dimarts, 23 de maig del 2017

BECARIS


PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

De vegades penso que la obsessió per guardar les formes, fa que sembli que ens haguem begut l’enteniment i el sentit comú.

Les declaracions d’un xef de cuina sobre el treball gratuït dels becaris/aprenents ha aixecat una polseguera que, a mi, em costa d’entendre.

L’altre dia em deia un professional del bricolatge que es veu incapaç de trobar un nano jove que vulgui començar de zero. Comentava com de lluny queda la figura de l’aprenent, que sembla maleïda.

Un aprenent que, dècades enrere, no gosava preguntar quin seria el seu sou i, encara menys, exigir un augment o negociar un contracte.

No confonguem el treball precari o la explotació, totalment denunciable, amb els aprenents o becaris en pràctiques, que, de fet, estan aprenent, com si anessin a l’escola, sense pagar als professors. No sembla just que, al cim, hagin de cobrar un bon sou. Com a màxim, un mínim per despeses bàsiques. Estan en formació. Tot arribarà.

Actualment, l’estudiant en pràctiques està tan protegit per la Llei que, en alguns oficis les normes de seguretat no el deixen ni agafar un tornavís, cosa que fa molt difícil adquirir el desenvolupament que necessita i si a tot, això afegim aquestes exigències econòmiques, mal aconsellats per pares i sindicats, fa que les empreses es replantegin agafar joves i conseqüentment, amb el pas dels anys, costi trobar un professional qualificat.

Paral·lelament, tot i que les taxes universitàries han pujar un 60% de mitjana, les matriculacions han baixat només un 0.2%.

Evidentment tots voldríem el millor pels nostres fills tinguessin la màxima formació, estem d’acord que la cultura i la educació són cabdals.

Però la veritat és que el mercat està ple de joves parats que han passat molts anys de la seva vida intentant adquirir coneixements, infeliçment, malgrat no tenir aptituds pels estudis, amb gran despesa econòmica, tant per a ells com per als contribuents.

La societat fa temps que ha entrat en una bogeria col·lectiva on sembla que qui té una sola carrera universitària ja no té gaire res, que cal afegir un màster o encara millor si són dos i en base a això, les empreses fan seleccions, i determinen que cal ser enginyer per canviar un endoll, advocat per omplir impresos, tenir belles arts per vendre roba o matemàtiques per quadrar la caixa del supermercat.

Sembla una deshonra familiar que un fill vulgui ser fuster, cuiner, cambrer, mecànic o lampista i que amb 16 anys vagi a una empresa a saber que es escombrar, netejar i obeir mentre observa, practica i adquireix l’experiència que dóna la realitat del dia a dia, sense pretensions econòmiques immediates, com varen fer la majoria dels nostres pares, avis i un 80% dels empresaris d’èxit del nostre país, que, al cap i a la fi, són el nostre pal de paller econòmic.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada