UN MINUT DE SILENCI

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Quan era petit el minuts de silenci només els veia per televisió quan, a l’inici d’algun partit de futbol, es recordava un personatge mort recentment.

Ja de gran, recordo especialment el que vaig viure en directe al Camp Nou ple, rememorant el gran Kubala, trencat per les notes del “Cant dels ocells” al violoncel, que feia esgarrifar.

Darrerament, entre aniversaris de catàstrofes, accidents, esportistes i cantants traspassats però, sobre tot, per les víctimes dels atemptats, estem vivint molts, massa, minuts de silenci.

Només cal que obrim diaris, posem noticiaris o mirem piulades, que veurem ajuntaments, governs, associacions i altes col·lectius, palplantats a les portes de llurs seus, en formació, amb les mans davant, capcot i posat seriós; gest que els honora, però que no deixa de ser únicament el símbol d’una bona voluntat que ja es dóna per suposada.

Fins i tot, sembla que són tant notícia com el mateixos fets, tal com passa amb la legió de psicòlegs que planyen els familiars a cada fet traumàtic i que els mitjans s’afanyen a esmentar, com si això justifiqués que s’han fet els deures.

Però, que ningú pensi que davant d’aquests esdeveniments, les declaracions de dol oficials o les banderes a mig pal son cap mena de solució.

Tenim un problema molt greu, és difícil aturar algú que és capaç de morir per matar i  a qui, segurament, aquesta mena de simbolisme no el farà canviar d’opinió.

I mentrestant, ens preguntem que fa Europa, aquest pseudo-país que havia de ser el líder del món civilitzat i que, en realitat, no ha estat capaç, en deu anys, de superar una crisi econòmica, ni coordinar-se, que potser hagi estat el que, des de les Açores, va despertar l’odi i que, a hores d’ara, ens avergonyeix per les seves decisions amb els mal anomenats refugiats, que, al cap i a la fi, la única cosa fan és fugir dels mateixos que ara ens obliguen a convocar minuts de silenci.

Alguns lectors em comenten que, a voltes, els meus escrits tenen un punt de mala llet, cosa que desmenteixo fins avui. Ara, efectivament, colpejo les tecles amb la ràbia que em fa pertànyer a un col·lectiu que només guarda minuts silenci i que porta dies, setmanes i anys emmudint. Una societat que, lluny d’aportar solucions, alimenta i comercialitza amb els col·lectius que poden acabar amb el futur dels nostres descendents.

Hemingway deia que no havíem de preguntar per qui toquen les campanes, i això ho podríem extrapolar als minuts de silenci.

La resposta ens la donava ell mateix: son per cadascú de nosaltres, perquè tots formem part de la humanitat i qualsevol pèrdua ens minva.

Per això avui ens sentim tots molt poca cosa.

Silenci respectuós i solidari, però després de seixanta segons alcem la veu i que el governants entenguin que no han de callar, que el tractats de pau es fan parlant.

EN L'ORIGEN

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si ja ens costa mirar notícies amb el circ polític que tenim en marxa, més mala sang ens fem amb la situació actual dels refugiats a les fronteres i la conducta dels governs europeus.

La immediatesa informativa i la fluïdesa de les xarxes ens porten dures imatges en directe i a molts ens fa mandra obrir el televisor i optem per amagar el cap, com estruços covards, per obviar la realitat amb l’excusa que, des del nostre sofà, poca cosa podem fer.

Tot i que és cert que no ho tenim fàcil, contràriament al que ha passat en altres dècades, ara tenim l’arma de la solidaritat, de les ONG, que, de forma constant i atenta, procuren organitzar i millorar la vida de les persones allà con cal, en l’origen.

Sempre ens han explicat que, generalment, en problemes d’oncologia, el tumor s’ha atacar en la arrel per evitar la seva difusió, que la prevenció és vital i que la rapidesa en la detecció és la mare dels ous.

La nostra vergonya col·lectiva rau en que no hem estat capaços d’actuar ràpid i en l’origen.

No és nou que el món no és equitatiu, que la riquesa està mal repartida, que les màfies controlen la pobra gent, mentre van passant guerres, moltes desconegudes, altres eternes i que, com que ens cauen lluny, no hi parem atenció, fins que el problema, com ara, ens truca a la porta de casa.

