URGÈNCIES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Una llum brillant i intermitent al cim d’un vehicle que es fa veure de lluny i, si cal, una sirena per advertir de que l’embús s’ha de desfer, ella té prioritat.

Passa una ambulància i els cotxes es fan a un costat, és un dels pocs moments en que la solidaritat de tothom es fa palesa.

Hom sap que a dins, potser, hi va una vida que s’escapoleix, que no pot esperar, els segons compten, una contrarellotge per sobreviure.

Observant la vida a les urgències de l’hospital de Figueres, te n’adones de com en som de petits. Aquí no si val ser ric o pobre, alt o baix, guapo o lleig.

Un ambient que poc té a veure amb les fictícies sèries televisives, que ens han donat una imatge, potser idíl·lica, potser exagerada, de la realitat del dia a dia i, sobre tot de la nit.

Tal com cau el sol, el caos i les cues s’esvaeixen, la sala d’espera es buida, el traginar d’ambulàncies perd carència, tot i que cada nit deu ser diferent.

Dins dels “box” de lliteres només queden, en observació constant, els que no han pujat a planta i els nouvinguts.

L’olor característica, que ja posa malalt només d’ensumar-la, no ajuda, però la llum suau de la penombra interior i la lluna exterior dona pau als que pateixen i als acompanyants preocupats, que els vetllen.

Les converses entre uns i altres es tornen pausades, malgrat tot, es respira tranquil·litat.

El plor d’un nen que acaba d’arribar en braços d’uns pares angoixats, trenca el silenci i ens esgarrifa, la queixa d’aquella àvia i el gemec d’aquell noi ens recorden on estem.

Asseguts en una incòmoda cadira volem vigilar el nostre malalt, però els ulls pesen figues i el cap marxa endavant. El mal d’esquena ajuda a mantenir els ulls obert i complir amb la guàrdia.

Ara passa una llitera, ara a fer unes probes, una injecció, una pastilla, tot sembla controlat, però res és fàcil.

La remor recorda un tren nocturn, les respiracions fan el ritme de les travesses.

Sona un mòbil, algú esta preocupat, les notícies no es volen fer esperar.

La vida avança entre penombres en una nit d’urgències, hores per pensar.

Surt el sol, torna l’estrès, les sirenes i les corredisses, els llits s’omplen, fins i tot els passadissos, la vida continua.

Uns marxaran i tornaran la rutina diària, d’altres canviaran de planta i altres potser no tindran tanta sort i la vida se’ls escaparà de les mans.

Ningú hi vol anar, però el destí ens hi porta, potser per atzar, potser per edat, de vegades la por.

El servei d’urgències de l’hospital de Figueres, criticat per uns i lloat per altres, però ple de professionals vocacionals, disposats a salvar vides.

Quan el visites te n’adones que, sovint, no apreciem tot el que tenim.