POSTALS DE NADAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

És un fet que cada dia és més trist obrir la bústia de casa: hem perdut aquella sensació de misteri, curiositat o esperança que es produïa en rebre una carta de paper.

En els temps actuals, si mai rebem un sobre, ens en malfiem, ja que no sol ser res positiu i, a dins, el més probable és que contingui una factura, una multa o quelcom pitjor.

En el darrer llibre de Care Santos, “L’amor que passa”, l’autora ha novel·lat amb delicadesa la història del festeig dels seus pares, que es van enamorar a través de cartes gairebé diàries, malgrat la distància.

Aquelles cartes que, afinant la prosa, afegint-hi algun mos de poesia i fins i tot perfum, despertaven l’atenció del receptor que, en tenir el sobre a les mans, s’afanyava a obrir-lo, amb nervis i expectatives.

Però ja fa temps que això esta entrant a formar part del passat, i el primer pas l’ha fet Dinamarca, que ha anunciat que tancarà el servei públic de correus la setmana vinent, el 31 de desembre, després de quatre-cents anys.

Allà, com ben segur passarà tard o d’hora també aquí, ja no es veuran les bústies rodones i vistoses on els il·lusionats remitents dipositaven aquelles missives personals i intransferibles, plenes d’esperança, notícies, fotografies i secrets.

Tampoc no veurem més aquell senyor amb gorra de plat —avui ja transformats en homes i dones de groc— que, amb plena coneixença del barri i dels seus veïns, transportaven en grans bosses els sobres ben ordenats.

I faig aquesta reflexió justament ara, en el moment de l’any en què, amb les demandes al Pare Noel, que ens visitarà demà al vespre, i als nostrats Reis d’Orient, hauria d’haver-hi més afluència de correspondència física que mai.

Però fins i tot això està canviant, i ja es veuen missatges amb les il·lusionades llistes de desitjos gravades en plataformes digitals.

Perdem màgia i potser un punt de romanticisme, però suposa un bon estalvi de paper i es guanya en immediatesa i, al cap i a la fi, a través de la xarxa, també podem fer que el contingut sigui tan ampli i maco com abans.

Això sí, damunt la xemeneia o sota l’arbre de boles il·luminades, a ben segur que avui no hi teniu gaires postals de Nadal, aquelles que formaven part del decorat nadalenc i alegraven l’entorn: que abans es feien a mà i que, plenes de colors, ens enviaven bons desitjos.

El mitjà ha canviat, però el missatge és el mateix: que tots passem unes bones festes i que el proper any vingui net de crisis, pandèmies i guerres, i ple de salut i pau.

AMB LA MÚSICA AL DAMUNT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ" (Tot i que amb una errada d'autor)

M’ha sorprès la notícia que ja fa vint anys que funciona Spotify, una aplicació magnífica que ens permet dur la música que volem al damunt, a tot arreu, sense haver d’arrossegar cap aparell més enllà del nostre telèfon intel·ligent i un parell de petits auriculars sense fils.

Vist així, podria semblar el paradigma dels melòmans, dels qui estimen la música i en gaudeixen arreu i a tota hora.

I tot i que potser no és realment així, el que és indubtable és que ha obert un món que abans era impensable.

Segurament, quan la música s’havia d’adquirir en format físic, molta gent jove, per mandra, desconeixement o limitació econòmica, no anava a comprar discos o cassets amb gaire assiduïtat.

Reconec haver estat un adolescent peculiar per la meva fal·lera d’esperar la “paga” setmanal per córrer a Can Caussa o a Disc Albert i més tard a Discos Quim i sentir la il·lusió de mirar, preguntar per aquella cançó que havia escoltat a la ràdio, per aquella portada que havia vist en alguna revista o que m’havia comentat un amic.

Avui dia, amb poques botigues malvivint o directament tancades, trobo a faltar el tracte personal i, sobretot, la sensació de tenir entre els dits aquella funda de cartró de poc més de 30 × 30 cm: examinar-ne la portada, llegir les lletres que sovint venien al darrere i deixar sortir el vinil, rodó, negre i delicat, que —intentant no posar-hi els dits al damunt— col·locàvem suaument a l’aparell perquè l’agulla ens enviés la melodia.

Aquest exercici ens obligava a escoltar, a casa i amb calma, totes les cançons del disc, fins i tot les cares B o les menys conegudes.

Diuen, però, que el vinil no ha mort, que els grans noms encara l’editen per complaure els nostàlgics i col·leccionistes, però la veritat és que el gran gruix del negoci és a les descàrregues i a les plataformes.

De fet, amb l’aparició, als anys vuitanta, del Walkman, que ens permetia passejar amb un aparell a piles i uns auriculars connectats amb cables, i després dels MP3, la música gravada va començar a sortir de les llars.

Ara, a més, la podem seleccionar, compartir i escoltar sense límits, fet que, al meu parer, li ha fet perdre la màgia dels vinils i el missatge que amagaven. Però, malgrat això, benvinguda sigui la modernitat.

Ara que es compleixen 45 anys de l’assassinat de John Lennon, hem de celebrar que la música continuï viva i que aplicacions com Spotify i d’altres posin a l’abast del jovent una experiència tan cultural, bonica i inclusiva, i que, a més, ens la puguem endur allà on vulguem.

FA CINQUANTA ANYS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els americans tenen un costum que sovint m’aplico a mi mateix, i que consisteix a pensar on érem o què fèiem en una data assenyalada.

Dijous passat va fer cinquanta anys de la mort de Francisco Franco.

Aquell dia jo anava a l’escola primària i esperàvem la notícia, ja que en els darrers dies, quan a l’hora de sopar miràvem l’únic “Telediario” que s’emetia, només sentíem parlar de l’“equipo médico habitual” i de l’estat de salut del “Generalísimo”.

Recordo que es van suspendre les classes uns dies, cosa que em va fer tan feliç com aquells que van obrir el xampany en conèixer la notícia.

Si algú de vosaltres recorda conscientment aquell moment, vol dir que ja té una edat i que és perfectament capaç de fer un cop d’ull enrere per valorar els canvis d’aquestes cinc dècades.

Vist amb la perspectiva que dona el pas del temps, en els mesos següents —o fins i tot en els primers anys— sorprèn com es van barrejar en un mateix hemicicle persones tan distants com aquelles que havien estat perseguides o fins i tot empresonades, amb d’altres que havien promogut o donat suport a aquelles situacions.

Tots plegats discutien lleis que, segurament, per a uns eren insuficients i per a altres impensables i, malgrat tot, es van signar amnisties, van tornar exiliats, es van alliberar presos polítics i es van promulgar noves lleis oberturistes.

I amb la mateixa perspectiva que ens dona el temps, ens adonem que ara, lluny de veure un progrés democràtic consolidat, estem vivint moments penosos, protagonitzats per una raça de polítics que, segurament, no varen viure o no recorden que feien en aquells moments.

La política s’ha convertit en un negoci, s’ha perdut l’esperit d’aquells que, tot i ser antagònics, fa cinquanta anys van saber rebaixar-se pel bé comú, per sentit d’estat.

Avui es rebutgen amnisties, hi ha poc respecte per les llengües, molta burocràcia i més delinqüència

Extrems radicalitzats, capaços de bloquejar, lleis i pressupostos només per posar entrebancs al governant, malgrat perjudicar-nos a tots.

I una extrema dreta emergent que em transporta als temps en què, per la mort del dictador, vaig estar uns dies sense anar a escola.

INVERTIR EN SALUT MENTAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Segons un estudi del projecte Prosia Y, es veu que l’any 2025 un 32% dels joves catalans han tingut idees suïcides, un 11% ho han intentat i un 26% s’han autolesionat.

Un percentatge que augmenta si ens referim, només, a les noies.

Uns números demolidors que ens han de posar en alerta i fer-nos analitzar què està passant.

Enmig de tot plegat, la majoria dels membres del Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil de Catalunya (CSMIJ) han signat un manifest d’advertència que posa sobre la taula les dificultats que tenen per atendre casos cada cop més nombrosos i complexos.

Reclamen al Departament de Salut més diàleg, més mitjans i menys burocràcia, així com l’augment de la plantilla de professionals per alleugerir unes agendes saturades i poder oferir un servei més regular, que permeti atendre els pacients més sovint i no haver d’espaiar tant les visites.

La situació sembla especialment greu, no només pel risc per a la salut que això comporta, sinó també perquè es tracta de nois i noies que es troben en fase de formació mental, amb un caràcter encara mig definit i que un bon tractament en pot determinar, en gran part, l’equilibri mental futur.

I ara sortiran aquells que tenen una certa edat dient que “això, en els meus temps, no passava”.

Potser sí que passava i la manca de flux informatiu feia que els casos quedessin en l’àmbit familiar; o potser no, i aquest mateix flux d’informació, que avui és molt més gran i immediat, fa que els inputs que ara reben els joves, per un internet poc regulat i perillós, causin un augment de casos.

No cal oblidar que, també, hi ha altres motius que potser abans es produïen amb menys assiduïtat, com els desplaçaments migratoris, la manca d’estabilitat familiar o la sobreprotecció, entre d’altres.

Així les coses, no només cal que el Departament de Salut hi posi els mitjans; també cal que la societat entengui que les informacions que avui rep la joventut i les situacions a les quals estan sotmesos han de millorar.

Tenim mala peça al teler: massa interessos i poca voluntat global per posar-hi mesures.

I això ens afecta greument com a societat, ja que aquests joves seran els adults del demà: els qui hauran d’estirar del carro del món, governar, decidir, fer negocis, cançons o llibres.

La salut mental no és només feina de metges i governants; és una inversió de futur que hem de fer tots a casa, posant més amor, disciplina, diàleg i menys pantalles a edats que no toca.

ELS NOSTRES MORTS DE CADA DIA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si s’hagués de destacar un dia d’aquesta setmana que encetem, hauria de ser diumenge, el dia en què, tradicionalment, les famílies rendeixen homenatge als seus difunts.

Però, tal com passa amb la castanyada, que malauradament cada cop està més desbancada entre les noves generacions, els cementiris van quedant més deserts.

La tendència al crematori, segurament més còmoda i econòmica a llarg termini, ha fet que els actuals camposants siguin més camps que sants.

Aquesta modernitat, cada cop més difosa en la nostra cultura, ens priva d’aquest dia de retrobament i meditació envers els nostres benvolguts absents.

La gent ho canvia pel passeig per l’indret on vàrem dipositar, clandestinament, les cendres impersonals que, dins d’una urna, la funerària ens va lliurar dies més tard del traspàs i que, a hores d’ara son més del paisatge que nostres.

Tor i això, encara es fan les visites guiades a molts cementiris durant aquests dies, com a Figueres, i que expliquen vides interessants de gent que allà hi descansa i que ens transporten a històries pretèrites i desconegudes.

I és que, realment, tot i que pugui semblar el contrari, és molt reconfortant fer un passeig pel jardí del repòs.

És un moment de recolliment que ens fa veure com en som de petits, de la poca importància de la majoria dels problemes que vivim, i que, enmig del silenci que ens acompanya, ens retrobem amb els records d’aquells que, en vida, es varen guanyar la glòria.

Aturar-se davant del lloc de descans etern d’aquell ésser estimat i sentir que el tens a l’altra banda de la làpida, molt a prop, i pots encetar una conversa cap endins, des del cor o acabar aquella que va quedar pendent.

