PUNTUALITAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tinc un amic, fidel lector d’aquesta columna, que segur que es sentirà al·ludit, amb el que ara explicaré.

És una d’aquelles amistats que, amb el pas dels anys, te n’adones que t’ha acompanyat tota la vida, ja què, sense proposar-nos-ho, hem compartit molts moments, des de l’Institut, la “mili”, viatges, esports o aficions, sense que hagi estat fet exprés, ni de forma continuada.

No tindria lloc aquí per relacionar les seves virtuts, però si un defecte li puc trobar és la seva manca de puntualitat, de vegades amb motius justificats, però sovint per una contrastada manca de gestió del seu temps.

Quan en la nostre joventut, quedàvem per anar de festa, rarament apareixia a l’hora acordada i, degut a la meva malaltissa puntualitat, m’havia fet farts d’esperar, al carrer amb fred o calor o, en el millor del casos, en bars o a casa, sense saber si la cita s’havia anul·lat, si hi havia algun problema o el retard es perllongaria gaire estona.

Els més joves, si és algun llegeix aquest article, l’hi costarà d’entendre el que explico, però es que, abans, els amics quedàvem d’una setmana per l’altra ja que l’única manera de poder comunicar-nos era una trucada al telèfon fixe, -aquests que avui dia ja no sonen mai-, si és que érem a casa, per la qual cosa la possibilitat d’avís d’última hora era molt minsa i no teníem gaire capacitat d’improvisació.

Imagineu-vos si, a més a més, la trobada era de tota una colla.

Fins i tot amants i parelles s’acomiadaven el diumenge al vespre i posaven cita, sense agenda electrònica, pel següent cap de setmana.

Lloc i hora sense que cap missatge emergent ens ho recordés.

Aquesta manca de capacitat de maniobra, que en aquell moment veiem com normal perquè no havíem tastat res més, ens obligava a tenir una serietat que avui dia potser s’està perdent.

Actualment, és rar que es faci una cita amb antelació; la gran capacitat de comunicació i els grups de WhatsApp faciliten que puguem fer, immediatament, una convocatòria multitudinària i que es pugui modificar lloc i hora amb mínima antelació.

Avui podem viure, per un costat més despreocupats, ja que sempre podem avisar d’un retard o fins i tot enviar la localització, però per un altre, ens fa perdre aquella capacitat de compromís que les mancances de la època ens obligava.

Els temps han canviat i, afortunadament, ho seguiran fent, amb els seus inconvenients i avantatges, però el que puc certificar és que la gent no canvia, ja que trenta i molts anys més tard, segueixo esperant-lo, això si, ara li puc preguntar on carai és i per quanta estona en té.

REGENERACIÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estem immersors en les “minves de gener”, que no són només les baixades de nivell del mar en la nostra costa, motivades per la pressió atmosfèrica i altres aspectes meteorològics, sinó que també són les “minves” que pateixen les butxaques de la majoria dels mortals en aquest mes, després dels excessos de les festes.

Una qüestió inversament proporcional als centímetres de cintura que hem acumulat.

Ara toca fer exercici, moure el cos.

Però, arribat a una edat, potser no calen bestieses només a l’abast dels més joves i amb les que podem prendre mal.

Un cop descartat el gimnàs que, malgrat la bona voluntat inicial, la fal·lera no arriba ni a Setmana Santa, una de les formules per ajudar a recuperar la figura i el pes és anar a córrer o caminar, però no per aquelles cintes avorrides que no et mouen del lloc, amb l’aire carregat i el paisatge estàtic.

Parlo de sortir a fora, enfrontar-se al elements i anar per llocs inaudits o coneguts, asfaltats o feréstecs, solitaris o concorreguts.

No obstant això, posats a triar, si hi ha temps, la natura i l’aire lliure sempre ens faran més servei i, sobre tot, ens acostaran a un entorn que durant les darreres setmanes hem maltractat.

Perquè hem generat més residus que mai, hem malbaratat, poc o molt, aliments sobrants que han anat a parar al contenidor que no tocava, hem fet regals que han estat fabricats amb materials poc reciclables i transportats en bosses de nanses a 50 cèntims que trigaran 50 lustres a desaparèixer.

Llavors, una activitat conciliadora amb el medi és fer alguna de les rutes dissenyades pels camins de ronda, senders o els aiguamolls, entre d’altres.

En aquest cas, no només regenerem el cos en fer un exercici, assumible i reparador, sinó que, a més, ens reconciliem amb el món, acostem l’esperit a la puresa i ens casen amb la mare natura, que mostra les seves entranyes sense vergonya.

I tot gràcies a gent compromesa amb l’entorn, que ha sabut guardar llocs paradisíacs, no només perquè en gaudim els humans, sinó perquè els animals, de diferents formes i races, voladors o nedadors, grans i petits, autòctons o visitants temporals, estiguin en el seu entorn, sense gàbies ni menjars artificials.

Veritables “resorts” on els únics que porten la “polsera del tot inclòs” són les bestioles que gaudeixen d’un entorn cuida’t on troben tot el que els hi cal i, de passada, els que hi anem a caminar o córrer, ens retrobem amb la pau i fem salut.

Una regeneració, no només física, sinó també espiritual

ELS MILLORS REIS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Les festes ja són gairebé coll-avall i, malgrat que, des dels sectors més alarmistes donaven per fet que la suposada “ruptura social” arribaria a les llars de tota Catalunya i que els àpats de Nadal i Cap d’any, serien batalles campals, amb discussions i emprenyades que farien baixar tots els Sants, la sensació ha estat, -tant parlant per la experiència pròpia, com pels inputs rebuts entre amics i coneguts-, que les coses han fregat la normalitat, més enllà del típic toca-pebrots descerebrat que, a la tercera copa de cava, busca la gresca per qualsevol motiu, com els altres anys.

Malgrat la excepcionalitat de la situació -sobre tot pels que han passat les festes forçosament fora de casa-, ho vivim amb més seny del que ens volen fer creure i que la divisió política que realment existeix, afecta més als que s’hi guanyen la vida i a aquells que no veuen més enllà dels seus nassos.

Així les coses, un cop havent brindat amb totes les ideologies, el que cal és complir els desitjos d’any nou que, pels assenyats que toquen de peus a terra, són que el destí ens porti a primera fila polítics d’alçada, no com els que tenim ara, i que, de cadascun dels grans de raïm que ens vàrem empassar a les campanades de cap d’any, hi surti un diputat que sàpiga donar el punt de justícia i així tornar a dur la situació allà on no hauria d’haver marxat, és a dir, cap al diàleg, canviant repressió per acords i prenent decisions arriscades.

Això si, la divisió d’opinions que cada any veig més accentuada és la dels bàndols que adoren el Nadal, les pel·lícules de portada blanca, els barrets de Pare Noel, els arbres de llumetes i els missatges de pau ensucrats i els que descreuen de tota aquesta parafernàlia i rebutgen la hipocresia d’una pau que s’oblida en dues setmanes i una solidaritat fugissera que deixarà seguir morint milers de persones al Mediterrani durant l’any que ha començat.

Per això, crec que la millor diada és la de Reis, quan gent de totes les condicions es conjura per conservar una tradició i protegir els infants, sense fissures.

Divendres al vespre tornarem a veurem els rostres il·luminats d’una mainada amarada d’una il·lusió que, en créixer, no s’hauria de perdre mai.

Que els Reis Mags siguin generosos amb ells i, de passada amb tots nosaltres, deixant-nos dins les sabates la dosi justa de sentit comú.