dimarts, 28 de febrer del 2017

MARXEM


PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sovint, veient l’esdevenir d’alguns fets, a tots en han vingut ganes de marxar, de deixar de pertànyer a un col·lectiu, fugir d’un grup de WhatsApp, marxar d’una reunió inútil, d’un cinema o d’un sopar ensopit, n’hi ha que volen marxar de casa o fins i tot del país.

Aquests últims, amb el tema del “procés”, han fet viral la etiqueta “#marxem”

I és que tenim motius suficients per sortir corrent, de tot arreu.

Si repassem l’actitud de la Unió Europea durant el seu, relativament curt, periple de vida com a “pseudo-país”, ens adonem que potser no és tan bona idea pertànyer a un col·lectiu d’estats on uns quants marquen les tendències econòmiques, però que en deu anys no ha sabut superar una crisi i que tampoc és capaç de gestionar, amb un mínim de dignitat, la vida de centenars de milers de persones que necessiten ajuda, malgrat el clam popular.

Però, és que si escurcem el punt de mira, estem administrativament en un país que ha demostrat darrerament, sense cap mena de vergonya, com la justícia té nom i cognoms i està totalment manipulada pel poder polític; que no es mesura igual un lladregot sense padrins que governants i família de reis; que casos d’espionatge tan greus com el que var fer saltar un president americà, s’amaguen sota la catifa sense cap pudor i que, paradoxalment, persegueix aquells que posen les urnes.

I si encara volem reduir més l’àmbit fronterer, a casa nostra passen els dies i expresidents i polítics amb indicis de corrupció no són ni jutjats, al mateix temps que gestors d’organismes públics, com el Palau de música, potser millor apadrinats, campen lliures.

Si, finalment, farts de tot, decidim tancar-nos a casa, ens trobem amb un govern de ciutat dividit i trencat, culpant-se mútuament, cosa que afectarà els propers pressupostos, mentre distreuen l’atenció amb debats com el museu del circ o el nou pavelló, deixant que la brutícia se’ns mengi, el centre ciutat caigui a trossos i que quan es posa el sol, faci por anar pel carrer.

I si, vist tot plegat, el que vull és anar-me’n al poble i no sortir d’allà, em trobo que algú s’ha begut l’enteniment i ha sigut capaç de pintar un carril bici, davant de l’acera de casa, obligant al veïns a aparcar el cotxe al mig del carrer i fer que les bicicletes travessin les rotondes pel centreom

.

Així les coses, al final només ens queda aquella frase que, durant anys va estar escrita amb esprai en una paret d’un carrer de Figueres, que deia “Pareu el món, que jo baixo”.

“Marxem”, sí, com a gran “hashtag”, però, la veritat, no sabria pas dir cap a on....

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada