TURISTES DE POCS QUARTOS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Quan les notícies parlen dels percentatges d’ocupació de les places hoteleres, sovint se’m generen molts dubtes.

Fora de temporada, entenc que el percentatge es mesura només sobre els establiments oberts; per tant, com menys n’hi hagi en funcionament, més alt serà el percentatge, tot i rebre el mateix nombre de turistes.

En canvi, en plena temporada alta, se suposa que estan oberts tots els establiments possibles i, per això, sembla que aquest percentatge guanya credibilitat.

Aquest estiu, les notícies ens parlaven d’un índex altíssim, que feia entreveure que la campanya estiuenca estava sent un èxit absolut i que el turista venia a deixar-nos uns bons calerons per ajudar a alleugerir l’economia comarcal.

Però, de vegades els números no són tan amables i, malgrat que l’ocupació estigués disparada, potser el visitant no era tan rendible.

Ho dic perquè, durant les darreries del mes de juliol i bona part d’agost, el sector no ha estat tan content.

El propietari d’un conegut hotel de platja em comentava que, durant aquest període, les estades eren de molt pocs dies, cosa que els suposava una logística extra, i que també havia augmentat molt la feina de neteja, ja que els hostes pujaven d’amagat menjar a les habitacions.

En el mateix sentit es manifestava un restaurador de la zona que, tot i no ser un restaurant d’alt nivell, constatava que molta gent s’aixecava de taula en comprovar que no feia entrepans, o bé que hi havia comensals que compartien un sol menú.

La cirera del pastís va ser la conversa amb l’alcalde d’una important població costanera, que explicava com els serveis de neteja tenien feina extra recollint restes de menjar a les platges, als parcs i en altres espais públics.

Amb això, entenc les imatges que he vist sovint de turistes cremats pel sol, en ple passeig marítim, consumint un entrepà embolicat en paper d’alumini mentre miraven el mar.

Enmig de tot plegat, els que hi han sortit guanyant són els supermercats, amb l’adversitat que, en la gran majoria dels casos, els beneficis marxen cap a les seus centrals, lluny de la nostra comarca.

El problema és que el turisme ha deixat de ser exclusiu i que tothom frisa per sortir de casa i visitar llocs, encara que la seva economia només els permeti fer el viatge, sovint amb cotxe o amb vols econòmics.

Afortunadament, les mateixes converses també afirmaven que el mes de juny i el de setembre han estat molt diferents, perquè, si no, ens hauríem de plantejar seriosament si ens interessa aquest turisme de pocs quartos.

ELS SECRETS REVELATS PEL GPS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tot i que, en les darrers dècades, la xarxa viària de la nostra comarca s’ha millorat notablement, amb autovies i carreteres més amples, el cert és que, a l’estiu, en dies d’afluència de turistes i passejadors, tot queda col·lapsat.

Sobretot els dies de tramuntana, núvols o pluja, que no conviden al bany de platja i que porten als visitants a descobrir museus, botigues i pobles.

Anys enrere, arribat el cas, els autòctons sabíem com sortir dels embussos i, coneixedors de les carreteres alternatives, deixàvem els turistes encallats mentre nosaltres, tot i  fer més volta, arribàvem a lloc sense massa complicacions.

Era la drecera que ens evitava les caravanes, el nostre preuat secret que no explicàvem a ningú, ni quan ens demanaven indicacions.

Però, de fa uns anys ençà, la cosa ha canviat i, des que la majoria dels vehicles venen equipats amb GPS o, si no, amb estris per penjar el mòbil, aquestes rutes han deixat de ser patrimoni exclusiu dels habitants del territori.

Així les coses, podem anar per una carretera estreta vora els Aiguamolls i trobar-nos amb quatre autocaravanes de matrícula holandesa que van en processó. O que Fortià quedi col·lapsat, malgrat el radar de tram, per vehicles amb plaques de països diferents.

