitjor cara, l’ egoista, la consumista, la que tot ho vol a qualsevol preu, la que no pensa en el futur ni en el que ens pot venir a sobre.

Que ràpid hem oblidat tot el que va passar fa poc més d’una dècada quan la bombolla immobiliària ens va esclatar als morros, amb tot el mal que va fer a empreses i sobre tot als més vulnerables.

Viure el dia a dia i demà ja es veurà, “Carpe Diem” que la vida és curta i cal viure-la, que els que vinguin darrera ja s’ho faran.

Ja diuen que els humans, malgrat la nostre suposada racionalitat, som els únic animals que ens entrebanquem dues vegades en la mateixa pedra.

El problema és que en això si que som capaços de superar-nos i ensopegar fins tot tres o més vegades.

No aprenem.

EMPORDANET

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El nom d’ “Empordà”, referint-se al territori, és sinònim de lloc envejat, només a l’abast d’uns quants afortunats, que tenim sort de gaudir-ne tot l’any.

No és casualitat que els grecs, els ibers i els romans s’hi establissin, no només per la situació estratègica, sinó també per tot allò que la terra els podia donar.

Em consta que els empordanesos actuals valorem molt positivament la sort de viure en una plana, vora el mar i a peu de muntanya, que ho té tot a ma.

Camps arrenglerats, arbres dominats pel vent, pobles de postal, serveis, natura, bon vi i una gastronomia saludable i variada.

Anar a l’Empordà, sobretot pels habitants de la Catalunya central o francesa, és una excursió esperada i valorada.

Però fixeu-vos que, arreu, es parla de l’Empordà com un conjunt homogeni, tant si es refereixen a Figueres o a Palamós.

En realitat, com bé sabem els natius, ens dividim clarament en dues meitats, la part nord anomenada Alt Empordà i la sud, com a Baix Empordà, tot i que també abraça dos trossos d’altres comarques com son el Pla de l’Estany i el Gironès.

I penso que aquestes divisions estan, a més, força diferenciades paisatgísticament.

L’alt, més castigat per la Tramuntana, però més a prop de l’Albera ofereix paisatges més secs i feréstecs i, pel contrari, el baix, amb clima menys sever, agafa sovint unes tonalitats cromàtiques molt brillants

La costa nord, més brava i escarpada, fa que les seves cales siguin les preferides per banyistes i navegants, mentre que la sud, més oberta i arenosa, s’obre a ciutats més poblades.

Però, val a dir que, els que ens desplacem sovint entre les dues comarques i gaudim, ni que sigui al volant, del paisatge vora carretera, recolzem la teoria que hi ha un tercer Empordà, el que cavalca entre les dues meitats i que, estant al mig, s’emporta el bo i millor dels dos.

És el que Josep Pla va batejar com a “Empordanet” a peu del Montgrí, menys explotat i natural i que inclou pobles tant encisadors com Pals, Monells, Peratallada o Ullastret amb les seves ruïnes, banyat pel Daró i el Ter en el seu millor tram.

Tres territoris, diferents i complementaris que sumen encant per demostrar als visitants que, siguem de l’alt, del baix, de terra endins o de mar enllà, aquest Empordà, únic, és realment el paradís que s’havien imaginat.

AMPLES ACERES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

He sentit a dir que a Figueres tenen la intenció de convertir la pujada del Castell, el tram que va de la Rambla a l’ambulatori, en un espai diàfan, sense vehicles i obert als vianants.

No podem negar que l’indret, presidit per la torre Galatea, és un atractiu visual magnífic i que un passeig per un lloc així, lliure de circulació viaria, ha de ser un plaer pels sentits.

El problema de Figueres és que, en els darrers anys, s’estan creant, cada cop més espais pensats per als passejadors però, no es té en compte com han d’arribar-hi.

