PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
Assegut a la sorra, amb les cames recollides i els braços sobre els genolls, la mirada es perd allà on sembla que el mon s’acaba, on els blaus es fonen i prenen el nom del cel i del mar.
Nomes la vela d’un vaixell llunyà trenca la uniformitat
de la ratlla de l’horitzó i a la platja, pocs valents gosen fer una capbussada, vigilats per un
parell de núvols esgarrinxats i un ventet fi que ens recorda que l’estiu s’ha acabat.
La llum empordanesa encara dona brillantor a un cel que amaga
un nombre infinit d’estrelles, algunes de les quals porten el nom dels nostres
estimats absents i que a partir d’ara guanyaran protagonisme per fer-nos sentir
petits com els grans de la sorra que trepitgem.
Les estacions de pas, les suaus, son cada poc més minses
i sense adornar-nos tornarem l’hivern cru i tot el que l’acompanya.
Dies escurçats, xemeneies fumejant, mànigues llargues,
menges potents, manta al sofà i observar el mateix cel, però a través dels
vidres entelats.
I si la bonança ens ho permet tornarem a passejar, en
solitud, per aquesta mateixa sorra, que percebrem més grisa, amb les onades més
esverades i gaudirem d’un altre paisatge, també bucòlic, on albirarem un
horitzó diferent, potser sense el veler i amb uns altres tons de blaus.
Una altra manera de sentir la vida, més tranquil·la,
fosca i melancòlica, però tan maca i interessant que se’ns fa difícil triar.
Però no cal, perquè tot tornarà cíclicament i en uns
mesos la vida ens portarà, novament, la llum de l’estiu, la calor, la vida a
fora i podrem tornar a amarar-nos de sal i sol.
I així successivament, com tornen la nit i el dia, les
orenetes al niu, les flors als ametllers, la lluna canvia de forma, cauen les
fulles i tantes altres coses que viatgen en un cercle vital inacabable que ens
fa rics en records.
Aprofitem per gaudir de les coses meravelloses de cada
moment, fins que la vida i els seus cercles, ens facin donar la darrera volta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada