SENSACIONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ja han passat dotze dies, període prudencial perquè, un cop eixugades les llàgrimes i amb serenor, deixem fluir els sentiments d’una forma més racional i aflorin les sensacions

La sensació més important i amb que ens hem de quedar, és la d’orgull per la reacció de tot un poble, per les cues a les donacions de sang, per les manifestacions espontànies arreu del país, per fer-nos sentir una pinya, per l’escalf als afectats.

També agraïment, als Mossos, per la increïble feina feta, pel tractament de la informació, per la eficiència i la discreció, per una professionalitat que mai s’ha dubtat però que ara tothom ha corroborat.

I també, a les altres forces de seguretat, als voluntaris, als sanitaris, taxistes i hotelers i fins i tot als polítics que, per uns moments, varen donar imatge d’unitat, demostrant que les posicions ideològiques no han de ser, en cap cas, un impediment per una entesa que, ara, és més necessària que mai.

Però també ens queden, lògicament, moltes sensacions negatives, sobre tot la de la impotència, per haver de viure sota una espasa de Damocles en forma de godalla, sentir-nos despullats davant una mort que ens pot arribar quan no toca.

La perillosa sensació de prendre’ns com habituals uns fets tant greus, degut a la curta cadència entre atemptats i que ens feia preveure la macabra roda d’esdeveniments que comporta, com  les declaracions, manifestacions, detencions, programes especials i els minuts de silenci institucionals, que maquillen l’anima, que potser reconforten als afectats, però que en cap cas afecta als instigadors, com ha quedat provat.

També la repulsa pel tractament que s’ha fet de la informació per alguns mitjans, saltant-se el respecte per les víctimes, amb imatges, accions i cometaris que xoquen de front amb la ètica periodística i alguns radicals que no han entès res, i a hores d’ara, ja busquen descrèdits polítics.

La sensació de desídia per part de la comunitat internacional i els països poderosos que, potser menats per interessos inconfessables, no fan prou per aïllar i eradicar a una minoria, que fa tant mal a una majoria.

La sensació de por, malgrat el clam popular, carregat de bones intencions, que diu el contrari. Tots tenim temor per naturalesa, per nosaltres, per la família, pel futur.

Orgull, agraïment, unitat, impotència, repulsa, desídia o por, entre d’altres, són les meves sensacions, cadascú tindrà les seves, que ens quedaran en el record d’uns fets, que ens han marcat per la proximitat, però que es repeteixen molt sovint a molts punt del món, lluny de focus i titulars.

Deia Hemingway que la mort de qualsevol persona ens disminueix perquè tots formem part de la humanitat i, vist el que esta passant al món, la nostra humanitat ja comença a estar en números vermells.

TURISME-FÒBIA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No negaré pas que no m’estranya que hi hagi gent que estigui farta dels turistes, sobre tot a aquestes alçades de la temporada, i que opini que part d’aquest col·lectiu més valdria que es quedés a casa seva.

Alguns d’aquests visitants ara estan en el punt de mira, acusats d’aportar poca riquesa pel destorb que originen i que obren el debat del “turisme-fòbia”

Però hauríem de recordar, per un moment, les vegades que molts de nosaltres ens hem pujat en un avió de baix cost per anar a una ciutat, hostejats en un modest hotel, -que creiem ben situat i net- i ens hem alimentat, durant l’estada, d’entrepans a peu de carrer i de pizzes per sopar, tot i estar, segurament, lluny d’Itàlia.

Estareu d’acord que, al final de la curta visita, un cop feta la suma i escurades les butxaques, el cost no ha sigut tant “low” i pel camí ens han marxat més euros dels que pensàvem, els quals han quedat en els calaixos dels modestos botiguers i restauradors, que tant barats ens semblaven.

Som país de turistes, una gran part de la nostra economia depèn, des de fa més de 50 anys, de la visita del foraster que ve a passar uns dies.