Però, malgrat no tenir-hi ningú al cementiri, la visita també ens fa imaginar les vides dels finats, algunes curtes, altres segades en plena guerra, fotografies descolorides, flors pansides, espelmes gastades, al costat de sepulcres impecables, gairebé vius.

Però, el cert és que, tot i que aquest proper diumenge sigui el dia que el calendari tradicional ens hagi marcat com el dia dels difunts i que no ens acostem mai al ciutat dels morts, contínuament ens els retrobem; amb un gest, una dita, aquella cançó, un color, un menjar, les olors... i fan que, sense adonar-nos-en, cada dia sigui el dia dels morts, dels nostres morts.

D’aquells que viuran amb nosaltres fins que nosaltres passem a viure en els records dels que ens envolten.

ALTRES NEGOCIS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Em sorprèn la quantitat de perruqueries d’homes que hi ha obertes a tot arreu, no sé si us hi heu fixat.

A més, són establiments de nova obertura, molt ben decorats, ben situats, amb un únic empleat malgrat les dimensions i, el més curiós, sempre que hi passo no hi ha clients.

M’hi he fixat arran d’una tertúlia radiofònica on un comentarista parlava de la presumpta existència d’una xarxa que invertia en negocis similars, aprofitant la facilitat de simular facturacions inexistents i així posar en circulació diners de dubtosa procedència.

El meu perruquer de capçalera, totalment aliè al tema, em comentava que no entenia com podien mantenir-se obertes si ell, que fa molts anys que treballa sol i té la majoria d’hores reservades, després de descomptar materials, lloguer, despeses, impostos, consums i complir normatives, amb prou feines li quedava un sou digne.

Tot plegat encaixa amb la revolta que ja fa temps que es viu en algunes localitats com Tossa de Mar o Lloret de Mar i, ara també, Figueres, que volen vetar l’obertura de negocis que, segons han manifestat, no donen bona imatge.

No vull pas dir que el consistori no tingui raó, sobretot amb els de cannabis, però no em sembla adient que vetin els negocis segons la seva activitat, ja que tan honrós pot ser un centre d’estètica de manicura, com un dentista, o un venedor de fundes de mòbil com un d’electrodomèstics.

Crec que seria interessant saber com s’ho fan per mantenir-se vius quan la resta de botigues de tota la vida tanquen i les grans firmes marxen.

Més enllà de seleccionar el tipus de negoci, caldria que les autoritats fessin complir les lleis.

Tal com es comentava a la ràdio, fora bo inspeccionar si la facturació d’aquests negocis és adient, si es compleixen els horaris, si els empleats estan assegurats, si disposen de tots els permisos, assegurances i declaracions d’impostos.

Que els locals compleixin les normatives de seguretat, accessibilitat i higiene, i que paguin els lloguers puntualment i en la quantia corresponent.

En definitiva, que juguin a la mateixa lliga que aquells que, després de dècades i generacions, han de tancar perquè, precisament, no arriben a complir amb tot això i que, com el meu perruquer, no entenen com s’ho fan.

Més que prohibir tipologies de negocis, el que cal és equiparar les oportunitats i evitar que, a poc a poc, les ciutats quedin buides de negocis familiars.

TURISTES DE POCS QUARTOS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Quan les notícies parlen dels percentatges d’ocupació de les places hoteleres, sovint se’m generen molts dubtes.

Fora de temporada, entenc que el percentatge es mesura només sobre els establiments oberts; per tant, com menys n’hi hagi en funcionament, més alt serà el percentatge, tot i rebre el mateix nombre de turistes.

En canvi, en plena temporada alta, se suposa que estan oberts tots els establiments possibles i, per això, sembla que aquest percentatge guanya credibilitat.

Aquest estiu, les notícies ens parlaven d’un índex altíssim, que feia entreveure que la campanya estiuenca estava sent un èxit absolut i que el turista venia a deixar-nos uns bons calerons per ajudar a alleugerir l’economia comarcal.

Però, de vegades els números no són tan amables i, malgrat que l’ocupació estigués disparada, potser el visitant no era tan rendible.

Ho dic perquè, durant les darreries del mes de juliol i bona part d’agost, el sector no ha estat tan content.

El propietari d’un conegut hotel de platja em comentava que, durant aquest període, les estades eren de molt pocs dies, cosa que els suposava una logística extra, i que també havia augmentat molt la feina de neteja, ja que els hostes pujaven d’amagat menjar a les habitacions.

En el mateix sentit es manifestava un restaurador de la zona que, tot i no ser un restaurant d’alt nivell, constatava que molta gent s’aixecava de taula en comprovar que no feia entrepans, o bé que hi havia comensals que compartien un sol menú.

La cirera del pastís va ser la conversa amb l’alcalde d’una important població costanera, que explicava com els serveis de neteja tenien feina extra recollint restes de menjar a les platges, als parcs i en altres espais públics.

Amb això, entenc les imatges que he vist sovint de turistes cremats pel sol, en ple passeig marítim, consumint un entrepà embolicat en paper d’alumini mentre miraven el mar.

Enmig de tot plegat, els que hi han sortit guanyant són els supermercats, amb l’adversitat que, en la gran majoria dels casos, els beneficis marxen cap a les seus centrals, lluny de la nostra comarca.

El problema és que el turisme ha deixat de ser exclusiu i que tothom frisa per sortir de casa i visitar llocs, encara que la seva economia només els permeti fer el viatge, sovint amb cotxe o amb vols econòmics.

Afortunadament, les mateixes converses també afirmaven que el mes de juny i el de setembre han estat molt diferents, perquè, si no, ens hauríem de plantejar seriosament si ens interessa aquest turisme de pocs quartos.

ELS SECRETS REVELATS PEL GPS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tot i que, en les darrers dècades, la xarxa viària de la nostra comarca s’ha millorat notablement, amb autovies i carreteres més amples, el cert és que, a l’estiu, en dies d’afluència de turistes i passejadors, tot queda col·lapsat.

Sobretot els dies de tramuntana, núvols o pluja, que no conviden al bany de platja i que porten als visitants a descobrir museus, botigues i pobles.

Anys enrere, arribat el cas, els autòctons sabíem com sortir dels embussos i, coneixedors de les carreteres alternatives, deixàvem els turistes encallats mentre nosaltres, tot i  fer més volta, arribàvem a lloc sense massa complicacions.

Era la drecera que ens evitava les caravanes, el nostre preuat secret que no explicàvem a ningú, ni quan ens demanaven indicacions.

Però, de fa uns anys ençà, la cosa ha canviat i, des que la majoria dels vehicles venen equipats amb GPS o, si no, amb estris per penjar el mòbil, aquestes rutes han deixat de ser patrimoni exclusiu dels habitants del territori.

Així les coses, podem anar per una carretera estreta vora els Aiguamolls i trobar-nos amb quatre autocaravanes de matrícula holandesa que van en processó. O que Fortià quedi col·lapsat, malgrat el radar de tram, per vehicles amb plaques de països diferents.

Cal reconèixer, però, que aquest invent americà, que ja s’utilitzava per a temes militars als anys setanta i que als noranta varen començar a compartir amb els civils, ens ha portat també aspectes molt positius, sobretot a aquells que tenim capacitat per perdre’ns fins i tot al rebedor de casa.

Aquesta mena de sapastres de l’orientació, dels quals jo podria ser un bon exemple, hem vist la llum al cel —o més aviat al satèl·lit— i se’ns han esfumat les pors a l’hora d’agafar el cotxe i el mapa de paper per anar a qualsevol lloc.

Fins i tot, podem treure pit i trobar l’aparcament amagat al centre de la gran ciutat quan, anys enrere, per trobar-lo havíem de donar voltes veient el mateix edifici quatre vegades.

És una evidencia que aquest Global Positioning System ha vingut per fer-nos, en general, la vida més fàcil.

Tot i això, si no està actualitzat o no el sabem programar, és fàcil que ens faci passar per camins inhòspits i conèixer indrets nous, abans d’arribar al nostre destí.

Així les coses, no és estrany trobar-nos un camió de gran tonatge amb matricula búlgara passant amb dificultats pel nostre poble o que circulin cotxes forans per les nostres rutes alternatives, que ja han deixat de ser secretes

EL TREN DEL DEBAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L’objectiu de qualsevol dels que posem les nostres cabòries en un mitjà no és altre que promoure un pensament crític que generi debat.

Així ha passat amb l’interessant article que va publicar aquest setmanari, on el senyor Xavier Ludevid, com a antic gerent d’urbanisme de la ciutat, exposava la seva idea sobre el que seria convenient per al futur ferroviari de Figueres.

Al voltant d’una taula de terrassa estiuenca, un vespre càlid, ens vam trobar uns amics que, sense cap intencionalitat, vam encetar un debat sobre el tema.

Com sol passar, tot i el nostre desconeixement en arquitectura, en estructures ferroviàries o en economia política, ens vam atrevir a dir-hi la nostra.

Val a dir que va ser un debat força desequilibrat, ja que la majoria dels reunits opinàvem que l’opció presentada era un pel rocambolesca.

El traçat exposat comportaria que, a nivell de rodalies, l’estació de Vilafant fos un “cul de sac” i que els trens haguessin de desfer el camí de tornada, cosa que implicaria uns canvis de tracció que retardarien encara més el lent caminar d’aquests trens.

Fer que un tren s’aturi a les dues estacions suposaria un embolic i un retard que s’afegiria als actuals problemes de rodalies.

El projecte exigiria doblar l’actual línia de connexió entre rodalies i AVE, que passa pel pont del Príncep i, paral·lelament, ampliar i adequar l’abaixador de Vilamalla.

A tot això, caldria sumar-hi el soterrament de la vella estació i de les seves vies, una obra desitjada però, en múltiples ocasions, rebutjada per les institucions que l’haurien de finançar.

A més, si fem cas dels nostres avis i prenem la Rambla com a centre de la ciutat —que ja no ho és—, la distància entre ella i les dues estacions actuals es diferencia en poc més d’un quilòmetre, segons Google Maps.

El resultat del debat va ser que a una ciutat de menys de 50.000 habitants no li calen dues estacions, i que el que de veritat necessita és reorganitzar les dues zones: una, per donar pas a un nou barri que no trenqui la ciutat; i l’altra, amb una ampliació que dignifiqui el veïnat.

De nen, vaig passar moltes hores a la vella estació, amb la qual m’uneix un vincle emocional important. Però hem de ser realistes i no aturar l’evolució i —com bé deia l’autor— potenciar l’eficiència d’un mitjà ecològic.

Ara tenim qui ho vol pagar, dons ho hem d’aprofitar.

Estic segur que altres debats hauran girat a l’inrevés; en qualsevol cas, el que podem extreure de tot plegat és que encara hi ha articles que generen conversa, gràcies a setmanaris com aquest i a persones com el Sr. Ludevid.

BECARIS D'ESTIU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Encara que a la nostra zona hi hagi molta gent que aprofita les vacances dels altres per treballar de valent, el cert és que, en els mesos estivals, molts prenen un descans.

I això es nota molt pel fet que, tot i quedar-nos a la zona, percebem que canvien les cares de les persones amb qui tenim un contacte quotidià, ja sigui als comerços, oficines o entitats.

La major part de la resta del país descansa: les escoles, els banquers, els advocats, els metges i, els que més notem la seva absència, els periodistes.

Desapareixen molts programes de la graella, aquells que mirem o escoltem cada dia, i n’apareixen de nous, sovint intentant mantenir una continuïtat que no és tal.

Generalment són formats que es prenen la informació d’una forma més banal, que no exageren les males notícies i que ofereixen temes més lleugers i empàtics, com si, a l’estiu, tot hagués de ser amable.

Perquè això és el que demana aquell que, lluny de la feina, vol sentir que la vida és diferent, tot i que sigui només per unes setmanes.

Es parla de cuina —bàsicament de productes freds—, excursions, viatges, concerts, anècdotes i, sobretot, molt de bon humor.

Desapareixen els programes i els presentadors estrella i sorgeixen veus i plomes noves, que potser s’estrenen en els mitjans.

I es nota en les paraules dubitatives, en frases que s’emboliquen, en falques publicitàries que entren fora de temps, en titulars a peu d’imatge equivocats o en articles fora de lloc.

Però aquest és el peatge de la formació: sense errades ni dubtes no s’engreixa l’experiència.

Tots nosaltres, en qualsevol dels àmbits laborals, hem passat pel moment en què hem de posar a prova els nostres coneixements per primera vegada, sense un paraigua que ens protegeixi.

Es diu agafar responsabilitat, créixer laboralment i aprendre dels errors.

I és per això que hem de tenir paciència i ajudar aquell dependent que no troba el que demanem, aquella telefonista que no ens entén, aquella infermera que dubta i aquell presentador o presentadora a qui el vestit li va balder i no li surten les paraules.

Entre ells hi ha els grans professionals del futur: els que, d’aquí a uns anys, ens serviran i ajudaran amb diligència, els que ens faran gaudir i ompliran titulars.

Bon estiu als becaris que no fan vacances; aprofiteu les oportunitats!

ENTRE TOTS ELS FEM PETITS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Jo no dic que em sembli malament, però de vegades em sembla que la societat s’està extralimitant amb aquesta exagerada sensibilitat per qualsevol fet i la controvèrsia que es munta al seu voltant.

L’última que he observat és la, per a mi, poc convenient celebració de la majoria d’edat del futbolista Lamine Yamal, on es van contractar persones amb acondroplàsia.

A mi no m’hi van convidar, per la qual cosa no puc saber quin tracte se’ls va dispensar, però entenc que formaven part d’un espectacle reglat.

Sense entrar en els gustos de cadascú o en si es pot considerar adient l’exhibició de persones amb malformacions físiques, entenc que es tractava d’un espectacle on els actors estaven degudament remunerats.

És per això que no entenc el rebombori d’algunes associacions que han criticat la contractació.

Els que tenim una edat recordem que, al segle passat, hi havia un espectacle, el dels “enanos toreros”, que, afegit a la tauromàquia, feien un xou que sempre vaig considerar grotesc, però que avui encara es fa.

Fins i tot han guanyat una sentència en un jutjat de Màlaga que el volia prohibir, al·legant que ells preferien treballar en aquests espectacles abans que en altres, per exemple de caire eròtic, on la degradació i la humiliació encara són més palpables.

Històricament, les persones amb particularitats físiques sempre han estat injustament ridiculitzades: eren els bufons del rei i fins i tot els còmics, com Jerry Lewis o Jim Carrey, feien el personatge de grillat, amb veu distorsionada i ulls travats, fins i tot els acudits dels anys vuitanta sobre gangosos o tartamuts.

No hi ha gaires persones amb nanisme que ocupin llocs importants o que siguin reconegudes, més enllà de Peter Dinklage, actor a Joc de Trons, o Warwick Davis a Star Wars o Harry Potter.

Tampoc l’art els ha tractat massa bé: només cal recordar Mari i Nicolás en un racó del quadre Las Meninas de Velázquez, o els set nans de la Blancaneus, que se’ls reconeixia per les seves característiques –grunyó, dormilega, queixalós...– en lloc de posar-los noms de pila.

De fet, hi ha altres col·lectius amb discapacitats, com els cecs, que, ben organitzats, tenen feines dignes que els poden fer sentir part de la societat.

Potser això és el que els manca a aquestes petites persones: una associació potent que els faci grans, que els ajudi i els faci visibles perquè la societat les valori pel que poden fer i no pel que són.

Potser així evitaríem, en ple segle XXI, aquests debats tan fora de lloc, que encara els fan més petits.

NITS DE MAL DORMIR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L'onada de calor, que el canvi climàtic ens ha enviat aquest passat juny i que ha omplert les notícies, m’ha permès descobrir adjectius per a les nits caloroses que fins ara no havia relacionat.

Ja fa temps que es parla de les “nits tropicals”, quan costa aclucar l’ull, però aquest any he descobert, a través de les cròniques meteorològiques, que segons la temperatura que s’assoleixi, les nits poden ser “tòrrides” (que jo associava a un altre tipus de nit) si no baixen de 25 graus, o “roents” si la cosa encara es dispara més.

No sé si hi ha algun altre nom amagat, com podria ser “nit de foc” o “nit infernal”, si la natura ens envia nits encara més xafogoses.

Però el que és cert, és que en el que portem d’estiu, ni amb les finestres esbatanades es pot dormir de forma agradable i seguida.

I no només per la calor, ja que el fet d’estar al llit amb el balcó obert s’ha convertit en un malson, precisament per no poder conciliar el son.

El motiu és l’excés de vida exterior de la gent que, omplint carrers i terrasses sense hora de recollida, alcen la veu de manera directament proporcional al nivell d’alcohol, i sembla que els tinguem dins de casa.

I a més a més, quelcom que em sembla encara més greu: les places, els parcs infantils i les pistes d’esport de molts barris i pobles s’omplen de mainada juganera en un horari que està més enllà del que seria recomanable per als menors.

I així les coses, els veïns comencen a estar emprenyats amb els pares irresponsables que deixen que nois i noies de curta edat estiguin fins a altres hores fora de casa.

Aquests fets han posat en peu de guerra una urbanització de Vilafant, que està farta que la pista pública estigui sempre plena de gent forana, fet que associen a un augment de la inseguretat i als danys als vehicles.

També, s’hi celebren partits de futbol-pista de matinada, on el rebombori i els cops de pilota trenquen el silenci nocturn i, a més, segurament per la ineficàcia dels porters, es celebren gols cada dos minuts, amb crits i visques, mentre els veïns que s’han de llevar d’hora per aixecar el país mosseguen el coixí amb els ulls com plats.

No sé si aquestes nits es podrien batejar com a “nits molestes”, però el que està clar és que molta gent, aquest estiu, està tenint nits de mal dormir, i no només per la calor.

TERRASSES DE BARS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa setmanes que, degut a la desaparició de les estacions suaus, estem immersos en una canícula que ens fa suar a totes hores.

Molta gent ho passa malament, sobretot els pobres esforçats que, arribat aquest temps, els toca atendre el turista, que, ens agradi o no, continua essent un dels pals de paller de la nostra economia local.

I no només els de fora. Malgrat la desmillorada situació econòmica que manifesten la majoria de persones, el cert és que, arribat el vespre, les terrasses dels bars i restaurants s’omplen de paisans.

Una activitat que abans es feia a casa, amb cadires a les voreres, als balcons o, els més afortunats, als jardins.

Però, que ara, a les ciutats i pobles, s’ha traslladat a aquesta mena d’àgores a la fresca, d’escenaris de vida, abanderant aquesta convivència tan mediterrània, com són les converses darrere una copa, potser fent un mos, amb la família o els amics i deixar que el temps llisqui lentament mentre el sol s’amaga, la lluna pren el relleu i els mosquits busquen víctimes.

“Bares, que lugares, tan gratos para conversar” cantaven els Gabinete Caligari.

Un actiu per als restauradors, que veuen que no cal posar tots els ous al cistell del turisme, i que tenen, en el públic local, clients fidels que els poden fer salvar la temporada.

És per tot plegat que caldria que els ajuntaments no posessin entrebancs a l’ocupació de l’espai públic, sempre dins d’uns límits raonables.

És sabut que, aquest mateix caràcter ibèric, amic de la picaresca, fa que siguin necessàries les normes i les vigilàncies, sense oblidar la seguretat i fugint del “tot s’hi val” tan nostrat.

Però es que hi ha hagut pobles costaners on s’ha obligat a enderrocar marquesines fixes que feia dècades que hi eren, còmodes i ben condicionades, amb l’únic objectiu que, a l’hivern, quedi lliure el pas, justament quan menys gent s’hi passeja.

Penso que, arribats aquests temps, facilitar el desenvolupament d’aquest tipus d’espais, que generen ocupació i ens fan gaudir, hauria de ser una prioritat.

Hem d’aprofitar el nostre clima, perquè no ens n’adonarem i, de cop i volta, sense avís previ, ens trobarem amb el fred fosc i gris que ens obligarà a portar mànigues llargues i tancar-nos a l’interior fet que, definitivament, no és el mateix que veure la vida passar des la terrassa d’un bar.

LA "UNIÓ" FA LA FORÇA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sempre m’ha fet pena veure partits de futbol, o de qualsevol altre esport de masses, amb les grades buides.

És evident que, per al competidor, sobre tot el local, és decebedor i que ha de fer un esforç mental suplementari per aconseguir rendir al màxim.

Vaig escoltar una vegada un entrenador reconegut i amb aires de filòsof que, en un debat sobre l’assistència de públic als estadis, venia a dir que és com un lluç que es mossega la cua: si no es guanya, no hi ha públic, però si no hi ha públic, costa de guanyar.

Però, opinava que el primer pas l’ha de fer l’equip, que són els jugadors els qui han de fer venir el públic, i després la roda ja girarà a l’inrevés.

Un clar exemple d’això han estat els darrers anys de la nostra Unió Esportiva Figueres, jugant en un estadi gran i preciós on només hi van els pocs seguidors de veritat.

Tampoc no ajuda que, a les televisions, es doni futbol d’elit cada dia i a totes hores.

Però, és cert que, des que en Flix ens va enredar, el club no acaba d’aixecar cap, tot i els esforços dels presidents, directius i sponsors.

Ara, acaba de perdre la categoria i, la temporada vinent, s’haurà de veure les cares amb equips com el Banyoles, el Bescanó o el Lloret, que tampoc no ajuden a engrescar.

La UEF ha de reiniciar-se i encetar, un altre cop, el camí de pujada.

Fora important conservar l’esponsorització actual, una empresa que ja ha acompanyat l’èxit del futbol gironí i que pot ser el pal de paller que, en altres èpoques, van ser les famílies Bach o Miquel.

El paper de l’equip juvenil en el darrer MIC ens omple d’esperança, i, si saben conservar aquesta fornada, poden crear els ídols locals necessaris per engrescar la gent i el vestidor, com ho van ser, fa anys, Vilarrodà o Pitu Duran.

També s’hauria de valorar la incorporació d’una figura en declivi que ens posi al mapa periodístic.

I tot això ho ha d’amanir amb un entrenador bregat, murri, motivador i espavilat.

El problema és que tot això és difícil de trobar, i l’èxit, que es va assolir antuvi, no és garantia de repetició.

Però, com deia aquell famós entrenador, si els resultats no arriben i l’equip no engresca, el ciment seguirà essent el color de la grada.

El futbol, com tots els esports, passa per cicles. Tant de bo que la UEF, la propera temporada, comenci n’enceti un cap on li pertoca, per ciutat i per història i que la gent torni a Vilatenim, perquè, en aquest cas, mai més ben dit, la “Unió” la fa la força.

BUFETADES CLIMÀTIQUES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Es veu que, a Anglaterra,  ja fa temps que els “Sir” no passegen amb el paraigua a la mà i que les ciutats no mostren el sòl mullat com a les pel·lícules.

Com ens passava a nosaltres fins fa quatre dies, els britànics estan vivint la major sequera dels darrers vint anys, amb serioses restriccions.

Ja fa temps que la natura s’està emprenyant, que ens la fot amb la mà oberta, que ens mostra que no està contenta i que, si no li fem cas, el càstig pot ser devastador.

La pandèmia va ser un cop sec, una missiva carregada de crueltat, que ens va obligar a tancar-nos a casa, a evitar desplaçaments, mentre el medi natural reconqueria territori.

El canvi climàtic, pel contrari, és un avís de llarga durada, que ens va mostrant a poc a poc que, si el clima es transforma, ens pot dificultar l'existència.

La fórmula és l’exageració dels fenòmens: grans incendis, pujades de temperatures i desglaç en alguns indrets, temperatures rarament baixes en llocs poc habituals, supressió de la primavera i la tardor, nevades en llocs inhòspits, pluges devastadores o sequeres on hi sol ploure.

Com la que ens ha afectat des de fa més de dos anys i que ens ha obligat a tancar radicalment l’aixeta.

Hem estat molts mesos aprofitant l’aigua de la dutxa per als sanitaris, no buidant la cisterna completament, tancant l’aixeta mentre ens raspallem les dents, no omplint banyeres ni piscines, aprofitant l’aigua de boca, moderant el reg.

I no ha passat res. Més enllà d’alguns negocis que han tingut algunes divulgats, la vida quotidiana ha continuat endavant sense restriccions vitals, demostrant que, essent respectuosos, podem viure bé igualment.

La natura ens dona una altra oportunitat, les pluges han tornat a amagar els campanars dels embassaments i a tapar les esquerdes de les vores dels pantans.

Les autoritats ens donen permís per obrir el broc, i ara som nosaltres els que hem de ser ferms i continuar amb la moderació.

Ja diuen que no hi ha res més important que l’aire que respirem i l’aigua que bevem.

Però, estic convençut que, si d’aquí a un parell d’anys encara tinc el privilegi de disposar d’aquest espai per expressar-me, la meva reflexió recordarà tal dia com avui, mentre, pel nostre mal fer, la natura ens estigui tornant a bufetejar.

JOVES PREPARATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No hi ha dubte que la joventut, més concretament el període vital que va des del moment en què ja no som tan dependents dels pares fins que comencem a tenir obligacions, és l’època més atrevida, aquella en què forgem el nostre futur, sigui amb estudis o amb feina.

De totes maneres, els temps i les circumstàncies influeixen.

Vull dir que no es podien comportar igual els joves de la postguerra a casa nostra que els joves de la revolucionària dècada dels seixanta a Anglaterra o França.

Però, si hem de cercar algun element en comú, és l’afany de canvi, l’objectiu de superar les generacions anteriors, d’avançar.

Malauradament, però, la tendència ha anat canviant, i en l’època actual sembla que els joves —sempre parlant de majories i no de casos particulars— valoren més el temps lliure, altrament anomenat “conciliació”.

No és estrany escoltar responsables de recursos humans, i fins i tot empreses de selecció de personal, queixar-se de la manca de compromís laboral i de com, sempre amb excepcions, es fa difícil trobar joves que vulguin treballar més per guanyar-se millor la vida, com passava abans.

Tot i que, tal com indiquen les estadístiques, tinguin dificultats per llogar un pis en solitari o hagin d’estar a casa dels pares fins a una edat avançada.

Res no és criticable; cadascú es pren la vida com millor li sembla, si és feliç amb el que té.

A la meva època es parlava dels JASP que, per a qui no ho recordi, era l’acrònim en castellà de “Jóvenes, Aunque Sobradamente Preparados”, i la publicitat ens pintava com els que ens havíem de menjar el món.

És cert que a alguns se’ls va indigestar, però s’ha de reconèixer que aquella joventut va representar una empenta econòmica que avui sembla impensable.

No sé com seran les properes generacions, si la tendència segons els gurús canviarà i tornarem a la cultura del sacrifici, però, malgrat tot, encara hi ha un bri d’esperança en veure joves que, sobretot en el món de l’esport, mostren talent i ganes de superació.

I no parlo només dels nens de la Masia del Barça; aquí vull destacar l’AAF d’atletisme i els juvenils de la Unió Esportiva Figueres, que han demostrat en el darrer MIC que, si els sabem cuidar i ells es comprometen, poden tornar a dur el club als llocs on hauria d’estar i dels quals, ara mateix, n’està lluny.

 

LA FESTA DEL CENTRE CIUTAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tot i no ser el dia oficial de Santa Creu, ja fa anys que, des d’aquest espai, reivindico el primer de maig com la festa gran de Figueres.

Espero que ni el vent ni la pluja se sumin a la diada i que la ciutat brilli, amb el centre ple de parades i de gent que vindrà de fora.

Els pàrquings que estiguin oberts i els carrers adjacents, que, amb les voreres cada cop més amples, no van sobrats de places, s’ompliran ràpidament. Això obligarà a tots els qui vulguem anar a fer un volt a aparcar gairebé a les afores i caminar fins al centre.

Això ja és habitual quan hi ha altres esdeveniments similars, com ara l’Acústica, però ho fem de bon grat, ja que són moments especials que no ens volem perdre.

De totes maneres, ens haurem d’anar acostumant, ja que els projectes futurs van encaminats al fet que el centre acabi lliure de circulació viària i esdevingui una zona per a vianants.

Opino que és una decisió que, tenint en compte el moment que viu el centre de Figueres, és, si més no, una mica arriscada.

Tot i això, estic convençut que la pujada al Castell, la Rambla i el carrer Lasauca quedaran preciosos. Afegits a la plaça de l’Ajuntament, el carrer Peralada, Girona i els que s’hi puguin sumar en un futur proper, constituiran una zona diàfana, ben asfaltada, decorada i lliure de fum i soroll.

