RETROBAR-NOS A L'ACÚSTICA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Dissabte al vespre era impossible fer dues passes sense ensopegar amb algú, creuar la plaça de l’Ajuntament tota una aventura, arribar al carrer Peralada missió complicada, estretor, algunes fortors que feien arronsar el nas, ull amb la cartera i el mòbil que sempre hi han aprofitats, cotxets de mainada que no s’entenia que hi feien enmig de la maror a aquelles hores, rius de gent envaïen la ciutat, estirar el coll per veure on serà la resta de la colla, tant se val, ja ens trobarem al cap del carrer.

Semblava com si tothom fos allà, gent gran amb les seves millor gales, mainada que aprofita aquest vespre de calor per fer la seva primera sortida nocturna sota la mirada amagada d’uns pares angoixats i a tal hora a lloc... no val !!, una mica més, que ens ho estem passant molt be!!. Divina adolescència.

I els demés gaudint, badant i encallats, els Catarres suposem que eren allà però de cap angle es podien albirar, les nenes col·lapsaven la capdavantera del escenari, els Brams només els veiem de lluny, el chill-out de la Rambla potser mal aprofitat, les terrasses dels bars a petar, cap cadira lliure i el que en tenia una, dubtaba si demanar-ne traspàs.

Els tastets de la Plaça Catalunya es menjaven a terminis, quan havies fet la cua pel segon, ja havies paït el primer.

Quin goig d’ambient, quin bategar de ciutat, aquest cap de setmana que ningú digui que Figueres era morta. Vivia i sonava com mai.

Un amic em deia que es podria guardar alguna cosa per la resta de l’any, també es veritat.

Era com si tothom tingués una cita, fins i tot els emigrants, aquells que han marxat fora, els que fa anys que no veus.

Un fenomen curiós, que no sé si em passa només a mi, és que, tant a la Acústica com al primer de Maig, en mig del bullici sempre trobo gent que durant l’any no veig, fins i tot gent que fa temps que penso: Que deu ser d’ells?, que no coincideixo des que, de nens, érem nosaltres el que també anàvem a les nostres primeres festes, com les del carrer Peralada i ens divertíem descobrint la nit. Es com si les nostres vides, que han agafat camins dispars, només acabin convergent en aquests dies i, com per art d’acústica, creuem la mirada, posem cara de sorpresos, pensem com ha canviat, dibuixem un somriure, un pujat de ceies, un cop de cap enrere i fins l’any vinent, que el destí ens tornarà a fer-nos reviure records d’infantesa, amb musica de fons.