Evidentment tots voldríem que ens visitessin només els potentats, que deixessin un bon pessic a cada àpat, fessin compres massives a les botigues, paguessin fortunes per habitacions d’hotel o enormes mansions, però també ens hem de preguntar si estem preparats per rebre’ls.

No crec que sigui un problema de massificació, que n’hi ha, ni de la manca de una necessària regulació i control dels allotjaments particulars en pisos turístics.

El mal el fan, com en tots els àmbits, els imbècils, els que malmeten el medi, els que busquen gresca, els incívics, els que porten problemes i això, sovint, no respon al nivell de butxaca, sinó al nivell d’educació.

I, malauradament, d’aquests n’hi ha a tot arreu, també a casa nostra, com queda ben demostrat amb aquesta colla de brètols, que no veuen més enllà del nas i ara que es dediquen a fer mal i espantar els turistes.

L’exercici de reflexió consisteix en posar-ho tot a la balança i entendre que els beneficis que ens aporta la massa turística anual bé ens val uns mesos de paciència, de somriures forçats, de manca d’aparcament, de cues a la carretera o de xiringuitos a petar.

A cada feina hi ha entrebancs i en aquest país, per generar riquesa, sovint, ens hem d’omplir de paciència.

I que tant de bo que així sia per molts anys.

VIA MORTA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sóc dels que enyoro els diumenges de platja amb l’anada i tornada del sotracs del tren, les parades a totes les estacions, la comoditat de no cercar aparcament, la sensació de llibertat.

Però tot i ser, per tradició familiar, un entusiasta defensor del tren, haig de reconèixer que la situació de les rodalies de l’Alt Empordà, és complicada.

Malgrat que, amb les protestes dels usuaris del tren de Perpinyà, Cervera i Port Bou, juntament amb Salvem l’Empordà, IAEDEN i altres associacions, s’hagi aconseguit recuperar, de moment, el tren de nit de París-Portbou, no semblaria –i espero anar errat- que la situació reverteixi, mai més, a la que teníem fa dècades.

La culpa la tenen moltes males decisions, però també el progrés, que ens ha portat cap a mals hàbits, que han fet augmentar el transit i la contaminació.

En altres temps, els joves, que no estàvem tant sobre-protegits pels pares, campàvem a la nostra (potser sense els perills actuals) i el tren ens donava la llibertat, sobre tot els dies d’estiu, per moure’ns sense dependre de ningú.

Els cotxes no eren majoria i la gent de poble, els dies de mercat o per anar a ciutat, es servia més del tren, ample i amb capacitat, que no pas dels estrets i incomodes cotxes de línia i convertia les estratègiques estacions, com Vilajuïga o Llançà, en punts de sortida i arribada per els habitants dels pobles propers.

Però, les inversions de les administracions, tot i que minses, han estat més encarades a la xarxa de carreteres que no pas a les vies ferroviàries i actualment rodalies són un desgavell que no ajuda gaire a fer-se’n usuari.

Així les coses, avui hi ha cotxes per tot arreu, però l’estació de Peralada ja no existeix, la de Vilajuïga està gairebé abandonada, per la de Llançà hi passa poca gent, els baixadors de Garbet i Colera estan en desús i l’emblemàtica i preciosa estació de Portbou corre el perill de quedar en l’oblit, com ha passat amb la magnífica antiga estació de Canfranc, a l’Aragó, de la que recomano cercar fotografies a la xarxa.

Per un altre costat, l’alta velocitat s’ha menjat les grans distàncies i molts dels que han d’anar a les grans ciutats, com la capital francesa, és lògic que escullin les poc més de 5 hores de còmode viatge que no les gairebé 9 h de trontolls i parades. La diferència en qualitat preval a la de preu.

Per tot plegat, semblaria que, malgrat comptar amb el suport i simpatia de la majoria de la comarca, la recuperació del tren de la costa i la línia transfronterera -allà on ja no hi ha frontera-, te molt números per entrar en una via morta