UN MINUT DE SILENCI

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Quan era petit el minuts de silenci només els veia per televisió quan, a l’inici d’algun partit de futbol, es recordava un personatge mort recentment.

Ja de gran, recordo especialment el que vaig viure en directe al Camp Nou ple, rememorant el gran Kubala, trencat per les notes del “Cant dels ocells” al violoncel, que feia esgarrifar.

Darrerament, entre aniversaris de catàstrofes, accidents, esportistes i cantants traspassats però, sobre tot, per les víctimes dels atemptats, estem vivint molts, massa, minuts de silenci.

Només cal que obrim diaris, posem noticiaris o mirem piulades, que veurem ajuntaments, governs, associacions i altes col·lectius, palplantats a les portes de llurs seus, en formació, amb les mans davant, capcot i posat seriós; gest que els honora, però que no deixa de ser únicament el símbol d’una bona voluntat que ja es dóna per suposada.

Fins i tot, sembla que són tant notícia com el mateixos fets, tal com passa amb la legió de psicòlegs que planyen els familiars a cada fet traumàtic i que els mitjans s’afanyen a esmentar, com si això justifiqués que s’han fet els deures.

Però, que ningú pensi que davant d’aquests esdeveniments, les declaracions de dol oficials o les banderes a mig pal son cap mena de solució.

Tenim un problema molt greu, és difícil aturar algú que és capaç de morir per matar i  a qui, segurament, aquesta mena de simbolisme no el farà canviar d’opinió.

I mentrestant, ens preguntem que fa Europa, aquest pseudo-país que havia de ser el líder del món civilitzat i que, en realitat, no ha estat capaç, en deu anys, de superar una crisi econòmica, ni coordinar-se, que potser hagi estat el que, des de les Açores, va despertar l’odi i que, a hores d’ara, ens avergonyeix per les seves decisions amb els mal anomenats refugiats, que, al cap i a la fi, la única cosa fan és fugir dels mateixos que ara ens obliguen a convocar minuts de silenci.

Alguns lectors em comenten que, a voltes, els meus escrits tenen un punt de mala llet, cosa que desmenteixo fins avui. Ara, efectivament, colpejo les tecles amb la ràbia que em fa pertànyer a un col·lectiu que només guarda minuts silenci i que porta dies, setmanes i anys emmudint. Una societat que, lluny d’aportar solucions, alimenta i comercialitza amb els col·lectius que poden acabar amb el futur dels nostres descendents.

Hemingway deia que no havíem de preguntar per qui toquen les campanes, i això ho podríem extrapolar als minuts de silenci.

La resposta ens la donava ell mateix: son per cadascú de nosaltres, perquè tots formem part de la humanitat i qualsevol pèrdua ens minva.

Per això avui ens sentim tots molt poca cosa.

Silenci respectuós i solidari, però després de seixanta segons alcem la veu i que el governants entenguin que no han de callar, que el tractats de pau es fan parlant.