Podem estar d’acord que, dècades enrere, es rendia un culte desmesurat al cotxe, permetent aparcar a la plaça de l’Ajuntament, a les placetes altes i baixes de la Rambla, a la plaça Gala-Dalí, al Teatre Jardí, la plaça de l’Institut, la de l’Escorxador, als voltants de la Font Lluminosa, la plaça de les Patates, al passeig Nou o a la plaça e Sol, entre d’altres, creant un paisatge poc atractiu i encara menys saludable.

El problema és que, ara, que ha augmentat el parc de vehicles, no només s’han eliminats aquests indrets, sinó que hi ha una campanya generalitzada per augmentar l’amplada de les voreres en llocs poc transitats per les persones, com ara s’està fent al carrer Col·legi.

Certament, als vorals de la majoria de les aceres figuerenques els hi caldria una millora, són d’aquelles imatges que entren negativament en el subconscient de la gent, fa antic i mal cuidat àdhuc d’inadaptat per a mobilitats reduïdes.

La majoria de ciutats importants estan apostant per dinàmiques similars, però han tingut en compte cuidar als visitants i als treballadors amb una oferta d’aparcament àmplia, ben situada i a un preu assequible.

Aquest és el parany figuerenc; als que venim de fora ens fa mandra perquè cada cop hi ha menys espai als carrers i els pocs i insuficients aparcaments són molt cars o estan mal situats com el que, malgrat la evidència, en va fer a l’antic camp del Far.

No és pot tenir tot: no pot haver vianants si no s’hi pot arribar, no és pot aspirar a tenir molts visitants si no hi poden aparcar, no és poden omplir els habitatges del centre si no hi pot arribar en cotxe, no s’hi podrà treballar si part del sou s’esvaeix en aparcar.

I tot plegat, afecta negativament als negocis autòctons en favor de llocs més accessibles i degrada cada cop més el centre urbà.

Vot a favor per tancar al transit la pujada al Castell i crear espais oberts i atractius, nets de fums i sorolls, però s’ha de tenir en compte les conseqüències i pensar en les solucions abans que arribin els problemes.

ACCEPTAR PER CONTINUAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ja fa temps que tenim la mosca rere l’orella amb els temes relacionats amb la nostra privacitat.

I no només pel “Pegasus” i l’espionatge d’alt nivell, que sempre ha existit en més o menys efectivitat, depenent de les tecnologies del moment.

Parlo de la informació que ens extreuen mentre visitem pàgines d’internet o xarxes socials i que després és utilitzada per les marques a fi d’engegar persecucions publicitàries.

Però, la realitat és que no podem culpar ningú més que a nosaltres mateixos, ja que en el moment que “acceptem i continuem” a les pagines web o donem el nostre consentiment per rebre notificacions o quan acceptem les “normes i condicions” quan fem compres online, en realitat estem regalant la nostre ànima al diable.

Ho fem com un acte reflex, ja que en el moment que ens formulen la pregunta, el nostre afany per continuar fa que premem el ratolí sense parar atenció.

Tot plegat, perquè aquests textos i condicions son tant feixucs i plens de tecnicismes que, ni els entenem, ni tenim paciència per llegir-ho.

Massa lletra i massa petita.

Estic segur que la majoria dels usuaris d’internet no sabem amb certesa el que son les “cookies” ni quins efectes produeixen al nostre ordinador.

Un espionatge comercial que, amagats rere una dubtosa legalitat, facilita que caiem en el parany i obrim la porta del darrera a desconeguts que analitzen els nostres moviments per oferir-nos allò que ens pot interessar.

Bona part de la responsabilitat de tot plegat és dels legisladors i les associacions que ens haurien de defensar, que han fet una pèssima feina, per no haver-ho presentat més senzill i entenedor.

Es venten de la llei de protecció de dades, posant normes absurdes a empreses i usuaris i després, amb un “click”, se’n va tot en orris.

Diuen que “feta llei, feta la trampa” i en aquest cas, la dita s’aplica però en el sentit contrari, és a dir, els que fan les lleis ja ens han posat els entrebancs per facilitar que es puguin fer trampes.

És com un reflex de molts aspectes de la vida, que els acabem acceptant, per poder continuar.

