TOCA ENTENDRE'NS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Hem viscut el dia més esperat, el que, dècades o fins i tot segles enrere, no haguéssim ni somniat.

Paperetes en sobres plens d’anhels i un resultat global massa ajustat que, a molts, ens deixa el sentiment agredolç que dona la feina mal feta.

I per varis motius, començant per una campanya electoral pèssima, on –tal com dèiem setmanes enrere-, els “qui” no han acabat d’explicar el “com” farien el “què”.

Els partidaris polítics del SI han volgut vendre una il·lusió ensucrada i poc argumentada i els del NO, lluny de donar alternatives, han volgut espantar-nos com en el conte del llop i tots plegats amagant veritats i desprestigiant més que aportant, recolzats per uns mitjans de comunicació partidistes i patètics que s’han posicionat barroerament, saltant-se els codis ètics més bàsics del periodisme.

La ceguera d’uns, barrejada amb la poca mà esquerra dels altres, ha fet que, en no saber cercar un punt d’acord, ens hagin traspassat a nosaltres la responsabilitat d’haver d’escollir entre dos bàndols, cosa que mai ens ha portat bons resultats, com ara fa gairebé vuitanta anys, quan també dos bàndols van escriure una de les pagines més dramàtiques de la nostre història recent.

Sembla mentida que no haguem après, amb el cicles de la historia, que els radicalismes, en tots els aspectes de la vida, són dolents, perquè poden fer que situacions tant senzilles com la nostra, es compliquin.

Els catalans som gent de pau, poc donada a enfrontaments, d’objectius casolans i planers, fàcils d’acontentar.

Som descendents dels Indiketes, terra d’acollida des dels inicis dels temps, fets de moltes sangs, sabem entendre que els sentiments són de cadascú i que el respecte és essencial perquè l’odi és un mal company de viatge.

Aquestes premisses ens han fet perdurar com a poble durant segles, malgrat els esculls.

Només volíem coses tant bàsiques com administrar els nostres recursos i ser solidaris amb qui vulguem, que els nostres fills rebin la educació adient, que la nostre llengua sigui usada i reconeguda, que els nostres representants siguin escoltats arreu, ser nosaltres mateixos dins d’un món global, que sabem de primera mà que les fronteres son ratlles mal traçades als mapes, imposades per interessos.

I, amb tot això, que cadascú resi al seu Déu amb la llibertat que només saben donar els països cultes i desenvolupats.

No ens han entès, però nosaltres hem parlat clar, l’índex de participació així ho demostra i aquest resultat tant ajustat ens obliga a entendre’ns, tot i que el baix nivell polític demostrat no augura una sortida digne a un atzucac evitable.

No és gaire complicat, fins i tot ja ho cantaven a la llar d’infants quan la meva filla era petita: “Tots els nens del meu carrer, volen jocs, volen somriures. Tots els nens del meu carrer, volen créixer i viure be”.

PLEGATS FEM FORÇA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Podria haver triat altres títols més escaients com “Junts podem”, “La Unió fa la força” o “Entre tots ho fem realitat”, etc. però haguessin semblat eslògans polítics i la intenció d’aquestes ratlles no té a veure amb la campanya electoral, que ja prou que se’n parla, sinó amb uns fets molts més pròxims.

Tot i que la gran manifestació de divendres també ens ve a dir que, en unes eleccions i sobre tot en aquestes, les idees i els posicionaments s’han de defensar en conjunt i que la unió de la gent és cabdal per fer arribar el missatge.

Els humans hem sabut, des dels inicis dels temps, que sols no anem enlloc i la cooperativitat ha estat fonamental en el desenvolupament.

També la majoria de les espècies animals s’organitzen en manades per a la cacera o en comunitats per a la defensa de les cries.

Les associacions han estat les parets mestres de la convivència, en les ajudes a les desgracies, en lluites demòcrates, en les millores laborals o els avenços cultuals.

Però darrerament sembla que aquesta sana pràctica es vagi diluint, sobre tot en les associacions locals, com poden ser les de veïns o les escoles on la gent, per desgràcia, mira cap un altre costat i no s’hi apunta.

Aquestes col·lectius són l’essència del que haurien de ser les bones pràctiques polítiques: honestedat, altruisme i sacrifici pels demés. Potser és que darrerament anem mancats d’aquests valors.

Hi ha mots casos en el que pocs han de fer feina per a molts i un d’ells el tenim a l’Associació de Veïns del Camps dels Enginyers de Vilafant que ha anat tirant endavant, després d’anys d’inactivitat, gràcies a una colla d’amics, però que ara, amb la dimissió d’algun membre per força major, es troben que no son prou gent i, malgrat la crida feta, corren el perill de tornar a desaparèixer.

I, per un altre costat, com a exemple de bones pràctiques tenim l’AMPA del Col·legi Carme Guasch de Figueres, que amb tossuderia i sabent-se amb la raó, ha fet que el seu crit reivindicatiu s’escolti més enllà de la nostra ciutat i és en el camí d’aconseguir quelcom tant legítim com és la millora i la dignitat en l’educació dels seus fills i, de passada, dels fills de tots els pares que representen.

Porten molts anys en barracons, amb calor i fred quan no toca, sense un mínim digne, per molt que les normatives es compleixin, amb unes instal·lacions tercermundistes just en la època de creixement personal més important per a la mainada, que pot marcar-los el futur acadèmic, que és com dir el futur personal.

A ben segur que la força d’aquests pares units farà canviar, un cop més, les coses i de passada donar-nos una lliçó a tots, ensenyant-nos la importància de fer-nos de les associacions, del voluntariat i el treball col·lectiu, perquè és evident que plegats sempre serem més forts.

TERRASSES DE BARS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L’Acústica, més enllà de la innegable qualitat de l’oferta musical, mou també un component important de relacions socials.

Només calia veure els grups d’amics, joves i no tant, que, aprofitant l’excusa musical, xerraven pels carrers o s’asseien a les sol·licitades terrasses dels bars que, com suposo que us en heu adonar, han proliferat aquest estiu, en gran mesura.

Desconec si es deu a algun canvi o exempció de normatives que fins ara ho regulaven d’una manera més estricta, però el cert és que, en els darrers mesos molts locals han posat taules i cadires a fora, fins i tot en bars de mala mort, a l’extraradi o allà on en prou feines passa ningú.

No és un fet exclusiu de Figueres, a moltes altres ciutats ha passat el mateix, cosa que ha provocat reaccions a favor i en contra, com sempre sol passar quan hi ha un canvi que afecta a molta gent.

Els detractors es queixen de la manca d’espai a les voreres, de les places d’aparcament que han quedat anul·lades, i fins i tot de problemes de pas per persones amb mobilitat reduïda.

Però, sobre tot de que, en haver de viure amb les finestres obertes per la calor, els molesta el soroll dels usuaris, els riures i les veus, perquè ja se sap que el volum de la parla, en la majoria dels casos, és inversament proporcional al nivell de la copa.

Però com passa en mols altres àmbits, aquestes iniciatives, potser impopulars, poden ser la salvació d’alguns negocis, fomenten la convivència i cassen amb el nostre tarannà mediterrani de nits d’estiu curtes en foscor però llargues d’emocions, de relaxament, de compartir i d’estimar.

Són temps de turistes, de visitants assedegats de sol i aire lliure, inexistent a les seves fredes terres, i amb ganes de conèixer el fet diferencial del caràcter llatí.

El debat està servit, però que ningú es pensi que s’ha inventat res de nou. Recordem la sana costum dels nostres avis o potser rebesavis que, quan la calor afogava, aprofitaven un racó d’ombra o la llum de la lluna per baixar la cadira al carrer, amb el porró, potser amb la radio però sempre amb companyia, per fer-la petar, per posar a parir als veïns, arreglar el país o discutir de futbol.

Soms un país extravertit i dialogant on les relacions socials i també les comercials, són el nostre pal de paller i no hi ha millor lloc que al voltant d’una taula, rere un got i sota les estrelles.

Tot plegat són quatres dies de bonança i aviat la fred i el vent faran que la majoria d’aquests espais tornin al recolliment interior i la polèmica quedi adormida, fins l’any vinent.