FA TEMPS, ANAR A GARBET

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Diumenge al mati, sona el telèfon que sento entre mandra i suors. La mare, ràpida, baixa a agafar-lo; mig minut i s’obre la porta de la cambra.

-Nen, és en Miquel, que t’hi posis.

Fa sol i vent en calma, la xafogor és important. No hi ha mòbils, ni missatges, cal aixecar-se per posar-se a l’orella el telèfon “gòndola”, aferrat amb cable a la paret.

-Va, vinga, anem a la platja, que crec que elles vindran, ens trobem tots a l’estació. El tren surt a un quart d’onze, ens hem d’afanyar.

En Carlos arriba amb el “Vespino”, altres corrents, en Ramón amb bici, anem tard.

Per sort, el tren no arriba a l’hora, fa més de 35 anys ja era com ara, fins i tot era costum.

Una tovallola, quatre monedes, treure el bitllet i amunt del tren, no calen cremes, para-sols, neveres, ni estores.

Mitja horeta de salts rítmics en seients incomodes, parades a “Perlada”, Vilajuïga i Llança; els vagons, sense aire condicionat ni pantalles, van plens; mirades i tafaneries amb altres colles. Xerrem i fem broma.

Baixem a Garbet, sense andana, travessem la carretera, sense pas marcat ni semàfors, baixem pel camí costerut, sense baranes ni seguretat; les xancletes no ajuden.

A la platja no hi ha socorrista, ni bandera verda, l’aigua es clara i molt freda, les pedres molesten, però tant se val, estirem les tovalloles per res, ja que ja no les tornarem a trepitjar el tot el matí.

Elles, les que havien de venir, no hi són, potser els pares no les han deixat, o potser s’hi han repensat, que hi farem, no ho sabrem fins a la tarda, ningú les pot avisar.

Tant se val, som uns gamarussos adolescents i la vida ens és planera

Banys sense matalassos, patins, ni pàdels surf, només esquitxos, corredisses, pedres que volen i molts de riures.

Toca la una i correm cap a dalt, no fos cas que perdem el tren. Mirar a cada costat per travessar les vies que no tenen senyalització i el túnel davant nostre fa respecte, hem de córrer, no fos cas.

Cinc minuts d’espera que aviven la set; un venedor ambulant, potser sense llicència, ni permís de Sanitat, treu del seu cove ple de gel una beguda de taronja a canvi d’un parell de duros.

Arriba el tren i saludem el revisor, que ens clicarà el bitllet.

Passen els túnels i els budells fan fressa, son les dues i casa ens espera l’ “ensaladilla”, un cop de cap, la peli de la 1, una dutxa i a fer un vol, a veure si les veiem, que diumenge és aviat passat.

No és nostàlgia, temps preterits no tenen perquè ser millors, la diferencia és la facilitat d’abans per gaudir, de forma autònoma i potser inconscient, de llocs tant idíl·lics com Garbet.

CINQUANTA ANYS DE TURISME

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Aquest cap de setmana ha estat, a ben segur, el darrer episodi de massificació turística a la nostra zona.

A partir d’avui, la majoria dels visitants enfilaran cap a casa seva per recuperar la normalitat abans de tornar a la feina i molts de nosaltres podrem aprofitar per gaudir de més espai a les platges, carreteres fluides, de restaurants sense reserva.

El que anomenen “les vacances dels rics”.

Una tranquil·litat que molts voldrien sempre, sense parar-se a pensar que sobrevivim gràcies a aquestes aglomeracions.

La nostra comarca, pròspera malgrat que no ens ho acabi de semblar, compta amb indústries, comerços i fàbriques molt importants, però, possiblement, la nostre font d’ingressos més gran provingui del turisme.

No crec que sigui agosarat afirmar que la creació d’Empuria-brava, aviat farà 50 anys, va ser l’inici de tot plegat, si més no, el punt d’inflexió per convertir el visitant exòtic i esporàdic en turista de veritat i crear la línia de negoci més important de les nostres contrades, malgrat la pèrdua d’una part del nostres preuats aiguamolls.