IN VINO VERITAS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa temps que busquem alternatives al turisme de masses, aquell que, aporta, però poc, que ve atret pel sol i platja, que consumeix paella i sangria i que viu la nit.

Hem intentat canviar el model al turisme de família, d’habitatge en propietat i llargues estades.

També, ja fa anys, que s’aposta per un turisme lligat al paisatge, aprofitant l’entorn incomparable del nostre Empordà.

Els aiguamolls i la seva diversitat, la badia de Roses, les Illes Medes, l’Albera fresca i tranquil·la, els pobles de postal.

Fins i tot aquesta setmana es dur a terme un debat al Cercle Sport per parlar d’aquesta transformació del model turístic

I fruit de cercar alternatives valides hem topat amb l’enoturisme, aquells que venen atrets per la cultura del vi i el cava.

Quantes vegades no hem sentit explicar o fins i tot hem gaudit de l’experiència de fer una visita a bodegues de gran nomenada en terres de vins coneguts com Ribera del Duero o Rioja.

I tanmateix, quantes vegades no havíem anat amb els pares o els amics a Peralada, en els temps del pa “pintat” amb tomàquet, pernil “serrà” i d’allò que anomenàvem “xampany”, amb més bombolles que sabor.

Ara, amb les noves instal·lacions de les bodegues del grup Peralada, hem arribat a la quadratura del cercle.

Sens dubte donaran un cop d’efecte, posarà al mapa la DO Empordà i ens obrirà les portes a un turisme de qualitat, interessat, que ens enlairarà, encara més, el nivell del nostre petit país en l’univers turístic.

I és que el vi, des de que, cinc-mil anys abans de Crist, els Egipcis a Thyrsa el varen començar a elaborar, no ha deixat mai d’interessar-nos.

Pasteur va dir que hi ha més filosofia en una ampolla de vi que en tots els llibres i Stevenson que el vi és poesia embotellada.

Perquè és gaudiment, més enllà del gustatiu, deia George Brassens que el millor vi no és el més car, sinó que el que es comparteix, perquè és gran company de la serenor, les llargues estones i la lentitud de la vida.

“El menjar és la part material de la alimentació i el vi és la espiritual”, deia Alejandro Dumas

L’aposta de Peralada ens donarà protagonisme mediàtic i això hauria de ser aprofitat per bodegues i cooperatives comarcals i així aconseguir pujar a la divisió d’honor del enoturisme a nivell mundial.

S’estan posant els mitjans, qualitat no ens en manca, cal aprofitar l’oportunitat per mostrar el nostre gran potencial, que ja ho deia Plinio: “In vino veritas”, en el vi s’amaga la veritat.

L'EFECTE "UNIÓ"

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Diuen que quan el Barça guanya la borsa puja.

No tinc el coneixement necessari per poder corroborar aquesta afirmació, però sí que tinc la sensació que quan l’equip blaugrana assoleix una fita important (cosa que fa temps que no passa) o guanya un derbi sembla com si es respirés un ambient diferent, un pel més agradable, com si es veiessin més somriures.

Potser és només una apreciació meva, però de totes maneres és cert que el futbol, malgrat la importància que estan agafant altres esports, segueix essent el rei i que la vida de molta gent gira al seu voltant.

Les ciutats, sense anar més lluny, sovint són recordades pels seus equips o pels seus estadis i quan un club és notícia, tot el que l’envolta salta a primera plana.

Quan la Unió estava en categories nacionals o lluitant amb els millors a la Copa, es parlava de la ciutat als mitjans i es posava en el mapa més, fins i tot, que l’obra d’en Dalí.

Eren els temps en que semblava que Figueres podia rampinyar a Girona el protagonisme provincial, que creixia i es veia important.

Però ara mateix, Girona i Figueres viuen realitats ben diferents, tant a nivell de ciutat com esportiu que, com deia abans, sovint van de la ma.

Faríem be de donar suport a la nostra Unió Esportiva Figueres i fer el possible perquè surti del malson que ha vingut aquesta temporada.

La darrera vegada que el club havia perdut la categoria va ser en els despatxos, feia molts anys que no es perdia en el terreny de joc i això és un cop dur.

Una junta directiva forta i disposada, si cal, a invertir en el futur del club àdhuc d’un govern municipal implicat, haurien de facilitar que, en les properes temporades, el club es re-col·loqués on l’hi correspon, per entitat, per estadi, per ciutat.

S’ha de tornar a sortir a les notícies, a veure la plaça de l’Ajuntament plena, l’estadi a petar.

I nosaltres, els socis i simpatitzants hem de donar suport a un colors que, al cap i a la fi ens representen ja que els seus èxits son nostres, perquè de retruc, tots hi sortirem guanyant.

En economia, per les visites forasteres, en orgull vilatà, en il·lusió i sobre tot, veient les cares de felicitat, potser inconscients, de la gent que ens envolta.

Ho podríem anomenar: “L’efecte Unió”

 

EL RAMPELL DE SANTA CREU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Acaben les Fires de Figueres, que aquest any han tornat després de dos anys de restriccions, amb un format una mica diferent.

El calendari ha fet que, a l’hora de escriure aquestes lletres encara no tingui retorn sobre les opinions populars per poder afirmar si aquestes fires inclusives, sostenibles i femeninament reivindicatives, han agradat o no.

El que si puc afirmar és que alguna gent, sobre tot els que aprofiten la foscor les xarxes per fer públiques les seves opinions, abans del fets ja havien matant el projecte.

Suposo que deu haver algun estudi científic fet per alguna universitat americana que digui que els humans tenim la raresa de que ens costa acceptar els canvis amb la mateixa facilitat que ens hi adaptem.

Les Fires i Festes de la Santa Creu han canviat de format moltes vegades en el transcurs dels anys.

El clos d’atraccions s’ha instal·lat en indrets tant diferents com la plaça de l’Escorxador, la del Sol, el passeig Nou o la plaça Catalunya fins arribar on és ara.

Les “Barraques”, que abans ni existien o que en tot cas es podien assimilar al “Certament”, el vell “Embalat” que es feia a la plaça del Grà, aquest any també han canviat de nom i d’indret, per anar a uns llocs més accessibles, però també més poblats.

L’altre novetat és la curta durada que es veurà compensada, segons diuen, en un allargament de la celebració de Sant Pere, entenc que amb el clar objectiu d’evitar les pluges que, com és maig, cada dia pot caure un raig i així poder gaudir, teòricament, de millor meteorologia.

A partir dels focs artificials d‘aquest vespre caldrà esperar els “feedback” però, vist el que corre per internet, millor m’esperaré a llegir aquest setmanari i els col·legues que la setmana que ve ompliran aquesta mateixa pagina, per saber si aquest “Rampell”, que és tal com s’han rebatejat les “Barraques”, ha valgut la pena o no.

Per cert que la paraula “Rampell”, segons les engroguides pagines de vella l’Enciclopèdia Catalana que corre per casa, s’hi referix com a un “desig sobtat i passatger de fer alguna cosa”, que be es podria assimilar amb el que estem veient entre els governants municipals dels darrers anys, és a dir, ganes de fer coses, però res acaba de consolidar-se

I anem amb compte, que la segona entrada de la mateixa enciclopèdia defineix la paraula com a “còlic intestinal”.

SANT JORDI MATA EL VIRUS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sant Jordi és un dia especial a casa nostra; no crec que sigui l’únic en afirmar que és la diada per excel·lència, la festa més maca i lluminosa.

Les places, rambles o carrers principals de totes les ciutats i molts pobles es guarneixen de paradetes que conviden al passeig i la convivència.

Però malgrat tot no és una data marcada amb vermell en el calendari.

Aquest 2022 s’escau en dissabte, però la majoria dels anys ens obliga a reorganitzar agendes i horaris per poder-nos escapar a fer un vol per triar els llibres i les roses que oferirem a les nostres persones importants.

Un dia emocionant per als autors que exposen la seva creació davant del públic, sovint els seus veïns, cofois de contribuir a que el món sigui una mica més culte.

El romàntics cercaran la rosa per l’estimada i els lletraferits, els que algun dia ens agradaria estar asseguts, bolígraf en ma, presentant la nostra publicació, remenarem per triar aquell llibre especial, sovint d’autors locals, tot i tenir-ne de pendents per llegir.

Una festa que uneix tots els al·licients de les grans dates i més aquest any, que suposa la recuperació després de les restriccions pandèmiques.

Diu la llegenda que el cavaller Sant Jordi, a la Conca de Barberà, va salvar la bella princesa, filla del rei català de Montblanc, matant el Drac que els tenia aterrits i que al lloc hi va néixer un roser de roses roges com la sang.

La història d’amor més nostrada, alimentada i exagerada, com totes les llegendes, per l’imaginari popular a través dels segles fins a convertir-la en la festa major de l’amor i la cultura.

Sant Jordi hauria de ser festa gran, convido a obrir un procés d’instauració del 23 d’abril en el dia d’aquest país, obrir-nos de mires i celebrar, que per això són les festes, una història que ressalta valor fonamentals per la pau i la convivència, a l’hora que és reivindicativa.

Quan tots just farà quatres dies, exactament, que haurem abandonat les mascaretes gairebé a tot arreu, podríem novel·lar amb la situació i afirmar que Sant Jordi també ha matat el virus, per fer-nos més lliures i tornar a gaudir dels somriures de la gent.

Que més ha de passar? Sant Jordi, Festa Nacional de Catalunya.

FUGIR DE LA GUERRA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ja han arribat, a la nostra comarca, alguns refugiats procedents de la guerra d’Ucraïna. Són persones espantades que arriben amb poca cosa, que han deixat enrere pertinences i familiars.

Des de temps dels Indiketes que som terra d’acollida i com no podria ser d’una altra manera, els hi hem oberts els braços.

No només en terres empordaneses, sabem que arreu d’Europa les arribades són massives, es parla de varis milions i a hores d’ara, cada país compta amb un bon nombre de persones que arriben fugint de la guerra.

El seu pobre bagatge va carregat de pena i por; per això reben protecció oficial sense gaire més requisits que la seva identificació personal.

Es parla fins i tot de regularitzar les situacions d’aquests immigrants per facilitar la seva inserció laboral en els països de destí.

Res a dir, accions molt lloables i plausibles, que posen en valor els sentiments de fraternitat i caritat humana, que tothom hauria de tenir.

La discrepància ve pel tracte diferent que reben vers altres immigrants que, lamentablement, arriben a terres europees des de fa dècades.

Solen tenir altres colors de pell i arriben per altres mitjans, com pasteres o sortejant tanques.

En el mon hi ha, en aquests moments, 50 guerres obertes a part de la ucraïnesa, en llocs tant diferents com Birmània, Iemen, Etiòpia, Tunísia o Mèxic.

Sovint són conflictes locals, però continus, que provoquen milers de morts a l’any i conseqüentment molts desplaçaments de persones que cerquen un lloc segur per refer les seves vides i les dels seus fills.

Però, les facilitats dels governs no són les mateixes i les acollides passen, sovint, per mans d’entitats privades.

No cal obrir ara el debat sobre les diferències, tampoc remenar consciències que fins ara han estat inertes; el que cal és cercar solucions globals.

No ens caldria acollir cap ucrainià si ningú hagués volgut envair el seu territori, ni a cap immigrant sub-saharià, sud-americà, magrebí o de cap altre país o ètnia si a les seves regions hi hagués pau.

Ningú vol marxar de casa seva.

Molts d’aquest conflictes actius estan motivats, dirigits o si més no, ignorats, pels governants dels, mal anomenats, països desenvolupats, que només mostren la solidaritat quan es converteix en mediàtica.

La pau és una formula matemàtica, en la que cal sumar el sentit comú amb la honestedat i restar-li la hipocresia.