Però, també espero que els dissenyadors d’aquests projectes tinguin en compte que, si la ciutat viu, és gràcies als empresaris, que han de tirar endavant els seus negocis en aquestes zones. I si la gent no té on aparcar, difícilment hi aniran.

Aquest problema ja existeix actualment. A la comarca es comenta que anar a Figueres fa mandra perquè l’aparcament és escàs i molt car.

Evidentment, no parlem del francès o del visitant que hi ve un cop i no torna. Aquests, com fem nosaltres quan fem turisme, s’adapten al que hi ha.

Parlem dels qui realment ens han de donar de menjar: dels autòctons que han de comprar sovint, anar als serveis professionals, fer negocis, o dels qui els ve de gust fer un bon àpat, ni que sigui ràpid.

I també dels habitants del centre, que no tornaran i dels treballadors, que perdran temps de conciliació si han d’aparcar lluny i, a sobre, deixar-se part del sou.

Si es vol dissenyar el centre com un espai diàfan i paradisíac, abans s’ha de projectar un gran espai d’aparcament, molt a prop i a bon preu, com passa als centres comercials, que tant fan la punyeta a Figueres.

Aquest dijous valdrà la pena caminar per gaudir de la festa, però no pas cada dia.

VAL MÉS RIURE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En èpoques fosques, quan les llibertats estaven retallades i les religions imposades, en arribar aquesta setmana, la música estava prohibida, els cinemes i teatres modificaven la seva programació per adequar-la a la Setmana Santa i semblava que riure pel carrer era delicte.

Afortunadament, la llibertat actual fa que cadascú celebri les seves creences a la seva manera, i en cap cas ningú ens pot reprimir que riguem.

Ja ho deia la meva mare: “Val més riure que plorar.” I els catalans som un poble alegre.

És indiscutible que la gent del sud de la península té una gràcia especial a l’hora d’explicar històries, sobretot acudits i comparacions, alimentats pel seu accent desvagat, que es menja síl·labes i retalla paraules.

Uns altres que també tenen fama d’humor són els anglesos, però en aquest cas, molt més fi i que et fa pensar, tot ratllant una absurditat hilarant.

I així, cada nacionalitat, condicionada pel lèxic i les costums, té el seu punt de sentit de l’humor, amb més o menys adeptes.

A nosaltres ens titllen de fats, mancats de xispa, però jo penso que podríem estar en un bon lloc en un hipotètic rànquing humorístic.

Capri, Cassen, Tricicle, Buenafuente, Eugenio i moltes altres avalen la meva teoria.

I no només això, també s’organitzen, en molts indrets, festivals i trobades amb l’humor com a motiu principal, cosa que no passa a gaires llocs.

Avui mateix comença el 18è Festival Còmic “Humor Figueres”, on, tot i que no hi ha grans noms com en altres edicions, un programa multidisciplinari ens garanteix els somriures.

I més encara si en el cartell hi ha persones o col·lectius locals que, sense ser professionals, segur que ens faran passar una bona estona.

Les històries de Tanatori per en Xavier Vicenç o els acudits figuerencs que han recopilat els alumnes de l’Institut Ramon Muntaner són algunes de les principals atraccions.

La cosa promet, i sobretot engresca de cara al fet que edicions futures puguin ser la plataforma perquè nous còmics locals tinguin la seva oportunitat.

I és que, tal com estan les coses al món, aquests moments alegres de desconnexió es fan altament recomanables, i fins i tot necessaris.

Quan naixem sabent plorar, però de riure n’hem d’aprendre.

 

ENS N’HEM OBLIDAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Han passat cinc anys des que, en aquestes mateixes pàgines, vaig escriure una reflexió titulada “No ens hem d’oblidar” (recuperable a la web de emporda.info o al blog: aixohosaptothom.blogspot.com).

Estàvem tancats a casa, amb angoixa per l’avenir i prenent unes mesures que mai hauríem imaginat.

Una pandèmia que ens va mostrar les nostres febleses i, sobretot, tal com vaig escriure, ens va fer veure com de dependents som dels serveis públics.

Els sanitaris, en aquell moment, es van reivindicar i ens van demostrar, per una banda, el seu compromís i professionalitat, i per una altra, la manca de mitjans amb què treballaven.

Tant és així que cada vespre sortíem al balcó i, mentre algun veí despietat ens castigava amb la cançó “Resistiré” —que va caure al pou dels meus gustos musicals—, regalàvem un aplaudiment sentit a tots aquells que estaven exposant la seva salut per salvar vides, en unes condicions laboral precàries.

L’escrit deia, en aquells moments, que tinguéssim clar el que estàvem vivint i que, un cop passés el malson, no oblidéssim la necessitat que tenen els servidors públics de rebre inversions estatals.

I no només els sanitaris. També posava en el mateix sac els policies, els bombers, els científics, els professors i tots aquells funcionaris que ens fan la vida millor i més segura.

Soc perfectament conscient de la modèstia d’aquesta columna i que passa desapercebuda per a la gran majoria de la població, però puc afirmar que altres firmes molt més reconegudes es van manifestar en el mateix sentit i que, si haguéssim copsat l’opinió del gruix de la població, haurien subscrit aquells comentaris.

Però, ja ho veieu: un lustre més tard, mig món és en guerra, l’altre mig està amenaçat i els països europeus estan debatent sobre l’augment de la despesa en armament, mentre les urgències segueixen col·lapsades, el termini per a les operacions és massa llarg i el temps d’espera per a una consulta especialitzada és enorme.

Els humans tornem a demostrar que tenim una memòria efímera, que no aprenem del passat i sobre tot que, en política, les prioritats no solen ser mai les necessitats.

Ens han calgut molt menys de cinc anys per oblidar-nos del que vam patir i sobre tot dels que, malauradament, van morir.