MENTIDES SENSE CENSURA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els censors són uns funcionaris que, en els governs totalitaris, cuiden de que les informacions siguin convenientment filtrades perquè res no pugui criticar als que manen i, si cal, manipular-les per fer passar per veritat allò que els convé.

En aquest país, durant la dictadura franquista, n’hi havia una bona colla i estaven sempre amatents a qualsevol notícia que pogués anar en contra del militar.

Afortunadament, a casa nostre aquesta figura ha desaparegut i, amb la llibertat de premsa actual, semblaria que hauríem d’estar ben informats, però, lamentablement, no és així.

Només cal posar una mica d’atenció als repassos de les portades que fan els diferents informatius matinals, tant en radio com en televisió, per comprovar que una mateixa notícia, publicada en un mitjà o en un altre, és completament diferent.

Podríem pensar que és lògic que les ideologies estiguin presents en cada editorial i que, igual com nosaltres pensem diferent, també els mitjans poden interpretar els fets amb un punt de vista lleugerament dispar i afí a la seves tendències.

Però la realitat és que, potser pressionats pels poders o per finançaments obscurs, molts diaris de gran tirada, emissores de ràdio i cadenes de televisió, traspassen diàriament la ratlla vermella que separa la pròpia interpretació de les coses, de la fal·làcia i no només manipulen la realitat sinó que, directament, publiquen mentides.

No són opinions anònimes que corren per les xarxes, són periodistes, professionals de la notícia, amb noms i cognoms.

I el pitjor és que no passa res, ens ho prenem com quelcom natural, i rarament algun afectat protesta i aconsegueix una minsa rectificació.

La perillositat de tot plegat rau en que hi ha gent que s’ho creu i fan seu el fals titular, sense aprofundir, ni contrastar.

Actualment es donen exemples molt clars quan parlen del procés català o dels grans equips de futbol, que de vegades sembla que hagin jugats partits diferents.

Això fa pensar que, malgrat que els antics censors hagin desaparegut, altres figures han vingut a suplir-los i, tot i gaudir d’una suposada democràcia, els poders segueixen manipulant l’opinió de la gent.

Però que podem esperar? Si els mateixos polítics no tenen cap inconvenient en incorporar la mentida en els seus discursos i tampoc els passa res.

Malament ho tenen els pares i els mestres d’adolescents, quan hagin de parlar als joves sobre la conveniència d’anar per la vida amb la veritat per endavant i no siguin capaços d’explicar com és que alguns fets evidents sembla que puguin tenir dues realitats o dues mentides.