Cert és que Europa podria actuar de millor manera, però altres diuen que aquí també hi tenim mancances –i raó no els falta-, que una sobre-població, lluny d’arranjar el problema, ens perjudicaria a tots i que la solució no passa només per fer espai a tota aquesta pobre gent perquè és utòpic que ho puguem fer; el que cal és evitar que no hagin de marxar de casa seva.

Cap immigrant ho és per plaer, darrera cada desplaçat hi ha una trista història, un drama, la família queda enrere, les costums i la terra s’enyoren, ningú vol marxar, enlloc com a casa.

Ara tenim una bona notícia: Per un cop les lleis ens ajuden i s’ha modificat una norma per la que la desgravació de les aportacions a la declaració de la renda ha pujar ostensiblement i ara podem gairebé doblar els donatiu sense que ens costi molt més.

Fa temps que un munt organitzacions sense ànim de lucre, reconegudes i fiables, lluiten per donar una vida millor als malparats, i la reflexió és que cal triar les que treballin en l’origen, les que procurin millor vida allà on la tenen i que no hagin de desplaçar-se.

Ara podem ajudar més fàcilment a les entitats, ara és hora de força als polítics, entre tots hem d’actuar, des de casa, en l’origen.

FIGUERES, CARA BRUTA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L’altre dia va arribar als meus ulls un reportatge de la Costa Brava dels anys setanta.

Un document excel·lent, malgrat la seva baixa qualitat, cosa lògica tenint en compte l’època en que es va enregistrar.

No obstant això, les imatges eren prou nítides com per poder gaudir i recordar com eren llocs, ara tan canviats, com Roses, Empúria-brava, L’Escala i altres que s’han transformat menys, com Port Bou, Cadaqués o Empúries.

Un parell de coses em varen cridar l’atenció en veure les imatges: la facilitat amb la que es podia aparcar a qualsevol lloc i, sobre tot, la brutícia que hi havia al terra i a les aceres, plenes de papers, embolcalls de gelats, burilles, bosses, etc.

Això em va sobtar perquè no tenia consciència, quan era petit, que els carrers estiguessin així, però és cert que, en aquella època, les papereres i contenidors no proliferaven precisament i que, dècades enrere, potser encara no estàvem prou cultivats en reciclatge.

Després vaig recordar l’eslògan dels anys vuitanta on sortia una cara rodona somrient amb la senyera de fons que deia: “Catalunya, cara neta”, que la Generalitat pujolista va difondre massivament pel país per moure consciencies i que ens fa afectar fins el punt de recriminar, amb la mateixa frase, a qui tirava alguna cosa al terra.

Però passejant per Figueres diumenge al matí mentre moltes ànimes encara badallaven i la grisor del dia no acompanyava, em varen tornar a venir les imatges del reportatge, com si el temps hagués tornat enrere.

Vaig trobar-me els carrers i les voreres plenes de papers i burilles, objectes varis jaient al costat dels contenidors i, sobre tot, merdes de gos que feien de les passes un exercici de precisió.

I pel que llegeixo i escolto, no és només una apreciació meva; la neteja de la ciutat deixa molt que desitjar i cal cercar solucions, que no passen només per multar els propietaris incívics de gossos, que difícilment els agents de la llei empaitaran “in fraganti” a les hores, matinals i vesprals, que els passegen.

La deixadesa que vivim no l’hem d’atribuir només a les retallades en el sector, a la manca personal o a que no es fan les feines bé.

No oblidem que som nosaltres els que embrutim, els que hem fet un pas enrere, els que no hem sabut conservar o transmetre a les noves generacions aquelles lliçons que vàrem rebre fa dècades.

El grau de higiene que trobem als llocs denota clarament el nivell d’educació dels seus usuaris, val més no embrutar que netejar i tot plegat és una roda, qui ho troba net ho deixa net i a l’inrevés.

No dubto que calgui un canvi en la manera de fer les coses en la neteja municipal, però també cal molta feina docent i de conscienciació ciutadana per canviar la mala fama que ens estem guanyant i la imatge de “Figueres, cara bruta” que estem donant al visitant.