No obstant això, l’augment de visitants d’aquest any, segons diuen les estadístiques, potser vingui donat per la inseguretat dels països del Mediterrani sud, per la crisi grega o per la manca de rodatge dels països de l’est.

És per això que no ens podem adormir, nos fos cas que els altres països s’espavilin i perdéssim quota.

La mateixa Empuria-brava és un exemple. La “Venècia Catalana”, la “Florida Europea”, presenta, cinc dècades més tard, un aspecte força desmillorat: cases que caldria reformar, carrers i aceres sense arreglar, deficiències en claveguerams, edificis allà on no toca que son “guetos”, una zona comercial envellida i una platja on l’única modernitat és una zona blava que encara dificulta més la presència del banyista.

I, a tot plegat, hem d’afegir una Llei de costes aplicada allà on no n’hi ha, plans de protecció ambiental mal redactats i normatives absurdes que ens poden fer molt de mal.

No fem prou amb sol, mar, en Ferran Adrià o en Dalí. Calen infraestructures modernes i molt de sentit comú per mantenir rotllant la nostre industria més fructífera.

“Per la Mare de Deu d’Agost a les 7 es fosc” i en pocs dies els estudiants soferts deixaran les maratonianes jornades d’estiu per tornar a les aules, els negocis de costa començaran a preparar la propera temporada i mentre hivernem, darrera els vidres entelats, haurem de seguir treballar perquè la nostra gallina d’ous d’or no deixi de pondre.

CAÇATS PELS POKÉMONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Suposo que, a hores d’ara, tothom sap, si fa o no fa, que és això del “Pokémon Go”.

Per a qui no estigui posat en el tema, aclarir que és un joc que s’instal·la en el mòbil o tablet, com una aplicació, i que consisteix, bàsicament, en passejar per la ciutat o qualsevol lloc, amb el mòbil a l’alçada dels ulls, mirant per la pantalla el mapa virtual per on trepitgem, més o menys com un navegador de cotxe, i anar trobant, en cantonades, parcs o carrers, aquestes bestioles imaginaries, que, al caçar-les, faran pujar el compte de punts, per no guanyar res.

Evidentment és més complex que això, ja que s’hi afegeixen nius, ous, trampes i no sé quantes coses més.

Així les coses, no és estrany que veiem nois i noies, bàsicament adolescents, que, tot caminant pel poble o la ciutat, no aparten la seva mirada del mòbil, sense parar atenció a la realitat que els envolta, únicament submergits en el món virtual que els hi mostra la pantalla.

Això ja ha provocat algun ensurt per culpa de la distracció i suposo que algun xoc amb faroles no previstes.

Vist de lluny i amb la serenor que ens donen els anys, sembla una bestiesa que no porta enlloc, però que, com moltes altres modernitats que ens envolten, formen part del dietari i les hem d’acceptar, ens agradin o no, tal com venen.

No obstant això, per opinar de les coses cal tenir uns mínims coneixements i servidor, per poder parlar-ne, he decidit fer la proba.

Val a dir que, per una estona, amb colla i ganes de gresca, és fins i tot divertit.

Amb uns amics, tant neòfits com jo, vàrem capturar un parell de “Rattatas” i vam riure de valent, però vàrem tenir clar que amb un cop n’hi havia prou, tot i no descartar tornar-hi algun dia que tinguéssim ganes de gresca i res millor per fer.

El problema ve, com en tots els jocs, en la dependència, en no saber on és el final, on acaba la diversió i comença la obsessió, quan gaudir és converteix en un problema, i no comprendre que les modes son passatgeres i que, d’aquí a quatre dies, hi haurà una altra aplicació, tant addictiva com aquesta.

A falta de gats per pentinar, ara, qui no té res més per fer caça Pokémons

Potser valdria més fer el mateix camí per repartir currículums o, posats a fer, mirar la mateixa pantalla tot llegint un llibre digital.

Com deia un cyber-amic a les xarxes, els que es passen tota l’estona caçant Pokémons, no se’n adonen que, en realitat, són els Pokémons que els han caçat a ells.