APAGAR FOCS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Una vegada, vaig ser testimoni d’un accident amb un ferit lleu i vaig trucar al 112. Immediatament va arribar un camió de bombers i, sorprès, li vaig dir al conductor que no calia, que jo havia demanat una ambulància.

El bomber, amablement, em va dir que ells no només estaven per apagar focs i varen començar a prestar ajuda fins l’arribada dels assistents mèdics.

Fa pocs anys, també vaig viure un incendi, d’aquells llargs, que, sense perill per les persones, calia una feina lenta per sufocar-lo.

Vaig estar palplantat veient com els xicots de blau entraven i sortien per torns, durant hores, per anar ruixant les brases dins del recinte.

Em va sorprendre varies coses del que veia, com per exemple, la extraordinària cura que tenien els uns amb els altres, les abraçades al entrar de qui sap que es juga la pell, l’alegria en sortir, la fraternitat, la revisió minuciosa del protocol de seguretat, la professionalitat dels membres el quals, en cap moment, es varen arronsar, malgrat saber el perill que corrien.

Però, per una altra banda, també em varen sorprendre la precarietat dels equips, la vellesa de la indumentària, el mal estat de les mànegues, com d’atrotinats estaven els cascs, guants i botes reutilitzades, camions d’avançada edat, màscares de tercera mà.

Veia que estaven posant en perill la seva integritat, no només per la situació que comporta la seva professió, sinó, a més per la manca de bon material per desenvolupar la seva tasca.

Els bombers, que divendres passat, el seu dia, varen tenyir de blau la platea del Teatre Jardí, reivindiquen i amb raó, davant polítics que proclamaven necessitat de modernitat i preparació, però que, durant els anys de crisi, han utilitzat els cossos de seguretat com estalvi en els pressupostos, com la darrera necessitat, els que poden esperar, els que ja s’ho faran, que són prou valents.

En un país on el foc ens ha fet històricament tant de mal, no podem deixar de banda un col·lectiu del que rebem tanta ajuda.

Professionals àmpliament preparats que han fet de la seva vocació professió, que han sigut els únics nens de la classe que quan deien que de grans volien ser bombers, ho han complert.

A casa, al bosc, a la muntanya, arreu, sempre a punt i no només per apagar foc, com deia aquell amable bomber.

Quan a la carretera sentim la sirena i veiem les llums, sabem que alguna cosa greu passa, i no n’hi ha prou d’arraconar-nos, hem de reivindicar per ells, que són la nostra seguretat.

Es mereixerien, si existís, una creu permanent marcada a la nostra declaració de la renda.

Però, com sol passar en aquest país, quan surten els problemes es busquen les solucions. Altrament dit: apagar el foc a darrera hora.