FA CINQUANTA ANYS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els americans tenen un costum que sovint m’aplico a mi mateix, i que consisteix a pensar on érem o què fèiem en una data assenyalada.

Dijous passat va fer cinquanta anys de la mort de Francisco Franco.

Aquell dia jo anava a l’escola primària i esperàvem la notícia, ja que en els darrers dies, quan a l’hora de sopar miràvem l’únic “Telediario” que s’emetia, només sentíem parlar de l’“equipo médico habitual” i de l’estat de salut del “Generalísimo”.

Recordo que es van suspendre les classes uns dies, cosa que em va fer tan feliç com aquells que van obrir el xampany en conèixer la notícia.

Si algú de vosaltres recorda conscientment aquell moment, vol dir que ja té una edat i que és perfectament capaç de fer un cop d’ull enrere per valorar els canvis d’aquestes cinc dècades.

Vist amb la perspectiva que dona el pas del temps, en els mesos següents —o fins i tot en els primers anys— sorprèn com es van barrejar en un mateix hemicicle persones tan distants com aquelles que havien estat perseguides o fins i tot empresonades, amb d’altres que havien promogut o donat suport a aquelles situacions.

Tots plegats discutien lleis que, segurament, per a uns eren insuficients i per a altres impensables i, malgrat tot, es van signar amnisties, van tornar exiliats, es van alliberar presos polítics i es van promulgar noves lleis oberturistes.

I amb la mateixa perspectiva que ens dona el temps, ens adonem que ara, lluny de veure un progrés democràtic consolidat, estem vivint moments penosos, protagonitzats per una raça de polítics que, segurament, no varen viure o no recorden que feien en aquells moments.

La política s’ha convertit en un negoci, s’ha perdut l’esperit d’aquells que, tot i ser antagònics, fa cinquanta anys van saber rebaixar-se pel bé comú, per sentit d’estat.

Avui es rebutgen amnisties, hi ha poc respecte per les llengües, molta burocràcia i més delinqüència

Extrems radicalitzats, capaços de bloquejar, lleis i pressupostos només per posar entrebancs al governant, malgrat perjudicar-nos a tots.

I una extrema dreta emergent que em transporta als temps en què, per la mort del dictador, vaig estar uns dies sense anar a escola.

INVERTIR EN SALUT MENTAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Segons un estudi del projecte Prosia Y, es veu que l’any 2025 un 32% dels joves catalans han tingut idees suïcides, un 11% ho han intentat i un 26% s’han autolesionat.

Un percentatge que augmenta si ens referim, només, a les noies.

Uns números demolidors que ens han de posar en alerta i fer-nos analitzar què està passant.

Enmig de tot plegat, la majoria dels membres del Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil de Catalunya (CSMIJ) han signat un manifest d’advertència que posa sobre la taula les dificultats que tenen per atendre casos cada cop més nombrosos i complexos.

Reclamen al Departament de Salut més diàleg, més mitjans i menys burocràcia, així com l’augment de la plantilla de professionals per alleugerir unes agendes saturades i poder oferir un servei més regular, que permeti atendre els pacients més sovint i no haver d’espaiar tant les visites.

La situació sembla especialment greu, no només pel risc per a la salut que això comporta, sinó també perquè es tracta de nois i noies que es troben en fase de formació mental, amb un caràcter encara mig definit i que un bon tractament en pot determinar, en gran part, l’equilibri mental futur.

I ara sortiran aquells que tenen una certa edat dient que “això, en els meus temps, no passava”.

Potser sí que passava i la manca de flux informatiu feia que els casos quedessin en l’àmbit familiar; o potser no, i aquest mateix flux d’informació, que avui és molt més gran i immediat, fa que els inputs que ara reben els joves, per un internet poc regulat i perillós, causin un augment de casos.

No cal oblidar que, també, hi ha altres motius que potser abans es produïen amb menys assiduïtat, com els desplaçaments migratoris, la manca d’estabilitat familiar o la sobreprotecció, entre d’altres.

Així les coses, no només cal que el Departament de Salut hi posi els mitjans; també cal que la societat entengui que les informacions que avui rep la joventut i les situacions a les quals estan sotmesos han de millorar.

Tenim mala peça al teler: massa interessos i poca voluntat global per posar-hi mesures.

I això ens afecta greument com a societat, ja que aquests joves seran els adults del demà: els qui hauran d’estirar del carro del món, governar, decidir, fer negocis, cançons o llibres.

La salut mental no és només feina de metges i governants; és una inversió de futur que hem de fer tots a casa, posant més amor, disciplina, diàleg i menys pantalles a edats que no toca.