SENSACIONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ja han passat dotze dies, període prudencial perquè, un cop eixugades les llàgrimes i amb serenor, deixem fluir els sentiments d’una forma més racional i aflorin les sensacions

La sensació més important i amb que ens hem de quedar, és la d’orgull per la reacció de tot un poble, per les cues a les donacions de sang, per les manifestacions espontànies arreu del país, per fer-nos sentir una pinya, per l’escalf als afectats.

També agraïment, als Mossos, per la increïble feina feta, pel tractament de la informació, per la eficiència i la discreció, per una professionalitat que mai s’ha dubtat però que ara tothom ha corroborat.

I també, a les altres forces de seguretat, als voluntaris, als sanitaris, taxistes i hotelers i fins i tot als polítics que, per uns moments, varen donar imatge d’unitat, demostrant que les posicions ideològiques no han de ser, en cap cas, un impediment per una entesa que, ara, és més necessària que mai.

Però també ens queden, lògicament, moltes sensacions negatives, sobre tot la de la impotència, per haver de viure sota una espasa de Damocles en forma de godalla, sentir-nos despullats davant una mort que ens pot arribar quan no toca.

La perillosa sensació de prendre’ns com habituals uns fets tant greus, degut a la curta cadència entre atemptats i que ens feia preveure la macabra roda d’esdeveniments que comporta, com  les declaracions, manifestacions, detencions, programes especials i els minuts de silenci institucionals, que maquillen l’anima, que potser reconforten als afectats, però que en cap cas afecta als instigadors, com ha quedat provat.

També la repulsa pel tractament que s’ha fet de la informació per alguns mitjans, saltant-se el respecte per les víctimes, amb imatges, accions i cometaris que xoquen de front amb la ètica periodística i alguns radicals que no han entès res, i a hores d’ara, ja busquen descrèdits polítics.

La sensació de desídia per part de la comunitat internacional i els països poderosos que, potser menats per interessos inconfessables, no fan prou per aïllar i eradicar a una minoria, que fa tant mal a una majoria.

La sensació de por, malgrat el clam popular, carregat de bones intencions, que diu el contrari. Tots tenim temor per naturalesa, per nosaltres, per la família, pel futur.

Orgull, agraïment, unitat, impotència, repulsa, desídia o por, entre d’altres, són les meves sensacions, cadascú tindrà les seves, que ens quedaran en el record d’uns fets, que ens han marcat per la proximitat, però que es repeteixen molt sovint a molts punt del món, lluny de focus i titulars.

Deia Hemingway que la mort de qualsevol persona ens disminueix perquè tots formem part de la humanitat i, vist el que esta passant al món, la nostra humanitat ja comença a estar en números vermells.