Cal reconèixer, però, que aquest invent americà, que ja s’utilitzava per a temes militars als anys setanta i que als noranta varen començar a compartir amb els civils, ens ha portat també aspectes molt positius, sobretot a aquells que tenim capacitat per perdre’ns fins i tot al rebedor de casa.

Aquesta mena de sapastres de l’orientació, dels quals jo podria ser un bon exemple, hem vist la llum al cel —o més aviat al satèl·lit— i se’ns han esfumat les pors a l’hora d’agafar el cotxe i el mapa de paper per anar a qualsevol lloc.

Fins i tot, podem treure pit i trobar l’aparcament amagat al centre de la gran ciutat quan, anys enrere, per trobar-lo havíem de donar voltes veient el mateix edifici quatre vegades.

És una evidencia que aquest Global Positioning System ha vingut per fer-nos, en general, la vida més fàcil.

Tot i això, si no està actualitzat o no el sabem programar, és fàcil que ens faci passar per camins inhòspits i conèixer indrets nous, abans d’arribar al nostre destí.

Així les coses, no és estrany trobar-nos un camió de gran tonatge amb matricula búlgara passant amb dificultats pel nostre poble o que circulin cotxes forans per les nostres rutes alternatives, que ja han deixat de ser secretes

EL TREN DEL DEBAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L’objectiu de qualsevol dels que posem les nostres cabòries en un mitjà no és altre que promoure un pensament crític que generi debat.

Així ha passat amb l’interessant article que va publicar aquest setmanari, on el senyor Xavier Ludevid, com a antic gerent d’urbanisme de la ciutat, exposava la seva idea sobre el que seria convenient per al futur ferroviari de Figueres.

Al voltant d’una taula de terrassa estiuenca, un vespre càlid, ens vam trobar uns amics que, sense cap intencionalitat, vam encetar un debat sobre el tema.

Com sol passar, tot i el nostre desconeixement en arquitectura, en estructures ferroviàries o en economia política, ens vam atrevir a dir-hi la nostra.

Val a dir que va ser un debat força desequilibrat, ja que la majoria dels reunits opinàvem que l’opció presentada era un pel rocambolesca.

El traçat exposat comportaria que, a nivell de rodalies, l’estació de Vilafant fos un “cul de sac” i que els trens haguessin de desfer el camí de tornada, cosa que implicaria uns canvis de tracció que retardarien encara més el lent caminar d’aquests trens.

Fer que un tren s’aturi a les dues estacions suposaria un embolic i un retard que s’afegiria als actuals problemes de rodalies.

El projecte exigiria doblar l’actual línia de connexió entre rodalies i AVE, que passa pel pont del Príncep i, paral·lelament, ampliar i adequar l’abaixador de Vilamalla.

A tot això, caldria sumar-hi el soterrament de la vella estació i de les seves vies, una obra desitjada però, en múltiples ocasions, rebutjada per les institucions que l’haurien de finançar.

A més, si fem cas dels nostres avis i prenem la Rambla com a centre de la ciutat —que ja no ho és—, la distància entre ella i les dues estacions actuals es diferencia en poc més d’un quilòmetre, segons Google Maps.

El resultat del debat va ser que a una ciutat de menys de 50.000 habitants no li calen dues estacions, i que el que de veritat necessita és reorganitzar les dues zones: una, per donar pas a un nou barri que no trenqui la ciutat; i l’altra, amb una ampliació que dignifiqui el veïnat.

De nen, vaig passar moltes hores a la vella estació, amb la qual m’uneix un vincle emocional important. Però hem de ser realistes i no aturar l’evolució i —com bé deia l’autor— potenciar l’eficiència d’un mitjà ecològic.

Ara tenim qui ho vol pagar, dons ho hem d’aprofitar.

Estic segur que altres debats hauran girat a l’inrevés; en qualsevol cas, el que podem extreure de tot plegat és que encara hi ha articles que generen conversa, gràcies a setmanaris com aquest i a persones com el Sr. Ludevid.