PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
Sembla que parlem de la prehistòria però, com qui diu, fa quatre dies que
tots estàvem atabalats amb les noves càmeres fotogràfiques digitals.
Era l’inici de l’enterrament d’aquell rodet de 12 o de 36 exposicions com a
màxim, amb els que fèiem fotografies a cegues, sense saber si estaven mogudes,
desenfocades, fosques o clares, fins que no anàvem a recollir-les a cal
fotògraf, un cop el viatge havia finalitat i no hi ha marxa enrere.
S’obria un món de possibilitats, com el poder veure si la imatge era
aprofitable al moment, podent repetir-la si la gravació no havia estat exitosa,
àdhuc d’una memòria extensa que ens permetia disparar a discreció sense haver
de dosificar les instantànies.
La transició a les càmeres de fotografia digital va durar un període temps
relativament curt fins que els telèfons mòbils varen incorporar els colors i
els seus objectius varen començar a millorar en qualitat i van acabar absorbint
la funció de les –ara ja antigues- càmeres digitals, convertint-se en les
úniques eines d’enregistrament en els nostres viatges, visites culturals o
simplement per al dia a dia, excepte pels veritables amats de la fotografia i
el professionals, que prefereixen les càmeres anomenades reflex de qualitat
innegable.
Aquesta facilitat provoca la proliferació de fotografies que, generalment,
queden més en la memòria del telèfon que en la nostra, sense que mai més es
visualitzin, més enllà de l’enviament a les xarxes o grups d’amic, on, en pocs
dies perdran protagonisme i cauran en l’oblit.
Aquesta és la desavantatge de la nova fotografia de mòbil, que ha provocat la
desaparició, gairebé absoluta, dels àlbums de paper, aquells que, ni que fos un
cop a l’any, davant d’un atac de nostàlgia, obríem i fullejàvem, sovint per
tortura d’amics i convidats.
I el pitjor de tot, la facilitat amb que podem treure el mòbil de la
butxaca i, en mig d’una visita, un passeig o un museu, posar-nos a fer la instantània.
Això fa que, sovint, les cues es facin eternes, que davant d’aquella
estàtua o aquell quadre la gent es vulgui fer la propietària de l’espai i es
produeixin molestos embotellaments.
I si a la andròmina se li afegeix l’anomenat “pal de selfie” ja arribem
fins i tot al perill físic, amb risc de lesions.
I pensar que fa dècades ens en fotíem dels japonesos que, amb la càmera
penjant, ho fotografiaven tot.
Arriba l’estiu i, amb ell, l’aglomeració de turistes amb el seu inseparable
mòbil fotogràfic en mà, disposats a disparar a discreció, mentre els vianants hem
de demanar permís per a no espatllar una instantània que, en pocs segons,
creurà el món i en poques hores quedarà oblidada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada